Editat per Zodiac (Jenny Marx in Post-Commune France).
Ço que segueix aporta una visió interessant de la vida personal dels Marx després de la Comuna de París—quan abundaven els rumors internacionals sobre el maligne geni inicu del doctor Marx, i les seues maquinacions maníaques per fomentar el vessament de sang i la destrucció a tot arreu.
Ací, les seues filles experimenten de primera mà la paranoia de l'estat policial contrarevolucionari. (El govern de «llei i ordre» de la França posterior a la Comuna de París brandava el fuet).
Entre les llurs aventures... les joves toparen amb el temut registre!
NOTA: Marx envià una lletra introductòria al New York's Woodhull & Claflin's Weekly – que també s'hi presenta. Woodhull & Claflin's Weekly fou una de les primeres publicacions feministes.
Zodiac
Senyores,
Tinc l'honor d'enviar-vos, per inserir-la en el vostre Setmanari – si jutjau la contribució de prou interès per les vostres lectores – una breu relació de la meua filla Jenny sobre les persecucions que ella i les seues germanes patiren, durant la llur estada a Banhèras de Luishon (Pirineu), a mans del govern francès. Aquest episodi tragicòmic em sembla característic de la República de Thiers....
Tinc l'honor, senyores, de restar,
sincerament vostre,
Karl Marx
Senyora,
La següent lletra privada (originalment escrita a una amiga) pot servir a l'interès públic, si amb ella es posen de manifest les mesures arbitràries de l'actual govern francès, que, amb un menyspreu suprem per la seguretat i la llibertat personals, no té escrúpols per arrestar forasters, així com nadius, amb pretexts del tot falsos:
El senyor Lafargue, cunyat meu, la seua dona i fills, la meua germana petita, i jo mateixa, hem passat els mesos de juny i juliol a Banhèras de Luishon, on volíem restar fins a la fi de setembre. Esperava que una estada perllongada al Pirineu, i amb l'ús diari de les aigües minerals que fan famosa Luishon, em recuperaria dels efectes d'un greu atac de pleurísia. Mais dans la Republique-Thiers l'homme propose et la police dispose. El primer o segon dia d'agost, el senyor Lafargue fou informat per un amic que qualsevol dia podia rebre una visita a domicili de la policia i que, si el trobaven, amb tota seguretat l'arrestarien, sota el pretext que havia fet una breu visita a París durant el temps de la Comuna, que havia actuat com a emissari de la Internacional al Pirineu, i finalment, però no en darrer terme, perquè és el marit de la seua dona, i en conseqüència, gendre de Karl Marx. Coneixedor que sota l'actual govern de juristes la llei és lletra morta, que contínuament tanquen persones, amb independència de la raó adduïda per la detenció, el senyor Lafargue segueix el consell donat, creua la frontera, i s'estableix a Bossòst, una petita vila espanyola. Pocs dies després de la seua partida, el 6 d'agost, la senyora Lafargue, la seua germana Eleanor, i jo visitam el senyor Lafargue a Bossòst. La senyora Lafargue, en trobar que el seu fill petit no està prou bé com per deixar Bossòst el mateix dia (es preocupava molt pel fillet, en haver perdut un altre fill pocs dies abans), decidí de restar amb el seu marit un dia o dos. La meua germana Eleanor i jo, per tant, retornàrem soles a Luishon.
Sense cap incidència aconseguírem de passar els atrotinats camins espanyols, i arribàrem sanes i estàlvies a Fos. Allà els funcionaris de la duana francesa ens feren les qüestions habituals i miraren en el nostre carruatge per veure si hi havia cap mercaderia de contraban. Com que no tenim res més que el que duem al damunt, li dic al cotxer de seguir, quan un individu – ni més ni menys que el procurador de la república, el senyor baró Desgarre – fa un pas endavant, i diu: «En nom de la república, seguiu-me». Deixam el carruatge i entram en una petita cambra, on trobam una criatura incontemplable – una dona ben poca dona – que s'esperava per registrar-nos. Com que no volíem deixar que aquesta persona d'aspecte groller ens tocàs, ens oferim per desvestir-nos totes soles. La dona no en fa cas. Surt de cambra, i torna aviat, seguida del procurador de la república, que de la manera més poc gentil apostrofa així la meua germana: «si encara no deixau que aquesta dona us registre, ho faré jo». La meua germana li respon: «No teniu dret a apropar-vos a una súbdita britànica. Tinc passaport anglès».
En veure, però, que un passaport anglès no inspira al senyor baró Desgarre gaire respecte, ja que sembla disposat a fer que les seues accions seguesquen els seus mots, deixam pas a la dona. Ens regira fins les costures, i ens fa treure fins i tot les mitges. Crec que encara puc sentir els seus dits d'aranya com em recorren els cabells. En haver-me trobat únicament un diari i una lletra arrugada a la meua germana, surt amb això cap al seu amic i aliat, el senyor baró Desgarre. Ens retornen al carruatge – el nostre propi cotxer, que ens ha fet de «guia» durant tota la nostra estada al Pirineu, i que se'ns hi havia familiaritzat, és fet fora i substituït per un altre cotxer, dos oficials s'instal·len en el carruatge oposat al nostre, i així se'ns duen, mentre que una munió de funcionaris de duanes i d'agents de policia ens segueixen. Després d'un temps, en trobar, sens dubte, que després de tot no som uns personatges gaire perillosos, que no fem cap intent d'assassinar els nostres sentineles, la nostra escorta queda endarrere i restem a càrrec dels dos oficials del carruatge. Així custodiades, passam poble rere poble, fins a St. Beat, on els habitants d'aquesta vila relativament gran s'apleguen en multituds, i ens prenen evidentment per lladres o, si més no, estafadores.
