Publicat originàriament a «La Vanguardia» (27 de juliol del 1992).
L’aire balsàmic del Montseny, la gamma dels seus verds, la magnificència dels seus castanyers, la placidesa dels seus meandres, la música de les seves fonts emboscades entre verns i pollancres, la flaire aspra del noguer, la candorosa presència del lligabosc enfilant-se per les tàpies dels horts, la refilada dels seus ocells festius, les boires blavoses diluint-se des dels fondals a la serralada d’ametista..., tot això i molt més ha inspirat pàgines sublims de la literatura catalana. Llegir-les m’ajudaren a suportar un llarg exili i evitar el desarrelament. En tornar vaig decidir de comprovar si el Montseny tenia les iridescències d’ametista que inspiraren Guerau de Liost, el poeta de la nissaga Bofill, de Viladrau.
No era massa tard per a intentar-ho. Marià Manent hi havia trobat la pau en plena guerra civil, evocat en el refinat i precís dietari «El vel de Maia» que guanyà el Josep Pla 1974. Tres estius a Viladrau em donaren l’ocasió tan desitjada. Des dels 900 metres on s’alça la vila vaig emprendre excursions de mitja jornada pels camins i dreceres que la literatura m’havien obert. Cada revolt insospitat, cada font, cada masia, cada fageda i cada rierol m’eren familiars i em produïen emocions per a les quals m’havien preparat les lectures dels meus escriptors predilectes. M’havien transmès la fascinació que el Montseny exercí en diferents generacions que hi buscaren recer en la maltempsada o inspiració en moment d’infecunditat creativa. El talent literari es nodrí del conjunt d’elements naturals, de la màgia que encara irradia el Montseny malgrat els estralls del temps que en modificaren colors, perfils i flaires. La degradació del bosc, la vall, l’aire i les aigües a les nostres comarques de muntanya és evident i malastruga i no poden amagar-ho les belles descripcions dels poetes. I tanmateix, l’excursió assossegada per aquells paratges entre el Matagalls, el Turó de l’Home, les Agudes i la Calma, és, encara, un dels pocs plaers que ens poden oferir als urbans aclaparats pels sorolls i ferums que fa la ciutat atuïdora i paorosa.
La primera passejada em va dur a la Font de l’Oreneta per un sot sembrat de blat de moro. Un eixam d’infants de «colònies» s’empaitaven a grapats d’aigua espurnejant mentre jo llegia un vers de Guerau de Liost gravat sobre la pedra de la font, «filla del cel, descoberta per un ocell i coronada per un poeta». La mateixa benaurança em produí beure a la Font de les Paitides i a la Font del Noi Gran on Carles Riba deixà esculpida una bellíssima definició de la poesia.