Sobre la pràctica
Sobre la relació entre el coneixement i la pràctica, entre el saber i el fer
Juliol del 1937
Text procedent d'Edicions en Llengües Estrangeres. Col·lecció "Clàssics acolorits" #15 (català). Una col·lecció dirigida per Christophe Kistler. Contacte - [email protected]. Girona, 2022. ISBN: 978-2-491182-25-0
Hi havia hagut un nombre de camarades al nostre Partit que eren dogmàtics i els quals durant un llarg període van rebutjar l'experiència de la revolució xinesa, negant la veritat que "el marxisme no és un dogma sinó una guia per a l'acció" i intimidaren a la gent amb paraules i frases de les obres marxistes, tretes de context. Hi havia també un nombre de camarades empiristes i que pels quals durant un període llarg es restringiren a la seva pròpia experiència fragmentària i no van entendre la importància de la teoria per a la pràctica revolucionària ni comprendre la revolució en conjunt, treballaren cegament encara que esforçadament. Les idees errònies d'uns i altres camarades, en particular dels dogmàtics, van causar pèrdues enormes per a la revolució xinesa durant el 1931-34, i tanmateix els dogmàtics es mostraren com a marxistes, confonent a un gran nombre de camarades. Sobre la pràcticaes va escriure per desemmascarar els errors subjectivistes del dogmatisme i l'empirisme en el Partit, i especialment l'error del dogmatisme, des del punt de vista de la teoria marxista del coneixement. Va ser titulat Sobre la pràcticaper emfatitzar que estava denunciant el tipus dogmàtic del subjectivisme, que menysprea la pràctica. La idea continguda en aquest assaig va ser presentada pel camarada Mao Zedong en una conferència a l'Institut Polític i Militar Antijaponès de Yan'an.
Abans de Marx, el materialisme va examinar el problema del coneixement al marge de la naturalesa social de les persones i al marge del seu desenvolupament històric, i era per tant incapaç d'entendre la dependència del coneixement en relació amb la pràctica social, això és, la dependència del coneixement pel que fa a la producció i a la lluita de classes.
Per sobre de tot, els marxistes consideraven l'activitat humana en la producció com l'activitat pràctica més fonamental. El coneixement humà depèn principalment de la seva activitat en la producció material, mitjançant la qual arriba a entendre els fenòmens, les propietats i les lleis de la natura, i les relacions entre el mateix i la natura; i mitjançant la seva activitat en la producció també gradualment arriba a entendre, en graus diversos, algunes relacions que existeixen entre les persones. Cap d'aquest coneixement es pot adquirir a banda de l'activitat de producció. En una societat sense classes cadascú, com a membre de la societat, unit a l'esforç comú amb els altres membres, accedeix a unes relacions de producció definides amb ells i es dedica a la producció per assolir les necessitats humanes materials. En totes les societats de classes, els membres de les diferents classes socials també entre, en formes diferents, en una relació definida de producció i es dedica a la producció per assolir les seves necessitats materials. Aquesta és la font primària per la qual es desenvolupa el coneixement humà.
L'activitat social de les persones no es redueix a una activitat de producció, sinó que pren moltes altres formes -lluita de classe, vida política, activitats científiques i artístiques; en resum, com a ésser social, les persones participen en totes les esferes de la vida pràctica de la societat. Pel que les persones, en diversos graus, arriben a conèixer les relacions diferents entre persones, no només a través de la seva vida material sinó també a través de la vida política i cultura (ambdós íntimament vinculades amb la vida material). D'aquests altres tipus de pràctica social, la lluita de classe en les seves diverses formes, exerceix una influència profunda en el desenvolupament del coneixement de les persones. En una societat de classes cadascú viu com a membre d'una classe particular, i cada tipus de pensament, està estampada amb la marca d'una classe.
Els marxistes sostenen que l'activitat social humana en la producció es desenvolupa pas a pas des d'un nivell inferior a un de superior i que conseqüentment el coneixement de les persones, sigui de la naturalesa o sigui social, també es desenvolupa pas a pas des d'un nivell inferior a un de superior, això és, d'allò més superficial a allò més profund, de l'unilateral al multilateral. Durant un període llarg de la història, les persones es veieren circumscrites necessàriament al coneixement uniliteral de la història de la societat ja que, per una banda, el biaix de les classes explotadores sempre distorsionava la història i, de l'altra, la petita escala de la producció limitava la perspectives de les persones. No va ser fins que el proletariat modern va emergir juntament amb forces de producció immenses (indústria a gran escala) que les persones van ser capaces d'adquirir un enteniment del desenvolupament de la societat global, històric i van convertir aquest coneixement en una ciència, la ciència del marxisme.
