Finis Poloniæ?

En el bressol de la «Internacional» hi havia la qüestió polonesa. El 1863 esclatà a la Polònia Russa la darrera insurrecció. Els treballadors de l’Europa Occidental s’hi entusiasmaren profundament, i la seua intervenció per la independència de Polònia fou la primera acció en la que els proletaris de tots els països des de la revolució del 1848 s’aplegaren en una acció comuna. A Londres el 1863 i 1864 se celebraren grans meetings en favor dels polonesos, en la qual parlaren oradors de les més diverses nacions. Entre molts d’altres els treballadors de París enviaren delegats propis. Es desenvolupà així una cooperació internacional que finalment conduí en el gran meeting sobre Polònia de St. Martins Hall el 28 de setembre del 1864 a la fundació d’una organització internacional.

Aquesta estreta connexió de la lluita per una Polònia independent amb l’aparició de l’Associació Internacional del Treball no és cap accident. Des de la gran revolució francesa la qüestió de la independència de Polònia ha estat, per als partits revolucionaris de tots els països d’Europa, de la més gran importància; era entre les tasques polítiques internacional de la revolució europea la més important.

Això esdevé de fàcil comprensió a la vista de la importància que havia adquirit Rússia per a la revolució europea. Si França era el país de la revolució par excellence, el país que havia de dur la llibertat a la resta de pobles, Rússia era el refugi de la reacció de tot Europa. La revolució no podia vèncer duradorament a Europa mentre el tsarisme persistís intacte. Els enemics del tsar eren els aliats naturals de la revolució europea. Si el domini del tsarisme era un perill internacional per a la democràcia i la civilització d’Europa, el suport dels seus contraris era el deure internacional de tota la democràcia europea.

Hi havia dos punts que feien perillosa Rússia per a la democràcia europea: la manca absoluta d’una classe revolucionària al seu interior i la seua tendència d’expansió en direcció a l’oest i al sud.2 La primera peculiaritat col·locava Rússia en l’avinent posició d’ésser l’únic estat europeu en romandre perfectament tranquil a l’interior durant una revolució europea, de manera que podia desplegar totes les seues forces a l’exterior i podia inclinar la balança en perjudici de la revolució. La seua necessitat d’expansió, però, amenaçava de sotmetre una part sempre més gran d’Europa al seu puny de ferro, que escanyava tota llibertat, i reduïa cada vegada més l’àrea de la llibertat política.

Al costat de l’impuls polític de tota monarquia absoluta d’estendre’s, d’augmentar la llur esfera de poder i d’explotació, actuava a Rússia també l’impuls comercial d’apoderar-se de Constantinoble, la dominadora de la conca mediterrània oriental i d’algunes de les rutes comercials més importants cap a Orient. El domini sobre Constantinoble suposava, però, la destrucció d’Àustria i de Turquia i l’annexió d’una gran part de les llurs àrees.

En aquests impulsos de conquesta a Àustria i Turquia el tsarisme trobà un poderós aliat en el paneslavisme*. En el període que hi entra principalment en qüestió, els anys quaranta, cinquanta i seixanta del nostre segle, els eslaus d’Àustria i fins i tot els de Turquia amb prou feines eren tocats per la cultura moderna, políticament dependents, o bé completament immòbils o decididament reaccionaris. Hom havia d’esperar que se’ls podia introduir fàcilment en l’estructura de l’Imperi rus sense afegir-hi un element perillós de moviment. Guanyar-los esdevingué una tasca cabdal de la política exterior del tsarisme. Inundà les àrees eslaves d’Àustria i de Turquia amb els seus agents i adaptà en el paneslavisme el principi de nacionalitats de l’Europa occidental segons les seues necessitats, per tal d’atreure els sectors més intel·ligents dels eslaus no-russos. Políticament del tot ingenus, com més creien les promeses dels agents russos, més fortament els pesava l’opressió econòmica i política de l’absolutisme habsburguès i otomà.

El paneslavisme, que conduïa tota l’eslavitat d’Europa al patró de Rússia, i que amenaçava d’ampliar-hi enormement la seua esfera, esdevingué un enemic perillós de la democràcia europea occidental, malgrat els aires i il·lusions democràtiques que de vegades adoptava. Això li donava un interès en el manteniment de l’Imperi turc; els impulsava, però, també cap a la restauració de Polònia com a un baluard contra el desig d’expansió rus, ja que els polonesos es demostraren com l’únic nació eslava que romania inaccessible al paneslavisme, i que més aviat s’hi confrontava d’una forma decididament hostil.

La perillositat del paneslavisme no era, però, l’única raó que feia de la restauració de Polònia un afer urgent comú per a tots els elements d’Europa de sentiment liberal.

Ja ho hem indicat abans. Ho considerarem ara una mica més detingudament.

Dins del gegantí imperi rus tot jeia sense voluntat, sense moviment, als peus del tsar; hi havia tan sols un element de resistència i de moviment: els polonesos. Però quan hom ho veu més estrictament, això no valia ni tan sols per a tots els polonesos. L’element de malestar a Polònia era la noblesa, particularment la noblesa inferior, juntament amb certs estrats de la petita burgesia urbana i de la intel·lectualitat, gran part dels quals eren recrutats de la petita noblesa i eren completament sota la influència del seu curs d’idees. Aquells estrats no-nobles eren pel caràcter del moviment revolucionari polonès tan poc rellevants, que podem ignorar-los ací.

En cap part d’Europa la petita noblesa no ha jugat en temps recents un paper com a Polònia, gràcies a la inhibició del desenvolupament econòmic, que els polonesos igual com Alemanya i Itàlia patiren per la irrupció dels turcs, el trasllat de les rutes comercials cap a l’Orient i la descoberta d’Amèrica. Ací com allà les conseqüències foren les mateixes: convulsions internes, transformació del país en un escenari de guerra permanent, dependència de l’exterior. Però enlloc aquestes circumstàncies actuaren de forma tan devastadora com a Polònia. Dels països esmentats era el més endarrerit quan aparegué la gran revolució econòmica que introduí el règim del capitalisme; la Mar de l’Est fou força més afectada per l’alteració de les antigues rutes comercials que la Mar Mediterrània; la Mar del Nord fins i tot hi guanyà. I la influència estrangera que dominà Alemanya des de la Guerra dels Trenta Anys fou la de França, un país llavors culturalment altament desenvolupat, que aportà a Alemanya molts estímuls fructífers; la veïna de Polònia, per contra, per la qual fou derrotada, era Rússia, un despotat oriental, que manllevà a l’Oest tan sols els seus mitjans de domini, exèrcit i burocràcia, per donar a la seua barbàrie una força inoïda, sense alterar-ne gens els fonaments. El predomini d’aquest estat no podia actuar altrament que com a degradador.

Així, mentre Alemanya al final del segle XVII, quan, per bé que tan sols lentament i plena d’entrebancs, començava a seguir el desenvolupament econòmic i polític de l’Europa Occidental, Polònia s’hi allunyava ràpidament des del segle XVII. Alemanya no aconseguí en els segles XVII i XVIII la formació d’un estat nacional tancat, però en aquest període, si més no els caps de l’alta noblesa, aconseguir d’erigir principats sobirans més o menys estesos, que eren governats de forma absolutista, en els quals el burgès i el pagès eren protegits fins a un cert grau, i la noblesa inferior era sotmesa al poder estatal. A Polònia el poder reial esdevé un ombra, sense que l’alta noblesa aconseguesca de crear petits estats en el reialme; la burgesia urbana es descompon completament i la noblesa inferior sap preservar els seus privilegis polítics.

Però amb tot el país, i més ràpidament encara que aquest, degenera també econòmica, i la seua ruïna l’infon una insatisfacció constant i inextingible. Amb tot, a diferència d’altres classes degenerades es militaritza i confia plenament en la destresa de les armes. Així la seua insatisfacció sota un poder estatal feble esdevé una font d’agitació i guerra civil ininterrompuda, que deteriora tot el país i finalment el fa botí dels veïns.

