Text extret de l’article «Franz Mehring», publicat a Neue Zeit, XXII, I, pàg. 99-101, 1903 (número 4)
[...] En el moment actual presenta de nou un viu interès per a nosaltres el problema de l’antagonisme entre els intel·lectuals i el proletariat. Els meus col·legues s’indignaran en molts casos en veure que jo reconec aquest antagonisme. Però és que existeix de fet, i la tàctica més absurda (tant ací, com en altres casos) seria intentar desfer-se’n negant un fet. Aquest antagonisme és un antagonisme social, que es manifesta a les classes, i no en individus aïllats. El mateix que un capitalista, un intel·lectual pot, individualment, incorporar-se de ple a la lluita de classe del proletariat. Quan açò succeeix, l’intel·lectual canvia així mateix de caràcter. En el que segueix no tractaré, principalment, d’aquest tipus d’intel·lectuals, que continuen constituint encara excepcions a la seua classe. En el que segueix, quan no hi ha una advertència especial en contra, no entenc per intel·lectual sinó l’intel·lectual comú, que es col·loca al terreny de la societat burgesa, representant característic de la classe intel·lectual. Aquesta classe es manté en un cert antagonisme respecte al proletariat.
Aquest antagonisme és d’un tipus diferent del que existeix entre el treball i el capital. L’intel·lectual no és un capitalista. És cert que el seu nivell de vida és burgès i que es veu obligat a mantenir aquest nivell a menys que es convertisca en un vagabund, però al mateix temps es veu obligat a vendre el producte del seu treball i moltes vegades la seua força de treball i pateix ben sovint l’explotació pels capitalistes i una certa humiliació social. D’aquesta manera, no hi ha cap antagonisme econòmic entre l’intel·lectual i el proletariat. Però les seues condicions de vida i de treball no són proletàries i d’ací en resulta un cert antagonisme en el seu sentir i pensar.
El proletari no és res mentre continua sent un individu aïllat. Totes les seues forces, tota la seua capacitat de progrés, totes les seues esperances i anhels les extrau de l’organització, de la seua actuació sistemàtica, en comú amb els seus camarades. Se sent gran i fort quan constitueix una part d’un organisme gran i fort. Aquest organisme és tot per a ell, i l’individu aïllat, en comparació amb ell, significa molt poc. El proletari lluita amb la major abnegació, com a partícula d’una massa anònima, sense vistes a avantatges personals, a glòria personal, complint amb el seu deure en tots els llocs on se li col·loca, sotmetent-se voluntàriament a la disciplina, que penetra tots els seus sentiments, totes les seues idees.
Molt distint és el que succeeix amb l’intel·lectual. No lluita aplicant, d’una manera o un altra, la força, sinó amb arguments. Les seues armes són els seus coneixements personals, la seua capacitat personal, les seues conviccions personals. Només pot fer-se valdre mercè a les seues qualitats personals. Per açò la plena llibertat de manifestar la seua personalitat li sembla la primera condició d’èxit en el seu treball. No sense dificultat se sotmet a un tot determinat com a part al servei d’aquest tot, i se sotmet per necessitat, però no per inclinació personal. No reconeix la necessitat de la disciplina sinó per a la massa, però no per als esperits selectes. S’inclou a si mateix, naturalment, entre els esperits selectes...
... La filosofia de Nietzche, amb el seu culte del superhome, per al que tot es redueix a assegurar-se el ple desenrotllament de la seua pròpia personalitat, a què sembla vil i menyspreable tota submissió de la seua persona a qualsevol gran fi social, aquesta filosofia és la vertadera concepció del món de l’intel·lectual, que l’inutilitza en absolut per a prendre part en la lluita de classe del proletariat.
Al costat de Nietzche, Ibsen és un representant destacat de la concepció del món de l’intel·lectual, concepció que coincideix amb la seua manera de sentir. El seu doctor Stockmann (en el drama Enemic del poble) no és un socialista, com han pensat molts, sinó un tipus d’intel·lectual que inevitablement ha de xocar amb el moviment proletari, i en general amb tot moviment popular, si intenta actuar en ell. La raó rau en què la base del moviment proletari, com de tot moviment democràtic, és el respecte a la majoria dels camarades. L’intel·lectual típic a l’estil Stockmann veu en la “compacta majoria” un monstre que ha de ser derrocat.
… Liebknecht va ser exemple ideal de l’intel·lectual totalment penetrat de sentiment proletari, que, sent brillant escriptor, va perdre els trets psicològics específicament intel·lectuals, que marxava en les files sense remugar, que treballava en tots els llocs als que se li manava, que s’havia consagrat completament a la nostra gran causa i menyspreava el ploriqueig fluix sobre això d’ofegar la personalitat, que moltes vegades escoltem de llavis d’intel·lectuals educats en Ibsen i en Nietzche, quan solen quedar-se en minoria; va ser un exemple ideal dels intel·lectuals que necessita el moviment socialista. També podem anomenar ací Marx, que mai va tractar de posar-se en primer pla i es va sotmetre d’una manera exemplar a la disciplina de partit en la Internacional, on més d’una vegada va estar en minoria.