LA GUERRA és simplement la continuació de la política per mitjans de força. Una proclamació llençada rere les línies enemigues, que expresse les aspiracions dels camperols sense terra, és també un instrument de guerra. Una revolta incitada exitosament rere les línies enemigues pot ésser infinitament més eficaç que un atac frontal. El manteniment de la moral de les tropes és tan important com equipar-les. Protegir-se contra els oficials traïdors és tan important com ensinistrar oficials eficients. En resum, la creació d’un govern obrer i camperol pel qual les masses treballarien i moririen com herois és el millor suport polític de la lluita militar contra l’enemic feixista en una guerra civil.
Amb aquests mètodes, els obrers i camperols de Rússia derrotaren la intervenció imperialista i els exèrcits de guàrdies blancs en vint-i-dos fronts, malgrat el bloqueig econòmic més rígid mai imposat a cap nació. En l’organització i direcció dels exèrcits vermells sota aquestes adverses condicions, Trockij semblava realitzar miracles, però aquests miracles eren compostos de política revolucionària, de capacitats de sacrificis, de treball i heroïsme d’una classe que defensava una llibertat recentment conquerida.
Les polítiques reaccionàries que determinaren les falses polítiques militars del govern lleialista es poden seguir amb un repàs del curs de la lluita militar.
Des del 19 de juliol fins el 4 de setembre del 1936 –set setmanes decisives– el govern de Giral del Front Popular era al capdavant, amb el suport incondicional dels estalinistes i dels socialistes de Prieto (Prieto, de fet, era part oficiosament del ministeri, en adquirir un càrrec en el govern el 20 de juliol).
El govern de Giral disposava d’uns 600 milions de dòlars en or. Recordeu que l’embargament real de la venda de municions a Espanya no s’establí fins el 19 d’agost, quan el Consell de Comerç britànic revocà totes les llicències per l’exportació d’armes i avions a Espanya. Així, el règim de Giral tingué si més no un mes per comprar reserves d’armes –però el maleït fet és que no en comprà gairebé res! La història de l’intent traïdor d’Azaña-Giral per arribar a un compromís amb els feixistes ja s’ha explicat. Un fet més: Franco i els seus amics esperaren sis dies abans de formar un govern propi. Gil Robles revelà més tard que esperaven amb expectació un acord satisfactori amb el govern de Madrid. Llavors les milícies ja havien emergit dels rengles obrers i Giral ja no tenia la capacitat d’acceptar les demandes de Franco.
Les conquestes més importants de les primeres set setmanes foren la marxa exitosa a Aragó de les milícies catalanes, que empraven la socialització de la terra tan com els rifles; i l’atac dels vaixells de guerra lleialistes al transport de les tropes de Franco des de Marroc fins a terra ferma.
‘La lleialtat d’una gran part de la flota impedí decisivament Franco de transportar grans nombres de tropes marroquines a terra ferma en les primeres dues setmanes de la guerra. La patrulla naval del sud va fer el transport per mar extremadament perillós. Franco es va veure forçat a recòrrer al transport aeri, però era una feina lenta. En aquest sentit, de nou, el govern tenia l’oportunitat d’organitzar la defensa i fer reserves’, escrivien llavors dos estalinistes.[1] Allò que no afegien era el fet que els vaixells de guerra eren sota el comandament de comitès electes de mariners que, com les milícies, no tenien cap fe en el govern de Giral i duien a terme les operacions malgrat la passivitat del govern. La importància d’aquest fet es farà evident quan arribam a la política naval dels governs Caballero-estalinistes-Prieto.
Les derrotes terribles de Badajoz i Irún posaren fi al govern de Giral. Per què Irún caigué ho explica un commovedor comunicat de Pierre Van Paasen:
Lluitaren fins al darrer cartutx, els homes d’Irún. Quan ja no tenien més munició, recorregueren a les caixes de dinamita. Quan s’acabà la dinamita, s’hi llençaren endavant a mans nues i s’enfrontaren cos a cos, mentre un enemic seixanta vegades més fort els massacrava amb les baionetes. Una noia detingué dos carros blindats en la badia durant mitja hora amb bombes de glicerina. Quan els marroquins assaltaren la barricada de la qual era l’única defensora viva la feren a bocins. Els homes de Fort Marcial detingueren tres-cents legionaris estrangers a una distància durant mig dia en llençar-hi pedres des del puig on és penjat l’antic fort.
Caigueren perquè el govern de Giral no va fer cap intent de fornir els seus defensors amb munició. El Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya, en haver ja transformat les fàbriques disponibles en tallers de municions, havia enviat diverses càrregues de munició a Irún mitjançant ferrocarrils regulars des de Catalunya a Irún. Però aquell ferrocarril recorre en part per territori francès. I el govern del ‘camarada’ Blum, l’aliat d’Espanya, havia detingut els convois a Behobia, just passada la frontera, durant dies... creuaren el pont cap a Irún quan els feixistes havien guanyat.
El govern de Giral deixà pas al govern ‘real i complet’ de Front Popular de Caballero-Prieto-Stalin. Sens dubte, tenia la confiança d’una gran part de les masses. Les milícies i els comitès de mariners n’obeïren les ordres des del principi.