Però el mateix factor que havia provocat la feblesa de Polònia respecte de Rússia, esdevé un element de la feblesa de Rússia, tan aviat com aquesta s’apodera de la major part de Polònia. Polònia roman una terra d’agitacions i de guerres civils, i si el poder estatal rus és prou fort com per contindre en temps normals els esclats de descontentament, les explosions eren encara més violentes quan hi havia qualsevol ocasió que posavca en flames el ressentiment llargament reprimit.

Aquesta disponibilitat constant de guerra de la petita noblesa polonesa contra el domini del tsar hauria estat ja per ella sola suficient per fer-la un aliat natural de la democràcia de l’Europa Occidental. L’aliança d’aquests dos elements s’enfortí, però, encara per una altra circumstància. Com més es deteriorava econòmicament la noblesa polonesa, de forma que l’únic mitjà d’adquisició que li romania era la seua espasa, més expulsat era de la pàtria, ja que el seu impuls per l’acció li deixava uns límits ben estrets. A més, cada aixecament derrotat empenyia nombroses hostes d’emigrants, precisament els més agosarats i bel·licosos dels polonesos, cap a l’exterior. Així veiem doncs, que de forma similar a com en el segle XV i XVI es trobava el cavaller alemany vingut a menys en tots els racons de la terra com a lansquenet, d’ençà de la partició de Polònia en els països més diferents en cada empresa armada on hi hagués espai per a voluntaris, i per tant abans de res en cada aixecament revolucionari, hi participaven polonesos.

Això era de gran importància sempre que es prenien les decisions revolucionàries en el combat de les armes, particularment en la lluita de carrer. La conducció de la guerra moderna és un ofici que s’ha d’aprendre, i que es pot aprendre d’una forma purament teòrica. Els estrats d’on són recrutats els combatents dels aixecaments revolucionaris del nostre segle, petit-burgesos, camperols i particularment proletaris, no eren experimentats en conducció de guerra, si més no allà on no dominava el servei militar general, i arreu ignoraven completament la conducció de tropes. D’altra banda la noblesa és la classe que, per tota l’educació i la posició social és la més experimentada amb el sistema de guerra i les tasques de conducció de tropes i la que més s’hi pot familiaritzar d’entrada. Però precisament aquesta classe es troba en totes les lluites revolucionàries al costat dels enemics de la revolució. Tan sols la baixa noblesa polonesa feia una excepció d’aquesta regla, gràcies a la seua posició peculiar – en una ocasió, el 1848, també l’hongaresa. Els polonesos eren doncs el cos d’oficials de cada revolució europea, a qui han ofert els millors generals. No tan sols en els aixecaments contra el despotisme tsarista, no, en tots els camps de batalla de la revolució d’Europa han segellat els polonesos la llur aliança amb la democràcia.

Segurament hi havia molta cavalleria de fortuna en joc; en gran part, però, també una honesta convicció democràtica.

Igual que el petit burgès també el petit noble assum una posició intermèdia. Com aquell no és del tot un proletari ni del tot un capitalista i, segons les circumstàncies, se sent més una cosa o més l’altra, la baixa noblesa, allà on és financerament arruïnada, constitueix una peça intermèdia entre els privilegiats i el poble, i ara decanta per aquesta banda, ara per aquella. El seu rang en la societat la fa defensora dels privilegis, aristòcrata i conservadora; però la seua situació econòmica insatisfactòria actua de vegades en un sentit oposat. Allà on el poder estatal li dóna suport econòmicament i li permet una existència parasitària, esdevé voluntàriament mercenària de l’absolutisme estatal. Però allà on el poder estatal la deixa sola o fins i tot s’hi interposa en el camí, passa a la banda del poble, esdevé revolucionària i una lluitadora de la democràcia.

La posició social de la baixa noblesa és, igual que la del petit-burgès, plena de contradiccions. Però molt més independent i molt més autoconscient que aquest, desenvolupa les contradiccions de la seua posició en una mesura molt més elevada, i ofereix les figures clàssiques tant per al romàntic com per al satíric. La mateixa època i el mateix estrat del qual sorgeixen Ulrich von Hutten i Florian Geyer, generen les imatges de Falstaff i Don Quixote; i els herois polonesos per la llibertat des de Kosciusko fins a Dombrowski han crescut del mateix llinatge que Krapülinski i Waschlapski.

Aquest caràcter ple de contradicció de la baixa noblesa es corresponia també al caràcter dels seus aixecaments a Polònia. Hom ha discutit molt si – especialment el darrer del 1863/64 – havien seguit tendències aristocràtiques o democràtiques. De fet, seguien totes dues; segons la situació de fet ara passaven endavant les primeres més que les altres, ara les altres més que les primeres.

A Europa Occidental, però, el revolucionari polonès tan sols podia desenvolupar l’aspecte democràtic de la seua essència. En el medi del qual hi depenia, l’aspecte aristocràtic no trobava cap terreny.

Quan hom té en compte totes aquestes circumstàncies, hom copsa llavors que l’aliança dels partits revolucionaris d’Europa amb les restes del feudalisme polonès es més estreta com més cremava el combat de la revolució contra les restes del feudalisme a l’Europa Occidental, i que la defensa de la independència de Polònia esdevingués un dels deures internacionals principals dels partits revolucionaris d’Europa, que el proletariat assumí de la democràcia burgesa. Els pares del Manifest comunista i de la Internacional obeïen tan sols una necessitat històrica quant també inscrivien la independència de Polònia en les llurs banderes.

D’ençà que la Internacional es pronuncià en aquest sentit ha passat una generació humana; l’antiga Internacional ha desaparegut i n’ha sorgit una de nova. Pel que fa a aquesta ara se’ls presenta la reivindicació de fer un vot a favor de la independència de Polònia.

Irrompé llavors l’inesperat: una contradicció en els rengles de la socialdemocràcia polonesa es feia sentir; polonesos protestaven contra el fet que el proletariat internacional elevàs la reivindicació de l’alliberament de Polònia.

Els nostres lectors coneixen les argumentacions d’aquests polonesos protestadors, ja que la portaveu dels quals és la Srta. Luxemburg ha rebut la paraula en dues en aquesta revista. Demostra amb gran determinació que la posició internaciona de Polònia, així com també les seues condicions internes, són completament diferents a les que hi havia encara en temps de la primera Internacional, i que la socialdemocràcia no ha de basar el seu capteniment en la qüestió polonesa en les seues tradicions, sinó en els fets del present.

Si fem una ullada a aquests fets hauríem d’entendre certament que la situació de Polònia ha canviat completament.

Ja la importància de Polònia per als moviments democràtics i revolucionaris havia de disminuir quan les decisions ja no es combatien amb les armes a la mà. D’ençà de la fundació de la primera Internacional el dret de sufragi universal, la llibertat d’associació, la llibertat de premsa i de reunió s’han introduït arreu de l’Europa occidental i han canviat completament les formes de lluita política. Els Mierolawski, Bem, Dombrowski no trobarien avui cap camp d’activitat de comandament en els rengles de la democràcia i socialdemocràcia.

Aquesta classe de revolucionaris polonesos, però, s’havia esvaït completament al mateix temps. La repressió de la insurrecció del 1863/64 li donà el colp de mort. Una part de la baixa noblesa polonesa és en l’emigració, una altra es morí i es malmeté a Sibèria. La part de la noblesa que romangué a la Polònia Russa mateixa s’arruïnà financerament per l’aixecament i les seues conseqüències. L’energia de la noblesa a la Polònia Russa es trencà i les seues restes cercaren de fer la pau amb el tsarisme. Besen la mà que els castigava, i cerquen d’implorar-li una almoina. A la Polònia Prussiana el junker polonès ha arribat a compartir els regals que ha aconseguit per a ells la junkeritat alemanya, esdevé cortesà i pensionista de l’estat i desenvolupa l’aspecte antidemocràtic de la seua essència. Encara més aquest és el cas a Galítzia. Així com la confrontació entre les dues nacions civilitzades d’Alemanya i de França fan de la bàrbara Rússia la dominadora d’Europa, la confrontació entre les dues nacions més desenvolupades d’Àustria, els alemanys i els txecs, fa de la bàrbara noblesa polonesa la dominadora d’Àustria, que disposa d’un poder estatal gairebé il·limitat. Allà els aires democràtics de la baixa noblesa fa temps que davallaren al diable. Els szlachta galitzians esclatarien en una sorollosa riallada si hom els sol·licitàs de defensar, com el 1848, els drets dels pobles. El paper que juguen els polonesos avui a Àustria és precisament l’oposat al llur rol de l’any 1848.