Els marxistes sostenen que la pràctica social humana per ella mateixa és l'únic criteri de veritat del seu coneixement del món exterior. El què passa actualment és que el coneixement humà és verificat només quan aquest assoleix els resultats anticipats en el procés de la pràctica social (producció material, lluita de classes o experimentació científica). Si una persona vol tenir èxit en la seva tasca, això és, aconseguir els resultats anticipats, ha de formular les seves idees en correspondència amb les lleis del món exterior objectiu; si no es corresponen, errarà en la seva pràctica. Després d'errar, n'extraurà les seves lliçons, corregirà les seves idees per fer-les correspondre amb les lleis del món exterior, i d'aquesta forma podrà capgirar el fracàs en èxit; és això el que s'entén per "el fracàs és la mare de l'èxit) i "una caiguda en el pou, un guany en el teu enginy". La teoria materialista dialèctica del coneixement posa la pràctica en una posició cabdal, sosté que el coneixement humà no pot ser separat de cap de les maneres de la pràctica i repudia totes les teories errònies que neguen la importància de la pràctica o el coneixement separat de la pràctica. Així Lenin va dir, "la pràctica és superior al coneixement (teòric), perquè no només posseeix la dignitat de la universalitat, sinó que també de la realitat immediata".2 La filosofia marxista del materialisme dialèctic té dues característiques excel·lents. Una és el seu caràcter de classe: afirma obertament que el materialisme dialèctic es troba al servei del proletariat. L'altra és la seva practicitat: emfatitza la dependència de la teoria a la pràctica, emfatitza que la teoria es basa en la pràctica i al seu torn serveix a la pràctica. La veritat de tot coneixement o teoria és determina no per sentiments subjectius, sinó per resultats objectius de la pràctica social. Només la pràctica social pot ser el criteri de veritat. El punt de vista de la pràctica és el punt de vista primer i bàsic en la teoria materialista dialèctica del coneixement.3
Però llavors com el coneixement humà s'alça de la pràctica i al seu torn serveix a la pràctica? Això esdevindrà clar si mirem al procés del desenvolupament del coneixement.
En el procés de la pràctica, les persones al principi només veiem la banda fenomenològica, els aspectes separats, les relacions externes de les coses. Per exemple, algunes persones de forma vénen a Yan'an de gira d'observació. En el primer dia o al segon, veuen la topografia, carrers i cases; coneixen a moltes persones, assisteixen a banquets, vetllades i trobades de massa, senten converses de diferents tipus i llegeixen documents varis, tots aquests són fenòmens, els aspecte separats i les relacions externes de les coses. Aquest és el denominat estadi de cognició perceptiu, anomenat, l'estadi de percepcions sensorials i impressions. Això és, aquestes coses particulars a Yan'an actuen als òrgans sensorials dels membres de la gira d'observació, evoquen percepcions sensorials i fan sorgir als seus cervells a moltes impressions juntes amb un esquema aproximatiu de les relacions externes entre aquestes impressions: aquest és un primer estadi de cognició. En aquest estadi, les persones no poden formar-se conceptes encara, els quals són més profunds, o extreure conclusions lògiques.
A mesura que la pràctica social continua, les coses que van donar lloc a les percepcions i impressions de les persones en el curs de la seva pràctica són repetides moltes vegades; llavors un canvi brusc (salt) pren lloc al cervell en el procés cognitiu, i es formem conceptes. Conceptes que ja no constitueixen fenòmens, aspectes separats i relacions externes de les coses; aquests capten l'essència, la totalitat i les relacions internes de les coses. Entre conceptes i percepcions sensitives no només hi ha una diferència quantitativa sinó una de qualitativa. Si continuem endavant, a través de mitjans de judici i inferència podem ser capaços d'esbossar conclusions lògiques. L'expressió a Sanguo Yanyi4, "arrufà les celles i li va venir a la ment una estratagema", o en llenguatge quotidià, "deixa-m'hi pensar", es refereix a l'ús de les persones de conceptes en el cervell per formar judicis i inferències. Aquest és el segon estadi de la cognició. Quan els membres de la gira d'observació han recollit diverses dades i, el que és més, després "d'haver-hi reflexionat", són capaços d'arribar al judici que "la política del Partit Comunista sobre el front únic nacional antijaponès és conseqüent, sincera i genuïna". Havent fet aquest judici, ells poden, si també són genuïns sobre el fet d'unir i salvar la nació, anar un pas més enllà i esbossar la conclusió següent, "el front únic nacional antijaponès pot triomfar". Aquest estadi de la concepció, judici i inferència és l'estadi més important en tot procés de comprendre una cosa; és l'estadi del coneixement racional. La tasca real del saber és, mitjançant la percepció, arribar al pensament, arribar pas a pas a la comprensió de les contradiccions internes de les coses objectives, de les seves lleis i de les relacions internes entre un procés i altre, això és, arribar al coneixement lògic. Repetint, el coneixement lògic difereix del coneixement perceptiu en què el coneixement perceptiu es refereix als aspectes separats, els fenòmens i les relacions externes de les coses, mentre que el pensament lògic fa un gran progrés endavant per assolir la totalitat, l'essència i les relacions internes de les coses i posa al descobert les contradiccions internes del món que ens envolta. Per consegüent, el coneixement lògic és capaç de copsar els desenvolupaments del món que ens envolta en la seva totalitat, en les relacions internes de tots els seus aspectes.
