Publicat originàriament el 1896 en primera edició (Del materialismo storico) i reeditat el 1899.
La primera edició d'aquest treball, que va veure la llum amb data del 10 de març del 1896, duia el següent advertiment:
«El lector veurà per ell mateix, des de les primeres línies d'aquest escrit, com entri de seguida en l'argument, sense preàmbuls de cap mena.
Em sembla que l’altre assaig, és a dir el que el precedeix, oferia per ell mateix una presentació suficient elemental a qui li calga.
En veritat, a més, no es correspon gaire a la comprensió profunda de les qüestions científiques, aquell procediment dels literats, que empren alguns que, planant gairebé per damunt de les coses, en raonen com des de fora. Endinsar-se directament en les pròpies coses, per aquella manera de discussió, és idèntic a l’exposició doctrinal; vet ací ço que precisament importa en aquest gènere de tractats. Tan sols per aquesta via ens és donat d’induir en les ments persuasions i conviccions. Tan sols per aquest procediment les dificultats esdevenen positivament vençudes; i les opinions, que altri pogués adduir a la contra, es troben finalment eliminades de fet.
El títol de dilucidacions preliminars, que vaig adoptar, no és expressió ni de cautela ni de modèstia. Designa simplement l’índole d’aquest escrit, i n’assenyala els confins precisos».
En aquesta reimpressió m’he limitat a corregir algunes paraules i qualques girs de frase. I, en veritat, si volgués respondre una per una totes les crítiques i totes les objeccions que en els últims anys s’han fet a les doctrines ací representades aquest volumet simple i abastable esdevindria una esponerosa enciclopèdia. I on s’aniria llavors finalment el caràcter de la dilucidació preliminar?
Pels lectors que tinguen el delit de conèixer de prop el tenor del que s’ha dit en els últims temps al voltant del materialisme històric, reproduesc a la fi, com a apèndix, un meu article aparegut a la «Rivista di Sociologia» del juny del 1899.
Roma, 20 de maig del 1902
En aquest gènere de consideracions, com en tants altres, però en aquest més que en qualsevol altre, no és pas un petit impediment, i fins i tot esdevé un empatx fastidiós, aquell vici de les ments adoctrinades amb els únics mitjans literaris de la cultura, que habitualment anomenam verbalisme. S’insinua i s’expandeix en qualsevol camp de coneixement com una mala herba; però en els tractats que es refereixen a l’anomenat món moral, és a dir al complex històric-social, s’esdevé massa sovint que el culte i l’imperi de les paraules arrisquen a corroure i corrompre el sentit viu i real de les coses.
Allà on la prolongada observació, el reiterat experiment, el segur maneig de refinats instruments, l’aplicació total o, si més no, parcial del càlcul, finiren per col·locar la ment en una metòdica relació amb les coses o amb les variacions llurs, com és el cas de les ciències naturals pròpiament dites, el mite i el culte de les paraules hi romangueren per sempre més superats i vençuts, i les qüestions terminològiques no tenen a la fi el valor dels fins si no el subordinat d’una mera convenció. En l’estudi, per contra, de les relacions i de les vicissituds humanes, les passions, i els interessos, i els prejudicis d’escola, de secta, de classe, de religió, i doncs l’abús literari dels mitjans tradicionals de la representació del pensament, i doncs l’escolàstica no mai vençuda i així sempre renaixent, fan vel a les coses efectives, o inadvertidament les transformen en terme, i paraules, i maneres de dir abstractes i convencionals.
Per tals dificultats cal que abans de res s’hi rete compte de què suscita en públic l’expressió, o fórmula, de la concepció materialista de la història. A molts els ha semblat, sembla i semblarà obvi i còmode de treure’n el sentit a partir de l’anàlisi simple de les paraules que la componen, més que no pas del context d’una exposició, o de l’estudi genètic de com s’ha produït la doctrina 1, o de la polèmica amb al qual els seus defensors rebaten les objeccions dels adversaris. El verbalisme tendeix sempre a recloure’s en definicions purament formals; porta les ments a l’error que és quelcom fàcil reduir en termes i en expressions simples i palpables l’intricat i immanent complex de la natura i de la història; i indueix la creença que siga quelcom factible veure sota els ulls el trellat multiforme i complicadíssim de les causes i efectes, com en un espectacle teatral; o, per dir-ho d’una manera més precisa, oblitera el sentit dels problemes, perquè no hi veu més que denominacions.
Si es dóna, doncs, el cas que el verbalisme troba suport en tals o tals altres suposicions teòriques, com seria aquesta, que matèria vol dir quelcom que és per sota o contra una altra cosa més alta o més noble, que és denominada esperit; o si es dóna el cas, que això es confon amb l’hàbit literari de contraposar la paraula materialisme, entesa en sentit menyspreatiu, a tot ço que compendiosament s’anomena idealisme, ço és a l’ensems de qualsevol inclinació o de qualsevol acte anti-egoista: llavors sí que som arreglats. I vet ací que se sent dir: que en aquesta doctrina s’intenta d’explicar tot l’home amb l’únic càlcul dels interessos materials, negant cap valor a qualsevol interès ideal. A fer nàixer tals confusions no ha contribuït pas poc la inexperiència, la incapacitat i la fretulositat de certs propugnadors i propagadors d’aquesta doctrina; els qui, per la premura d’explicar als altres ço que ells mateixos no entenien plenament, mentre la pròpia doctrina no és més que en els inicis, i li cal encara molt desenvolupament, s’han donat l’aire d’aplicar-la, encara que siga al primer cas o fet històric que els capficàs entre molts, i gairebé l’han reduïda a encenalls, exposant-la a la crítica fàcil i a la caricatura dels auscultadors de novetats científiques i d’altres desqueferats.
En tant que pertoca ací, en aquestes primeres pàgines, de refusar únicament de manera preliminar aquests prejudicis, i d’assenyalar les intencions i les tendències que els envolten, cal recordar: - que el sentit d’aquesta doctrina va per davant de tot vinculat a les posicions que assum i ocupa en front d’aquelles contra les quals s’ha alçat efectivament, i assenyaladament contra les ideologies de qualsevol mena; - que la demostració del seu valor consisteix exclusivament en l’explicació més convenient i congruent de la successió de vicissituds humanes, de les quals ella mateixa deriva; - que aquesta doctrina no implica una preferència subjectiva a una certa qualitat i suma d’interessos humans, contraposats a altres interessos per elecció arbitrària, sinó que enuncia tan sols la coordinació i subordinació objectives de tots els interessos en el desenvolupament de qualsevol societat, i ho enuncia per vida d’aquell procés genètic en el qual consisteix el camí de les condicions als condicionats, dels elements de la formació a la cosa formada.
Almanacs purs i verbalistes s’han dedicat al valor de la paraula matèria, en tant que signe o record de reflexió metafísica, o en tant que expressió de l’últim substrat hipotètica de l’experiència naturalista. Ací no som en el camp de la física, de la química o de la biologia; sinó que cercam tan sols les condicions explícites del viure humà, en tant que aquest ja no és simplement animal. No s’hi tracta ja d’induir o de deduir res de les dades de la biologia; sinó, més aviat, de reconèixer per davant de tota altra cosa les peculiaritats del viure humà, que es forma i desenvolupa per la successió i perfeccionament de les activitats del propi home, en condicions donades i variables; i de trobar les relacions de coordinació i de subordinació de les necessitats, que són el substrat del voler i de l’operar. No és una intenció que se cerca de descobrir, no és una valoració de preu que es vulga enunciar; sinó que és l’única necessitat de fet la que es vol posar en evidència.
I com els homes, no per elecció sinó perquè no podrien altrament, satisfan primerament certes necessitats elementals, i després d’aquestes en desenvolupen d’altre, refinant-se; i, per satisfer les necessitats que siguen, troben i usen certs mitjans i instruments, i es consocien en certs i determinats modes, el materialisme de la interpretació històrica no és més que l’intent de refer en la ment, amb mètode, la gènesi i la complicació del viure humà que es desenvolupa a través dels segles. La novetat de tals doctrines no és dissonant a la de totes les altres doctrines que, després de moltes peripècies dins dels camps de la fantasia, arriben finalment força fatigosament a aferrar la prosa de la realitat, i a afermar-s’hi.
D’una certa afinitat, si més no en les aparences, amb aquests vicis formals del verbalisme hi ha un altre defecte, que es deriva en les ments per diverses vies. Atenent a certs efectes seus més comuns i populars, en diré fraseològic; si bé aquesta paraula ací no expressa plenament la cosa, i no en declara l’origen.
Fa molts segles que s’escriu, exposa, il·lustra la història. Els interessos més variats, dels immediatament pràctics als purament estètics, impulsen els diversos escriptors a idear i executar aquests gèneres de composicions; els quals tingueren sempre naixement en els diversos països arran dels orígens de la civilitat, del desenvolupament de l’estat, i del traspàs de la primitiva societat comunista a aquesta, que direm genèricament nostra, i que es regeix per les diferències i les antítesis de classe. Els historiadors, encara que fossen tan ingenus com Heròdot, nasqueren i es formaren sempre en una societat gens ingènua, i més aviat molt complicada i complexa, i quan de tals complicacions i complexitats els orígens eren ignots, i els orígens havien estat oblidats. Aquesta complexitat, amb tots els contrastos que comporta, i que després revela i que fa irrompre en les seues variades vicissituds, es presentava davant dels narradors com quelcom misteriós, que demana explicacions; i, per poc que l’historiador volgués donar qualque sèrie i un cert nexe a les coses narrades, havia de trobar complements de vista generals al simple relat. De l’enveja dels déus del pare Heròdot a l’ambient del senyor Taine, un infinit nombre de conceptes, entesos com a mitjans d’explicació i de complement de les coses narrades, s’han imposat als narradors per les vies naturals del pensament immediat. Tendències de classe, preconceptes religiosos, prejudicis populars, influències o imitacions d’una filosofia corrent, replegament de fantasia, i suggeriments de completament artístic dels fets fragmentàriament apresos; totes aquestes i altres tantes causes concorren per forma el substrat d’aquella teoria més o menys ingènua dels esdeveniments, que, o es troba simplement en el fons del relat, o s’empra, si més no, per assaonar-lo i adonar-lo. O que s’hi parle de cas o de fet, o que s’hi adreci a la direcció providencial de les coses humanes, o que s’hi accentue el nom i el concepte de la fortuna – la divinitat que tan sols a mitges sobrevivia encara en la concepció rígida i força crassa de Maquiavel, - o que s’hi parli, com es fa ara força sovint, de la lògica de les coses; totes aquestes reflexions foren i són expressades i repetides per un pensament ingenu, per un pensament immediat, per un pensament que no pot justificar-se a ell mateix el seu procediment i els seus productes, ni per les vies de la crítica, ni amb els mitjans de l’experiència. Colmar amb els subjectes convencionals (p. e. la fortuna) o amb un enunciat d’aparença teòrica (p. e. el fatal esdevindre de les coses, que algunes vegades es confon en les ments amb la noció del progrés) les llacunes de la consciència al voltant de la manera com les coses s’han produït efectivament a partir de la llur pròpia necessitat, i fora del nostre albiri i del nostre desig, vet ací el motiu i la suma d’aquesta filosofia popular, latent o explícita en els historiadors narratius, la qual pel seu caràcter immediat es dilueix tan bon punt sorgeix la crítica del coneixement.
En tots aquests conceptes, i en totes aquestes idealitzacions, que a la llum de la crítica semblen simples mitjans provisionals i reflexes d’un pensament immadur, però que davant la gent culta apareixen com el non plus ultra de l’intel·lecte, es revela pura i trasllueix una no pas petita part del procés humà; i per això no s’han de considerar com a invencions gratuïtes, ni com a productes d’il·lusió momentània. Són parts i moments del esdevindre de ço que anomenam esperit humà. Si s’hi dóna doncs el cas que tals conceptes i idealitzacions es mesclen i confonen en la communis opinio de les persones cultes, o de les que passen per tals, acaben per constituir una massa ingent de prejudicis, i formen un impediment que la ignorància contraposa a la visió clara i plena de les coses efectives. Aquests prejudicis recorren com a derivats fraseològics per les boques dels politiquets d’ofici, dels anomenats publicistes i dels gacetillers de qualsevol mena i manera, i ofereixen el revestiment de la retòrica a l’anomenada opinió pública.
Contraposar, i així doncs substituir, a tal miratge d’idealitzacions no-crítiques, a tals ídols de la imaginació, a tals reflexes de l’artifici literari, a tals concencionalismes, els subjectes reals, és a dir les forces positivament actuants, és a dir els homes en les diverses i circumstanciades situacions socials que els són pròpies: - vet ací la tasca revolucionària i la fita científica de la nova doctrina, que objectivitza i, diríem, gairebé naturalitza l’explicació dels processos històrics.
Aquest poble concret, és a dir, no una qualsevol massa d’individus, sinó un plec d’homes organitzats d’una manera o una altra, bé per relacions naturals de consanguinitat, bé per artificis i costums de parentiu i d’afinitat, bé per raons de veïnatge estable; - aquest poble concret, circumscrit i limitat a aquest altre territori concret, que és més o menys feréstec, que és productiu de tal o tal altra manera, i que fou adquirit de diferents formes al treball continuat; - aquest poble concret distribuït així en aquest territori concret, i així repartit i articulat, per efecte d’una determinada divisió del treball, amb prou feines havia iniciat, o ja madurat, tal o tal altra divisió de classes, o les havia transformat a partit de classes preexistents ja erosionades; - aquest poble, que posseeix tals o tals altres instruments, de la pedra foguera a la llum elèctrica, i de l’arc i de la fletxa al fusell de repetició, i que produeix d’una certa manera, i d’acord amb el mode de produir consegüentment reparteix els productes; - en aquest poble, que per totes aquestes relacions és una societat, en la qual, o per hàbits d’acomodació mútua, o per convencions explícites, o per violències patides i infringides, hi han nascut ja o han de nàixer lligams jurídics-polítics, que després condueixen a la fundació de l’estat; - aquest poble, nascuda qualsevol organització de l’estat, que és l’intent de fixar, de defendre i de perpetuar les desigualtats, i que, a través de les noves antítesis en les que incorre, fa contínuament inestable l’ordenament social, s’hi determinen els moviments i les revolucions polítiques, i per tant les raons del progrés i del regrés: - vet ací la suma de ço que hi ha en el fonament de qualsevol història. I vet ací la victòria de la prosa realista per damunt de tota combinació fantàstica i ideològica.
Vol certament veure les coses com són, ultrapassant els fantasmes que durant segles n’impediren la recta visió. Però aquesta revelació de doctrina realista no fou, ni vol ésser, la rebel·lió de l’home material contra l’home ideal. Ha estat i és, contràriament, el retrobament dels veritables i propis principis i moviments de qualsevol desenvolupament humà, inclòs el de tot ço que anomenam ideal, en determinades condicions positives de fet, que expliquen en si les raons, i la llei, i el ritme del llur propi devenir.
Si no fos així, seria erroni creure que els historiadors narratius, expositius o il·lustratius no haguessen barrejat en aquella massa, pel propi cap i per les pròpies invencions, una quantitat no pas petita de preconceptes, d’idealitzacions i d’explicacions immadures, que amb la força del prejudici velà durant segles la veritat efectiva. Pot donar-se el cas, i es dóna veritablement, que alguns d’aquests preconceptes siguen el fruit i el retrat de reflexions personals, o de corrents literàries que es formen a través dels estrets cercles professionals de les universitats i de les acadèmies: - i d’això el poble no en sap res. Però el fet important és que la història s’ha barrejat amb aquests vels; és a dir, que els propis actors i operaris de les vicissituds històriques, o foren les grans masses del poble, o els sectors i les classes dirigents, o els manegadors de l’estat, o les sectes, o els partits en el sentit més restringit de la paraula, feta excepció de qualsevol moment de lúcid interval, i fins gairebé a la fi del segle passat no tingueren consciència de la pròpia obra, degut a qualque obstacle ideològic que impedia la visió de les causes reals. Ja en els temps obscurs, en els quals té lloc el passatge de la barbàrie a la civilització; quan, amb les primeres descobertes de l’agricultura, amb el primer assentament estable d’una població damunt d’un territori donat, amb la primera divisió del treball en la societat, i amb les primeres aliances de diverses gents, s’estableixen les condicions en les quals es desenvolupa la propietat i l’estat, o, si més no, la ciutat; ja en els temps, en suma, de les primeríssimes revolucions socials, els homes transformaren l’òpera llur en accions miraculoses d’imaginats déus i herois. D’aquesta manera, operant com podien i com devien per dada, necessitat i fet del llur relatiu desenvolupament econòmic, idearen una explicació de l’òpera pròpia, com si no fos d’ells mateixos. Aquest revestiment ideològic de les obres humanes ha canviat després moltes vegades de formes, d’aparences, de combinacions i de relacions en el curs dels segles, des de la producció immediats dels mites ingenus, fins als complicats sistemes teològics i a la Ciutat de Déu de sant Agustí, de la supersticiosa credulitat en els miracles, fins als meravellós miracle dels miracles metafísics, és a dir fins a la idea, que entre els decadents de l’hegelianisme es genera per ella mateixa, per pròpia derivació, totes les més dispars varietats del viure humà en el curs de la història.
Ara, precisament perquè l’angle visual de la interpretació ideològica no fou definitivament superat si no força recentment, i tan sols en els nostres dies l’ensems de relacions reals i realment operatives fou distingit amb claredat dels reflexos ingenus del mite, i dels més artificiosos de la religió i de la metafísica, la nostra doctrina inclou un nou problema, i comporta dificultats no lleus per qui vulga fer-la apta per comprendre específicament la història del passat.
El problema consisteix en això: que la nostra doctrina dóna ocasió a una nova doctrina de les fonts històriques. No vull dir exclusivament la crítica dels documents, en el sentit propi i obvi de la paraula; perquè, pel que fa a aquesta, podem en la major part contentar-nos amb les que subministren bella i elaborada els crítics, els erudits i filòlegs de professió. Però també vull dir la font immediata, que es troba més enllà dels documents pròpiament dits, i que abans d’expressar-se i fixar-se en aquests, consisteix en l’ànim i en la forma de consciència, en la qual els operadors reten comptes a ells mateixos dels motius de l’obra pròpia. Aquest ànim, és a dir aquesta consciència, és força incongruent amb les causes que ara som a punt de descobrir i de fixar; de manera que els operadors ens apareixen com a implicats en un cercle d’il·lusions. Despullar els fets històrics de tals embolcalls, que els propis fets col·loquen mentre s’hi desenvolupen, és fer una nova crítica de les fonts, en el sentit realista de la paraula, i no de ço formal del document: és, en suma, fer sorgir a partir de la notícia de les condicions passades la conscència de la qual nosaltres som ara capaços, per després reconstruir-les novament des del fons.
Però aquesta revisió de les fonts directíssimes, mentre assenyala el límit extrem d’autoconsciència històrica al qual s’hi pot arribat mai, pot ésser motiu de caure en un greu error. Perquè, així com nosaltres ens col·locam en un punt de vista, que es troba més enllà de les visions ideològiques, per virtut de les quals els actors de la història tingueren consciència de l’obra llur, i en les quals troben justament els motors i la justificació de l’operar, podrem incórrer en l’opinió errònia que aquelles visions ideològiques foren una pura excusa, un simple artifici, una mera il·lusió, en el sentit vulgar d’aquesta paraula. Martí Luter, per posar un exemple, com els altres grans reformadors contemporanis seus, no sabé mai, com ara sabem nosaltres, que el moviment de la Reforma fou un estadi del devenir del tercer estat, i una rebel·lió econòmica de la nacionalitat alemanya contra l’explotació de la cort papal. Fou allò que fou, com a agitadors i com a polític, perquè fou tot un amb la creença que el feia copsar el moviment de les classes que donava impuls a l’agitació, com a retorn al veritable cristianisme, i com una divina necessitat en el curs vulgar de les coses. L’estudi dels efectes en una cadència no breu, i així el corroborar-se de la burgesia de ciutat contra els senyors feudals, i el créixer de la senyoria territorial dels prínceps a expenses del poder interterritorial i supraterritorial de l’emperador i del papa, la violenta repressió del moviment dels camperols i del més explícitament proletari dels anabaptistes, ens permeten ara de refer la història genuïna de les causes econòmiques de la Reforma; especialment en tant que reeixí, que n’és la demostració màxima. Però això no vol dir que a nosaltres ens siga donat d’extreure el fet escaigut del mode del seu escaïment, i de discernir-ne la integralitat circumstancial per via d’una anàlisi pòstuma, que apareix de fet com a subjectiva i simplista. Les causes íntimes, o com es diria ara, els motius profans i prosaics de la Reforma ens apareixen més clars a França on aquesta precisament no reeixí victoriosa; i clars encara en els Països Baixos, on, a banda de diferències de nacionalitat, arriben a la plena evidència en la lluita contra Espanya els contrastos dels interessos econòmics; i claríssims a la fi en Anglaterra, on la renovació religiosa, verificada per les vies de la violència política, du a plena llum el traspàs de les condicions, que són per la burgesia moderna els preparatius del capitalisme. Post factum, i en una cadència llarga d’efectes no premeditats, la història dels motors efectius, que foren les causes íntimes de la Reforma, en gran part desconegudes pels propis actors, apareix clara. Però que el fet s’escaigués com precisament s’escau, que assumís aquelles determinades formes, que es vestís amb aquell vestit, que s’acolorís d’aquell color, que mogués aquelles passions, que s’explicàs en aquell fanatisme: en això consisteix la seua circumstancialitat especificada, que cap presumpció d’anàlisi pot fer que no fos la que fou. Tan sols l’amor del paradoxal, inseparable sempre del zel dels apassionats divulgadors d’una doctrina nova, pot haver induït alguns en la creença que per escriure la història bastàs de posar en evidència l’únic moment econòmic (potser encara no encertat, i potser no encertable de fet), per després desfer-se de tota la resta com a inútil farcell que els homes s’haguessen carregat per caprici; com a accessori, en suma, o com a simple bagatel·la o directament com un no-ens.
Per tal advertiment és que la història cal entendre-la tota integralment, i que en ella medul·la i escorça fan u, com Goethe deia de les coses universals, tres il·lacions ens fan paleses.
En primer lloc és clar que en el camp del determinisme històric-social la mediació des de les causes als efectes, des de les condicions als condicionats, des dels precedents a les conseqüències, no és mai evident a la primera, de la mateixa manera com totes aquestes relacions no són mai evidents a la primera en el determinisme subjectiu de la psicologia individual. En aquest segon camp fou ja de fa molt temps quelcom relativament factible per la filosofia abstracta i formal de retrobat, passant per damunt de totes les follies del fatalisme i del lliure albiri, l’evidència del motiu en tota volició, perquè, en suma, tant és voler com és determinació motivada. Però més enllà dels motius i del voler hi ha la gènesi d’aquells i d’aquest, i per refer aquesta gènesi ens cal eixir del camp tancat de la consciència per arribar a l’anàlisi de les simples necessitats, les quals d’una banda deriven de les condicions socials, i d’una altra es perden en el fons fosc de les disposicions orgàniques, fins a la descendència i a l’atavisme. No altrament s’esdevé en el determinisme històric; on de la mateixa manera es comença precisament des dels motius, posam religiosos, polítics, estètics, passionals i similars, però després cal a partir d’aquests motius retrobar les causes en les condicions de fet subjacents. Ara bé, l’estudi d’aquestes condicions ha d’ésser prou específic com perquè romanga finalment aclarit no tan sols quines són les causes, sinó per quina mediació arriben a aquella forma, per la qual es revelen a la consciència com a motius, l’origen dels quals és força menystingut.
I per això torna evident aquesta segona il·lació, és a dir, que en la nostra doctrina no es tracta ja de retraduir en categories econòmiques totes les complexes manifestacions de la història, sinó que es tracta únicament d’explicar en última instància (Engels) tot fet històric per via de la subjacent estructura econòmica (Marx): la qual cosa requereix anàlisi i reducció, i després mediació i composició.
Resulta d’això, en tercer lloc, que per procedir de l’estructura subjacent a l’ensems configuratiu d’una determinada història, cal el subsidi d’aquell complex de nocions i de coneixences que, pot dir-se, a manca d’altre terme, psicologia social. No pretenc amb això d’al·ludir a l’existència fantàstica d’una psique social, ni a la reflexió d’un pretès esperit col·lectiu, que per lleis pròpies, independents de la consciència dels individus i de les llurs relacions materials i assignables, s’explique i manifeste en la vida social. Això és misticisme pur. No pretenc referir-me a aquelles temptatives de generalització combinatòria, per les quals foren escrits els tractats de psicologia social, la idea de la qual és aquesta: transferir i aplicar a un subjecte imaginat, que s’anomena la consciència social, les categories i les formes escatides per la psicologia individual. I no vull tampoc al·ludir a aquell coacervat de denominacions semiorgàniques i semipsicològiques per les quals l’ens societat, a la manera de Schäffle, adquireix cervell, medul·la espinal, sensibilitat, sentiment, consciència, voluntat, etc. Sinó que vull parlar de quelcom més modest i prosaic; és a dir d’aquelles formes concretes i precises d’esperit, per les quals ens apareixen així com eren els plebeus de la Roma d’una determinada època, o els artesans de Florència de quan esclatà el moviment dels Ciompi, o aquells camperols de França en els qual s’engendrà, segons l’expressió de Taine, l’anarquia espontània del 89, aquells camperols, que esdevinguts després treballadors lliures i petits propietaris, o aspirants a la propietat, de vencedors més enllà dels confins poc més tard es transformaren en instruments automàtics de la reacció. Aquesta psicologia social, que ningú no pot reduir a canons abstractes, perquè en la major part dels casos és únicament descriptiva, és ço que els historiadors narratius, i els oradors i els artistes, i els novel·listes i els ideòlegs de tota mena fins ara veieren i conegueren com a objecte exclusiu del llur estudi i de les llurs invencions. A aquesta psicologia, que és la consciència especificada dels homes en determinades condicions socials, es refereixen i apel·len els agitadors, els oradors i els difusors d’idees. Sabem que aquesta és el retrat, el derivat, l’efecte de determinades condicions de fet; - aquesta classe determinada, en aquesta situació determinada pels oficis per realitza, per la subjecció en la qual la mantenen, pel domini que exerceix; - i doncs classes, i oficis, i subjecció, i domini suposen aquesta o aquella forma determinada de producció i de distribució dels mitjans immediats de la vida, és a dir una estructura econòmica específica. Aquesta psicologia social, de natural sempre circumstancial, no és l’expressió del procés abstracte i genèric de l’anomenat esperit humà. És sempre formació especificada per condicions especificades.
Per nosaltres, així, és indiscutit el principi que no són les formes de la consciència les que determinen l’ésser de l’home, sinó que el mode d’ésser precisament determina la consciència (Marx). Però aquestes formes de la consciència, com són determinades per les condicions de vida, en són també la història. Aquesta no és la mera anatomia econòmica, sinó tot allò que conjuntament aquesta anatomia revesteix i recobreix, inclosos els reflexos multicolors de la fantasia. O, per dir-la altrament, no hi ha fet de la història que no repetesca el seu origen des de les condicions de la subjacent estructura econòmica; però no hi ha fet de la història que no siga precedit, acompanyat i seguit per determinades formes de consciència, siga aquesta supersticiosa o experimentada, ingènua o reflexiva, madura o incongruent, impulsiva o adotzenada, fantàstica o racional.
Deia, una mica abans, que la nostra doctrina objectivitza, en un cert sentit naturalitza, la història, en invertir-ne l’explicació des de les dades inicialment evidents de les voluntats que operen al disseny, i des de les idealitzacions auxiliars a l’obra, cap a les causes i als moviments del voler i de l’operar, per trobar després la coordinació de tals causes i motius en els processos elementals de la producció dels mitjans immediats de la vida.
Ara bé, en aquests termes del naturalitzar traspua per molts una forta seducció per confondre aquest ordre de problemes amb un altre ordre de problema; i, així, per estendre a la història les lleis i els modes del pensar que apareixen ja apropiats i convenients a l’estudi i a l’explicació del món natural en general i del món animal en especial. I com que el darwinisme ha reeixit a expugnar, amb el principi del transformisme de l’espècia, l’última ciutadella de la fixitat metafísica de les coses, on doncs els organismes esdevenen per nosaltres les fases i els moments d’una veritable i pròpia història natural, ha semblat a molts òbvia i simple empresa la d’assumir com a explicació del devenir i del viure humà històric els conceptes, i els principis, i els modes de veure als quals se subordina la vida animal, que per les condicions immediates de la lluita per l’existència es desplega en els àmbits topogràfics de la terra no modificats per l’acció del treball. El darwinisme polític i social ha envaït, a manera d’epidèmia, per un curs gens breu d’anys, les ments de semblants recercadors, i potser més les dels advocats i dels declamadors de la sociologia, i ha vingut a reflectir-se, com un hàbit de moda i com un corrent fraseològic, fins al llenguatge quotidià dels politicastres.
Quelcom d’immediatament evident i d’intuïtivament plausible sembla, a primera vista, haver-hi en aquest mode de raonar; el qual, doncs, es contradistingeix principalment per l’abús de l’analogia, i per la fresa de concloure. L’home és sense dubte un animal, i és vinculat per relacions de descendència i d’afinitat a altres animals. No té privilegi d’origen, ni d’estructura elemental, i el seu organisme no és més que un cas particular de la fisiologia general. El seu primer i immediat terreny fou el de la simple natura, no modificada per artifici del treball; i d’això derivaren les condicions imperioses i inevitables de la lluita per l’existència, amb les consegüents formes d’acomodació. D’ací tingueren origen les races, en el veritable i genuí sentit de la paraula, és a dir en tant que determinacions immediates dels negres, dels blancs, dels ulòtrics, dels lissòtrics i similars, i no formacions secundàries històrico-socials, és a dir els pobles i les nacions. D’ací els primitius instints de socialitat, i, pel que fa al mode de viure en promiscuïtat, els primers rudiments de la selecció sexual.
Però de l’home ferus primaevus, que podem reconstruir-nos en fantasia per combinació de conjectures, no ens és donat d’haver-ne una intuïció empírica; com no ens és donat de determinar la gènesi d’aquell hiatus, és a dir d’aquella discontinuïtat per la qual el gènere humà s’ha trobat com separat del viure dels animals, i així doncs sempre superior a aquest. Tots els homes que ara viuen damunt la superfície de la terra, i tots els que visqueren en el passat i constitueixen objecte de qualques observacions apreciables, es troben i es trobaven un bon tros enllà del moment en el que el viure purament natural havia cessat. Un qualque hàbit de convivència, que sap de costums i d’institucions, encara que siga de la forma més elemental que coneguem, és a dir la de la tribu australiana, dividida en classes i amb el connubi de tots els homes d’una classe amb totes les dones d’una altra classe, destaca en un gran interval el viure humà del viure animal. Encara més en la consideració de la gens materna, de la qual el tipus clàssic iroquès ha revolucionat per obra de Morgan la prehistòria, donant-nos al mateix temps la clau dels orígens de la història pròpiament dita, ens trobam amb una forma de societat ja molt avançada per la complexitat de relacions. Ara bé, en el grau de convivència que en el gir de les nostres coneixences ens apareix com a elementaríssim, és a dir en l’australià, no tan sols la llengua força complexa diferencia els homes de tots els altres animals (i llengua vol dir condició i instrument, causa i efecte de socialitat), sinó que l’especificació del viure humà, més enllà de la descoberta del foc, es fixa en l’ús de molts altres mitjans artificials per proveir a la vida. Un àmbit de terreny adquirit per al rodar d’una tribu – un mode de caçar – l’ús perfecte de certs instruments de defensar-se, i de ferir, i la possessió de certs utensilis per conservar les coses adquirides – i doncs l’ornament del cos, i similars: - ço és, en el font, aquella vida recolza damunt d’un terreny artificial, per molt elementaríssim que siga, damunt del qual els homes proven de fixar-s’hi i adaptar-s’hi, damunt un terreny que a al fi defineix les condicions de qualsevol desenvolupament ulterior. Segons si aquest terreny artificial és més o menys format, els homes que l’han produït i que hi viuen, es diuen més o menys salvatges o bàrbars: i en aquella primera formació consisteix ço que habitualment anomenam prehistòria.
