EN qualsevol altre període de poder dual –la Rússia del febrer-novembre del 1917, l’Alemanya del 1918-19 són els més importants– el govern burgès continua a existir únicament gràcies a que hi entren representants de les organitzacions obreres reformistes, que per tant esdevenen la principal crossa de la burgesia. Els menxevics i els social-revolucionaris no tan sols defensaren el govern provisional en els soviets sinó que també s’assegueren amb els ministres burgesos en el govern. Ebert i Scheidemann gaudien d’una majoria en els consells de soldats i d’obrers però simultàniament seien en el govern. A Espanya, però, durant set setmanes crítiques, cap representant obrer no entrà en el gabinet.
No és que la burgesia no els hi vulgués, ni que els dirigents obrers no hi fossin disponibles i amatents! El vespre del 19 de juliol, quan havia arribat plena confirmació de la conquesta obrera de Barcelona, Azaña abandonà finalment l’intent de formar un ‘gabinet de pau’ sota Barrio. Giral esdevingué primer ministre. Azaña i Giral demanaren Prieto i Caballero d’entrar en el gabinet. Prieto hi era més que disposat. Caballero refusà la proposta de Giral, i Prieto no gosà d’entrar sense ell.
A Catalunya, durant els darrers dies de juliol, Companys incorporà tres dirigents estalinistes en el seu gabinet. Però en tres dies es veieren forçats a renunciar a demanda dels anarquistes, que denunciaven la llur entrada com a una perturbació del paper dirigent del Comitè Central de Milícies.
Així, durant set setmanes, els governs burgesos restaren aïllats de les masses, sense la protecció de ministres reformistes. Tampoc la conducta dels republicans no en reforçava el prestigi. Els funcionaris més covards fugiren a París. La Solidaridad Obrera de la CNT publicava dia rere dia una ‘Gal·leria d’Homes Il·lustres’, de republicans que havien fugit. El govern tenia en la seua possessió una de les més grans reserves d’or fora de les de les grans potències imperialistes –més de sis-cents milions de dòlars– i amb tot no va fer cap esforç durant aquests primers dos mesos per comprar armes a l’exterior. Saludà els intents de França d’organitzar la ‘no-intervenció’. Cridà contra la presa de fàbriques i l’organització de la producció bèl·lica pels obrers. Denunciar els comitès de districte i les patrulles obreres que netejaven la reraguarda de reaccionaris.
El règim burgès català, dirigit per l’astut Companys (abans havia sigut advocat de la CNT i tenia un coneixement profund del moviment obrer), havent d’encarar una agitació revolucionària molt més intensa que la de Madrid, es comportava molt més intel·ligentment que Azaña-Giral. En les primeres setmanes vermelles sancionava sense qüestionar totes les passes preses pels obrers. Però es trobava fins i tot més aïllat a Barcelona que no pas ho era el gabinet de Madrid.
Els governs de Madrid i Barcelona mancaven de l’instrument indispensable de sobirania: la força armada. L’exèrcit regular era amb Franco. La policia regular ja no tenia cap existència independent real, en haver sigut empassada per la riuada d’obrers armats. Per bé que desprovista de policia, la majoria de la qual havia anat com a voluntària, o se l’havia enviada, sota la pressió obrera, al front, la burgesia de Madrid havia mirat amb reticència l’estatus oficial concedit a la direcció obrera de les milícies per part del govern català. L’explicació discreta oferida pel dirigent d’Esquerra, Jaume Miravitlles, parla volums:
El Comitè Central de les Milícies nasqué dos o tres dies després del moviment, en absència de tota força pública regular i quan no hi havia exèrcit a Barcelona. A més, ja no hi havia guàrdia civil ni d’assalt. Com que tots ells havien lluitat d’ina forma tan àrdua, units amb les forces del poble, ara fan part de la mateixa massa i han restat barrejats. En aquestes circumstàncies, passaren setmanes sense que fos possible de reunir i reagrupar les forces dispersades de les guàrdies civil i d’assalt. (Heraldo de Madrid, 4 de setembre del 1936).