La teoria del materialisme dialèctic sobre el procés del desenvolupament del coneixement, basant-se ella mateixa en la pràctica i anant d'allò superficial a allò profund, mai va ser treballada per ningú abans de l'aparició del marxisme. El materialisme marxista va solucionar aquest problema correctament per primera vegada, assenyalant alhora materialment i dialèctica el moviment profund de la cognició, el moviment pel qual les persones a la societat progressem des d'un coneixement perceptiu a un coneixement lògic en la seva complexitat, recorrent constantment a la producció pràctica i a la lluita de classes. Lenin va dir, "L'abstracció de la matèria, d'una llei de la natura, l'abstracció de valor, etc., en resum, totes les abstraccions científiques (correctes, serioses, no absurdes) reflecteixen la natura de la forma més profunda, veritable i completa."5 El marxisme-leninisme sosté que cadascuna de les etapes del procés cognitiu té les seves característiques pròpies, amb coneixement manifestant-se a si mateix com a perceptiu a l'etapa inferior i lògic a l'etapa superior, però que ambdues són etapes d'un procés cognitiu integrat. La perceptiva i la racional són qualitativament diferents, però no estan divorciades una de l'altra; es troben unificades sobre la base de la pràctica. La nostra pràctica prova que el què és percebut no pot ser alhora comprés i que només el què és comprés pot ser percebut més profundament. La percepció només soluciona el problema dels fenòmens; la teoria sola pot solucionar el problema de l'essència. La solució a ambdós problemes no és separable el més mínim de la pràctica. Qualsevol que vulgui conèixer una cosa no té cap altra manera de fer-ho sinó és entrant en contacte amb aquesta, això és, a través de la vivència (pràctica) en el seu entorn. En una societat feudal era impossible conèixer les lleis de la societat capitalista per avançat perquè el capitalisme encara no havia emergit, mancava una pràctica rellevant. El marxisme podia ser el producte només de la societat capitalista. Marx, a l'era del capitalisme lliurecanvista, no podia concretament conèixer determinades lleis peculiars de l'era de l'imperialisme per endavant, perquè l'imperialisme, la darrera etapa del capitalisme, no havia emergit i mancava una pràctica rellevant; només Lenin i Stalin podien dur a terme aquesta tasca. Deixant de banda el seu geni, el motiu pel qual Marx, Engels, Lenin i Stalin van poder crear les seves teories va ser principalment que ells personalment van prendre part en la pràctica de la lluita de classes i en l'experimentació científica del seu temps; si manqués aquesta condició, cap geni podria haver triomfat. L'expressió, "sense sortir fora de la seva porta l'acadèmic sap tot el que passa al món sencer", era una expressió buida en temps passats quan la tecnologia estava subdesenvolupada. Encara que aquesta expressió pot ser vàlida a l'època present de desenvolupament tecnològic, les persones amb un coneixement real són aquelles involucrades en la pràctica de l'ampli món sencer. I és només quan aquestes persones han arribar a "saber" mitjançant la seva pràctica i quan el seu coneixement ha assolit mitjançant l'escriptura i els mitjans tècnics que l'"acadèmic" pot indirectament "saber sobre tots els assumptes de l'ampli món sencer". Si vols saber una cosa certa o una determinada classe de coses certes directament, has de participar personalment a la lluita pràctica per canviar la realitat, per canviar aquesta cosa o classe de coses, doncs només així podràs posar-te en contacte amb aquestes com a fenòmens; només a través de la participació personal i la lluita pràctica per canviar la realitat pots descobrir l'essència d'aquesta cosa o classe de coses i comprendre-les. Aquest és el camí al coneixement pel qual cadascú circula, encara que alguns, deformant deliberadament els fets, argumentin el contrari. La persona més ridícula del món és el "setciències" que prenent uns quants coneixements dels quals ha sentit a parlar i es proclama a ella mateixa "l'autoritat mundial número ú"; això només mostra que no ha pres la pròpia mesura de si mateix. El què cal és definitivament el contrari -honestedat i modèstia. Si vols coneixement, has de prendre part en la pràctica de canviar la realitat. Si vols saber el gust d'una pera, tu has de transformar la pera menjant-te-la. Si vols saber l'estructura i propietat d'un àtom, has de dur a terme experiments físics i químics per canviar l'estat de l'àtom. Si vols saber la teoria i els