EL proletariat de Barcelona impedí la capitulació de la república als feixistes. El 19 de juliol, gairebé amb les mans nues, assaltaren amb èxit les primeres casernes. A les 2 de la vesprada del dia següent eren els amos de Barcelona.
No fou cap accident que l’honor d’iniciar la lluita armada contra el feixisme pertanye al proletariat de Barcelona. Port marítim i centre industrial cabdal d’Espanya, que hi concentra, juntament amb les ciutats industrials de Catalunya que la rodegen, gairebé la meitat del proleratiat industrial d’Espanya, Barcelona sempre ha sigut l’avantguarda revolucionària. El reformisme parlamentari de l’UGT de tendència socialista mai no hi arrelà. Els partits socialistes i estalinistes unificats (el PSUC) tenien menys membres el 19 de juliol que el POUM. Els obrers s’organitzaven gairebé completament en la CNT, el patiment i persecució de la qual tant sota la monarquia com sota la repúblcia havia imbuït les masses amb una tradició militant anti-capitalista, per bé que la seua filosofia anarquista no li donava cap direcció sistemàtica. Però, abans que aquesta filosofia revelàs la seua tràgica mancança, la CNT arriba a cims històrics en la seua lluita exitosa contra les forces del general Goded.
Com a Madrid, el govern català refusà d’armar els treballadors. Els emissaris de la CNT i el POUM, que hi demanaven armes, foren informats sorneguerament que podien prendre les abandonades pels guàrdies d’assalt ferits.
Però els obrers de la CNT i el POUM durant la vesprada del dia 18 assaltaven botigues d’armes esportives per adquirir rifles, obres de construcció per cartutxos de dinamita, cases feixistes per armes amagades. Amb l’ajut d’uns pocs guàrdies d’assalt amistosos, havien pres unes quantes caixes de rifles governamentals. (Els obrers revolucionaris havien aplegat esforçadament unes poques escopetes i pistoles des del 1934). Això –i tants vehicles de motor com van poder trobar– era tot el que tenien els obrers a les cinc del matí del dia 19, quan els oficials feixistes començaren a fer sortir destacaments de les casernes.
Els reclutaments aïllats davant les barricades de llambordes donaren pas a un reclutament general a la vesprada. I ací les armes polítiques havien de fer front a l’armament superior dels feixistes. Obrers heroics saltaren les línies per cridar als soldats les raons per les quals els hi feien disparar a companys treballadors. Caigueren sota el foc dels rifles i de les metralladores, però uns altres en prengueren el lloc. Ací i allà un soldat començava a disparar. Aviat, els més ferms s’hi giraren als oficials. Un geni militar anònim –potser hi va morir llavors– aprofità el moment i la massa d’obrers abandonà les posicions de cobert i avançaren. Prengueren les primeres casernes. El general Goded fou capturat aquella vesprada. Amb les armes dels arsenals els obrers netejaren Barcelona. En pocs dies, tota Catalunya els hi era a les mans.
Simultàneament, el proletariat de Madrid es mobilitzava. Els socialistes d’esquerres distribuïen l’escassa reserva d’armes, acumulada des d’octubre del 1934. S’alçaren barricades en carrers claus i al voltant de la caserna de la Montaña. Grups obrers cercaven dirigents reaccionaris. L’albada del 19 les primeres patrulles milicianes prenien posicions. A mitjanit es bescanviaven els primers trets amb les casernes. No fou fins l’endemà, quan arribaren les grans notícies de Barcelona, que s’assaltaren les casernes.
València, també, fou salvada aviat dels feixistes. Després que el governador nomenat per Azaña refusàs de donar-los armes, els obrers es prepararen per encarar les tropes amb barricades, pedres i ganivets de cuina –fins que els llurs camarades de dins la guarnició abateren als oficials i lliuraren armes als obrers.
Els miners asturians, combatents de la Comuna d’octubre del 1934, prepararen una columna de cinc mil dinamiters en marxa cap a Madrid. Hi arribà el dia 20, just després que les casernes haguessen sigut preses, i va fer tasques de guàrdia pels carrers.
A Màlaga, port estratègic front Marroc, els enginyosos obrers, desarmats al principi, havien rodejat la guarnició reaccionària amb un mur de cases i barricades enceses amb gasolina.
En un mot, sense parar gaire esment en el govern, el proletariat havia començat una guerra a mort contra els feixistes. La iniciativa havia escapat de les mans de la burgesia republicana.