Hi havia tres campanyes militars principals que el govern havia
d’emprendre. Hi havia, és clar, altres tasques, però
aquestes eren les més importants, les més urgents, i
essencialment les més simples.
La base militar de Franco durant els primers sis mesos era el Marroc espanyol. Des d’allà havia de dur els seus moros i legionaris i les reserves militars.
Els primers èxits de l’armada lleialista sota els comitès de mariners en castigar les línies de comunicació amb Marroc foren seguits d’altres. El 4 d’agost, el creuer lleialista Libertad torpedinà efectivament la fortalessa feixista de Tarrifa, a Marroc. Era un colp mortal a Franco. Tan mortal que fou respost amb el primer acte obert italià d’intervenció: un avió italià procedí a bombardejar el Libertad. Quan els vaixells de guerra lleialistes se situaren en posició de torpedinar a gran escala Ceuta, al Marroc, mentre els transports feixistes eren carregats, el vaixell militar alemany Deutschland s’afanyà a interposar-se entre els lleialistes i Ceuta per impedir l’atac. Una setmana més tard un creuer espanyol aturà el buc de càrrega alemany Kamerun, en descobrí carregaments d’armes per Franco, i l’impedí de desembarcar a Cadis. Després Portugal passà obertament als feixistes, en permetre que Kamerun descarregàs en un port espanyol i enviar per ferrocarril les municions a Franco. Els comandants navals alemanys reberen ordres de disparar contra qualsevol vaixell espanyol que provàs d’aturar els enviaments alemanys de munició. Les operacions navals lleialistes, si haguessen continuat, haurien sigut fatals per Franco, i els seus aliats s’haurien d’haver desemmascarat completament per salvar-lo.
En aquest punt es formà el govern de Caballero i Prieto, ara en la col·laboració més estreta amb els estalinistes, i sempre ‘home de França’, esdevingué el cap del ministeri naval. Posà fi a les operacions navals davant Marroc i l’estret de Gibraltar, i va fer retornar les forces lleialistes que havien assaltat Mallorca.
La tasca de l’hora era impedir que els moros i legionaris desembarcassen a Algeciren i constituïssen l’exèrcit que aviat faria una marxa paorosa des de Badajoz directament cap a Toledo i, a través de Toledo i Talavera de la Reina, a les portes de Madrid. La primera línia en aquesta tasca pertanyia a l’armada. No se l’usà amb aquest objectiu.
Per comptes d’això, a mitjans de setembre, gairebé tota la flota –inclòs el vaixell de guerra Jaime I, els creuers Cervantes i Libertad, i tres destructors– rebé l’ordre d’abandonar Màlaga i fer la volta a la península fins a la costa biscaïna! Deixaven darrera el destructor Ferrandiz i el creuer Gravina. El 29 de setembre, dos creuers feixistes enfonsaren el Ferrandiz, després d’haver torpedinat i foragitat el Gravina. Quines consideracions determinaren que les forces navals anassen a la costa biscaïna, mentre els comunicats de notícies reportaven –per citar un únic exemple– que un palangraner armat que amagava tropes marroquines de Ceuta i escortat pel Canarias, el Cervera i un destructor i un torpedinador creuaven l’estret aquell vespre. El convoi desembarcà les tropes a Algeciras sense impediment. Transportava des de Marroc un subministrament de canons i d’altres armes i abastiment abundant de munició. (New York Times, 29 de setembre) Quines consideracions? Certament no militars, ja que les forces enviades a Biscaia eren més que suficients per aturar totes soles el convoi armat dels feixistes; i certament barrar les comunicacions amb Marroc era la principal tasca de l’armada.
L’expert militar americà, Hanson W. Baldwin, que escrivia (en el New York Times del 21 de novembre) de la qüestió naval d’Espanya deia:
L’armada espanyola s’ha negligit en gran mesura, particularment en els turbulents anys recents de la història de la república, i mai no se l’ha dirigit o tripulat adientment. Però amb tripulacions eficients i ben ensinistrades, el grapat de creuers i destructors d’Espanya podria ésser una força a tindre present, particularment en l’estreta conca de la Mediterrània, on vaixells ben manetgats podrien haver tallat des de fa temps la línia de comunicació del general Franco amb el seu reservori de força humana a Àfrica...
Si jutjam pels relativament foscos reports, la majoria de vaixells –malgrat els esforços dels oficials– continuaven a fugir cap a l’Espanya vermella, groga i malva o bé onejaven banderes vermelles en els pals...
...però de totes formes el paper de l’armada en la guerra civil ha sigut fins ara menor. Els enfrontaments ocasionals en els quals han participat en els vaixells han sigut en la majoria de casos d’una qualitat d’òpera bufa i han testimoniat la poca vàlua com a mariners i tiradors de les tripulacions.
Les operacions lleialistes del 27 de setembre a Zumaga, prop de Bilbao, demostraven, però, un foc acurat. El punt real, però, era que la qüestió es reduïa a un simple equipament dels vaixells lleialistes amb tripulacions capaces. Toulon, Brest i Marsella eren plenes de milers de mariners socialistes i comunistes, veterans de l’armada, inclosos canoners i oficials ensinistrats. Podien haver fet quelcom més que tripular la flota, i haurien pogut construir altres vaixells en les principals drassanes, a Cartagena, en mans lleialistes.