mètodes de la revolució, has de formar part de la revolució. Tot el coneixement genuí s'origina de l'experiència directa. Però un mateix no pot tenir experiència directa de tot; de fet, la majoria del nostre coneixement prové de l'experiència indirecta, per exemple, tot els coneixent dels temps passats i de les terres estrangeres. Pels nostres avantpassats i pels estrangers, aquest coneixement era -o és- una forma d'experiència directa, i aquest coneixement és fiable i en el transcurs de la seva experiència directa el requisit de l'"abstracció científica", del què parlava Lenin, era -o és- completa i objectiva realitat científica reflectida, d'altra banda no és fiable. Per tant el coneixement de les persones consisteix només en dues parts -la provinent de l'experiència directa i la provinent de l'experiència indirecta. A més a més, el que és experiència indirecta per a mi és experiència directa per a altres persones. Consegüentment, considerat en conjunt, el coneixement de tota mena és inseparable de l'experiència directa. Tot coneixement s'origina en una percepció del món extern objectiu a través dels òrgans sensorials físics de les persones. Qualsevol que nega aquesta percepció, denega l'experiència directa, o denega la participació personal a la pràctica que canvia la realitat, no és un materialista. Això és perquè el "setciències" és ridícul. Hi ha una antic proverbi xinés, "com pots prendre cadells de tigre sense entrar al cau del tigre?" Aquest proverbi conté la veritat sobre la pràctica de les persones i també conté la veritat sobre la teoria del coneixement. No hi pot haver coneixement separat de la pràctica.
Per deixar clar el moviment materialista dialèctic de la cognició que sorgeix sobre la base de la pràctica per la qual canvia la realitat -per deixar clar el moviment gradualment aprofundit de la cognició- uns exemples addicionals concrets es proporcionen a sota.
En el seu coneixement de la societat capitalista, el proletariat només es trobava en l'etapa perceptiva de la cognició en el primer període de la seva pràctica, el període del ludisme i la vaga espontània; només coneixia alguns aspectes de les relacions espontànies dels fenòmens del capitalisme. El proletariat era llavors encara una "classe en si". Però quan va assolir un segon període de la seva pràctica, el període la conscienciació i les lluites econòmiques i polítiques organitzades, el proletariat va ser capaç d'entendre l'essència de la societat capitalista, les relacions d'explotació entre classes socials i la seva pròpia tasca històrica. Va ser capaç de fer-ho degut a la seva pròpia pràctica i perquè de la seva experiència en la lluita prolongada, de la qual Marx i Engels van resumir científicament en tota la seva varietat per crear una teoria del marxisme per a l'educació del proletariat. Va ser llavors quan el proletariat va esdevenir una "classe per a si".
De manera similar va passar pel que fa al coneixement de l'imperialisme per part del poble xinès. El primer període va ser un de superficial, de coneixement perceptiu, com mostren les lluites contra els estrangers del Moviment del Regle Celestial Taiping, el Moviment Yi Ho Tuan, i d'altres. Va ser només en un segon període que el poble xinés va assolir l'estadi del coneixement racional, veié les contradiccions internes i externes de l'imperialisme i veié la veritat essencial que l'imperialisme s'havia aliat amb les classes feudals i compradores xineses per oprimir i explotar les grans masses del poblés xinés. Aquest coneixement es va iniciar al voltant de l'època del Moviment del 4 de maig de 1919.
A continuació, deixeu-nos considerar la guerra. Si aquells que lideren una guerra manquen d'experiència militar, llavors en el període inicial no entendran les lleis profundes que a la direcció d'una guerra específica (com la nostra Guerra revolucionària agrària de la dècada passada). A l'estadi inicial ells merament experimentaran una bona dosi de combats i, a més, patiran moltes derrotes. Però aquesta experiència (l'experiència de les batalles guanyades i especialment de les batalles perdudes) els permetrà de comprendre els fils interns de la guerra sencera, és a dir, les lleis d'aquells guerra concreta, entendre la seva estratègia i tàctica, i consegüentment dirigir la guerra amb seguretat. Si, des d'aquest moment, el comandament passa a una persona sense experiència, llavors també haurà de patir un nombre de derrotes (guanyar experiència) abans que pugui comprendre les veritables lleis de la guerra.