La història, segons l’ús literari de la paraula, i ço és la part del procés humà que té precisa consistència de tradicions en la memòria, comença quan el terreny artificial ja s’ha format de fa temps. Per exemple: la canalització de la Mesopotàmia, i després l’antiga Babilònia presemítica; - la desviació del Nil amb vistes al cultiu dels camps, i després l’antiquíssim Egipte camític. Damunt d’aquest terreny artificial, que apareix en l’extrem horitzó de la història recordada, no visqueren, com no viuen ara, masses informes d’individus, sinó consociacions organades, que repetien com repeteixen ara l’organament llur de distribucions d’oficis, és a dir de feina, i de consegüents raons i modes de coordinació i de subordinació. Tals relacions, i vincles, i modes de vida no resultaren, com no resulten, de repeticions i fixacions d’hàbits sota l’acció immediata de la lluita animal per l’existència. Ans al contrari, suposen el retrobament de certs instruments, i per exemple la domesticació de certs animals, i l’elaboració dels minerals fins al ferro, la introducció de l’esclavitud, i similarment, instruments i modes d’economia, que primer diferenciaren les comunitats les unes de les altres, i després diferenciaren en les comunitats els components llurs. En altres paraules, les obres dels homes, en tant que congregats, reaccionaren damunt dels propis homes. Les llurs troballes i invencions, creant modes de viure sobrenaturals, produïren no tan sols hàbits i costums (indumentària, menjar cuinat i similars) sinó relacions i vincles de coexistència, proporcionats i congruents amb el mode de produir i de reproduir els mitjans de la vida immediata.
Quan la història recollida per la memòria comença, l’economia ja és en funcionament. Els homes treballen per l’existència damunt d’un camp, que fou en gran part modificat per l’obra llur, i amb instruments que són del tot obra llur. I des d’aquell punt doncs han lluitat per la posició eminent dels uns damunt dels altres en l’ús de tals mitjans artificials; i ço és que han lluita entre ells, en tant que serfs i patrons, súbdits i senyors, conquerits i conqueridors, explotats i explotadors; i ací han progressat, i allà han regredit, i més enllà s’han aturat en una forma que no foren ja capaços de superar, però mai no han retornat al viure animal, amb la completa pèrdua del terreny artificial.
Per tant la ciència històrica té com a primer i principal objecte la determinació i la recerca del terreny artificial, i del seu origen i composició, i del seu alterar-se i transformar-se. Dir que tot això no és més que part i prolongament de la natura és dir quelcom que per ésser massa abstracte i genèric, a la fi conclou poc.
El gènere humà viu tan sols en les condicions tel·lúriques, i no hi ha qui puga suposar-lo trasplantat a un altre lloc. En tals condicions ha trobat, des dels primeríssims orígens fins als nostres dies, els mitjans immediats cap al desenvolupament del treball, i ço és dir tant cap al progrés material com a la seua formació interior. Tals condicions naturals foren i són sempre indispensables, tant a l’esporàdica cultura dels nòmades, que cultiven qualque volta la terra per l’única pastura dels animals, com als refinats productes de la intensiva horticultura moderna. Tals condicions tel·lúriques, com oferiren les diverses menes de pedra a l’elaboració de les primeres armes, ofereixen ara en el carbó fòssil l’aliment de la gran indústria; com oferiren a les primeres gents els juncs i els vímets d’interès, així ofereixen ara tots els mitjans dels quals es deriva la complicada tècnica de l’electricitat.
No són però els mitjans naturals, per ells mateixos, els que han progressat; més aviat són els homes els únics que han progressat, retrobant a través de la natura les condicions per produir en formes noves i sempre més complexes, mitjançant el treball acumulat que és l’experiència. Ni aquest progrés és aquell del qual entenen únicament els subjectivistes de la psicologia, ço és una modificació interior, que seria desenvolupament propi i directe de l’intel·lecte, de la raó i del pensament. Més aviat tal progrés interior és sols una línia secundària i derivada, en tant que és ja progrés en el terreny artificial, que és la suma de les relacions socials resultants de les formes i repartiments del treball. Seria per això buida de sentit l’afirmació que tot això no siga més que un simple prolongament de la natura; si més no, si no es vol usar aquesta paraula en el sentit tan genèric que no indica res de precís ni de distint, com és ço que entenem per divers del fet de l’home progressivament operant.
La història és el fet de l’home, en tant que l’home pot crear i perfeccionar els seus instruments de treball, i amb tals instrument pot crear-se un ambient artificial, el qual reacciona doncs en els seus complicats efectes per damunt d’ell, i així com és, i com continuadament es modifica, és l’ocasió i la condició del seu desenvolupament. Manquen per això totes les raons per reconduir aquest fet de l’home, que és la història, a la pura lluita per l’existència; la qual, si refina i altera els òrgans dels animals, i en determinades circumstàncies i en determinats modes ocasiona el generar-se i el desplegar-se d’òrgans nous, no produeix però aquell moviment continuatiu, perfeccionatiu i tradicional que és el procés humà. No hi ha ocasió ací, en la nostra doctrina, ni a confondre’s amb el darwinisme, ni a revocar la concepció de qualsevol forma, bé mítica, bé mística, bé metafòrica del fatalisme. Perquè, si és ver que la història recolza per damunt de tot en el desplegament de la tècnica; i, ço és dir, si és ver que per efecte del successiu retrobament dels instruments es generen les successives reparticions del treball, i amb aquestes doncs les desigualtats, en el concurs més o menys estables de les quals consisteix l’anomenat organisme social, és altrament ver que el retrobament de tals instruments és causa i efecte al mateix temps d’aquelles condicions i formes de la vida interior, que nosaltres, aïllant-les en l’abstracció psicològica, anomenam fantasia, intel·lecte, raó, pensament i similars. Produint successivament els diversos ambients socials, és a dir els successius terrenys artificials, l’home ha produït alhora les modificacions de si mateix; i en això consisteix el nucli seriós, la raó concreta, el fonament positiu de ço que, per diverses combinacions fantàstiques i amb diversa arquitectura lògica, dóna lloc en els ideologistes a la noció del progrés de l’esperit humà.
Nou diu menys l’expressió del naturalitzar la història, que entesa en un sentit massa ample i genèric pot donar ocasió als indicatius equívocs, quan és usada per contra amb la deguda cautela i de manera aproximativa, compendiant en breu la crítica de totes les visions ideològiques, les quals en la interpretació de la història parteixen del pressupòsit que obra o activitat humana són la mateixa cosa que arbitri, elecció i disseny.
Als teòlegs tornava fàcil i còmode de reconduir el curs de les coses humanes a un pla o disseny, perquè saltaven a dos peus des de l’experiència a una ment presumpta que regula l’univers. Els juristes, que tingueren per primera ocasió de retrobar en les institucions que formen objecte dels llurs estudis un cert fil conductor de forma que se succeeixen amb una certa evidència, transferiren, com transfereixen tothora sense gran embaràs, la raó raonant, que és el llur ofici, a l’explicació de tota la vasta matèria social, que és tant complicada. Els polítics, els quals pillen naturalment el most llur de l’experiència de ço que els directors de l’estat, o per l’aquiescència de les masses subjectes, o aprofitant les antítesi dels interessos dels diversos grups socials, poden voler i seguir a disseny, de propòsit i amb intenció, són inclinats a veure en el succeir-se de les coses humanes tan sols el variar de tals dissenys, propòsits i intencions. Ara bé, la nostra concepció, revolucionant en els fonaments les pressuposicions dels teòlegs, dels juristes i dels polítics, posa cap a l’assumpte, que obra i activitat humana en general no és sempre una mateixa cosa, en el curs de la història, amb la voluntat que opera a disseny, amb plans preconcebuts, i amb la lliure tria dels mitjans; o siga que no és una i idèntica cosa amb la raó raonant. Tot ço que s’és esdevingut en la història és obra de l’home; però no fou ni és, si no força de gairell, d’elecció crítica, i d’arbitri raonant; sinó més aviat fou i és de necessitat, que, determinada per requeriments i per les ocasions externes, genera experiència i desenvolupament d’òrgans interns i d’externs. Entre aquests òrgans són també l’intel·lecte i la raó, resultats i conseqüències també ells d’experiència repetida i acumulada. La formació integral de l’home, fins al desenvolupament històric, no és ja més una dada hipotètica, ni una simple conjectura; sinó que és una veritat intuïtiva i palmària. Les condicions del procés que genera progrés són ja reduïbles a una sèrie d’explicacions; i nosaltres, fins a un cert punt, tenim com sota els ulls l’esquema de tots els desenvolupaments històrics morfològicament entesos. Aquesta doctrina és la negació precisa i definitiva de tota ideologia, perquè és la negació explícita de tota forma de racionalisme; entenent-se sota aital nom el preconcepte que les coses en la llur existència i explicació responen a una norma, a un ideal, a una línia, a un fi siga de manera explicita o implícita. Tot el curs de les coses humanes és una suma, més aviat és tantes sèries de condicions que els homes se són fets i posats per si per l’experiència acumulada en la variable convivència social; però no presenta ni l’aproximació a una fita pre-assenyalada ni la desviació des d’un primer principi de perfecció i de felicitat. El propi progrés no implica més que la noció de cosa empírica i circumstanciada, que presentment demana claredat i precisió en les nostres ments, perquè, pel desenvolupament que ha tingut lloc fins ara, som en grau de valorar el passat, i de preveure, o siga d’entreveure en un cert sentit i en una certa mesura, l’avenir.
De ta la manera s’aclareix un greu equívoc, i el perill que en deriva és conjurat. Raonable i fundada és la tendència dels qui miren de subordinar tot l’ensems de les coses humanes, considerades en el llur curs, a la rigorosa concepció del determinisme. Mancada, d’entrada, de tot fonament és la identificació de tal determinisme derivat, reflex i complex, amb el de la immediata lluita per l’existència, la qual s’exerceix i es desplega damunt d’un camp no modificat per acció continuada del treball. Legítima i fundada, de manera absoluta, és l’explicació històrica, la qual procedeix invertint des de presumptes volers al disseny, que hauria regulat a propòsit les diverses fases de la vida, als motors i a les causes objectives de tot voler, que cal retrobar en les condicions d’ambient, de terreny, de mitjans disponibles, de circumstancialitat de l’experiència. Però és, per contra, privada de qualsevol fonament l’opinió que mira a la negació de tota voluntat, a través d’una visió teòrica que voldria substituir el voluntarisme per l’automatisme; també aquesta és en definitiva una simple i clara fatuïtat.
On els mitjans tècnics s’han desenvolupat fins a un cert punt, on el terreny artificial haja adquirit una certa consistència i on les diferenciacions socials i les antítesis que n’hagen creat en conseqüència, i la necessitat, i la possibilitat, i les condicions d’un organament més o menys estable o inestable, sempre i necessàriament hi despunten fora dels meditats dissenys, les propostes polítiques, els plans de conducta, els sistemes de dret, i doncs les màximes i els principis generals i abstractes. En l’àmbit de tals productes i de tals desenvolupaments derivats i complexos, i diré de segon grau, neixen també les ciències, i les arts, i la filosofia, i l’erudició i la història com a gènere literari de producció. Aquest àmbit és el que els racionalistes i ideòlegs, ignorant-ne els fonaments reals, anomenaren i anomenen tothora, de manera exclusiva, la civilitat. Perquè, de fet, s’ha donat i es dóna el cas que alguns homes, i sobretot els adoctrinats d’ofici, siguen laics o preveres, trobaren i troben mode de viure intel·lectualment en l’estret cercle dels productes reflexos i secundaris de la civilitat, i pogueren i poden doncs sotaposar tota la resta a la visió subjectiva, que s’hi formen en tals situacions: i en això hi ha l’origen i l’explicació de tota ideologia. La nostra doctrina ha superat de mode definitiu l’angle visual de qualsevol ideologia. Els meditats dissenys, les propostes polítiques, les ciències, els sistemes de dret i similars, abans d’ésser el mitjà i l’instrument de l’explicació de la història, són precisament la cosa que cal explicar; perquè deriven de determinades condicions i situacions. Però això no vol dir que siguen meres aparences, i bombolles de sabó. Aquell ésser de les coses esdevingudes i derivades per altres no implica que no siguen coses efectuals: tant és que aparegueren per segles a la consciència no científica, i a la consciència científica, encara en via de formació, les úniques que verament serien.
Però amb això no s’ha dit tot.
També la nostra doctrina pot donar lloc a la temptació del fantasticar, i pot oferir ocasió i argument a una nova ideologia d’embolic. Ha nascuda en el camp de batalla del comunisme. Suposa l’aparició del proletariat modern en l’arena política, i suposa aquella orientació, damunt els orígens de la societat actual, que ens ha permès de refer críticament tota la gènesi de la burgesia. És doctrina revolucionària en dos sentits: perquè ha trobat les raons i els modes de desenvolupament de la revolució proletària, que s’acosta; i perquè, de tota altra revolució social haguda en el passat, s’argument de trobar les causes i les condicions de desplegament en les quals contrastos de classe arriben a un cert punt crític per la contradicció entre les formes de la producció i el desenvolupament de les forces productives. I ço, doncs, per l’altre. A la llum d’aquesta doctrina l’essencial de la història consisteix precisament en tals moments crítics, i de ço que hi ha al mig entre l’un i l’altre d’aquests moments es fa compte, si més no per ara, d’abandonar-lo a les erudites cures dels narradors i expositors d’ofici. Com a doctrina revolucionària és aquesta per davant de tot la consciència intel·lectual del moviment proletari present, en el qual segons l’assumpció nostra, es prepara de bell antuvi l’adveniment del comunisme: tant és que els decidits adversaris del socialisme la refusen com a opinió que, sota aparences de ciència, no fa més que repetir la ben coneguda utopia socialista.
Per tals condicions de coses pot donar-se bé el cas, i de fet ja s’ha donat en part, que la fantasia dels inexperts de tot art de recerca històrica, i el zel dels fanàtics, trobi estímul i ocasió fins i tot en el materialisme històric per forjar una nova ideologia, i d’extreure-hi una nova filosofia de la història sistemàtica, ço és esquemàtica, o siga a tendència i a disseny. No hi ha cautela suficient. L’intel·lecte nostre rarament s’apaga en la recerca limitadament crítica, i és sempre propens a convertir en element de pedanteria i en nova escolàstica qualsevol troballa del pensament. Per fer-ho breu, també la concepció materialista es pot convertir en forma d’argumentació amb tesis, i servir per col·locar en nous fogons prejudicis antics; com era el d’una història demostrada, demostrativa i deduïda.
Perquè això no s’esdevinga, i justament perquè no reaparega per vies indirectes i per modes dissimulats qualsevol forma de finalitat, cal ésser clar en dos punts: i ço és dir, que les condicions històriques que remarcam són totes circumstanciades; i que el progrés fou fins ara circumscrit per múltiples impediments, i per això fou sempre parcial i limitat.
Una part sola, i fins a temps recentíssims una part no gran del gènere humà ha recorregut íntegrament tots els estadis del procés, per efecte del qual les nacions més avançades han arribat a la societat civil moderna, amb les formes de tècnica avançada fundades en les descobertes de la ciència, i amb totes les conseqüències polítiques, intel·lectuals, morals, etc., que a tal desenvolupament són respectives i coincidents. Justament en els anglesos – per esmentar l’exemple més estrident – que, transportant a la Nova Holanda els mitjans europeus, hi han creat un centre de producció que ja té un lloc notable en la concurrència del mercat mundial, viuen encara com a fòssils de la prehistòria els indígenes australians, capaços tan sols d’extingir-se, però incapaços d’adaptar-se a la civilitat, que no fou alçada damunt ells sinó importada. A Amèrica, i particularment a la del Nord, la sèrie dels procediments que han donat lloc al desenvolupament de la societat moderna, començà amb la importació d’Europa de les plantes, dels animals i dels instruments de l’agricultura, l’ús d’antuvi dels quals havia generat la civilitat secular de la Mediterrània: però tal moviment roman tot tancat en el cercle dels descendents dels conqueridors i dels colons, mentre els indígenes, o es dispersen en la massa de nova formació, per les vies naturals de la barreja de raça, o pereixen i desapareixen directament. L’Àsia anterior i l’Egipte, que ja en temps antiquíssims, com a primer bressol de tota la nostra civilitat, donaren lloc a les grans formacions semipolítiques, les quals seguiren les primeres fases de la història efectuada i recordada, ens apareixen des de segles com les cristal·litzacions de formes socials incapaces de moure’s per si per noves fases de desenvolupament. Hi ha per damunt llur la pressió secular del campament barbàric que és la dominació turca. En aquella massa tibada, o s’introdueix per vies dissimulades una administració mínimament modernitzada, o en nom explícit dels interessos comercials s’insinuen el ferrocarril i el telègraf, avançades coratjoses de la conqueridora banca europea.
Tota aquella massa tibada no té esperança d’arreplegar vida, calor i moviment, si no és per la ruïna de la dominació turca, que se surroga, en els diversos modes possibles de conquesta directa o indirecta, a la senyoria o el protectorat de la burgesia europea. Que un procés de transformacions dels pobles endarrerits, o aturats en el llur camí, es podria efectuar i accelerar per influxos externs hi ha l’Índia per provar-hom, que ja vivaç encara per vida pròpia, sota l’acció posterior de l’Anglaterra reentra ara amb vigor en la circulació de la laboriositat internacional, fins i tot en els seus productes intel·lectuals. No són aquests els únics contrastos en la fisonomia històrica dels contemporanis. Mentre en el Japó, per un fenomen agut i espontani d’imitació, es desenvolupa des de fa menys de trenta anys una certa assimilació relativa de la civilització occidental, que mou ja normalment les energies pròpies del mateix país, el dret i la imposició de la conquesta russa en els cercles de la indústria moderna, i fins i tot de la gran indústria constitueix un punt notable dels països de més enllà del Caspi. La mole gegantina de la Xina ens ha aparegut fins fa pocs anys gairebé immòbil en l’atàvic eix de les seues institucions, en les quals és tan lent qualsevol moviment: mentre, per raons ètniques i geogràfiques, gairebé tot Àfrica romania impermeable, i, fins als últims intents de conquesta i de colonització, semblava que no havia oferir a l’acció de la civilitat més que el seu perímetre, com si fóssem no ja en els temps dels portuguesos, sinó en els dels grecs i cartaginesos.
Tals diferenciacions dels homes en el camí de la història i de la prehistòria ens semblen explicabilíssims quan hi ha una manera de referir-los a les condicions naturals i immediates, que imposen límits al desenvolupament del treball. Aquest és el cas d’Amèrica, la qual, fins a l’aparició dels europeus, no tenia més que un sol cereal, el panís, i un únic animal domesticable per a l’ús del treball, la llama: i podem alegrar-nos que els europeus, important-hi amb ells mateixos i amb els llurs instruments el bou, l’ase, i el cavall, i el forment, i el cotó i la canya de sucre i el cafè, i finalment la vinya i la taronja, hi han creat un nou món de la gloriosa societat que produeix tantes mercaderies que, amb inaudita rapidesa de moviment, hi ha recorregut les dues fases de la més negra esclavitud i del més democràtic assalariat. Però allà on hi ha hagut una veritable detenció, i fins i tot un documentat retrocés, com en l’Àsia anterior, a Egipte, en la península dels Balcans i a l’Àfrica septentrional, i tal detenció no es pot atribuir al diferenciar-se de les condicions naturals, ens hi trobam davant d’un problema que espera la solució de l’estudi directe i explícit de l’estructura social, contemplada així en els modes interns del seu esdevenir, com en els viaranys i en les complicacions dels diversos pobles, en aquell terreny que més ordinàriament s’anomena arena de les lluites històriques.
Aquesta mateixa Europa civil que, per continuïtat de tradicions presenta l’esquema més complet del procés, tant que damunt d’aquest model foren ideats i fins ara construïts tots els sistemes de filosofia històrica; aquesta mateixa Europa occidental i central, que ha produït l’època dels burgesos, i la tal forma de societat, ha cercat i cerca d’imposar a tot el món, amb diversos modes de conquesta directa o indirecta, no és del tot uniforme en si, en el grau del seu desenvolupament, i les seues diverses conglomeracions nacionals, regionals i polítiques apareixen com distribuïdes damunt d’una escala molt graduada. De tals diferències depenen les condicions de relativa superioritat o inferioritat de país a país, i les raons més o menys avantatjoses o desavantjoses del bescanvi econòmic; i d’ací per la major part en depengueren, com encara en depenen, i les friccions, i les lluites, i el tractats i les guerres, i tot ço altre que mai, amb major o amb menor precisió, saberen narrar-nos els historiadors polítics de la Renaixença ençà, i certament amb crescuda evidència de Lluís XIV i de Colbert en endavant.
Aquesta mateixa Europa és força variopinta. Vet ací la floritura màxima de la producció industrial i capitalística, és a dir en Anglaterra; i en altres punts viu, o ufanós o raquític, l’artesanat, com des de París a Nàpols, per recollir el fet en els seus extrems. Ací el camp és gairebé completament industrialitzat, com és el cas, de nou, a Anglaterra; i ací altrament vegeta, en múltiples formes tradicionals, l’idiòtic camperolat, com a Itàlia i a Àustria, fins i tot en aquest país més que no pas en el nostre. Mentre en un país l’hisenda política de l’estat – com convé a la prosaica consciència d’una burgesia, que sap el seu fet, perquè el lloc que té se l’ha conquerit verament ella mateixa – s’exerceix en els modes més segurs i palesos d’un explícit domini de classe (no hi ha qui no entenga que parl de França); altrament, i destacadament a Alemanya, les velles costums feudals, la hipocresia protestant, i la vilesa d’una burgesia que explota les favorables contingències econòmiques sense portar-hi dins ni esperit ni coratge revolucionari, mantenen a l’ens estat les enganyoses aparences d’una missió ètica del deure (- o sucons i perrucons de professors alemanys, en quines salses menys apetitoses i digeribles heu cuinat aquesta ètica de l’estat, prussià òbviament!). Ací i allà la producció moderna capitalista s’obre pas en els països, que per altres respectes no entren en el nostre moviment, i especialment en el de la política, com és el cas de la infeliç Polònia; o bé tal forma s’insinua tan sols indirectament, com a l’Eslàvia meridional.
Però vet ací el contrast més agut, que sembla destinat a posar-nos com en compendi sota els ulls totes les fases àdhuc els extrems de la nostra història. Rússia no ha pogut adaptar-se, com ara de fet s’hi adapta, a la gran indústria, si no es bombejant des de l’Europa occidental, i particularment del graciós xovinisme francès, aquell diner que debades hauria provat d’extreure d’ella mateixa, és a dir de les condicions de la seua obesa massa territorial, damunt la qual, amb velles formes econòmiques, vegeten cinquanta milions de camperols. Ara Rússia, per esdevindre una societat econòmicament moderna, la qual cosa probablement hi prepara les condicions d’una corresponent revolució política, malda per destruir els darrers avenços del comunisme agrari, que fins fa poc temps s’hi havien conservat en formes força característiques, i en força extensió: (ni ací importa de decidir si allò fos comunisme primitiu, o secundari, com alguns defensen). Rússia s’ha d’aburgesa i, per fer-ho, ha de convertir abans de res la terra en mercaderies, que siguen capaces de produir mercaderies, i al mateix temps de transformar en proletaris i pidolaires els ex-comunistes del camp. I, per contra, a l’Europa occidental i central trobam en el punt oposat de la sèrie de desenvolupament ço que a Rússia tot just comença. Ací entre nosaltres, on la burgesia amb diversa fortuna, i vencent impediments prou diversos, ha recorregut ja tants estadis del seu desenvolupament, no hi ha memòria del comunisme primitiu, que amb prou feines reviu per erudites combinacions en els textos dels doctes, però la pròpia forma de la producció burgesa genera en els proletaris la tendència al socialisme, que es presenta en els seus contorns generals com a indici d’una nova fase de la història i, ço és, no com la repetició de ço que fatalment fineix a Eslàvia sota els nostres ulls. Qui és qui no veja en aquesta exemplificació, que no he cercada a propòsit, i que més aviat m’ha vingut gairebé casualment i desordena des de la ploma, en aquesta exemplificació, dic, que pot ésser indefinidament prolongada en un llibre de geografia econòmico-política del món actual, la prova evident de com les condicions històriques són totes circumstanciades en les formes dels llurs desenvolupaments? No són les races i els pobles, i els estats, sinó les parts de les nacions i les regions vàries dels estats, i doncs els segments i les classes s’hi troben com damunt tant graons d’una escala força llarga, o més aviat en diversos punts d’una corba de gran i complex desenvolupament. El temps històric no és recorregut uniformement per tots els homes. El simple succeir-se de les generacions no fou mai l’índex de la constància i de la intensitat del procés. El temps com a mesura abstracta de cronologia, i les generacions que se succeeixen en termes aproximatius d’anys, no donen criteri ni duen indicacions de lleis o de procés. Els desenvolupaments foren fins ara diversos, perquè vàries foren les obres acomplertes en una mateixa unitat de temps. Entre tals formes vàries de desenvolupament hi ha afinitat, més aviat similitud de motors, és a dir analogia de tipus, és a dir homologia: tant que les formes avançades poden, per simple contacte, o amb la violència, accelerar el desplegament de les formes endarrerides. Però l’important és entendre que el progrés, la noció del qual no és sols empírica, sinó sempre circumstanciada i per això limitada, no està en el curs de les coses humanes com un destí o un fet, ni com a manament de lleis. I per això la nostra doctrina no pot ésser capgirada per representar tota la història del gènere humà en una visió bé prospectiva o unitària, que repetesca, mutatis mutandis, la filosofia històrica de disseny com des de sant Agustí fins a Hegel, o més aviat, des del profeta Daniel al senyor de Rougemont.
La nostra doctrina no pretén d’ésser la visió intel·lectual d’un gran pla o disseny, sinó que és tan sols un mètode de recerca i de concepció. No és casual que Marx parlàs de la seua descoberta com d’un fil conductor. I per tal raó és precisament anàloga al darwinisme, que també és un mètode, i no és, ni pot ésser, una repetició modernitzada de la construïda i constructiva Naturphilosophie, a ús de Schelling i companys.
En aplegar en la noció del progrés la indicació de quelcom de circumstanciat i de relatiu fou primer el genial Saint-Simon, de forma que el seu pensament es contraposa a la doctrina del segle XVIII, en bona part culminant en Condorcet. A aquesta doctrina, que podria dir-se unitària, igualitària, formal, perquè és la que considera el gènere humà com desplegat en una línia processal, Saint-Simon contraposa el concepte de la facultat i de les attituds, que se surrogen i es compensen; i en aquest sentit roman ideòleg.
Per penetrar en les raons efectives de la relativitat del progrés calia quelcom diferent. Es feia necessari per davant de tot renunciar a aquells prejudicis, els quals són implícits en la creença que els impediments a la uniformitat de l’esdevenir humà reposen exclusivament en causes naturals i immediates. Aquests impediments naturals, o són força problemàtics, com és el cas de les races, cap de les quals té en si l’ingènit privilegi de la història, o són, com en el cas de les diferències geogràfiques, insuficients per explicar el desplegar-se de condicions històrico-socials de fet disconformes damunt un mateix terreny topogràfic. I com el moviment històric neix justament quan els impediments naturals foren ja en bona part, o superats, o notablement circumscrits mitjançant la creació d’un terreny artefacte, damunt del qual fos possible als homes de desenvolupar-se ulteriorment, és clar per això que els consecutius impediments a la uniformitat del progrés cal cercar-los en les condicions pròpies i intrínseques de la mateixa estructura social.
Aquesta estructura ha fet cap fins ara en formes d’organament polític, el cim del qual és la temptativa de detindre en equilibri les desigualtats econòmiques: la qual cosa fa que aquest organament, com he dit moltes vegades, siga de continu inestable. Per això història recordada és història de la societat que o tendeix a forma l’estat o que ja ha dut a terme l’estat. I l’estat és la lluita en l’interior, o vivament i en acte, o de poc vençuda, o com ensopida i sedada per un temps. I l’estat és també la lluita en l’exterior, o per subjectar altres pobles, o per colonitzar altres països, o per exportar els productes a altres mercats, o per descarregar la població exuberant, i similar. I l’estat és tal lluita a l’interior i a l’exterior, perquè és davant de tot l’òrgan i l’instrument d’una part més o menys gran de la societat contra tota la resta de la societat mateixa, en tant que aquesta essencialment recolza en la senyoria econòmica dels homes damunt dels homes, de manera més o menys directe i explícita, segons siga el divers grau de desenvolupament de la producció i dels seus mitjans naturals i dels seus instruments artificials, o esclavitud immediata, o servitud de la gleba, o el lliure salariat. Aquesta societat de les antítesis, que es regeix per estat, és sempre, bo i en formes i modes diversos, l’oposició de la ciutat i del camp, de l’artesà i del pagès, del proletari i del patró, del capitalista i del treballador, i així fins no acabar-la; i conclou, amb diverses complicacions i modalitats, en una jerarquia, bé això s’esdevinga per marc fix de privilegi com en l’Edat Mitjana, o en les formes dissimulades del dret presumptament igual per a tothom, a través de l’acció automàtica de la competència econòmica, com ara.
A aquesta jerarquia econòmica correspon en diversos modes en els diversos països, temps i llocs, podríem dir, una jerarquia dels ànims, dels intel·lectes, dels esperits. És a dir que la cultura, en la qual precisament els idealistes reposen el cim del progrés, fou i és per necessitat de fet força desigualment distribuïda. La major part dels homes, per la qualitat de les tasques i de les ocupacions que atén es troba ésser com individus desintegrats, fets peces, esdevinguts incapaços d’un desplegament complet i normal. A l’econòmica de les classes, i a la jerarquia de les situacions socials, respon la psicologia de les classes. La relativitat del progrés és per nosaltres, doncs, la conseqüència inevitable de les antítesis de classe. En aquestes antítesis són els impediments, pels quals roman explicada la possibilitat del retrocés relatiu, fins a la degeneració i a la desfeta d’una societat sencera. Les màquines, que assenyalen el triomf de la ciència, esdevenenm, per les condicions antitètiques de les compaginacions socials, els instruments de proletaritzar milions i milions d’artesans i de camperols ja lliures. Els progressos de la tècnica, que enriqueixen de béns les ciutats, fan més mísera i abjecta la condició dels camperols, i en la pròpia ciutat més humils les condicions dels humils. Tots els progressos del saber serviren fins ara per diferenciar el sector dels adoctrinats, i per posar sempre a major distància de la cultura les masses, que, lligades al treball incessant de tots els dies, alimenten així tota la societat sencera.
El progrés fou i és fins ara parcial i unilateral. Les minories que hi participen diuen que això és el progrés humà; i els bombàstics evolucionistes anomenen això natura humana que es desplega. Tot aquest progrés parcial, que si fins ara s’ha desplegat en la pressió dels homes damunt dels homes, té el seu fonament en les condicions d’oposició, per la qual cosa les antítesis econòmiques han generat totes les antítesis socials, i de la relativa llibertat d’alguns ha nascut la servitud de moltíssims; i el dret ha estat l’auspici de la injustícia. El progrés vist així, i après en la seua clara noció, ens apareix com el compendi moral i intel·lectual de totes les misèries humanes, i de totes les desigualtats materials.