En tornar eventualment de la costa nord, la flota restà ancorada lluny de l’estret, a Cartagena –i allà s’hi va estar, llevat d’uns pocs viatges inútils per la costa. Que existia al capdavall, hom ho recordà el 22 de novembre, quan submarins forasters entraren en el port de Cartagena i llençaren torpedos, un dels quals danyà el Cervantes. El mateix dia el Ministeri de Marina anunciava la reorganització de la flota per combatre les temptatives de bloqueig... i això fou el darrer que se sentí del projecte. Els transports de Franco es mogueren a voluntat de Ceuta a Algeciras, duguent-hi les desenes de milers de tropes i armaments que requerien.
En una lletra a Montseny, on demanava que els ministres anarquistes lluitassen públicament contra les falses polítiques governamentals, Camillo Berneri deia de l’armada: ‘La concentració de les forces que arriben des de Marroc, el pirateig a les Canàries i a les Balears, la presa de Màlaga, són les conseqüències d’aquesta inactivitat. Si Prieto és incapaç i inactiu, per què tolerar-lo? Si Prieto és lligat a una política que paralitza la flota, per què no denunciar aquesta política?’
Per què Prieto i el bloc governamental seguien aquesta política suïcida? Era simplement un factor de la política general basada en garantir la bona voluntat d’Anglaterra i França. Allò que aquests cercaven és clar. Una política naval lleialista agressiva, com els incidents d’agost davant Marroc havien mostrat, haurien precipitat l’estadi decisiu de la guerra civil. Hauria amenaçat d’esclafar Franco immediatament. Alemanya i Itàlia, amb el prestigi esmerçat en donar suport a Franco, potser s’haurien vist arrossegades a fer passes desesperades en defensa seua, com ara, el recurs obert a emprar les armades italiana i alemanya en l’agranament dels lleialistes dels estrets. Però Anglaterra i França no podien tolerar el control italo-alemany dels estrets (que podien retindre més endavant). Que la guerra oberta no començàs així no era, és clar, cap certesa. Especialment abans del 9 de novembre del 1936, quan Alemanya i Itàlia no havien reconegut formalment el règim de Burgos, i Alemanya i Itàlia podien haver-se retirat abans de precipitar la guerra. Si els revolucionaris haguessen sigut al capdavant i realitzat a fons l’agost i el setembre una campanya naval sistemàtica, i haguessen aconseguit de tallar Marroc d’Espanya, el més probable és que Itàlia i Alemanya s’haguessen retirat amb tota la gràcia possible. L’imperialisme anglo-francès, però, no era interessat en una victòria lleialista si no en mantindre una crisi bèl·lica mentre resistien en els llurs interessos imperialistes en la Mediterrània. I tenien via lliure gràcies a l’orientació anglo-francesa del govern lleialista. Cada mes que passava, per tant, implicaven Alemanya i Itàlia més fondament, es feia més i més probable una explosió internacional si l’armada lleialista s’activava. Simplement deixà d’existir com a arma lleialista.
Vet ací el primer exemple terrible de com una política antirevolucionària collava la lluita militar.
La mateixa orientació anglo-francesa explica el fracàs de la lluita terrestre a Algeciras, el port espanyol en el qual desembarcaven les forces feixistes procedents de Marroc. Màlaga era estratègicament situada com a punta de llança d’aquest moviment. De fet, la pròpia Màlaga fou deixada indefensa. Principalment defensada per forces cenetistes, que demanaren debades des d’agost fins a febrer l’equipament necessari, Màlaga fou envaïda per una força terrestre italiana, mentre la flota que la podia haver aturat restava ancorada a Cartagena. Màlaga caigué el 8 de febrer. Des de dos dies abans, les milícies no havien rebut instruccions de la superioritat militar i després, el dia abans de caure Màlaga, descobriren que la comandància havia sigut abandonada sense dir paraula als milicians que la defensaven. No era una derrota militar, sinó una traïció. La traïció basal no era la deserció en el darrer minut de l’estat major sinó la política que dictava la inactivitat de l’armada i el desús de Màlaga com a base contra Algeciras.[2]
Si no per terra o per mar, hi havia encara una altra forma d’atacar la base marroquna de Franco. Citam Camillo Berneri:
La base militar feixista d’operacions es troba a Marroc. Hauríem d’intensificar la propaganda a favor de l’autonomia marroquina en qualsevol sector d’influència panislàmica. Madrid hauria de fer declaracions inequívoques que anuncien l’abandonament de Marroc i la protecció de l’autonomia marroquina. França contempla amb preocupació la possibilitat de repercussions i insurrecció al nord d’Àfrica i a Síria; Anglaterra veu l’agitació per l’autonomia egípcia reforçada així com la dels àrabs a Palestina. Cal fer realitat la majoria d’aquestes pors amb l’adopció d’una política que amenaça de desencadenar la revolta en el món islàmic.
Per aquesta política calen diners i velocitat per enviar agitadors i organitzadors a tots els centres de l’emigració àrab, a totes les zones frontereres del Marroc francès. (Guerra di Classe, 24 d’octubre del 1936).
