PRIETO, Negrín, Besteiro, s’arrapen fermament a la teoria que Espanya té davant seu un període considerable de desenvolupament capitalista. Besteiro i d’altres s’havien desprestigiat en denunciar el recurs a les armes dels obrers l’octubre del 1934. Però Prieto, Negrín i els llurs principals socis s’havien comportat, si més no, tant bé com Caballero en la lluita asturiana i en la vaga general sense canviar, però, de perspectiva política. Havien dut al partit, malgrat l’oposició d’esquerres, a la coalició electoral del febrer del 1936. Els socialistes d’esquerres havien impedit, però, l’entrada de Prieto al gabinet. Prieto havia indicat clarament que si les esquerres reeixien a obtindre el control del partit, era disposat a fusionar-se amb l’Esquerra Republicana d’Azaña. Havia anat tan lluny, en el mesos anteriors a la guerra civil, com per unir-se a Azaña en la denúncia de l’epidèmia vaguista. En concepcions polítiques els socialistes de dretes eren, de fet, simplement republicans petit-burgesos que, en la lluita contra la monarquia, havien valorat correctament que el suport massiu tan sols el podrien tindre amb una coloració socialista. En l’arena republicana oberta el 1931, la primera prova els havia revelat com a germans de sang d’Azaña.
Ell mateix industrial basc de considerable riquesta, El
Liberal de Bilbao de Prieto era un dels òrgans més
influents entre la burgesia. Dècades de col·laboració
de classe li havien donat la plena confiança de la burgesia
basca. Més que cap altra figura, Prieto fornia el lligam que
unia els capitalistes bascs catòlics i de ment estreta, amb
els intel·lectuals cosmopolites i cínics d’Azaña,
i les forces estalinistes. Endurit, implacable, capaç, Prieto
no tenia cap dels temors subjectius dels dirigents del laborisme
escandinau i britànic. Reconeixia la plena importància
de la política a la qual s’havia embarcat Stalin quan la
guerra començà, i per això saludava els
portantveus estalinistes com a germans ideològics.
El programa polític de l’estalinisme el 1936 semblava ben diferent de les denúncies d’extrema esquerra d’Azaña, Prieto, Caballero, els anarquistes, com a ‘feixistes’ i ‘social feixistes’ el 1931. Amb tot la política bàsica era la mateixa. El 1936, com el 1931, els estalinistes no volien una revolució proletària a Espanya.
Walter Duranty, apòleg oficiós del Kremlin, descrivia el 1931 la seua atitud:
El primer comentari soviètic dels fets d’Espanya apareix en l’article editorial Pravda avui, però l’òrgan del Partit Comunista rus no sembla en cap cas massa jubilós quant a les perspectives de la lluita revolucionària que s’espera clarament que seguirà la caiguda d’Alfonso...
El to inesperadament pessimista de Pravda... potser l’explica l’ansietat soviètica que els fets d’Espanya pertorben la pau europea durant l’actual període crític del pla quinquenal. Encertats o no, hom creu que la pau d’Europa penja literalment d’un fil, que l’acumulació d’armaments i d’odis nacionals són molt més grans que abans de la guerra i fan que la situació actual no siga menys perillosa que la primavera del 1914, i que els focs d’artifici espanyols podrien provocar fàcilment una conflagració general. (New York Times, 17 de maig del 1931).
Sembla prou paradoxal que Moscou no es delís amb aquesta circumstància –de fet gairebé s’hi pot dir que si la revolució ‘gira a l’esquera’ com s’espera Moscou ara, s’hi sentirà més incòmoda que complaguda...
...Ja que, primerament, la Unió Soviètica es preocupa excessivament i potser indegudament pel perill de guerra i ‘veu amb alarma’ qualsevol esdeveniment d’arreu que puga sacsejar l’status quo europeu... En segon lloc, la política del Kremlin es basa molt més en l’èxit de la construcció socialista a Rússia que en la revolució mundial... (New York Times, 18 de maig del 1931).
