LA fèrtil província d’Aragó era l’encarnació vivent de la lluita victoriosa contra el feixisme. Fou l’única província realment presa pels feixistes i després conquerida per la força de les armes. Era especialment orgull de les masses catalanes haver salvat Aragó. En els primers tres dies després de la victòria de Barcelona, les milícies de la CNT i el POUM marxaven a Aragó. El PSUC era llavors petit i hi contribuí poc o gens. Els noms imperibles de les batalles –Monte Aragón, Estrecho Quinto, etc.– s’associaven únicament amb els herois de la CNT i del POUM que les havien guanyat. Era en la conquesta victoriosa d’Aragó que Durruti adquirí la seua fama legendària de dirigent militar, i les forces que dugué a la defensa de Madrid el novembre eren les tropes escollides la moral victoriosa de les quals s’havien llaurat amb les victòries d’Aragó.
No era la menor de les raons dels èxits d’Aragó que, sota la direcció de Durruti, les milícies haguessen marxat com un exèrcit d’alliberament social. Cada localitat arrabassada als feixistes es transformava en una fortalessa de la revolució. Les milícies patrocinaren eleccions de comitès locals, als quals es lliuraven totes les grans finques i els llurs equipaments. Els títols de propietat, les hipoteques, etc., anaren a les fogueres. En haver transformat així el món local, les columnes de CNT-POUM podien anar endavant, segures del coneixement que cada poble darrera elles lluitaria fins a la mort per una terra que ara els era pròpia.
Impulsats per l’èxit de l’alliberament d’Aragó, els anarquistes hi trobaren poca resistència per part del bloc burgès-estalinista en els primers mesos. Els consells municipals d’Aragó foren elegits directament per les comunitats. El Consell d’Aragó era al principi majoritàriament anarquista. Quan es forma el gabinet de Caballero, els anarquistes accediren a donar representació als altres grups antifeixistes en el Consell, però fins als darrers dies de la seua existències les masses d’Aragó s’agruparen al voltant de les organitzacions llibertàries. Els estalinistes eren un petit grup sense influència.
Si més no tres quartes parts de la terra eren llaurades pels col·lectius. De quatre-cents col·lectius, tan sols deu s’adheriren a l’UGT. Els pagesos que desitjaven treballar la terra individualment tenien permís de fer-ho, sempre que no llogassen treball. Pel consum familiar s’hi posseïa individualment bestiar. Les escoles eren subsidiades per la comunitat. La producció agrícola augmentà en la regió d’un 30% a un 50% per damunt de l’any anterior, com a resultat del treball col·lectiu. Enormes excedents es lliuraven voluntàriament al govern, lliures de càrregues, per emprar-los en el front.
S’assajaren principis llibertaris en el camp de la moneda i dels salaris. Els salaris es pagaven amb un sistema de cupons intercanviables per mercaderies en les cooperatives. Però aquesta era simplement una genuflexió pietosa a la tradició anarquista, ja que els comitès, en realitzar compres de productes i vendes de mercaderies amb la resta d’Espanya, per força utilitzaven moneda en totes les transaccions, de forma que els cupons eren simplement un sistema intern de comptabilitat basat en la moneda detinguda pels comitès. Els salaris es basaven en la unitat familiar: un únic productor rebia l’equivalent a 25 pesetas; una parella casada amb un únic membre treballador, 35 pesetas, i quatre pesetas setmanals addicionals per cada infant. Aquest sistema tenia una feblesa seriosa, particularment quan a la resta d’Espanya operava un sistema de gran disparitat en salaris entre obres manuals i professionals, la qual cosa impulsà els tècnics qualificats a migrar fora d’Aragó. Mentrestant, però, la convicció ideològica, que inspirava molts tècnics i professionals de les organitzacions llibertària, cobria amb escreix aquesta feblesa. Concedit que, amb l’estabilització de la revolució, s’hauria d’instituir un període transicional de salaris superiors pels obrers qualificats i professionals. Però els estalinistes que tenien la barra de comparar la situació d’Aragó amb la disparitat monstruosa de salaris de la Unió Soviètica, semblaven haver oblidat completament que el salari familiar –que és l’essència del ‘a cadascú segons les seues necessitats’ de Marx– era un objectiu pel qual lluitar, del qual la Unió Soviètica s’havia allunyat infinitament més sota Stalin que sota Lenin i Trockij.