Però el govern lleialista, lluny d’elevar les pors franceses i angleses amb la incitació de la insurrecció en el Marroc espanyol, procedí a oferir-los concessions a Marroc! El 9 de febrer del 1937, el ministre d’exterior del Vayo lliurà a França i Anglaterra una nota, el text exacte de la qual no fou mai relevat, però que més tard es difongué, sense cap desmentiment del govern, com a integrada pels següents punts:
Proposava basar la seua política europea en una col·laboració amb Gran Bretanya i França, i així el govern espanyol oferia la possibilitat de modificar la situació africana.
En desitjar una ràpida fi a la guerra civil, ara susceptible de perllongar-se amb l’ajut alemany i italià, el govern es disposava a fer certs sacrificis en la zona espanyola de Marroc, si els governs britànic i francès prenien passes per impedir la intervenció italo-alemanya en els afers espanyols.
El primer indici de l’existència
d’aquesta vergonyosa nota arribà un mes després
del seu curs, en la premsa francesa i anglesa, el 19 de març,
quan Eden en va fer referència de passada. Els ministres de la
CNT juraven que no se’ls havia consultat en aquest despatx.
Berneri se’ls hi dirigia esmoladament: ‘Sou en un govern
que ha ofert a França i a Anglaterra avantatges a Marroc,
mentre que, des de juliol del 1936, hauria sigut obligatori per
nosaltres proclamar oficialment l’autonomia política de
Marroc.. ha arribat l’hora de fer públic que vosaltres,
Montseny i els altres ministres anarquistes, no sou d’acord amb
la natura i el propòsit d’aquestes propostes... No cal
dir que hom no pot garantir els interessos anglesos i francesos en
Marroc i alhora agitar-hi per una insurrecció...ction there...
Però aquesta política ha de canviar. I per canviar-la,
cal fer una clara i forta declaració d’intencions –ja
que a València hi actuen influències per fer la pau amb
Franco’. (Guerra di Classe, 14 d’abril
del 1937). Però els dirigents anarquistes restaven en silenci,
i Marroc continuava imperturbat en poder de Franco.[3]
Repassau la premsa espanyola, la francesa o l’americana d’agost-novembre del 1936 i notau el fort contrast entre les derrotes lleialistes en el front central i occidental i les victòries del front d’Aragó. Les tropes de la CNT, la FAI i el POUM predominaven a Aragó. Obeïen les ordres militars dels oficials burgesos enviats pel govern però els mantenien sota control. A finals d’octubre, després d’haver capturat els alts que rodejaven Monte Aragón i Estrecho Quinto, eren en posició de prendre Osca, el corredor cap a Saragossa.
La importància de prendre Saragossa es pot copsar aviat amb una ullada al mapa. Es troba en el camí de Catalunya i Aragó cap a Navarra, el cor del moviment feixista. Amb la presa de Saragossa, la reraguarda de l’exèrcit feixista que encarava la província basca perillaria, com també la reraguarda de les forces que convergien a Madrid des del nord. Una ofensiva en aquest front, per tant, hauria permès que la iniciativa en la lluita militar passàs als lleialistes. A més, Saragossa havia sigut un dels grans baluarts de la CNT, i tan sols havia caigut als feixcistes per la traïció descarada del governador civil, un membre del partit d’Azaña i nomenat per ell.
Encara a finals de setembre continuava una vaga general d’obrers a Saragossa, per bé que els seus dirigents eren assassinats amb una tortura lenta per refusar de desconvocar-la. Un fort atac a Saragossa s’hauria vist acompanya d’un aixecament dels obrers de dins, com sostenien els anarquistes.
Per prendre les ciutats ben fortificades d’Osca i Saragossa, però, calien avions i artilleria pesada.
Però des de setembre en endavant s’hi desenvolupà un boicot sistemàtic, perpetrat pel govern, contra el front d’Aragó. L’artilleria i els avions que arribaven des de l’exterior, a partir d’octubre, eren enviats únicament als centres controlats pels estalinistes. Fins i tot en qüestió de rifles, metralladores i munició, s’imposava un boicot. Les plantes de municions de Catalunya, dependents del govern central quant a finançament, eren obligades a lliurar el producte a destinacions triades pel govern. La premsa de la CNT, la FAI i el POUM acusava que la discriminació descarada contra el front d’Aragó era dictada pels estalinistes i recolzada en representants soviètics. (Els amics de Caballero ara ho admeten). Els plans del govern per liquidar les milícies en un exèrcit burgès no es podien realitzar mentre les milícies cenetistes tinguessen el prestigi d’una cadena de victòria a favor llur. Per tant, el front d’Aragó havia de retrocedir. Aquesta situació, entre d’altres, arrossegà els dirigents de la CNT al govern central. Les dues figures principals de l’anarquisme espanyol, García Oliver i Buenaventura Durruti, transferiren l’activitat a Madrid, i Durruti hi dugué la flor i nata de les tropes del front d’Aragó. Però el boicot del front d’Aragó continuava malgrat totes les concessions anarquistes. Ja que era fonamental per l’estratègia del bloc burgès-estalinista d’ensorrar el prestigi i el poder de la CNT, costàs el que costàs. Sis mesos de queixes i reivindicacions de la premsa anarquista i del POUM per una ofensiva en el front d’Aragó, tropaven amb el silenci de mort de la premsa burgesa-estalinista. Llavors els estalinistes procediren a difamar l’activitat dels milicians cenetistes en aquell front, i a adduir aquell fet com a prova de la necessitat d’un exèrcit burgès. La contraproposta de la CNT-POUM per un comandament unificat i un exèrcit disciplinat sota control obrer fou derrotada.