Mentre que Polònia ha deixat d’ésser el país de la revolució par excellence, també la idea d’una restauració de Polònia com a baluard de l’Europa lliure front l’absolutisme rus ha perdut molta de la seua importància.

A la guerra de Crimea aparegué a la llum del dia que un exèrcit modern i una burocràcia moderna tan sols poden assolir una eficiència ben limitada i fracassar en un cert punt quan els manquen els fonaments econòmics i polítics d’un estat modern. La derrota dels seus exèrcits i de la seua administració forçà l’absolutisme rus obrir el seu país a la via del desenvolupament econòmics, i fins a un cert grau també polític. Així introduïen, però, també en el mateix estat nous elements de moviment, que tard o d’hora han de posar de cap per avall el vell sistema de despotisme orienal. Rússia genera moviments revolucionaris que en ocasions han assolit ja una força molt important i que han assumit en el present un nou ascens. Una revolució a l’Europa Occidental desencadenaria avui a Rússia tals energies revolucionàries que el tsarisme del tot ocupat a casa i no podria contribuir a la repressió de revolucions exteriors ni el més mínim. Petersburg és avui un centre revolucionari molt més important que Varsòvia, i el moviment revolucionari rus té ja una importància internacional superior al polonès.

Però també com a baluard contra el paneslavisme Polònia entra menys en consideració. No tan sols, com ja s’ha esmentat, s’ha ensorrat la capacitat de resistència de la seua noblesa, sinó que el paneslavisme mateix disminueix ràpidament en energia i perill.

Hem reflexionat abans dels elements que s’han posat en moviment a Rússia. Però encara més s’han posat en moviment els eslaus extrarussos d’Àustria i dels països balcànics en les darreres dècades, no pas de forma menor en conseqüència de les pròpies agitacions paneslavistes, però en primera línia com a conseqüència del capgirament de condicions econòmiques i polítiques, que s’han produït des dels anys seixanta en els països esmentats.

Sempre ha estat una aventura arrisca per a Rússia incorporar-se països amb una vida política activa, plena d’opinions modernes o, si més no, basada en elles. Ara, a la vista d’un moviment sempre creixent en el propi país, que amenaça de créixer-li per damunt del cap, li ha de semblar qualsevol ampliació considerable del seu territori europeu com una empresa altament qüestionable.

D’altra banda, en els esclaus extrarussos la nostàlgia del nus rus ha d’esdevindre més platònica com més gran siguen les llurs pròpies llibertats, com més activa la llur vida política. A Àustria el paneslavisme amb prou feines és una força enlloc. Queda enrere l’època que delegacions txeques, rutenes i croates pelegrinaven a Moscou, com el 1867, i eren saludades pels tsars russos gairebé com a súbdits.

També en els països balcànics la solidaritat eslava va de baixa. De ben segur són aquests països encara l’àrea favorita per intrigues russes, i també encara prevalen les tradicions paneslaves. Rússia cerca mantindre-hi la posició guanyada anteriorment, però a la pràctica de fa uns anys la característica predominant de la política balcànica russa ha estat la necessitat de més calma, i no, com abans, de menys.

Cada restricció del despotisme sultànic ja no arriba en profit del despotisme tsarista, sinó d’elements de moviment i d’independència en les fronteres russes. Els èxits d’una insurrecció a Macedònia i Creta tan sols poden enfortir el poder de Bulgària o Grècia, augmentar-ne la capacitat de resistència i engrandir l’àrea de l’avançament cap a una vida política moderna en l’esfera de l’eslavitat i de l’església ortodoxa; la concessió de l’autonomia a l’Armènia turca donaria un exemple perillós als armenians a Rússia. Allà on, per contra, el sultà domina sense restriccions, no s’hi pot desenvolupar cap element que siga en situació de fer perillar el domini sense restriccions del tsar.

Simultàniament perd també Constantinoble valor per a Rússia. Com més les àrees eslaves d’Àustria i de Turquia perden força d’atracció pel despotisme rus, més fort esdevé el seu impuls d’estendre’s cap a l’est i el sud-est, a l’Àsia Central i Xina. Allà troba àrees les condicions socials de les quals harmonitzen plenament amb la seua estructura política, que no la minen, sinó que la suporten. La dominació de Xina esdevé, però, també econòmica per a Rússia d’una importància molt més gran que la dominació de Turquia. A banda d’Àfrica l’enorme Reialme del Mig constitueix l’única gran àrea que encara s’ha d’incloure al mercat mundial. Però el més antic dels reialmes civilitzats existents amb els seus centenars de milions d’habitants constitueix un mercat del tot diferent que l’Àfrica interior amb uns pocs milions de bàrbars sense necessitats. Mentre les nacions occidentals d’Europa, endutes per la seua situació geogràfica, es mosseguen a Àfrica i malbaraten les llurs millors energies, Rússia atrapa el seu veí de l’Àsia Oriental com més va més i el fa dependre políticament i econòmica. Encara requereix avui el passatge lliure a través del Bòsfor i del Canal del Suez, per garantir els seus interessos a l’Àsia Oriental. Però el ferrocarril transcàspic ja li ha oberta una ruta cap a Índia, que el fa independent de Constantinoble, i el ferrocarril siberià tindrà el mateix efecte pel camí cap a Xina. Constantinoble llavors deixarà d’ésser Tsarigrad, la ciutat del tsar, la ciutat sense la possessió de la qual l’imperi tsarista és incomplet.

Tot això condueix al fet que el terreny per al paneslavisme tant dins com fora de Rússia disminuesca. Rússia deixa de cultivar l’hort dels germans eslaus oprimits, i aquestes comencen a perdre la confiança en l’ajut del Paret del Neva.

Respecte de Turquia ja avui s’han invertit completament els rols. Rússia és un cor i un ànima amb els poderosos turcs, impassibles per les atrocitats armenianes i cretenques, mentre que els anglesos, no merament els liberals, sinó també els tories, apareixen com els defensors de les nacions oprimides de Turquia i tan sols la port d’una guerra mundial els reté d’assistir aquestes nacions cap a la independència.

D’aquesta situació alterada no roman, però, també inalterada Polònia.

El retrocés del paneslavisme, així com l’aparició d’un fort moviment revolucionari a Rússia fan que el sosteniment de la restauració de Polònia així com de la integritat de Turquia deixe de constituir una necessitat urgent per a la democràcia de l’Europa Occidental. Tant l’una com l’altra d’aquestes reivindicacions perden la gran importància internacional que tenien, tant per a la democràcia en general com també per al proletariat revolucionari d’Europa, i seria del tot equivocat que hom volgués revifar l’antiga plantilla i forçar la nova Internacional ha introduir precisament en la qüestió polonesa la posició assumida per la Primera Internacional.

Si la srta. Luxemburg no hagués volgut demostrar més que això, hi coincidiríem plenament.

Però va encara una passa més enllà. No nega merament la importància internacional de la qüestió polonesa. Protesta també per contra que la mateixa socialdemocràcia polonesa faça de la independència de Polònia una de les seues reivindicacions.

Volem investigar en un article següent si podem coincidir-hi també en aquest punt.

