Publicat originàriament («A bolsevizmus mint erkölsi probléma») a «Szabadgondolat» el desembre del 1918.
Trancrit per Artur Anyiszonyan i Stevan Gostojić (2003). Traducció de la Secció Catalana.
No es la nostra intenció ací abordar la possibilitat de la viabilitat pràctica del bolxevisme ni les conseqüències beneficioses o perjudicials d’un possible arrelament. A banda del fet que l’autor d’aquestes línies no se sent gens competent per decidir sobre aquestes qüestions, sembla oportú, per aclarir el tema, ignorar completament les conseqüències pràctiques: la decisió – com en totes les qüestions rellevants – és de caràcter moral, que demana un aclariment immanent, precisament en termes d’acció pura, i és una tasca absolutament actual. A més, la qüestió també recolza també en el fet que l’argument més esgrimit en el debat sobre el bolxevisme és si la situació econòmica i social és «madura» per a una implementació immediata, la qual cosa ja condueix a un problema ja irresoluble; al meu entendre mai no hi pot haver una situació en la que això es puga conèixer amb total seguretat i antelació: la voluntat d’aconseguir-ho d’immediat i a qualsevol preu és, doncs, com a mínim una part tan integral de la «maduresa» de la situació com les relacions objectives. D’altra banda, la constatació que la victòria del bolxevisme podria destruir grans valors culturals i civilitzadors mai no pot ésser un contraargument decisius als ulls dels qui l’han escollit per motius morals o filosòfics. Reconeixeran aquest fet amb o sense pesar, però en reconèixer la seua inevitabilitat, no canviaran el seu propòsit – amb tota raó. Perquè saben que un canvi mundial de valors d’aquesta magnitud no pot tindre lloc sense la destrucció de vells valors, i la seua voluntat de crear valors nous se sent prou forta com per compensar la humanitat pels valors perduts.
Arran d’això potser semblaria com si no hi pogués haver cap problema moral per a un socialista seriós, com si la decisió a favor del bolxevisme fos força indubtable. Ja que si la maduresa de les condicions i la destrucció de valors no poden ésser un obstacle essencial, llavors la qüestió òbviament és la següent: tenim l’oportunitat de realitzar la nostra convicció immediatament i sense cap compromís; pot un autèntica socialista parlar encara de consideracions, com si esperàs quelcom, és a dir en una paraula, compromisos? I si, d’altra banda, els no-bolxevics invoquen el principi de la democràcia, que és naturalment i deliberadament descartat per la dictadura de les minories, els seguidors de Lenin, després d’una declaració del seu líder, responen eliminant el terme democràcia del nom i del programa del seu partit, i simplement professen ésser comunistes. La raó del problema moral depèn, doncs, de si la democràcia pertany únicament a la tàctica del socialisme (com a mitjà de guerra de moment des de la minoria, mentre combat el terror legítim i il·legal de les classes opressores), o com a part integral d’aquest, que no s’hi pot deixar fora fins aclarir totes les conseqüències morals i de cosmovisió. Ja que en aquest darrer cas és un greu problema moral per a qualsevol socialista responsable i conscient trencar amb el principi de democràcia.
La filosofia de la història de Marx poques vegades ha estat separada de la seua sociologia amb la consciència requerida, i com a resultat escapà de l’atenció general que els dos punts cardinals del sistema, la lluita de classes i l’ordre socialista d’estat, posen fi a la divisió de classes i a tota opressió que hi tinga una connexió estreta, com a productes conceptuals no-homogenis. El primer és la descoberta cabdal de la sociologia de Marx: la força motriu de l’ordre social sempre ha existit, i sempre existirà; aquest és dels principis més importants del veritable context de la realitat històrica. L’altre és un postulat utòpic de la filosofia marxista de la història: un objectiu moral per a un futur ordre mundial. (L’hegelianisme de Marx, que fa que els diferents gèneres de la història siguen massa plans, ha contribuït un poc a desdibuixar aquesta distinció). La lluita de classes del proletariat, doncs, que és cridada a generar aquest nou ordre mundial, com a lluita de classes, no inclou encara en si aquest ordre mundial. El fet que l’alliberament del proletariat pose fi a l’opressió de la classe capitalista té tan poc a veure amb el final de tota opressió de classe com el final victoriós de les lluites per la llibertat amb el final de la guerra civil. En el pla de la mera necessitat sociològica, això només significa canviar la divisió de classes i convertir-se en opressors dels vells oprimits. Que potser no siga així, sinó que siga una època de veritable llibertat, que no conega ni opressor ni oprimit, és una condició prèvia indispensable per a la victòria del proletariat, ja que alliberarà la darrera classe oprimida, però tan sols és una condició prèvia, únicament negativa. Perquè passe realment, requereix la voluntat d’un ordre mundial més enllà de les descobertes sociològiques, les lleis del qual no es poden deduir: un ordre mundial democràtic.
