“Zur
Wehrfrage”. Report sobre la Cinquena Dieta de la Unió
de Treballadors Alemanys del 5, 6 i 7 de setembre de 1868 a Nürnberg,
editada per Vorort Leipzig, Leipzig o. J., S.30-35, 2.
Auflage.
Wilhelm Liebknecht, Gegen Militarismus und
Eroberungskrieg, Berlin 1986, S.25-33.
Transcripció
i indexació: Einde O’Callaghan pel Marxists’
Internet Archive. Traducció
de la Secció Catalana del MIA.
Senyors meus! No és pas tot sol, que he tractat teòricament de forma exhaustiva la qüestió present des de totes bandes. Ho han fet en els darrers temps la premsa diària democràtica, en pamflets i en presentacions populars de forma tan profunda, que hom pot dir amb certesa que la qüestió de la defensa s'ha decidit teòricament i requereix ja tan sols la solució pràctica. És essencialment una qüestió de poder. Els mals dels exèrcits permanents són reconeguts des de totes bandes, fins i tots pels que tenen interessos particulars per consolidar-los, perquè el llur domini es basa en els exèrcits permanents. Em referesc al testimoni de Radetzky, que ha admès obertament que el sistema d'armament general de la població fa l'estat més ben defensat i que alhora el ciutadà ha de suportar molt menys que en el sistema d'exèrcit permanent, que únicament pot ser propi d'un estat monàrquic i absolutista amb el qual no podem ser d'acord. Hi trobam expressada la gran veritat: el sistema d'exèrcit permanent és absolutista, dinàstic, mentre que l'armament general del poble, com vigeix a Suïssa, és democràtic.
El sistema d'exèrcit permanent és tan antic com l'absolutisme polític. L'estat absolut, que s'alça de les runes del feudalisme mitjaval i el pensament fonamental del qual es realitza en els mots de Lluís XIV de França: l'estat sóc jo! suposa que el poble ha de desarmar-se i construir una casta de soldats, els quals, aïllats de la ciutadania, desvestits de tot esperit ciutadà, esdevenen una eina sense voluntat de l'opressió. Si bé també els exèrcits permanents serviren sovint en guerres de conquesta, es dirigiren i es dirigeixen encara principalment vers l'interior, contra el propi poble, per a la defensa del qual són pretesament destinats. D'ací també que l'ampliació dels exèrcits permanents en els estats civilitzats del continent europeu mantinga el pas amb el desenvolupament de l'esperit democràtic. Mentre els pobles sofrien el jou de l'absolutisme sense una queixa, perquè havien quedat esgotats de l'anarquia feudal i encara no tenien cap concepció de llibertat política, l'absolutisme requeria per a la seua protecció tan sols una força armada comparativament menor. Però d'ençà dels temps de la revolució francesa, que dispersà la llavor de les idees democràtiques per tot arreu, l'absolutisme es veu forçat, per la seua pròpia seguretat, a destinar un nombre sempre creixent de la població a l'ofici de soldat; i en aquesta línia ascendent continuarà fins que els pobles ja no puguin suportar més la càrrega i trenquen amb un sistema que els condueix a la ruina. I amb rapidesa impetuosa i sempre creixent els du a la ruita. A Alemanya i a França l'exèrcit permanent ja devora ara, en total, en allò que hi depèn, la major part dels ingressos estatals; i aquesta suma inoïda no tan sols s'empra de forma totalment improductiva, i no tan sols es retiren tots els anys del treball nacional molts centenars de milers d'homes capaços, sinó que la càrrega dels exèrcits permanents s'evidencia en una reducció de la capacitat productiva de la població civil, perquè provoquen guerres comercials i afebleixen la indústria i requereixen una excessiva pressió fiscal que fa que fins i tot el poble més ric s'enfonse. Si els centenars de milions que ens costa anualment l'exèrcit permanent, els llençassen simplement per la finestra, ja seria prou galdós i un crim seriós vers la humanitat treballadora; però aquests centenars de milions constitueixen un verí, que esgota el sòl, ho emmetzina tot al voltant, i com l'antiaris elimina tota forma de vida!
