EL joc del partits obrers i sindicats en la lluita contra el feixisme era clar: la seua existència era en joc. Com Hitler i Mussolini abans d’ell, Franco destruïria físicament la direcció i els quadres actius de les llurs organitzacions i deixaria els obrers en una desunió forçada, cada àtom a mercès del capital concentrat. La lluita contra el feixisme era, per tant, una qüestió de vida o mort, no tan sols per les masses obreres, sinó també fins i tot pels dirigents obrers reformistes. Però això no vol dir pas que aquests dirigents sapiguessen com lluitar contra el feixisme. L’error més fatal era l’assumpció que els aliats burgesos en el Front Popular compartien la mateixa preocupació vital quant a la lluita contra el feixisme.
L’Esquerra Republicana d’Azaña, la Unió Republicana de Martínez Barrio, l’Esquerra catalana de Companys, s’havien unit amb els partits socialista i comunista i amb l’UGT –amb el consentiment tàcit dels anarquistes, les masses dels quals votaren les paperetes conjuntes– en les eleccions del 16 de febrer del 1936. Els nacionalistes bascos també s’hi havien unit. Aquests quatre grups burgesos, per tant, es trobaven a l’altre costat de les barricades vers la gran burgesia el 17 de juliol. Dependrien de llavors ençà d’una col·laboració lleial en la lluita contra el feixisme?
Vam dir que no, perquè cap interès vital de la burgesia liberal era amenaçat pels feixistes. Els obrers s’arriscaven a perdre els sindicats, sense els quals passarien gana. Quina pèrdua comparable enfrontava la burgesia liberal? Sens dubte, en un estat totalitari, els polítics professionals haurien de trobar unes altres professions; la premsa burgesa liberal hauria de passar a la clandestinitat (si atorgam que els polítics i periodistes burgesos no es passarien completament a Franco). Tant Itàlia com Alemanya han demostrat que el feixisme refusa de reconciliar-se amb polítics democràtics individuals; uns són empresonats, uns altres han d’emigrar. Però tot això constitueix inconvenients menors. Els estrats bàsics de la burgesia liberal continuen com abans de l’adveniment del feixisme. Si no comparteixen els favors especials que l’estat feixista atorga als capitalistes que se’ls hi havien unit abans de la victòria, comparteixen els avantatges de baixos salaris i serveis socials retallats. Únicament en la mesura que ho són tots els altres capitalistes, es troben sotmesos a les exaccions feixistes, via partit o govern, que són la propina que el capitalisme paga pels serveis del feixisme. La burgesia liberal d’Espanya tan sols havia de mirar Alemanya i Itàlia per confiar en el futur. Mentre els càrrecs sindicals han sigut extirpats, la burgesia liberal ha trobat un racó on assimilar-s’hi. Allò que hi ha ací és un criteri de classe: el feixisme és enemic primordialment de la classe obrera. Per tant, és absolutament fals i fatal assumir que els elements burgesos en el Front Popular se la juguen crucialment si no realitzen seriosament la lluita contra el feixisme.
En segon lloc, la nostra prova que Azaña, Barrio, Companys i tota la resta no poden ésser aliats lleials de la classe obrera, resta no únicament en l’anàlisi deductiva, sinó en l’experiència concreta –el balanç d’aquestes joies. Com que els socialistes i els estalinistes del Front Popular han amagat els fets dels llurs aliats, hem de dedicar-hi un espai.
Des del 1931 al 1934, la Comintern anomenà Azaña feixista, la qual cosa era certament incorrecta, per bé que assenyalava acuradament la seua opressió sistemàtica de les masses. Fins i tot ja el gener del 1936, la Comintern hi deia
El Partit Comunista coneix el perill d’Azaña tant bé com els socialistes que col·laboraren amb ell quan era al poder. Saben que és un enemic de la classe obrera... Però saben també que la derrota de la CEDA (Gil Robles) comportaria automàticament un cert alleujament de la repressió, si més no per un temps. (Inprecorr, Vol.15, p.762).