Tanmateix aquesta voluntat – precisament perquè no es pot deduir de cap constatació sociològica de fet – és una part tan essencial de la cosmovisió del socialisme que no s’hi pot eliminar sense arriscar-se a l’esfondrament de tot l’edifici. Ja que aquesta voluntat és la que fa del proletariat el portador de la salvació social de la humanitat, que el converteix en la classe messiànica de la història universal. I sense el patetisme d’aquest messianisme el camí triomfal sense precedents de la socialdemocràcia hauria estat impensable. Quan Engels veia en el proletariat l’hereu de la filosofia clàssica alemanya, ho podia fer amb raó, ja que fou llavors que es convertí en metafísic l’idealisme ètic amb el qual el pensament de Kant-Fichte pretenia treure el món de les velles caselles. Tan sols llavors es convertí en acte el que era idea; anava en línia recta fins a l’objectiu allò que en Schelling, estèticament, i en Hegel, s’havia desviat del camí del progrés per tornar reaccionari. Per molt que Marx construís aquest procés històrico-filosòfica a la manera hegeliana de «List der Idee», el proletariat lluita per alliberar el món de tota tirania en lluitar pels seus propis interessos directes de classe, i en el moment decisiu – que ja és aquí – esdevé inevitable veure aquesta separació entre la realitat empírica sense ànima i la voluntat ètica, utòpica i humana. Així doncs, es tracta de la qüestió de si en aquest paper de salvador mundial el socialisme és realment el portador compromès i desitjat de la redempció del món, o es tracta d’un embolcall ideològic d’interessos reals de classe que tan sols difereixen en contingut dels altres interessos de classe, però no pas ni en qualitat ni en dret moral. (Les teories d’emancipació civil del segle XVIII també proclamaven i creien en la redempció mundial, per exemple, en la lliure competència; que tan sols es tractava d’una ideologia basada en interessos de classe tan sols es revelà durant la revolució francesa – en el moment decisiu).
Per tant si és un ordre estatal que no coneix la repressió de classes, la socialdemocràcia pura hauria estat únicament ideologia, i no s’hi podria tractar com a qüestió moral, com a dilema moral. El problema moral sorgeix precisament perquè, per a la socialdemocràcia, l’objectiu real, final, decisiu i coronador de tota la lluita és ací: el significat final de la victòria del proletariat: impossibilitar de fet tota lluita de classes posterior, crear un ordre social en el que aquesta ni tan sols no es puga produir com a pensament. La realització d’aquest objectiu es troba en una proximitat temptadora per a nosaltres en aquest moment, i és per raó d’aquesta proximitat que emergeix el dilema moral que tenim ara. O aprofitam l’oportunitat, ens adonam després de la dictadura i del terror, hem de constatar l’opressió de classe, i llavors la regla de classe del proletariat s’ha de substituir amb els judicis de classe del passat, creient que – derrotant Satanàs amb Belzebú – aquesta última regla de classe, per naturalesa la més despietada i descarada, es destruirà ella mateixa i amb ella tota regla de classe. O insistim que implementarem el nou ordre mundial a través de nous mitjans, a través de la democràcia real (perquè la democràcia real fins ara tan sols existia com a demanda, realment fins i tot en les anomenades democràcies), i llavors ens arriscam a què la majoria de la humanitat actual no vulga aquest nou ordre mundial i, en no vol tindre’n control contra la seua voluntat, haurem d’esperar a ensenyar-los i difondre-hi la fe, fins que l’autodeterminació de la humanitat ens done la raó.