La majoria anarquista del Consell d’Aragó menava a la pràctica a l’abandonament de la teoria anarquista de l’autonomia de l’administració econòmica. El Consell actuava com a agència centralitzadora. L’oposició era en una situació tan minoritària a Aragó, i les masses eren tan addictes al nou ordre, que no hi havia cap cas d’una única reunió de masses estalinista a Aragó que s’oposàs directament al Consell. S’hi celebraren moltes reunions conjuntes, amb participació estalinista, inclosa una ja el 7 de juliol del 1937. A cap d’aquestes reunions ni enlloc més d’Aragó repetiren els estalinistes les calúmnies que la premsa estalinista difonia a tot arreu, per tal de preparar el terreny a una invasió.
Molts dirigents obrers de l’exterior veien Aragó i el lloaven: entre ells Carlo Rosselli, el dirigent antifeixista italià, que servia com a comandant en el front d’Aragó (per després anar-se’n a París on ell i el seu germà serien assassinats pels feixistes italians). El destacat socialista francès, Juin, escrigué un fort elogi a Aragó a Le Peuple. Giustizia a Liberta, el destacat òrgan antifeixista italià, deia dels col·lectius d’Aragó: ‘Els beneficis manifestos del nou ordre social enfortiren l’esperit de solidaritat entre els camperols, alçant-los a superiors esforços i activitats’.
Els beneficis manifestos de la revolució social, però, amb prou feines compensaven les necessitats sinistres del programa burgès-estalinista d’estabilitzar un règim burgès i de guanyar el favor de l’imperialisme anglo-francès. Les precondicions d’aquest favor eren la destrucció de tot vestigi de revolució social. Però les masses d’Aragó eren unides. La destrucció havia d’arribar, per tant, de forma. Una vegada arribà al poder el govern de Negrín, s’hi llençà una càrrega terrible de propaganda contra Aragó en la premsa burgesa i estalinista. I, després de tres mesos de preparació, s’inicià la invasió.
L’11 d’agost el govern decretà la dissolució del Consell d’Aragó. En el seu lloc nomenava un governador general ‘amb les facultats que la legislació vigent atribueix als governadors civils’– legislació dels dies de la reacció. El governador general Mantecón resultà únicament una figura de palla, però. La feina real la feien les forces militars sota la direcció de l’estalinista Enrique Líster.
Un dels herois manufacturats dels estalinistes (CNT publicà la seua fotografia amb el títol, ‘Heroi de moltes batalles. Ho sabem perquè el Partit Comunista ens ho ha dit’– ironia que era l’única forma de passar el censor), Líster marxà amb les seues tropes a la reraguarda d’Aragó. Els consells municipals elegits directament per la població foren dissolts per la força. Els col·lectius foren anul·lats i els dirigents empresonats. Com amb els presoners del POUM a Catalunya, ni tan sols el governador general coneixia els destins dels membres del Comitè Regional de la CNT arrestats per les bandes de Líster. Tenien, de fet, salvaconductes del governador general però això no els salvà. Joaquín Ascaso, president del Consell d’Aragó, fou empresonat sota l’acusació... de robar joies! La censura governamental prohibí la premsa de la CNT de publicar la notícia de l’empresonament d’Ascaso, refusà de divulgar-ne el lloc d’empresonament, i des del llur punt de mira embogidament reaccionari, eren en el cert. Ja que Ascaso era carn i sang de les masses, com ho havia sigut el difunt Durruti, i haurien ensorrat la presó a mans nues.
N’hi ha prou amb dir que la premsa oficial de la CNT –gens afanyada a alçar les masses– comparà l’assalt d’Aragó amb el control d’Astúries per López Ochoa l’octubre del 1934.