Per descobrir-hi la inevitable relativitat caldria que el comunisme, sorgit d’entrada com a moviment instintiu de l’ànim dels oprimits, esdevingués ciència i política. I caldria a més que la nostra doctrina donàs la mesura del valor de tota la història passa, descobrint en tota forma d’organament social, que fos d’origen i de trellat antitètic, com totes ho foren fins ara, la ingènita capacitat per produir les condicions d’un progrés humà universal i uniforme; descobrint-hi, així, els impediments que fan que el benefici es convertesa en malefici.
A una demana no podem substraure’ns, i és aquesta: on té origen la creença en factors històrics? Aquesta expressió recorre força sovint les ments i els escrits de molts erudits, científics i filòsofs, i d’aquells expositors que, raonant o combinant, s’allunyen un punt de la mera narració, i es valen de tals opinions com d’un pressupòsit per orientar-se en la ingent massa dels fets humans, que, a primera vista i en la immediata consideració, apareixen tan confusos i irreductibles. Aquesta creença, aquesta opinió corrent ha esdevingut entre els historiògrafs raonadors, o directament racionalistes, una semidoctrina, recentment moltes voltes ha estat adoptada com a argument decisiu contra la teoria unitària de la concepció materialista. Així, és tan arrelada la creença, i tan difusa l’opinió que la història no es pot entendre si no és com encontre i incidència de diversos factors, que molts d’aquells que parlen de materialisme social, siga a favor o en contra, creuen de cobrir-se davant de qualsevol refutació quan afirmen que tota aquesta doctrina consisteix en darrer terme en atribuir la prevalença o l’acció decisiva al factor econòmic.
Certament ço que importa és adonar-se de com aquesta creença, o opinió, o semidoctrina, s’originà perquè la veraç i efectiva crítica consisteix principalment en reconèixer i entendre els motius de ço que declaram error. No n’hi ha prou de refusar una opinió, amb designar-la despectivament com a errònia. L’error doctrnal neix sempre de qualque banda mal entesa d’una experiència incompleta, o de qualque imperfecció subjectiva. No n’hi ha prou amb refusar l’error: cal vèncer-lo, i superar-lo, explicant-lo.
Qualsevol historiador que comença a narrar realitza, per dir-ho així, un acte d’abstracció. Per damunt de tot efectua una mena de tall en una sèrie continuada d’esdeveniments; i després prescindeix de molts i variats pressupòsits i precedents, i així esmicola i descomposa una tela intricada. Per començar cal precisament que fixe un punt, una línia, un terme, d’elecció seua, i diga, per exemple: volem relatar com s’inicià la guerra entre grecs i perses; vejam com Lluís XVI arribà a la resolució de convocar els Estats Generals. El narrador es trobam, en suma, davant d’un complex de fets escaiguts, i de fet que han d’escaure’s, els quals, tots ensems, apareixen com una configuració. En tal tractament seu té origen el mode d’ésser i l’estil de tot relat; perquè, per ordir-lo, cal triar els bocins de coses ja esdevingudes, i després veure com continuen en l’esdevenir.
I precisament en aquell complex cal introduir un cert sentiment d’anàlisi, resolvent-lo en diversos grups i en diversos aspectes de fet, o en elements concurrents, que apareixen després en un cert punt com categories estanques. Vet ací: l’estat en una certa forma i amb certs poders; i ací són les lleis, que determinen, per manament o prohibició, certes relacions; i ací són hàbits i costums, que revelen tendències, necessitats i modes de pensar, de creure, de fantasiejar; i en l’ensems es veu una multitud d’homes convivents i col·laborants, amb repartiment d’oficis i d’ocupacions; i després es noten els pensaments, les idees, les inclinacions, les passions, els desitjos, les aspiracions, que d’aquest variopint mode de coexistència i dels seus atributs en determinades maneres s’expressen i desenvolupen. S’esdevé una mutació, i aquesta es revela en un dels costats o aspectes del complex empíric, o en tots ells en major o menor espai de temps: per exemple, l’estat engrandeix els seus confins externs, o altera els seus límits interns envers la societat, creixent o disminuint de poders i d’atribucions, o canviant de forma en l’exercici d’aquells o d’aquestes; o bé el dret muda les seues disposicions, o s’expressa i afirma en nous òrgans; o bé, finalment, directe al canvi dels costums externs quotidians, s’hi revela un canvi en els sentiments, i en els pensaments, i en les inclinacions dels homes variadament distribuïts en les diverses classes socials, les quals es remesclen, s’alteren, es desplacen, es fonen o renoven. Per entendre tot això, en tant i per la manera com apareix d’entrada i es dissenya en l’atenció ordinària, basten les dots comunes de la intel·ligència nominal, d’aquella, vull dir, que no és subsidiada encara, ni corregida o completada per la ciències pròpiament dita. Tancar en confins precisos un ensems de tals mutacions, vet ací l’objecte veritable i propi de la narració que reïx com més perspicaç, eficaç i plasmadora, tant més com monogràfica: per exemple, Tucídides en la guerra del Peloponès.
La societat ja d’una certa manera ha esdevingut, la societat ja ha arribat a un cert grau de desenvolupament, la societat ja és massa complicada per amagar el substrat econòmic en el qual recolza la resta, no s’ha revelada als narradors purs si no és en els àpexs visibles, en els resultats més aparents, en els símptomes més significatius, que són les formes polítiques, les disposicions de llei i les passions de part. El narrador, a més de per la mancança d’una doctrina teòrica sobre les fonts veritables del moviment històric, pel posat mateix que assum davant de les coses que cull en les aparences del llur devenir, no pot reduir això a unitat, si no és en l’aspecte de la sola intuïció immediata; i, si és artista, aquesta intuïció les acoloreix en l’ànima, i s’hi transmuta en acció dramàtica. El seu ofici és acomplit si reïx en enquadrar una cert nombre de fets i d’esdeveniments dins termes i confins, en els quals la mirada es pot moure com damunt d’una perspectiva clara; de la mateixa manera que el geògraf purament descriptiu ha fet íntegrament de part seua, es reclou en viu i perspicu disseny la concurrència de les causes físiques que determinen l’aspecte intuïtiu, posam del golf de Nàpols, sense entrar gens en la seua gènesi.
En aquesta necessitat de la configuració narrativa hi ha l’ocasió primera, intuïtiva, palpable i diria que gairebé estètica i artística, de totes aquelles abstraccions i generalitzacions, que finalment condueixen a la semidoctrina dels anomenats factors.
Qui són dos homes insignes, els Gracs, que volgueren aturar el procés d’apropiació de l’ager publicus, o impedir l’aglomeració del latifundi, per la qual disminueix o cessa del tot d’existir la classe dels petits propietaris, o siga dels homes lliures, que són fonament i condició de la vida democràtica de la ciutat antiga. Quines foren les causes del llur fracàs? El llur disseny és clar: l’ànim llur, el llur origen, el llur caràcter, el llur heroïsme l’il·lustren. I són contra ells altres homes, amb altres interessos i amb altre ànim. La contesa no es dissenya primer en la ment si no com a lluita de propòsits i de passions, la qual es desplega i reïx a terme amb els mitjans que consenten les formes politiques de l’estat, i l’ús o l’abús dels poders públics. D’ací l’ambient: la ciutat dominadora de diverses manera damunt d’altres ciutats, o damunt de territoris desproveïts de tot caràcter d’autonomia; i dins d’aquella ciutat una avançada diferenciació de rics i de pobres; i davant a l’esquadra poc nombrosa dels manaires i dels prepotents, és immensa la massa dels proletaris, que perden o ja han perdut la consciència i la força política d’una plebs de ciutadans, la massa que es deixa per això enganyar i corrompre, i que en poc temps finirà per podrir-se, com a accessori servil dels explotadors de major grau. Aquesta és la matèria del narrador, a la qual no li és donat de percebre el fet si no és en les condicions del mateix fet. La unitat intuïtiva és l’escena en la qual es despleguen els casos, i perquè el relat tinga relleu, trellat i perspectiva, calen punts d’orientació i mitjans de reducció.
En això consisteix l’origen primer de les abstraccions pels quals els diversos costats d’un determinat complex social són extrets de la llur qualitat de simples aspectes d’un ensems i, de mica en mica, generalitzats menen després a la doctrina dels presumptes factors. Aquests, en altres termes, volen dir que els factors s’originen en la ment, a través de l’abstracció i de la generalització dels aspectes immediats del moviment aparent, i van a la par amb tots els altres conceptes empírics, els quals, encara que siguen de tot un altre camp del saber, s’hi mantenen fins que no són reduïts i eliminats a través d’una nova experiència, o no s’hi trobin reabsorbits per una concepció més general, siga genètica, evolutiva, dialèctica.
No era potser necessari que en l’anàlisi empírica i en l’estudi immediat de les causes i dels efectes de certs determinats fenòmens, per exemple dels calorífics, la ment s’hi fermàs d’entrada en la presumpció i en la persuasió de poder-los i de deure’ls atribuir a un subjecte, que, si no apareix mai a cap físic com un veritable ens substancial, apareix certament com una força determinada i específica, com seria la calor. I vet ací que en un cert punt, per una nova combinació d’experiència, aquesta calor reflexionada es resol, en determinades condicions, en una certa quantitat de moviment. I així, ara, el pensament és en la via de resoldre tants altres factors físics reflexionats en el flux d’una energètica universal, en la qual la hipòtesi dels àtoms, en tant que necessària i utilitzable, perd tot residu de metafísica sobreviscuda.
No era potser inevitable, com a primer estadi de la consciència respecte al problema de la vida, dedicar-se profundament a l’estudi diferenciat dels òrgans, i reduir-los en sistemes? Sense aquesta anatomia, que sembla finalment massa material i grollera, cap progrés d’estudi hauria estat possible; i mentrestant, damunt de la ignorada gènesi i coordinació de tal multiplicitat analítica, giraven incerts i vagues conceptes genèrics de vida, d’ànima i similars. En aquestes creacions mentals s’hi cercà per replegament de reflexions i, per molt de temps, aquella unitat biològica, que finalment ha trobat el seu rencontre intuïtiu en l’inici incert de la cèl·lula, i el seu procés d’immanent multiplicació.
Més difícil fou certament el camí que el pensament va haver de recórrer per reduir a evidència de gènesi totes les dades de la vida psíquica, des dels simplíssims de les sensacions elementals fins als productes de molts derivats i complexos. No sols per raons de dificultats teòriques, sinó per altres prejudicis populars, la unitat i continuïtat incessant de fenòmens psíquics apareix fins a Hebart com a separada i segmentada en tants altres factors, o siga en les anomenades facultats de l’ànima.
Per les mateixes dificultats ha passada la interpretació dels processos històrico-socials; i també aquesta s’ha hagut d’aturar en la visió provisional dels factors. I, per això, arriba ara a nosaltres com a quelcom factible retraure la primera ocasió de tals opinions en la necessitat que tenen els historiadors narratius de trobar, en l’acte que relaten amb més o menys capacitat artística, i amb diversos intents de mestratge, punts d’orientació immediata, com els pot oferir l’estudi del moviment aparent de les coses humanes.
Però en aquell moviment aparent són justament les indicacions les que adrecen a quelcom diferent. Aquells factors concurrents, que l’abstracció reflexionada es permet d’aïllar, no foren mai vistos en operar cadascú per si; perquè, ans al contrari, operen per un mode d’eficàcia, que dóna lloc al concepte de l’acció recíproca. A més, aquells factors, una vegada han nascut, són després units a la fisonomia que revelen en la narració particular. D’aquell tal estat se sabia senzillament que havia nascut una vegada. De tot dret, o s’hi servava memòria, o s’hi conjecturava, que havia entrat en vigor en tal o tal altra circumstàcia. De tants costums se servava el record que havien estat introduïts una vegada; i la més simple confrontació dels fets encertats, per respecte a diversos temps i llocs, feia veure, com la societat en el seu ensems, en tant que suma de diverses classes, havia assumit i assum de continu formes diverses.
Tant l’acció recíproca dels diversos factors, sense la qual ni tan sols el més simple relat no seria mai possible, com les notícies més o menys encertades quant als orígens i les variacions dels mateixos factors, sol·licitaven a la recerca i al pensament justament ço que no feia la narració configurativa d’aquells grans narradors històrics, que són veritables i estrictes artistes. I, de fet, els problemes que resulten espontanis a partir de les dades de la història, quan aquests es combinen amb altres elements teòrics, donaren lloc a les diverses disciplines dites pràctiques, que, amb diversa rapidesa de moviment i amb variable èxit, es desenvoluparen des de temps antics fins a arribar als moderns, des de l’ètica a la filosofia del dret, de la política a la sociologia, de la jurisprudència a l’economia.
I justament amb el nàixer i el formar-se de tantes disciplines, per la mateixa inevitable divisió del treball, es multiplicaren sense mesura els punts de vista. És cert que en la primera i immediata anàlisi dels multiformes aspectes empírics del complex social, calia un llarg treball d’abstracció parcial; la qual cosa comporta sempre la inevitable conseqüència del veure unilateral. Ço s’ha verificat de manera més aguda i més aparent que no pas en altre camp en el de la jurisprudència, i en les diverses generalitzacions fins a la filosofia del dret. A través de tals abstraccions, que són inevitables en l’anàlisi parcial i empírica, i per efecte de la divisió del treball, els diversos costats i les diverses manifestacions del complex social foren, de mica en mica, fixats i immobilitzats en conceptes generals i en categories. Les accions, els efectes, les emanacions, els efluvis de l’activitat humana – dret, formes econòmiques, principis de conducta i similars – foren com traduïts i convertits en lleis, en imperatius i en principis que eren per damunt de l’home mateix. I de tant en tant s’ha pogut descobrir de nou aquesta veritat simple; que l’únic fet permanent i segur, és a dir l’únic donat, pel qual es mou o al qual es refereix tota disciplina pràctica particular, és aquest: els homes congregats en una determinada forma social, a través de determinats vincles. Les diverses disciplines analítiques, que il·lustren els fets que es despleguen en la història, han acabat per provocar finalment la necessitat d’una ciència social comuna i general, que faça possible la unificació dels processos històrics. I de tals unificacions la doctrina material assenyala precisament l’últim terme, i així l’àpex.
Però no fou, com no serà mai, temps perdut el que s’esmerce en l’anàlisi preliminar i lateral dels fets complexos. Devem a la metòdica divisió del treball l’erudició precisa, és a dir la massa de les consciències declarades, cribades, sistemades, sense les quals tota història social vagaria sempre en el purament abstracte, en el formal, en el terminològic. L’estudi a banda dels presumptes factors històrico-socials ha aconseguit, com aconsegueix qualsevol altre estudi empíric que s’atinga el moviment aparent de les coses, refinar els instruments de l’observació, i a donar manera de retrobar en els fets mateixos, que foren artificiosament extrets de l’ensems, els fils que el lliguen al complex social. Les diverses disciplines, que són mantingudes aïllades i independents per via del pressupost dels factors concurrents en la formació històrica, pel grau de desenvolupament que han assolit, pel material que han aplegat, i pels mètodes que han produït, són ara per tots nosaltres indispensables, si es vol reconstruir qualsevol part dels temps passats. Què en seria de la nostra ciència històrica sense la unilateralitat de la filologia, que és el subsidi instrumental de qualsevol recerca; i a on hauria arribat la bandera d’una història de les institucions jurídiques, que després a tantes altres coses i combinacions ella mateixa adreça, sense l’obstinada fe en l’excel·lència universal del dret romà, que ha generat, amb la jurisprudència generalitzada i amb la filosofia del dret, tants problemes en els quals germina finalment la sociologia?
Així que, en darrer terme, els factors històrics, que recorren per les ments i pels escrits de tants, indiquen quelcom que és molt menys que la veritat, però que és molt més que el simple error, en el sentit groller d’equivocació, d’il·lusió i d’engany. Són el producte necessari d’una consciència, que és en via de desenvolupament i de formació. Naixen de la necessitat d’orientar-se damunt de l’espectacle confús, que les coses humanes presenten a qui vulga narrar-ho; i serveixen doncs, per dir-ho així, de títol, de categoria, d’índex a la inevitable divisió del treball, a través de la qual s’ha elaborat teorèticament fins ara la matèria històrico-social. En aquest camp de coneixement, tal com en el de les ciències naturals, la unitat de principi real, i la unitat de tracte formal, no es troben mai com a primera adquisició, sinó que s’assoleixen tan sols després d’un camí llarg i intricat; així que, també en aquest respecte, ens apareix apropiada l’analogia establerta per Engels entre la troballa del materialisme històric i la de la conservació de l’energia.
L’orientació provisional, segons l’esquema obvia de ço que diuen factors, en determinades circumstàncies, ens pertoca també a nosaltres, que professam un principi de fet unitari de la interpretació històrica. Vull dir que, si volem no simplement teoritzar, sinó que volem, amb la nostra pròpia recerca, il·lustrar un determinat període d’història. Com en aquest cas ens incumb l’obligació de la recerca detinguda i directa, ens és forçat d’atendre primerament els grups de fets que semblen o prominents, o independents, o destacats, en els aspectes de l’experiència immediata. Perquè no és veritablement el cas de creure que el principi unitari de màxima evidència i transparència, al qual hem arribat en la concepció general història, puga, a guisa de talismà, valdre de continu, i a primera vista, com a mitjà infal·lible per resoldre en elements simples l’aparell immanent i l’engranatge complicat de la societat. La subjacent estructura econòmica, que determina tota la resta, no és un simple mecanisme, del qual salten fora, a manera d’immediats efectes automàtics i maquinals, institucions, i lleis, i costums, i pensaments, i sentiments, i ideologies. D’aquest substrat a tota la resta, el procés de derivació i de mediació és força complicat, massa sotil i tortuós, no sempre desxifrable.
L’organament social és, com ja sabem, de continu inestable, si bé això no apareix evident a tots, si no quan la inestabilitat entra en el període agut que anomenam revolució. Aquesta inestabilitat, amb les contínues lluites en el si de la mateixa societat organada, exclou la possibilitat que els homes entren en una condició de continuada aquiescència o acomodació, per la qual podria esdevindre’s que tornassen al viure animal. En l’antítesi hi ha la causa precípua del progrés (Marx). Però és altrament ver, però, que en aquest organament inestable, en el qual és donada la forma inevitable del domini i de la subjecció, la intel·ligència s’ha desenvolupat sempre, no tan sols desigualment, sinó força imperfectament, incongruentment i parcialment. Hi fou i hi és encara en la societat com una jerarquia de l’intel·lecte, i doncs dels sentiments i de les ideacions. Suposar que els homes, sempre i en tots els casos, han tingut una consciència aproximativament clara de la pròpia situació, i d’allò que els convingués més raonablement de fer és suposar l’inversemblant, ans l’insubsistent.
Formes de dret, i accions polítiques i temptatives d’ordre social, foren, com són tothora, a voltes coses endevinades, a voltes coses espatllades, ço és desproporcionades i incongruents pel cas. La història és plena d’errors; el que vol dir, que si tot hi fos necessari, donada la intel·ligència relativa dels qui haguessen de resoldre una dificultats, o trobar una solució a un determinat problema i similars, si tot tingués la seua raó suficient, no tot hi seria raonable, segon el sentit que donen a aquesta paraula els optimistes que raciocinen. A llarg termini les causes determinants de les mutacions, o siga les canviades condicions econòmiques, finiran i fineixen per fer trobar, potser per vies força tortuoses, les formes de dret adients, els ordres polítics adaptats, i les maneres més o menys convenients de l’acomodació social. Però no s’ha de creure que la sapiència instintiva de l’animal racional es manifestàs, o es manifeste, sic et simpliciter, en la plena i clara intel·ligència de tota situació; i que a nosaltres no ens pertoque ara sinó de refer simplísticament el camí deductiu de la situació econòmica a tota la resta. La ignorància – la qual a la seua volta pot també explicar-se – és raó no petita de la manera com la història procedeix; i a la ignorància cal unir la bestialitat no mai completament vençuda, i totes les passions i les nequícies, i les variades formes de corrupció, que foren i són la càrrega necessària d’una societat així organada que el domini de l’home per l’home hi és inevitable, i de tal domini la mentida, la hipocresia, la prepotència i la vilesa foren i són inseparables. Podem, sense ésser utopistes, sinó tan sols en tant que som comunistes crítics, preveure, com de fet preveiem, l’adveniment d’una societat, que desplegant-se de la present, i així dels seus contrastos, per les lleis immanents del devenir històric, faça cap a una associació sense antítesi de classe: la qual cosa comporta que la producció regulada eliminaria l’aleatori de la vida, que en la història es revela fins ara com multiforme entrellat d’accidents i d’incidències. Però ço és l’avenir, i no és, ni el present, ni el passat. Si nosaltres contràriament ens proposam de penetrar en les vicissituds històriques desplegades fins ara, assumint, com assumim, en fil conductor el variar de les formes de la subjacent estructura econòmica, fins a la dada més simple del variar dels instruments, hem de tindre plena consciència de la dificultat del problema que ens proposam; perquè ací no es tracta ja d’obrir els ulls i de veure, sinó d’un esforç màxim del pensament, que s’adreça a vèncer el multiforme espectacle de l’experiència immediata, per reduir-ne els elements en una sèrie genètica. I per això, deia, que en la recerca particular ens pertoca també a nosaltres d’arreplegar els bocins d’aquells grups de fets aparentment aïllats, i d’aquell variopint entrellat, des de l’estudi empíric, en resum, des del qual neix la creença en els factors, que després es desplega en una semidoctrina.
No val contraposar a aquestes dificultats de fet la presumpció un tant metafòrica, força equívoca, i en definitiva d’un valor purament analògic, de l’anomenat organisme social. També per aquest supòsit, esdevingut després en breu temps una mera i vulgar fraseologia, calia que hi passàs precisament el pensament. Perquè això promou la comprensió del moviment històric, com a naixent de les lleis immanents a la societat mateix, i exclou amb això l’arbitrari, el transcendents i l’irracional. Però més enllà d’això la metàfora no regeix; i la recerca especificada, crítica i circumstanciada dels fets històrics és l’única font d’aquell saber concret i positiu, que es correspon al desenvolupament complet del materialisme històric.
Les idees no cauen del cel; ni rebem el bé de déu en somnis.
La mutació en els modes del pensar, que finalment ha produït la doctrina històrica, de la qual es fa ací l’exam i l’exposició preliminar, s’ha desplegat, primer amb lentitud i després amb crescuda rapidesa, precisament en aquest període del devenir humà, en el qual s’esdevingueren les grans revolucions político-econòmiques; és a dir en aquesta època, que contemplada en les formes polítiques es diu liberal, però que contemplada en el seu fons, per efecte del domini del capital damunt de la massa proletària, és l’època de la producció anàrquica. La mutació de les idees, fins a la creació de nous mètodes de concepció, ha anat pas a pas reflectint l’experiència d’una nova vida. Com aquesta, en les revolucions dels últims dos segles, s’ha anat de mica en mica despullant de les cobertes mítiques, místiques i religioses, a mesura que ha adquirit la consciència pràctica i precisa de les seues condicions immediates i directes, així el pensar, que aquesta vida reassum i teoritza, s’ha despullat al seu torn dels pressupòsits teològics i metafísics, per recloure’s, a la fi, en aquesta prosaica exigència: en la interpretació de la històrica cal restringir-se a la coordinació objectiva de les condicions determinants i dels efectes determinats. La concepció materialista assenyala el cim d’aquesta nova direcció del retrobament de les lleis històrico-socials; en tant que no és un cas particular d’una sociologia genèrica, o d’una filosofia genèrica de l’estat, del dret o de la història, sinó que és el resolvent de tots els dubtes i de totes les incerteses que acompanyen les altres formes de filosofar sobre les coses humanes, i és l’inici de la interpretació integral d’aquestes.
Els és doncs cosa fàcil, particularment per la manera com s’impliquen alguns vulgars criticastres, anar retrobant els precursors de Marx i d’Engels, que han precisat els primers en els fonaments. I quan mai ha passat pel cap d’algun dels seguidors llurs, ni que siga pels de la més estricta observança, de fer passar aquells dos pensadors per autors de miracles? Així, si es vol d’anar cercant les premisses de la creació doctrinal de Marx i Engels, no bastarà d’aferrar-se als que es diuen precursors del socialisme fins a Saint-Simon en endavant, ni als filòsofs i destacadament a Hegel, ni als economistes, que havien declarat l’anatomia de la societat que produeix les mercaderies: cal referir-se directament a tota la formació de la societat moderna, i després finalment declarar triomfalment que la teoria és un plagi de les coses que explica.
Perquè, en veritat, els precursors efectius de la nova doctrina foren els fets de la història moderna, que ha esdevingut així perspícua i reveladora d’ella mateixa, des de que s’operà a Anglaterra la gran revolució industrial de la fi del segle passat, i a França arriba aquella gran laceració social que tots saben; les quals coses, mutatis mutandis, s’han anat després reproduint, en diverses combinacions i en formes més mitigades, en tot el món civil. I què altra cosa és, en el fons, el pensament, si no el completament conscient i sistemàtic de l’experiència; i que és aquesta, si no el reflex i l’elaboració mental de les coses i dels processos que naixen i es despleguen, o fora de la nostra voluntat, o per obra de la nostra activitat; i què altra cosa és el geni, si no la forma individuada i consegüent i aguda d’aquell pensar, que per suggestió de l’experiència sorgeix en molts homes de la mateixa època, però en la major part d’ells roman fragmentari, incomplet, incert, oscil·lant i parcial?
Les idees no cauen del cel, i així, com qualsevol altre producte de l’activitat humana, es formen en determinades circumstàncies, en tal precisa maduresa dels temps, per l’acció de determinades necessitats, i per les reiterades temptatives de donar-les satisfacció, i amb la troballa de tal o tal altre mitja de prova, que són com els instruments de la producció i elaboració llur. També les idees suposen un terreny de condicions socials, i tenen la llur tècnica: i el pensament també és una forma del treball. Separar aquelles o aquest, és a dir, les idees i el pensament, de les condicions o de l’àmbit del llur propi naixement i desenvolupament, és desproveir-ne la natura i el significat.
Mostrar com la concepció materialista de la història nasqué precisament en unes determinades condicions i no pas com a opinió personal i discutible de dos escriptors, sinó com una nova conquesta del pensar per la inevitable suggestió d’un nou món que ja es genera, és a dir la revolució proletària, aquest fou l’assumpte del primer assaig. La qual cosa equival a dir que una nova situació històrica és completa amb el seu congruent instrument mental..
Imaginar ara que aquesta producció intel·lectual es podia verificar en qualsevol temps i lloc, és com assumir com a regla de les pròpies recerques l’absurd. Transferir les idees a caprici, des del terreny i des de les condicions històriques en les quals naixen, en qualsevol altre terreny, ço és com prendre com a base del raonament el simple irracional. I per què no s’hi hauria d’imaginar igualment que la ciutat antiga, en la qual nasqueren l’art i la ciència grega i el dret romà, romanent encara ciutat antiga de democràcia amb els esclaus, adquirís idènticament i desenvolupàs totes les condicions de la tècnica moderna? Per què no creure que la corporació artesana medieval, romanent tal com era en el seu quadre fix, s’adreçàs a la conquesta del mercat mundial, sense les condicions de la competència confinada, que començaren precisament per erosionar-la i negar-la? Per què no conjecturar un feu que, romanent pur feu, fos taller de produir exclusivament mercaderies? Per què Michele di Lando no hauria hagut d’escriure ell el Manifest dels Comunistes? Per què no s’hi hauria de pensar que les troballes de la ciència moderna poguessen vindre fora del cervell dels homes de qualsevol altre temps i lloc; és a dir, abans que determinades condicions feren nàixer determinades necessitats, i per a la satisfacció d’aquestes s’hagués de proveir amb una reiterada i acumulada experiència?
La nostra doctrina suposa el desplegament ampli, clar, conscient i prement de la tècnica moderna; i amb aquesta la societat que produeix les mercaderies en els antagonismes de la concurrència, la societat que suposa com a condició inicial, i com a mitjà indispensable de perpetuar-se, l’acumulació capitalista en la forma de la propietat privada, la societat que produeix i reprodueix de continu els proletaris, i per regir-se li cal revolucionar incessantment els seus instruments, inclòs l’estat i els engranatges jurídics d’aquest. Aquesta societat, que, per les lleis mateixes del seu moviment, ha despullat la seua pròpia anatomia, produeix de contracolp la concepció materialista. Aquesta, com ha produït en el socialisme la seua negació positiva, ha generat també en la nova doctrina històrica la seua negació ideal. Si la història és el producte, no arbitrari, sinó necessari i normal, dels homes en tant que es desenvolupen, i es desenvolupen en tant que experimenten socialment, i experimenten en tant que perfeccionen i refinen el treball, i acumulen i serven els productes i resultats d’aquest, la fase de desenvolupament en la qual vivim ara no pot ésser l’última i definitiva, i els contrastos íntims i inherents amb aquesta són les forces productives de noves condicions. I vet ací com el període de les grans revolucions econòmiques i polítiques d’aquests dos últims segles ha madurat en les ments aquests dos conceptes: la immanència i constància del procés en els fets històrics, i la doctrina materialista, que en el fons és la teoria objectiva de les revolucions socials.
No hi ha dubte, que el reeixir a través dels segles i el refer-se estudiadament amb el pensar sobre el desenvolupament de les idees socials, en tant que n’hi ha documentació en els escriptors, és cosa que resulta tothora força instructiva, i assoleix sobretot a fer créixer en nosaltres la consciència crítica, tant dels nostres conceptes com dels nostres procediments. Tal retorn de la ment a les premisses històriques, quan no ens porta a enfangar-nos en l’empirisme d’una erudició confinada, i no ens indueix a la temptació d’establir frívolament vanes analogies, reïx sens dubte a donar flexibilitat i persuasió a les formes de la nostra activitat científica. En l’ensems de les nostres ciències es deriva ara, per via de fet i per continuïtat aproximativa de tradició, l’òptim de tot allò que fou mai trobat, elaborat i demostrat, no tan sols en els temps moderns, sinó fins i tot als de l’antiga Grècia, amb la qual precisament comença de manera definitiva per tot el gènere humà, el desplegament ordenat del pensar conscient, reflex i metòdic. No ens seria possible de fer un sol pas en la recerca científica sense l’ús de mitjans de fa temps descoberts i preparats; com seria dir, tant per adduir alguns dels més generals, de la lògica i de la matemàtica. Per tindre una opinió contrària es correspondria a voler dir que tota generació ha de recomençar de cap, esbarbussant-se.
Però ni en els antics autors, en l’angost àmbit de les llurs repúbliques de ciutat, ni en els escriptors del Renaixement, incerts sempre entre un imaginat retorn a l’antic i la necessitat d’aferrar intel·lectualment el món nou, que era en gestació, fou donat d’arribar a l’anàlisi precisa dels elements últims dels quals resulta la societat, que el geni insuperat d’Aristòtil no veu i no compèn des dels confins en els quals s’explica la vida de l’home ciutadà.