Aquesta darrera frase admet que la repressió arribarà des de la pròpia direcció d’Azaña. I així fou, com José Díaz, secretari del Partit Comunista, es va veure obligat a admetre abans d’esclatar la guerra civil:
El govern, al qual donam un suport lleial en la mesura que realiza el pacte del Front Popular, és un govern que comença a perdre la confiança dels obrers, i dic al govern republicà d’esquerres que aquesta via és la via errònia de l’abril del 1931. (Mundo Obrero, 6 de juliol del 1936).
Hom ha de recordar la ‘via errònia de l’abril del 1931’ per adonar-se de què admetien els estalinistes després de tots els intents fets per diferenciar el govern de coalició del 1931 amb el govern de Front Popular del 1936. La coalició del 1931 havia promès la terra als camperols i no els hi havia donat gens perquè la terra no es podia dividir sense minar el capitalisme. La coalició del 1931 havia refusat als obrers ajudes pels desocupats. Azaña, com a ministre de guerra, no havia tocat la casta d’oficials reaccionaris de l’exèrcit, i havia aprovat la infame llei sota la qual qualsevol crítica de l’exèrcit pels civils era una ofensa contra l’estat. Com a president del govern, Azaña havia deixat intactes l’inflada riquesa i poder de la jerarquia eclesiàtics. Azaña també havia deixat Marroc en les mans dels legionaris i dels mercenaris moros. Azaña tan sols havia sigut dur contra els obrers i camperols. Els annals del 1931-33 són els annals de les repressions governamentals d’obrers i camperols. En un altre lloc[1] m’he ocupat a bastament.
Azaña, com admetia Mundo Obrero, resultà no gaire millor com a camp del govern del Front Popular del febrer-juliol del 1936. De nou el seu règim refusà la idea de la distribució de la terra, i reprimí el camperolat quan provà de prendre-la. De nou l’església està en ple control de la seua gran riquesa i poder. De nou Marroc restà en mans dels legionaris estrangers fins que finalment el prengueren completament el 17 de juliol. De nou es declararen il·legals les vagues, s’imposà una llei marcial modificada, es dissolgueren manifestacions i trobades obreres. N’hi ha prou amb dir que en els darrers dies crítics, després de l’assassinat del dirigent feixista, Calvo Sotelo, s’ordenà el tancament de les seus obreres. El dia abans de l’aixecament feixista la premsa obrera aparegué amb espais amb blanc on la censura governamental havia eliminat editorials i parts d’articles que advertien contra el colp d’estat!
En els tres mesos anteriors al 17 de juliol, en un intent desesperat d’aturar el moviment vaguista, centenars de vaguistes foren arrestats en massa, s’hi declararen il·legals les vagues generals locals i tancaren durant setmanes senceres seus regionals de l’UGT i la CNT.
L’indici més condemnatori d’Azaña el forneix la seua atitud envers l’exèrcit. La casta d’oficial era deslleial de tot cor vers la república. Aquestes mascotes mimades de la monarquia havien aprofitat tot oportunitat del 1931 ençà per revenjar-se sanguinàriament contra els obrers i els camperols en els quals recolzava la república. Les atrocitats comeses quan esclafaren la revolta de l’octubre del 1934 foren tan horribles que el càstic criminal dels responsables fou una de les promeses de campanya d’Azaña. Però no en va dur a judici cap ni un dels oficials. Mola, director de Seguretat Pública de Madrid sota la dictadura de Berenguer –Mola que havia fugit rere els talons d’Alfonso mentre els carrers ressonaven amb els crits de les masses de ‘Abajo Mola’– aquest Mola fou reincorporat al generalat en l’exèrcit per Azaña, i malgrat la seua estreta associació amb Gil Robles en el bienio negro, era comandant militar de Navarra en el moment de la revolta feixista, i esdevingué el principal estratega dels exèrcits de Franco. Franco, Goded, Queipo de Llano –tots tenien antecedents similarment repugnants de deslleialtat a la república i amb tot Azaña els hi deixà l’exèrcit a les mans. I encara més, demanà que les masses se’ls hi sotmetessen.