Gran com és, des d'una perspectiva material – dels mals morals no parl ara – el perjudici directe que ens produeix el creixement dels exèrcits permanents, l'indirecte és encara infinitament més gran. Em referesc al perill de guerra. Això certament no ho han generat els exèrcits permanents. Aquesta incertesa penosa que la pau a Europa no és segura ni per a la propera hora té les arrels en el desequilibri de formes estatals respecte les necessitats polítiques i nacionals dels pobles. Juntament amb la continuació d'aquest desequilibri els exèrcits permanents fan possible que els governs estatals comencen en qualsevol moment, contra la voluntat i els interessos dels pobles, una guerra dinàstica. Tenim raó en dir: si hom no tingués a Europa cap exèrcit permanent, ens hauríem estalviat totes les guerres de l'era moderna, i els pobles no tan sols haurien conservat tot allò que la guerra s'ha cobrat immediatament, sinó que encara haurien guanyat per deu vegades amb el floreixement del comerç i de la indústria. Tots coneixeu – la majoria de vosaltres per pròpia i amarga experiència – els efectes lamentables de la darrera guerra damunt la indústria alemanya; la quantitat de la pèrdua no es pot calcular amb prou precisió, però no es pot dubtar que superen els costos directes de la guerra. - Encara més: deia al començament que l'objectiu dels exèrcits permanents és l'opressió dels pobles, no la defensa de la pàtria. La demostració és fàcil de fornir. La trobam en la història més recent del nostre continent. Centenars de massacres i carnasses, perpetrats pels exèrcits permanents, perpetrats contra el poble: París, Viena, Berlin, Frankfurt, els camps de sang que encara banyen Baden, Hongria, Lombardia, Roma, Polònia – a tot arreu el poble ensorrat, massacrat, pels exèrcits permanents. I on han lluitat pel poble? Potser el 1859 a Itàlia? Bé, Bonaparte liderà de boca la llibertat dels italians, però com qui és dèspota en terra pròpia, pot conduir a la llibertat de la veïna, quan n'és enemic mortal? La llibertat no pot tolerar el despotisme a les portes, de la mateixa manera que el despotisme no pot tolerar la llibertat. No per alliberar Itàlia, no, sinó que a França, pressionada per l'espectre de la revolució, que esclatà amb les bombes d'Orsini, va poder emprendre l'home de desembre la guerra de 1859. I la guerra de 1866? Senyors meus! Seria un insult per vosaltres, si dedicàs massa temps a mostrar que aquest crim vergonyós contra la pàtria és també un crim contra la llibertat com a causa dels pobles. Sempre i tothora contra el poble, mai dels mais pel poble – aquest és el veredicte de la història sobre la missió interna dels exèrcits permanents. I què hi ha de la defensa contra l'enemic exterior? Prenguem l'any de la gran alta traïció a la nació alemanya – l'any 1866. Àustria fou atacada per Prússia; tenia un exèrcit permanent, per emprar milions rere milions, de la manera més ràpida possible. Què s'esdevingué de l'exèrcit austríac? Un parell d'escaramusses perdudes, una matança perduda – i ja era derrotada, la pròpia Àustria indefensa, informava el vencedor. Això són els exèrcits permanents. No és sense raó que hom els anomena permaments. Mentre hi són, persisteixen. Una vegada derrotats, queden al terra i ja no poden alçar-se. En l'època més recent allà on els exèrcits permanents havien esdevingut tan colossals que les forces nacionals ja eren amb prou feines suficients per preservar-los, el destí dels estats es podia decidir a la segona batalla. El 1859 Magenta i Solferino, el 1866 Königgrätz. Si l'exèrcit prussià, cosa ben problema en un instant, hagués perdut la batalla a Königgrätz, la victòria austríaca hauria deixat Prússia exactament en la mateixa posició que Àustria quedà amb la victòria austríaca. Un altre exèrcit desaparegut. Els junkers prussians ocuparien el lloc dels austríacs, el poble prussià hauria guanyat per comptes de l'austríac.
