Publicat originàriament en la col·lecció «Recuperem la nostra història». «La reraguarda republicana» era el 17è nombre d’aquesta sèrie. Com els altres volums consta d’una introducció i d’un seguit de material documental de l’època tractada (la història de la Catalunya dels anys 1930).
La guerra civil esclatà en dissabte. El dilluns següent, la vida quotidiana ja no es reprendria com tots els començaments de setmana. S’havia produït un daltabaix en la vida de la comunitat i en la de cada família. Tanmateix, ni els pronosticaires més pessimistes no podien imaginar que el desgavell duraria tres anys i posaria terme a una normalitat que encara s’enyora avui.
Cal precisar que aquella guerra la van provocar unes forces polítiques determinades amb uns objectius determinats. Fou una revolta contra la República que Espanya s’havia donat pacíficament i democràtica el 12 d’abril de 1931, com a resultat de la qual els catalans obtinguérem un Estatut d’Autonomia, un Parlament i una Generalitat. Els rebels representaven les dretes polítiques i les classes riques. La República seria defensada, sobretot, pel poble treballador. També cal precisar que Catalunya, ultra la República, defensava la seva autonomia concretada en les institucions esmentades. Tenim, doncs, les coordenades necessàries per a entendre quines foren les característiques de la reraguarda a Catalunya. En el curs dels trenta-dos mesos que va durar la guerra es produïren modificacions en el tarannà combatiu, i aquestes modificacions tenien un origen de classe. Per les mateixes raons els sacrificis no foren iguals per a tothom. El sentiment catalanista tingué un paper important en la defensa de la República enfront d’un enemic que negava la nostra essència de poble i nació, però aquest sentiment no es mostrà, en l’adversitat creixent, tan vigorós ni creador com la consciència dels treballadors avesats a les dificultats materials, a les incomoditats quotidianes i mancats de béns materials condicionants de les actituds cíviques en moments crítics.
D’altra banda, la composició de la reraguarda republicana a Catalunya va canviar considerablement a mesura que el feixisme entrava en nous territoris de la República produint-hi l’èxode de dotzenes de milers d’homes, dones i infants vers les comarques catalanes, fonamentalment de Barcelona.
Aquell dilluns 20 de juliol de 1936 els catalans no anaren a treballar perquè hi hagué vaga general contra els revoltats. Els qui havien participat en els combats per reduir el focus dels facciosos en diferents indrets de Barcelona i en cada ciutat i poble ja no deixaren el fusell i formaren voluntàriament les primeres columnes que es proposaven alliberar les terres d’Aragó. Hi hagué fàbriques i tallers que no obriren les portes ni el dimarts; botigues tancades, establiments públics parcialment buits o insòlitament plens en dia feiner. Aquella primera setmana ja s’establiren comitès d’empresa amb representacions designades pels sindicats, comitès gestors de la producció i l’administració en règim de cooperativa, no sols allí on els patrons havien fugit sinó també en empreses comercials, industrials i de serveis que pertanyien a gent fidel a la República i a la Generalitat. Els errors o els encerts d’aquell salt revolucionari no han estat encara analitzats i no és pas aquest el meu propòsit. En faig referència per exposar les transformacions essencials que es produïren en la vida quotidiana d’aquell període.
Els treballadors foren els capdavanters del combat del carrer i la Generalitat no podia pas ignorar-ho. Entre les primeres disposicions legals que va prendre en matèria de treball hi ha el decret del 25 de juliol que implanta la setmana de quaranta hores i l’augment dels jornals en un 15%. Al mateix temps totes les sentències de decisió dels Jurats Mixtos foren favorables als obrers. Més tard rebaixaren en un 25% els lloguers dels pisos, que no podien ésser superiors a tres-centes pessetes mensuals. Moltes mansions senyorials abandonades per llurs amos foren ocupades per gent de barraques. El Govern de la Generalitat acordà pagar tots els jornals corresponents als dies de vaga general contra la revolta i als combats ulteriors per aixafar-la.