El coronel Julio Mangada, que ara lluita en les forces antifeixistes, que havia estat jutjat per un tribunal militar i expulsat de l’exèrcit per aquests generals pel seu republicanisme, afirma haver informat repetidament Azaña, Martínez Barrio i d’altres dirigents republicans dels plans dels generals. L’abril del 1936, Mangada publicà un pamflet exhaustivament documentat que no tan sols denunciava el complot feixista, sinó que demostrava de forma concloent que el president Azaña era plenament informat del complot quan, el 18 de març del 1936, davant la demanda de l’estat major, el seu govern donà un certificat de netedat a l’exèrcit. En referir-se als ‘rumors que circulen insistentment quant a l’estat d’opinió dels oficials i els subalterns de l’exèrcit’, ‘el govern de la república ha sabut amb pena i indignació dels injustos atacs que han patit els oficials de l’exèrcit’. El gabinet d’Azaña no tan sols repudiava aquests rumors, en descriure els conspiradors militars com a ‘aliens a tota lluita política, servidors fidels del poder constituït i garantia de l’obediència a la voluntat popular’, sinó que declarava que tan sols ‘un desig criminal i tortuós de minar-lo [l’exèrcit] pot explicar els insults i els atacs verbals i escrits que se’ls hi ha adreçat’. I finalment, ‘el govern de la república aplica i aplicarà la llei contra qualsevol que persistesca en una atitud tan antipatriota’.
No és gens estrany que els dirigents reaccionaris lloassen Azaña. El 3 d’abril del 1936, Azaña va fer un discurs que prometia als reaccionaris que aturaria les vagues i la presa de terres. Calvo Sotelo el lloava: ‘Fou l’expressió d’un veritable conservador. La seua declaració de respecte per la llei i la constitució haurien de produir una bona impressió en l’opinió pública’. ‘Li donc suport en un 90% del discurs’, declarava el portantveu de l’organització de Gil Robles. ‘Azaña és l’únic home capaç d’oferir al país seguretat i defensa de tots els drets legals’, declarava Ventosa, portantveu dels terratinents catalans. Lloaven Azaña, perquè els hi preparava el camí.
Per bé que l’exèrcit ja era preparat per rebel·lar-se el maig del 1936, molts reaccionaris dubtaven de si això era ja possible. Azaña els presentava la seua solució: deixau que els dirigents reformistes aturen les vagues. Acceptaren la seua oferta. Miguel Maura, que representava els industrials i terratinents d’extrema dreta, cridava per un règim fort de ‘tots els republicans i dels socialistes no contaminats per la bogeria revolucionària’. Així, després d’haver sigut elevat a la presidència de la república, Azaña oferí la presidència del govern al socialista de dretes, Prieto. Els estalinistes, l’Esquerra catalana, la Unió Republicana de Barrio, així com la burgesia reaccionària, donaren suport al candidat d’Azaña.
Els socialistes d’esquerra, però, impediren que Prieto acceptàs... Per la burgesia reaccionària, la presidència de Prieto hauria sigut, com a molt, un moment d’alè per continuar els preparatius. En no haver-ho aconseguit, s’hi llençaren a la guerra civil.
Aquests eren els antecedents de l’Esquerra Republicana d’Azaña. La dels altres partits liberal-burgesos era, si de cas, pitjor. L’Esquerra catalana de Companya havia governat Catalunya des del 1931. El seu nacionalisme català li serví per atreure els estrats pagesos més endarrerits mentre Companya emprava la força armada contra la CNT. En les vespres de la revolta d’octubre del 1934 havia reduït la CNT a un estatus de semi-legalitat, amb centenars de dirigents empresonats. Fou aquesta situació la que provocà que la CNT refusàs forassenyadament d’unir-se a la revolta contra Lerroux-Gil Robles, en declarar que Companys era tan tirà com ells; alhora, Companys, enfrontat a la tria entre armar els treballadors i agenollar-se davant Gil Robles, trià això darrer.[2]
Pel que fa a la Unió Republicana de Martínez Barrio, no era res més que les romanalles reconstituïdes dels aliats de Gil Robles, els radicals de Lerroux. El propi Barrio havia sigut el principal lloctinent de Lerroux, i havia sigut uns dels presidents del govern en el bienio negro, esclafant amb gran crueltat un aixecament anarquista el desembre del 1933. Havia deixat previsorament el vaixell que s’enfonsava dels radicals quan es va fer clar que la repressió de la revolta d’octubre del 1934 no havia aconseguit de doblegar les masses, i va fer el seu debut com a ‘anti-feixista’ el 1935 quan va signar una petició d’amnistia pels presoners polítics. Quan Lerroux va caure arran d’un escàndol financer el seu llegat anà a parar a Barrio.