Amb tot, és un fet que, malgrat l’ascens del poder dual, malgrat l’abast del poder del proletariat en les milícies i del llur control de la vida econòmica, l’estat obrer restà embrionari, atomitzat, dispersat en les diferents milícies, comitès de fàbrica i comitès locals de defensa antifeixista, constituïts conjuntament per les diverses organitzacions. Mai no se centralitzà en consells de soldats i d’obres d’àmbit nacional, com havia estat el cas de Rússia el 1917 i el d’Alemanya el 1918-19. Tan sols quan el poder dual assum aquestes proporcions organitzatives s’hi posa en l’ordre del dia la tria entre règim dominant i un nou ordre revolucionari del qual els consells esdevenen la forma estatal. La revolució espanyola mai no s’alçà a aquest punt malgrat el fet que el poder real del proletariat era molt més gran que el poder detinguts pels obrers en la revolució alemanya o, de fet, el detingut pels obrers russos abans de novembre. Localment i en cada columna miliciana, els obrers manaven; però a dalt tan sols hi havia el govern! Aquesta paradoxa té una explicació simple: no hi havia cap partit revolucionari a Espanya, preparat per conduir cap a l’organització dels soviets amb fermesa i convicció.
Però no és un crit de desesperació crear els òrgans per enderrocar la burgesia i després acceptar el paper de col·laboració de classe amb la burgesia? No del tot. En un període revolucionari les alternatives es posen en el tall d’una navalla: o una o l’altra. Cada dia és una dècada en temps de pau. El ‘realisme’ d’avui esdevé l’avinguda de demà cap a la col·laboració amb la burgesia. La guerra civil prem. La burgesia liberal ofereix cooperació en la lluita contra els feixistes. És obvi que els obrers havien d’acceptar l’ajut. On hi ha els límits d’aquesta cooperació? Els bolxevics ‘sectaris’, en la lluita contra Kornilov, establiren límits extraordinàriament clars. Per damunt de tot, aplegaren el poder en les mans dels soviets.
En plena lluita contra la contrarevolució de Kornilov el setembre del 1917, quan Kerenski i els altres ministres burgesos del govern de coalició cridaven certament a esclafar Kornilov, de la mateixa forma que Azaña i Companys clamaven contra Franco, els bolxevics advertiren els obrers que el govern provisional era impotent i que tan sols els soviets podien derrotar Kornilov. En una lletra especial al Comitè Central dels bolxevics, Lenin castigava els qui proferien ‘frases sobre la defensa del país, sobre el suport al govern provisional’. ‘Lluitarem, lluitam contra Kornilov, fins i tot com ho fan les tropes de Kerenski, però no donam suport a Kerenski’, deia Lenin. ‘Al contrari, en denunciam la feblesa. Hi ha una diferència. És una diferència força subtil, però és altament essencial i hom no ha d’oblidar-la’. I no hi hagué ni el més lleuger pensament d’esperar a resoldre la lluita contra Kornilov abans de prendre el poder estatal. Al contrari, declarava Lenin, ‘fins i tot els fets de demà poden posar el poder en les nostres mans, i llavors no hi renunciarem’. (Obres, Vol.XXI, Llibre I, p.137). Lenin era disposat a col·laborar amb el propi Kerenski en una unió tècnica-militar. Però amb aquesta precondició, ja existent: les masses organitzades en òrgans de classe, democràticament elegits, on els bolxevics podrien lluitar per la majoria.
Sense soviets –consells obrers– en desenvolupament era inevitable que fins i tot els anarquistes i el POUM fossen arrossegats a la col·laboració governamental amb la burgesia. Ja que, què significa a la pràctica refusar de construir soviets en mig d’una guerra civil? Suposa reconèixer el dret de la burgesia liberal a governar la lluita, és a dir, a dictar-ne els límits socials i polítics.
Fou així que totes les organitzacions obreres, sense excepció, derivaren més i més cap a la burgesia liberal. En les setmanes següents, Azaña i Companys recuperaren el tremp, en veure que les incursiosn dels obrers no es consumaven amb un capgirament del poder estatal. Azaña aplegà tot oficial que, atrapat rere les línies, es proclamàs partidari de la república. Al principi els oficials podien tractar amb les milícies únicament a través dels comitès de milícies. Però el mètode bolxevic d’emprar el coneixement tècnic dels oficials sense donar-los poder damunt els soldats, tan sols es pot emprar durant el cim de la transició del poder dual a un estat obrer, o en un règim soviètic. Poc a poc els oficials feren via cap al comandament directe.