La majoria de l’exèrcit era amb els feixistes. Calia fer-hi front amb un nou exèrcit. Cada organització obrera procedí a organitzar regiments de milícia, els equipà, i els envià al front. El govern no tenia cap contacte directe amb la milícia obrera. Les organitzacions passaven les comandes al govern, que els lliuraven subministraments i fons que les organitzacions distribuïen a les milícies. Oficials que restaren en el camp lleialista foren assignats com a ‘tècnics’ a les milícies. Les propostes militars es transmetien als milicians a través dels oficials obrers. Els guàrdies civils i d’assalt encara adherits al govern aviat desaparegueren dels carrers. En l’atmosfera prevalent el govern es veié obligat a enviar-los al front. Les tasques policials foren preses per la policia obrera i els milicians.
Els mariners, tradicionalment més radicals que els soldats, salvaren una bona part de la flota en abatre els oficials. Comitès electes de mariners prengueren el control de la flota lleialista, i establiren contacte amb els comitès obrers de terra.
Els comitès obrers armats substituïren els funcionaris de duanes en les fronteres. Un llibre sindical o un carnet de partit vermell eren millors que un passaport per entrar en el país. Pocs reaccionaris aconseguiren de traspassar el cordó obrer.
Les mesures revolucionàries-militars doren acompanyades de mesures revolucionàries-econòmiques contra el feixisme. Per què va passar això si el guió històric demanava simplement la ‘defensa de la república’, és quelcom que els estalinistes-demòcrates encara han d’explicar.
Això era especialment cert a Catalunya on, una setmana després del 19 de juliol, el transport i la indústria eren gairebé completament en les mans dels comitès obrers de la CNT, o allà on els obrers s’hi dividien, en comitès conjunts CNT-UGT. Els comitès sindicals sistemàticament prenien, hi restablien l’ordres i acceleraven la producció per les necessitats bèl·liques. A través de les indústries nacionals centrades en Barcelona, s’hi difongué aquest mateix procés a Madrid, València, Alacant, Almeria i Màlaga, per bé que mai no esdevingué tan universal com a Catalunya. En les províncies basques, però, on la gran burgesia s’havia declarat partidària de la república democràtica, hi restaren en possessió de les fàbriques. Un comitè UGT-CNT es va fer càrrec de tot el transport d’Espanya. Aviat delegacions fabrils anirien a l’exterior per acordar exportacions i importacions.
Els camperols no necessitaven cap esperonament per prendre la terra. Ho havien provat de fer des del 1931; però Casas Viejas, Castilblanco, Yeste, eren noms honorats de poblacions on els camperols havien sigut massacrats per les tropes d’Azaña per haver pres la terra. Ara Azaña no els podia aturar. A mesura que arribaven les notícies de les ciutats, els pagesos es dispersaren per la terra. Falçs i destrals es feien càrrec de tot funcionari governalmental o terratinent republicà que fos prou imprudent com per barrar-los el pas. En molts llocs, permeats per les doctrines anarquistes i socialistes d’esquerres, els camperols s’organitzaren directament en col·lectius. Comitès camperols es feren càrrec de l’alimentació de les milícies i de les ciutats, lliurant o venent directament als comitès de provisionament, a les columnes milicianes i als sindicats.
A tot arreu les formes governamentals i les organitzacions obreres existents resultaren inadequades com a mètodes per organitzar la guerra i la revolució. Cada districte, ciutat i poble creà comitès de milícies, per armar les masses i ensinistrar-les. Els comitès de fàbrica de la CNT-UGT, que dirigien tots els obrers, inclosos els qui mai no s’havien organitzat abans, desenvoluparen una visió més àmplia que les organitzacions sindicals existents. Els antics administradors municipals desaparegueren per donar pas, en general, a comitès electes que representaven tots els partits i sindicats antifeixistes. Però rarament hi apareixen els polítics d’Esquerra i els republicans. Els substituïen obrers i camperols que, per bé que encara addictes als partits republicans, seguien la direcció dels obrers més avançats que hi seien amb ells.
El més important d’aquests nous òrgans de poder fou el ‘Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya’, organitzat el 21 de juliol. Dels seus quinze membres, cinc eren anarquistes de la CNT i la FAI, els quals dominaven el Comitè Central. L’UGT hi tenia tres membres, malgrat la seua feblesa numèrica a Catalunya, però els anarquistes volien encoratjar la formació de comitès similars arreu. El POUM n’hi tenia un, la Unió de Camperols (Rabassaires) un altre, i els estalinistes (PSUC) un. Els partits burgesos n’hi tenien quatre.