La dona catalana s’incorporà a molts dels llocs deixats vacants pels homes que anaren al front, i això en totes les branques de l’activitat. Aquest punt ha estat tractat en el número 11 de la sèrie DOCUMENTS [«La dona i la II República», de M. Aurèlia Capmany] i només el recordo per parlar de les repercussions que tingué en la vida quotidiana. La incorporació sobtada de la dona a la vida fora de casa i l’absència de milers de pares de família ocasionaren un problema que, malgrat les mesures preses pel Govern i les institucions, no era de fàcil solució: el de la infància, que havia de campar-la, sobretot aquell estiu, abans del començament del curs escolar.
Espanya quedà trencada en dues parts. Les comunicacions per tren, carreteres, mar i aire foren interrompudes. A Catalunya, el transport dins del seu territori (integrament republicà), malgrat no haver sofert cap amputació, també es desballestà i no trigàrem a veure-hi aparèixer les ja desades tartanes per a viatges intercomarcals. Els serveis del transport públic a les ciutats fou socialitzat. A Barcelona, concretament, intervinguts per la CNT-FAI, que no trigà gaire a pintar de roig i negre els tramvies i els autobusos. Les línies interiors més o menys servides per autocars de companyies privades foren intervingudes, ja sigui per comitès dels mateixos treballadors o per comitès revolucionaris locals. Els cotxes dels rics foren requisats i membres dels diversos comitès i organismes improvisats se’n servien com si fossin joguines fins aleshores prohibides. Joves que no sabien conduir s’agafaren al voltant de qualsevol Hispano o Ford i els rebentaren en dos dies. A la plaça de braus s’hi amuntegaren aviat tones de ferralla. Al principi era una festa popular «lluir» de cotxe, però la festa no va durar. Aviat fou un problema trobar un lloc al tramvia i els trens, cada vegada més irregulars, anaven plens de gom a gom. Els Ferrocarrils de Catalunya rutllaren fins molt avançada la guerra, però calia fer molta cua per comprar el bitllet a l’estació de la plaça de Catalunya. El transport de mercaderies i tropes es feia, primer, en camions rutilants; després, els vehicles s’espatllaven i era difícil d’adobar-los per manca de mecànics i peces de recanvi i el desgavell produït per la incautació forçada de molts petits tallers. Afortunadament arribaren els camions russos, uns camions més aviat petits però sòlids com elefants, utilíssims per a l’exèrcit, l’economia i el transport de poblacions obligades a l’èxode constant, fugint del feixisme. Em penso que tots recordem amb simpatia aquells camions russos dels darrers temps, quan no en quedaven d’altres.
Les botigues que obriren el 20 de juliol encara tenien recapte i els preus no s’havien modificat, però ja aquell dia aparegueren els primers acaparadors, especuladors i revenedors. Les botigues no trigaren a buidar-se. El problema esdevingué dramàtic a primers de desembre de 1936 i el Govern de la Generalitat no pogué proveir de molts articles de primera necessitat ni aturar l’espiral dels preus. Les cues pel pa, el 18 de desembre, foren tan espectaculars que els mateixos polítics obrers reclamaren la institució de cupons de racionament. Per tal de combatre l’especulació s’editaren fulls i es publicaren articles on hom alertava les mestresses de casa perquè no paguessin el litre de llet a més de 0,90, però aquest producte, com d’altres més vitals, ja no es trobava fàcilment i la seva mancança el feia objecte de mercat negre. Foren la solidaritat internacional (Socors Roig, Amics dels Quàquers, etc.) i les compres en massa de llet condensada i en pols pagades per Pablo Picasso i Pau Casals que permeteren, fins als darrers mesos de la guerra, de proveir d’aquest aliment guarderies infantils, cantines escolars, hospitals i alguns punts de distribució controlats.
El daltabaix havia desorganitzat el comerç i les fonts de proveïments, l’agricultura, el transport interior i exterior, etc. D’altra banda, a l’hora de la distribució i malgrat els esforços de la Conselleria de Proveïments de la Generalitat s’imposaren arbitrarietats comeses per nombrosos comitès de partits i de sindicats, cada un dels quals tenia la seva caserna, el seu hospital, la seva cantina, les seves guarderies, el seu hotel, etc. Les conseqüències les patien famílies sense lligams amb partits polítics ni amb els comitès. Paradoxalment se’n salvaven les famílies d’origen burgès que disposaven de moneda de plata i objectes de valor per a bescanviar per aliments. D’això podem deduir que les víctimes principals d’aquell desori provocat per la guerra i aprofitat políticament per la cinquena columna foren les dones, els infants i els vells de les capes populars no participants d’una manera activa en tasques relacionades amb la guerra.
