L’empresonament d’obrers i camperols i l’obertura als feixistes de les línies de front per oficials ‘republicans’: aquesta és la història de l’Espanya lleialista del novembre del 1937 al maig del 1938. Hi ha temps i espai per afegir únicament uns pocs mots ja que aquest llibre ha anat tardanament a imprempta.
El general Sebastián Pozas simbolitza adientment el període: oficial sota la monarquia; oficial sota la coalició republicano-socialista del 1931-1933; oficial sota el bienio negro de Lerroux-Gil Robles del 1933-1935. Ministre de la guerra abans que esclatàs la revolta feixista. Va moure cel i terra per allunyar-se de Madrid en els foscos dies del setge del novembre del 1936. Quan van desfer l’autonomia catalana i les tropes cenetistes eren finalment subordinades completament al règim burgès, Pozas fou nomenat cap de totes les forces armades de Catalunya i del front d’Aragó. Va purgar efectivament els exèrcits de la CNT i del POUM d’‘incontrolables’, disposant l’agranament de divisions senceres quan les enviava sota el foc sense protecció artillera o aèria. El ‘camarada’ Pozas, que honorà el plenari del Comitè Central del PSUC, era ‘òbviament’ l’home que sostindria el front d’Aragó contra Franco... Ara és en una presó de Barcelona, acusat –i la història militar és massa clara– de trair el front d’Aragó a Franco.
Les conseqüències de l’aliança amb la burgesia ‘republicana’, del programa del front popular, són ara aparents. Els feixistes han arribat a la Mediterrània. Ha partit en dos les forces antifeixistes restants. A hores d’ara la cursa entre Franco i el reagrupament del proletariat la guanya Franco. Els estalinistes, els socialistes de Prieto i Caballero, els dirigents anarquistes, han suposat obstacles insuperables en el camí del reagrupament, en facilitar incommensurablement la victòria de Franco.
Aquests criminals aviat trencaran entre ells. Provaran de llençar-se la culpa els uns als altres. En aquest intent es revelaran moltes més coses quant a les maquinacions que lligaren els peus i les mans d’obrers i camperols, i feren impossible una guerra exitosa contra Franco. Però en sabem prou com per dir que cap pretext no els permetrà de netejar-se. Tots –estalinistes, socialistes i anarquistes– són igualment culpables d’haver traït els seguidors. Tots han traït els interessos dels obrers i dels camperols –els interessos de la humanitat– al règim bestial del feixisme.
Molts escaparan de Franco, com feren els funcionaris estalinistes i socialdemòcrates de Hitler. Però els milions d’obrers i camperols no poden escapar. Per ells, avui, demà, l’endemà, mentre la vida continue, la tasca d’esclafar el feixisme resta pendent. Lluita o esclafament –no tenen cap altra alternativa.
El proletariat espanyol –esclafat, com deia Berneri, entre els estalino-prussians i els franco-versallesos– pot encara encendre una torxa que il·luminarà de nou el món. Més enllà del Pirineu, on el període del front popular, com a Espanya, es clou, aquesta flama pot unir les esperances del proletariat francès, que ara encara una tria entre la dictadura burgesa nua i el camí de la revolució.
Però si la conflagració revolucionària no esclata, o s’atenua, què?
Les lliçons tràgiques d’Espanya són, en tot cas, de profunda importància per la classe obrera americana i tenen una implicació immediata en problemes ‘purament americans’.
Ací la qüestió aviat es posarà d’una forma tan inexorable com a Espanya o Franco. La simple veritat és que el capitalisme americà ha arribat a un impàs en el qual ja no pot alimentar els seus esclaus. Un exèrcit de desocupats tan gran com el del 1932 ara rep de la mà de Roosevelt una fracció del lliurament inadequat ofert el 1933. Els índexs de producció cauen a quatre, cinc i sis vegades la taxa del declivi del 1929-1932. El govern prepara a sang freda la guerra imperialista com a ‘eixida’. Crisi, desocupació, guerra –aquestes han esdevingut les característiques ‘normals’ de l’ordre capitalista en declivi. Des del 1929 Amèrica s’ha ‘europeïtzat’. Encaram ací els problemes que el proletariat europeu ha encarat des de la guerra.
Pessimisme, derrotisme, són les reaccions dels pocs, que dedueixen de les traïcions reformistes a Europa una justificació per abandonar les masses americanes a una mena d’apocalipsi. Però pels obrers i les masses explotades i oprimides de la ciutat i del camp, el pessimisme i el derrotisme són aliens. Han de lluitar o deixar-se esclafar –no tenen cap altra alternativa. L’enorme i inesgotable vitalitat de la classe obrera americana és el capital més ric del moviment obrer internacional. Encara cal emprar-lo, encara cal dur-lo a la trinxera. En els darrers quatre anys, el proletariat americà ha demostrat els seus recursos i potencial d’una forma que molts de nosaltres no somniaven el 1933. S’ha organitzat dins la mateixa ciutadella del capitalisme americà –acer, cautxú, autos. Pot enderrocar aquesta ciutadella –si té la voluntat de fer-ho i una direcció capaç d’assimilar les lliçons d’aquestes catàstrofes.
La tasca del llibre és aportar a l’obrer amb consciència de classe i als seus aliats d’Amèrica materials per entendre per què el proletariat espanyol ha estat derrotat, i qui el va trair.
L’heroïsme dels obrers i camperols espanyols no pot ésser debades. De les llurs mans caigudes la bandera de la lluita fins a la mort contra el capitalisme la poden prendre els obrers americans. Que l’agafen amb l’ajut d’una avantguarda que ha assimilat totes les terribles lliçons de Rússia, Espanya i França, amb una força i seguretat com el món encara no ha vist, i que la duguen a la victòria, no tan sols per ells mateixos, sinó per tot el món de la humanitat explotada!
Minneapolis, 5 de maig del 1938