El quart dels partits burgesos, els nacionalistes bascos, havien col·laborat estretament amb els reaccionaris extrems de la resta d’Espanya fins que Lerroux havia cercat de vinclar antics privilegis provincials. Catòlics, dirigits pels grans terratinents i els capitalistes de les quatre províncies basques, els nacionalistes bascos havien donat suport a Gil Robles en l’esclafament de la Comuna asturiana de l’octubre del 1934. Des d’un principi se sentiren incòmodes en l’aliança amb les organitzacions obreres. Que no hagen anat immediatament a l’altra banda de les barricades s’explica pel fet que la regió biscaïna era una esfera tradicional d’influència de l’imperialisme anglo-francès i com a tal vacil·là d’entrar en aliança amb Hitler i Mussolini.
Aquests, doncs, eren els aliats ‘lleials’, ‘fiables’, ‘honorables’ dels dirigents estalinistes-reformistes en la lluita contra el feixisme. Si en temps de pau la burgesia liberal havia refusat de tocar la terra, l’església o l’exèrcit, perquè no volien minar els fonaments de la propietat privada, era concebible que ara, amb les armes a la mà, la burgesia liberal donàs suport lleial a una guerra a mort contra la reacció? Si l’exèrcit de Franco era esclafat, què li passaria a la burgesia liberal que en darrera anàlisi havia mantingut els seus privilegis únicament gràcies a l’exèrcit? Justament per aquestes consideracions, les forces de Franco s’avançaren confiades, en donar per segur que Azaña i Companys se’ls hi plegarien. Justament per aquestes consideracions, Azaña i la burgesia liberal provà d’arribar a un acord amb Franco.
Els estalinistes i reformistes, compromesos per la llur política de front popular, en connivència amb la burgesia liberal, han suprimit gairebé completament els fets nus del món exterior que revelaven la traïció de la qual Azaña i els seus aliats foren culpables en els primers dies de la revolta. Però vet ací uns fets indiscutibles.
El matí del 17 de juliol del 1936, el general Franco, després d’haver-se apoderat de Marroc, radià el seu manifest a les guarnicions espanyoles, instruïnt-los a prendre les ciutats. Les comunicacions de Franco foren rebudes en l’estació naval propera a Madrid per un operador lleial i promptament revelades al ministre de marina, Giral. Però el govern no divulgà les notícies de cap forma fins el matí del dia 18 i llavors tan sols emeté una nota tranquil·litzadora
El govern declara que el moviment es limita exclusivament a certes ciutats de la Zona del protectorat [Marroc] i que ningú, absolutament ningú de la Península [Espanya] s’ha afegit a aquesta absurda empresa.
Més tard, aquell mateix dia, a les 3 de la vesprada, quan el govern tenia plena i positiva informació de l’abast de l’aixecament, inclosa la presa de Sevilla, Navarra i Saragossa, emeté una nota que deia
El govern parla de nou per confirmar la tranquil·litat absoluta de tota la Península. El govern reconeix les ofertes de suport que ha rebut [de les organitzacions obreres] i, si bé les agraeix, declara que el millor ajut que s’hi pot donar al govern és garantir la normalitat de la vida quotidiana, per tal de posar un alt exemple de serenitat i de confiança en els mitjans de la força militar de l’estat.
Gràcies als mitjans previsors adoptats per les autoritats, s’hi pot considerar trencat un ampli moviment d’agressió contra la república; no ha trobat ajut en la Península i tan sols ha aconseguit d’atreure seguidors en una fracció de l’exèrcit a Marroc...
Aquestes mesures, juntament amb les ordres pertinents a les forces de Marroc que treballen per aplacar l’aixecament, ens permeten d’afirmar que l’acció del govern serà suficient per restablir la normalitat. (Claridad, 18 de juliol del 1936).
