Publicat originàriament a Serra d’Or, núm. 137 (febrer del 1971).
Alguns no s’ho creuen: la joventut dels anys setanta és romàntica, però d’un romanticisme dels setanta. La cançó moderna ho expressa amb hits com el de Lennon (Mother), el de Dylan (Lay, lady, lay), etc. Del gènere en diuen «pop-nostàlgia». Penso que és quelcom més profund i contemporani. L’èxit de la novel·la Love Story i l’impacte produït per films com Willie Boy m’ho fan creure. El rebuig de la sensibleria gratuïta mostra, d’altra banda, la impossibilitat de donar al jovent gat per llebre. Ni en art, ni en política, ni en res.
Quan els Beatles encara eren grup ja ho van traduir amb Lady Madonna, Michelle i Yesterday, precursores d’un nou lirisme. Públics que havien estat al caire de la histèria esdevenien melangiosos i reflexius. Ara els Beatles són quatre. La ruptura tradueix una evolució a nivell individual i col·lectiu. L’èxit que tenen per separat mostra que el grup era el que fou per la qualitat de cada un dels seus components. El camí que segueix cada un dels quatre xiquets de Liverpool és – com ahir – el d’un temps que es va fent, marcat per experiències tan horroroses com la guerra d’Indoxina, amb tot el que suposa, per exemple frustració de vocacions i somnis juvenils, putrefacció moral i cinisme, expressat a Song My i a la torre de Sharon Tate. La dècada dels 70 ha d’ésser la superació de l’anterior i no pas de la continuïtat. Ho serà fugint del fang i de la mentida, «searching for the truth among the lying» (cançó de George Harrison).
Els veterans de la dècada dels seixanta ja donaren els trets essencials d’aquest nou romanticisme. Leonard Cohen ha fet escola amb la rondalla del compromís polític, precisament per haver trobar, amb el to equilibrat, el mot sense retòrica, ni demagògic ni agressiu, però mai tebi. El llenguatge de la veritat sempre és ardent.
De la «pàtria» no se’n parla, però la terra nadiua hi és present amb més força. Pete Seeger ho diu en el seu recent Clearwater en cantar el riu Hudson que avui du sang i fang i demà durà aigua clara. L’asturià Víctor Manuel ho tradueix amb una sinceritat i una emoció que li guanyen amples públics malgrat la befa que en fan els qui ha han tornat de tot i d’arreu.
La cançó moderna ha buscat Jesús de Natzaret i n’ha fet un home d’ara, un perseguit pels poderosos, manipulat per comerciants i cínics, «contestatari» dels privilegis i el despotisme. Hi ha moltes cançons pop amb aquest tema. Una d’elles, la del grup «Superstar» diu: «Jesus Christ: do you think you’re what they say you are?» Ja no són temes reservats a la gospel music, sinó àdhuc al «rock», com ho demostra el fantàstic Elton John.
Kelly Gordon ha estat recentment una revelació amb el seu He ain’t heavy, he’s my brother. Cap llibre religiós ni cap discurs polític no podrien predicar més bé la germanor humana. Escoltant-lo hom segueix, un a un, els seus passos per un camí llarg i tort, amb el germà carregat a l’espatlla i cantant: «No pesa perquè és el meu germà». Música, paraules, veu i cor fan un tot. El resultat és colpidor. Igualment podríem dir de la recent Widow Wimbeley de Tony Joe White, el blanc amb la veu de negre que ja és hit entre els hits.
Bob Dylan ha tornat de la nit. El seu ha estat un combat perillós. Pogué haver-lo destruït la droga, un accident de moto o els trencacolls i els cercles infernals del show business. L’han salvat els arbres, Sarah, la seva dona, i els seus fills. Ha estat recuperat per la veritat de la natura, l’amor i la tendresa dels infants. I fins i tot la veu li ha canviat, alliberada de la droga, del tabac, de l’alcohol i de la vida de pòtol. L’experiència – bona i dolenta – esdevingué síntesi viva, o sigui: dinàmica. Moure’s és avançar. Avançar ñes lluita. Dylan no ha desertat – com diuen alguns – del camí que va emprendre a disset anys.