La recerca en l’estructura social, considerada en els modes d’origen i de procés, es fa viva i aguda i assum aspectes multiformes en els segles XVII i XVIII, quan es formà l’economia, i al costat, sota els diversos noms de dret de natura, d’assaigs sobre l’esperit de les lleis i del contracte social, fa camí la temptativa de resoldre en causes, en factors, en dades lògiques i psicològiques, el multiforme i no sempre clar espectacle d’una vida, en la qual es preparava la més gran revolució que es conega. Aquestes doctrines, qualsevol que fos l’intent subjectiu i l’ànim dels autors – com és el cas antitètic del conservador Hobbes i del proletari Rousseau – foren totes revolucionàries en la substància i en els efectes. En el fons en totes retrobes sempre com a estímul i com a motiu les necessitats materials i morals de l’edat nova; que per les condicions històriques eren les de la burgesia: - i per això convenia de combatre, en nom de la llibertat, la tradició, l’església, el privilegi, les classes fixes, o siga els ordes i els sectors, i per conseqüència l’estat que n’era o en semblava autor, i després els privilegis del comerç, de les arts, del treball i de la ciència. On es mirà l’home en abstracte, és a dir els simples individus emancipats i alliberats, per virtut d’abstracció lògica, dels llurs vincles històrics i de necessària dependència social; i en la ment de molts el concepte de la societat arribar a reduir-se en àtoms, i així als petits, als molts, els és natural el creure que la societat mateixa no siga més que una suma d’individus. Les categories abstractes de la psicologia individual es trobaren impulsades al davant, o col·locades al damunt, de l’explicació de tots els fets humans; i vet ací com en tots aquests sistemes i reflexions no es parla més que de por, d’amor propi, d’egoïsme, d’obediència voluntària, de tendència a la felicitat, d’originària bondat de l’home, de llibertat de contractar; i després de la consciència moral, i de l’instint o del sentit moral, i d’altres coses abstractes i genèriques, com les que foren suficients per explicar la concreta història existent, i per crear-ne de sana planta una nova.
En l’acte que tota la societat entrava en una estrepitosa crisi, l’horror de l’antic, del vell, del tradicional, de l’organitzat des de segles, i el presentiment d’una renovació de tota l’existència humana, engendraren finalment un enfosquiment total en les idees de necessitat històrica i de necessitat social; és a dir en aquelles idees que, dibuixades a penes pels filòsofs antics, i que han arribat a tant desenvolupament en el segle nostre, en aquell període de racionalisme revolucionari no tingueren més que rars representants, com Vico, Montesquieu i, en part, Quesnay. En aquesta situació històrica, que fa nàixer una literatura aguda, àgil, subversiva, penetrant i popularíssima, hi ha la raó de ço que Louis Blanc, amb una certa èmfasi, anomenà individualisme; amb la qual paraula altres després d’ell han cregut doncs de donar expressió a un fet permanent de la natura humana, que puga sobretot servir com d’argument decisiu contra el socialisme.
Singular espectacle; més encara singular contrast! El capital, que es formava com era, tendia a vèncer tota altra forma precedent de producció, trencant els vincles i els impediments, tendia a ésser, així, el senyor directe o indirecte de la societat, com de fet ha esdevingut en la més gran part del món; del qual ha procedit que, a banda de totes les formes de misèria moderna i de nova jerarquia en la qual ara ens movem, s’efectuàs la més estrident antítesi de tota la història, és a dir la present entre l’anarquia de la producció en el complex de la societat, i el ferri despotisme del mode de produir en les hisendes, tallers i fàbriques individuals! I bé, els pensadors, i filòsofs, i economistes, i divulgadors d’idees del segle XVIII no veien més que llibertat i igualtat! Tots raonaven de la mateixa manera, tots partien de les mateixes premisses; tant era que arribassen a concloure que calia obtindre la llibertat amb un govern de pura administració, o que fossen directament democràtics, o fins i tot comunistes. El regne pròxim de la felicitat era davant dels ulls de tothom, com un esdeveniment indubtable; n’hi havia prou a eliminar els vincles i els impediments que havien imposat a l’home, per la seua natura bo i perfectible, la força ignorància i el despotisme de l’església i de l’estat. Aquests impediments no semblaven condicions, i termes, en els quals els homes s’hi haguessen trobat per les lleis del llur desenvolupament, i pels viaranys inevitables del moviment antagonista, i per això incert i tortuós de la història, com ens semblen finalment a nosaltres pel prevaldre de l’historicisme objectiu: sinó que, més aviat, semblen simples embarassos, dels quals l’ús recte de la raó ens ha d’alliberar. En aquest idealisme, que assoleix l’àpex en alguns dels herois de la Gran Revolució, germinà una feu il·limitada en el segur progrés de tot el gènere humà. Per primera vegada el concepte d’humanitat apareix en tota la seua extensió, i sense barreja d’idees o de pressupòsits religiosos. Els més resolts entre aquests idealistes foren precisament els materialistes extrems; com els que, negant tot objecte a la fantasia religiosa, assignaven a la necessitat de felicitat aquesta terra com a domini segur, encara que la raó exclogués la via.
Però les idees foren tan bàrbarament maltractades per les coses prosaiques, com s’esdevingué entre la fi del segle passat i el principi d’aquest. Força dura fou la lliçó dels fets, de la qual procediren les més tristes desil·lusions, i després en seguí un radical replegament en els esperits. Els fets, en una paraula, resultaren contraris a tota expectativa; la qual cosa, si d’entrada produís paràlisi entre els desil·lusionats, no pogué per menys d’induir desig i necessitat d’una nova recerca. És notable com Saint-Simon i Fourier, en els quals ben al principi del segle, s’esdevenia, en les formes unilaterals de la genialitat prematura, la reacció contra els resultats immediats de la gran revolució político-econòmica, l’aixecament resolut del primer contra els juristes, i del segon contra els economistes.
De fet, retirats els impediments a la llibertat que foren propis d’altres temps, els substituïen de nous i potser més greus i més dolorosos; i, com la felicitat igual per a tots no s’havia efectuada, la societat romania així en la seua forma política, tal com era abans, una organització de les desigualtats. La societat ha d’ésser, doncs, quelcom per si estanca, una certesa natural, un semovent complex de relacions i de condicions, que desafia els bons propòsits subjectius dels seus components individuals, i passa per damunt de totes les il·lusions i dels dissenys dels idealistes! Segueix, doncs, un camí propi, del qual serà lícit d’extreure les lleis de procés i de desenvolupament, però al qual no és donat d’imposar-ne res! Per aquesta conversió de les ments, el segle XIX s’anuncià amb la vocació d’haver d’ésser el segle de la ciència històrica i de la sociologia.
El pensament, de fet, ha envaït i penetrat tot camp de l’activitat humana, amb el principi del desenvolupament. En aquest segle fou retrobada la gramàtica històrica, i fou revinguda la clau per explorar la gènesi dels mites. En aquest segle foren revingudes les traces embriogenètiques de la prehistòria i foren per primera vegada posades en sèrie de procés les formes polítiques i jurídiques. El segle XIX s’anuncià com el segle de la sociologia, en la persona de Saint-Simon; en el qual, com s’esdevé en els autodidactes i precursors genials, es troben confuses ensems les llavors de tantes tendències contradictòries. Per aquest respecte la concepció materialista és un resultat; però és aquell resultat que és l’acompliment de tot un procés de formació; i com a resultat i com a acompliment aquesta és també la simplificació de tota la ciència històrica i de tota la sociologia, perquè ens reporta des de les funcions derivades i de les condicions complexes a les funcions elementals. I això s’esdevé per la suggestió directa d’una nova i estrepitosa experiència.
Les lleis de l’economia, que són per si i s’expliquen per si, havien triomfat damunt totes les il·lusions, i s’havien mostrat directores de la vida social. La gran revolució industrial, operada inicialment a Anglaterra a la llum del dia, precisament en el segle de les llums, feia entendre com les classes socials, si no són en natura, no són tampoc una conseqüència casual o arbitrària; ans al contrari, naixen històricament i socialment dins i al voltant d’una determinada forma de producció. I qui, en veritat, no havia vist sorgir, sota els seus ulls, els nous proletaris de la ruïna econòmica de tantes classes de petits propietaris, de petits camperols i d’artesans; i qui no era en grau de percebre el mètode de tal nova creació de nou estat social, en el qual tants homes arribaven a ésser reduïts i a trobar-s’hi per força? Qui no era en grau de percebre com el diner esdevingut capital havia reeixit en pocs anys a engrandir-se, per l’atracció que exerceix damunt del treball dels homes lliures, en els quals la necessitat de donar-se lliurament a mercè havia estat d’antuvi preparada amb tants acurats mètodes de dret, i per les vies d’una violenta o indirecta expropiació? Qui no havia vist sorgir les noves ciutats entorn de les fàbriques, i cenyir-se al llur perímetre de desolant misèria, que no era ja un cas de singular desventura sinó la condició i la font de la riquesa? I en aquella misèria de nou estil apareixien nombroses les dones i els infants, eixint per primera vegada d’una existència ignorada, per figurar en l’escenari de la història com a sinistra il·lustració de la societat dels iguals. I qui no sentia – hi fos o no hi fos la discutida teoria del reverend Malthus – que el nombre de convivents, que aquest mode d’organització econòmica pot contindre, si de vegades és insuficient a qui per l’atzar favorable de la producció li calen braços, altres vegades és exuberant, i per això no ocupable i temible? Esdevenia, doncs, cosa evident, que la ràpida i violenta transformació econòmica es verificava estrepitosament a Anglaterra, i hi era reeixida perquè aquell país havia pogut crear, davant de la resta d’Europa, un monopoli fins llavors mai no vist, i per regir aquest monopoli calia una política sense escrúpols, que permetia una bona ocasió per a tothom de traduir en prosa el mite ideològic de l’estat, que hauria d’ésser tutor i pedagog del poble.
En la visió immediata de tals conseqüències de la nova vida tingué origen el pessimisme, més o menys romàntic, dels laudatores temporis acti, des de De Maistre a Carlyle. La sàtira del liberalisme envaeix les ments i la literatura a principi d’aquest segle. Comença aquella crítica de la societat en la qual hi ha l’inici de tota la sociologia. Calia per damunt de tot vèncer la ideologia, que s’havia acumulada i expressada en tantes doctrines del dret de natura i del contracte social. Calia remetre’s directament als fets, que les ràpides vicissituds d’un procés tant intensiu s’imposaven a l’atenció en formes ben noves i temibles.
D’ací Owen, incomparable en tots els respectes; però per aquest especialment fou tan clarivident quant a les causes de la nova misèria com ingenu en recercar els modes de vèncer-les. Calia arribar a la crítica objectiva de l’economia, que aparegué per primera vegada, en formes unilaterals i reaccionàries, en Sismondi. En aquell període de temps, en els quals es mutaven les condicions d’una nova ciència històrica, neixen i criden l’atenció tantes diverses formes de socialisme utòpic, unilateral, o directament extravagant, que no arriben mai fins els proletaris, o perquè aquests no tenen consciència política de fet, o haguent-ne, es mouen a salts, com en les conspiracions i agitacions franceses del 1830-48, o giren en el terreny pràctic de les reformes immediats, com és el cas dels cartistes. I precisament tot aquest socialisme, en tant que utòpic, fantàstic i ideològic, era una crítica immediata i potser genial de l’economia; una crítica unilateral, en resum, a la qual calia el complement científic d’una concepció històrica general.
Totes aquestes formes de crítica parcial, unilateral i incompleta feren efectivament cap en el socialisme científic. Aquest ja no és la crítica subjectiva aplicada a les coses, sinó el retrobament de l’autocrítica que hi ha en les coses mateixes. La crítica veritable de la societat és la societat mateixa, que per les condicions antitètiques dels contrastos en els quals recolza, genera per ella mateixa la contradicció, i aquest venç doncs per traspàs en una nova forma. El resolent de les presents antítesis és el proletariat; ho sàpiguen o no els mateixos proletaris.
Com en aquests la misèria llur ha esdevingut la condició palesa de la societat present, car en ells i en la misèria llur hi ha la raó d’ésser de la nova revolució social. En aquest traspàs de la crítica del pensament objectiu, que examina des de fora les coses i imagina de poder-les corregir per compte pròpia, per la intel·ligència de l’autocrítica que la societat exerceix damunt d’ella mateixa en la immanència del seu propi procés; tan sols en això consisteix la dialèctica de la història, que Marx i Engels, tan sols en tant que eren materialistes, extragueren de l’idealisme de Hegel. I a fi de comptes poc importa si tals respostes i complicades formes del pensament no se n’adonen, ni els literats, que no coneixen altra significat de la paraula dialèctica si no és la de l’artifici sofístic, ni els doctes i els erudits, que no són mai aptes per sobrepassar la consciència empíricament disgregada dels simples particulars.
Però el gran capgirament econòmic, que ha ofert els materials que composen la societat moderna, en la qual ha arribat a la fi al seu gairebé complet desplegament l’imperi del capitalisme, no seria reeixit d’un ensenyament tan ràpid i suggestiu, si no hagués estat lluminosament il·lustrat pel moviment vertiginós i catastròfic de la Revolució Francesa. Posada aquesta en plena evidència, com en tràgica representació, totes les forces antagonistes de la societat moderna, perquè aquesta s’obre pas entre les ruïnes, i s’assenyalaren en breu espai de temps precipitadament les fases del seu naixement i del seu establiment.
Neix la revolució dels impediments que la burgesia havia de vèncer amb la violència, després que es fa evident com la transició de la vella a la nova forma de la producció – o de la propietat, com diuen per necessitat de jerga professional els juristes – no es podia realitzar-se per les vies més tranquil·les de les successives i graduals reformes. I fou per això sublevació, atrit i remescla de totes les velles classes de l’Ancien Régime, i ràpida i vertiginosa formació a un temps de noves classes, en el brevíssim però singularment intensiu període de sols deu anys, que en comparació amb la història ordinària d’altres països i temps semblen segles. En aquesta comprensió de vicissituds de segles en un gir tan breu d’anys, s’exemplificaren els moments i els aspectes més característics de la societat nova, o moderna, amb una evidència major en tant que la burgesia en pugna havia ja creat per a ella mateixa tals mitjans i òrgans intel·lectuals, per posseir en la teoria de l’obra pròpia la consciència reflexa del seu moviment.
La violenta expropiació d’una part no petita de la vella propietat, és a dir d’aquella que era immobilitzada en el feu, en els demanials regis i principescs i en la mà morta, amb drets reals i personals que en derivaven per milers de vies, posades a disposició de l’estat, esdevingut per necessitat de les coses un terrible i omnipotent govern d’excepció, una massa extraordinària de mitjans econòmics; i aquests, per un vessant donaren lloc a la singular finança dels assignats, finats després en l’anul·lació d’ells mateixos, i per un altre vessant donaren lloc a la formació de nous propietaris, que es feren deutors de les oportunitats de l’agiotatge, i a les contingències de la intriga i de l’especulació, per la fortuna llur I qui hauria mai gosat després de jurar damunt del cap del sacre i atàvic institut de la propietat, quan el títol recent i certificat d’aquesta recolzava així palesament en la notícia d’afortunades contingències? Si mai havia passat pel cap de tants molestos filòsofs, per començar amb els sofistes, que el dret fos una útil i còmoda fabricació de l’home; aquesta proposició de malvistos herètics podia semblar com mai veritat simple i intuïtiva fins als últims rodamons dels suburbis de París. No havien aquests, els proletaris, donat l’impuls, amb tota la resta del poble menut, a la revolució en general amb els tasts anticipats de l’abril del 89; i no s’hi trobaren després com expulsats de nou de l’escena de la història després del fracàs de la revolta del Prairial del 95? No havien ells portats a l’esquena tots els fogosos oradors de la llibertat i de la igualtat; no havien tingut a les mans la Comuna parisina, que fou per un temps l’òrgan impulsiu de l’Assemblea i de tota França; i no finien després en l’amarga desil·lusió d’haver creat amb les pròpies mans els nous patrons? En la consciència fulmínia de tals desil·lusions hi ha el motor psicològic, ràpid i immediat, de la conspiració de Babeuf; la qual, per això mateix, és un gran fet de la història, i té en ell tots els elements de la tragèdia objectiva.
La terra, que el feu i la mà mort havien lligat a un cos, a una família, a un títol, alliberada dels seus vincles havia esdevingut mercaderia, perquè fos base i instrument per produir mercaderies; i havia esdevingut després d’un temps mercaderia tan amatent, dòcil i adaptable com per prestar-se a circular en els símbols de tantes peces de carta. I en torn a aquests símbols multiplicats tant damunt de les coses que havien de representar, que finalment acabaren en el no-res, sorgeix gegant el negoci, com sorgeix de qualsevol part, damunt de les esquenes de la misèria dels més miserables, i entre tots els castigats per la precipitada i sinuosa política, i desfermat sobretot en partit de la guerra i dels seus gloriosos èxits. Finalment els ràpids progressos d’una tècnica accelerada per les urgents circumstàncies, donaren matèria i ocasió al prosperar dels negocis.
Les lleis de l’economia burgesa, que són les de la producció individual en el camp antagonista de la concurrència, brollaren furioses, amb tots els mitjans de la violència i de la insídia, contra l’arbitri idealista d’un govern revolucionari; el qual, fort per la certesa de salvar la pàtria, i fort encara més per la il·lusió de fundar en etern la llibertat dels iguals, cregué que fos cosa possible suprimir l’agiotatge amb la guillotina, eliminar el mercantilisme amb la clausura de la borsa, i assegurar al poble menut l’existència amb fixar el màxim de preus de gèneres de primera necessitat. Les mercaderies, i els preus, i els negocis reivindicaren amb la violència la llibertat pròpia, contra els que volien legislar o imposar-los la moral.
El termidor, tant se val quines fossen les intencions personals dels termidorians, o vils, o paoroses, o il·luses, fou, tant en les causes directes com en els seus efectes no remots, el triomf dels negocis damunt de l’idealisme democràtic. La constitució del 93, que assenyala l’extrem límit al qual pot arribar el pensament democràtic, no s’havia posat mai en execució. La pressió greu de les circumstàncies, l’amenaça de l’estranger, les diverses formes de rebel·lió en l’interior, de la girondina a la vendeana, havien fet necessari un govern d’excepció, que fou el Terror nascut de la por. A mesura que els perills cessaven, cessà la necessitat del terror; però la democràcia s’afeblí davant dels negocis, en els quals naixia la propietat dels propietaris nous. La constitució de l’any III consagrà el principi del moderantisme liberal, del qual ha procedit tot el constitucionalisme del continent europeu: però davant de tot fou la via per arribar a la garantia de la nova propietat. Canviar els propietaris, salvant la propietat, aquest és el mot, aquesta la paraula d’ordre, aquesta l’ensenya, que circulà durant anys des del 10 d’agost del 92, d’ací les commocions violentes i els ardits dissenys de colors que intentaren fundar la societat en la virtut, en la igualtat, en l’espartana abnegació. El Directori fou el tràmit a través del qual la revolució arriba a negar-se ella mateixa com a conat idealista; i amb el Directori, que fou la corrupció confessada i professada, esdevé realitat el mot: s’han canviat els propietaris, però la propietat s’ha salvada! I finalment calia, per extreure de tantes runes un edifici estable, la força veritable; i aquesta s’hi trobà un singular aventurer d’insuperada genialitat, que la fortuna havia aixecat romanament, i l’únic que posseïa la virtut de posar la clau de la convenient moral en aquella faula gegantina, perquè en ell no hi havia ombra, ni traça d’escrúpols morals.
Tot s’hi veu en aquella rapinya d’esdeveniments. Els ciutadans armats de la defensa de la pàtria, victoriosos més enllà dels confins de la circumstant Europa, a la qual porten amb la conquesta la revolució, esdevenen soldadesca per oprimir la llibertat en la pàtria. Els camperols, que un impuls d’imperiosa suggestió produïren en entrar en les terres de feu l’anarquia del 89, esdevinguts, o soldats, o petits propietaris, o petits arrendataris, després d’haver estat per un quart d’hora les sentinelles avançades de la revolució, recaigueren en la silenciosa i balorda quietud de la llur vida tradicional, que, muda de casos i de moviments, fa de substrat segur a l’anomenat ordre social. Els petits burgesos de ciutat, i els ja membres de les corporacions, en poc temps d’acomodaren per esdevindre, en el camp de les relacions econòmiques, els prestadors lliures de l’obra de la mà. La llibertat del comerç exigia que tot producte esdevingués lliurement comerciable, i superava, per tant, l’últim impediment, obtenint que el treball esdevingués també ell lliure mercaderia.
Tot es mudà en aquell temps. L’estat, que havia aparegut per segles a tants milions d’il·lusos una sacra institució, o un diví mandat, deixant el cap del seu sobirà sota la freda acció d’un instrument tècnic, en romangué desconsagrat i profanat. Esdevenia ell mateix, l’estat, un aparell tècnic, que substituïa la jerarquia per la burocràcia. I perquè ja no hi havia presumpció d’antics títols, que donaren raó de privilegi de tindre-hi plaça, aquest nou estat podia esdevindre la presa de qui ho pillàs; es trobava, en resum, sotmès als encants, perquè els afortunats entre els ambiciosos fossen els únics garants de la propietat, i dels nous i vells propietaris. El nou estat, al qual li calgué el 18 de brumari per esdevindre una burocràcia ordenada recolzada en el militarisme victoriós, aquest estat que completava la revolució en l’acte que la negava, no podia fer menys del seu text, i tingué en el Codi Civil, que és el llibre d’or de la societat que produesca i venga mercaderies. No debades la jurisprudència generalitzada havia servat i comentat per segles, en la forma d’una disciplina científica, aquell dret romà, que fou, és i serà la forma típica i clàssica del dret de tota societat de les mercaderies, fins que el comunisme no tolga de mitjans la possibilitat de vendre’n i de comprar-ne.
La burgesia, que per la incidència de tantes singulars circumstàncies féu l’estrepitosa revolució amb el concurs de tantes altres classes i semiclasses, desaparegudes poc temps després gairebé totes de l’escena política, aparegué en els moments d’atrit més viu com impulsada per lemes i inspirada per una ideologia, que seria de fet deformada pels efectes que sobrevisqueren i positivament es perpetuaren. Això fa que en el calor de la lluita la vertiginosa mutació del substrat econòmic aparega com dissimulada pels ideals, i enfosquida per l’entrellat de tantes propostes i dissenys, dels quals sorgiren actes de roïnesa i d’heroisme inaudits, i corrents d’il·lusions i dures proves de desenganys. Però s’alliberà entre els humans de forma ben potent la fe en l’ideal del progrés. Alliberar l’ésser humà de la superstició, o directament de la religió, fer de cada individu un ciutadà, de cada privat un home públic; aquest és l’inici: - i després en la línia d’aquest programa compendiar, en l’acció breu de pocs anys, aquella evolució, que als més idealistes d’ara els sembla una obra de molts segles encara venidors: - aquest és l’idealisme de llavors. I per què hauria de repugnar-nos la pedagogia de la guillotina?
Tal poesia, grandiosa certament si no delitosa, deixà enrere seu una prosa força dura. I fou la prosa dels propietaris, que devien la propietat a la fortuna, i fou la de l’alta finança i dels proveïdors enriquits, dels mariscals, dels prefectes, dels periodistes i dels artistes i literats mercenaris; fou la prosa de la cort del singular mortal, la qualitat del gènere militar del qual, inserida en l’índole brivallesca, l’havia conferit sens dubte el dret d’escarnir com ideòleg aquell qui no admiràs el fet nu i cru, que en la vida pot ésser, com era per ells, la simple brutalitat de l’èxit.
La Gran Revolució afectà el curs de la història en bona part d’Europa. D’ella parteix tot ço que anomenam liberalisme i democràcia moderna, excepte els casos d’errada imitació d’Anglaterra, i fins a l’establiment de la unitat d’Itàlia, que fou, i romandrà potser com l’últim acte de la burgesia revolucionària. Fou aquella revolució l’exemple més viu i més instructiu de com una societat es transforma, i de com les noves condicions econòmiques es desenvolupen, i en desenvolupar-se coordinen en grups i classes els membres de la societat. Fou la prova palpable de com es troba el dret quan cal per expressió i defensa de determinades relacions, i com es crea l’estat, i se’n disposen els mitjans, les forces i els òrgans. I es veu com les idees germinen en el terreny de les necessitats socials, i com els caràcters, les tendències, els sentiments, la voluntat, o siga, per dir-ho breument, les forces morals, es prodiguen i despleguen en condicions circumstanciades. En una paraula, les dades de la ciència social foren, per dir-ho així, amanides per la societat mateixa, i no cal meravellar-se si la revolució, que fou precedida ideològicament per la forma més aguda de doctrinarisme racionalista que es conega, haja finit després per deixar rere seu la necessitat d’una ciència història i social antidoctrinària; com en bona part ha reeixit de fer-ne en el nostre segle, que desplega encara més en les acaballes.
I ací, per les coses que he dit i per les generalment ben sabudes, seria inútil recordar novament com a Owen s’oposen Saint-Simon i Fourier, i de repetir per quines vies s’originà el socialisme científic. L’important és en dos punts sols, és a dir: que el materialisme històric no podia nàixer si no de la consciència teòrica del socialisme; i que això mai pot explicar el seu propi origen, amb els seus propis principis, la qual cosa és la prova màxima de la seua maduresa.
No era per això fora de lloc la frase amb la qual comença aquest capítol: les idees no cauen del cel.
Pel camí fet fins ací ha de semblar clar a tothom quin és el valor precís i relatiu de la així dita doctrina dels factors; i de quina manera es reïx a eliminar objectivament aquests conceptes provisoris, que foren i són simples expressions d’un pensament no arribat plenament a maduresa.
I, amb tot, a aquesta doctrina cal tornar-nos encara una vegada, per declarar millor, i més detingudament, per quines raons depèn que dues dels anomenats factors, és a dir l’estat i el dret, foren o són encara afers principals o exclusius subjecte de la història. La historiografia, de fet, ha respost per segles en aquestes formes de la vida social l’essencial del desenvolupament humà; i, així, no ha vist aquest desenvolupament si no és en el modificar-se de tals formes. La història ha estat tractada per segles com a disciplina pertanyent al moviment jurídico-polític, i així al polític principalment. La inversió de la política a la societat és cosa recent; i encara força més recent és la resolució de la societat en els elements del materialisme econòmic. En altres paraules, la sociologia és una invenció força recent; i el lector, esper, haurà entès per ell mateix, que adopt aquest paraula, brevitatis causa, per indicar en general la ciència de les funcions i de les variacions socials, i no per referir-me al cas específic del mode com la tracten els positivistes.
Per la resta és cosa ben sabuda com, fins al principi d’aquest segle, les notícies que s’atenyien als usos, als costums, a les creences i similars, i també les que s’atenyien a les condicions naturals, que fan de subsòl i de circuit a les formes socials, apareixien en les històries polítiques com simples curiositats, o com accessoris i complements de la narració. Tot això no pot ésser accidental: i no ho és. Adonar-se de la tardana aparició de la història social és per això de doble interès: perquè la doctrina nostra justifica encara una vegada més, per aquesta via, la seua raó d’ésser; i perquè de les coses dites factors es fa l’eliminació de manera definitiva.
Feta excepció d’alguns moments crítics, en els quals les classes socials, per extrema incapacitat de tindre’s en una condició de relatiu equilibri per adaptació, entren en una més o menys prolongada crisi d’anarquia; i feta excepció d’aquelles catàstrofes singulars, en les quals tot un món precipita, com en la caiguda de l’Imperi Romà d’Occident, o en dissoldre’s el Califat: des que hi ha memòria d’història escrita, l’estat apareix, no sols com l’àpex, i com el vèrtex de la societat, sinó com el regidor d’ella. El primer pas que el pensar ingenu havia fet en tal ordre de consideracions consisteix en aquest enunciat: el regidor és l’autor.
Feta, a més, excepció de certs breus períodes de democràcia exercida amb la viva consciència de la sobirania popular, com fou d’algunes ciutats gregues, i assenyaladament d’Atenes, i d’algunes comunes italianes, i especialment de Florència (aquelles eren, però, d’homes lliures patrons d’esclaus, aquestes foren de ciutadans privilegiats que explotaven el foraster i el camp), la societat regida per estat fou sempre d’una majoria posada en mans d’una minoria. Així que la majoria dels homes ha aparegut en la història com una massa regida, governada, guiada, explotada i maltractada; o, si més no, com a variopinta conglomeració d’interessos, que alguns pocs haurien de regular, mantenint en equilibri les divergències, per pressió o compensació.
D’ací la necessitat d’un art de govern; i, com aquesta es fa abans de cap altra cosa palesa als observadors de la vida col·lectiva, era natura així que la política aparegués com l’autora de l’ordre social, i com l’índex de la continuïtat en el succeir-se de les formes històriques. Qui diu política, diu activitat, que fins a un cert punt es condueix per disseny; és a dir fins que els càlculs no topen amb resistències ignorades o inesperades. Assumint, per lo que suggeria la imperfecta experiència, a autor de la societat l’estat, i a autora de l’ordre social la polític, en venia de conseqüència, que els historiadors narradors o raonadors fossen portats a reposar l’essencial de la història en el succeir-se de les formes, de les institucions i de les idees polítiques.
D’on hagués tingut origen l’estat, i en què trobàs fonament el seu perpetuar-se, no importava, com no importa al comú raonament. Els problemes d’índole genètica despunten, com ja és ben sabut, força tard. L’estat hi és, i troba la seua raó en la seua necessitat actual: - tant és ver que la fantasia no ha pogut adaptar-se a la idea que no hi fos abans, i n’ha prolongada l’existència conjectural fins als primers orígens del gènere humà. Déus, o semidéus i herois en foren els instituïdors, en la mitologia si més no; com en la teologia medieval el papa fa de font primera, i per això divina i perpètua, de tota autoritat. Encara en els nostres temps, viatgers inexperts i missioners idiotes troben per tot l’estat, allà, prop dels salvatges i els bàrbars, on no és més que la gens, o la tribu de les gentes, o l’aliança de les gentes.
Dues coses concorren perquè tals prejudicis del raonament fossen vençuts. En primer lloc fou necessari reconèixer que les funcions de l’estat neixen, creixen, disminueixen, s’alteren i se succeeixen amb el variar de certes condicions socials. En segon lloc ha convingut que s’arribàs a entendre que l’estat existeix i es regeix en tant que s’adreça a la defensa de certs interessos determinats, d’una part de la societat, contra tota la resta de la mateixa societat, que s’ha de fer de tal manera, en el seu ensems, que la resistència dels subjectes, dels maltractats, dels explotats, o es disperse en múltiples atrits, o trobe compensació en avantatges parcials, en tant que miserables, dels mateixos opressors. La miraculosa i admirada art política es resol per això en un enunciat força simple: aplicar una força, o un sistema de forces, a un ensems de resistències.
El primer i més difícil pas es fa quan s’arriba a resoldre l’estat en les condicions socials de les quals s’origina. Però aquestes mateixes condicions socials han estat després precisades amb la teoria de les classes; la gènesi de les quals és en la manera de les diverses ocupacions, donada la distribució del treball, és a dir donades les relacions que coordinen i vinculen els homes en una determinada forma de producció.
En aquest punt el concepte de l’estat ha cessat de representar la causa directa del moviment històric, com a presumpte autor de la societat: perquè s’ha vist que, en qualsevol forma i variació, no és més que l’ordenament positiu i forçat d’un determinat domini de classe, o d’una determinada acomodació de diverses classes. I, doncs, per ulterior conseqüència de tals premisses, s’ha arribat finalment a reconèixer que la política, en tant que art d’operar deliberadament, és una part força petita del moviment general de la història, i és una part no gran de la formació i del desenvolupament del mateix estat; en el qual moltes coses, és a dir moltes relacions, naixen i es despleguen per necessària acomodació, per tàcit consens, per sobtada o tolerada violència, per intuïtiu replegament. El regne de l’inconscient, en el sentit de ço que no és volgut per arbitri, deliberació o elecció, sinó que es determina i es fa per successions d’hàbits, de costums, d’acomodacions i similars, ha entrat de fa temps en el camp de les coneixences que formen objecte de la ciència històrica; i la política, que havia estat assumida com a regla d’explicació, ha esdevingut ella mateixa la cosa a explicar.
Per quines raons la història es presentava en exclusives vestidures polítiques són, doncs, paleses com mai.