El 1931, el Kremlin havia garantit el seu objectiu d’una política de no-col·laboració amb la resta de partits proletaris. Els comunistes s’aïllaven així del moviment de masses mitjançant l’escissió sindical, la manca de fronts units d’organitzacions, els atacs contra d’altres trobades obreres, etc. El 1931, el Kremlin no havia volgut res més que el manteniment de l’status quo a Europa. El 1936, però, la Comintern adoptà una nova perspectiva, encarnada en el Setè Congrés. El nou objectiu era mantindre l’status quo durant tant de temps com fos possible, ara no tan sols evitant revolucions, sinó amb una col·laboració de classe activa amb la burgesia en els ‘països democràtics’. Aquests col·laboració s’adreçava, en cas d’esclat bèl·lic, a fornir Rússia amb una aliança amb Anglaterra i França. El preu que Rússia s’oferia a pagar per una aliança amb l’imperialisme anglo-francès era la subordinació del proletariat a la burgesia. ‘El socialisme en un sol país’ havia revelat el seu ple significat com a ‘socialisme enlloc més’.
Lenin i els bolxevics eren prou realistes com per permetre l’estat soviètic d’emprar els conflictes entre les diferents potències capitalistes fins a l’extrem d’emprar-ne una contra l’altra en cas de guerra. Fins i tot més fonamental en la llur política revolucionària era, però, la doctrina que, fossen quines fossen les aliances militars soviètics, el proletariat de cada país té el dret inalterable d’oposar-se a la ‘pròpia’ burgesia en guerra, a enderrocar-la en el curs de la guerra, i a substituir-la amb un govern revolucionari obrer que és l’únic aliat real possible de la Unió Soviètica.
Aquest principi fonamental del marxisme fou repudiat pel Setè Congrés de la Comintern. El Partit Comunista francès ja proclamava obertament la seua disposició a donar suport a la seua burgesia en la propera guerra. Malgrat això, la sang freda d’Anglaterra havia anul·lat en gran mesura el pacte franco-soviètic. Fins i tot sota Blum el pacte no havia conduït encara a conferències entre els dos estats majors. La guerra civil espanyola forní el Kremlin amb una oportunitat per provar d’una vegada per totes tant als imperialistes francesos com als englesos que, no tan sols Kremlin no volia encoratjar cap revolució, sinó que era disposat a dirigir l’esclafament d’una que de totes formes ja havia començat.
Aparentment ni tan sols tots els corresponsals estalinistes forasters de Barcelona s’havien adonat, en els primers dies de la guerra civil, que la Comintern ja s’havia posat a la tasca d’aturar aquesta complexa però completa revolució. El 22 de juliol, el Daily Worker de Londres duia un editorial: ‘A Espanya, socialistes i comunistes lluiten muscle amb muscle en una batalla armada per defensar els llurs sindicats i organitzacions polítiques, per protegir la República Espanyola i per defensar les llibertats democràtiques de forma que puguen avançar cap a una República Soviètica Espanyola’. I el mateix dia, el seu representant a Barcelona, Frank Pitcairn, telegrafiava: ‘Milícia vermella esclafa feixistes, triomf a Barcelona. Les forces obreres unides han ja guanyat la mà. Els carrers són patrullats amb camions plens d’obrers armats que preserven l’ordre i la disciplina. Comencen els preparatius per l’organització d’una milícia obrera permanent’.
Els estalinistes espanyols, però, s’uniren a Prieto i Azaña en les crides als obrers de no prendre propietats. Els estalinistes foren els primers a sotmetre la premsa a la censura. Foren els primers a demanar la liquidació de les milícies obreres, els primers a lliurar els llurs milicians als oficials d’Azaña. La guerra civil no tenia dos mesos quan començaren –cosa que el govern no gosà de fer fins gairebé un any més tard– una campanya assassina contra el POUM i la Joventut Llibertària. Els estalinistes demanaren la subordinació a la burgesia, no tan sols durant el període de guerra civil, sinó també per després. ‘És absolutament fals’, declarava Jesús Hernández, editor de Mundo Obrero (6 d’agost del 1936), ‘que l’actual moviment obrer tinga com a objectiu l’establiment d’una dictadura proletària després d’acabar la guerra. No s’hi pot dir que tenim un motiu social en la nostra participació en la guerra. Nosaltres els comunistes som els primers a repudiar aquesta suposició. Ens motiva exclusivament el desig de defensar la república democràtica’.
L’Humanité, òrgan del Partit Comunista Francès, publicà a principis d’agost el següent comunicat:
El Comitè Central del Partit Comunista d’Espanya ens demana que informam al públic, en resposta als reports fantàstics i tendenciosos publicats per certs diaris, que el poble espanyol no lluita per l’establiment de la dictadura del proletariat, sinó que tan sols coneix un objectiu: la defensa de l’ordre republicà, tot respectant la propietat.