Hi hagué nombrosos casos de pillatge des del 22 de juliol puix que una nota del Govern de la Generalitat publicada aquell dia deia: «Eviteu els casos de pillatge i d’instints venjatius que embruten l’honor de Catalunya i no poden donar cap fruit». Tanmateix, un mal entès concepte de la llibertat titllà d’autoritàries les recomanacions de la Generalitat i creà un precedent que perjudicà la moral de la reraguarda. En nom de l’antiautoritarisme s’imposaren unes grans arbitrarietats.
Fóra llarg explicar les diferents etapes de la gana i les privacions que passaren les poblacions urbanes (les rurals no conegueren el mateix drama), però ho podríem sintetitzar dient que les garrofes esdevingueren un luxe gastronòmic, que els naps eren un plat suculent i que un sac de patates es pagà amb un anell de platí. Menjar esdevingué l’obsessió de la població de reraguarda i prevalgué fins i tot sobre la por dels bombardeigs. Als jardins de molta gent s’hi conreaven pastanagues i patates i no hi ha eixida, galeria o pati, terrat o golfes on no es criessin conills i gallines.
Els combatents de les milícies de primer i de l’exèrcit popular després pogueren alimentar-se amb racions militars i quan es produí la desbandada practicaren la requisa de masies i la incursió als horts, sembrats, galliners i vinyes. La població civil, en el darrer any de la guerra, patí gana fins a un extrem tal que els qui sobrevisqueren no l’han oblidada. Les cues als punts de distribució que no s’obrien o es tancaven al cap de deu minuts, les aglomeracions a la porta de les casernes buscant-hi les deixalles del ranxo: aquestes imatges i d’altres han quedat registrades en els documents gràfics de l’època i a l’aparell digestiu de molts.
Les necessitats purament militars i l’aparell dels partits i sindicats absorbiren gairebé tota la gasolina de les reserves i de les compres a l’exterior. L’escassetat, que aviat es deixà sentir enmig d’aquell desori, afectà tant la població civil com la manca de carbó vegetal i mineral. Els primers freds, l’hivern de 1936, es presentaren de sobte i el carbó o el carbonet per al braser, fins i tot les serradures per a les estufes de llautó, esdevingueren inassequibles, sobretot per als més pobres. Les famílies benestants tenien al celler les reserves de combustible, que, ben administrades, van dur fins al segon hivern de la guerra. Molts hagueren de sacrificar els arbres dels jardins i dels parcs particulars i al tercer hivern de la guerra, l’hivern de la derrota, la gent anava a posar els pins de Vallvidrera, i quan ja no en quedaven branques en segaven els troncs. Moltes escoles tancaren a l’hivern per manca de calefacció.
No hi ha res que desmoralitzi més que el fred en una ciutat en guerra. El fred acovardia una població afamada, mal abrigada, espantada pels bombardeigs i angoixada per la imminència d’una derrota que no mereixia. D’aquells dies recordo, sobretot, els vells i els infants embolcallats amb flassades i grans bufandes teixides amb bocins de llana de jerseis desfets. A l’hora del sol – mai no ens fou més necessari, el sol – sortien de les cases gelades eixams de vells i d’infants que encara mostraven, malgrat tot, l’esperança de superar-ho tot fins a la victòria pel fet de foragitar el fred a l’escalf del sol.
Un substitut del combustible per a la calefacció foren els refugis del metro i d’alguns altres edificis construïts per la Defensa Civil. Els més desemparats hi feien vida. També en aquest cas, els rics que estaven amagats a la reraguarda tingueren més mitjans de protecció: flassades de llana, abrics i calçat bons, catifes i objectes per a bescanviar per llenya o carbó, que també hom trobava al mercat negre. Fóra injust d’oblidar que el Govern de la Generalitat prengué mesures enèrgiques per combatre l’especulació del combustible, però també cal reconèixer que la divisió imperant entre partits i sindicats no facilità la seva tasca.