Però no per això l’estat és una simple excrescència, o un pur accessori, o del cos social, o de la lliure associació; com sembla a tants utopistes, i a tants ultraliberals anarquitzants. Si la societat ha fet cap, fins ara, a l’estat, és perquè li ha calgut tal complement de força i d’autoritat, en tant que es tracta de desiguals, per efecte de les diferenciacions econòmiques. L’estat és quelcom de ben real, com a sistema de forces, que mantenen l’equilibri, o l’imposen amb la violència i amb la repressió. I per existir com a tal sistema de forces ha hagut d’esdevindre una potència econòmica; recolze bé en la ràzzia, en el botí, en la imposició de guerra, o consistesca en la directa propietat demanial, o es formi de volta en volta, com en el mètode modern de les finances públiques, que assum les formes constitucionals simulades d’una pretesa autotaxació. En aquesta potència econòmica, tant crescuda en els estats moderns, consisteix el fonament de la seua capacitat d’operar. D’ella deriva que, a través d’una nova divisió del treball, en torn a les funcions de l’estat mateix es formen ordres i sectors especials, és a dir classes particularíssimes, no exclosa la dels paràsits.
L’estat, que és i ha d’ésser potència econòmica, perquè en defensa de les classes dirigents siga fornit de mitjans per reprimir, per governar, per administrar, per guerrejar, crea directament o indirecta un ensems d’interessos nous i particulars, que reaccionen necessàriament damunt de la societat. És així com l’estat, en l’acte que sorgeix i es manté com a garant de les antítesis socials, que són conseqüència de les diferenciacions econòmiques, forma entorn seu un cercle d’interessats directament en la seua existència.
D’això deriven dues conseqüències. Com la societat no és un tot homogeni, i més aviat és un cos de particularejades articulacions, un multiforme complex d’interessos antitètics, s’esdevé així que algunes vegades els regidors de l’estat tendeixen a aïllar-se, i en tal aïllament es contraposen a la societat sencera. I després en segon lloc s’esdevé que òrgans i funcions creades inicialment en benefici de tots, degeneren en abusos de consorteries, de conventícoles i de camorres. D’ací les aristocràcies i les jerarquies nascudes de l’ús dels poders polític, i d’ací les dinasties; formacions que vistes a la llum de la simple lògica semblen del tot irracionals.
Des de que hi ha història registrada, l’estat ha crescut o disminuït en poders, però no ha desaparegut mai, perquè mai no vingueren a menys, en la societat dels desiguals per diferenciació econòmica, les raons per mantindre i defendre amb la força i amb la conquesta, o l’esclavitud, o els monopolis, o el predomini d’una forma de producció, mitjançant la senyoria de l’home damunt dels homes. On després l’estat ha esdevingut com l’arena d’una incessant guerra civil, que s’hi desplega de continu, encara que no aparega en les formes estrepitoses dels Mario i dels Sil·la, de les jornades de juny i de la secessió americana. Dins de l’estat ha florit sempre la corrupció de l’home per mitjà de l’home; perquè si no hi ha forma de domini que no trobe resistència, no hi ha resistència que per les necessitats urgents de la vida no puga degenerar en resignada acomodació.
Per tals raons les vicissituds històriques, vistes en la superfície de la monòtona narració ordinària, semblen com la repetició força poc variada del mateix tipus, com una espècie de tornada, o de configuració de caleidoscopi. No cal meravellar-se que el conceptualista Herbart i el maligne pessimista Schopenhauer arribassen a la conclusió que d’història com a veritable procés nbo hi ha més que, en vulgar, es diria així: la història és una cançó enutjosa!
Reduïda la història política a la seua quintessència, l’estat roman aclarit en tota la seua prosa, en la qual ja no hi traça, ni de teològica transhumanació, ni d’aquella metafísica transubstanciació, que tingué tanta voga entre certs filòsofs alemanys: per exemple, l’estat que és la Idea, l’estat Idea que s’explica en la història, l’estat que és l’actualització plena de la personalitat, i papolades semblants. L’estat és un ordenament real de defensa per garantir i perpetuar un mètode de convivència, el fonament del qual és, o una forma de producció econòmica, o un acord i una transacció entre diverses formes. Per fer-ho més breu, l’estat suposa, o un sistema de propietat, o l’acord entre diversos sistemes de propietat. En això hi ha el fonament de tota art seua, en l’exercici de la qual cal que l’estat esdevinga una potència econòmica, i que tinga també els mitjans i els modes per fer passar la propietat de les mans dels uns en les mans dels altres. Quan, per efecte d’una renovació aguda i violenta de les formes de la producció, cal proveir un insòlit i extraordinari capgirament de les relacions de la propietat (p. e. abolició de la mà morta i del feu, abolició dels monopolis comercials), alhora la vella forma política és insuficient, i la revolució és necessària per crear el nou òrgan que executa la transformació econòmica.
Ara, feta abstracció de temps antiquíssims per nosaltres ignorats, tota la història s’ha desplegada en els contactes i en els contrastos de diverses tribus, i comunes, i després de diverses nacions i de diversos estats, és a dir, les raons de les antítesis internes en l’interior de cada societat sempre s’han anat complicant amb els atrits de l’exterior. Aquestes dues raons de contrast es condicionen per vicissitud, però de formes sempre variades. Potser és el malestar intern ço que impulsa una comunitat o un estat a entrar en col·lisions externes; altres vegades són aquestes col·lisions les que alteren les relacions internes.
El moviment precipu de les vanes relacions entre les diverses comunitats fou des dels orígens, com fins ara, el comerç en el sentit ample de la paraula, o siga el bescanvi: ja fos que es tractàs de cedir, com una tribu pobra, l’únic excedent, a canvi d’altres coses, ja que siga que es tracte, com avui, de la gran producció en massa, que es fa amb l’objectiu exclusiu de vendre, per treure del diner el diner crescut un tant. Aquesta enorme massa per esdeveniments externs i interns, que s’acumulen i s’encavalquen un damunt l’altre en la cronohistòria ordinària, torben tant els historiògrafs expositors i compendiadors, com els que gairebé s’emboliquen en infinites temptatives d’artificials reagrupaments cronològics i prospectius. Qui, per contra, segueix el desplegament intern dels diversos tipus socials quant a la llur estructura econòmica, i considere les vicissituds polítiques com a resultats particulars de les forces operants en la societat, fineix per vèncer la confusió de la múltiple i incerta impressió empírica, i en el lloc de la línia cronològica, del sincronisme i de la prospectiva, posa la sèrie concreta d’un procés real.
Davant d’aquest gènere de consideracions realistes cauen totes les ideologies fonamentades en la missió ètica de l’estat, o en qualsevol altra frase similar. L’estat és, per dir-ho així, posat en el lloc, i roman com a enquadrat en els contorns del devenir social, en tant que forma que és efecte d’altres condicions, i que al seu torn, ja que existeix, reacciona naturalment damunt la resta.
I ací despunta una altra qüestió.
Aquesta forma serà superada mai? - és a dir, hi pot haver una societat sense estat? - o, més aviat, hi pot haver una societat sense classes? - i, si cal explicar-se millor, hi haurà una forma de producció comunista, amb tal repartiment de treball i d’oficis que no puga donar lloc al desplegament de les desigualtats, de les quals es genera el domini de l’home damunt l’home?
En la resposta afirmativa a aquestes demandes consisteix la suma del socialisme científic; en tant que aquest enuncia l’adveniment de la producció comunista, no com a postulat de crítica, ni com a meta d’una voluntària elecció, sinó com el resultat de l’immanent procés de la història.
Com és ben sabut, la premissa de tals previsions és en les condicions mateixes de la present producció capitalista. Aquesta socialitza de continu el mode de producció, apropa sempre més el treball viu i reglamentat a les condicions objectives de la tècnica, concentra de dia en dia sempre més la propietat dels mitjans de producció en les mans de pocs, que com a accionistes i negociadors d’accions es troben com més va més absents del treball immediat, la direcció del qual passa a la intel·ligència. Amb el créixer de la consciència de tals situacions en els proletaris, dels quals l’ensenyament de la solidaritat prové de les condicions mateixes de la llur regimentació, i amb el decréixer de la capacitat en els detentors del capital per conservar la direcció privada del treball productiu, s’arribarà a un punt que, d’una manera o altra, amb l’eliminació de tota forma de renta, interès i benefici privat, la producció passarà a l’associació col·lectiva, o siga serà comunista. Així cessaran totes les desigualtats que no siguen les naturals del sexe, de l’edat, del temperament i de la capacitat; cessaran, ço és, totes les desigualtats que pertanyen a les classes econòmiques, i que hi són generades: i desaparegudes les classes s’esvairà la possibilitat de l’estat, com a domini de l’home per l’home. El govern tècnic i pedagògic de la intel·ligència seria l’únic ordre de la societat.
Per tal via el socialisme científic, per ara idealment si més no, ha superat l’estat; i superant-lo l’ha entès a fons, tan en el seu mode d’origen com en les raons de la seua desaparició natural. I l’ha entès precisament perquè no s’hi alça en contra de manera unilateral i subjectiva, com feren ja moltes vegades en altres temps cínics, i estoics, i epicuris de tota mena, i després sectaris religiosos, i cenobites visionaris, i utopistes conventícoles, i finalment anarquistes de tota tinta i color. Ans al contrari, més que alçar-se contra ell mateix, el socialisme científic ha mirat de mostrar com l’estat s’aixeca de continu contra ell mateix, creant en els mitjans dels quals no pot prescindir, per exemple finances colossals, militarisme, sufragi universal, extensió de la cultura, i similars, les condicions de la seua pròpia ruïna. La societat que l’ha produït el reabsorbirà: o siga, com la societat, en tant que forma de producció, eliminarà l’antítesi de capital i treball, així amb la desaparició dels proletaris, i cessant les condicions que fan possible el proletariat, desapareixerà tota dependència de l’home envers l’home, en qualsevol forma de jerarquia.
Els termes dins dels quals s’efectuarà la gènesi i el desenvolupament de l’estat, des del seu punt inicial d’aparició dins una determinada comunitat, en la qual arrencà la diferenciació econòmica, fins a aquest moment, en la qual la seua desaparició comença a dibuixar-se en la ment, el fan més que mai comprensible.
I per tal comprensibilitat, que el redueix a necessari complement de determinades formes econòmiques, la presumpció de considerar-lo com a factor autònom de la història roman eliminada per sempre.
Torna com mai quelcom relativament fàcil adonar-se de com el dret ha estat elevat a factor decisiu de la societat, i per tant de la història, directament o indirecta. Per davant de tot és bo de recordar per quines vies s’ha format la concepció filosòfica del dret generalitzat, en la qual té principalment arrel la consideració de la història com a dominada pel progrés legislatiu per si mateix.
Amb el precoç dissoldre’s de la societat feudal en alguns punts de la Itàlia central i septentrional, i amb el sorgir dels comuns, que foren repúbliques de productors corporatius, i de corporacions de mercaders, tornà amb honor el dret romà. Reflorí en les universitats; i com renaixia en oposició als drets bàrbars i en bona part en oposició al dret canònic, era evidentment, en tal refloriment seu, una forma del pensament més responent a les necessitats de la burgesia, que començava a desenvolupar-se.
De fet, davant del particularisme dels drets, que eren, o consuetuds de pobles bàrbars, o privilegis d’un cos, o concessions papals i imperials, aquell dret apareixia com la universalitat de la raó escrita. No havia arribat a considerar la personalitat humana en les relacions més abstractes i generals; en tant que un Tici qualsevol és capaç d’obligar-se i d’obligar, de vendre i de comprar, de cedir, donar i similar? El dret romà, en tant que elaborat en la seua última redacció per autoritat d’emperadors per part de juristes servils, semblava, doncs, en el declinar de les institucions medievals, com una força revolucionària, i com a tal era un gran progrés. Aquest dret així universal, que donava els mitjans per capgirar i bandejar els drets bàrbars, era certament un dret més responent a la natura humana contemplada en les seues relacions genèriques; i en la seua oposició als drets particulars i de privilegi semblava com un dret de natura.
És sabut, d’altra banda, com va nàixer la ideologia del dret de natura. Arribà al seu màxim floriment en els segles XVII i XVIII; però fou de bell antuvi preparada per la jurisprudència que prenia com a fonament el dret romà, o adoptat, o aplicat, o comentat.
En la formació de la ideologia del dret natural concorre un altre element, és a dir la filosofia grega de les èpoques tardanes. Els grecs, que foren els inventors d’aquelles determinades arts del pensament que són les ciències, no extragueren mai, com és ben sabut, de les múltiples lleis locals llurs una disciplina que corresponga a ço que denominam jurisprudència. Per contra, pel ràpid progrés de la ciència abstracta en l’àmbit de les democràcies arribaren ben d’hora a les més ardides dissertacions lògiques, retòriques i pedagògiques sobre la natura del dret, de l’estat, de la llei, de la pena; on després en la llur filosofia es troben les forces rudimentàries de totes les discussions posteriors. Però tan sols més tard, és a dir en els temps de l’hel·lenisme, quan els confins de la vida grega s’havien engrandit tant com per confondre’s amb els del món civilitzat, en l’àmbit d’aquell cosmopolitisme, que duia amb ell la necessitat de cercar en tot home l’home, nasqué el racionalisme del dret, o el dret de natura, en la forma que l’imprimeix la filosofia estoica. Aquest racionalisme grec, que havia ofert ja qualque element formal a la codificació lògica del dret romà, resorgeix en el segle XVII en la doctrina que fou precisament del dret natural.
De vàries fonts, doncs, derivà la ideologia, que ha servit d’arma de crítica i d’instrument per donar forma jurídica a l’ordenament econòmic de la societat moderna.
De fet, però, aquesta ideologia jurídica reflecteix, en la lluita pel dret i contra el dret, el període revolucionari de l’intel·lecte burgès. I en tant que pren d’entrada els bocins doctrinaris del retorn a la tradició filosòfica antiga, i de la generalització de la jurisprudència romana, en tota la resta i en tot el seu genuí desenvolupament és de fet nova i moderna. El dret romà, en tant que generalitzat per l’escola i per l’elaboració modernes, roman sempre en ell mateix un recull de casos no deduïts de preconcepcions de sistema, ni preordenats per la ment sistemàtica d’un legislador. I d’altra banda el racionalisme dels estoics, i dels llurs contemporanis i sequaços, fou de mera contemplació, i no produí en torn seu un moviment revolucionari. La ideologia del dret de natura, que finalment tindria el nom de filosofia del dret, fou per contra sistemàtica, partí sempre d’enunciats generals, i fou a més batalladora i polèmica, i així arribarà a les mans amb l’ortodòxia, amb la intolerància, amb el privilegi, amb els cossos; combaté, en resum, per les llibertats, que ara constituïen els fonaments de la societat moderna.
En l’àmbit d’aquesta ideologia, que era un mètode de combat, germinà per primera vegada, de forma típica i decisiva, el pensament que hi ha un dret que és la mateixa cosa que la raó. Els drets contra els quals es combatia apareixien com una desviació, com un retrocés, com un error.
D’aquesta fe en el dret racional naixia la creença cega en la força del legislador, que apareix tan exagerada en formes de fanatisme en els moments aguts de la revolució francesa. D’ací el convenciment que tota la societat ha d’ésser investida d’un sol dret, igual per a tots, sistemàtic, lògic, consegüent. D’ací la convicció que un dret que garantesca a tots la igualtat jurídica, com és la facultat de contractar, garantesca també a tots la llibertat. I després tota la resta! Amb el triomf del veritable dret triomfa la raó, i la societat regulada pel dret igual per a tots és la societat perfecta!
Quines il·lusions hi havien en el fons en tals tendències és inútil de dir. A on havia de reeixir aquest alliberament universal de l’home, ho sabem ja. Però ço que més importa és que tals persuasions partien d’un concepte del dret, pel qual aquest romania com separat de les causes socials que el produeixen. Així que la raó, a la qual aquesta ideòlegs apel·laven, es reduïa a llevar al treball, a l’associació, al tràfic, al comerç, a les formes polítiques i a la consciència tots els límits i tots els impediments que suposen obstacle a la lliure competència. Com se’n tingué l’experiència en la Gran Revolució del segle passat, ho he dit en l’altre capítol. I si hi ha ara qui s’obstina a discórrer d’un dret racional, que domine la història, d’un dret, en resum, que seria un factor o, més aviat, un simple fet de l’evolució històrica, vol dir que aquest viu fora del nostre temps, i no ha entès com la codificació liberal i igualitària ja havia assenyalada per la via dels fets la fi i el terme de tota aquesta escola del dret de natura.
Per diverses vies s’ha arribat a aquest segle a reduir el dret, de cosa racional a cosa de fet; i per això en quelcom correspectiu a determinades condicions socials.
Primer de tot l’interès històric, en allargar-se i aprofundir-se, ha portat les ments a reconèixer que per entendre els orígens del dret no bastava ni començar de la raó ni fermar-se a l’exam del dret romà. Els drets bàrbars, i els usatges i les consuetuds dels pobles i de les societats tant menyspreades pels racionalistes, han tornat amb honors; dic, teòricament. Aquesta és una l’única manera d’obtindre, a partir de l’estudi de les formes més antigues, la guia per entendre com les més recents s’hi havien produït després.
El dret romà codificat és una forma força moderna; la personalitat que suposa, com a subjecte universal, és una elaboració de temps avançats, en els quals, per damunt del cosmopolitisme de les relacions socials dominava una constitució burocràtico-militar. En aquell món en la qual arribava a compliment la raó escrita, ja no hi havia traça d’espontaneïtat de vida popular, no hi havia ja democràcia. Aquell mateix dret, abans d’arribar a tal cristal·lització, havia nascut i s’havia desplegat; i contemplat en els seus orígens i en els seus desenvolupaments, especialment si en tal estudi concorre la comparació, apareix en molts punts afí a les institucions de la societat i dels pobles creguts inferiors. Es fa doncs clar que la ciència veritable del dret no pot ésser més que la història genètica del mateix dret.
Ara, mentre el continent europeu havia creat en la codificació del dret civil el tipus i el text de la raó pràctica burgesa, no romania potser a Anglaterra una altra forma autogenètica del dret, nascuda i desplegada d’un mode precisament pràctic, a partir de les condicions mateixes de la societat que l’ha produït, sense sistema, i sense que l’acció del racionalisme metòdic hi hagués tingut influència?
El dret que veritablement existeix, i que té valor, és doncs quelcom força més simple i modest que no pas semblava als entusiastes decantadors de la raó escrita, de la raó imperant; als qual pot considerar-se bona la llur il·lusió en tant que foren precursors ideals d’una gran revolució. Calia substituir amb ideologia la història de les institucions jurídiques. La filosofia del dret finí amb Hegel; i si hi ha qui vulga objectar en nom dels llibres publicats després, diré, que la carta estampada per professors no és sempre pròpiament l’índex del progrés del pensament. La filosofia del dret es converteix així en el tractat filosòfic de la història del dret. I com la filosofia històrica s’adreça al materialisme econòmic, i com en aquest sentit el comunisme crític és la inversió de Hegel, no cal ací de repetir-ho encara una altra vegada.
Aquesta revolució, que sembla de soles idees, no és sinó el reflex intel·lectual de les revolucions escaigudes en la vida pràctica.
En el nostre segle el legislar ha esdevingut una malaltia; i la raó imperant en la ideologia jurídica ha estat destronada pels parlaments. En aquestes les antítesis dels interessos de classes han assumit la forma de partits; i els partits es declaren en pro i en contra de determinats drets; on tot el dret apareix, o com un simple fet, o com quelcom que és útil o no útil de fer.
El proletariat s’ha aixecat: i, allà on la lluita obrera s’ha precisada, els còdexs burgesos n’han romàs esquerdats. La raó escrita s’ha mostrat impotent per salvar els salaris de les oscil·lacions del mercat, per protegir dones i infants dels horaris vexadors de les fàbriques, o per trobar un sol dels seus aguts plecs per resoldre el problema de la desocupació. L’única limitació parcial de les hores de treball ha donat matèria i ocasió a una lluita gegant. Petits i grans burgesos, agraris i industrials, advocats dels pobres i defensors de la riquesa acumulada, monàrquics i demòcrates, socialistes i reaccionaris, s’han afanyat a blasmar ací i allà l’acció dels poders públics, i a explotar les contingències de la política i de la intriga parlamentària per trobar garanties i defenses de determinats interessos, o en la interpretació d’un dret existent, o en la creació d’un nou dret. Bona part d’això s’ha refet moltes vegades; i s’han vist les més estranyes oscil·lacions, des de l’humanitarisme que defensa també els pobres, i fins i tot els animals, fins a la proclamació de la llei estatària. Al dret li llevaren la màscara; i n’ha romàs profanat.
I així subjau el sentiment de l’experiència, i d’aquesta deriva una enunciació tan precisa com modesta: tot dret fou i és la defensa, o consuetudinària, o autoritària, o judiciària, d’un interès determinat; i ací a la reducció a l’economia no hi ha més que un pas.
Si la concepció materialista ha arribat finalment a segellar aquestes tendències en una visió explícita i sistemàtica, és perquè la seua orientació l’ha determinada l’angle visual del proletariat. Aquest és el producte necessari, i és a un temps la condició indispensable d’una societat en la qual totes les persones en abstracte són iguals en dret tot i que les condicions materials del desenvolupament i de la llibertat dels individus són desiguals. Els proletaris són les forces per l’exercici de les quals els mitjans de producció acumulats es reprodueixen, i es refan en nova riquesa: però ells mateixos no viuen si no es arrenglerant-se al voltant del capital, i d’avui per demà passen a la condició de desocupats, de pobres i d’emigrants. Aquests són l’exèrcit del treball social, però els llurs caps són els llurs patrons. Aquests són la negació del just, en el regne del dret; o siga són l’irracional, en el pretès domini de la raó.
Així doncs la història no fou el procés per arribar a l’imperi de la raó del dret; sinó que no fou fins ara més que la sèrie de les mutacions en les formes de la subjecció i de la servitud. Així doncs la història consisteix tota en la lluita dels interessos, i el dret no és més que l’expressió autoritària dels qui han triomfat. Amb tals enunciats no s’arriba certament a explicar tot dret concret que haja aparegut en la història a través de la immediata visió de l’interès respectiu. Les coses històriques són força complicades; però n’hi ha prou amb aquests enunciats generals per indicar l’estil i el mètode de la recerca que ha de substituir la ideologia jurídica.
Ací arriben a bon punt algunes fórmules refermadores.
Donades les condicions de desenvolupament del treball, i dels seus congruents instruments apropiats, l’estructura econòmica de la societat, és a dir la forma de la producció dels mitjans immediats de la vida, determina damunt d’un terreny artificial, en primer i directament, tota les activitats pràctiques restants dels consociats, i el variar de tals activitats en el procés que anomenam història, i ço és: - la formació, l’atrit, les lluites i les erosions de les classes; - el desplegament respectiu de les relacions reguladores, tant del dret com de la moral; - i les raons i els modes de subordinació i de subjecció dels homes vers els homes, amb el corresponent exercici del domini i de l’autoritat, ço és, en resum, en allò d’on en darrer termes s’origina i consisteix l’estat; i determina en segon lloc la direcció i, en bona part i indirectament, els objectius de la fantasia i del pensament, en la producció de l’art, de la religió i de la ciència.
Els productes de primer i de segon grau, pels interessos que creen, pels hàbits que engendren, per les persones que coordinen, especificant-ne l’ànim i les inclinacions, tendeixen a fixar-se i a aïllar-se com recolzats en ells mateixos; i d’ací naix la visió empírica segons la qual diversos factors independents, amb eficàcia pròpia i ritme propi de moviment, concorreguessen a formar el procés històric, i les respectives configuracions socials que successivament en resulten. Factors – si mai cal emprar aquesta paraula – veritables i propis i positius de la història, des de la desaparició del comunisme primitiu en endavant, i fins ara, foren i són les classes socials, en tant que consisteixen en diferenciacions d’interessos, que s’expliquen en determinats modes i formes d’oposició (- dels que s’hi genera l’atrit, el moviment, el procés i el progrés -).
Les variacions de l’estructura (econòmica) subjacent de la societat, que a primera vista se’ns manifesten intuïtivament en l’agitar-se de les passions, es despleguen conscientment en les lluites contra un dret o pel dret, i es verifiquen en la sacsada o en la ruïna d’un determinat ordenament polític, tenen, en realitat, la llur adequada expressió tan sols en l’alternar-se de les relacions existents entre les diverses classes socials. I aquestes relacions muten per l’alterar-se de les relacions, que conreen precedentment, entre la productivitat del treball i les condicions (jurídico-polítiques) de coordinament entre els cooperants de la producció.
I, en fi de la fi, tals relacions entre la productivitat del treball i la coordinació dels cooperants s’alteren pel mutar dels instruments (-en el sentit ample del mot-) que concorren en la producció. El procés i el progrés de la tècnica, com són l’índex, també són la condició de tot altre procés i progrés.
La societat és per nosaltres una dada, que no podem resoldre més que a la manera d’anàlisi, que es fa reduint les formes complexes a les més simples, les modernes a les més antigues: la qual cosa és romandre, però, sempre en el fet d’una societat que existeix. La història no és si no és la història de la societat; - o siga és la història del variar de la cooperació humana, de l’horda primitiva a l’estat modern, de la lluita immediata contra la natura, amb pocs i elementaríssims instruments, fins a l’estructura econòmica present, que culmina en la polaritat entre treball acumulat (capital) i treball viu (els proletaris). Resoldre el complex social en simples individus, i recompondre’l després amb actes reflexionats d’elecció i de voluntat; - construir, en resum, la societat amb raonaments, significa reconèixer la natura objectiva i la immanència del procés històric.
Les revolucions, en el sentit més estès del mot, i després en l’específic d’enderrocament d’un ordre polític, assenyalen les veritables i precises dades de les èpoques històriques. Contemplats de lluny, en els llurs elements, en les llurs preparacions i en els llurs efectes a llarg termini, poden aparèixer com els moments d’una evolució constant, amb mínima variació: però considerats per ells mateixos són definides i concretes catàstrofes; i tan sols com a tals catàstrofes tenen caràcter d’esdeveniment històric.
Finalment, doncs, la moral, i l’art, i la religió i la ciència serien productes de les condicions econòmiques? - bé exponents de les categories d’aquestes mateixes condicions? - o més aviat efluvis, ornaments, irradiacions i miratges dels interessos materials?
Enunciats d’aquest gènere, o d’un de semblant, i així crus i nus, corren ja de fa temps per les boques de molts, i tornen còmode auxili als adversaris del materialisme, que gaudeixen d’usar-ne com a parrapeig oportú. Els mandrosos, que són també moltíssims fins i tot entre els anomenats intel·lectuals, s’acomoden ben a gust a la grollera acceptació de tals enunciats; com qui reposa amb la ment com a nou asil de la ignorància. Què bella fesa i què bella alegria pot ésser aquesta per tots els indolents; d’haver, així, compendiat per sempre en un breu gir de poquíssimes proposicions tot lo sabible, per després descloure tots els secrets de la vida amb una sola i única clau! Tots els problemes de l’ètica, de l’estètica, de la filologia, de la crítica històrica, i de la filosofia reduït a un problema únic, sense tants maldecaps! I amb aquest anar els ximples descuidats podrien reduir tota la història a l’aritmètica comercial; i finalment una nova interpretació autèntica de Dante podria donar-nos la Divina Comèdia il·lustrada amb contes de les peces de pa, que els astuts mercaders florentins venien amb tant de profit!
La veritat és aquesta que, així, els enunciats que impliquen problemes, es converteixen ben fàcilment en vulgars paradoxes en els textos d’aquells que no se subjecten a vèncer les dificultats del pensar amb l’ús metòdic de mitjans adients. Ara dels precisos termes de tals problemes tocaré ací en general, però de manera gairebé aforística: perquè, veritablement, no pretenc descriure a fons l’univers, en aquest breu assaig, que no ha d’ésser doncs una enciclopèdia.
La moral abans de res.
No dic sistemes i catecismes, o religiosos, o filosòfics. Els uns i els altres eren i són per damunt del curs ordinari i profà de les coses humanes, en la major part dels casos, com les utopies són per damunt de les coses. Ni dic aquelles anàlisis formals de les relacions ètiques, que s’han refinat tant des dels sofistes fins a Herbart. Això és ciència, i no és vida. I és ciència formal, com la lògica, la geometria i la gramàtica. L’últim retrobador i definidor de tals relacions ètiques, que és precisament Herbart, sabia bé que les idees, és a dir els punts de vista formals del judici moral, són impotents per ells mateixos. I per això reposen en les circumstàncies de la vida, i en la formació pedagògica del caràcter, la realitat de l’ètica. Semblaria Owen, si no hagués dut perruca.
Dic, per contra, aquella moral que existeix prosaicament, i de manera empírica i òbvia, en les inclinacions, en els hàbits, en els costums, en els consells, en els judicis i en les valoracions dels homes de cada dia. Dic aquella moral que, com a suggestió, com impuls i com llast, es forma en diversos graus de desenvolupament, i amb major o menor evidència, però a fragments, en tots i cadascun dels homes; pel fet mateix que conviuen, i ocupa cadascú una posició determinada en l’àmbit de la convivència, la reflecteixen naturalment i necessària damunt les obres pròpies i alienes, i conceben expectatives i estimacions, i primeríssims elements de màximes generals.
Aquest és el fàctum; i ço que més importa és que aquest factum se’ns presenta divers i múltiple en les diverses condicions de la vida, i variable a través de la història. Aquest factum és la dada de la recerca. Els fets no són ni veritables, ni falsos, com ja sabia Aristòtil. Els sistemes, per contra, siguen teològics o racionalistes, poden ésser veritables o falsos; com els qui s’argumenten per entendre, per explicar i per completar el fet, reconduint-lo a altre, o integrant-lo amb altre.
Alguns punts de teoria prejudicial són ara posats en sosa, per respecte a la interpretació d’aquest factum.
El voler no vol ell mateix, per ell mateix; com els havia passat als inventors d’aquell lliure arbitri, que revelava únicament la impotència d’una anàlisi psicològica, no arribada encara a maduresa. Les volicions, en tant que fet conscient, són expressions particulars del mecanisme psíquic; són resultat, primerament, de necessitats, i doncs de tot allò que les precedeix, fins a l’elementaríssima motilitat orgànica.
La moral no pot ni es genera ella mateixa. No es troba, per això, com a fonament universal de les vàries i variables relacions ètiques que l’ens espiritual, que fou anomenat consciència moral, una i única per a tots els homes. Aquest ens abstracte fou eliminat per la crítica, com tots els altres ens similars, o siga com totes les denominades facultats de l’ànima. Quina explicació dels fets fou mai aquella que, en veritat, suposava la generalització del fet mateix, com a mitjà d’explicar-lo; quan, per exemple, es raonava així: com que les sensacions, les percepcions, les intuïcions fins a cert punt es troben fantasiades, és a dir alterades, la fantasia, doncs, les ha transmutades? A tal gènere de reflexions pertany l’anomenada consciència moral, que fou assumida a pressupòsit de les condicionades valoracions ètiques. La consciència moral, que realment existeix, és un fet empíric; és un índex, és a dir un resum, de la relativa formació ètica de cada individu. Si hi ha d’haver ciència, no pot explicar les relacions ètiques per la via de la consciència, sinó que ha de precisament entendre com es forma tal consciència.
Si hi deriven els volers, i si la moral resulta de les condicions de la vida, l’ètica, en el seu conjunt, no és més que una formació; és a dir, el seu problema es resol en el de la pedagogia. És una pedagogia, direu que individualista i subjectiva, la qual, suposades les condicions genèriques de la perfectibilitat humana, construeix regles abstracte, mitjançant les quals els homes, que són en via de formació, serien conduïts a ésser forts, coratjosos, sincers, justos, benèvols, i així per tot el llista de les virtuts cardinals i secundàries. Però pot ella, la pedagogia subjectiva, construir per ella mateixa el terreny social damunt del qual totes aquestes belles coses s’hi haurien de realitzar? Si ho construeix, dibuixa simplement una utopia.