Durant molts mesos els estalinistes negaren al món exterior el sabotatge del front d’Aragó. Però quan es va fer massa conegut el fet, els estalinistes presentaren una al·legació: s’hi havia enviat un munt d’armes al front d’Aragó, però els ‘trotskistes’ les desviaven a través de la terra de ningú als feixistes. (Daily Worker, 5 d’octubre del 1937). Com tots els muntatges estalinistes aquest duia la falsedat inherent a la cara. El POUM –els pretesos trotskistes– tenien com a molt deu mil homes en aquest front. La força dominant allà era la CNT. Eren aquests tan cecs –amb una premsa que clamava per armes– per no veure què feia el POUM? O és que aquesta història era simplement una preparació pel dia que els estalinistes acusassen la CNT de connivència amb el POUM en el desviament d’armes als feixistes?
El penós armament del front d’Aragó l’ha descrit l’escriptor anglès, George Orwell, que hi lluità en el batalló de l’ILP. La infanteria ‘era molt pitjor armada que els Cossos d’Instrucció d’Oficials de l’escola pública anglesa amb rifles màuser gastats que habitualment s’encasquellaven després de cinc trets; aproximadament hi havia una metralladora per cada cinquanta homes; i una pistola o revòlver per cada trenta. Aquestes armes, tan necessàries en la lluita de trinxeres, no eren enviades pel govern i tan sols es podien comprar il·legalment i amb la més gran de les dificultats’.
‘Un govern que envia nois de quinze anys al front amb rifles de quaranta anys i manté els seus homes més grans i les armes noves en la reraguarda’, concloïa Orwell, ‘és manifestament més temerós de la revolució que dels feixistes. D’ací la feble política bèl·lica dels darrers sis mesos, i per tant el compromís amb el qual la guerra finalitzarà amb gairebé tota seguretat’. (Controversy, agost del 1937).
Aixó, el govern renuncià a l’oportunitat que aportava Aragó per prendre la iniciativa i dur la guerra a territori feixista.
Bilbao, i les ciutats industrials i mines de ferro i de carbó que la rodegen, constituïen una àrea de concentració industrial únicament superada per Catalunya. Pels objectius bèl·lics, era encara superior a l’àrea catalana, que havia de construir les plantes metal·lúrgiques del no res quan la guerra civil començà. Bilbao hauria d’haver esdevingut el centre de la font més gran de municions d’Espanya. Des d’aquesta base material, els exèrcits septentrionals haurien avançat cap al sud a Burgos i cap a l’est contra Navarra, per realitzar una convergència amb les tropes del front d’Aragó. L’estratègia dictada era d’allò més elemental.
Els capitalistes bascos, però, eren els amos de la regió biscaïna. Com a esfera d’influència anglesa durant segles no tenia cap entusiasme per unir-se a Franco i als seus aliats italo-alemanys. Tampoc, però, no tenia la burgesia basca cap intenció de lluitar fins a la mort contra Franco. Gràcies al suport dels partits socialista i comunista, els capitalistes bascos no havien vist les fàbriques preses pels obrers després del 19 de juliol. Però no tenien cap garantia que una victòria lleialista damunt Franco no fos seguida també per la presa de les fàbriques.
La qüestió de la propietat determinà la conducta militar del govern regional basc. Això ja es veia a mitjans de setembre del 1936 quan els feixistes avançaren cap a Sant Sebastià. Abans que l’atac fos completament llançat, Sant Sebastià s’hi rendí. Abans que la burgesia basca es retiràs, evacuaren de la ciutat els milicians de la CNT que volien destruir l’equipament fabril i d’altres materials útils, per impedir que caiguessen en mans dels feixistes. Com a precaució addicional, cinquanta guàrcies armats bascos hi foren deixats enrera per protegir els edificis. Així, la ciutat fou lliurada intacta a Franco. La burgesia raonava; la propietat destruïda es perd per sempre; però si eventualment fem la pau amb Franco, ens retornarà la nostra propietat...
Quan això s’esdevingué, el 22 de setembre del 1936, vaig escriure: ‘El front nord ha sigut traït’. Els ministres anarquistes ja havien revelat que aquesta era l’opinió del govern Caballero. Ço que retardà l’assoliment de la traïció directa durant sis mesos, però, fou l’estupidesa dels oficials de Franco que prengueren Sant Sebastià. Els cinquanta guàrdies que foren deixats per protegir els edificis foren afusellats; els propietaris burgesos que hi havien restat per fer la pau amb Franco foren empresonats, alguns executats. Els habitants foren terroritzats. El front basc es redreçà –per un temps.