A mesura que passaven els mesos, els estalinistes adoptaven una posició cada vegada més ferma contra qualsevol cosa que no fos un sistema capitalista. José Díaz, ‘estimat dirigent’ del partit espanyol, en una sessió plenària del Comitè Central, declarava el 5 de març del 1937
Si al principi els diversos intents prematurs de ‘socialització’ i ‘col·lectivització’, que eren el resultat d’una comprensió poc clara del caràcter de la lluita actual, podrien haver-se justificat pel fet que els grans terratinents i fabricants havien desertat de finques i fàbriques i que era necessari a tota costa de continuar la producció, ara, al contrari, no s’hi poden justificar. En l’actualitat, on hi ha un govern de front popular, en el qual totes les forces implicades en la lluita contra el feixisme hi són representads, aquestes coses no tan sols no són desitjables, sinó absolutament inacceptables. (Communist International, maig del 1937).
En reconèixer que el perill d’una revolució proletària provenia bàsicament de Catalunya, els estalinistes concentraren enormes recursos a Barcelona. En no tindre-hi pràcticament cap organització pròpia, reclutaren a servei llur els dirigents obrers conservadors i polítics petit-burgesos, mitjançant una fusió del Partit Comunista de Catalunya amb la secció catalan del partit socialista, la ‘Unió Socialista’ (una organització nacionalista restringida a Catalunya) i el ‘Català Proletari’, una escissió de la burgesa Esquerra. La fusió, el ‘Partit Socialista Unificat de Catalunya’ (PSUC), s’afilià a la Comintern. Tenia tan sols uns pocs milers de membres a començaments de la guerra civil però fons i hordes ilimitades de funcionaris de la Comintern. S’apoderà de la moribunda secció catalana de l'UGT i, quan la Generalitat decretà la sindicalització obligatòria de tots els empleats, reclutà els obrers i oficinistes més retardataris, que preferien aquesta institució respectable a la radical CNT. Però la base massiva més gran dels estalinistes a Catalunya era la federació de comerciants, petits homes de negoci, i fabricants, la ‘Federació de Gremis i Entitats de Petits Comerciants i Industrials’ (GEPCI), que el juliol fou rebatejada com a sindicat i afiliada a l'UGT catalana. L’anomenada secció catalana operava en completa independència de l’Executiva Nacional de l'UGT controlada per Caballero. Així doncs, com a principals i més vigorosos defensors de la burgesia, el PSUC reclutà fortament gent de l’Esquerra catalana.
Els estalinistes seguiren una via similar a la resta d’Espanya. Des del començament, la Unió Agrícola de la CNT i la Federació de Camperols i Treballadors de la Terra de l'UGT –tots dos partidaris de la col·lectivització de la terra– acusaren els estalinistes d’organitzar ‘sindicats’ separats de camperols rics oposats als col·lectius. El partit estalinista va crèixer més ràpidament que qualsevol altra organització, ja que obrí de bat a bat les portes. Dubtosos elements burgesos volaven a la recerca de protecció. Ja el 19 i 20 d’agost del 1936, l’òrgan de Caballero, Claridad, acusava l’estalinista ‘Aliança d’Escriptors Anti-feixistes’ d’acollir reaccionaris.[1]
Quan, després de tres llargs mesos de boicot, en la tercera setmana d’octubre arribaven finalment els primers avions i metralladores soviètiques, el Partit Comunista –que fins llavors havia estat a la defensiva, incapaç de contrarestar la dura crítica del POUM al refús d’Stalin d’enviar armes– rebé un impuls terrible. De llavors ençà les seues propostes es lligaven indestriablement amb l’amenaça que Stalin no enviaria més avions i armes. L’ambaixador Rosenberg, a Madrid i a València, i el cònsol general Antonov-Ovseienko a Barcelona, feren discursos polítics que indicaven planerament les llurs preferències. Quan, en la celebració de novembre de l’aniversari de la revolució russa de Barcelona (en una desfilada en la qual participaren tots els partits burgesos!), Ovseienko concloïa el seu discurs amb ‘visca el poble català i el seu heroi, el president Companys’, deixava fora de dubte els obrers quant a quina classe rebia l’aprovació del Kremlin.[2]
Hem esquematitzat la política estalinista prou com per
fer-s’hi una idea. La veurem crèixer més
obertament, implacablement contrarevolucionari, l’any
següent.