II. La independència de Polònia

Publicat originàriament com a «Die Unabhängigkeit Polens» a Die Neue Zeit, Nr. 43. XIV. Jahrgang, II. Band. 1895-96. Seiten 513-525

La srta. Luxemburg aporta tres raons que, segons la seua opinió, parlen en contra que la socialdemocràcia polonesa faça pròpia la reivindicació de la independència de Polònia:

1) Aquesta reivindicació en la societat actual és inassolible, i pertoca doncs al nostre programa pràctic tan poc com la famosa vaga militar que defensava Nieuwenhuis.

2) Aquesta reivindicació no significa res més que un esforç per oposar-se al desenvolupament econòmic que actua per a la incorporació orgànica de les parts decisives de Polònia a Rússia.

3) La defensa d’aquesta reivindicació porta la socialdemocràcia polonesa a remolc del nacionalisme petit-burgès i l’allunya en cadascuna de les tres parts de Polònia de les tasques pràctiques, que s’han de resoldre en cadascun dels tres estats sota els quals és repartida Polònia, i que requereixen la fusió més estreta dels proletaris polonesos als llurs companys d’Alemanya, Àustria i Rússia, respectivament.

En breu podem descartar el primer d’aquests tres punts, que es basa en un rar malentès de l’essència d’un programa socialista.

Les nostres reivindicacions pràctiques, bé puguen formular-se explícitament en un programa o ésser «postulats» acceptats tàcitament, no es mesuren per això segons si són assolibles sota les relacions de poder existents, sinó segons si són compatibles amb l’ordre social existent i si la llur introducció seria adequada per facilitar la lluita de classes del proletariat i obrir-li el camí cap al domini polític.

De les relacions actuals de poder no fem cap consideració. Un programa socialdemòcrata no es fa pel moment, i hauria d’abastar en la mesura del possible totes les eventualitats de la societat actual. I no hauria de servir merament per a l’acció, sinó també per a la propaganda, i en la forma de reivindicacions concretes, més que no pas d’indicacions abstractes, hauria d’indicar la direcció cap a la qual pensam marxar. Com més lluny puguem cobrir els nostres objectius pràctics, sense perdre’ns en especulacions utòpiques, millor. Així més clara esdevindrà per a les masses – fins i tot per aquells qui no són en situació d’entendre els nostres fonaments teòrics – la direcció que perseguim.

El programa hauria de mostrar què exigim de la societat actual o de l’estat actual, i no el que n’esperam.

Prenguem per exemple el programa de la socialdemocràcia alemanya. Reivindica l’elecció dels càrrecs pel poble. Aquesta reivindicació, quan hom vol aplicar el patró de la srta. Luxemburg, és tan utòpica com la de l’establiment d’un estat nacional polonès. Ningú no caurà en l’engany que l’elecció de funcionaris estatals pel poble en l’Imperi Alemany, sota les condicions polítiques existents, siga assolible. Amb el mateix dret amb el que hom podria assumir que l’estat nacional polonès no és factible menys que quan el proletariat haja conquerit el poder polític, hom podria afirmar això de la reivindicació esmentada. Seria aquesta una raó per no incloure-la en el nostre programa pràctic?

O prenguem una reivindicació relacionada, que no es formula certament en el Programa de la socialdemocràcia alemanya, però que viu com a «postulat», com a ideal en el pit de cada socialdemòcrata, la república. La república alemanya no és ni un pèl més a prop i més assolible que una Polònia lliure. No per això la srta. Luxemburg retraurà als socialdemòcrates alemanys per ésser republicans. Però allò que és correcte per als alemanys, s’ha d’admetre per als polonesos. Ara bé, quan aquests són republicans, de quina mena pot ésser el llur ideal? Pot hom esperar que vulguen ésser ciutadans d’una república alemanya o d’una austríaca (?!) o d’una russa? Quan vulguen la república, tan sols en poden voler una, la polonesa. Si la srta. Luxemburg vol prohibir als socialdemòcrates polonesos el postulat d’una Polònia independent, perquè avui és inassolible, llavors els hauria de prohibir també ésser republicans.

Completament desafortunada és la comparació de la resolució a favor de la independència de Polònia, que es presentà al Congrés internacional, amb la resolució holandesa a favor de la vaga general. Aquesta reivindicava una acció determinada per a un moment determinat. En la valoració d’una reivindicació d’aquesta mena hom ha de tindre en consideració certament les relacions momentànies de poder. Qui assum l’obligació d’acomplir un fet determinat en una ocasió determinada, sense ni tan sols posseir mínimament el poder d’acomplir la seua obligació, és un ximple o un fanfarró ridícul, i un inconscient a més, si amb l’assumpció d’aquesta tasca provoca greus perills.

Fins i tot amb els ulls més aguts hom no pot descobrir en la resolució polonesa res de semblant. Quan establís per a cada proletari l’obligació de traslladar-se l’1 de maig del 1897 a Varsòvia per proclamar-hi la república polonesa, llavors es trobaria en el mateix nivell que la resolució de Nieuwenhuis. En realitat, però, és una simple declaració de simpatia, que tan sols hauria d’exercir un efecte moral. Fins i tot quan s’exclogués en tot cas la independència de Polònia abans de la irrupció del domini polític del proletariat, el Congrés internacional de Londres no es faria culpable, amb l’adopció de la resolució polonesa, de cap utopisme ridícul, com tampoc ho fou la primera Internacional per les seues resolucions poloneses.

És, però, l’assoliment de la independència de Polònia realment tan poc previsible com li sembla a la srta. Luxemburg? Sosté que el desenvolupament econòmica de la Polònia-Russa – deixam de banda la Polònia-Prussiana i l’austríaca, que no són decisives, i la inclusió de les quals en la investigació del nostre article engrandiria el nostre article més enllà del convenient – encadena aquesta sempre més estretament a Rússia, i que les classes determinants en l’actual societat de Polònia ja no tenen cap interès en la independència de la llur pàtria. Sap dotar les seues afirmacions d’una sèrie de fets altament instructius, i ací cal cercar segurament un punt ben fort de la seua posició.

La portadora anterior del pensament nacional, la baixa noblesa, com vèiem en l’article precedent, ha estat anorreada en gran part i el seu romanent ni pot ni vol prosseguir la lluita contra el jou rus. Precisament en l’època que la noblesa queia a terra, començava a alçar-se, però, una nova classe dominant i explotadora a Polònia, una burgesia industrial. Aquesta era, però, el tot diferent a la burgesia d’altres països, amb gens de sentiment nacional. Els nous capitalistes eren majoritàriament o bé alemanys o jueus, que representen una manera de germanitat peculiar. I l’arrel de la seua prosperitat econòmica era el vincle de Polònia amb Rússia.

Quan després de la guerra de Crimea el govern rus es veié obligat a deixar camí lliure al desenvolupament industrial, i quan, després de l’aixecament del 1863/64 el mateix govern abolí la línia duanera entre Polònia i Rússia, per tal de vincular-la-hi més estretament, començà una època de les més gran auge econòmic per a la indústria polonesa. Ací no ens cal descriure aquest fenomen més enllà, ni tampoc identificar-ne les causes. El lector troba en el darrer article de la srta. Luxemburg, així com en l’article d’un expert company polonès en el dotzè any, volum 2 de «Neue Zeit» («La política industrial de Rússia en les seues províncies poloneses», p. 787) prou informació.

Sens dubte que aquest desenvolupat ha comportat força a paralitzar la capacitat del pensament nacional a la Polònia-Russa, i per tant a la part decisiva de Polònia, i concedim gustosos que qualsevol que siga inclinat a sobrevalorar la capacitat del pensament nacional en la societat polonesa actual, faria bé de prestar atenció a les observacions de la srta. Luxemburg. Però d’ací a la convicció que la independència de Polònia és definitivament soterrada fins a la victòria del proletariat, hi ha encara una àmplia passa.– I sembla que la srta. Luxemburg l’ha feta un xic precipitadament.

Per damunt de tot hem de contraposar que qualsevol tendència que li semble permanent, és tan sols una fase transitòria, sobre la que hom aviat podrà construir tan poca cosa com sobre les tradicions de l’antiga noblesa de Polònia.