La guerra començà en plenes vacances. El curs escolar, però, s’inicia puntualment a primers d’octubre. Moltes escoles confessionals tancaren i calgué distribuir els alumnes en les públiques, des de la primària fins a l’Institut. Foren mobilitzats mestres i professors ja retirats; s’imposaren una pedagogia racional, més humana i mixta a tots els nivells, i la coeducació. La creació del Consell de l’Escola Nova Unificada (text íntegre al número 8 de DOCUMENTS [«L’obra cultural de la Generalitat», d’Albert Manent]), decret signat pel conseller de Cultura Ventura Gassol i pel president Lluís Companys, representà una nova etapa revolucionària en l’àmbit de l’ensenyament, en plena guerra i en una reraguarda amb problemes d’escolaritat que requerien la participació de tota la societat. S’improvisaren escoles per als infants refugiats i, en aquest aspecte, la tasca de la Generalitat, del Govern de la República i del Govern basc fou exemplar. Col·laboraren en el seu manteniment institucions culturals i filantròpiques estrangeres, com ara les Freinet. S’hi aplicaren els mètodes pedagògics més avançats mundialment, des de Freinet a Makarenko. El contingut de l’Instituto Escuela fou enriquit amb l’aportació dels pedagogs catalans i Rosa Sensat mostrà, en plena guerra, que és possible una escola de ciutadans i no de màquines registradores de text.
La guerra no interrompé l’esforç educatiu, però cada vegada era més present fins i tot a les aules. Aparegueren mestres sense cama o sense braç, mutilats de fresc, reincorporats al magisteri després d’haver combatut amb el fusell a la mà. Canviaren els jocs infantils. Es jugava a rojos i feixistes i els campions de futbol foren substituïts pels herois de l’aviació republicana o per tanquistes i antitanquistes famosos.
Del darrer any de la guerra, evocat per Joan Reventós, que era estudiant a l’Institut Ausiàs Marc, sabem que els actes culturals es combinaven amb actes polítics, que amb els infants catalans estudiaven refugiats asturians o bascs, que els donaven una llesca de pa i un got de llet gràcies a la solidaritat internacional, que les baixades als refugis antiaeris eren freqüents, que les crisis de nervis dels escolars feien basarda.
Els bombardeigs foren l’aspecte més sinistre i traumatitzant de la reraguarda republicana. Esdevingueren quotidians i aterridors, a Barcelona especialment, però també a Tarragona, Granollers, Lleida, i, perduda la capital, a Girona i Figueres. El dia 8 de febrer de 1938, l’alcalde de Barcelona, Hilari Salvadó, informava la premsa que, només en un any, Barcelona havia patit tres-centes incursions aèries que hi ocasionaren 918 morts, 2.545 ferits i 863 edificis tocats parcialment o totalment, però encara no s’havien produït els bombardeigs de març d’aquell mateix any, els més devastadors de la guerra, en els quals els alemanys experimentaren bombes dites «d’aire comprimit», d’uns efectes indescriptibles.
El primer bombardeig de Barcelona procedí del vaixell de guerra Canarias. El doctor Ignasi de Gispert el recordava així: «Semblava que només disparaven sobre el meu barri de l’Eixample. Els xiulets dels obusos semblaven el soroll rabiós d’un tub de màquina de vapor i van esclatar prop dels tallers Elizalde i Mas Baga.»
La reraguarda republicana oferia cada vegada més un aspecte desolat i als mutilats de guerra s’afegiren infants amb crosses o deformats per la metralla. Tanmateix, la Generalitat i algunes institucions culturals i polítiques reeixiren a mantenir vius l’esperit i la moral organitzant la Defensa Civil, exposicions a les estacions del metro i a les places, concerts, recitals i activitats culturals d’un alt nivell, com s’explica al número 8 de DOCUMENTS.
Fins al gener de 1939 (Barcelona caigué el 26) funcionà la majoria de les institucions que no havien estat evacuades a llocs més segurs. La Universitat tingué, en plena guerra, una activitat creadora. Era autònoma i catalana. La gestió, democràtica. El concepte de l’ensenyament, avançant i en una creixent transformació revolucionària. La composició social, modificada per la depuració natural generada pel caràcter de la guerra i institucionalitzada per un decret especial signat pel conseller en cap, Josep Tarradellas, sobre la promoció dels treballadors a l’ensenyament universitari.