Largo Caballero pertanyia a la mateixa generació que Prieto. Tots dos havien arribat a la mitjana edat sota la monarquia i es model·laren d’acord amb els socialdemòcrates alemanys de l’ala dretana. Com a cap de l’UGT, Caballero havia acceptat silenciosament la repressió de la CNT de direcció anarquista sota Primo de Rivera. Encara més, l’havia aprovat en acceptar una conselleria d’estat del dictador. Havia entrat en el gabinet de coalició del 1931-1933 com a ministre de treball i havia presentat una llei que perllongava els consells d’arbitratge mixt de Rivera per solucionar vagues. ‘Introduïrem l’arbitratge obligatori. Les organitzacions obreres que no s’hi sotmeten seran declarades fora de la llei’, declarava el 23 de juliol del 1931. Sota el seu ministeri, era il·legal fer vaga per reivindicacions polítiques o sense deu dies després d’haver-ho comunicat per escrit a l’empresari. Cap trobada sindical o d’altre tipus es podia fer sense que hi haguessen policies de testimoni. Al costat de Prieto, Caballero havia defensat les repressions dels camperols afamats, els milers de detencions polítiques.
Després del col·lapse de la coalició del 1931-33, s’hi desenvolupà una forta ala esquerra, inicialment en la Joventut Socialista, que demanava una reorientació del partit. El 1934, Caballero s’hi declarà inesperadament partidari. Va dir als seus amics que havia llegit Marx i Lenin per primera vegada després que el fessen fora del govern. Amb tot, el grup de Caballero no va fer cap preparació seriosa per l’aixecament d’octubre del 1934. A Madrid, el seu principal baluart, l’aixecament mai no va anar més enllà d’una vaga general. En el judici per incitar a la insurrecció –fou absolt– Caballero negà l’acusació.
Contrari a coalicions, i partidari de la revolució proletària, Caballero va accedir amb tot a la coalició general del febrer del 1936 i donà suport al gabinet d’Azaña en les Cortes en totes les qüestions bàsiques. La posició de Caballero, en efecte, era que no repetiria el seu paper com a ministre de treball en la coalició del 1931-33 sinó que donaria suport a Azaña des de fora del govern, i per tant amb llibertat de criticar-lo. Amb prou feines això era una irreconciliabilitat revolucionària. Era simplement una forma de lleialtat crítica, que no oferia cap amenaça al règim burgès. Durant l’onada vaguista del febrer-juliol (1936), Caballero va rebre fortes crítiques, tant de la CNT com dels seus propis partidaris, per desencoratjar les vagues. Partidari ardent de la fusió dels partits socialista i comunista, fou el principal responsable de la fusió de les joventuts socialista i estalinista. Havia recuperar la seua posició dins l’ala esquerra del partit, però, en dirigir la lluita per evitar que Prieto acceptàs la presidència del govern. En la lluita següent, l’executiu de Prieto havia il·legalitzat Claridad (el diari de Caballero), reorganitzat les seccions del partit pro-Caballero, i ajornat indefinidament la convenció del partit. Hi hauria hagut una escissió, però esclatà la guerra, i per tal de presentar una imatge d’harmonia, les forces de Caballero concediren a Prieto la direcció nacional del partit.
En l’ègida del moviment obrer durant les primeres setmanes de la guerra civil, Caballero entrà en forta col·lisió amb el bloc Azaña-Prieto-estalinistes. Mentre la disciplina en les casernes, la gestió de les vitualles, l’habitatge i les nòmines, foren en mans de les organitzacions obrres, i les milícies organitzassen lliurement discussions de qüestions polítiques, la casta burgesa-militar no hauria tingut cap esperança d’aconseguir la supremacia real. Conseqüentment, el govern, com a primera recció, cridà a l’allistament de deu mil soldats reservistes com a força separada sota control governamental directe. Els estalinistes defensaren la proposta. ‘Qualcuns camarades han volgut veure en la creació del nou exèrcut de voluntaris una certa amenaça al paper de les milícies’, deia Mundo Obrero, el 21 d’agost. Els estalinistes negaven aquesta possibilitat i concloïen: ‘La nostra consigna, avui com ahir, és la mateixa per això. Tot per al front popular i tot pel Front Popular’.
Aquesta posició profundament reaccionària fou efectivament denunciada per l’òrgan de l’UGT, Claridad
Pensar en una altra mena d’exèrcit per substituir els qui lluiten realment i els qui en certa forma controlen la pròpia acció revolucionària, és pensar en termes contrarevolucionaris. Això és el que deia Lenin (L’estat i la revolució): ‘Tota revolució, després de la destrucció de l’aparell estatal, ens mostra com la classe governant prova de restablir òrgans especials d’homes armats al ‘seu’ servei, i com la classe oprimida prova de crear una nova organització capaç de servir no els explotadors sinó els explotats’.