Per justificar la rapinya d’Aragó, la premsa estalinista publicava històries fantàstiques. Frente Rojo escrivia:
Sota el règim de l’extingit Consell d’Aragó, ni els ciutadans, ni la propietat, podien comptar amb la menor garantia... El govern trobarà a Aragó gegantins arsenals d’armes i milers de bombes, centenars de metralladores dels últims models, canons i tancs, reservats, no per lluitar contra el feixisme en els fronts de batalla, sinó per la propietat privada dels qui volien fer d’Aragó un bastió des del qual lluitar contra el govern de la república... Ni un sols camperol no havia sigut forçat a entrar en els col·lectius. Els qui s’hi resistien patien en cos i en la petita propietat les sancions del terror. Milers de camperols han emigrat de la regió, estimant-se més d’abandonar la terra que patir els milers de mètodes de tortura del Consell... La terra fou confiscada, i anells, relicaris, i fins i tot els pots de cuina de terra eren confiscats. Els animals eren confiscats, el gra i fins i tot aliments cuinats i vi per consum domèstic.. En els Consells Municipals s’hi instal·laren coneguts feixistes i caps falangistes. Amb carnets sindicals oficiaven com a batlles i regidors, com a agents de l’ordre públic d’Aragó, bandits per origen que feien una professió i un règim de govern del bandidatge.
Esperaven que ningú cregués seriosament aquest absurd? La mentalitat policial dels estalinista era evident en les alegacions que s’hi preparava una insurrecció. Malauradament no era cert. Les armes? El front d’Aragó havia passat sota el control complet del govern el 6 de maig, amb un militant estalinista, el general Pozas, com a comandant suprem. Abans d’això, la premsa de la CNT, del POUM i de la FAI des d’octubre del 1936 havia exposat llargues i precises queixes de la manca d’armes en el front d’Aragó, i que els guàrdies armats dels col·lectius d’Aragó –de fet, amb les irregularitats i desplaçaments del front, part de les defenses– eren perillosament desprovistos d’armes. Durant vuit mesos aquestes acusacions s’havien fet des de la premsa, tribunes i ràdio i amb ella l’acusació que l’ajut rus es condicionava al control estalinista de la disposició de les armes importades. Els estalinistes havien encaixat aquestes acusacions específiques amb un silenci mortuori. Ara, en l’atmosfera de pogrom de l’agost del 1937, la resposta era que les armes ja hi eren! No esperaven, ni podien fer-ho, que ningú cregués aquest sopar de duro, ni tan sols els militants del partit.
Però les acusacions no demanen cap negació seriosa. Ja que el 18 de setembre l’home que presumiblement havia sigut el principal culpable, qui havia terroritzat, instal·lat feixistes, etc., etc., etc., Joaquín Ascaso, era alliberat de la presó: si els estalinistes eren disposats a demostrar les llurs acusacions contra Ascaso fins i tot en els llurs tribunals corruptes, per què no ho feien? La resposta és que les acusacions eren fullaraca. Ço que era terriblement real, però, fou la destrucció dels col·lectius d’Aragó.
Després que el bloc burgès-estalinista conquerís Aragó i la història de la llur invasió començàs a sedimentar en el moviment obrer mundial on els estalinistes no gosaven de provar de repetir les acusacions fantasioses, adoptaren un nou posat amb el qual volien apartar-se d’aquelles acusacions per afirmar que la dissolució del Consell era necessària per poder reorganitzar el front d’Aragó. Així Ralph Bates escrivia
...Hi ha hagut acusacions exagerades contra el Consell d’Aragó, però crec que el següent s’hi pot substanciar amb evidència detallada: l’aplicació generalitzada de mesures extremes en la reforma agrària i social havien confós i fins i tot enemistat el camperolat i els obrers no-anarquistes; el control anarquista dels comitès militars locals havia dificultat sens dubte la realització eficient de les operacions... El problema, per tant, era posar aquesta franja d’Aragó sota el control del govern de València, com a part d’una campanya per reformar les forces militars d’Aragó. (New Republic, 27 d’octubre del 1937).
Aquesta darrera al·legació tenia dues funcions: primera, allunyar-se dels càrrecs fabricats amb els quals s’havia justificat inicialment la dissolució; segona, amagar el fet que, per bé que el govern central havia tingut el control complet del front d’Aragó des de maig, les anomenades ofensives havien sigut fracassos. La infàmia infinita de tot plegat esdevindrà aparent si ens adreçam ara a la pròpia qüestió militar i examinam el front d’Aragó com a part de tot el programa d’estratègia militar.