Les escoles professionals adaptaren els seus programes i l’alumnat a les exigències de la guerra, especialment l’Escola del Treball i la de Readaptació de la Dona. Moltes empreses industrials col·lectivitzades crearen escoles pròpies on s’impartien cursets accelerats i als quals assistien, majorment, nois i dones joves.
En l’àmbit de la sanitat s’operà una veritable revolució, tant per imperatius de la guerra (ferits del front, recepció de refugiats malalts o farcits de paràsits, bombardeigs, malalties específiques, etc.) com per la funció social que cobria. Les clíniques privades foren socialitzades i el cos mèdic, en el seu conjunt, romangué fidel a la República i a la Generalitat. La guerra replantejava l’organització de l’estructura sanitària i, sense parlar de la sanitat militar, que no em pertoca, l’estudi de com actuà a la reraguarda i al servei de la població demostraria que és possible la sanitat o el Servei Nacional de la Salut que s’imposa en la societat moderna. L’aportació del doctor Trueta al tractament de les ferides de guerra és universalment reconeguda i utilitzada, estalviant amputacions que aleshores es consideraven inevitables. També s’estima molt a l’estranger l’obra del doctor Duran i Jordà, creador de la primera organització de transfusions de sang i la seva conservació, organització que a Catalunya i en plena guerra comptà amb vint-i-cinc mil donants. El doctor Roig i Reventós dirigí, des de la Conselleria de Sanitat de la Generalitat en el Departament corresponent, l’atenció a la mare i a l’infant creant nombrosos centres per a les dones gestants i realitzant una tasca d’informació i profilaxi admirable.
En plena guerra, i en matèria sanitària, la Generalitat promulgà la llei sobre Reforma Eugenèsica de l’Avortament, que, encara avui, és modèlica en tots els seus plantejaments, tant en l’organització del control de la natalitat com en el respecte del dret de la dona al propi cos.
No tot fou perfecte, ni de bon tros. La resistència de certes organitzacions polítiques i sindicals a unificar els serveis públics i, especialment, el de Proveïments i Sanitat disminuí considerablement l’eficàcia dels nous i revolucionaris conceptes sobre llur funció. La Generalitat controlava l’Hospital de Sant Pau (rebatejat Hospital General) entre d’altres, però el de Sant Joan de Déu, per exemple (rebatejat Hospital del Proletariado), fou incautat per la CNT. La ingerència dels comitès incompetents en la tasca dels professionals ocasionà tensions, conflictes greus i, en molts casos, la defecció de metges i infermeres valuosos. La població, per la seva banda, ignorant sortosament les picabaralles de les bambolines, participava heroicament en la tasca de salvament després dels bombardeigs rescatant més d’un infant, una dona o un vell de les runes encara fumejants. Les brigades d’adolescents, ancians i dones amb cabassos i pales esdevingueren un element quotidià del paisatge de la reraguarda republicana.
L’esforç de la República i de la Generalitat en matèria sanitària fou sostingut per la solidaritat internacional. Dotzenes de metges, cirurgians, infermeres, pediatres, que arribaven amb ambulàncies modernes i equips i quiròfans sencers, ens ajudaren a afrontar les complicades tasques de la nostra sanitat de guerra i civil. Alguns d’aquells metges moriren a les primeres línies assistint-hi els ferits. D’altres caigueren en missió de servei en hospitals i residències infantils bombardejades. Els voluntaris de les Brigades Internacionals tenien els seus propis serveis i personal sanitaris que posaven a disposició de les necessitats de la nostra població, com ho demostra l’actuació del Comité pro Niños Españoles de la BBII, dirigits per metges com ara Auja Mannerma, el doctor Kaiser i la doctora Françoise Risel Brauner. De passada cal dir que alguns d’aquells metges, d’origen jueu, foren exterminats a Mauthausen, Osvietchim o Gusen, no sols perquè eren jueus, sinó perquè havien ajudat la República espanyola.