Hem de procurar que les masses i la direcció de les forces armades, que hauria de consistir per damunt de tot en el poble en armes, no escapàs de les nostres mans. (Claridad, 20 d’agost del 1936).
Amb tot, Caballero i la resta de la direcció socialista d’esquerres, en aquelles crítiques primeres setmanes, s’aproparen a Azaña, Prieto i els estalinistes. El poder dual es mostrava com un mètode feixuc i poc adient d’organitzar la lluita contra les forces feixistes. Únicament s’hi presentaven de forma inexorable dues alternatives: o bé s’unien a un govern de coalició, o substituïen el poder burgès completament amb un règim obrer.
Ací, però, els errors programàtics mostraven resultats pràctics terribles. L’abril del 1936 el grup dirigent del socialistes d’esquerres, l’organització de Madrid, havia adoptat un nou programa, que es declarava partidari de la dictadura del proletariat. Quina forma organitzativa prendria? Luís Araquistaín, teòric de Caballero, defensava que Espanya no necessitava soviets. El programa d’abril havia assumit conseqüentment la concepció que ‘l’òrgan de la dictadura proletària serà el partit socialista’. Però l’ajornament del congrés per Prieto havia impedit als socialistes d’esquerres d’assumir el control formal del partit, i havien desistit de continuar la lluita pel control després que la guerra esclatàs. A més, segons el llur programa, haurien d’haver esperat dins que el partit inclogués una majoria del proletariat. Aquesta mancança programàtica de no cercar l’acció unida a través de consells obrers (soviets) en els quals socialistes, comunistes, anarquistes, poumistes, etc., s’aplegassen amb les capes més fondes de les masses, aquesta noció distorsionada de les lliçons de la revolució russa, fou un error fatal dels socialistes d’esquerres, i especialment a Espanya, amb les seues tradicions anarquistes. Deien precisament allò que els dirigents anarquistes deien que tant els comunistes com els socialistes revolucionaris entenien per dictadura proletària.
El camí a la dictadura proletària era expedit davant el proletariat. Ço que calia era donar als comitès de fàbrica, els comitès de milícies, els comitès de camperols, un caràcter democràtic, en deixar que els eligissen tots els obrers de cada unitat; d’aplegar juntament aquests delegats electes en consells locals, de ciutat, regionals, que alhora enviassen delegats a un congrés nacional. Certament, la forma soviètica no hauria resolt tota sola el problema. Una majoria reformista en el comitè executiu hauria declinat l’assumpció del poder estatal. Però els obrers podien encara trobar en els soviets els llurs òrgans naturals de lluita fins que els elements genuïnament revolucionaris dels diversos partits s’unissen per aconseguir una majoria revolucionària en el congrés, i establir un estat obrer.
El camí era expedit davant el proletariat però, gens
accidentalment, el programa per aquest camí no era patrimoni
dels socialistes d’esquerres. Caballero criticaria, remugaria,
irritaria, però no oferia cap alternativa a la coalició
amb la burgesia. Finalment, n’esdevingué el cap.
Els seguidors de Bakunin tenien arrels més antigues a Espanya que els marxistes. La CNT havia estat tradicionalment de direcció anarquista. L’onada de la revolució d’octubre s’apoderà, per un temps, de la CNT. Envià un delegat al Congrés de la Comintern del 1921. Els anarquistes llavors van recòrrer a la lluita fraccionària i la reconqueriren. De llavors ençà, si bé continuava amb els seus epitets tradicionals contra els partits polítics, l’anarquisme espanyol tenia en la FAI un aparell de partit altament centralitzat a través del qual mantenia el control de la CNT.
Ferotgement perseguida per Alfonso i Primo de Rivera fins al punt que fou dissolta a la pràctica per un temps, la CNT des del 1931, mantingué una majoria indisputada en els centres industrials de Catalunya i un fort moviment en altres llocs. Després que començàs la guerra civil, era indubtablement més gran que l’UGT (de la qual les seccions més grans es trobaven en territori feixista).
Fins ara, en la història de la classe obrera, l’anarquisme mai no ha sigut provat a gran escala. Ara, en dirigir grans masses, havia de tindre una tasca definitiva.
