Publicat originalment com a «Conditions of Women in English Jails» a New Ireland, 8 & 15 October 1922.
Digitalitzat per Phil Ferguson per a The Irish Revolution. Indexat per Einde O’Callaghan. Traducció de l’AVM.
M’és difícil concebre cap manera de poder reformar efectivament el sistema anglès de presons. Un sistema tan atroç hauria d’ésser eliminat, i quan les presons siguen desmantellades, els funcionaris llicenciats i tota la maquinària desmuntada, s’hauria de dissenyar un pla nou sota el qual persones que són un perill per a la comunitat puguen ésser detingudes com a salvaguarda sota condicions en les que tinguen una oportunitat de millorar de caràcter i que se’ls ensenye a treure el millor de la mala posició en la que ells mateixos han caigut.
La presó, com a càstig, és una romanalla de barbàrie. Per a la presonera és la revenja exercida pel front envers el feble, i cada dia que hi passa li augmenta la fúria. La natura humana és tal que cap càstig poc actuar com a advertiment per a una persona que vol repetir un crim; podria fer-la canviar de tàctica, i fer-se més cautelosa, però sempre semblaria induir-la a passar comptes amb les autoritats per tot el que li han fet patir, i a incitar-la a ésser més astuta i més dura després de l’alliberament. L’única forma que puc concebre que actuàs com a advertiment és en els casos que presoneres desafortunades tenen la salut i la ment trencades en l’alliberament, i deriven cap a l’asil de la casa de treball per acabar els dies en una misèria desesperada.
La presó es podria descriure de manera adient com una escola en la qual moltes malaurades foren iniciades a tota forma de vici, i de la qual foren llençades al submón de criminals.
Intentam d’afigurar-nos la condició mental de primeres infractores aïllades sobtadament i implacable de tot pensament i associació innocent, de tot afecte i d’interessos externs, i replegades en elles mateixes. Els llurs pensaments se centren més i més en el crim pel qual pateixen, i la terrible revenja que se’ls fa en contra. La llur única relació humana és amb altres tan roïnes o pitjors que elles; l’única varietat en la vida és l’arribada d’una nova criminal o el retorn d’una antiga delinqüent amb una nova sentència. Així, el crim, com cometre’l, i com escapar-ne de les conseqüències, esdevé d’un interès absorbent per a elles, fins que creix fins a ésser tan natural i habitual per a elles com qualsevol altra activitat. Ja no les avergonyeix haver mort o robat, les avergonyeix que les hagen enxampades. Les llargues i solitàries hores les passen en repassar la manca de cura o indiscreció que conduí al llur arrest i condemna, i planegen tota mena d’esquemes per revenjar-se d’amics falsos, per aconseguir el millor de la llei i de l’ordre, i per viure la resta de la vida salvatgement, en el gaudi i l’ociositat.
Les convictes es divideixen en classes de
«estels», és a dir delinqüents primerenques, que es distingeixen per dur un estel vermell a la màniga immediatament sota el nombre amb el qual es distingeixen en la presó;
«barres», les que duen una barra; i
les qui no duen cap marca distintiva, majoritàriament velles delinqüents.
Aquesta classificació fou instituïda sens dubte per intentar de separar delinqüents endurides i constants de les qui, víctimes de circumstàncies desafortunades i sota la influència de fortes passions, havien comès un acte boig. És completament inútil per aquest objectiu, ja que cap ésser humà podria ésser mai tan discriminador com per poder conèixer a primera vista els qui són un perill per als altres; i posar-los en una classe tots sols.
Podeu classificar per mida, per forma, o per color, o per qualsevol altra signe extern que els vostres sentits o ments poden captar, però pretendre conèixer i jutjar una ànima humana és un intent d’usurpar els poders de Déu Totpoderós. Així sempre trobareu entre els estels els qui són una influència ben corruptora. El nombre limitat d’aquesta classe fa impossible d’evitar cap particular. També és part del sistema que si us veuen intentat d’evitar alguna probablement us posaran a treballar amb ella, ja que en la presó qualsevol afecte humà, qualsevol intent de discriminació o aspiració és implacablement trepitjat.
Si demostrau que preferiu treballar en la mateixa colla que una de les vostres companyes en sou separades d’immediat, si demostrau qualsevol preferència per una guarda, o us han sentit dir que és amable o us han vist somriure-li, d’immediat és objecte de suspicàcia per a les altres guardes i per a les autoritats superiors. Un sistema aclaparador d’espionatge, anomenat «supervisió», us persegueix fins i tot quan us agenollau davant de l’Altar de Déu, i fins i tot el miserablement petit gra de confort que aconseguir d’una conversa de pocs minuts amb una altra presonera tan sols es pot procurar amb inacabables trucs i enganys.
Una altra objectiu a la divisió en classes són les inacabables gelosies i recriminacions que provoca. Els estels es consideren molt millor que qualsevol altra, mentre que els qui són més veteranes en experiència a la presó es troben en un elevat pinacle segons la pròpia estimació. Els estels alternen en admirar-les i burlar-se’n. L’esforç més gran es pren per entrar-hi en comunicació, i més d’una noia desafortunada aprèn a través llur d’entrar en contacte amb «la vida alegre» de Londres i altres ciutats angleses, quan és alliberada al final de la seua sentència. La «vida alegre» és la vida de les sales de joc, els bordells, les cuines de lladres, i s’aplica a tota relació social dels qui viuen de robar, fer veure, de la prostitució i de coses pitjors.
La presó és el millor terreny de recrutament de criminals professional, i entre els estels troben més d’una jove ximple per unir-la al llur grup, ja que entorns miserables fan del pensament d’una vida alegre quelcom doblement atractiu.