"No estic segur si ho podré processar". Sovint sentim aquest comentari quan un camarada dubta d'acceptar una tasca. Perquè està insegur de si mateix? Perquè no té un enteniment sistemàtic del contingut i les circumstàncies de la tasca, o perquè ha tingut un contacte petit o nul amb aquest tipus de feina. Després d'una anàlisi detallada d ela natura i circumstàncies de la tasca encomanada, es sentirà més segur de si mateix i ho farà de bon grat. Si es dedica algun temps a la feina i guanya experiència, i si és una persona disposada a contemplar els assumptes amb una ment oberta, i no una que s'aproxima als problemes subjectivament, unilateral i superficial, llavors n'extraurà conclusions per a si mateix de com procedir amb la feina i fer-la amb molt més coratge. Només aquells que són subjectius, unilaterals i superficials en la seva aproximació als problemes emetran ordres o directives presumptuosament tan bon punt arriben a l'escena, sense considerar les circumstàncies, sense contemplar les coses en la seva totalitat (la seva història i situació actual com un tot) i sense arribar a l'essència de les coses (la seva natura i relacions internes entre una cosa i l'altra). Persones com aquestes estan destinades a entrebancar-se i caure.
Per tant així es veu que el primer pas en el procés cognitiu és prendre contacte amb els objectes del món extern; això pertany al període de la percepció. El segon pas és sintetitzar les dades de la percepció tot ordenant-los i reconstruint-los; això pertany al període dels conceptes, els judicis i les inferències. És només quan les dades de la percepció són molt riques (no fragmentàries) i corresponen a la realitat (no són il·lusoris) que poden ser la base per formar els conceptes i teories correctes.
Aquí s'han d'emfasitzar dos punts importants. El primer, que s'ha assenyalat abans però hauria de repetir-se aquí, és la dependència del coneixement racional respecte el coneixement perceptiu. Qualsevol que pensi que el coneixement racional no necessita derivar del coneixement perceptiu és un idealista. En la història de la filosofia hi ha l'escola "racionalista" que admet la realitat només de la raó i no de l'experiència, creen que només la raó és fiable mentre que l'experiència perceptiva no ho és; aquesta escola falla capgirant les coses. Allò racional és fiable precisament perquè té la seva font en els sentits perceptius, d'altra manera seria aigua sense una font, un arbre sense arrels, subjectiu, engendrat a si mateix i indigne de confiança. Pel que fa al procés cognitiu, l'experiència perceptiva ve primer; subratllem el significat de la pràctica social en un procés cognitiu precisament perquè la pràctica social sola pot donar lloc al coneixement humà, i ella sola pot iniciar per a les persones l'adquisició d'experiència perceptiva des del món objectiu. Per una persona que tanca els seus ulls, es tapa les orelles i s'aïlla totalment del món objectiu no hi pot haver una cosa com el coneixement. El coneixement comença amb l'experiència -aquest és el materialisme de la teoria del coneixement.
El segon punt és que el coneixement necessita ser aprofundit, que l'estadi perceptiu necessita ser desenvolupat vers un estadi racional -això és la dialèctica de la teoria del coneixement.6 Pensar que el coneixement es pot aturar a l'inferior, estadi perceptiu i que el coneixement perceptiu sol és fiable mentre el coneixement racional no ho és, significaria repetir l'error històric de l'"empirisme". Aquesta teoria erra quan falla en entendre que, mitjançant les dades de la percepció es reflecteixen certes realitats del món objectiu (no estic parlant aquí de l'empirisme idealista el qual redueix l'experiència a l'anomenada introspecció), són merament unilaterals i superficials, reflecteixen les coses incompletament i no en reflecteixen la seva essència, per reflectir les seves lleis inherents, és necessari mitjançant un exercici de pensament per reconstruir les dades riques dels sentits perceptius, descartant-ne els materials de rebuig i seleccionant-ne l'essencial, eliminant allò fals i conservar allò vertader, procedint d'un a l'altre i de l'exterior a l'interior, per tal de formar un sistema de conceptes i teories -cal fer un salt del coneixement perceptiu al racional. Aquest coneixement reconstruït deixa de ser buit o deixa de ser dubtós; al contrari, qualsevol cosa que ha estat reconstruïda científicament en el procés cognitiu, en base a la pràctica, reflexa la realitat objectiva, com Lenin va dir, més profundament, més veritable, més plena. En contra d'això, les "persones pràctiques" vulgars respecten l'experiència però menystenen la teoria, i per tant no poden tenir una visió comprensiva d'un procés objectiu en la seva totalitat, manquen d'una direcció clara i una perspectiva de llarg abast, i són complaents sobre els seus èxits ocasionals i cops d'ull sobre la veritat. Si aquesta mena de persones lideren una revolució, la conduiran a un carreró sense sortida.
El coneixement racional depèn del coneixement perceptiu, i el coneixement perceptiu resta pendent de desenvolupar-se en coneixement racional -aquesta és la teoria dialèctica-materialista del coneixement. En filosofia, ni "racionalisme" ni "empirisme" entenen la naturalesa històrica i dialèctica del coneixement, i tot i que cadascun d'aquests corrents de pensament conté un aspecte de la veritat (aquí m'estic referint al racionalisme i empirisme materialismes, no idealistes), ambdós estan equivocats sobre la teoria del coneixement en conjunt. El moviment dialèctic-materialista del coneixement des d'allò perceptiu a allò racional és vàlid ja sigui per un petit procés cognitiu (per exemple, conèixer una sola cosa o tasca) així com per un gran procés cognitiu (per exemple, conèixer una societat o una revolució en conjunt).