L’anarquisme havia refusat persistentment de reconèixer la distinció entre un estat burgès i un d’obrer. Fins i tot en els dies de Lenin i Trockij, l’anarquisme denunciava la Unió Soviètica com un règim d’explotadors. Precisament no distingir entre un estat burgès i proletari havia dut ja la CNT, en els dies de lluna de mel de la revolució del 1931, a la mateixa mena d’errors oportunistes que sempre fan els reformistes –els quals tampoc, a la seua manera, distingeixen els estats burgesos dels obrers. Superada pels ‘fums de revolució’, la CNT havia saludat amb benevolença la república burgesa: ‘Sota un règim de llibertat, la revolució incruenta és encara més possible, encara més fàcil que sota la monarquia’. (Solidaridad Obrero, April 23, 1931) By October 1934 it swung to the equally false extreme of refusing to join with the republicans and socialists in the armed struggle against Gil Robles (with the honourable exception of the CNT regional organization in Asturias).
Ara, en els molts més poderosos fums de la ‘revolució del 19 de juliol’, quan les tradicionals línies demarcadores entre la burgesia i el proletariat es difuminaven, el refús consuetudinari dels anarquistes de distingir entre un estat burgès i un d’obrer els dugué lentament, però decisiva, a entre en el govern d’un estat burgès.
Les falses doctrines anarquistes de la natura de l’estat, segons semblaria, els hauria d’haver dut lògicament al refús a la participació governamental en cap cas. Quan ja feien anar la indústria i les milícies catalanes, però, els anarquistes es trobaven en la intolerable posició d’objectar la necessària coordinació i centralització administratives de la feina que ja havien començat. S’havien de desfer del llur anti-estatisme, ‘com a tal’. Ço que restà, per conduir-los al desastre a la fi, era no reconèixer la distinció entre un estat obrer i un de burgès.
La col·laboració de classes, de fet, rau amagada en el cor de la filosofia anarquista. Es troba amagada en els període de reacció, però l’odi anarquista a l’opressió capitalista. Però en un període revolucionari de poder dual ha d’emergir. Ja que llavors el capitalista ofereix amicablement de compartir la construcció del nou món. I l’anarquista, oposat a ‘tota dictadura’, inclosa la dictadura del proletariat, demanarà al capitalista que simplement abandone el posat, amb la qual cosa aquest hi és d’acord, naturalment, per preparar millor l’esclafament dels obrers.
Hi ha un segon postulat fonamental en la doctrina anarquista que
menava en la mateixa direcció. D’ençà de
Bakunin, els anarquistes havien acusat els marxistes de sobrevalorar
la importància del poder estatal, i ho havien caracteritzat
com el simple reflex de l’interès de l’intel·lectual
petit-burgès per càrrecs administratius lucratius.
L’anarquisme crida als obrers a girar l’esquena a l’estat
i cercar el control de les fàbriques com a font real de poder.
Garantides les fonts darreres de poder (les relacions de propietat),
el poder estatal col·lapsarà, per mai més ésser
substituït. Els anarquistes espanyons no entenien així
era tan sols el col·lapse del poder estatal, amb el pas de
l’exèrcit a Franco, allò que els havia permès
de prendre les fàbriques i que, si Companys i els seus aliats
tinguessen l’oportunitat de reconstruir l’estat burgès,
els hi mancaria temps per arrabassar les fàbriques als obrers.
Intoxicats amb el llur control de les fàbriques i de les
milícies, els anarquistes assumiren que el capitalista ja
havia desaparegut a Catalunya. Parlaven de la ‘nova economia
social’, i Companys ja li venia molt de gust de parlar com
ells, ja que això els encegava a ells, no pas a ell.
Hi havia una rara oportunitat per fins i tot un petit partit revolucionari. Els soviets no s’hi poden construir a voluntat. Tan sols s’hi poden organització en un període de poder dual, d’aixecament revolucionari. Però en el període que els hi correspon, un partit revolucionari pot avançar-ne la creació malgrat l’oposició dels partits reformistes més poderosos. A Rússia, els menxevics i social-revolucionaris, especialment després de juliol, cercaven d’obrir una via d’escapament de la força dels soviets cap al govern, cercaven de descoratjar-ne el funcionament o la creació de nou, sense èxit malgrat el fet que aquests reformistes encara hi tenien la majoria. A Alemanya, la direcció socialdemocràtica cercà, fins i tot amb més determinació ja que tenien fresques les lliçons russes, d’evitar la creació de consells d’obrers de soldats. A Espanya l’hostilitat directa dels estalinistes i de Prieto, l’oposició ‘teòrica’ de Caballero i els anarquistes, hauria estat debades, ja que les unitats bàsiques dels soviets ja hi eren, en els comitès de fàbrica, de milícia i de camperols, i els hi calia únicament la democratització i l’aplegament en el pla local. Un únic exemple, en les ciutats industrials controlades pel POUM com Lleida o Girona, si s’haguessen escollits delegats de cada fàbrica i taller, s’haguessen unit amb delegats de les patrulles i de les milícies obreres per crear un parlament obrer que funcionàs com a òrgan dirigent de l’àrea, haurien electrificat Catalunya i iniciat un procés idèntic a tot arreu.