El control governamental del tresor i dels bancs –ja que els obrers, inclosos els anarquistes, no hi havien entrat gens, instituint simplement una forma de control obrer que era poc més que una vigilància contra els desemborsaments als feixistes i un encoratjament a obtindre prèstecs de capital a les fàbriques col·lectivitzades– li donà una poderosa palanca davant el nombre considerable d’empreses de propietat forastera (que no havien sigut preses), en col·locar representants governamentals en les fàbriques, en intervindre en el comerç exterior, en deixar espai per un ràpid creixement de les petites fàbriques, tallers i comerços que havien escapat a la col·lectivització. Madrid, en controlar les reserves d’or, les emprà com a argument incontestable a Catalunya en casos on Companys es demostrà impotent. Sota el capitalisme contemporani, el capital financer dominar la indústria i el transport. Aquesta llei econòmica no fou abrogada perquè els obrers haguessen pres les fàbriques i els ferrocarrils. Tot el que havien fet els obrers en prendre aquestes empreses era transformar-les en cooperatives de productors, encara subjectes a les lleis de l’economia capitalista. Abans que es poguessen alliberar d’aquestes lleis, tota la indústria i la terra, juntament amb el capital banquer i les reserves d’or i argent, haurien d’haver passat a propietat d’un estat obrer. Però això requeria l’enderrocament de l’estat burgès. La manipulació del capital financer per vinclar el moviment obrer és una fase de la lluita espanyola que mereixerà l’estudi més curós i detallat, i sens dubte fornirà noves perspectives sobre la natura de l’estat burgès. Aquesta arma fou obertament emprada amb tota força molt més tard, però fins i tot en les primeres set setmanes l’ús cautelós permeté el règim de recuperar molt terreny perdut.
En les primeres setmanes el govern, que se sentia més segur, tornà a l’ús d’un dels instruments del poder estatal més odiat pels obrers, la censura de premsa. Era odiat particularment per l’ús governamental durant els darrer dies abans de la rebel·lió feixista per esborrar els advertiments socialistes i anarquistes contra la imminent guerra civil. Azaña s’afanyà a assegurar a la premsa que la censura es limitaria a notícies militars; però aquest era simplement el pretext d’una censura general. Els partidaris sense reserves del Front Popular, els estalinistes i els socialistes de Prieto, hi accediren sense remugar. Un tret objectat en l’estalinista Mundo Obrero del 20 d’agost menà a la supressió del número. La Claridad de Caballero ho acceptà a desgrat. Els anarquistes i el POUM la seguiren. Tan sols l’òrgan madrileny de la Joventut Anarquista refusà d’entrar en la censura. Però la censura no era un problema aïllat: seria inevitablement la prerogativa del poder estatal.
L’agost, la CNT entrava en la ‘Junta de Defensa’ basca, que no era una organització militar, sinó un govern regional on el partit de la gran burgesia basca controlava els càrrecs de finances i indústria. Aquesta primera vegada en la història que anarquistes participaven en un govern, fou reportada per la premsa anarquista sense explicació. Al POUM se li presentava una gran oportunitat per guanyar els obrers de la CNT en la lluita per un estat obrer, però el POUM no va tractar la qüestió del govern basc, ja que havia actuat idènticament a València.
L’‘Executiu Popular’, amb participació burgesa, fou constituït a València com a govern regional, i també hi entrà el POUM. En aquells dies, l’òrgan central del POUM, La Batalla, cridava per un govern exclusivament obrer a Madrid i Barcelona: la contradicció entre aquesta consigna i el pas de València no s’hi comentava.
Format dos dies després de l’aixecament com a centre militar, el Comitè Central de les Milícies catalanes començava a emprendre la col·laboració amb la burgesia també en activitats econòmiques. La transformació del Comitè Central en un òrgan de delegats elegits democràticament per les fàbriques i les columnes milicianes li haurien donat més poder i autoritat i, alhora, hauria reduït el paper de la burgesia a la seua força real en les milícies i fàbriques. Aquesta era l’única sortida del dilema. Però la CNT era cega al problema, i el POUM restà callat.
Finalment, l’11 d’agost, s’hi formà el Consell d’Economia per iniciativa de Companys per centralitzar l’activitat econòmica. Això era, malgrat l’aspecte d’un programa econòmic radical, una qüestió descarada de col·laboració socio-econòmica sota l’hegemonia de la burgesia. Però la CNT i el POUM hi entraren.
Així, en cada esfera, la burgesia aconseguia de retornar. Així, els obrers eren conduïts, pas per pas, cap a la coalició governamental amb la burgesia.
Per entendre aquest procés clarament, hem d’examinar ara més estretament les concepcions polítiques de les organitzacions obreres.