La generació que Dylan va mobilitzar amb el Masters of war i d’altres crides contra la guerra i la mentida, s’ha fet vella abans d’hora al Vietnam o als tristos camps dels hippies. Part d’aquella generació, fidel a l’impuls primer, continua impugnant la guerra, el racisme i la corrupció institucionalitzada. Es diu Angela Davis.
Dylan ha tornat diferent per a una generació diferent. Els infants d’ahir, adolescents d’ara, oposen als «senyors de la guerra» un sentiment de justícia no passiu, una exigència de veritat que no ha pogut podrir el neocapitalisme amb tots els mitjans corruptors de què disposa. Una ètica amb elements de consciència que es tradueix en crítica lúcida de covardies i febleses de les generacions anteriors. Aquesta ètica només pot nodrir-se de bons sentiments. L’acció serà possible i eficaç si la mou la veritat, la qual sempre és revolucionària.
En una època d’excitació, manipulació i comercialització de la violència cega, de la pornografia i el cinisme, quan la nació més rica de la terra esdevé corruptora dels valors humans més autèntics, cal arrapar-se a sentiments trepitjats, prostituïts amb mitjans fabulosos, robats o negats a obres veritablement civilitzadores i humanitàries. Aquests sentiments elementals no són, com afirmen alguns de la gauche divine, sensibleries de mel i mató. Són valors imprescindibles per a tot combat contra el món decadent.
Els joves d’ara no se’n riuen de John Lennon quan plora: «I just had to tell you, mother: You left me. I never left you». Escolten el crit de Lennon eternament infant i senten tot el que diu, en una època en què la necessitat de mare és més pregona que abans, quan les mares tenien més temps per als fills, quan els fills tenien més temps per a les mares. Lennon, amb la força del seu art, desvetlla i cultiva el sentiment més pregon en l’home.
No és puritanisme escarransit, sinó els «anticossos» triomfant en un organisme malalt. En oposició a la pornografia dels sex-shop, l’erotisme de Dylan a Lay, lady, lay, on s’expressa la intensitat de l’amor físic amb veritat i pudor, perquè l’amor humà és pudorós. És eròtic i no pas obscè, el cant de Raimon a l’estimada: «Treballaré el teu cos com treballa la terra el llaurador... amb amor i força». Pornogràfics i bruts són alguns cuplets del vell Paralelo que ara hom treu – amb fins comercials – de les calaixeres de l’àvia. El «remena, remena nena» a la nostra època ja no insinua res. Aparentment sembla «descarat», «agosarat», però ja no té ni la sal ni el pebre del seu temps. L’amor, ja no cal excitar-lo. Vivim una revolució en el comportament del noi i de la noia en tant que parella. Aquesta revolució no pot expressar-la el llenguatge del vaudeville. L’expressen Lluís Llach o John Lennon i Yoko. La nova generació es reconeix a la cançó de Joan-Manuel Serrat Poco antes que den las diez. Si hom desenterra el cuplet per als vells, la cosa és diferent.
La «nova cançó» catalana ja va expressar als seus inicis – pel seu caràcter de cançó d’avantguarda – el nou romanticisme. Les mans, de Raimon, és una cançó plena de tendresa, i la música que la inspirà té el mateix to. Cançó de capvespre és la sortida de l’adolescència, i el seu lirisme, sense afectació, és ben d’ara: «S’enduien veus d’infant / el sol que jo mirava...» I Joan-Manuel Serrat continua pel «camí que fa pujada», un camí que té «flors a les vores»; els termes de les seves cançons són sorprenentment – per a alguns – dels anys 70.
La «nova cançó» expressa d’altres coses positives al nostre temps. No fou una reacció de salut davant una cultura decadent, sinó «la renaixença d’una cultura escanyada». S’ha fet amb els mots que la generació anterior havia «conservat» i no pas abandonat. Aquest fet uneix – i no separa – les darreres generacions catalanes. No hi ha el «gap generacional» existent en altres societats contemporànies. La «nova cançó» foren nois i noies de vint anys, però també homes i dones de més edat. No hi hagué ruptura, sinó lligam que ha suportat i suporta envestides del món vell que, alguna vegada, també pot ésser representat per gent jove.
El nou romanticisme a què fem referència no és ni ploraire ni apolític. Predisposa a defensar les causes justes i netes. A defensar-les cantant, cridant o lluita. Joves i adults.