Hom podria respondre'm potser que “L'exèrcit prussià no és pas permanent en el sentit pròpiament dit del mot, ja que rep mitjançant els grups de Defensa de la Terra un caràcter popular i, si no omple tampoc l'ideal de l'armament general del poble, s'hi apropa molt”. Senyors meus! Una mentida desvergonyida de les falses monedes de l'oficina de premsa de Berlin i dels seus companys de taula de Gotha i que rep caràcter de llei amb expressions prussianes com “Poble en armes” o “Capacitat general de defensa”. És aquesta mentida tan sols l'altra cara de l'altra, que diu que Prússia, en estripar Alemanya, ens ha donat la unitat. La Defensa de la Terra prussiana, que era “el poble en armes”, que es llençaren contra els granaders francesos a Katzbach, prop de Leipzig, i que somogueren el poder del conqueridor cors i que a Waterloo li donaren el colp de mort, després de dos dies haver-lo derrotat a Ligny, quin exèrcit permanent hauria fet quelcom similar? - aquesta Defensa de la Terra, que era una força popular, fa temps que ha mort sota la política reaccionària dels Hohenzollern, i l'“organització militar” ja no té ni tan sols la darrera espurna d'esperit democràtic. Si aquesta Defensa de la Terra hagués restat encara el 1866, la guerra fraticida hauria estat impensable. Ço que hom anomena ara Defensa de la Terra no és més que un apèndix de la línia. I què hi ha de la “capacitat defensiva general” de Prússia? Capacitat general de defensa vol dir la capacitat de defensa de tothom. - A Prússia, però, de cada 3 homes amb capacitat militar tan sols hi ha un armat. Si davant d'aquest fet irrefutable continuàs a parlar de la “capacitat de defensa general” de Prússia no diria una mentida vergonyosa? Per comptes de capacitat de defensa general a Prússia hi ha una capacitat defensiva d'un terç de forma que la seua “unitat alemanya” és la unitat d'un terç. La veritat és: l'exèrcit prussià reorganitzat, inclosa la Defensa de la Terra, és en relació a la població l'exèrcit permanent més gran del món, i cap país no pateix per tant les conseqüència d'aquest sistema en la mateixa mesura que ho fa la malaurada Prússia.
Però tan sols volia mostrar que el sistema de defensa prussià no es diferencia essencialment del de la resta de monarquies militars i que, si els austríacs haguessen vençut a Königgrätz, Prússia hauria restat completament indefensa. Com de diferent és allà on els exèrcits permanents són desconeguts i és el propi poble qui assum la defensa de la pàtria! Guaitau Amèrica. Fa vuit anys els esclavistes del Sud enarboraren – del tot igual com entre nosaltres fa any i mig ho feren els junker del Nord – la bandera de la rebel·lió i volgueren esquarterar la pàtria. El Nord fidel a la federació fou pres per sorpresa – com entre nosaltres el Sud. En el govern hi havia traïdors – cap exèrcit, cap flota. Però hi havia un poble. No esclafat per una pressió fiscal insuportable, animat per la llibertat, amb un coratge decidit per les armes. La primera batalla es perdé – com entre nosaltres. Però ací s'atura la similitud. La primera derrota ens va fer incapaços de continuar la lluita; fou la fi de la guerra. A Amèrica fou el començament de la guerra. El Nord redoblà els seus esforços. En poques setmanes aplegà un exèrcit popular, incomparablement més fort que el derrotat. - Encara una derrota més. La mateixa actuació. Per a un poble lliure no hi ha cap Königgrätz. Un poble lliure no depèn dels avatars de la sort bèl·lica. Derrotats vint vegades, mai vençuts, aplegaren els americans després de cada derrota una força renovada, més potent que abans, i lluitaren una lluita de gegants fins que la rebel·lió fou esclafada. El Bismarck americà, que s'oposà a un poble armat, espera ara el seu procés per alta traïció a la nació; el Jefferson Davis alemany, que s'oposà a un exèrcit permanent, ha esquinçat dret i pàtria i fa que els seus proverbials “Jutges de Berlin”, amb la victoriosa violència de la Unió Duanera escapen a ésser sentenciats per alta traïció nacional.