Els bons temps de beneficis sense esforç han arribat al final per a la Polònia-Russa. La capacitat d’expansió de la gran indústria capitalista és massa poderosa perquè puga durar gaire una era de potent creixement econòmic. Mentre a Polònia la indústria es desenvolupava ràpidament, li creixia un competidor poderós a la mateixa Rússia, i entre els dos rivals sorgí un furiós combat pels mercats rus i asiàtic. Ara comencen, però, els capitalistes de Polònia a fer coneixença del revers de la moneda; la unificació de Polònia amb Rússia, que en un període se’ls demostrava tan favorable, recentment té conseqüències menys agradables per a ells. Aprenen ara a percebre que el polonès a Rússia és tan sols una persona de segona classe, que el polonès depèn de l’arbitrarietat de Rússia. El govern rus intervé en la lluita de concurrència entre russos i polonesos en perjudici dels darrers. Encara hom no ha erigit una frontera duanera entre Polònia i Rússia; però ja la competència polonesa és perjudicada per uns impostos més alts, una política tarifària dels ferrocarrils, que facilita el transport de mercaderies russes i dificulta el de mercaderies poloneses, així com per travetes de tota mena. Que hom compare per això els fets altament instructius de l’article abans esmentat «La política industrial de Rússia etc.» i els de l’article complementari del mateix autor «Una aportació per a la història de la política agrària de Rússia en les seues províncies poloneses» en el Nr. 40 de l’any en curs del "Neue Zeit".

El primer d’aquests articles clou amb els mots: «Polònia és tractada actualment en l’aspecte econòmic com un estat estranger, contra el qui es condueix una guerra econòmica. Però ella mateixa no posseeix cap poder per defensar-se dels atacs del govern rus».

Aquesta guerra de Rússia contra els polonesos es conduirà, però, obertament sempre amb més energia, com més la indústria es desenvolupe en tots dos països i més influència adquiresca la classe capitalista russa sobre el seu govern. En la mateixa mesura, però, també l’antagonisme de la burgesia polonesa amb el règim rus ha de créixer, ha d’esdevindre més accessible a la ideal nacional, començar a prendre interès en una Polònia independent. Que a la Polònia-Prussiana i a Galítzia no existesca encara cap gran indústria digna de menció, que allà no havien competidors, sinó consumidors, que aquestes àrees garantirien a la indústria d’una Polònia independent i unificada un mercat que podria compensar per la pèrdua del mercat que a Rússia progressivament se li tanca, no hauria de perjudicar tampoc les aspiracions nacionals als ulls de la burgesia polonesa. Però això trenca també la pedra angular de les argumentacions de la srta. Luxemburg, la «conclusió innegable que la reunificació de Polònia no pot anar en interès del seu desenvolupament econòmic, que s’encarna ara en la burgesia polonesa», i que la independència de Polònia hauria d’ésser forçada a la burgesia per part del proletariat.

Certament, la burgesia avui no se sent ja revolucionària enlloc; mai no s’ha situat en la lluita prèvia de la revolució i percep ara encara menys aquesta necessitat, també a Rússia i Polònia. La burgesia polonesa no començarà mai una insurrecció com abans ho feia la baixa noblesa; mai no es deixarà la pell per portar la independència de Polònia. Però això tampoc ja no és necessari. La llibertat de Polònia troba encara uns altres combatents que la defensen més resoludament.

La srta. Luxemburg parla força despectivament de la petita burgesia. Aquesta és ara pel mode de producció dominant avui gairebé sense cap importància, i els teòrics que ho vulguen investigar, no haurien d’ignorar-ho. Li cal merament tractar de capitalistes i proletaris. Però el polític pràctic cometria un greu error si volgués tractar, com el teòric del procés de producció capitalista, la petita burgesia com a quantité négligable.

La petita burgesia constituïa al començament del mode de producció capitalista la gran massa de la població urbana. Relativament, és a dir, en proporció al proletariat, en cau ràpidament el nombre amb l’avenç del mode de producció modern, però el nombre pot augmentar-ne absolutament, de vegades fins i tot relativament en proporció a la població global, quan la població urbana creix prou ràpidament. L’èxode del camp no augmenta merament el nombre de proletaris, sinó també de les existències petit-burgeses en la ciutat. I la concurrència de les grans empreses capitalistes arruïna les petits, però no les bandeja tan ràpid. Expressa més aviat l’efecte d’alterar el caràcter de les petites empreses. No bandeja, per exemple, a tot arreu l’artesà. Sovint el converteix en un obrir i tancar d’ulls en un tractant de productes de fàbrica o en un sweater. Finalment dóna la proletariat mateix un terreny creixent de cultiu per a una nombrosa petita burgesia parasitària – de petits comerciants, pensions, i similars.

No en la reducció del nombre de petits burgesos s’expressa de forma sorprenent la ruïna de la petita burgesia, que du amb ell el mode de producció capitalista, sinó en la reducció del llur benestar, la reducció de la seguretat de la llur existència, en l’augment de la llur dependència i de la desesperança completa de tot esforç per arribar a una branca verda amb la pròpia capacitat. L’autosuficiència individual, que el petit burgès solia considerar com el non plus ultra de la saviesa vital, perd ara tota importància als seus ulls; qui l’elogia és odiat com a «enutjós manchesterià». La pressió creixent de la misèria i de la inseguretat la impulsa com més va més a exigir del poder estatal allò que no pot assolir ella mateixa: la creació de condicions d’existència adequades. I com que cap poder ho pot fer possible en la societat actual, esdevé per necessitat natural opositora contra el govern respectiu, torna rebel.

El mateix mode de producció, però, que submergeix la petita burgesia en la misèria, la incita i l’amarga, també bandeja l’isolament de les ciutats individuals entre elles, la qual cosa efectua, no merament en els centres polítics, sinó fins i tot en les petites ciutats de província, un interès sempre més viu pels afers comunals, així com creix l’interès pels afers estatals. I així s’esdevé que, malgrat el retrocés econòmic de la petita burgesia, augmenta continuadament la força i extensió de l’oposició petit-burgesa en el país – certament no en proporció a la força i extensió de l’oposició proletària, sinó en proporció a la força de l’autoritat estatal.

Aquesta oposició petit-burgesa apareix degut al seu caràcter econòmica reaccionari amb aspectes completament grotescos; constitueix el terreny de cultiu per a les formes modernes del clericalisme i l’antisemitisme. Però allà on dins d’un país es confronten dues nacions entre elles, aquesta oposició assum per necessitat natural, particularment en la nació més feble, un caràcter nacional. Qualsevol antagonisme de classe o de concurrència s’esmola i s’agreuja quan coincideix amb una diferència nacional, i actua doncs per convertir la diferència nacional en un antagonisme nacional. I allà on la primera condueix a menys drets i més explotació d’una nacionalitat, la darrera vivifica plenament, en la petita burgesia més encara que en la burgesia, ja que la primera pateix més, es pot defensar menys, i perquè dedueix naturalment també que tots els perjudicis que li causa el desenvolupament econòmic en tota circumstància s’han d’inscriure en el compte de la nació enemiga. De ben segur, quan el mode de producció capitalista dure prou temps, la petita burgesia es fondrà i amb ella disminuirà també la seua oposició de força i extensió. Però de moment es troba en creixement, particularment en un país, com la Polònia-Russa, que saltà tan immediatament de l’economia pagesa a la producció capitalista i que ha desenvolupat la seua indústria tan ràpidament. Ací no troba al davant cap petita burgesia nombrosa i plena de potència a la que haver d’expropiar. Ací el mode de producció capitalista crea, quan promou una població urbana ampliada i també empeny l’economia natural de la plana cap a la producció i el comerç de mercaderies, alhora amb el seu terreny també un per a una petita burgesia, que creix amb ell fins a un cert punt de desenvolupament, i hom té causa fonamentada per assumir que el règim absolut del tsarisme no viurà tant de temps com per arribar a aquest punt, i que fins llavors l’oposició de la petita burgesia s’expressarà sempre més potent.