El desembre, però, el govern basc sentia de nou el moment per un armistici. En una època que Madrid encara refusava tota negociació per bescanviar presoners, els bascs negociaren un acord:
El fet que el grup basc negociàs a Sant Sebastià es conegué únicament ahir. L’autor s’assabentà, però, que la delegació que havia abandonat Bilbao feia més d’una setmana... continuà a Barcelona però la seua missió allà acabà insatisfactòriament. Els delegats bascos expressaren la decepció amb l’estat de coses de la capital catalana... i es pensa que també s’ofengueren per l’atitud dels catalans envers l’església.
En qualsevol cas el resultat ha sigut que han decidit de sondejar els dirigents de Sant Sebastià amb l’esperança d’arranjar una mena de compromís i potser en darrer terme una treva.
Se sap que durant el darrer mes o dos el front nord ha estat tranquil, amb molta confraternització entre les línies oposades. (Hendaye frontier dispatch, New York Times, December 17, 1937.)
Qualsevol dubte sobre la substantivitat d’aquest report fou eliminat el mateix dia per ‘Augur’, el portaveu ‘oficiós’ de l’Oficina d’Exteriors britànica. ‘Els britànics han treballat per promoure armisticis locals entre els rebels i els lleialistes. L’oferta del govern regional basc a Bilbao de concloure una treva de Nadal fou deguda directament a una intervenció discreta d’agents britànics que desitgen que això puga conduir a una suspensió completa de les hostilitats’. Els francesos, afegia ‘Augur’, ‘exerceixen una influència similar a Barcelona on els llurs èxits són menys marcats perquè els desitjos del president Companys de posar fi al vessament de sang són superats pels comunistes i anarquistes’. (New York Times, December 17, 1936.)
Res d’això, naturalment, apareixia en la premsa lleialista, on la censura era ara a tota màquina. Aquests relats circumstancials, particularment un duent el nom d’‘Augur’, que apareixia en diaris de l’estatura del New York Times i del Times de Londres, requerien, si més no, un desmentiment formal, si s’hi podia fer un desmentiment. Ni el govern ni la premsa estalinista, però, gosaren de negar els fets: ja que eren veritat.
La burgesia basca simplement no tenia cap interès bàsic en combatre el feixisme. Si la lluita implicava un sacrifici seriós, eren disposats a retirar-se. Un dels factors que els donà ocasió, però, fou el creixent moviment de la CNT en les regions basques. Ací els estalinistes i els socialistes de dretes, que seien en el govern regional amb la burgesia (la CNT havia estat descartada quan la Junta de Defensa deixà pas al govern), facilità la traïció. Amb el pretext més gratuït imaginable – el govern basc convidà els milicians de la CNT a unir-s’hi per celebrar la Setmana Santa i el Comitè Regional i la premsa de la CNT denunciaren indignats el cerimonial religiós – tot el comitè regional i el consell editorial de la CNT del Norte foren empresonats el 26 de març, i les impremtes lliurades als estalinistes! La persecució sistemàtica de la CNT de llavors en endavant preparà el terreny per passar-s’hi a Franco.
El govern lleialista era conscient del perill, conscient del fracàs de Bilbao de transformar les seues plantes amb l’objectiu de fer muinicions, conscient de la inactivitat criminal del front basc que permeté Mola de moure les seues tropes cap al sud per unir-se a l’encerclament de Madrid. Per què el govern no hi feia res? Naturalment, el gabinet envià nombrosos emissaris a Bilbao, adularen els bascos, cediren per plaure’ls, enviaren generals per col·laborar amb els líders bascos – Llano de la Encomienda, tot just alliberat per un tribunal marcial a Barcelona de càrrecs de complicitat en l’aixecament esdevingué comandant en cap del Nord! - però aquestes mesures resultaren infructuoses és clar. Tan sols hi havia una forma de salvar el front del nord: confrontant la burgesia basca amb un poderós front unit de les forces proletàries de la regió, disposades a prendre el poder si la burgesia vacil·lava, i a preparar-ho amb una crítica ideològica dels capitalistes bascos. Aquesta via, però, era aliena a aquest govern que, per damunt de tot, temia aixecar les masses cap a la iniciativa política.
Però hi havia un sector del front del nord que era actiu, Astúries. Hem vist com, en quaranta-vuit hores després de les notícies de l’aixecament, cinc mil miners asturians havien arribat a Madrid. En poques setmanes, havien expulsat els feixistes, excepte en un Oviedo ben fortificat, que havia estat la seua d’una forta guarnició pretoriana des de l’esclafament de la Comuna Asturiana d’octubre del 1934. Cada minera d’Astúries hauria donat la vida per prendre Oviedo. Armats amb poc més que rifles i crues bombes de dinamita, els miners assetjaven Oviedo, prenent-ne aviat els suburbis. La caiguda d’Oviedo els hauria alliberat per a una ofensiva contra Castella la Vella. Portaveus dels asturians imploraren a València uns pocs avions i l’artilleria necessària per abatre les defenses d’Oviedo. Foren acomiadats amb les mans buides. Quin n’era el crim? Els obrers asturians aboliren la propietat privada de la terra, col·lectivitzaren habitatge i indústria. El fort moviment de la CNT, de la mà amb la UGT – ací de tendència revolucionària, com demostrava el seu òrgan, Avance, sota l’edició de Javier Bueno – controlava exclusivament producció i consum. Se sabia que pretenien, quan Oviedo fos llur, proclamar-hi de nou, com el 1934, la Comuna d’Astúries... Els govern els convidà a vessar sang per tot arreu excepte per la comuna. Desenes de milers d’ells, a manca de qualsevol altre curs, s’uniren als lleialistes en tots els fronts. La llur proesa combatent esdevingué llegendària. Però prou d’ells romangueren davant d’Oviedo, pendents de la guarnició, fins el mateix final...