Perquè veritablement el gènere humà, en el rígid curs del seu esdevindre, no tingué mai temps i manera d’anar a escola amb Plató o amb Owen, amb Pestalozzi o amb Herbart. Ans al contrari, ha fet com li ha estat forçat de fer. Els homes, que presos en abstracte són tots educables i perfectibles, s’han perfeccionat i educat sempre en la mesura que podien, donades les condicions de vida en les quals els ha estat la llur necessitat de desplegar-se. Si ho és mai, aquest és precisament el cas en el qual la paraula ambient no és metàfora, i l’ús del terme acomodació no és una rutina. La moral efectiva se’ns presenta sempre com quelcom condicionat i limitat, que la fantasia ha cercat després de superar, o reflexionant sobre les utopies, o creant un pedagog sobrenatural, o una redempció miraculosa.
Per què l’esclau hauria hagut de tindre els raonaments, i les passions, i els sentiments del seu temut senyor? Com faria el camperol per alliberar-se de les invencibles supersticions, a les que el condemnen la dependència immediata de la natura, la dependència mitjançada per l’ignorat mecanisme social, i la fe cega en el mossèn, que li ocupa el lloc de mag o de fetiller? Per quines vies mai el proletariat modern de les grans ciutats industrials, exposat com és de continu a les variables vicissituds de la misèria i de la subjecció, podria assolir l’ordenat i monòton tenor de vida, que fou propi dels membres de les corporacions artesanes, l’existència de les quals semblava enquadrada en un disseny providencial? De quins elements intuïtius d’experiència aquell marxant de porcs de Xicago, que regala a Europa tants productes a bon preu, hauria d’obtindre les condicions de serenitat i d’elevació espiritual, que conferien a l’atenenc les dots de l’home bell-i-bo, i al civis romanus la dignitat de l’heroisme? Quina potència de dòcils raons persuasives cristianes expulsarà de l’ànima dels proletaris moderns les raons naturals de l’odi contra els indeterminats o determinats opressors llurs? Per què, per voler que hi haja i es faça justícia, els cal apel·lar a la violència; i per què l’amor del proïsme, com a llei universal, els semble plausible, deuen imaginar-se una vida ben diferent de la present, que fa de l’odi una necessitat, com un deute a descomptar. En aquesta societat de les diferenciacions, l’odi, l’orgull, la hipocresia, la mentida, la vilesa, la injustícia, i tot el catecisme dels vicis cardinals i llurs accessoris, tan de trist reencontre, i així de sàtira, a la moral igual per a tots.
Així doncs, l’ètica es resol fins a un cert punt en l’estudi històric de les condicions subjectives i objectives de com la moral es desenvolupe, o trobe impediments per desenvolupar-se. En això sols, és a dir dins d’aquests termes, té valor l’enunciat que la moral es correspon a les situacions socials i, en última anàlisi, a les condicions econòmiques. A qualque cretí tan sols se li pot passar pel cap de dir que la moral individual de cada home siga rigorosament proporcional a la seua situació econòmica individual. Això no és tan sols empíricament fals, sinó que és intrínsecament irracional. Donada l’elasticitat del mecanisme psíquic, no és possible mai de reduir el desenvolupament dels individus aïllats exclusivament al tipus de la classe o de l’estat social. Ací es tracta de fenòmens de massa; d’aquells fenòmens que formen, o haurien de formar, l’objecte de l’estatística moral: disciplina aquesta que ha romàs fins ara incompleta, perquè ha assumit com a objecte de les seues combinacions els grups que ella mateixa crea, sumant els nombres dels casos (p. e. adulteris, furts, homicidis), i no aquells grups que com a classes, condicions i situacions realment, o siga socialment, existeixen.
Recomanar als homes la moral, suposant-ne o ignorant-ne les condicions, vet ací quina fou fins ara la perspectiva i el gènere d’argumentacions de tots els catequistes. Reconèixer que aquestes condicions són donades del circumstanciat ambient social, vet ací què contraposen els comunistes a la utopia i a la hipocresia dels predicadors de moral. I en tant que veuen en la moral, no un privilegi de predestinats, ni un do de la natura, sinó una resultant de l’experiència i de l’educació, reconeixen la perfectibilitat humana per raons i arguments que, són, diré, més morals i ideals que els que foren habitualment i irreflexivament escampats pels ideologistes.
En altres termes, l’home es desenvolupa, és a dir es produeix ell mateix, no com a ens genèricament fornit de certs atributs, que es repeteixen o es despleguen segons un ritme racional; sinó que es produeix i desenvolupa ell mateix, com a causa i efecte, com a autor i conseqüència a un temps, de determinades condicions, en les quals es generen també determinades corrents d’idees, d’opinions, de creences, de fantasia, d’expectatives, de màximes. D’ací neixen les ideologies de tota mena, com també les generalitzacions de la moral en catecismes, en cànons i sistemes. No hi ha doncs de meravellar-se si aquestes ideologies, una vegada nascudes, són després cultivades a banda per força d’abstracció: tant que finalment semblen com diferenciades del terreny de vida del qual han sorgit, i gairebé com si fossen per damunt dels homes, a guisa d’imperatius i de models. Capellans i doctrinaris de tota mena proveïren durant segles aquesta feina d’abstracció, i per mantindre les il·lusions que en resulten. Ara que foren retrobades les fonts positives de totes les ideologies en el mecanisme de la vida mateixa, es tracta d’explicar realistícament el llur mode de generar-se. I com això val de totes les ideologies, també val en particular de les que consisteixen en el projecta fora de llurs termes naturals i directes les valoracions ètiques, per fer-ne, o anticipacions de divins comandaments, o de pressupostos d’universals suggestions de la consciència.
Això constitueix l’objecte d’especials problemes històrics. No sempre es troba el lligam que vincula certes ideacions ètiques amb determinades condicions pràctiques. La concreta psicologia social dels temps passats ens apareix força impenetrable. Fins i tot les coses més òbvies resulten inintel·ligibles; per exemple, els animals tinguts per immunds, o l’origen de la repugnància al matrimoni entre persones en graus llunyans de parentiu. Un procedir caute ens porta a concloure que de molts particulars romandran sempre inabastables els motius. Ignorància, superstició, singulars il·lusions, simbolismes, vet ací, amb tantes altres, les causes d’aquell inconscient que es troba especialment en els costums, que per nosaltres constitueix ara l’insabut i el no-cognoscible.
La causa precipitant de totes les dificultats es troba precisament en l’aparició tardana de ço que denominam raó; és així que les traces dels motius pròxims de les ideacions s’han perdudes, o romanen embolicades en les mateixes ideacions.
Resulta força més especiós el raonament sobre la ciència.
D’aquesta s’escrigué durant molt de temps la història de manera ingènua. Donat i admès que les ciències individuals tingueren el llur compendi en els manuals i en les enciclopèdies, semblava que bastàs retrobar cronològicament l’aparició dels enunciats individuals, resolent l’ensems de la ressumpció sistemàtica en els elements en els quals s’ha compost successivament. El pressupost general era igualment simple: - en el fons d’aquesta cronologia hi ha la raó que es desplega i progressa.
Aquest mètode, si mètode pot denominar-se, presentava en si aquest petit inconvenient: que deixava tot com a molt a entendre com de la ciència que ja existeix deriva una altra ciència a fil de raó, però no deixava gens entreveure per quines condicions de fet els homes haguessen estat impulsats a trobar per primera vegada la ciència; és a dir, a reduir d’una determinada i nova forma l’experiència meditada. Es tractava, en suma, de retrobar, perquè hi haja història efectiva de la ciència, l’origen de la necessitat científica; que després condueix en via genètica aquesta a altres necessitats, en la continuïtat del procés social.
Els grans progressos de la tècnica moderna, en la que consisteix veritablement la substància intel·lectual de l’època burgesa, han fet entre els altres miracles també aquest, de revelar-nos per primera vegada l’origen pràctic de la temptativa científica. (O tu inoblidable Acadèmia florentina, que arreplegares nom del ciment, quan Itàlia era en el crepuscle de la seua passada grandesa, i la societat moderna era en l’aurora de la nova època de la indústria). I ara som en situació de retrobar el fil conductor de ço que per abstracció s’anomena esperit científic: ningú ja no es meravella pel fet que tot en les descobertes científiques procedesca com en els primeríssims temps, quan la grolleríssima geometria elemental dels egipcis tenia origen en la necessitat de mesurar els camps exposats a la inundació anual del Nil, i la periodicitat de tals inundacions suggerí, en el mateix Egipte i a Babilònia, de cercar els rudiments dels girs astronòmics.
És certament veritable així, que una vegada la ciència ha començat, i en part madurat, com ja s’esdevé en el període hel·lenístic, la feina d’abstracció, de deducció i de combinació es continua en els cercles dels adoctrinats de maneres que, aparentment, obliteren la consciència de les causes socials del primer produir-se de la mateixa ciència. Però si contemplam a grans trets les èpoques del desenvolupament de la ciència, i confrontam els períodes que els ideòlegs anomenarien de progrés i de regrés de la intel·ligència, se’ns palesa la raó social dels impulsos, ara creixents i ara decreixents, respecte a l’activitat científica. Quina necessitat tenia la societat feudal de l’Occident d’Europa, d’aquelles ciències antigues, que els bizantins servaven al menys materialment, mentre els àrabs en els llurs diversos dominis, o lliures agricultors, o industriosos artesans, o actius comerciants, eren duts a fer-les créixer tant? I què és el Renaixement, si no la conjunció de l’inicial moviment de la burgesia amb la tradició del saber antic, reesdevingut utilitzable, i per tant capaç de declaració? Què és tot l’accelerat moviment del saber científic, del segle XVII en endavant, si no la sèrie dels actes realitzats per l’intel·lecte transformat per l’experiència, per garantir al treball humà, en les formes d’una tècnica refinada, el domini damunt de les condicions i forces naturals? D’ací la guerra a l’obscurantisme, a la superstició, a l’església, a la religió; d’ací el naturalisme, l’ateisme, el materialisme, d’ací el domini inaugurat de la raó. L’època burgesa és l’època de les ments desplegades (Vico). És bo de recordar que aquell govern del Directori, que fou el prototip i el compendi de tota la corrupció liberalesca, fou el primer que introduí en la Universitat i en l’Acadèmia formalment i solemne la ciència de la lliure recerca: i fins a Lamarck! Aquesta ciència, que l’època burgesa per les seues mateixes condicions ha fomentat així i fet créixer gegantina, és l’únic retall dels segle passats, que el comunisme accepta i fa seu sense reserves.
Ni tindria sentit aferrar-se a declarar la pretesa antítesi entre ciència i filosofia. Feta excepció d’aquells modes de filosofar que es confonen amb la mística o amb la teologia, la filosofia no vol dir mai ciència o doctrina a part de coses pròpies i particular, sinó que és senzillament un grau, una forma, un estadi del pensament, respecte a les coses mateixes que entren en el camp de l’experiència. La filosofia és, per això, o anticipació genèrica de problemes, que la ciència ha d’elaborar encara especificadament, o és represa i elaboració conceptual dels resultats als quals les ciències ja han arribat. D’aquells que, tant per no semblar antiquats, parlen de filosofia científica, - si no si vol tindre, en un cert compte la punta humorística d’aquesta expressió, que rebutja tota forma de teologia i de mer tradicionalisme, - cal dir que seria propi dels fatus si creguessen representar una escola o una tendència a part.
Deia ací poc abans, en l’enunciar de les fórmules, que l’estructura econòmica determina en segon lloc la direcció, i en bona part i indirectament els objectes de la fantasia i del pensament, en la producció de l’art, de la religió i de la ciència. Dir-ho altrament, o anar-hi més enllà, seria com posar-se voluntàriament en la via de l’absurd.
Per davant de tot, aquest tal enunciat es combat la fantàstica assumpció ideològica, que art, religió i ciència siguen desplegament subjectius i desplegaments històrics d’un pretès esperit artístic, religiós, o científic, que s’aniria manifestant successivament amb un ritme propi d’evolució, que de vegades és subsidiat o impedit per les condicions materials. Amb tal enunciat es vol afirmar, a més, la necessària connexió per la que tot fet de l’art i de la religió és l’exponent sentimental, fantàstics, i així derivat, de determinades condicions socials. Si dic en segon lloc, és per distingir aquests productes dels fets d’ordenament jurídic-polític, que són veritables i estrictes objectivacions de les relacions econòmiques. I si dic en bona part i indirectament dels objectius de tals activitats, és per indicar-hi dues coses: que en la producció artística i religiosa la mediació de les condicions als productes és força complicada, i després que els homes, si bé vivint en societat, no deixen per això sols de viure també en la natura, de rebre d’aquesta ocasió i matèria a la curiositat i al fantasiejar.
Al capdavall tot això es redueix a una enunciació més general: l’home no transcórrer per múltiples històries en un mateix temps; sinó que totes les preteses històries diverses (art, religió, etc.) en fan una de sola. I això no pot veure’s perspicaçment si no en els moments característics i significatius de la producció de coses noves, o siga en els períodes que anomenaré revolucionaris. Més tard, l’aquiescència en les coses produïdes, i la repetició tradicional d’un determinat tipus, obliteren el sentit dels orígens.
Si prova algú d’extreure la ideologia de les faules que hi ha en el fons dels poemes homèrics, d’aquell moment de l’evolució històrica en el qual despunta l’aurora de la civilització ària en la conca del Mediterrani; d’aquella fase, és a dir, de la barbàrie superior, en la qual neix, tant a Grècia com arreu, l’epos genuí. Faça compte altri d’imaginari que el cristianisme nasqués i es desenvolupàs en un lloc diferent que en el cercle del cosmopolitisme romà, i altrament que no per obra d’aquells proletaris, d’aquells esclaus, d’aquells derelictes, d’aquells desesperats, als quals corresponia la redempció, l’apocalipsi, i la promesa del regne de Déu. Trobe qui vulga la manera de fingir que en el bell mig del Reinaixement despuntàs nítidament la novel·lística, que amb prou feines s’esbrina en el decadent Torquato Tasso; o faça per atribuir a Richardson o a Diderot la novel·la de Balzac, en la qual apareix, com a contemporani de la primera generació del socialisme i de la sociologia, la psicologia de les classes. Així, directament, en els primers orígens de les ideacions mítiques, és clar que Zeus no assum els caràcters de pare dels homes i dels déus, més que quan la pàtria potestat ja era establerta, i començava l’inici d’aquella sèrie de processos que condueix cap a l’estat. Zeus cessà així d’ésser ço que havia estat inicialment, ço és el simple déu (o siga lluminós), o el tonant. I vet ací que en un punt oposat de l’evolució històrica, gran nombre de pensadors del segle passat redueixen a un sol déu abstracte, que és simple regidor del món, totes les variopintes imatges de l’ignot i del transcendent, que s’havia explicat com a luxe de creacions mitològiques, cristianes o paganes. L’home se sentia més a casa seua en la natura, a través de l’experiment, i s’hi sentit més apte per penetrar en l’engranatge de la societat, de la qual posseïa la ciència en part. El miraculós l’hi assetjava en la ment, tant que el materialisme i el criticisme han pogut després eliminar aquest pobre residu de transcendència, sense fer mà a la guerra contra els déus.
Hi ha una història de les idees, però aquesta no consisteix en el cercle viciós de les idees que s’expliquen elles mateixes. Es tracta de saltar de les coses a l’ideat. Aquest és un problema: més aviat, en això hi ha una multitud de problemes, tant vàries, múltiples, multiformes i intricades són les projeccions que els homes han fet d’ells i de les llurs condicions econòmico-socials, i per tant de les llurs esperances i dels llurs temors, de les llurs expectatives i dels llurs desenganys, en les ideacions artístiques i religioses. La línia del mètode s’ha trobat, però l’execució particular no és fàcil. Sobretot cal guardar-se de la temptació escolàstica de deduir els productes de l’activitat històrica, que s’explica en l’art i en la religió. És esperable que els filòsofs a la Krug, que deduïa dialècticament la ploma amb la qual escrivia, hagen romàs en perpetu sepeli en les notes de la Lògica de Hegel, on s’accedeix a tal atreviment.
Algunes dificultats volen ésser ací precisades.
En tot intent de reducció dels productes secundaris (p. e. art i religió) a les condicions socials, que en aquells venen a ésser idealitzades, ens pertocar de formar-nos un llarg hàbit al voltant de la psicologia social especificada, en la qual la transformació s’hi esdevindria. En això consisteix la raó d’ésser d’aquell ensems de relacions, que amb altres formes de discurs venen p. e. designades, com a món egipci, consciència grega, esperit del Renaixement, idees dominants, psicologia dels pobles, de la societat o de les classes. Quan aquestes relacions s’hi han constituït, i els homes s’han acostumat a certes ideacions, i a certs modes de creença o de fantasia, les ideologia transmeses per tradicions tendeixen a cristal·litzar-se. I per això apareixen com una força que resisteix lo nou; i com que aquesta resistència es manifesta en la paraula, en l’escrit, en la intolerància, en la polèmica, en la persecució, així la lluita entre les noves i les velles condicions socials assum la forma d’una contesa per les idees.
En segon lloc, a través dels segles de la història pròpiament dita, tant per l’herència de la selvàtica prehistòria, com per les condicions de subjecció i per tant d’inferioritat, en la qual la major part dels homes foren i són tinguts, s’ha produït una aquiescència en el tradicional, pel qual les velles tendències es perpetuen com a obstinades supervivències.
En tercer lloc, com ja vaig dir, els homes, vivint socialment, no cessen de viure també en la natura. A aquesta no hi són certament lligats com els animals, perquè viuen damunt d’un terreny artificial. Qualsevol entén que la casa no és la gruta, l’agricultura no és la pastura natural, i la farmàcia no és l’exorcisme. Però la natura és sempre el subsòl immediat del terreny artificial, i l’àmbit que ens acull a tots. La tècnica ha posat entre nosaltres animals socials i la natura els modificadors, els desviadors, els allunyadors dels influxos naturals; però no n’ha destruït per això l’eficàcia, i fins i tot la sentim de continu. I com que nosaltres naixem naturalment mascles i femelles, morim gairebé sempre malgrat nostre, i som dominats per l’instint de la generació, portam també en el temperament condicions específiques, que l’educació en el sentit ample de la paraula, o siga l’acomodació social, pot modificar, fins a certs límits, però no pot destruir mai. Aquestes condicions de temperament repetides en més exemplars, i derivades en més exemplars a través dels segles, constitueixen ço que s’anomena caràcter ètnic. Per totes aquestes raons, la nostra dependència de la natura, per bé que disminuïda des dels temps de la prehistòria, que continua en el nostre viure social; com en aquest es continua també l’aliment que des de l’espectacle de la natura mateixa ve a la curiositat i a la fantasia. Ara aquests efectes de la natura, amb sentiments immediats o mediats que en resulten, per bé que advertits, des de que hi ha història, tan sols a través de l’angle visual que se’ns ha ofert des de les condicions de la societat, no manquen mai de reflectir-se en els productes de l’art i de la religió; la qual cosa complica les dificultats de la interpretació realista i plena de l’un i de l’altra.
Usant d’aquesta doctrina, com de nou principi de recerca, com de precís mitjà d’orientació, i com de determinat angle visual, es podrà després, finalment, reeixir a una refeta narrativa i expositiva de la història?
A la demanda genèrica no s’hi pot menys de donar, generalment, una resposta afirmativa. Perquè, en efecte, si es dóna el cas que el comunista crítica, o siga el sociòleg del materialisme econòmic, o com ara es diu vulgarment, el marxista, tinga la necessària preparació crítica, i l’hàbit de la tractació històrica, i a més les dots d’exposició que pertoquen a la narració ordenada i eficaç, no hi ha raó per afirmar que no puguen escriure la història, com fins ara l’escriuen els sequaços de tota altra escola política.
Vet ací l’exemple de Marx en persona, en el qual hi ha un argument de fet, que no admet rèplica. Ell, que fou el primer i principal retrobador dels conceptes decisius d’aquesta doctrina, la reduí ben aviat en instrument d’orientació política, de publicista insuperat, durant el període revolucionari del 1848-50. I després la plasmà amb la màxima precisió en aquell assaig que es titula «Divuit de brumari de Lluís Bonaparte», del qual ara pot dir-se, a tanta distància d’anys, i després de tantes publicacions, que feta excepció de qualque menut particular i de qualque errada previsió, no ens seria possible d’esmenar-lo ni de corregir-lo ni de complementar-lo notablement. No pertoca ara repetir, a guisa de qui fa una bibliografia, l’elenc dels diversos escrits pertinents a l’aplicació de la doctrina, del mateix Marx o d’Engels – el qual darrer, des de la Guerra dels camperols (1900) fins a l’escrit pòstum sobre els Orígens de la present unitat d’Alemanya, n’ha deixat tants assaigs – o dels immediats continuadors llurs, o dels vulgaritzadors del socialisme científic. Finalment en la premsa socialista es troben, de tant en tant, preciosos assaigs d’explicacions de les vicissituds polítiques actuals, en els quals, precisament per efecte del materialisme històric, reconeixes una clarividència i perspicàcia, que debades cercaries en els escriptors i en els polemistes, que no han esquinçat encara els vels fantàstics i els embolcalls ideològics de la història.
No és el cas, en resum, d’assumir la defensa d’una tesi abstracta, com faria un causídic. És fermament evident que com totes les històriques, que foren fins ara escrites, hi ha sempre en el fons, si no pròpiament en les intencions explícites dels escriptors, certament en l’ànim llur, una tendència, un principi, una visió general de la vida; així aquesta doctrina, que ha posat definitivament ordre a la consideració objectiva de l’estructura social, ha de dirigir finalment amb precisió la recerca històrica, i ha de fer cap a una narració plena, transparent i integral.
Els suports certament no hi manquen
L’economia que, com ara tothom veu, naix i es desplega com la ciència de la producció burgesa, després d’haver-se embolicat en la il·lusió de representar les lleis absolutes de tota forma de producció, per la dura lliçó de les coses entrà, fins a un cert punt, com tots saben, en un període d’autocrítica. Com d’aquesta autocrítica d’una banda va nàixer el comunisme crític, de l’altra, per obra dels més tebis, savis i discrets de la tradició acadèmica, va nàixer l’escola històrica dels fenòmens econòmics. Per fet i mèrit d’aquesta escola, i per efecte de l’aplicació de mètodes descriptius i comparatius, ara som en possessió d’un vastíssim material de cognicions al voltant de les diverses formes històriques de l’economia, des de fets més complexos i especificats per diferències essencials de tipus fins a la hisenda particularitzada d’un monestir, o d’una corporació artesana medieval. El mateix s’ha esdevingut de l’estatística, la qual, emprant molts mitjans de combinacions de les fonts, reïx ara a porta llum, amb suficient aproximació, damunt del moviment de la població en els segles passats.
Aquests estudis no es fan, certament, en l’interès de la nostra doctrina, i més aviat moltes vegades amb ànim hostil al socialisme; de la qual cosa no se n’adonen aquells asinis lectors de paper imprès que precisament confonen la història econòmica, l’economia històrica i el materialisme històric. Però aquests estudis, més enllà dels materials de fets que recullen i declaren, són notables en tant que documenten el progrés, que cada dia fa la història interna, la qual, de mica en mica, substitueix la història externa, que per segles fou la manera exclusiva de tractar-la de literats i d’artistes.
Bona part d’aquests materials recollits se subjecta de continu a nova correcció; com s’esdevé, altrament, en tot camp de cognicions empíriques, les quals de continu oscil·len entre el cert cregut, el probable simple, i ço que ha d’ésser més tard, o integrat, o eliminat. Ni les il·lacions ni les combinacions dels historiadors de l’economia, o dels qui narren la història general sota el fil conductor dels fenòmens econòmics, són sempre tant plausibles i concloents que no s’hi senta la necessitat de dir: ací convé recomençar de cap a fi. Però això que és indubtable és el fet, que presentment tota la historiografia tendeix a esdevindre una ciència, o millor, una disciplina social; i quan aquest moviment, per ara incert i multiforme, arribarà a compliment, els esforços dels erudits i dels recercadors faran cap inevitablement a l’acceptació del materialisme econòmic. Per tal incidència d’esforços i de treballs científics, que parteixen de punts tan diversos, la concepció materialista de tota la història acabarà per penetrar les ments, com una conquesta definitiva del pensament; lo que toldrà, a la fi, als fautors i als adversaris la temptació de parlar-ne, a favor i en contra, com eixida de les tesis de partit.
Més enllà dels resultats directes, abans tractats, la nostra doctrina en té molts d’altres d’indirecte; com té també instructius encontres en moltes de les disciplines, en les quals, per la major simplicitat de les relacions, fou més àgil l’aplicació del mètode genètic. El cas típic és en la glotologia, i de manera molt especial en la que té per objecte les llengües arianes.
De l’evidència i perspicàcia de procés, d’anàlisi i de reconstrucció que és pròpia de tals disciplines, i particularment de la glotologia, certament fins ara ha estat força remota l’aplicació del materialisme històric. Seria per això una vana temptativa la de provar, fins aquest moment, a escriure una sinopsi de la història universal, que hagués de desplegar totes les diverses formes de la producció, per després inferir-ne tota la resta de l’activitat humana, de manera particular i circumstancial. A l’estat present dels estudis, que intentàs aquest compendi de nova Kulturgeschichte no faria si no que retraduir en fraseologia econòmica els punts d’orientació general, que en altres llibres, per exemple en Hellwald, són de fraseologia darwiniana.
Hi ha molt de camí des de l’acceptació d’un principi a l’aplicació completa i particularitzada a tota una vasta província de fets, o a un gran entrellat de fenòmens.
Per això l’aplicació de la nostra doctrina ha de mantindre’s, per ara, en l’exposició i tractament de determinades parts de la història. Claríssimes per damunt de totes les altres són les formacions modernes, a la intel·ligència de les quals concorren, amb semblant evidència, tant els desplegaments econòmics de la burgesia com la declarada coneixença dels vans impediments que ha hagut de superar en els diversos països, i per tant el desplegar-se de les diverses revolucions, entesa aquesta paraula en el sentit més ample. Reïx amb gairebé igual claredat, als ulls nostres, la prehistòria pròxima de la burgesia en el declinar de l’edat mitjana; on no seria difícil de troba, per exemple en el desplegament individual de la ciutat de Florència, una sèrie documentada de desplegaments en els quals el moviment econòmic i estatístic troba complet paral·lel en les relacions polítiques, i suficients il·lustracions en el desplegament contemporani de la intel·lectualitat, ja reduïda en prosa, i despullada en bona part d’il·lusions ideològiques. En seria fora de tota probabilitat reduir, fins ara, sota el determinat i precís angle visual del materialisme tota la història romana antiga. En aquesta, i especialment en el període primitiu, manquen les fonts directes, les quals contràriament són tan abundants a Grècia, des de la tradició popular i de l’epos, i des de l’autèntica inscripció jurídica, fins al tractament pragmàtic de les connexions històrico-socials. Però a Roma, per contra, les lluites pels drets polítics evoquen en elles gairebé sempre les raons econòmiques en les quals recolzen; de la qual cosa procedeix doncs que el deperir de determinades classes, i el formar-se de noves classes, i el moviment de la conquesta, i el canviar de les lleis i de les formes de l’aparell polític, tornen tant evidents. Aquesta història romana és dura i prosaica; en ella mai no vesteix aquells complements ideològics que foren propis de la vida grega. La prosa rígida de la conquesta, de l’estudiada colonització, de les institucions i de les formes de dret, reflexionades i cercades per resoldre determinats atrits i contrastos, fa de la història romana una cadena d’esdeveniments, que se segueix amb singular i crua evidència.
Perquè el problema veritable és aquest: que no es tracta ja de substituir la història amb la sociologia, com si aquella hagués estat una aparença, que dins seu contingués una realitat resposta; sinó que més aviat es tracta d’entendre integralment la història, en totes les seues intuïtives manifestacions, i d’entendre-la mitjançant la sociologia econòmica. No es tracta ja de separar l’accident de la substància, l’aparença de la realitat, el fenomen del nucli intrínsec, o com diguen altrament seguidors de qualsevol altre escolasticisme; sinó, més aviat, d’explicar l’entrellat i el complex, precisament en tant que entrellat i complex. No es tracta de descobrir i de determinar el terreny social solament, per després fer-hi aparèixer damunt els homes, com a marionetes, els fils de les quals són mantinguts i moguts, ja no per la providència, sinó més aviat per les categories econòmiques. Aquestes categories han esdevingut i esdevenen, com tota la resta; - perquè els homes muten pel que fa a la capacitat i a l’art de vèncer, dominar, transformar i usar les condicions naturals; - perquè els homes canvien ànim i attituds per la reacció dels instruments llurs damunt d’ells mateixos; - perquè els homes muten en les llurs respectives relacions de convivents, i per això de dependents en diversos modes els uns dels altres. Es tracta, en resum, de la història, i no del seu esquelet. Es tracta del relat i no de l’abstracció; es tracta d’exposar i de tractar l’ensems, i no ja de resoldre’l i d’analitzar-lo tan sols; es tracta, per dir-ho en un mot, ara com abans i com sempre, d’un art.
Pot donar-se el cas que el sociòleg que segueix els principis del materialisme econòmic es propose de circumscriure’s a la sola anàlisi, posam per exemple, de lo que eren les classes al moment que esclatà la revolució francesa, per arribar després a les classes que resulten de la revolució, i hi sobreviuen. En aquest cas els títols, i les indicacions i les classificacions de la matèria a analitzar són precises, per exemple, la ciutat i el camp, l’artesà i l’obrer, els nobles i els serfs, la terra que s’allibera de les càrregues feudals i els petits propietaris que s’hi formen, el comerç que s’emancipa de tantes restriccions, el diner que s’acumula, la indústria que prospera, etc. No hi ha res d’objectar a la tria de tal mètode; que, com el que segueix la traça embriogenètica, és indispensable per a la preparació de la recerca històrica segons la direcció de la nova doctrina 2.
Però sabem que amb l’embriogènia no hi ha prou per donar-nos notícia de la vida animal, la qual no va d’esquemes, sinó d’ésser vius i vivents, que lluiten, i per lluitar exerceixen forces, instints i passions. I així és, mutatis mutandis, també dels homes, en tant que viuen històricament. Aquells determinats homes, moguts per certs interessos, impulsats per certes passions, premuts per certes circumstàncies, amb tals dissenys, amb tals propòsits, que operen amb tals expectatives, per tals il·lusions pròpies o per tals enganys d’altri, que màrtirs per ells mateixos o pels altres venen en aspres col·lisions, i s’elideixen en vicissituds: - vet ací la història efectiva de la revolució francesa. Perquè, si és ver que tota història no és si no l’explicació de determinades condicions econòmiques, els altrament ver que no es desplega si no en determinades formes d’activitat humana; - siga apassionada o reflexiva, afortunada o sense succés, cegament instintiva o deliberadament heroica.
Comprendre l’entrellat i el complex en la seua íntima connexió i en les seues manifestacions exteriors; descendre des de la superfície al fons, i després refer la superfície des del fons; resoldre les passions i les intencions en els llurs moviments, des dels més pròxims als més remots, i després reconduir les dades de les passions, de les intencions i dels llurs moviments als elements més remots d’una determinada situació econòmica: vet ací l’art difícil, que ha d’exemplificar la concepció materialista.