Tanmateix el moviment del coneixement no s'atura aquí. Si el moviment dialèctic-materialista del coneixement s'aturés en el coneixement racional, només s'hauria resolt mig problema. I pel que fa a la filosofia marxista, només es tractaria de la meitat menys important. La filosofia marxista sosté que el problema més important no rau en entendre les lleis del món objectiu i per tant ser capaços d'explicar-lo, sinó en aplicar el coneixement d'aquestes lleis de forma activa per canviar el món. Des del punt de vista marxista, la teoria és important, i la seva importància es troba completament expressada en l'afirmació de Lenin, "sense teoria revolucionària no hi pot haver moviment revolucionari"7. Però el marxisme emfasitza la importància de la teoria precisament i només perquè pot guiar l'acció. Si tenim la teoria correcta però només ens en servim per xerrar, l'encasellem i no la posem a la pràctica, llavors aquesta teoria, per molt bona que sigui, mancarà de significació. El coneixement comença amb la pràctica, i el coneixement teòric s'adquireix mitjançant la pràctica i ha de retornar llavors a la pràctica. La funció activa del coneixement es manifesta no només pel salt actiu del coneixement perceptiu al racional sinó -i això és més important- s'ha de manifestar a si mateix en el salt del coneixement racional a la pràctica revolucionària. El coneixement que abasta les lleis del món, ha de redirigir-se a la pràctica de canviar el món, s'ha d'aplicar renovat a la pràctica de la producció, a la pràctica de la lluita de classes revolucionària i de la lluita nacional revolucionària i a la pràctica de l'experimentació científica. Aquest és el procés pel qual la teoria es prova i desenvolupa, la continuació del procés cognitiu en conjunt. El problema de saber quina teoria correspon a la realitat objectiva no és, i no pot ser, solucionat completament en el moviment del coneixement d'allò perceptiu a allò racional esmentat amunt. L'única manera de solucionar aquest problema completament és redirigir el coneixement racional a la pràctica social, aplicant la teoria a la pràctica i veure si es poden aconseguir els objectius que un té en ment. Moltes teories de les ciències naturals es reconeixen com a veritables no només perquè així ho foren quan els científics naturals les originaren, sinó perquè s'han anat verificant amb la pràctica científica subsegüent. De forma similar, el marxisme-leninisme és reconegut com a veritable no només perquè així es va considerar quan es van formular científicament per Marx, Engels, Lenin i Stalin sinó perquè ha estat verificat per la pràctica de la lluita de classes revolucionària i la lluita nacional revolucionària subsegüents. El materialisme dialèctic és una veritat universal perquè és impossible per ningú d'escapar del seu domini i la seva pràctica. La història del coneixement humà ens explica que la veritat de moltes teories és incompleta i que aquest caràcter inacabat és remeiat mitjançant la comprovació de la pràctica. Moltes teories són errònies i és mitjançant la comprovació de la pràctica que els seus errors es corregeixen. Aquest és el motiu pel qual la pràctica és el criteri de la veritat i perquè "el punt de vista de la vida, de la pràctica, hauria de ser el primer i fonamental en la teoria del coneixement".8 Com Stalin ha bé dit, "la teoria esdevé sense sentit si no està connectada amb la pràctica revolucionària, exactament com la pràctica va a les palpentes en la foscor si el seu camí no és il·luminat per la teoria revolucionària".9
A l'arribar a aquest punt, es completa el moviment del coneixement? La nostra resposta és: ho és i tanmateix no ho és. Quan les persones en societat es lliuren a la pràctica de canviar alguns processos objectius (siguin naturals o socials) a un cert estadi del seu desenvolupament, elles poden, com a resultat de la reflexió del procés objectiu en els seus cervells i l'exercici de la seva activitat subjectiva, avançar en el seu coneixement d'allò perceptiu a allò racional, i creen idees, teories, plans o programes els quals corresponen en general a les lleis d'aquest procés objectiu. Llavors elles apliquen aquestes idees, teories, plans o programes a la pràctica en el mateix procés objectiu. I si ells es poden adonar dels objectius que tenen en ment, això és, si en aquest mateix procés de pràctica ells poden traslladar, o en tot el trasllat, aquestes prèviament formulades idees, teories, plans o programes en fets, llavors el moviment del coneixement es pot considerar completat en relació amb un procés particular. En el procés de transformar la natura, pren per exemple la compleció d'un pla d'enginyeria, la verificació d'una hipòtesi científica, la fabricació d'un estri o la sega d'una collita; o en el procés de transformació social, pren per exemple la victòria en una vaga, la victòria en una guerra o l'acompliment d'un pla educatiu. Tots ells es poden considerar la realització d'objectius que algú té en ment. Però parlant en general, ja sigui en la pràctica de transformar la natura o transformar la societat, les idees originals, teories, plans o programes de les persones són rarament realitzats sense cap alteració.