Amb Marroc i les seues línies de comunicació amb la península sense pertorbacions, amb el front nord quiescent gràcies a la passivitat basca, i amb el sabotatge governamental del front d’Aragó, Franco era en posició de dictar el curs de la guerra, de triar els seus punts d’ofensiva a voluntat. Mai no cedí la iniciativa als lleialistes, que havien d’acceptar batalla quan i com volia l’enemic.
Així Franco fou capaç de llençar les seues forces principals contra Madrid. En octubre l’encerclament de Madrid ja era ben en marxa. Franco volia la capital de la nació per tal de fornir els seus aliats alemanys i italians amb una base plausible per reconèixer el seu règim. I, de fet, segons tots els relats, el reconeixement alemany i italià, fou estès el 9 de novembre del 1936, en la convicció que Madrid era a punt de caure i que el reconeixement forniria un incentiu afegit per accelerar-ne la rendició. Segons tots els relats, també, Franco féu el seu principal error estratègic ací, quan intentà, en el seu afany de prendre Madrid, un atac frontal per comptes de completar el seu encerclament tallant la carretera de València. Els feixistes s’adheriren obsedits a aquesta estratègia durant mesos, oferint als lleialistes l’oportunitat de fortificar l’àrea prou com per resistir els atacs pels flancs quan arribaren el febrer i març.
El fet significatiu a assenyalar en la defensa de Madrid fou l’ús de mètodes revolucionaris-polítics. Si Madrid queia, el ball s’acabaria per als estalinistes. A Espanya, el llur prestigi es vinculava amb el Cinquè Regiment de Madrid – en realitat un exèrcit de més de cent mil homes – i la Junta de Defensa que des de l’11 d’octubre era responsable de la defensa de Madrid i que era sota control estalinistes. Internacionalment, el prestigi de la Comintern i de la Unió Soviètica hauria col·lapsat irrevocablement amb la caiguda de Madrid. La retirada a València i Catalunya hauria trobat una nova relació de forces, amb els estalinistes passant a segon pla. A partir d’aquesta nova fase hauria resultat el recurs a una guerra revolucionària contra el feixisme, que hauria posat fi a tots els plans d’Eden, Delbos i Stalin. Madrid absolutament havia d’ésser mantinguda. Per pura necessitat, els estalinistes abandonaren els mètodes estrictament burgesos – però tan sols durant una temporada i tan sols dins dels límits de Madrid.
Mètodes de defensa que, en altres ciutats, foren proposats per les organitzacions locals del POUM, FAI i CNT i denunciats com a aventureristes, en tant que alienadors de la burgesia liberal, hi foren aprovats pels mateixos estalinistes, el 7 de novembre, quan l’impuls feixista arribava als suburbis de la ciutat. Paga la pena citar un full voltant de la CNT d’aquella setmana:
Ahir advertíem el poble de Madrid que l’enemic era a les portes de la ciutat, els aconsellàvem d’omplir ampolles de petroli i enganxar-hi metxes per encendre’ls i llençar-los contra els tancs rebels quan entrassen en la ciutat.
Avui suggerim unes altres precaucions. Cada casa i apartament en el districte que se sàpiga habitat per simpatitzants feixistes hauria d’ésser profundament registrat a la cerca d’armes. Caldria aixecar parapets i barricades en tots els carrers que condueixen al centre de la ciutat.
Cada casa de Madrid en la qual viuen antifeixistes ha de constituir-se en fortalesa, i cal oferir tot obstacle a mesura que els invasors proven de passar pels carrers de la capita. Disparau des dels pisos superiors dels edificis, contra els quals el foc de les llurs metralladores serà inefectiu. Per damunt de tot hem de purgar Madrid de la cinquena columna de feixistes amagats.
Un dels brindis de Mola – que quatre columnes convergien cap a Madrid, amb una cinquena que es formava secretament a dins havia ofert als obrers la consigna esplèndida: aixafau la cinquena columna. Ara desapareixien les restriccions governamentals – i estalinistes – contra els ‘registres il·legals’, ‘requises i arrestos no-autoritzats’, etc., etc. Més de cinc cents guàrdies d’assalt foren arrestats i empresonats en aquells dies com a sospitosos de feixisme – la primera vegada i la darrera que els estalinistes aprovaren aquesta purga d’elements burgesos. Els estalinistes eren addictes a ‘tot el poder per al govern del front popular’, i, per tant, hostils a comitès d’obrers en les fàbriques i districtes. Per una vegada, però, la desesperació els féu abandonar-ho. El Cinquè Regiment sota control estalinistes emeté un manifest que, entre d’altres coses, cridava a les masses a elegir comitès de carrer i de finca per a la vigilància contra la cinquena columna dins de la ciutat![4] Comitès d’obrers anaven pels carrers, empenyent tots els homes físicament capaços a construir barricades i trinxeres. La junta de defensa organitzà consells separats per aliments, municions, etc., cadascun dels quals creixia diàriament en una organització de masses. Comitès de dones organitzaren cuines i safareigs per als milicians. Es trobaren mitjans en aquesta ciutat no-industrial per començar – això també amb iniciativa des de sota – la fabricació de munició. Els estalinistes no oblidaven de continuar la llur persecució del POUM, però fins i tot això s’alentí i es deixà espai als milicians del POUM per actuar en la defensa de la ciutat. Aquests foren mesos gloriosos, per bé que marcats per la mort: novembre, desembre, gener. Què era això? ‘El poble en armes’.