Aquesta nota increïblement deshonesta fou publicada per justificar el refús del govern a armar els treballadors, tal com havien demanat els sindicats. Però això no era tot. A les 5.20 i a les 7.20 de la vesprada, el govern emeté notes similars, la darrera de les quals declarava que ‘a Sevilla... hi ha hagut actes de rebel·lió per part d’elements militars que foren rebutjats per les forces al servei del govern’. Durant la major part del dia Sevilla ja havia passat a les mans de Queipo de Llano.
Després d’haver amagat als treballadors la veritable situació, el gabinet es va reunir tota la nit. Azaña va fer dimitir el president del govern Casares Quiroga, membre del seu propi partit, i el substituí pel més ‘respectable’ Barrio, i hom esmerçà la nit en capturar dirigents burgesos de fora del front popular als que se’ls pugués convèncer d’entrar en el govern. Amb aquesta aliança dretana, Azaña va fer intents frenètics per contactar amb els dirigents militar i arribar-hi a una entesa. Els dirigents feixistes, però, prengueren el moviment com un signe segur de la llur victòria, i refusaren d’Azaña qualsevol forma de compromís que li salvàs la cara. Demanaren que els republicans deixassen pas a una dictadura militar oberta. Fins i tot quan això fou conegut per Azaña i els ministres del gabinet, no prengueren cap passa per organitzar la resistència. Alhora, guarnició rere guarnició, animada per la paràlisi del govern, va fer el cor fort i desplegà la bandera de la rebel·lió.
Així, durant dos anys decisius, els rebels marxaren mentre el govern cercava de salvar la cara. No va fer cap moviment per declarar la dissolució dels regiments rebels, per declarar absolts els soldats d’obeir els llurs oficials. Els obrers, en recordar el bienio negro, en recordar el destí del proletariat d’Itàlia i Alemanya, clamaven per armes. Fins i tot els dirigents reformistes tocaven a la porta del palau presidencial, perquè Azaña i Giral armassen als treballadors. En les immediacions de les guarnicions, els sindicats havien declarat una vaga general per paralitzar la rebel·lió. Però amb els braços creuats no n’hi hauria prou per fer front a l’enemic. Un sinistre silenci envoltava la caserna de la Motaña a Madrid. Allà els oficials, d’acord amb el pla de l’aixecament, esperaven que que les guarnicions dels voltants de Madrid arribassen a la ciutat, moment que unirien forces. Azaña i Giral i els llurs col·legues esperaven sense més que caigués el colp.
I, de fet, podia ésser d’una altra manera? El camp de Franco deia: nosaltres, els veritables senyors del capital, els veritables portantveus de la societat burgesia, us díem que la democràcia s’ha d’acabar si el capitalisme ha de viure. Triau, Azaña, entre la democràcia i el capitalisme. Què era més profund per Azaña i la burgesia liberal? La llur ‘democràcia’ o el llur capitalisme? Donaren la resposta en baixar el cap davant la marxa ascendent del feixisme.
La vesprada del 18 de juliol, els principals aliats obrers de la burgesia, els comitès nacional dels partits socialista i comunista, emeteren una declaració conjunta
El moment és difícil, però de cap manera desesperat. El govern té la seguretat de comptar amb prou recursos com aplacar l’intent criminal... En l’eventualitat que els recursos del govern no siguen suficients la república té la solemne promesa del front popular, que aplega sota la seua disciplina tot el proletariat espanyol, és decidit serenament i desapassionada a intervindre en la lluita tan ràpidament com s’hi demane aquesta intervenció... El govern mana i el front popular obeeix.
Però el govern mai no va fer la senyal!
Afortunadament, els obrers no s’hi esperaren.
1. The Civil War in Spain, September 1936, Pioneer Publishers.
2. L’Estat Català, una escissió de l’Esquerra, que combina un separatisme extrem amb una agitació anti-obrera, havia fornit els seus membres amb camisa caqui per trencar vagues; havien desarmat els obrers durant la revolta de l’octubre del 1934. Aquesta organització, també, després del 19 de juliol, es passà al camp ‘anti-feixista’!