El POUM era l’única organització que semblava capacitada per emprendre la tasca de crear els soviets. Els seus dirigents havien sigut els fundadors del moviment comunista a Espanya. Tenia, però, febleses bàsiques. La seua majoria provenia del Bloc Obrer i Camperol de Maurín, els quadres del qual havien col·laborat amb Stalin en el període 1924-28 en empènyer el Partit Comunista de Xina cap al ‘bloc de les quatre classes’ del burgès Kuomintang; en crear partits camperol-laboristes i de dues ‘classes’ d’obrers i pagesos (un nom curiós per un bloc amb reformistes i burgesia liberal)– i, en un mot, en tot el curs oportunistes d’aquells desastrosos anys. Maurín i els seguidors havien trencat amb la Comintern no en aquestes qüestions bàsiques sinó en d’altres –la qüestió nacional catalana, etc.– quan la Comintern s’havia girat cap al sindicalisme dual, el ‘social-feixisme’, etc., el 1929. A més, la fusió dels maurinistes amb l’antiga Esquerra Comunista (trotskistes) dirigida per Andreu Nin i Juan Andrade –els quals, per no diferenciar-se clarament de la ideologia maurinista, havien sigut subjecte d’anys de controvèrsia fins l’Oposició Internacional d’Esquerres –era una amalgama sense principi, en la qual els elements de l’Esquerra Comunista havien adoptat un programa ‘conjunt’ que eren simplement les antigues concepcions de Maurín, de les quals Trockij ja havia dit el juny del 1931:
Tot el que he escrit en el meu darrer escrit, La revolució espanyola en perill, contra la política oficial de la Comintern en la qüestió espanyola, val completament per la Federació Catalana (Bloc Obrer i Camperol)... representa un ‘kuomintanguisme’ pur transportat a terra espanyola. Les idees i els mètodes contra els quals l’Oposició lluità implacablement quan era qüestió de la política xinesa del Kuomintang, troben l’expressió més desastrosa en el programa de Maurín... Un fals punt de partida durant una revolució es tradueix inevitablement en el curs dels esdeveniments al llenguatge de la derrota. (The Militant, 1 d’agost del 1931).
Els primers fruits de la fusió han prou feines s’havien fet notar. Després de mesos de campanya contra la coalició amb la burgesia, el POUM entrà d’un dia per l’altre en la coalició electoral del febrer del 1936. Renuncià a la coalició després de les eleccions, però just a les vespres de la guerra civil (La Batalla, 17 de juliol) cridava ‘per un autèntic govern de front popular, amb la participació directa dels partits socialista i comunista com a mitja per completar l’experièndia democràtica de les masses’ i accelerar la revolució –una consigna absolutament falsa, que no té res a veure amb el mètode bolxevic de demostrar la necessitat d’un estat obrer i la impossibilitat de reformar l’estat burgès forçant els reformistes a assumir el poder governamental sense els ministres burgesos.
Amb tot, molts tenien l’esperança que el POUM prendria la iniciativa en l’organització dels soviets. Nin ara era al capdavant del partit. Havia estat a Rússia durant els primers anys de la revolució russa, com a dirigent de la Internacional Sindical Vermella. No s’hi resistiria al provincianisme dels quadres maurinistes? Els obrers del POUM, més ben preparats políticament que els anarquistes, jugaren un gran paper, del tot desproporcionada als llurs nombres en les primeres setmanes revolucionàries, en prendre terres i fàbriques. D’un partit d’uns 8.000 en les vespres de la guerra civil, el POUM cresqué ràpidament, per bé que restà bàsicament com una organització catalana. En els primers mesos quadruplicà la militància. Fins i tot més ràpidament en va crèixer la influència, com mostra el fet que reclutà més de deu mil milicians sota la seua bandera.