Això és degut a que les persones ocupades en canviar la realitat estan normalment subjectes a nombroses limitacions; estan limitades no només per les condicions científiques i tecnològiques existents sinó també pel desenvolupament del procés objectiu mateix i el grau pel qual aquest procés s'ha posat de manifest (els aspectes i l'essència del procés objectiu no s'han revelat encara completament). En una situació així, les idees, teories, plans o programes són habitualment alterats parcialment i algunes vegades fins i tot totalment, degut al descobriment de circumstàncies no previstes en el transcurs de la pràctica. És a dir, sol passar que les idees, teories, plans i programes originals no arriben a correspondre's amb la realitat ja sigui totalment o en part i són totalment o parcial incorrectes. En moltes ocasions, s'han de repetir els errors moltes vegades abans que els errors en coneixements es puguin corregir i corresponguin amb les lleis del procés objectiu aconseguit, i consegüentment abans que allò subjectiu pugui ser transformat en allò objectiu, o en altres paraules, abans que els resultats anticipats puguin ser aconseguit a la pràctica. Però quan aquest punt és assolit, no importa com, el moviment del coneixement humà sobre un determinat procés objectiu en un determinat estadi del seu desenvolupament es pot considerar completat.
No obrant, pel que es refereix a la progressió del procés, el moviment del coneixement humà no s'ha completat. Tot procés, ja sigui en el reialme de la natura o en el de la societat, progressa i es desenvolupa per raó de les seves contradiccions i lluites internes, i el moviment del coneixement humà hauria de progressar i desenvolupar-se conjuntament amb ell. Pel que als moviments socials es refereix, els veritables líders revolucionaris han de no només ser bons en corregir les seves idees, teories, plans o programes quan es descobreixen errors, com s'ha indicat amunt, sinó que quan un procés objectiu determinat ha progressat i canviat d'un estadi de desenvolupament a un altre, han de ser també bons en fer progressar i canviar tant ells mateixos com els seus companys revolucionaris en el seu coneixement subjectiu al seu torn. És a dir, s'han d'assegurar que la nova tasca revolucionària proposada i els nous programes de treball corresponen als nous canvis en la situació. En un període revolucionari la situació pot canviar molt ràpidament; si el coneixement dels revolucionaris no canvia ràpidament d'acord amb la nova situació, seran incapaços de dirigir la revolució a la victòria.
Sovint passa, tanmateix, que el pensament queda desfasat respecte la realitat; això és perquè la cognició de les persones es limita a un nombre de condicions socials. Ens oposem als tossuts en les files revolucionàries el pensament dels quals falla en avançar amb el canvi de les circumstàncies objectives i s'ha manifestat a si mateix històricament com a oportunisme de dretes. Aquestes persones fallen en veure que la lluita d'oposats ja ha empès el procés objectiu endavant mentre els seu coneixement s'ha aturat en un estadi antic. Això és característic del pensament de tots els tossuts. El seu pensament és divorciat de la pràctica social, i ells no poden tirar endavant guiant al carro de la societat; ells simplement van a rosegons, remugant que es va massa ràpid i intenten que es retrocedeixi o fer mitja volta en la direcció oposada.
Ens oposem també a la difusió de xerrameca "d'esquerra". El pensament dels "esquerranistes" supera un estadi de desenvolupament donat del procés objectiu; alguns consideren les seves fantasies com a vertaderes, mentre altres fan deformacions per realitzar en el present un ideal el qual només pot realitzar-se en el futur. S'alienen a ells mateixos de la pràctica corrent de la majoria de la gent i de les realitat quotidianes i es mostren aventuristes en les seves accions.