I perquè no em plau d’imitar l’escolàstic, que davant de la mar ensenyava a nedar amb la definició de la natació, prec al lector d’esperar que exemplifique en altres assaigs el meu pensament, amb la intenció de fer una qualque efectiva narració històrica; refent, ço és, per escrit una part de ço que fa d’una temps faig, a veus, ensenyant.
Així s’aclareixen algunes qüestions secundàries i derivades.
Quin és, per exemple, el significat de la biografia dels anomenats homes grans?
S’ha vist com es donaven els últims temps a tal propòsit respostes que, en un sentit o altre, són de caràcter extrem. D’una part hi ha els sociòlegs a ultrança, de l’altra els individualistes que, a la manera Carlyle, posen en el cap de la història els herois. Segons uns basta provar quines foren les raons, per exemple, del cesarisme, i Cèsar no importa gens. Segons els altres no hi ha raons objectives de classes i d’interessos socials que basten a explicar res: són els grans esperits els que donen impuls a tot el moviment històric; i la història té, per dir-ho així, els seus senyors i monarques. Els empiristes del relat ho resolen de manera simple, en ficar plegats tal com vénen, homes i coses, les necessitats de fet i els influxos subjectius.
El materialisme històric supera les visions antitètiques dels sociòlegs i dels individualistes, i al temps mateix elimina l’eclecticisme dels narradors empírics.
Davant de tot el factum.
Que aquell determinat Cèsar, que fou Napoleó, nasques l’any tal, fes tal carrera, i es trobàs fortuïtament en bon punt el 18 de brumari; - tot ço és de fet accidental respecte el curs general de les coses, que impulsava la nova classe, ensenyorida del camp, a salvar de la revolució ço que li semblava necessari de salvar, a la qual necessitat corresponia la creació d’un govern burocràtico-militar. Calia trobar, però, l’home o els homes adients. Però que allò que s’esdevé efectivament esdevingués en les maneres que sabem, ço depèn del fet que Napoleó era disposat a emprendre la tasca, i no un pobre Monk, o un ridícul Boulanger. I des d’aquest punt en endavant l’accident deixa d’ésser accident; precisament perquè és aquella determinada persona la que donà l’impronta i la fisiognomia als esdeveniments, en la manera i per la manera com es desplegaren.
Ara el fet mateix que la història sencera recolze en les antítesis, en els contrastos, en les lluites, en les guerres, explica la influència decisiva de determinats homes en determinades ocasions. Aquests homes no són, ni un accident dissociable del mecanisme social, ni de miraculosos creadors de ço que la societat, sense ells, no hauria fet de cap manera. És l’entrellat mateix de les condicions antitètiques, que fa que determinats individus, o genials, o heroics, o afortunats, o malaurats, siguen cridats en moments crítics a dir la paraula decisiva. Mentre els interessos particulars dels grups socials individuals són en tal estat de tensió que totes les parts contendents es paralitzen eventualment, per moure l’engranatge polític cal la consciència individual d’una persona determinada.
Les antítesis socials, que fan de tota convivència humana un organament inestable, donen a la història, especialment quan se la veu i examina ràpidament i a grans trets, el caràcter del drama.
Aquest drama es repeteix en les relacions de comunitat a comunitat, de nació a nació, d’estat a estat, perquè les desigualtats internes, que concorren amb les diferències externes, han produït i produeixen tot el moviment de les guerres, de les conquestes, dels tractats, de les colonitzacions, etc. En aquest drama aparegueren sempre com a condotiers de la societat els homes que s’anomenen eminents, o grans, i de la llur presència l’empirisme ha argumentat que ells foren els principals autors de la mateixa història. Reconduir l’explicació del llur aparèixer a les causes generals i a les condicions comunes de l’estructura social, és quelcom que harmonitza perfectament amb ddades de la nostra doctrina; però dedicar-se a eliminar-los, com volenterosament farien certs afectats objectivitats del sociologisme, és una veritable fatuïtat.
I en conclusió, el seguidor del materialisme històric que es pose a exposar i a relatar, no ha de fer-ho esquematitzant.
La història és sempre determinada, configurada, infinitament accidentada i variopinta. Té combinatòria i prospectiva.
No basta d’haver eliminat preventivament el pressupòsit dels factors; perquè qui narra es troba de continu davant de coses, que semblen dispars, independents, i sostingudes en elles mateixes. Prendre l’ensems com a ensems, i destriar les relacions continuadores d’esdeveniments atapeïts, vet ací la dificultat.
La suma dels esdeveniments estretament consecutius i atapeïts és tota la història; la qual cosa és com dir que és tot allò que sabem de l’ésser nostre en tant que som éssers socials, i ja no simplement animals.
En l’ensems successiu, i en la necessitat continuadora de tots els esdeveniments històrics no hi ha doncs, demanen alguns, cap sentit, cap significació? Aquesta interrogació, bé vinga del camp dels idealistes, o ens arribe de les boques dels crítics més cautes, certament, i en tots els casos, com s’imposa a l’atenció nostra, exigeix una resposta adient.
De fet, si hom pensa en les premisses, o intuïtives, o intel·lectuals, de les quals deriva la concepció del progrés, com a idea que conté i abraça la totalitat del procés humà, es veu que tals pressupòsits recolzen tots en la necessitat mental que hi ha en nosaltres, d’atribuir a la sèrie o a les sèries dels esdeveniment, un cert sentit i una certa significació. El concepte de progrés, per qui l’examine ben endins en la seua natura específica, implica sempre judicis de valors; i, per això, no hi ha qui puga confondre’l amb la noció nua i crua del simple desenvolupament, el qual no inclou més que l’augment de qualitat, pel qual nosaltres diem d’una cosa que progressa.
Ja s’ha dit abans i, en sembla, amb extensió suficient, com el progrés no existeix a guisa d’imperatiu o de comandament damunt del succeir-se natural i immediat de les generacions humanes. Això és tant intuïtiu, en tant que és intuïtiva la coexistència actual de pobles, nacions i estat, que es trobem, en un mateix temps, en diversos estadis de desenvolupament; en tant que és innegable la present condició de relativa i de respectiva superioritat i inferioritat de poble a poble; i en tant que, finalment, evidenciat el regrés parcial i relatiu que es verifica moltes vegades en la història, com documenta durant segles Itàlia. Així, si hi ha una prova astringent de com el progrés no s’ha d’entendre en el sentit d’una llei immediata, i, ho diré així per remarcar-ho, d’una llei física o falta, és precisament aquesta, que el desenvolupament social, per les mateixes raons de procés que li són immanents, s’adreça precisament cap al regrés. És d’altra part clar i establert que tant la facultat de progressar com la possibilitat de fer regrés no constitueixen, d’entrada, ni immediat privilegi ni ingènit defecte de raça, ni són emanacions directes de les condicions geogràfiques. Perquè no sols els primitius centres de civilització foren múltiples, i no sols aquests centres se succeïren en el curs dels segles, sinó que també hi ha el fet que els mitjans, les troballes, els resultats i els impulsos d’una determinada civilització que ja s’ha desplegat, són, fins a certs límits, comunicables a tots els homes en indefinit. O siga, per dir-ho breument, progrés i regrés són inherents a les condicions i al ritme del desenvolupament social en general.
Ara, doncs, la fe en la universalitat del progrés, que apareix amb tant ímpetu en el segle XVIII, té aquest primer avançament positiu; és a dir, que els homes, quan no troben impediments en les condicions externes, i no en troben en les que deriven de la pròpia actuació en l’àmbit social, són tots capaços de progressar.
I després, en el fonts de la suposada, o imaginada, o creguda, unitat de la història, per la qual el procés de les diverses societats formaria com una sola sèrie de progrés, hi ha un altre fet, que ha ofert motiu i ocasió de tantes fantastiqueries ideològiques. Si no tots els pobles han progressat igualment, i així alguns, o s’hi aturen, o emprenen la via del regrés, si el procés de desenvolupament social no du sempre, en tot lloc i en tot temps, el mateix ritme i la mateixa intensitat, no seria pas menys segur el fet que, en el passatge de l’acció decisiva de poble a poble en el curs de la història, els productes útils, ja adquirits pels qui dequeien, passaren als qui s’alçaven i els succeïen. La qual cosa no val tant dels productes, per dir-ho així, del sentiment i de la fantasia, que en tot cas se serven i perpetuen en la tradició literària, com val dels resultats del pensament, i sobretot de la descoberta i de la producció dels mitjans tècnics que, o bé s’adquireixen directament o es comuniquen i transmeten.
Cal potser de recordar que l’escriptura no fou mai més perduda, encara que els pobles que en foren cultivadors desaparegueren de la continuïtat històrica? Cal potser remarcar que fem ús cada dia en les nostres tasques, en els nostres rellotges, del quadrant babiloni, i que usam l’àlgebra, que fou introduïda pels àrabs, l’activitat històrica dels quals s’ha dispersat després com la sorra en el desert? No cal multiplicar incidentalment i indefinidament els exemples, perquè n’hi ha prou de tindre sota els ulls la tecnologia, i la història de les descobertes en el sentit ample del mot, en la qual és evident la transmissió quasi continuativa dels mitjans instrumentals del treball i de la producció.
I, al capdavall, el moviments provisoris que es fan dir històries universals, en tant que revelen sempre, tant en l’intent com en l’execució, quelcom de forçat i d’artificial, no haurien estat ni tan sols mai intentades, si les vicissituds humanes no oferissen a l’empirisme dels narradors qualque fil, per sotil que siga, de continuïtat.
Vet ací la Itàlia del segle XVI, que evidentment decau; però, mentre decau, transmet a la resta d’Europa les seues armes intel·lectuals. Ni elles soles romanen enrere de la civilització que continua; sinó que també el mercat mundial s’estableix damunt els fonaments d’aquelles descobertes geogràfiques, i d’aquelles troballes nàutiques, que foren obra de mercaders, i de viatgers i mariners d’Itàlia. No tan sols el mode de fer la guerra, i els refinaments de l’astúcia política passaren enfora d’Itàlia (de la qual cosa tan sols s’ocupen habitualment els literats); sinó també l’art de fer diner amb tota l’evidència d’una elaborada disciplina comercial; i, poc a poc, els rudiments de la ciència, damunt de la qual es fonamenta la tènica moderna, i per davant de tot la metòdica irrigació dels camps, i les lleis generals de la hidràulica. Tot ço és tant precisament ver que a un amador de tesis conjecturals se li podria acudir de proposar-se aquesta qüestió: què hauria estat d’Itàlia, en aquesta moderna època burgesa, si, realitzant-se el projecte del Senat vènet (1504) de fer quelcom que hauria semblat en els efectes al tall de l’istme de Suez, la marina italiana s’hagués trobat a contendre directament amb els portuguesos en l’Oceà Índic, en aquell moment precís en el qual la transferència de l’acció històrica de la Mediterrània a l’Oceà preparava la nostra decadència? Però basat de tal fantasia!
Una certa continuïtat històrica, en el sentit empíric i circumstanciat de la transmissió i del successiu increment dels mitjans de la civilització, és un fet, doncs, incontrastable. I si bé aquest fet exclou tota idea de disseny preconcebut, de finalitat intencional o latent, d’harmonia preestablerta, i de totes aquelles altres fantastiqueries damunt les quals s’ha especulat tant, no per això sols exclou la idea del progrés, que podem usar com de valoració del curs de l’esdevenir humà. És indubtable així que el progrés no abraça materialment el succeïr-se de les generacions, i que la seua noció no implica res de categòrica, tant que les societat han fet també regrés, però això no treu que aquesta idea puga servir-nos com de fil conductor, per donar significació al procés històric. De tals cauteles crítiques, tant en l’ús dels conceptes específics, com en els modes d’aplicar-los, no entenen res aquells pobres evolucionistes a ultrança, que són cienciats sense la gramàtica i sense el galateu de la ciència, o siga sense la lògica.
Com he dit més vegades, les idees no cauen del cel, i també les que en determinats moments deriven de determinades situacions, amb ímpetu de fer i amb vestidura metafísica, duen sempre en elles mateixa l’indici de correspondre’s a un ordre de fets, dels quals s’intenta o se cerca l’explicació. La idea del progrés, com a unificador de la història, apareix amb violència i es fa gegantina en el segle XVIII, o siga en el període heroic de la vida política i intel·lectual de la burgesia revolucionari. Com aquesta ha generat, en l’ordre de les obres, el període més intensiu d’història que mai s’haja conegut, ha produït així al mateix temps la seua pròpia ideologia, en la noció del progrés. Aquesta ideologia en la seua substància, i pel moment, vull dir, que el capitalisme és la sola forma de producció que siga capaç d’estendre’s a tota la terra, i de reduir tot el gènere humà en condicions que s’assemblen en tot. Si la tècnica moderna pot portar-s’hi d’on calga, si tot el gènere humà apareix com un sol camp de competència, i tota la terra com un sol mercat, quina meravella és que la ideologia, que aquestes condicions de fet intel·lectualment reflectides, haja arribat a l’afirmació que la present unitat històrica s’haja preparat amb tot ço que la precedeix? Traduïu aquest concepte de pretesa preparació en aquell fet natural de verificables i successives condicions i s’obre així la via per la qual s’arriba de la ideologia del progrés al materialisme històric: i s’arriba també a l’afirmació de Marx que aquesta forma de la producció burgesa és l’última forma antagonista del procés de la societat.
Els miracles de l’època burgesa, en la unificació del procés social, no tenen comparació en el passat. Vet ací el Nou Món, i després Austràlia, i l’Àfrica meridional i Nova Zelanda! I són tots com nosaltres! I després el contracolp en l’Extrem Orient per la imitació, i en l’Àfrica per la conquesta! Davant de tal universalitat i de tal cosmopolitisme, l’adquisició dels celtes i dels ibers a la civilització romana, i la dels germànics i dels eslaus al cicle de la civilització romano-bizantina-cristiana, empetiteixen. Aquesta unificació sempre creixent es reflecteix cada dia més en el mecanisme polític d’Europa; el qual mecanisme, perquè és fonamentat en la conquesta econòmica de les altres parts del món, oscil·la més que mai per influxos i refluxos, que venen des de les més remotes regions. En aquest complicadíssim entrellat d’accions i de reaccions, la guerra entre Japó i Xina, que fou guerrejada amb mitjans, o imitats, o directament presos en préstec de la tècnica europea, deixant les seues tractes, ni lleugeres ni de breu durada, en les relacions diplomàtiques d’Europa, i en deixa de més vius en la borsa, que és la fidel intèrpret de la consciència dels nostres temps. Aquesta Europa, mestra de tota la resta del món, ha vist recentment oscil·lar les relacions de la política dels estats de la qual consta, per una revolta en el Transvaal, i per un fracàs de les armes italianes a Abissínia, precisament d’aquests darrers dies 3.
Els segles que han preparat i portat a la seua forma actual el domini econòmic de la producció burgesa, ha desenvolupada també la tendència a unificar la història sota una visió general; i d’aquesta manera roman explicada i justificada la ideologia del progrés, que informa tants llibres de filosofia de la història i de Kulturgeschichte. La unitat de forma social, o siga la unitat de forma capitalista en la producció, a la qual la burgesia tendeix des de segles, ha arribat a reflectir en el concepte de la unitat de la història, en formes tant subjectives com no hauria pogut donar mai al pensament l’august cosmopolitisme de l’imperi romà, ni l’unilateral de l’església catòlica.
Però aquesta unificació de la vida social, per obra de la forma capitalista burgesa, es desplegà la primera vegada, i continua encara a desplegar-se, no segons regles, i plans, i dissenys preconcebuts; sinó, més aviat, per via d’atrits i de lluites, que en l’ensems formen un colossal trellat d’antítesis. Guerra cap en fora, i guerra cap en dins. Lluita incessant entre les nacions, i lluita incessant entre els components de cada nació. I és tan complicat l’entramat de les obres i de les accions de tants èmuls, concurrents i contendents, que la coordinació dels esdeveniments defuig precisament de l’atenció, per ésser quelcom poc fàcil de copsar-ne l’íntim nexe. La cursa que hi ara entre els homes, les lluites que ara, amb diversos mètodes, es despleguen entre les nacions i en les nacions, es fan entendre millor quines dificultats han encallat la història del passat. I si la ideologia burgesa, reflectint la tendència a la unificació capitalista, ha proclamat el progrés del gènere humà, el materialisme històric, invertint, i sense proclamacions, ha descobert que en les antítesis hi hagué fins ara la causa i el motor de tot esdeveniment històric.
I per això el moviment de la història, pres en general, se’ns revela com a oscil·lant; - o millor, per usar una imatge més pròpia, ens sembla que es desplega damunt d’una línia fragmentada, que canvia de direcció, i de nou es fragmenta, i en alguns moments es replega, i algunes vegades es distén, desplaçant-se força del punt inicial – una veritable ziga-zaga. Donada la complicació interna de cadascuna societat, i donat la trobada de més societats en el camp de la concurrència (des de les formes ingènues de la ràzzia, de la rapinya i de la pirateria, fins als mètodes refinats de l’elegant joc de la borsa!), és natural que tot resultat històric, quan es mesura a la sola referència de l’expectació individual, aparega precisament com un cas, i considerat després teòricament torne a la ment més inextricable que les contigències meteòriques.
Per això no és una simple frase la dita que és la irona la que seu sobirana sobre la història; perquè, de fet, si cap Déu d’Epicur riu allà dant de les coses humanes, les coses humanes suposen elles mateixes una divina comèdia.
Cessarà mai aquesta irona de la sorts humanes? No serà, doncs, mai possible una forma de convivència que done lloc al desenvolupament cooperatiu i integral de totes les attituds, de manera que el procés ulterior de la història esdevinga veritable i efectiva evolució? Serà possible, i així plau als amadors de les frases arrodonides, la humanització de tots els homes? Eliminades, en el comunisme de la producció, les antítesis, que són ara causa i efecte de les diferenciacions econòmiques, totes les energies humanes no adquirien un grau altíssim d’eficàcia i d’intensitat en els efectes cooperatius, i al mateix temps no es desplegarien amb la màxima llibertat d’individuació, de tota i cadascuna persona?
En les respostes afirmatives a tals demandes hi ha la suma de ço que el comunisme crític diu, és a dir, prediu del futur. I no diu i prediu, com per discutir d’una abstracta possibilitat, o com qui des del cap vol fer existir un estat de coses, que espera o desitja. Sinó diu i prediu com qui enuncia ço que és inevitable que s’esdevinga, per la immanent necessitat de la història, vista i estudiada com mai en el fons del seu substrat econòmic.
Ce n'est que dans un ordre de choses, où il n'y aura plus de classes et d'antagonisme de classes, que les évolutions sociales cesseront d'étre des révolutions politiques 4.
A la vella societat burgesa, amb les seues classes i amb els seus antagonismes de classe, la substitueix una associació, en la qual el lliure desenvolupament de cadascú és la condició del lliure desenvolupament de tots 5.
Les relacions burgeses de la producció són l’última forma antagonista del procés social de la producció—antagonista no en el sentit de l’antagonisme individual, sinó més aviat de l’antagonisme que sorgeix de les condicions socials de la vida dels individus;—però les forces productives, que es desenvolupen en el si de la societat burgesa, posen ja en existències les condicions materials per la resolució de tal antagonisme. Amb tal formació de societat cessa, per això, la prehistòria del gènere humà 6.
Amb la presa de possessió dels mitjans de producció per part de la societat, roman exclosa la producció de mercaderies, i amb ella roman exclosa la senyoria del producte damunt del productor. A l’anarquia dominant en la producció social la succeeix l’organització conscient amb disseny. La lluita per l’existència individual cessarà. Tan sols d’aquesta manera l’home es distanciarà, en un cert sentit, del món animal, de manera definitiva, i passarà de les condicions d’existència animal a les d’existència humana. Tot l’àmbit de les condicions de vida, que fins ara ha dominat els homes, passarà sota el comandament i sota la revisió dels homes mateixos; que esdevindran, així, per primera vegada senyors efectius de la natura, perquè seran senyors de la pròpia consociació. Les lleis de la llur pròpia activitat social, que els hi eren en contra com a lleis estranyes que els dominaven, seran aplicades i dissenyades pels homes mateixos, amb plena cognició de causa. La mateixa consociació, que era de front als homes, com a imposada per la natura i per la història, esdevindrà la lliura i pròpia obra llur. Les forces estranyes i objectives, que fins ara dominaven la història, passen sota la vigilància dels homes. Tan sols des de tal punt en endavant els homes faran amb plena consciència la llur pròpia història; tan sols des de tal punt en endavant les causes socials, que posaren en moviment, podran assolir, en gran part, i en raó sempre creixent, els efectes volguts. Aquest és el salt del gènere humà del regne de la necessitat al de la llibertat. Acomplir aquesta acció alliberadora del món, vet ací la missió històrica del proletariat modern 7.
Si Marx i Engels haguesses estat mai fautors de frases, si la ment llur no hagués estat cauta, fins a l’escrúpol, de l’ús i de l’aplicació quotidiana i menuda dels mitjans científics, si el contacte assidu amb tants conspiradors i visionaris no els hagués fet avorrir tota utopia, fins a la pedanteria de l’opòsit, tals enunciats podrien ésser tinguts en compte de genials paradoxes, que defugen l’exam de la crítica. Però aquells enunciats són com el tancament, més aviat en són l’efectiva conclusió, de la doctrina del materialisme històric. Resulten a fil directe de la crítica de l’economia i de la dialèctica històrica.
En tals enunciats, de la resta desenvolupables, com tindré ocasió de mostrar en un altre lloc, es reassum tota la previsió de l’esdevenir que no siga, no vulga ésser, novel·la o utopia. I en aquests enunciats mateixos hi ha una adequada i conclusiva resposta a la demanda amb la qual comença aquest capítol: ço és si en les sèries dels esdeveniments històrics hi ha finalment i efectiva sentit i significació.
I ací faig punt; semblant-me que, per a una dilucidació preliminar, n’hi ha de moment amb escreix.
Roma, 10 marzo 1896
Em referesc ací a un llibre, ni breu ni de lectura còmoda, de Th. G. Masaryk, professor de la Universitat txeca de Praga, que ha vist la llum precisament aquests darrers dies. Com és de voluminós es pot veure a peu de pàgina 8, on es dóna el títol complet. No em propòs, però, d’escriure’n la recensió pura i simple. I si mai sembla que expressar la pròpia opinió a propòsit d’un llibre demana que se’n faça la recensió, diré que aquesta assumirà ací necessàriament la proporció i l’extensió d’un quasi-article.
El nom meu i el títol al capdavant de la pàgina podria induir en la sospita que tinc la intenció d’entrar-hi com en una polèmica de partit. El lector estiga d’ànim tranquil. No confondré les pàgines de la «Revista italiana de sociologia» amb les columnes del diari polític quotidià 9.
Diré tan sols, en passant, com el cas força curiós del gran afany, que la premsa política italiana, siga diària o altrament periòdica, s’ha dedicat mesos i mesos a proclamar la mort del socialisme, usant l’etiqueta de la crisi del marxisme, que m’ha semblat un nou document d’aquell vici orgànicament nacional, que pot definir-se més que mai com el dret a la ignorància. A cap d’aquests egregis soterradors del socialisme, que, tant per fer fulls al voltant de la crisi, ficaven plegats noms incompatibles d’escriptors ben diversos, se li ha acudir de proposar-se aquestes simples i honestes qüestions: - la crítica sorgida en altres països en torn del marxisme pot adreçar-se directament a Itàlia? - ha tingut mai, o té, aquesta doctrina alguna base i segura difusió en el nostre país? - i, finalment, el partit socialista italià té tanta força ja, i tal extensió en les masses i entre les masses, i té en ell mateix tal desenvolupament i tal complexitat de condicions i de posicions polítiques, com per revelar aquells caràcters precisos i destacats d’estable i duradora organització proletària, donada la qual discutir a fons de la doctrina siga discutir de coses i no de paraules? - i, per anar més al fons, qui és qui puga dir que en aquest país nostres ja s’haja recorreguda tota la via crucis de les transformacions econòmiques, a cap de les quals es verifica allò que s’anomena sistema capitalista, del qual el marxisme, al seu torn, és després el contracolp crític?
Qui s’hagués proposat aquestes qüestions, i d’altres de similars, hauria arribat a la honesta conclusió que no hi pot haver crisi d’allò... que no existeix encara.
Pot donar-se, i més aviat s’hi dóna certament, que tots aquests necrologistes del socialisme ignorassen com la frase de crisi del marxisme fou encunyada i posada en circulació per l’apunt del professor Masaryk, al qual (ignorant tothora, com correspon precisament als estrangers, les coses d’Itàlia) li ha cabut la insígnia sort de portar en el nostre país una nova i inesperada contribució a la fortuna de les paraules. Però és justament així. L’expressió de crisi del marxisme fou inventada per Masaryk en els números 177-79 de la «Zeit» de Viena, del febrer del 1898, i aquells articles foren després recollits en opuscle 10, amb data del 10 de març: - i, si bé importa, no perquè l’autor de tal descoberta literària tingués ànim de declarar la mort del socialisme, sinó sols perquè els sembla constatar (si se’m permet la paraula d’argot periodístic) la crisi dins del marxisme; - i de fet concloïa això: «Voldria advertir els enemics del socialisme, de no fer-se vanes esperances en pro dels llurs partits per aquesta crisi del marxisme, la qual podrà donar més aviat gran força al socialisme, quan els seus caps voldran criticar-ne lliurement els fonaments i superar-ne els defectes. Com tots els altres partits de reforma social, el socialisme té la seua font viva en les manifestes imperfeccions del present ordenament social, i en la seua injustícia i immoralitat, i sobretot en la misèria material, moral i intel·lectual de la gran massa en gairebé tots els pobles» 11. En aquelles 24 pàgines, que eren de veritat massa poc per la gravetat de l’assumpte, les dades de la crisi – en tant que s’ateny a la socialdemocràcia alemanya i amb qualque petita referència a la literatura francesa i anglesa – eren aplegades, enumerades, caracteritzades, un poc amb fúria i pressa, en els seus següents caps... Però que aprofita referir-se més a l’opuscle del 10 de març del 1898, si en el llibre de data del 27 de març del 1899 les 24 pàgines de llavors han esdevingut 600, dic 600, que és viceversa força massa—diria un napolità—i per l’entitat de ço que s’hi va exposant, i per la paciència mitjana dels lectors?
El professor Masaryk és un positivista: paraula ací a Itàlia d’ús superbament extensiu i elàstic, però que pels que en professen la filosofia vol dir, ni que siga amb modificacions semblants, trobar-se en la línia que va de Comte a Spencer... o al mateix Masaryk. No seré en grau de tributar-li tota l’admiració de la qual serà, potser, digne; perquè té l’habitud per mi incòmoda d’escriure en la llengua txeca. No en conec fins ara si no la Lògica concreta en la traducció alemanya. Ni voldria sobergament subtilitzar sobre el tenor taxatiu de les seues expressions, perquè aquest llibre ha estat traduït pel senyor Kalandra en un alemany un tant cancelleresc. L’obra en ensems, com diu l’autor mateix en el prefaci, no s’ha considerar sota l’aspecte de la composició i de l’estil. És un part omnímodament ultracadèmic, amb l’òbvia partitura en introducció i seccions, i aquestes, que són cinc i no seguides del resum, recorren a la subdivisió en capítols, amb la referència de l’A, B, C i etc., fins gairebé a la resubdivisió del tot en 162 paràgrafs, amb diversa bibliografia en ordre espars i en ordre concentrat, amb un índex-sumai veritablement admirable, que fa pensar en tantes coses que el llibre després no respon, i amb l’inevitable registre. Són, en resum, apunts de lliçons il·lustratives i declaratives, de to reposat i fins i tot tènue, redactats en esquema d’enciclopèdia, i no tots identificables amb la mateixa dada. De fet, mentre el llibre, compost originàriament en llengua txeca, és preanunciat en l’opusclet de l’altre any, que pot fer-ne el fet pel qui no vulga llegir les 600 pàgines, s’anava imprimint en la traducció alemanya, en el mateix temps ha aparegut l’ara ben famós llibre de Bernstein (cfr. nota I a . p. 590), i amb aquest l’autor ha sentit la necessitat d’acomodar les seues partides en un altre lloc 12.
La posició de Masaryk és veritablement sui generis. No és socialista, coneix extensament la literatura del socialisme, no és adversari professional del socialisme, el jutja des de dalt, en nom de la ciència. Fou diputat al Reichsrath de la Cisleitània, però si bé nacionalista i progressista, que jo sàpiga, no es barreja mai amb joves txecs. Ara em sembla que se situa lluny de la política. Publica una revista, que és un quissímil de la nostra «Nova Antologia», i és docte d’ofici, ço és gran lector i referidor acurat de ço que llig, fins al mínim de la més menuda menudència. I aquest és el primer i principal defecte del seu llibre; en el qual es discorre de moltes i infinites coses, però en la realitat, en el fet, al viu no s’arriba mai. L’autor té com interferida la vista de la lletra impresa, i de les ombres dels escriptors entre els quals es mou amb obsequi semblant per a tots, com qui haja l’ull privat de virtut prospectiva.
No és potser el principal deure de qui es posa en la via de discutir de fonaments del marxisme d’ésser en grau de respondre, sinó del viu, a aquesta demanda: creieu o no creieu en la possibilitat d’una transformació de la societat dels països més civilitzats, per la qual cessarien les causes i els efectes de les presents lluites de classe? Davant de tal problema general és certament d’importància secundària la manera de la transició a aquell estat futur, desitjat o previst; perquè aquesta manera fuig al nostre arbitri, i certament no depèn de les nostres definicions. Respecte d'aquesta tesi general hi ha quelcom, no diré indiferent, però d'un cert valor força subordinat, el saber, aquella part del pensament i de les opinions (molts confonen maleïdament aquell i aquestes!) de Marx i dels seus immediats seguidors i intèrprets coincidents o no coincidents amb les presents o amb les futures condicions del moviment proletari: perquè no cal d'ésser seguidors a ultrança del materialisme històric per entendre que les doctrines valen en tant que doctrines, és a dir en tant que són una llum intel·lectual duta damunt d'un seguit de fets, però que en tant que són doctrines no són causa de res. Però el senyor Masaryk és, per contra, un doctrinari, és a dir un creient en la virtut de les idees, és a dir un acadèmic, pel qual tot consisteix en la lluita per la concepció general del món (Weltanschauung); i no hi ha res de meravellós que rebutge amb sobirà menyspreu (passim) l'expressió instint de les masses. Aquesta crítica, que recolza tota en la presumpció d'un judici sobiranament imparcial de les lluites pràctiques de la vida en nom de la ciència, i que ignora la subjecció del pensament al curs natural de la història, és i roman intrínsecament caduca, perquè gira al voltant del marxisme, sense aferrar-ne mai el nervi, que és la concepció general del desenvolupament històric sota l'angle visual de la revolució proletària.