El dilema moral prové del fet que qualsevol resolució té un potencial de terribles repressions i deliris incommensurables que exigeixen plena consciència i responsabilitat a qualsevol persona que vulga prendre-hi una decisió en qualsevol sentit. El perill de la segona opció és força clar: suposa la necessitat de col·laborar – temporalment – amb classes i partits que concorden amb la socialdemocràcia únicament per a determinats propòsits immediats, però que són hostils al seu objectiu final. La tasca: trobar una forma de cooperació que permeta, sense comprometre la puresa dels objectius i l’expressió de la voluntat, no perdre res de la seua veritable naturalesa. El risc i possibilitat de perdre’ls-hi és elevat, i és gairebé impossible desviar-se del camí directa i immediat sense produir la impressió que aquest desviament té un cert interès egoista: o frenar conscientment el ritme de realització d’allò que expressa la voluntat. El dilema que suposa la demanda de democràcia per al socialisme és un compromís extern que no s’hauria de convertir en compromís intern.
Hi ha en aquest deslliurament del compromís del bolxevisme un poder fascinant. Però és possible que aquells que us fascinen no sempre siguen plenament conscients de què han emprès per deslliurar-se’n. El llur dilema és aquest: és possible aconseguir el bé per mitjans roïns, la llibertat per l’opressió; és possible crear un nou ordre mundial si els mitjans de la seua creació tan sols difereixen tècnicament dels mitjans precisament odiats i menyspreats de l’antic ordre? Semblaria potser pertinent referir-s’hi als fets investigats per la sociologia marxista, que conclou que tot el curs de la història sempre ha consistit – i sempre s’hi mantindrà – en lluites de classes, lluites entre opressors i oprimits; que la lluita del proletariat tampoc no es pot deslliurar d’aquesta «llei». Però si això és cert – com hem dit – tot el contingut ideològic del socialisme, a banda de satisfer els interessos materials directes de la classe proletària, seria tan sols una ideologia. I això és impossible. I com que és impossible, una declaració de fets històrics no es pot convertir en un pilar de la voluntat moral, de la voluntat del nou ordre mundial. Llavors cal assumir el mal com a mal, l’opressió com a opressió, la regla de classe com a regla de classe. I cal creure – i això és veritablement credo quia absurdum est –, que l’opressió no conduirà de nou a la lluita dels oprimits per la dominació (la possibilitat d’una nova opressió) i, per tant, a una sèrie interminable de lluites eternes sense sentit ni cap destí sinó és la pròpia destrucció.
La qüestió de creure-hi, com totes les qüestions morals, és per tant una opció entre dues posicions.(1) Els observadors amb ulls aguts, però potser superficials, constaten que la vacil·lació de la fe en el socialisme és la raó que tants socialistes vells i experimentats no vulguen adoptar una posició bolxevic. Ho confés: no ho crec. Perquè no crec que calga més fe en la «sobtada hegemonia» dels decidits bolxevics que en la lluita lenta, gens heroica, sinó profundament responsable, corsecadora, llarga i complexa per emprendre la democràcia. La primera preserva – coste el que coste – la puresa visible de la seua convicció principal, a més de sacrificar-s’hi conscientment, sacrificar-s’hi un mateix, per tal de realitzar tota la socialdemocràcia, i no tan sols una part; ni que siga aquesta part un element central. Repetesc: el bolxevisme es basa en la suposició metafísica que el bé pot procedir del mal, que és possible, com diu Razumikhin a «Crim i càstig», mentir-nos a nosaltres mateixos a través de la veritat. L’autor d’aquestes línies no pot compartir aquesta creença i, per tant, veu un dilema moral insoluble en l’arrel de la decisió bolxevic, mentre que la democràcia – segons ell – únicament exigeix la renúncia sobrehumana i abnegada als qui volen fer-la de manera conscient i honesta. Però això, que potser requereix una forta sobrehumana, no és essencialment una qüestió irresoluble com ho és el problema moral del bolxevisme.
(1)Per tal d’evitar possibles malentesos, he de subratllar que en general tan sols comparem les possibilitat de les decisions morals tipificades i més pures. És a dir, que puguen ésser senzilles per a totes dues parts, sense responsabilitat ni interès personals, etc., i que allò que fa referència a quina és realment majoritària no entra dins d’aquestes disquisicions.