L'idealisme i el materialisme mecanicista, l'oportunisme i l'aventurisme es caracteritzen tots per un trencament entre allò subjectiu i allò objectiu, per la separació del coneixement de la pràctica. La teoria marxista-leninista del coneixement, caracteritzada com és per un una pràctica científica social, no pot sinó oposar-se categòricament aquestes ideologies errònies. Els marxistes reconeixent que en el procés absolut i general de desenvolupament de l'univers, el desenvolupament de cada procés particular és relatiu, i que consegüentment, en el flux etern de la veritat absoluta, el coneixement de les persones d'un procés particular en qualsevol estadi dinat de desenvolupament és només una veritat relativa. La suma total de veritats relatives innumerables constitueix una veritat absoluta.10 El desenvolupament d'un procés objectiu és ple de contradiccions i lluites, i així ho és el desenvolupament del coneixement humà. Tots els moviments dialèctics del món objectiu poden tard o d'hora ser reflectits en coneixement humà. A la pràctica social, el procés de naixença, desenvolupament i extinció és infinit, i igualment ho és el procés de naixença, desenvolupament i extinció del coneixement humà. La pràctica de les persones la qual canvia la realitat objectiva d'acord amb unes idees, teories, plans o programes donats, com més va més profund, el seu coneixement de la realitat objectiva esdevé igualment més i més profund. El moviment del canvi de la realitat objectiva en el món mai s'atura, i això ho és la cognició de les persones de la veritat mitjançant la pràctica. El marxisme-leninisme de cap de les maneres ha exhaurit la veritat sinó que sense descans obre vies al coneixement de la veritat en el curs de la pràctica. La nostra conclusió és concreta, històrica unitat d'allò subjectiu amb allò objectiu, de la teoria i la pràctica, de saber i fer, i ens oposem a totes les ideologies errònies, ja siguin d'"esquerra" ja siguin de dreta, que es separen de la història concreta.
En l'època actual del desenvolupament de la societat, la responsabilitat de saber i canviar correctament el món ha estat posada per la història sobre les espatlles del proletariat i el seu partit. Aquest procés, la pràctica de transformar el món, que és determinada d'acord amb el coneixement científic, ha assolit ja un moment històric al món i a la Xina, un gran moment sense precedents en la història de la humanitat, això és, el moment d'expulsar la foscor completament del món i de la Xina i per transformar el món en un món de llum el qual mai ha existit abans. Aquesta lluita del proletariat i del poble revolucionari per a transformar el món implica el compliment de les tasques següents: canviar el món objectiu i, alhora, el seu propi món subjectiu -per canviar la seva habilitat cognitiva i canviar les relacions entre els móns subjectiu i objectiu. Transformacions com aquesta ja s'han esdevingut en una part del globus, a la Unió Soviètica. Allí el poble impulsa aquest procés de canvi, el poble de la Xina i la resta del món o bé es troben en un procés semblant, o s'hi trobaran. I el món objectiu el qual s'ha de transformar també inclou tots els opositors al canvi, els quals, per tal de ser transformats, ha de passar per una etapa de compulsió abans que accedeixin a l'etapa de transformació conscient, voluntària. L'època del comunisme mundial s'assolirà quan tota la humanitat de forma conscient i voluntària es transformi a si mateixa i al món.
Descobreix la veritat mitjançant la pràctica, i al seu torn mitjanant la pràctica, verifica i desenvolupa la veritat. Comença amb el coneixement perceptiu i desenvolupa'l activament en un coneixement racional; llavors comença pel coneixement racional i guia activament la pràctica revolucionària per canviar ambdós móns, el subjectiu i l'objectiu. Pràctica, coneixement, altra vegada pràctica, i altra vegada coneixement. Aquesta forma es repeteix a si mateixa en cicles infinits, i amb cada cicle el contingut de la pràctica i del coneixement assoleix un nivell superior. Aquesta és en conjunt la teoria dialèctic-materialista del coneixement, i aquesta els la teoria dialèctic-materialista de la unitat entre el saber i el fer.
Notes:
2. V. I. Lenin, "Resum del llibre de Hegel Ciència de la lògica" a Obres escollides, vol. XXXVIII.
3. Vegeu K. Marx, "Tesis sobre Feuerbach" a F. Engels, Ludwig Feuerbach i la fi de la filosofia clàssica alemanya, Edicions en Llengües Estrangeres, Beijing, 1976, p. 61-65 i V. I. Lenin, Materialisme i empiriocriticisme, Edicions en Llengües Estrangeres, Beijing, 1972, p. 155-62.
4. Sanguo Yanyi (Romanç dels tres regnes) és una cèlebre novel·la històrica xinesa de Luo Guanzhong (finals del segle XIV i inicis del XV).
5. V. I. Lenin, "Resum del llibre de Hegel Ciència de la lògica", ibíd.
6. "Per tal d'entendre-ho, és necessari començar a comprendre, estudiar de manera empírica, i elevar-se d'allò empíric a allò universal." (Ibíd.)
7. V. I. Lenin, Què fer?, Edicions en Llengües Estrangeres, Paris, 2021, p. 24.
8. V. I. Lenin, Materialisme i empiriocriticisme, op. cit., p. 161.
9. Joseph Stalin, Fonaments del leninisme, Edicions en Llengües Estrangeres, Paris, 2020, p. 19.
10. Vegeu V. I. Lenin, Materialisme i empiriocriticisme, ibíd., p. 151.