Gosant de definir el posicionament general de Masaryk, em sembla repagar-lo amb cortesia italiana de la ignorància en la qual es troba respecte dels meus escrits pertinents. Si mai els llegís, s'adonaria, potser, com, sense descendre a les minúcies de la polèmica a tu per tu amb la premsa corrent del partit, sense proclamar-se descobridor o autor de la crisi del marxisme, es puga ésser seguidor en l'hora present del materialisme històric, una vegada feta la deguda part en la nova experiència històrico-social, i amb la convenient revisió dels conceptes, que han patit o pateixen correccions pel curs natural del pensament. Les doctrines, que són en acte de desplegar-se i de progressar, no admeten el tractament erudit i filològic, com l'usat per a les formes superades del pensament, i per ço que se'ns ha transmès per la tradició, i té nom d'antic. Però els temperaments intel·lectuals dels homes són força deformes entre ells! Alguns – i són pocs – presenten al públic el resultat del propi treball, i no creuen d'haver d'assolir la història íntima de les llurs lectures, fins a la fotografia de la ploma de la qual se serveixen. Són uns altres – i aquest és el major nombre – els qui senten viva la necessitat de donar a la premsa tot el fruit de les llurs lectures. Són meticulosos custodis dels llurs quaderns, perquè cap part de les llurs fatigues es perda, ni per als presents, ni per als futurs. El professor Masaryk – que imprimirà en 600 pàgines una tesi d'ocasió, és d'aquesta: quin judici puga fer-se ara del marxisme, atès el fet que se'n discuteix també dins del partit; - el professor Masaryk, que tant ha llegit, no pot menys que considerar el marxisme mateix segons les rúbriques sacramentals de la filosofia, de la religió, de l'ètica, de la política, i així fins a l'infinit: i, cas curiós, precisament ell, que té tant obsequi per la burocràcia universitària i pel carceller dels fetitxes de la ciència, acaba després finalment per declarar que el marxisme és un sistema sincrètic! (passim en tot el llibre, i explícitament en p. 587). M'havia semblat que aquella doctrina era justament el contrari, i que, més aviat, de tant íntimament unitari, de mirar, no tan sols a vèncer l'oposició doctrinal entre ciència i filosofia, sinó també la més òbvia entre pràctica i teoria. Però el senyor Masaryk ha fet com és, i seguim-lo simplement en les seues rúbriques.
Deixa de tot cor a altres d'ocupar-se del socialisme en tant que és tendència (a l'ús d'A. Menger) cap a les reformes jurídiques; declara de no entrar directament en les qüestions de l'economia (en la qual disciplina veritablement em sembla que sapastres hi fiquen la porta), i es dedica sobretot a posar en evidència la filosofia de Marx, la qual existeix, encara que no siga expressa en obres de taxativa composició ad hoc; i estudia en totes les 600 pàgines la crisi en tant que és estretament “científica i filosòfica” (p. 5). No demanau, doncs, a l'autor, ni un exam concret de les condicions actuals del món econòmic fet del viu, ni un consell pràctic i llarg de política social. Si el moviment de la proletarització continua o no, si la teoria del valor és o no exacta, aquestes i les altres qüestions afins, en tant que de màxima importància, no interessen al filòsof (p. 4.). El resultat pràctic és tan sols aquest, d'aconsellar als socialistes (p. 591) de mantindre's en el programa d'Engels del 1895, és a dir en la tàctica parlamentària; cosa que veritablement van fent per tot el món, i, segons el feble parer meu, per la simple raó, que no podrien fer altrament sense demostrar-se o bojos o ximples. Si no fos que Masaryk vincula el consell amb aquesta admonició, que cal també abandonar la ideologia marxista! A bon compte, no és el curs natural de les vicissituds polítiques de l'Europa civil les que han induït els socialistes a canviar de tàctica (ni l'autor sabria dir-nos quant de temps durarà, o podrà durar, aquesta nova), sinó que són les idees les que canvien i han de canviar. Tot es resum en la lluita per la Weltanschauung (cfr. assenyaladament. 586-92), cosa natural en un escriptor que s'adhereix tant al concepte sagramental de la classificació de les ciències (p. 4), i al lloc preeminent de la filosofia.
El filisteu, en la subespècies professoral, se'ns revela ací tot sencer en la seua pròpia natura. Conèixer estesament la literatura del socialisme, i ignorar-ne l'íntim, el sentit, l'ànim! Donat aquest ànim – s'entén per ell mateix – l'orientació científica canvia del tot, fins i tot canvia el lloc de la ciència en l'economia dels nostres interessos. Però a això en Masaryk no arriba mai, perquè hauria, per arribar-hi, de creuar els confins de les definicions. El seu llibre, per això, tant ric de consciencioses informacions, i aliè al menyspreu professional del socialisme, es redueix, en l'intent i en els efecte, a un enorme plet del positivisme contra el marxisme! Dues observacions se m'hi acuden. La meua afirmació sonarà estranya a molts en Itàlia, on és costum d'assenyalar amb el mot positivisme tot i qualsevol cosa. A més, com ho escrit moltes vegades, aquella intuïció de la vida i del món que es compendia en el nom del materialisme històric no ha arribada a perfecció en els escrits de Marx i d'Engels, i dels llurs immediats seguidors, i així ara més precisament afirm que la continuació d'aquella doctrina prossegueix encara lenta, i potser prosseguirà de la mateixa manera durant un bon tros.
Però els llibres com aquest d'en Masaryk no ajuden ningú. Vet ací un coacervat d'objeccions en nom del positivisme, sí, però no en nom de la revisió directa i autèntica dels problemes de la ciència històrica, i no en nom de les qüestions polítiques actuals. L'anomenada crisi no esdevé ni el subjecte d'un exam de publicista ni l'objecte d'un estudi de sociòleg, sinó que és com un espai buit o una pausa, en la qual l'autor es dedica a establir, o a recitar, les seues protestes filosòfiques.
Un estudi, ni va ni privat d'interès, es dedica a la formació inicial del pensament de Marx (pp. 17-89). Però el facit és finalment força mesquí. “En la constant mutació de l'ordenament social ve Marx finalment a trobar la raó històrica del comunisme com quelcom que s'imposa per ell mateix. - Segons Marx la filosofia és la còpia naturalista del procés del món. - El comunisme és donat per la història mateixa. - El materialisme de Marx és un materialisme històric”. - Proposicions com aquestes, les quals reprodueixen a grans trets el pensament fonamental de l'escriptor que té entre mans, haurien d'induir, em sembla, el crític a refer-se damunt dels fonaments de tals concepcions, per revocar-les, si cal, amb una crítica ab imis. I bé, què fa el senyor Masaryk? Poques línies després escriu: “La seua filosofia i la d'Engels tenen el caràcter de l'eclecticisme”. - I després ens regala, en la lletra D del cap II, una amanida russa de les opinions contradictòries de Bax, K. Schmidt, Stern, Bernstein, Plekhanov, Mehring, en tant que han discutit si tal filosofia, diguem-ne així, marxista, és conciliable o no amb el retorn a Kant, a Spinoza, o a qui siga; i no se li acut el poeta, que assistí a la fundació de la Universitat de Praga, per exclamar amb ella:
Pobra i nua vas, filosofia!
Tant inconnex és el tractat que l'autor dedica al materialisme històric (pp 92-168), dedicant-se d'entrada al desvari de les definicions, per arriba a la fi a una crítica tota fonamentada en la vella lletania de la doctrina dels factors, més o menys dissimulada en una fraseologia sociològica i psicològica ben dubtosa i incerta. En conclusió, a l'autor li repugna el pensament d'una concepció objectivament unitària de la història; i passa justament a confondre l'explicació del complex històric mitjançant el variar per damunt de tot de l'estructura econòmica, amb l'explicació literal i immediata del fet històric determinat a través de les condicions econòmiques respectives i individualitzades. No ha de provocar doncs meravella veure com Marx siga considerat com una espècie de Comte alterat a pitjor, que esdevé després un seguidor inconscient de Schopenhauer en acceptar la primacia de la voluntat, doctrina que contradiu però en la sacramental tricotomia psicològica d'intel·lecte, sentiment i voler. Pot donar-se que el pobre Marx ignoràs com l'home és fornit, a més de l'intel·lecte, també d'un fetge (sic!), la qual cosa és tant més sorprenent com era força hepàtic (sic!) per les quals bones raons pot haver-se esdevingut que no s'adonàs que el sobrevalor és un concepte principalment ètic (sic!). Al professor d'universitat, que tracta la seua matèria com el seu ofici, pot arribar-li fàcilment la temptació de fer passar un determinat autor sota l'escrutini de totes aquelles altres doctrines que el crític tinga el consum d'estudiar i de manegar. I alhora, per una estranya il·lusió d'erudit, s'esdevé que els termes de confrontament, que són en l'hàbit subjectiu del crític, tornen subreptíciament termes de derivació efectiva. Així li succeïa a Masaryk; quan vet ací que ell, en el bell mig dels seus intents de comparació, es contradiu, i sentencia (p.166): “De fet Marx ve a formular ço que, com sol dir-se, es trobava en l'aire, i per això no he donat gran pes a les influències individuals en la seua formació intel·lectual”. Ergo – diria jo – recomençau de cap, i més aviat invertiu. En l'autor, que tractau, s'ha esdevingut precisament aquesta inversió, que de la crítica de l'economia i de la dada de les lluites de classe reïx a una nova concepció històrica (i no per modificar, s'entenga bé, ço que tècnicament se'n diu disciplina de la recerca històrica), i per aquella via després a una nova orientació sobre els problemes generals de la consciència. Però forçau les coses, però les alterau del tot, ficant-vos per una via que no és la que correspon a l'objecte del vostre exam. Però s'entén que vós, filòsof professional, descendiu des de l'alt de les definicions al particular del materialisme històric; i, amb tot el degut obsequi a la metodologia, arribau a la teoria de les lluites de classe (pp. 168-234) com s'arriba a un corol·lari.
També ací la fidelitat de l'exposició material fa més sensible la incapacitat a la comprensió íntima i viva. Ací i allà algunes útils observacions sobre la imprecisió dels termes burgesia, proletariat i similars, i després de les altres de major valor sobre la irreductibilitat de tota la societat present a les dues famoses classes, donada la seua més variada i complexa articulació. Davant de tot això, vet ací una singular ineptitud per aferrar un concepte tan simple; ço és, que donat l'entrellat de la vida social, els intents individuals poden ésser tots errats: la qual cosa indueix l'A, a dir, que en el marxisme la consciència individual es resol en pur il·lusionisme (!). Li repugna creure que les lleis econòmiques seguesquen un procés natural; - i bé, prova de canviar-ne la successió històrica per actes d'arbitri. Reivindicada l'espontaneïtat (però què?) de les forces que donen impuls a la història, i l'aristocràcia de l'esperit filosòfic, i dit com si el determinisme marxista fos una única cosa amb el fatalisme, l'A es confessa així: “Explic el món i la història teïsticament” (p. 234). Deo gratias!
Arribam finalment a la peça forta, ço és l'exposició del món capitalista (pp. 235-313), i a la crítica del comunisme i del procés de civilització (pp. 313-86). Aquest és per als socialistes el punt essencial, i en tal terreny tan sols és donat de combatre'ls. Però l'A havia descendit de les altures, i així siga. No sabreu negar-li – tant per començar des de les conclusions – una discreta part de raó, allà on parla de superb primitivisme i simplisme, especialment respecte a l'intent d'Engel de refer breument en punts principals la història de la civilització. L'esdevenir de l'estat, o siga de la societat ordenada en classes, amb les raons del domini i de l'autoritat, suposada la propietat pviada i suposada la família monògama, tingué modes diversos de desenvolupament en la història especialitzada i concreta, i no és facilisme que en tinga, en provar de fer plausibles esquemes massa simples. Pot donar-se que socialistes habituats a l'argumentació còmoda vegen massa simplificat l'entrellat de la història, reduint aquesta a breus volums; la qual cosa els indueix a simplificar similarment amb superb arbitri l'entrellat de la societat present. Ni segurament aprofita recordar de continu la negació de la negació, que no és instrument de recerca, sinó que és tan sols fórmula resumida, vàlida, si de cas, post factum. Certament que el comunisme, o siga la més o menys llunyana aproximació de la societat present vers una nova forma de la producció, no hi haurà un part mental de la dialèctica subjectiva. I per això crec – són cortesies d'armes als adversaris – que no s'exerceix més que una sola manera de combatre seriosament el socialisme, i és la de dedicar-se a demostrar com el sistema capitalista tinga en ell mateixa – per ara, si més no – tal indefinida força d'adaptabilitat, que tots els moviments proletaris es redueixen en el fons a meteòriques agitacions, sense mai formar un procés ascensiu, que supose finalment, amb l'eliminació del salariat, també la de tot domini de classe. En aquest intent crític-demostratiu es resum, per ell mateix, la força de l'escola del Brentano i dels seus seguidors. Però aquest no sembla que siga pa per a les dents del senyor Masaryk, que revela tota la seua ineptitud en aferrar el nexe econòmic de la matèria que té a les mans, precisament en el capítol que dedica a la crítica de la plus-vàlua (pp. 250-313).
A través d'una ressenya bibliogràfica en torn a la vexata quaestio del desvarieg fonamental que discorreria entre el volum I i III del Capital, l'A, ve a refusar com a inexacta la doctrina del valor-treball, i després a afirma, com Marx no podia partir del concepte de la utilitat, perquè el seu objectivisme extrem el feia aliè a la consideració psicològica (!). Declara després la seua opinió sobre el lloc que l'economia hauria d'ocupar en el sistema de les ciències, donada la seua dependència dels pressupòsits d'una sociologia general. Refusat el concepte de l'economia en tant que ciència històrica, reprèn la pretensió d'una ciència de l'economia, que, sense confondre's amb l'ètica, abrace tot l'home, i no tan sols l'home treballador. Sofistica sobre la impossibilitat de trobar una mesura del treball, en tant que aquest, a la seua vegada, ha de mesurar el valor; i considera la plus-vàlua com una reflexió extreta de la hipòtesi constructiva de les dues classes en lluita entre elles. Per via de molts replegaments escriu l'apologia del capitalista, en tant que és emprenedor, ço és treballador i director; i, mentre s'esplaia contra la classe parasitària i contra el comerç enganyador, postula una ètica que ensenye a cadascú la part del seu deure. Es complau, finalment, que Marx haja descoberta la importància social dels treballadors menuts; si bé ha caigut en aquell discret nombre de despropòsits, que el nostre autor anota; com per dir, p ex., la reducció del treball complicat al treball simple, és sobretot l'estranya opinió de creure en les lluites de classe, mentre que no hi ha més que lluita entre els individus.
Però si és cosa fàcil reduir a pols el materialisme històric, però si les lluites de classe en tant que principi de dinàmica històrica no són més que l'errònia generalització de fets malentesos, però si l'expectativa del comunisme és de fet utòpic, però si les doctrines del capital són d'una erroneïtat tant patent, però si tots els fonaments són per sempre més destruïts, perquè l'A s'afanya després a escriure unes altres dues-centes pàgines sobre el dret, sobre l'ètica, sobre la religió, etc., o siga sobre aquells sistemes que denomina ideològics? Jo hauria tingut prou, p.e., amb ço que es diu en les pàgines 509-19, en una espècie de pausa interposada a la xarxa fixa dels paràgrafs, com per arribar a una certa manera de judici final, al qual després, per defecte d'estil, li manca no obstant la concentració del pensament en la concisió dels enunciats. En aquest intent resumit és com exposa la característica del marxisme, la qual cosa dóna major contrast a la tesi de l'autor. - Marx (aquest és el suc de la característica) assenyala el límit extrem de la reacció contra el subjectivisme, en tant que per ell la natura és el prius i la consciència no és més que resultat, és a dir objectivisme positiu absolut; per ell la història és l'antecedent i l'individu és el consegüent, és a dir negació absoluta de l'individualisme. La qüestió de la coneixença és purament pràctica. Entre natura de l'home i història humana hi ha perfecta equació. No hi ha altra font de coneixença de l'home fora de la que ens ofereix la història. L'home és tot en ço que l'home fa. D'ací el fonament econòmic de tota la resta. D'ací el treball com a fil conductor de la història. D'ací la persuasió que les diverses formes socials no siguen, si no les formes diverses de l'organització del treball. D'ací la visió del socialisme ja no com a simple aspiració o expectació. D'ací el concepte del comunisme, no com a simple sistema de relacions econòmiques, sinó com innovació de tota la consciència, més enllà dels límits de totes les il·lusions presents, i en el bagatge de l'humanisme positiu. - Però aquest extrem objectivisme s'infringeix ara en el retorn a Kant, o siga en el criticisme. Marx fou incomplet. No sabé superar Hegel, no trobà l'expressió adequada de les seues tendències, recaigué en la romàntica de Rousseau, debades provà de deslligar-se de Ricardo i d'Smith, dels quals intentà la crítica, i romangué autor d'un sistema incomplet. Hi ha en ell com una tràgica filosofia. Féu servir a nous ideals les idees ja velles, no sabé trobar altres molles al revolucionarisme, si no en els impulsos a l'hedonisme, i per això romangué aristocràtic i absolutista en la seua passió revolucionària.
Aquests trets, que serien literaris per qui disposàs de la facultat de l'estil, aquests trets que poden advertir-nos de com corre a través de tota la història una gran tragèdia del treball 13, deixen impassible el nostre autor en la seua acadèmica pedanteria. No contraposa concepció a concepció en el ràpid esguard d'una nova interpretació dels destins humans, sinó que objecta tan sols en nom “de la missió del nostre temps de retrobar una nova síntesi de les ciències” (p. 513). - I ací de nou Hume i Kant, i la demanda: què és la veritat? I després es discorre de nova neoètica, que ha de descendre científicament a la crítica de la societat. La nova filosofia ha de resoldre el problema de les religions, que Marx cregué haver superat, fent-ne una forma il·lusional. El pessimisme és la nota dominant del nostre temps.
Schopenhauer s'apropà en part a la veritat, en fer de la voluntat l'arrel del món. Fa de Marx pedant amb la doctrina unilateral del treball. El marxisme tingué el tort de romandre negatiu. “El Capital no és més que la transcripció econòmica del Mefistòfeles de Faust” (sic! en p. 516 – i qui no em crega que vaja a trobar-ho!) Finalment sabem – si ho entès bé – que en el retorn a Kant, i en el declinar de l'esperit revolucionari vers el parlamentarisme, consisteix l'essencial de la crisi; o siga, l'inici de l'època Masaryk en la història del món. Així doncs, Kant i el parlament! Però quin Kant? El de la privadíssima vida privada del senyor Filisteu de Königsberg? - o aquell altre autor revolucionari d'escrits subversius, que sembla a Heine un altre dels herois de la gran revolució? I quin parlament de factura ordinària i consuetudinària és cridat a transformar la història? Direm alhora Kant i la Convenció: - però aquesta succeí a la revolució, és a dir a l'enfonsament de tot un sistema social, a la ruïna de tot un ordenament polític, al desencadenament de totes les passions de classe... i basta. El senyor Masaryk, com a professional de sociologia acadèmica, té el dret d'ignorar aquella història viva, agitada, impulsiva, apassionada que plau als a aquells altres mortals que tenen el sentit simpatètic de la realitat humana; i pot per això comodament adaptar-se en la persuasió que el període de les revolucions ha quedat ara superat per sempre, i que hem entrat definitivament al de les lentes evolucions, i ans en l'idil·li de la quieta i assenyada raó.
I tornam precisament al seu encasellament.
L'última sobre la doctrina de l'estat i del dret (pp. 387-426) gira principalment en combatre la visió segons la qual aquell i aquest són com formacions secundàries i derivades respecte a la societat en general. L'estat existeix des dels orígens de l'evolució, i existirà sempre per raons que l'intel·lecte i la moral aproven (p. 405); i després l'home “per natural disposició seua no tan sols comanda voluntària, sinó que es deixà també comandar, i voluntària obeeix”. Les desigualtats naturals legitimen la jerarquia (p. 406). I bé està! Però donat això, perquè afanyar-se després a demostrar que el dret no és derivable de les condicions econòmiques; per què gastar temps en combatre les doctrines igualitàries d'Engels, i per quina raó apel·lar a la solemne autoritat de Bernstein (p. 409), que hauria reposat en honor l'estat (figurau-vos, precisament en un article de la “Neue Zeit”!), com aquella cosa que els socialistes ja no volen abolir, sinó tan sols i simplement reformar? Però li és tant fàcil trobar-se d'acord amb el vulgar sentit comú, que no refusa d'admetre, precisament com fa el nostre senyor Masaryk, que hi ha desigualtats justes i injustes (sic!). Potser li donarem la mesura justa!
Passo al capítol titulat nacionalitat i internacionalitat (pp. 426-65) - on l'A., a banda de mostrar-se indignat per l'eslavofòbia de Marx, fa útils observacions sobre aquells impediments a l'internacionalisme, que naixen espontanis de l'esperit nacional – per aturar-me un poc sobre les insígnies paradoxes que pronuncia a propòsit de la religió (pp. 455-81). Ací es revela com a veritable decadent. Catolicisme i protestantisme són encara fets arxivius, i decisius considerablement sobre les sorts del món! Així tots som, o una cosa, o l'altra. Així tota la filosofia moderna és protestant, i no hi ha filosofia catòlica si no per nefas (i el vostre Comte?). En Marx hi ha un element catòlic, no tan sols per haver adoptat el socialisme francès, que és catòlic i repugna a la consciència protestant, sinó perquè fou autoritari, enemic de la individualitat, internacionalista i seguidor de l'objectivisme absolut (p. 476). Així com la revolució francesa fou en gran part un moviment religiós, així quelcom de religiós és implícit en tot el socialisme contemporani. Ací i allà s'adhereix a la idea que protestantisme i catolicisme en certa manera es complementen recíprocament; - i pot donar-se que l'A pense que es prepara ara en el socialisme la religió del futur, en la mesura que “la fe siga el més alt objectivisme de l'home normal, i per això ipso facto social; però l'objectivisme de Marx és massa biliós”. (p. 480).
Si la religió és perenne, si l'estat és immortal, si el dret és natural, figurau-vos doncs si l'ètica (pp. 482-500) no ha d'ésser supereterna. L'A reivindica a la consciència moral el caràcter de la dada indiscutible i immediata. No m'atur a declarar de quina manera no cal ésser ni materialistes de la història, ni materialistes simples, per relegar entre les fàbules aquesta opinió infantil; i agraesc per això a l'A les citacions dels articles de revistes en els quals els Bernstein, els Schmidt i socialistes similars haurien reivindicades les raons de l'ètica contra l'amoralisme de Marx (p 497). Silenci del socialisme respecte de l'art (pp. 500-8).
Per totes aquestes raons, llegint ço que l'A escriu en la cinquena secció (pp. 520-85) en torn a la política pràctica del socialisme, tractant-ne en dos capítols, intitulats l'un revolució i reforma, i l'altre marxisme i parlamentaris, s'hi troba en presència d'un artefacte doctrinal de la més bella espècies verbalista. Que el socialisme s'haja desenvolupat, en aquests últims cinquanta anys, de la secta al partit, és cosa prou coneguda. Que el comunisme imperatiu i categòric d'una temps haja esdevingut la democràcia social, és altrament ben sabut. Que els partits socialismes despleguen actualment una acció pràctica variada i circumstanciada és un fet històric, de part llur també és com un fer la història. Que en totes aquestes coses es cometen errors, i hi hagen pràctiques incerteses, és un fet humanament inevitable: però és també cert que, per entendre aquestes coses, cal viure viure-les dins, i amb ulls i amb sentit d'observador històric. I què fa el senyor Masaryk? Però ell no veu més que categoremes; - i vet ací com el passatge és tot del revolucionarisme sistemàtic a la negació de la possibilitat de qualsevol revolució, del romanticisme a l'experiència, de l'aristocràcia revolucionària a l'ètica democràtica, de l'imperatiu categòric a l'empirisme, de l'objectivisme pur a l'autocriticitat, del titanisme a no sé res tret que “Faust-Marx esdevé elector” (p. 562). Afortunats vosaltres socialistes que completau Goethe! - I després vet ací un mètode especiós: assumir la persona de Marx (del qual no sé perquè l'A. diga d'ignorar la biografia! p. 517) com a indefinidament prolongada a través de tots els actes i totes les manifestacions dels partits i de la premsa socialista, i posar-ho després a càrrec del marxisme del senyor Carles Marx, com si fossen revisions i penediments propis seus, les paraules i els actes de tots els altres. Però sembla que s'arriba a la Nèmesi – perquè aquell beneit Marx volgué ésser diverses coses a un mateix temps, ço és filòsof alemany i revolucionari llatí, protestant i catòlic, - i la revenja del protestantisme ve després (p. 566), la qual cosa és ací el moviment definitiu de la crisi, és ací el sentit franc del nou 9 de termidor de Maximilià Carles Robespierre Marx.
No valdria la pena de seguir l'A on va raïmant en tota la premsa socialista, i en els actes dels partits, les proves de la dissolució del marxisme per obra dels marxistes, que serien com un Marx prolongat. La tesi és que el socialisme esdevé constitucional. Per la tesi tot és bo, també invocar el testimoni d'E. Ferri, que hauria dit, no sé verament on, que la república és un interès privat dels partits burgesos. Doncs cap república! I l'esperança de l'A és aquesta, “que, perdent el socialisme els caràcters aguts de l'ateïsme, del materialisme i del revolucionarisme, arriba al cap i a la fi a un veraç democratisme, que adquireix les proporcions d'una universal concepció de la vida i del món. La política del democratisme fet així seria la vera política de la vida i del món, una política sub specie aeternitatis” (p. 585). I jo, per part meua, confés de no entendre'n res.
He seguit, amb insòlita premura i paciència – no obstant que el gènere de les meues ocupacions m'arrabassa el mode de llegir un sol llibre tot d'una volada – les 600 pàgines del senyor Masaryk. En tingué una viva curiositat al primer anunci. S'havia tant parlat i reparlat de crisi del marxisme d'un nombre tan gran de persones de mitjana i ínfima, i, gairebé sempre incongruent cultura, que em semblava que hi havia molt a aprendre de l'opus magnus de l'autor de la nova paraula d'ordre de la ciència social. La desil·lusió que n'he experimentada resulta de ço que he anotat fins ací.
Cert que el senyor Masaryk no té res a veure amb les vàries espècies de professional ignorància i d'audaç fetilleria, que han fet florir, de fa poc, tants crítics definitius del socialisme en aquest nostre feliç país, on vegeten tantes menes d'anarquisme moral i intel·lectual. No hi ha res de comú entre l'autor del qual m'ocup i aquesta així anomenada crisi del marxisme a Itàlia, no res més que l'etiqueta externa, i aquesta etiqueta ha arribada entre nosaltres a través de la premsa francesa.
L'honest i modest intent de Masaryk fou tan sols el de recitar l'elogi fúnebre del marxisme, precisament en nom d'una altra filosofia. La matèria de crítica l'ha recollida en notes de pacient i menuda elaboració; i en nom de què i de quin intent la crítica l'ha conduïda després, apareix clar de tot el context, i finalment del to distanciat i equànim. La qüestió social és una dada – el socialisme és també ell una dada – socialisme i marxisme sempre fan un (l'autor repeteix això més vegades, i em sembla que s'equivoca força), però la qüestió social ha de tindre solucions diverses de les esperades pel socialisme-marxisme; així doncs retocam, refem, capgiram la Weltanschauung, que és a la base del marxisme, i ja que els mateixos marxistes, o gairebé, en rediscuteixen, entram d'àrbitres en la crisi.
Ço que en Masaryk, precisament ell, volia realment a la pràctica, ho sabrem potser millor una altra vegada; i jo confés que, per part meua, no m'estrem del desig de saber-ho. Però aquesta lectura m'ha fet repensar en tot un segle d'història de les idees.
El positivisme, des dels seus orígens ha estat sempre al taló del socialisme. Ideològicament les dues coses nasqueren gairebé a un temps, en la ment indistintament genial de Saint-Simon. Foren com el complement, per antítesi, dels principis de la revolució. L'oposició entre els dos termes es desplega en la variopinta descendència saint-simoniana; i fins a un cert punt en Comte esdevé el representant de la reacció (aristocràtica, diria en Masaryk), que dispensa als homes, en el quadre fix del sistema, el lloc i la destinació, en nom de la ciència classificativa i omniscient. A mesura que el socialisme ha esdevingut la consciència de la lluita de classe dins l'òrbita de la producció capitalista, i a mesura que la sociologia, moltes vegades mal intentada, ha arribat consolidant en el materialisme històric, el positivisme, d'hereu infidel de l'esperit revolucionari s'ha tancat en l'orgull de la supraeminent classificació de les ciències, que menyspreu el concepte materialista de la ciència mateixa, com quelcom mutablement consonant al variar de les condicions pràctiques, o siga del treball. Masaryk és un home massa modest per reposar en escena el papat científic d'en Comte, però és prou professor com per creure encara en la Weltanschauung, com quelcom de sobrestant a la qüestió social dels humils treballadors. Girau-la i voltau-la tant com volgueu, hi ha en el professor un què sempre del sacerdot, que creà el déu que després adora, siga el fetitxe, o l'hòstia consagrada.
I ara podem dir d'haver entès.
Hi hauria la temptació de citar ací alguns llocs dels meus escrits, dels quals resultaria clar que hi ha de diferent entre la crítica i la crisi. Però al punt on hem arribat em sembla que basta.
Com que la política no pot ésser si no la interpretació pràctica i factiva d'un moment històric, avui precisament el socialisme té davant seu – parl així per les generals, i sense tindre en compte les diferències que corren entre els diversos països – aquest problema veritablement intricat i difícil: que aquest, és a dir, mentre ha de defugir perdre's en vanes temptatives d'una romàntica reproducció del revolucionarisme tradicional (o siga, diria Masaryk, ha de defugir de la ideologia!), ha de protegir-se també al mateix temps d'aquells modes d'adaptació i aquiescència que, per les vies de les transaccions, el farien desaparèixer en l'elàstic mecanisme del món burgès. Ell és el desig, l'expectació, l'esperança de tal aquiescència per part del socialisme, que han induït recentment tants i tants portaveus de l'ordre social present a donar una extraordinària importància a les òbvies polèmiques literàries del partit, i un pes tan gran al modest llibre de Bernstein, que fou elevat d'anècdota als honors d'un símptoma històric.14 En aquest fet hi ha la característica i al condemna, a un temps, tant d'aquell llibre, com de tantes altres manifestacions afins: però el senyor Masaryk en tot això no entra gens. En Masaryk, de professor en exercici, ha fet filologia a través de la lletra impresa.
Roma, 18 de juny del 1899
1. Aquest estudi genètic fou l'argument i l'objecte principal del meu primer assaig: En memòria del Manifest dels comunistes, el qual és precisament el preàmbul indispensable per a la comprensió de tota la resta.
2. Em referesc ací a l'apreciable escrit de K. Kautsky, Die Klassengegensätze von 1789.
3. És bo que recorde que la primera edició d'aquest llibre porta la data del 10 de març del 1896.
4. Marx, Misère de la Philosophie, Paris 1847, p. 178.
5. Id., Manifest der Kommunistichen Partei, London 1848, p. 16.
6. Id., Zur Kritik der politischen Oekonomie, Berlin 1859, p. VI del prefaci.
7. Engels, E. Duhring's Umwulzung der Wissenschaft, Stuttgart 1894, pp. 305-6.
8. Die philosophischen und sociologischen Grundlagen des Marxismus - Studien zur sozialen Frage, von Th G. Masaryk, Professor an der b(hmischen Universit(t Prag, Wien, C. Konegen, pp. XV e 600, in-8° gr.
9. Aquesta polèmica aparegué en el fasc. III de l'any III (1899).
10. Die wissenschaftliche und philosophische Krise innerhalb des gegenw(rtigen Marxismus, Wien 1898, pp. 24.
11. Ivi, a p.24. - La mateixa declaració és ara àmpliament repetida en la conclusió del llibre, i especialment a les pp. 591-92. Una altra petita nota a la fortuna de les paraules! La crisi d'entrada ha esdevingut la crise du Marxisme en la traducció francesa d'aquell opuscle, feta per Bugiel, Paris 1898 (extret de la "Revue internationale de sociologie", fasc. del juliol).
12. O siga en els números 239 i 240 del 20 d'abril i 6 de maig 1899 de la "Zeit" de Viena. I així ho havia fet també en l'octrube de l'any anterior, a propòsit del missatge d'en Bernstein al Congrés d'Stuttgart.
13. Em permet ací de referir-me al meu Discorrendo, etc., lettera nona.
14. A propòsit del llibre d'en Bernstein cfr. el meu article en el "Mouvement Socialiste", fascicle del maig 1899.