Gairebé encara amb més menyspreu que de la petita burgesia parla la srta. Luxemburg de la «intel·lectualitat». Però també aquest és un poder que no s’ha de subvalorar. Exerceix en la societat capitalista funcions altament importants, justament indispensables. Aquesta societat no tan sols requereix enginyers, empleats estatals i privats, mestres d’escola i professor, així com metges, sinó també periodistes i advocats, per mantindre el seu funcionament en curs. Amb el mode de producció capitalista creix l’extensió d’aquestes professions i la llur importància per a la vida econòmica. Però també en la política juguen un paper destacat. Posseeixen el monopoli del coneixement en la societat actual i són capaços d’un reconeixement més clar de les connexions socials. Els llurs interessos són massa diferents per poder constituir una classe tancada; en general es troben més a prop de la burgesia, però no participen com a classe en les seues lluites de classe. Els membres de la intel·lectualitat poden elevar-se, doncs, més fàcilment que la burgesia per damunt de la limitació de classe, i convertir-se en representants dels interessos globals de la nació o d’estrats més grans del poble dins del qual es troben, exercint-hi una participació peculiar. La intel·lectualitat burgesa és per tant en els estats moderns l’advocat preeminent d’un moviment nacional, però també ofereix a tot arreu les guies espiritual de les classes baixes en les llurs lluites de classes, particularment en els inicis, mentre són d’una natura purament instintiva, i els dóna mitjançant una claredat superior també una determinació i potència superiors. Per tot això ja és políticament important, i ho és encara més allà on introdueix en les masses una idea determinada, ja que constitueix el vincle espiritual de la societat, influeix més que qualsevol estrat social en l’opinió pública, anima o desanima les classes dominants.

La mateixa srta. Luxemburg ja ha assenyalat, però, que precisament la intel·lectualitat a Polònia ha de patir més durament sota el domini rus, com més impulsada violentament als braços dels esforços nacionals, al quals és disposada de forma preeminent més que qualsevol classe. Si això coincideix amb una extensa indignació nacional en la petita burgesia i una incipient insatisfacció amb el règim rus en la burgesia, ha de prestar al moviment nacional una energia que no hauríem de menysprear gens.

Roman la pagesia. Aquesta constitueix certament fins ara el punt més feble del moviment nacional a Polònia, gairebé més encara que la burgesia. La noblesa era l’enemic més directe del camperol, i mentre la noblesa constituïa la portadora de la idea nacional, el camperol, en la mesura que se n’arribàs a preocupar, seria el seu oponent més decidit. En això es basava l’aliança entre la pagesia polonesa i el tsar, els costos de la qual havia de suportar la noblesa.

Però hom hauria d’esperar que l’amistat camperola del tsar i l’amor tsarista del camperol duraran per sempre? Aquests fenòmens han de desaparèixer amb la situació històrica peculiar de la que nasqueren, i avui ja es deixen conèixer indicis clars. El tsar ja no té cap motiu per mostra una benevolència particular envers el camperol polonès, d’ençà que la noblesa en part s’ha arruïnat i en part d’arrossegat davant la creu. La situació financera de Rússia li dificultaria força també una benevolència similar. Com al rus, també al camperol polonès se’l pot exprimir mentre se’l pressiona.

Ara arriba la crisi agrària, la caiguda dels preus del gra, el gra rus inunda no tan sols els mercats alemanys, sinó també els polonesos. El terratinent alemany és protegit contra aquesta invasió mitjançant aranzels; el terratinent a Rússia-Polònia no tan sols roman desprotegit, sinó que encara és perjudicat respecte del seu competidor rus mitjançant una astuta política tarifària dels ferrocarrils de l’Imperi Rus i altres mesures de l’administració estatal. Igual que el burgès també al pagès de la Polònia-Russa se’l demostra ad oculos el que significa no ésser senyor a la pròpia casa, sinó esclau d’un conqueridor estranger. I com més s’agreuge la crisi agrària més augmentarà l’antagonisme el pagès polonès amb el règim rus. Hauria de continuar el pagès de Polònia a constituir un obstacle greu per al moviment nacional? No ha de prendre, en la mesura que prossegueix el desenvolupament econòmic, un interès sempre més viu en la independència de Polònia?

A la vista de tots aquests fets som lluny d’assumir, amb la srta. Luxemburg, que el moviment nacional a Polònia siga una cosa del passat, sense terreny sòlid en el present i en total contradicció amb les tendències del desenvolupament econòmic. Certament, les afirmacions de la srta. Luxemburg no són pura fantasia, es basen en fets sòlids. Però la srta. Luxemburg veu tan sols un aspecte d’aquests fets i els exagera, i té per duradors fets que són transitoris. Les condicions a les quals fa referència, han existit realment, però mai no foren tan nítides com les descriu, i són en procés de desaparèixer. La petita burgesia i la intel·lectualitat no són tan impotents com opina, i la llur força promet d’augmentar més que no disminuir; i la burgesia i pagesia van gradualment a una situació en la que la unió de Polònia amb Rússia els ha de semblar definitivament insuportable. Hom s’equivoca quan, recolzat en aquests fets, assum que, de la tomba de l’antic moviment feudal per a la restauració de Polònia comença a sorgir, després d’una breu pausa, un nou moviment nacional polonès, derivat del desenvolupament modern, ple de vida i ric en futur?

Igualment com el desenvolupament intern de Polònia, el seu entorn relega l’estat nacional polonès a l’àmbit del futur estat. Volem deixar completament de banda una guerra mundial, que sovint comporta girs del tot inesperats, i tan sols posar en la balança un factor l’efectivitat del qual no és fàcil de passar per alt. Entre tots els estats europeus és Rússia el qui l’estructura política del qual entra més en contradicció amb el seu organisme social i les seues necessitats i a qui li manquen més els òrgans que podrien resoldre una contradicció similar gradualment i sense violència. Cap estat europeu, doncs, no es troba tan a prop d’una revolució política com Rússia. Però aquesta no és pot acomplir sense que també la qüestió polonesa aparega i exigesca la seua solució – per tant no fins a un estat proletari, sinó ja en l’actual «estat de classes».

Seria ociós trencar-se el cap sobre si, quan es desplegaran d’entrada aquests esdeveniments revolucionaris, hi haurà la unificació de Polònia o tan sols una passa preparatòria en aquesta direcció; si la Polònia del Congrés esdevindrà ja llavors un estat independent o si la seua relació amb Rússia prendrà un aspecte semblant al de Noruega amb Suècia, d’Hongria amb Àustria o de Croàcia amb Hongria. Això dependrà de les circumstàncies, de la força que haja adquirit el moviment nacional polonès fins llavors, de les forces que la revolució desencadenarà a favor i en contra de la independència de Polònia a Rússia – factors que són completament impredictibles. Però no es tracta d’això ací, sinó de la demostració, que ja en el marc de la societat actual, en un període previsible, la independència polonesa pot esdevindre una qüestió política força pràctica, i que el proletariat polonès té doncs tots els motius per prendre-hi posició i no limitar-se a assenyalar al gran terrabastall que posarà per ell mateix totes les coses en ordre.

Però quan el proletariat polonès pren posició en la qüestió de la independència de Polònia, llavors no hi pot haver cap dubte de quina mena ha d’ésser la seua presa de posició. La srta. Luxemburg mateixa no dubta el més mínim que la victòria del proletariat alliberarà la nació polonesa, que una Polònia dependent és incompatible amb els fonaments d’una societat socialista. Tan aviat, doncs, com el proletariat tracte la qüestió polonesa, no pot manifestar-se de cap altra manera que a favor de la independència de Polònia, i per tant aprovar també el suport de cada passa que es puga fer en aquesta direcció, en la mesura, en general, que siga compatible amb els interessos de classe del proletariat combatent internacional.