Crec que si es permetés a les presoneres d’agrupar-se per treballar hi hauria molta menys desmoralització. Les afins anirien amb les afins, i les que no senten afinitat per males converses no serien forçades a escoltar-les fins a esdevindre una segona natura per a elles.
La regla del silenci merament ofereix a la gent un incentiu per relacionar-se de sota mà. Les mans velles hi són expertes, i la llur conversa és sovint bruta. Uns pocs mots bescanviats mereixen qualsevol risc en què es puga incórrer, especialment per a una nouvinguda, i és la pitjor de les llurs camarades la que troben més fàcil de parlar-hi.
Aquesta regla és molt desmoralitzant per a les guardes; ja que cap guarda podria aplicar-la i, en conseqüència, ha d’arronsar-se davant dels qui la infringeixen; una vegada una guarda s’ha arronsat s’ha col·locat en la posició de permetre que quelcom tinga lloc del que no té poder de permetre, i si la descobreixen es ficarà en un embolic. Això la posa en el poder de les convictes, ja que sempre té por de les històries relatades per la primera que ofèn; així, de mica en mica, es troba ella mateixa jugant un doble joc, i ajudant constantment les convictes a evadir les regles. Acaba per no gosar de reportar una convicta per por que li expliquen històries.
Tot es fa d’acord segons la regla, i hi ha inacabables regles, i inacabable cinta vermella, i inacabables inspeccions. Tot sembla originàriament haver estat instituït per a la protecció de la presonera, però tot a la llarga o bé és inútil, o s’utilitza contra ella o per a la protecció de les funcionàries, i són com burxar en la ferida d’un cavall nerviós.
El sopar sempre s’inspecciona, una vegada s’ha cuinat, pel governador o el subgovernador. S’hi para una taula de «mostra». Els trossos són seleccionats acuradament per les guardes responsables, i sempre són els millors trossos els que mira el governador i tasta per dir invariablement «excel·lent», mentre somriem irònicament. Cap inspector mai no ha tingut el seny de prendre una ració aleatòriament, pesar-la i tastar-la, ni tampoc s’examinà mai l’aliment abans de cuinar pel que jo sé. Si això s’hagués fet haurien trobat que el suet era bàsicament pell enrotllada; era constantment tacat i sempre ple del que de llavors ençà m’han dit que eren glàndules tuberculars. Eren de formació globular, que anaven des de la mida d’un pèsol fins a un gra gros de raïm; alguns eren d’un color rosat-groc, altres porpres i coberts de petites venes. Els recollíem en un plat de pastís i els cremàvem.
Teníem peix els dijous; vedella de qualitat el diumenge; els altres dies teníem moltó o vedella; un parell de petites rondanxes de carn que suraven en aigua greixosa.
Amb això teníem 12 onzes de verdures, generalment patates, amb rodanxes de pastanaga, o mongetes seques, o cebes, molt ocasionalment porros o col, etc. Els sopars se servien en dues llaunes planes, utilitzades indiscriminadament entre 200 dones, i, a més, algunes de les llaunes eren ben velles i florides.
D’una gran munió de dones se sabia que patien malalties venèries, i en aquell moment es feia un intent de mantindre’ls les llaunes separades. Això fou abandonat després d’un temps.
No hi havia un espai adient per rentar aquestes 400 llaunes. Rentava 200 amb una altra convicta. Fèiem el millor possible per treure-les netes d’un gran bol de terracota en la taula de la cuina i d’eixugar-les amb dues tovalloles. De vegades l’aigua no era calenta i llavors no podíeu ni eixugar ni netejar les llaunes.
A la Presó d’Aylesbury treballava a la cuina, i part de la meua feina era rentar més de 200 llaunes fondes diàriament. Mai no es podien rentar adequadament, i no hi havia un espai adient. Fèiem el millor que podíem per esbandir-les en un bol de ceràmica en la taula de la cuina. Sovint l’aigua no era prou calenta, i de vegades no hi havia ni sabó ni sosa. Moltes de les llaunes eren roges de rovell per dins. Hi havia tan sols dues tovalloles per eixugar-les. Si tingués temps us podria oferir inacabables exemples de netedat anglesa. Es poden resumir com segueix: llautons, terres, brasses, poms de porta, tot allò salta als ulls immaculat, però hi ha brutícia i manca de cura rere l’escena. He vist bestioles trobades en els banys.
Totes les convictes vivien amb els nervis a flor de pell, l’horror d’agafar sífilis, la lluita per mantindre la salut de forma que quan eventualment us alliberassen poguésseu treballar, ocupaven tothom. Era el llur horror d’ensorrar-se, molt més que golafreria, la que feia que dones s’arriscassen a un càstig sever amb els llurs esforços per robar margarina o gotellades, o una ceba crua, o un bocí de pa.
Hi ha molts horrors que no tinc temps de tocar. Els qui investiguen les condicions de la presó podrien trobar útils els suggeriments següents sobre cap a on dirigir les investigacions. Podríeu omplir paquets de fulls de cadascun:
Dividir les presoneres en classes
La regla del silenci
Les condicions insalubres sota les quals les presoneres treballen i viuen (cel·les, menjar, condicions de treball, «acceleració»)
Tota la relació de les funcionàries amb les presoneres, i el sistema de disciplina entre elles mateixes.
Mètodes de supervisió, en el Servei Religiós, i en tota altra ocasió
Registres
Tall complet de tot lligam
Manera amb la qual se censuren les lletres
Manera amb la qual es condueixen les poques i breus visites
El centenar de petites regles i regulacions embogidores que han dut moltes malaurades al manicomi