Publicat originàriament a la revista «Els Cingles de Collsacabra», núm. 12 (gener del 1983).
Si em fos jurídicament permès, fara un al.legat, davant el Jutjat d’Instrucció de Vic, a favor d’una mare de vint-i-dos anys, Rosa de nom, Sala i Bernatallada de cognoms, pagesa d’una masia del terme municipal de Vilanova de Sau, processada pel delicte confessat, d’haver matat la seva filla el dia mateix que la va parir en la soledat pestilent d’un femer proper a la casa pairal.
La meva al.legació no es composa d’arguments, de raonaments ni d’excuses. Tampoc no pot basar-se en les lleis vigents imposades pels homes des de fa segles. No conec la meva defensada, però sento per ella una escruixidora pietat com a mare de quatre fills engendrats en l’amor, esprats amb il.lusió i parits en condicions sanitàries i psíquiques òptimes. Em limitaré a narrar els fets tal com han estat fredament registrats pels corresponents buròcrates del «Grupo de Homicidios de la Brigada Regional de la Policia Judicial» de Vic.
Els fets, per ells sols, obliguen a definir-se. Els fets, però, no acusen la noia processada, únicament ni fonamentalment, sinó una societat generadora de drames tan paorosos dels quals podem ésser víctima o botxí qualsevol de nosaltres, àdhuc els que es creuen protegits per la cultura, l’amor i la fortuna.
El drama de Vilanova de Sau és el que abans en deien un drama rural, d’aquells que inspiraren a Catalina Albert, «Víctor Català», inoblidables i sempre actuals peces literàries.
De l’informe policíac publicat el 8 d’agost en un diari de Barcelona, tradueixo al català: «El primer d’agost, la senyora Maria Rosa Bernatallada, domiciliada a la masia de la finca Manso Malagarza, situada al terme municipal de Vilanova de Sau (Barcelona), avisà la Guàrdia Civil i el Jutjat de Pau, haver trobat el cadàver d’un nou nat, totalment nu, a uns 150 metres del seu domicili. La denunciant assenyalà que, possiblement, la criatura havia estat infantada per la seva filla Rosa.
Rosa Maria Bernatallada, de 21 anys, fou posada a disposició del Jutjat d’Instrucció de Vic i declarà que, efectivament, era la mare de l’infant el qual, va dir, havia nascut mort, sense donar més explicacions».
L’informe policíac afegeix, seguidament, els detalls que es desprenen del dictamen de l’autòpsia, i prossegueix: «Després de recollir informacions sobre les relacions entre la família, desavenències i de l’estat un tant primitiu en què es desenvolupaven a la muntanya, fou requerida de l’autoritat judicial autorització per interrogar Rosa Maria Sala. Tot i que al principi es mantingué en la seva postura anterior, davant les contradiccions en què ella mateixa es ficava i les argumentacions dels inspectors sobre el resultat de l’autòpsia, acabà confessant el crim: manifestà que no podia concretar qui era el pare de la nena, car en la data de concepció mantenia relacions sexuals amb un minaire i amb un parent que viu prop de casa seva; havia procurat amagar l’embaràs a la família i va donar a llum la mitjanit del 25 de juliol en un femer proper al seu domicili. Després s’encaminà vers unes feixes escalonades situades a uns 150 metres de la masia, però abans d’arribar-hi va caure i la nena quedà enganxada en uns ramatges, cosa que obligà la mare a forçar de manera que la criatura fou colpejada i asfixiada. La mare deixà el cadàver mig amagat entre l’herbam. La reconstrucció dels fets, per ordre de l’autoritat judicial; les gestions efectuades i els interrogatoris complementaris, donen fe de la possible veracitat de la delcaració. De les diligències instruïdes i de la detinguda se n’ha fet càrrec el Jutjat d’Instrucció de Vic».
Hom s’esgarrifa i es revolta en imaginar «la reconstrucció dels fets». La jove mare es veié obligada a reviure, en públic, cada un dels misteris d’un calvari patit en la solitud més atroç. Policies i funcionaris ho presenciaren amb el tarannà estrictament professional, però vull creure que, en algun moment, experimentaren l’ensurt humaníssim de la pietat, de la comprensió, d’això que els cristians en diuen «caritat» per la desesperada, atribolada noia de les boiroses terres de Vic que no pogué assumir una maternitat que la societat – començant per la seva família – no hauria assumit ni per facilitar-li la meravellosa tasca de mare ni per assegurar un mínim de condicions civilitzades al fill.
Qui té autoritat moral per a condemnar Rosa Sala Bernatallada? Els jutges? La gent considerada decent i temerosa de Déu? Més aviat és ella, la mare infanticida, la que podria acusar els qui l’abocaren a una situació límit, a la desesperació i a l’abandó integral. Els veritables culpables no seran convocats el dia del judici. Llur responsabilitat queda amagada en la generalitat de la circumstància, coartada que serveix per a seguir eludint el problema de l’educació sexual i el seu derivat, l’avortament. Amb una informació elemental sobre la sexualitat humana i amb lleis que caucionin l’avortament en condicions profilàctiques, Rosa Sala Bernatallada no hauria quedat embarassada sense voler-ho i, en cas de quedar-ne, no hauria parit d’amagatotis en un femer, ni l’infant fruit del seu ventre hauria estat asfixiat i abandonat entre l’herbam de les terres de Vic, de boires melangioses i tendres bedolls.
Teresa Pàmies