Podem afirmar que la cultura floria com mai malgrat les dificultats. Una nova escala de valors i una nova estètica s’imposaren sense que ningú ho decretés. Els entrebancs d’estructura i els prejudicis eren esmicolats o neutralitzats pel caràcter d’aquell combat històric. Ultra l’esforç en l’ensenyament, ja assenyalat, es promogueren les essències més populars de la nostra catalanitat, ja sigui en poesia, cançó, teatre, folklore, etc., ja sigui per la llibertat amb la qual podien obrir-se camins inèdits. Proliferaven les exposicions de pintors i escultors, els concerts de música simfònica; biblioteques ambulants es desplaçaven als fronts, als hospitals, a les residències de refugiats. Com s’ha demostrat al número 8 de DOCUMENTS s’impulsaren els concursos literaris i d’altres activitats que no cal repetir.
Els nord-americans, que practicaven l’embarg de la venda d’armes i petroli a la República, el feren extensiu a les pel·lícules. Carner-Ribalta, comissari d’Espectacles de la Generalitat, explicà a les seves memòries com hagué d’anar a Moscou a llogar films soviètics. En va seleccionar vuitanta de llarg metratge i un centenar de documentals per a les escoles. Així la nostra població atribolada per la guerra conegué les millors obres del cinema mundial contemporani: El cuirassat Potemkin, El diputat del Bàltic i d’altres obres mestres. També fou Carner-Ribalta qui dugué a Barcelona al famós Piscator, alemany antifeixista i geni del teatre. El comissari de la Generalitat hagué d’enfrontar-se als comitès CNT-FAI, que manifassejaven en exclusiva l’espectacle a Catalunya. Recaptaven l’import de les entrades dels cent quaranta cinemes de Barcelona sense donar-ne compte a ningú. El desori en l’àmbit de l’espectacle el vam patir tots els qui aleshores vivíem a Barcelona i molt especialment els artistes, per als quals els comitès fixaven honoraris igualitaris: Marcos Redondo cobrava el mateix que la taquillera del Tívoli. Sobre aquest drama la reraguarda republicana va inventar alguns acudits enginyosos.
La indumentària es modificà. Els senyors es disfressaven de proletaris i alguns proletaris de dandi amb la il·lusió d’un infant que mai no ha calçat sabates. Però si bé els primers dies foren canvis demagògics, a mesura que la guerra avançava i el seu contingut i la seva durada es perfilaven les granotes de treballador i les disfresses desapareixien. S’imposà una moda funcional però acurada: les faldilles midi i la sabata baixa; mitjons i cabell curt i llis; bufandes i jaquetes folgades, llargues i amb butxaques grosses. Les revistes de modes aparegueren fins a la tardor del 38; per exemple, la «La Dona Catalana» d’aquells anys ens mostra el bon gust del disseny dels deux-pièces, que no desentonaven de l’aspecte general d’una reraguarda atribolada. Les «milicianes» desaparegueren de la circulació amb les granotes i aparegueren unes dones rosses platí, molt perfumades de Tabú, talons alts i mitges de seda, barrets amb un velet sobre el front i uns senatxos de xarol per a embotir-hi recapte, segurament. Els llenguts deien que aquelles rosses eren de la cinquena columna o querindongas dels generals i coronels de l’Exèrcit Popular; en certs casos podien ésser ambdues coses. La faldilla-pantalon feia furor entre les noies militants perquè permetia enfilar-se als camions i saltar entre les runes del port constantment bombardejat. També s’estilava la faldilla al biaix i uns colls d’organdí blanc que semblaven glopades de llet. Els únics que feien basarda i angúnia eren els vells: tots s’havien aprimat enormement i la roba els venia massa gran. Els infants també tenien un aspecte miserable, sobretot a l’hivern, amb les cames morades de fred, els dits plens de penellons, els cabells rapats per foragitar-ne els polls. No els oblidarem mai, els infants de la reraguarda republicana.