Aquesta reserva s’ha de fer certament. La independència nacional no depèn tan estretament dels interessos de classe del proletariat combatent com perquè hi haja de esforçar-s’hi incondicionalment, sota qualsevol circumstància. Marx i Engels defensaren la unificació i alliberament d’Itàlia amb la gran decisió, la qual cosa no els impedí, però, el 1859 de declarar-se contra una Itàlia aliada amb Napoleó.

Ací arribam al darrer argument cabdal de la srta. Luxemburg contra el «socialpatriotisme»: la defensa de la independència de Polònia amenaça de posar la socialdemocràcia polonesa a remolc del nacionalisme petit-burgès i de perjudicar tant el seu interès com la seua força en la lluita pràctica, que ha de lluitar en cadascuna de les tres parts de Polònia conjuntament amb proletaris d’altres nacionalitats.

Pel que fa al darrer punt, no volem negar en absolut que en un estat plurilingüe la introducció d’elements nacionals en qüestions d’organització i propaganda siga inconvenient per a la lluita de classes. Marxar separadament i colpir conjuntament pot certament en circumstàncies oferir resultats excel·lents, però sempre es vincula a un malbaratament d’energies, exclou l’efectivitat que fa possible una organització centralitzada, i deixa espai a friccions que poden ésser força pertorbadores, i mai convenients.

En sembla doncs també, per exemple, que l’actual organització de la socialdemocràcia a Àustria no seria cap ideal. Preferiríem definitivament al federalisme nacional una organització centralitzada.

Però es qüestiona si això és possible, i de si no són precisament les tasques pràctiques les que requereixen una major consideració del moment nacional. Com més la socialdemocràcia pose un peu ferm en les masses, més actue en les masses i a través de les masses, més remarcables es faran les diferenciacions nacionals – amb o sense programa «socialpatriòtic».

Ja hem assenyalat abans que el materialisme de la srta. Luxemburg pateix una gran unilateralitat; sobrevalora certs moments, ignora d’altres de forma totalment injustificada. Això també pertoca a la llengua. La producció social, tota la vida social és impossible sense la llengua. La societat i la llengua es condicionen mútuament de forma íntima. Una convivència social estreta genera amb una necessitat natural també una certa comunitat lingüística; d’altra banda la manca de comunitat lingüísitica és un dels impediments més grans a una connexió social. Aplicat a Polònia, això significa que el fracàs tant de la germanització com de la russificació dels polonesos estrictes demostra clarament com de fluixa i completament exterior és qualsevol pretès vincle «orgànic» de Polònia amb els seus veïns, al que es refereix la srta. Luxemburg. D’altra banda significa, però, també, que malgrat les fronteres duaneres, malgrat la diferenciació de les tasques pràctiques de la socialdemocràcia a Alemanya, Àustria i Rússia, la comunitat lingüística constitueix un vincle més sòlid que la comunitat de lluita en les lluites pràctiques. Aquesta influència imponent de la comunitat lingüística i no la influència de reivindicacions socialpatriòtiques és la que permet als socialdemòcrates polonesos de tots tres imperis d’actuar en totes les qüestions internacional com a unitat estreta, de forma que apareixen en els congressos internacionals com a nació particular, confeccionen comunament els llurs manifestos, etc. La comunitat lingüística, però, també és la que provoca que, en l’agitació pràctica dels dins del propi país, la influència dels companys polonesos dels estats veïns siga molt més efectiva que la dels companys no-polonesos del propi estat. És del tot evident que per als socialdemòcrates de Posen les publicacions i pamflets socialistes que apareixen a Galítzia, els són més propers i exerceixen major efecte que les publicacions i escrits de la socialdemocràcia alemanya, que no són accessibles a la massa de treballadors polonesos o tan sols en traduccions. I igualment és natural que per l’escriptor de Cracòvia o de Lemberg el judici del públic de Posen o Varsòvia siga més important que el del públic de Viena o de Graz.

Som ben lluny de subestimar les inconveniències, i àdhuc perills, que poden derivar d’aquesta situació per al moviment socialista en els tres països en discussió, particularment a Àustria i Rússi; però no entenem com s’hi pot forjar un argument contra la independència de Polònia. Ja que no és de l’agitació per aquesta independència que sorgeixen les febleses del federalisme nacional, sinó precisament de la manca d’aquesta independència. Testimonien prou clarament que el proletariat polonès no pot desplegar tota la seua força en lluites pràctiques ni tampoc dur la seua organització a terme, mentre existesca la divisió de Polònia; que el proletariat polonès no trobarà més que en una Polònia independent i unificada el terreny per exercir la influència en l’estat corresponent al seu nivell de desenvolupament; que per tant la reivindicació de la independència de Polònia no seria un joc sense importància, sinó una reivindicació altament pràctica de gran valor.

No amenaça, però, l’adopció d’aquesta reivindicació a la socialdemocràcia alemanya amb el perill d’enfonsar-se en el nacionalisme petit-burgès? De ben segur que aquest perill hi és, però hauríem de tindre prou confiança en el nostre partit perquè siga en situació de confrontar els perills que comporta l’entrada en la vida. La virtut que tan sols es pot preservar sota la reclusió més estricta, no val ni un tir de pols. El perill que ací discutim no és, però, gairebé més gran que el perill que amenaça sostindre qualsevol reivindicació que tenim en comú amb la democràcia burgesa.

Si la socialdemocràcia fa els seus deures, no ha de témer una influència perjudicial del «postulat» d’una Polònia independent. Ni que siga perquè l’agitació de la socialdemocràcia per la independència nacional ha d’ésser completament diferent a la de la democràcia burgesa. És lliure de tot xovinisme, i la socialdemocràcia polonesa ha demostrat que és tan profundament conscient de la solidaritat internacional del proletariat com la socialdemocràcia de qualsevol país. L’organització nacional-federalista del nostre partit a Àustria pot comportar molta dificultat, molta fricció, que s’hauria pogut evitar en una organització més tancada, però la relació del proletariat galitzià amb consciència de classe amb les altres parts del proletariat austríac és la més cordial i res no fa pensar que la defensa de la independència de Polònia puga comporta el més mínim entelament d’aquesta relació.

La socialdemocràcia confronta, però, també totes les reivindicacions que té en comú amb la democràcia burgesa, de forma crítica, i ho fa encara que siguen justificades i necessàries. Ha de remarcar d’aquestes reivindicacions, al costat de la importància, també la insuficiència. Això val tant per a la llibertat política com també per a la independència nacional.

L’agitador individual pot naturalment exagerar la importància de les reivindicacions pràctiques individuals que presentam d’una manera que no es correspon a l’essència del nostre partit, i potser fins i tot amb un decidit contrast. Pot albergar i difondre il·lusions sobre els efectes del sufragi universal, de la jornada de vuit hores, i per tant també de la independència nacional, il·lusions que es corresponen més a reformadors burgesos que a revolucionaris proletaris. Però això no ha de passar-hi, i que puga passar, no és certament cap motiu per no presentar la reivindicació en qüestió!

La srta. Luxemburg no atribuirà a aquest mateix argument, distingit dels altres, cap valor probatori especial. Amb prou feines hauríem trobar necessària de recórrer-hi ebn absolut si no assumíssem que precisament cal cercar en aquest punt el motiu més important, certament no teòric, sinó psicològic, per l’hostilitat contra la idea de la independència de Polònia en la fracció antinacional dels socialdemòcrates polonesos. En la mesura que ho podem jutjar a partir de declaracions individuals, ens sembla certament que molts companys de partit polonesos, per por de no semblar prou nacionals, i per la necessitat de no deixar-se superar en la concurrència amb el nacionalisme petit-burgès, fan a la fraseologia nacional i a la il·lusió nacional grans concessions. Això pot provocar un extrem en la direcció oposada. Però quan aquesta direcció oposada no es limita a exercir una crítica dins del partit, quan declara la puresa dels principis del partit en perill i divideix el partit, per tal d’empènyer el proletariat no tan sols a renunciar a la independència nacional, la qual cosa vol dir el terreny en el qual pot arribar al ple desplegament de la seua força, sinó a combatre fins i tot tot intent que puga significar un pas cap a la independència nacional, llavors aquesta direcció roman certament del tot allunyada del perill del nacionalisme burgès, però s’acosta al perill oposat, molt més gran, de fer el joc als interessos dels opressors de Polònia. Els socialdemòcrates antinacionals de Polònia, que prefereixen exposar-se al perill d’ésser útils al tsar que al perill d’alimentar la democràcia petit-burgesa, ens recorden a molts socialistes anglesos que, sempre en nom del materialisme i marxisme, votaven pels tories, de manera que la puresa dels llurs principis no entràs en perill de deteriorar-se pel radicalisme burgès. L’experiència d’aquests socialistes anglesos no hauria d’encoratjar precisament la socialdemocràcia polonesa a intentar un experiment semblant en el terreny molt més relliscós de l’absolutisme rus.