Incapaços de defensar la pàtria en l'hoa de perill, eina d'opressió, suport d'injustícies, ruina de la riquesa nacional – això són els exèrcits permanents. El seu anorreament és la precondició ineludible d'una comunitat europea lliure. Amb discursos, amb resolucions, certament que no es bandeja el mal. Com ja s'ha dit la qüestió dels exèrcits permanents és una qüestió de poder. Però els discursos i les resolucions no són per això inútils. Serveixen per aclarir a les masses del nord i del sud, de l'estat i de l'oest aquest mal colossal, de forma que sàpiguen en el moment adient de donar-hi un colp anorreador. El moment arribarà. El mal es mor per la seua pròpia grandària; el poble l'ha d'erradicar si no vol ser-ne víctima. I potser se li oferirà una oportunitat aviat. El cesarisme d'aquella banda del Rin es condueix per un “destí”, per la “lògica dels fets” a una guerra contra el cesarisme d'aquesta banda del Rin. La col·lisió és inevitable. El poble tan sols pot guanyar si els seus enemics es fan la pell mútuament. Però no haurien de fer la pròpia la causa dels seus enemics. Cal impedir a tot preu que la guerra venidora prengue un caràcter nacional. L'home que ofegà la república francesa el 2 de desembre de 1851, no pot ésser de cap manera el representant dels interessos nacionals de la mateixa forma que l'home que ofegà Alemanya l'estiu de 1866, no pot ser el representant dels interessos nacionals alemanys. Cada derrota del cesarisme napoleònic és una victòria del poble francès; cada derrota del cesarisme bismarckià és una victòria del poble alemany. Nosaltres els alemanys del nord hem estat provisionalment vexats. Però el sud alemany encara no ha quedat completament lligat. Estripau el plec de tractats militars que els prussians us han penjat del coll, i estalviareu Europa i el món d'aquell pecat mortal contra l'Esperit Sant de la civilització moderna: una guerra nacional entre França i Alemanya. És en la vostra mà. Compliu els vostre deure i la guerra dels cèsars esdevindrà la festa de resurrecció dels pobles.
I llavors es resoldria també la “qüestió de poder” dels exèrcits permanents. Senyors meus, us propós l'adopció de la següent resolució:
La Dieta Obrera declara:
El sistema d'exèrcits permaments, tal com s'ha desenvolupat gairebé a tots els països d'Europa, és una dels principals causes de l'actual crisi econòmica. Suposen per als pobles una càrrega inoïda d'impostos, juntament amb el deute nacional, que creix de dia en dia; una gran part de la població es veu apartada en els millors anys de vida i de més vigor del seu ofici i de la producció, la qual cosa és alhora una causa essencial de la carestia social i de l'empobriment massiu dominants.
Mentre se li atorgue al príncep el poder de fer la guerra, contra la voluntat i l'interès del poble, hi ha en general en la voluntat del poble per acceptar l'exèrcit permanent una font contínua de perill de guerra i un mitjà per a guerres de conquesta dinàstica vers l'exterior i d'opressió del dret i la llibertat vers l'interior. Davant d'aquesta consideració, la Dieta de la Unió Obrera alemanya té com un deure dels treballadors de tots els països, de destruir i erradicat per tots els mitjans els exèrcits permanent i la introducció d'un armament general del poble.