Les dones aguantaven millor. Deu ésser cert allò de «l’etern femení». La senyora Montserrat Fortuny mantenia el seu consultori femení i aconsellava a les nenes de dotze anys que no s’impacientessin sobre l’amor. Donava receptes a les peludes sobre la depilació ràpida i inodora. La revista duia publicitat: s’hi anunciaven les perles Femi i les Làmpares Z. Recomanava estalviar força elèctrica i donava la recepta per a preparar uns bunyols de carabassa deliciosos. El consultori era una delícia. També en la guerra hi havia amors no correspostos, marits enganyats, esposes solitàries i lletges desesperades. Algunes preguntaven si era immoral fer l’amor amb un mascle de la reraguarda tenint l’espòs al front. La senyora Montserrat no donava l’abast i de vegades no tocava vores a la resposta.
A la reraguarda republicana existia un univers clandestí que no pot pas qualificar-se globalment de cinquena columna. Les misses clandestines, fins i tot entre família republicanes, eren freqüents a partir del segon any de la guerra. El sentiment religiós de catalans fidels a la Generalitat era autèntic i foren coratjosos a l’hora d’amagar capellans i facilitar-los l’exercici de llur missió. El darrer any de la guerra la creació d’un Comissariat de legalitzar el culte en temples normals estava en tràmits. La guerra va acabar abans de dur a terme aquell projecte.
Els infants, que mai no van a missa per iniciativa pròpia, van conèixer la llibertat de prescindir-ne. No calia confessar-se i, atès que era degut a una força major, no hi havia el perill d’anar a l’infern, com els havien inculcat. Quan alguns foren secretament conduïts a un pis misteriós per oir-hi missa d’amagatotis, aquells infants, com recorda Joan Reventós a les seves delicioses memòries, no se sentiren gaire contents. Havien oblidat el ritu, fins i tot l’acte de contrició. Anar a missa de bell nou, encara que fos en secret, era l’anunci del possible retorn a un passat repressiu i tètric que els infants no enyoraven en absolut. Malgrat tot quelcom havia millorat fins i tot a missa: hom els permetia de mastegar l’hòstia perquè tenien gana.
Els emboscats a les ciutats i als pobles eren com més anava més nombrosos. Les campanyes per denunciar-los, ridiculitzar-los i fins i tot punir-los no tingueren resultats. Era una raça pertinaç. Se’ls veia ben apeixats i uniformats i tot, a les terrasses dels cafès, del Tívoli, o al Liceu, a la Rambla o als parcs. Inspiraren cançons i caricatures, diatribes dels còmics de moda i articles furiosos a les publicacions de tots els periòdics dels partits i dels sindicats. Les noies «conscients» ens negàvem a ballar-hi, a mirar-los, i fins i tot rebutjàvem els caramels que ens oferien. Però ells, ni cas! Semblaven protegits per uns poders misteriosos i sempre trobaven justificacions per al seu emboscament. Al costat d’aquesta «fauna» hi havia els desertors que fingien malalties o s’automutilaven. No parlem d’aquells pobres desgraciats que llur mareta tenia amagats sota el llit. Aquests, però, no eren la cinquena columna. Els perillosos eren els «infiltrats» en les organitzacions i els organismes de la República. No tots els partidaris dels revoltats pogueren fugir a Burgos o a l’estranger. Als fronts no hi anaven i qual les lleves decretades els mobilitzaven s’amagaven a casa d’algun parent republicà o a les dels antics criats, dides i jornalers. Generalment, es dedicaven a escoltar Queipo de Llano i Radio Verdad, que els catalans reaccionaris i feixistes tenien a Roma. D’allí rebien consignes a Catalunya per a llur acció antirepublicana, que de vegades produí carnisseries, com el bombardeig de la CAMPSA a Tarragona. Funcionava el seu Socorro Blanco, que consistia a ajudar materialment els amagats, els detinguts a les txeques, etc. D’altres, proveïts d’aparells de ràdio d’ona curta, donaven informació als rebels fins que aquests entraren a Barcelona per premiar-los. Molts d’aquests senyors i senyores han escrit llur peripècia. Van patir molt, sobretot van passar molta por. Tanmateix, no hi ha comparació amb la por, la gana, el fred, l’angoixa, la desolació que caigué sobre la immensa majoria del poble com a conseqüència d’una guerra que ell no provocà, ni esperava, ni mereixia.
Teresa Pàmies