A diferència d’un govern de coalició que en realitat recolza en l’antiga maquinària estatal, el Comitè Central, dominat pels anarquistes, recolzava en les organitzacions i milícies obreres. L’Esquerra i els qui hi eren a prop –els estalinistes i l’UGT– simplement hi figuraven de moment. Els decrets dels Comitè Central eren l’única llei a Catalunya. Companys obeí sense qüestió les seues requisicions i ordres financeres. En començar presumiblement com a centre d’organització de les milícies, prengué inevitablement més i més funcions governamentals. Aviat organitzà un departament de policia obrera; després d’un departament de subministraments, la paraula del qual era llei en les fàbriques i en el port.
Durant els mesos que existí el Comitè Central, les seues campanyes militars s’unien indestriablement de les accions revolucionàries. Això es fa evident en la campanya d’Aragó, en la qual les milícies catalanes marxaren en cinc dies. Conqueriren Aragó com un exèrcit d’alliberament social. S’establiren comitès locals antifeixistes, en els quals revertiren tots els latifundis, collites, subministraments, bestiar, eines, etc., que pertanyien als grans terratinents i reaccionaris. A partir de llavors el comitè local organitzà la producció en una nova base, usualment col·lectiva, i creà una milícia local per dur a terme la socialització i combatre la reacció. Els reaccionaris capturats foren duts davant assemblea local general per jutjar-los. Tots els títols de propietat, hipoteques, documents de deutes, dels registres oficials, foren consignats al foc. En haver transformat així el món rural, les columnes catalanes podien avançar, amb la seguretat que cada població així tractada era una fortalessa de la revolució!
Els estalinistes han difós molta propaganda maliciosa sobre la pretesa feblesa de l’activitat militar dels anarquistes. La ràpida creació de milícies, l’organització de la indústria guerra, eren inevitablement complicades en mans del tot desacostumades. Però en aquells primers mesos, els anarquistes, secundats pel POUM, compensaren molta de la inexperiència militar amb una política social sòlida. En la guerra civil la política és l’arma decisiva. En prendre la iniciativa, en apoderar-se de les fàbriques, en encoratjar el camperolat a prendre la terra, les masses de la CNT esclafaren les guarnicions catalanes. En marxar a Aragó com a alliberadors socials, alçaren el camperolat a paralitzar l’avenç de les forces feixistes. En els plans dels generals, Saragossa, seu de l’Acadèmia Militar i potser la més gran de les guarnicions militars, havia d’ésser per l’Espanya oriental allò que Burgos va ésser a l’oest. Per comptes d’això, Saragossa fou immobilitzada des dels primers dies.
Al voltant del Comitè Central de milícies s’aplegaren nombrosos comitès de fàbriques, locals, de subministrament, d’alimentació, de policia, etc., s’hi formaren comitès conjunts de les diverses organitzacions antifeixistes, que en realitat es revestien d’una autoritat més gran que la dels seus integrants. Després de la primera onada revolucionària, és clar, els comitès revelaren una feblesa bàsica: es basaven en l’acord mutu de les organitzacions de les quals n’obtenien els membres, i després de les primeres setmanes, l’Esquerra, amb el suport dels estalinistes, recuperaren el coratge i proclamaren el propi programa. Els dirigents de la CNT començaren a fer concessions perjudicials per la revolució. De llavors ençà, els comitès tan sols podien haver funcionat progressivament si s’abandonava el mètode de l’acord mutu i s’adoptava el mètode de decisions majoritàries per delegats elegits democràticament per les milícies i les fàbriques.
Les regions de València i de Madrid també desenvoluparen una xarxa de milícies conjuntes antifeixistes, patrulles obreres, comitès de fàbrica i comitès de districte per agranar els reaccionaris de les ciutats i enviar les milicies al front.
Així, al costat dels governs oficials de Madrid i Catalunya hi havien sorgit òrgans amb un control predominantment obrer, a través dels quals les masses organitzaven la lluita contra el feixisme. En general, la lluita militar, econòmica i política avançava independentment del govern i, de fet, malgrat ell.
Com hem de caracteritzar un règim així? En essència, era idèntic al règim que existí a Rússia del febrer al novembre del 1917 –un règim de poder dual. Un poder, el d’Azaña i Companys, sense exèrcit, policia o altra força armada pròpia, ja era massa feble per impedir l’existència d’un altre. L’altre, el del proletariat armat, no era encara prou conscient de la necessitat de desfer-se de l’existència del poder d’Azaña i Companys. Aquest fenomen de poder dual ha acompanyat totes les revolucions proletàries. Significa que la lluita de classe ha arribat a un punt on un o l’altre ha de restar com a senyor indiscutit. És un balanç crític d’alternatives en el tall d’una navalla. No hi ha lloc per un llarg període d’equilibri; o bé l’ún o bé l’altre ha de dominar! La ‘revolució del 19 de juliol’ era incompleta, però que era una revolució ho prova el fet d’haver creat un règim de poder dual.