Siga quin siga l’aspecte des del qual puguem considerar, doncs, la qüestió de la independència de Polònia, no trobam enlloc cap motiu perquè els socialistes polonesos coincidesquen en el crit: finis poloniæ! i presenten la renuncia a la independència de la llur pàtria en l’activitat pràctica.

Menys encara, però, esperem que en un congrés proletari internacional els empente a una resignació semblant. L’única qüestió que es podria formular en aquest sentit, seria si un congrés socialista internacional hauria d’acordar un general un judici sobre les aspiracions nacionals dels polonesos. A la pràctica aquesta és la qüestió més important de moment, a la vista que en pocs dies es reunirà a Londres el congrés internacional, que com és conegut discutirà dues resolucions poloneses.

La srta. Luxemburg indica que la qüestió polonesa ha perdut la importància internacional per al proletariat combatent que encara tenia fa una generació, i que no pertoca fer del congrés internacional àrbitre en disputes nacionals, que seria un començament força perillós.

Totes dues coses són correctes. Malgrat això, no podem coincidir amb la conclusió que n’extrau. Si es tractàs merament dels polonesos de Prússia i Àustria, llavors seria certament ben superflu que el congrés se n’ocupàs; les nacions que poden accedir a la paraula en les assemblees, en la premsa, en els cossos legislatius, no requereixen la cura del proletariat internacional, més encara quan s’ha demostrat que els proletaris de les diferents nacions d’arreu saben resoldre les diferents disputes nacionals sense intervenció internacional: la qüestió alsaciana no constitueix cap punt de diferència entre els socialistes alemanys, la qüestió de la Italia irredenta no és cap punt de disputa entre els socialistes d’Àustria i els d’Itàlia. Però els polonesos russos viuen com a súbdits del tsar en un cas excepcional. Tota activitat pública se’ls fa impossible. Els proletaris de la Polònia-Russa no poden entendre’s públicament amb els llurs companys de la Rússia estricta, i encara menys poden desenvolupar amb publicitat el llur programa particular. Per contra, un congrés internacional ofereix una oportunitat excel·lent i del tot única per fer que el món conega que el proletariat polonès s’adhereix a la reivindicació de la independència de Polònia, i que defensa aquesta reivindicació d’acord amb el proletariat de tot el món, inclòs el proletariat rus.

A més, hi entra en consideració, però, encara un altre moment. En cap país la lluita dels elements revolucionaris contra el règim existent té una importància internacional més gran que a Rússia. Ja que encara el tsarisme és el refugi de la reacció, l’enemic més perillós de qualsevol civilització europea occidental, i combatre’l és una de les tasques del conjunt del proletariat de tots els països. En aquest sentit això no s’ha alterat el més mínim. Certament, la lluita per la independència de Polònia ja no es troba avui en primer pla entre les tendències revolucionàries que actuen en l’imperi tsarista; però no per això ha deixat d’ésser-ne un factor, que mereix plenament les simpaties del proletariat internacional. I aquest té el deure de donar a les seues simpaties una expressió decidida i sincera si els socialistes polonesos són de l’opinió que una manifestació d’aquesta mena els enfortiria moralment i perjudicaria el tsarisme.

Arribam ací al tercer moment que fa desitjable que el congrés es pronuncie a favor de la independència de Polònia. En cap altre país el moviment obrer és tan dependent del moviment internacional com a Rússia. Encara que s’hi reprimesquen tots els mitjans de propaganda i d’expressió, hom no pot bandejar-hi les notícies de l’exterior. Sobre el llur propi moviment de classe coneixen els treballadors russos gairebé menys que de l’exterior. Però dels moviments de la resta d’Europa reben notícies, de les grans vagues, de les campanyes electorals, de l’ampliació del dret de sufragi, etc. I això els dóna el coratge i el desig d’intentar-hi quelcom de semblant.

Atenent a aquesta dependència intel·lectual de l’exterior és per als proletaris de Rússia molt més important que per als de qualsevol altre país, saber que coincideixen amb els llurs companys estrangers, i per tant qualsevol manifestació en aquest sentit ha de tindre un efecte altrament encoratjador.

Tots són moments que, al nostre parer, justifiquen plenament que el congrés internacional s’ocupe de la qüestió polonesa, malgrat la decisió de refusar les qüestions nacionals de l’Europa Occidental.

Amb això no volem dir, certament que davant de la resolució favorable a la independència de Polònia que es presentarà al congrés puguem ésser gaire satisfets. S’ha imprès en dues ocasions a «Neue Zeit», primer en l’article de Häcker, després en el darrer de la srta. Luxemburg (p. 461), de forma que podem abstindre’ns de publicar-ho una altra vegada.

Dóna dues raons per les quals la independència de Polònia rauria en l’interès del moviment obrer internacional: primer la circumstància que la subjugació d’una nació sempre és perjudicial tant per al proletariat de la nació oprimida com el de l’opressora; en segon lloc, la perillositat del tsarisme rus per al moviment obrer internacional. El primer punt s’expressa amb certa imprecisió; no fa cap esment de la importància de la unificació i independència nacionals per a la lluita de classes del proletariat, del fet que una nació fragmentada el proletariat no pot desplegar per a la seua lluita de classes ni tots els seus interessos ni totes les seues forces, que la independència de la nació constitueix igualment una precondició per a la conducció més enèrgica de la lluita de classes, com la llibertat política. A banda d’això el primer argument de la resolució polonesa fa de la independència de Polònia de fet una reivindicació necessària per a la classe obrera polonesa, però que no pot ésser decisiva per al proletariat internacional. Si el congrés assumís aquesta motivació, també els rutens, romanesos, eslovacs, irredentistes del Tirol i Triest, txecs, irlandesos, etc., també tindrien el dret de fer confirmar davant del congrés la necessitat de les llurs reivindicacions nacionals.

Fins a on arribaríem! No, aquest motiu, que pot també ésser favorable en el congrés a la independència de Polònia, no pot ésser el motiu decisiu pel qual això s’eleve a una necessitat internacional. Això ve donat únicament pel rol peculiar que juga el tsarisme. Però la resolució polonesa exagera en aquest punt decisivament, quan fa dependre el tsarisme «en les seues forces interiors i la seua importància exterior de la subjugació i divisió de Polònia». Han passat els temps quan això valia. El tsarisme no extrau avui la part principal de la seua força de divisió de Polònia, ni la independència d’aquesta és avui l’enemic que més greument l’amenaça des de l’interior.

A principi dels anys seixanta hom podia encara adoptar una resolució contra el tsarisme en la que merament es fes referència a la independència de Polònia. Avui ens sembla una injustícia contra el moviment revolucionari rus, quan un congrés internacional, tan aviat com ha de parlar del combat contra el tsarisme, parle merament de Polònia, i no declare que l’alliberament de Rússia és una necessitat internacional tan important com la independència de Polònia.

Creiem que tots dos moments s’haurien de remarcar un al costat de l’altre, i que això es correspondria millor a la situació històrica que la resolució en el seu redactat actual, que és un poc antiquada.

Però allò decisiu en una resolució no és la seua motivació sinó el principi que expressa. I en el principi de la resolució polonesa coincidim sense reserves.