La marea ascendent del coalicionisme, però, cobrí el POUM. Les premises teòriques ja hi eren, en la ideologia maurinista, en la qual Nin hi havia posat el nom en la fusió. La direcció del POUM s’adherí a la CNT. Per comptes de disputar als anarco-reformistes la direcció de les masses, Nin cercà il·lusòriament d’enfortir-se en identificar-s’hi. El POUM envià els seus militants a la més petita i heterogènia UGT catalana per compte d’unir forces amb les enormes columnes de la CNT on hi havia aplegats ja els sectors decisius del proletariat. La Batalla notava la tendència dels sindicats de la CNT de tractar la propietat col·lectivitzada com a pròpia. Mai no atacà les teories anarco-sindicalistes que creaven aquesta tendència. En l’any següent, ni una sola vegada realitzà un atac fonamentat contra la direcció anarco-refosmistes, ni tan sols quan els anarquistes accediren a l’expulsió del POUM de la Generalitat. Lluny de dirigir una acció unida amb la CNT, aquest fals curs permé la direcció de la CNT-FAI, amb perfecta impunitat, de girar l’esquena al POUM.
Més d’una vegada, en els dies de Marx i Engels, i en els primers anys revolucionaris de la Comintern, una direcció nacional feble fou corregida pels seus col·laboradors internacionals. Però les connexions internacionals del POUM eren a la dreta del partit espanyol. El ‘Comitè Internacional d’Unitat Socialista Revolucionària’ –principalment l’ILP d’Anglaterra i el SAP d’Alemanya– emeteren un manifest al proletariat espanyol el 17 d’agost del 1936, que no contenia ni un sol mot de crítica al front popular. El SAP breument va passar ell mateix pel frontpopulisme, mentre que l’ILP s’aferrà al Partit Comunista en una ‘Campanya d’Unitat’. Aquests eren els germans ideològics pels quals Nin i Andrade havien renunciat al ‘trotskisme’, al moviment per la Quarta Internacional. Ben certament, els quart-internacionalistes eren organitzacions petites comparades amb els partits reformistes d’Europa. Però oferien al POUM la forma més rara i més preciosa d’ajut: una anàlisi marxista coherent dels fets espanyols i un programa revolucionari per derrotar el feixisme. Nin era més ‘pràctic’, i abdicà de l’oportunitat de dirigir la revolució espanyola.
1. H. N. Brailsford, socialista i frontpopulista britànic, diu: el Partit Comunista ‘ja no és primordialment un partit d’obrers industrials o ni tan sols un partit marxista’ i ‘aquest desenvolupament ha d’ésser permanent. Aquesta predicció la bas en la composició social del PC tant a Catalunya com a Espanya’. (New Republic, 9 de juny del 1937).
2. Paga la pena de reportar un incident extraordinari. El 27 de novembre del 1936, La Batalla fou capaç de demostrar que la CNT, l’UGT, el Partit Socialista, Izquierda Republicana, eren tots favorables a la representació del POUM en la Junta de Defensa de Madrid; amb tot, el POUM no hi era representats. Com era possible per l’oposició estalinista d’impedir tota sola que el POUM, amb les seues columnes milicianes en tots els fronts, no hi fos representat? Podrien els estalinistes tots sols diposar de veto? La resposta és que l’ambaixada soviètica hi havia intervingut. ‘És intolerable que, a canvi de l’ajut que ens forneixen, proven d’imposar-nos certes normes polítics, certs vetos, d’intervindre i fins i tot dirigir la nostra política’, es planyia La Batalla. L’incident del Consell de Defensa de Madrid, el discurs de novembre d’Ovseenko, les paraules de Rosenberg, foren els incidents públics que indignaren el POUM; a través del seu càrrec en el govern de la Generalitat conegueren fins i tot intents més seriosos que no pogueren referir mentre eren al govern.
La nota de premsa del cònsol general Ovseenko, en resposta al POUM, no té probablement paral·lel en tota la història diplomàtica prèvia. Sembla un editorial del Mundo Obrero, en denunciar les ‘maniobres feixistes’ del POUM, com a ‘enemic de la Unió Soviètica’. Però abans d’acabar l’any, Ovseenko anà més lluny. El 7 de desembre, el POUM demanà la Generalitat d’oferir asil a Lev Trockij. Abans que la Generalitat pogués respondre, el cònsol general soviètic declarà a la premsa (reportam segons La Prensa) que si es permetés Trockij d’entrar a Catalunya, el govern soviètic tallaria tot l’ajut a Espanya. Certament, el despotisme burocràtic no podia anar més enllà!