Els estalinistes eren tan desesperats com per oferir fins i tot una entrada triomfal a Madrid a les tropes escollides de les columnes de la CNT del front d’Aragó, la conducta heroica de les quals destruí el mite difamador, ja propagat pels estalinistes, sobre les milícies d’Aragó. Poc després de dur aquestes tropes, però, la figura militar més gran produïda per la guerra, l’anarquista Durruti, fou mort i el focus s’adreçà cap a Miaja.
Però els mètodes polítics practicats al front del sud, del nord i d’Aragó romangueren igual. La campanya incessant de la CNT, del POUM i de sectors de l’UGT per a una ofensiva en tots els fronts com la millor forma d’ajudar Madrid, i l’única forma d’aixecar el setge de la ciutat, fou ignorada.
Tampoc el ‘poble en armes’ romangué com a defensor de Madrid. El gener el perill immediat havia passat, i el bloc estalinista-burgès revertí a la ‘normalitat’. Els registres casa per casa a la recerca de feixistes i armes per part dels comitès obrers foren desencoratjats i després suprimits. Els soldats substituïren els obrers en les barricades de carrer. La feina dels comitès obrers fou presa per l’exèrcit. Ja no es convidava la iniciativa de les masses. El corrent ara anava en l’altra direcció, per bé que el setge de Madrid no havia estat aixecat. POUM, un setmanari, fou suspès permanentment el gener. El febrer, la junta confiscà la ràdio del POUM i la premsa de El Combatiente Rojo. L’estalinista José Cazorla, el comissari de policia de la junta, organitzà la repressió tant legalment com il·legal. Si les seues detencions d’obrers no eren aprovades pels Tribunals Populars, prenia ‘les dites parts absoltes cap a presons secretes o les enviava a batallons de milícia comunista en posicions avançades per emprar-los com a «fortificacions»’. Simultàniament, les reixes s’obrien a la dreta, i Cazorla alliberà molts feixistes i reaccionaris. Aquestes acusacions foren realitzades per Rodrigues, Comissari Especial de Presons (Solidaridad Obrera, 20 d’abril del 1937), i la petició de la CNT d’una investigació fou refusada. La dissolució de la junta completà el moviment cap a mètodes burgesos-burocràtics de realitzar la defensa de Madrid.
L’única victòria militar del gabinet de Caballero fou la derrota a Guadalajara de les divisions italianes el març – una victòria inesperada com ho indicava la manca de preparacions de reserves i materials per completar la ruta dels italians. El fracàs per coordinar el combat de Madrid amb ofensives en els altres fronts, per les raons polítiques que hem resumit, féu per defecte Madrid el front clau i simultàniament esdevenia impossible aixecar el setge de Madrid.
1. Spain in Revolt, by Gannes and Repard, p.119.
2. El 21 de febrer, el subsecretari de guerra, José Asensio, fou destituït, i aviat arrestat juntament amb el coronel Villalba, per la traïció de Màlaga. El comissari de guerra Bolívar, estalinista, que s’havia unit a Villalba en l’abandonament del quarter general, no fou arrestat. Tampoc no es respirà ni un mot – fins que el Comitè Nacional de la CNT desesperà realment pel moment – sobre els assalts d’estalinistes – que Antonio Guerra, representant estalinistes en el Comandament Militar de Màlaga, es quedà enrere i es passà als feixistes (Boletín de la CNT de Valencia, 26 d’agost del 1937). El dia que caigué Gijón – vuit mesos més tard – el govern anuncià que jutjaria els traïdors de Màlaga – Asensio, el seu cap d’estat major, Cabrera, i un altre general. Per què jutjar aquests i no els culpables de Bilbao, Santander, etc., etc.? Perquè Màlaga caigué sota Caballero, mentre que les traïcions molt més descarades del nord tingueren lloc sota Negrín...
3. L’únic pamflet oficial de la CNT tractant del Marroc que he pogut trobar és: Què podria haver fet Espanya al Marroc i què ha fet, un discurs de Gonzalo de Reparaz del 17 de gener del 1937, que explicava com provà d’aconseguir que la monarquia i la república organitzassen les coses eficientment al Marroc, i com no ho feren! Ni tan sols una pista que l’únic consell que un revolucionari pot oferir sobre la qüestió colonial és: sortiu del Marroc.
4. Ralph Bates esmentà aquest fet (New Republic, 27 d’octubre del 1937) deixant a entendre que era típic de la política estalinista. El repti a trobar un altre sol exemple posterior en el qual els estalinistes fessen una proposta similar.