A les vuit, del tot cansades, arribam a Luishon, creuem les Quinconces, on centenars de persones s'apleguen per sentir aquella banda, en ésser diumenge i en el punt àlgid de la temporada. El nostre carruatge s'atura davant l'hotel del prefecte, el senyor comte de Keratry. Com que aquest personatge no és a casa, encara som custodiades i ens fan esperar davant la porta si més no mitja hora. A la fi s'ordena que ens porten de nou a casa, que trobam rodejada de gendarmes. Tot d'una pujam les escales, desitjoses de refrescar-nos rentant-nos la cara (duiem fora des de les 5 del matí), però un gendarme i un agent de paisà ens segueixen fins al dormitori, i retornam a la sala d'estar, sense refrescar-nos, a l'espera de l'arribada del prefecte.
El rellotge toca les 9, les 10; el senyor de Keratry no ha arribat – escolta la banda a les Quinconces, i, sentim, és decidit a estar-s'hi fins que el darrer acord musical s'haja esvaït. De mentre, quantitats de mouchards hi entren, caminen fins a les cambres com si fossen llurs i s'acomoden força a la casa, asseguts a les nostres cadires i sofà. Aviat ens rodeja una diversa multitud d'agents de policia, devots servidors de la república que és fàcil de veure com han aprofitat el llur aprenentatge dota l'imperi – són mestres en la llur honorable vocació.
Recorren a tota mena de trucs impossibles per fer-nos entrar en conversació, però en trobar que tots els esforços són debades, ens miren únicament com els «professionals» poden mirar, fins que, a dos quarts d'onze, el prefecte apareix, flanquejat pel procurador general el senyor Delpech, el jutge d'instrucció, el jutge de pau, els comissaris de Tolosa i de Luishon, etc. Diuen a la meua germana que passe a una cambra annexa, i el comissari de Tolosa i un gendarme l'acompanyen. Comença el meu interrogatori. Refús de donar cap informació sobre el meu cunyat i altres parents i amics. En relació a mi mateix declar que sóc sota tractament mèdic, i que he vingut a Luishon per prendre les aigües. Durant més de dues hores, el senyor de Keratry successivament exhorta, persuadeix, i finalment m'amenaça, que si trii de persistir en el meu refús d'actuar com a testimoni, em tancaran com a còmplice.
«Demà», diu, «la llei us obligarà a prestar declaració; ja que, deixau-me dir, que el senyor Lafargue i la seua dona han sigut arrestats». En sentir això, em vaig alarmà, pel fill malalt de la meua germana.
A la fi, arriba el torn de la meua germana Eleanor. M'ordenen que em gire mentre parla. Em posen un oficial al davant per si faig cap intent de fer senyals. Sent preocupada com la meua germana per moments passa a dir sí o no a les innombrables qüestions que li posen. Després vaig saber per quins mitjans li havien fet parlar. Assenyalant la meua declaració escrita, el senyor de Keratry (no podia veure els seus gestos, ja que hi era d'esquenes) afirmava el contrari del que havia dit realment. Per tant, preocupada per no contradir-me, la meua germana no havia refutat les afirmacions que deien que havia fet. Eren dos quarts de tres quan acabà el seu interrogatori. Una noia de setze anys, que duia desperta des de les 5 del matí, que havia viatjat durant nou hores en un dia de calor intensa d'agost, i que tan sols havia dinat ben d'hora a Bossòst, era interrogada fins a dos quarts de tres del matí!
La resta de la nit el comissari de Tolosa i diversos gendarmes la passaren a casa. Anàrem al llit, però no a dormir, perquè ens voltava pel cap com enviar un missatger a Bossòst per advertir el senyor Lafargue, en el cas que no l'haguessen arrestat. Miràvem per la finestra. Pel jardí hi caminaven gendarmes. Era impossible sortir de casa. Èrem presoneres vigilades – ni tan sols se'ns permetia de veure la nostra donzella i la nostra masovera. L'endemà, prengueren declaració a la masovera i als sirvents. De nou m'interrogaren durant més d'una hora el procurador general, el senyor Delpech, i el procurador de la república. Aquest heroi de valenta llengua, el senyor baró Desgarre, m'hi llegia llargs extractes, i m'assenyalava les penes a les quals m'hi exposava si continuava a refusar d'actuar com a testimoni. L'eloqüència d'aquests cavallers es perdia, però, amb jo. Tranquilament, però amb fermesa, declarava la meua decisió de no prendre jurament, i restava serena.
L'interrogatori de la meua germana ara durà tan sols uns minuts. També va refusar decididament de prendre jurament.
Abans que ens deixàs el procurador general, demanàrem permís per escriure unes poques línies a la nostra mare, ja que temíem que les notícies de la notra detenció arribassen a la premsa i alarmassen els nostres pares. Ens oferírem a escriure la lletra en francès, sota els propis ulls del senyor Delpech. Consistia únicament en unes poques frases, com ara que som bé, etc. El procurador refusà la nostra demanda, sota el pretext que podíem tindre un llenguatge propi; que els mots – som bé – podien amagar un significat ocult..
Aquests magistrats superaven Dogberry i Verges. Ço que segueix és un altre exemple de la llur imbecilitat extrema. En trobar, com la nostra donzella ens digué, un munt de lletres comercials que pertanyien al senyor Lafargue, que feien referència a l'exportació d'ovelles i de cabres, exclamaren, «cabres, ovelles, intrigues; ovelles – comunistes, cabres – internacionalistes».
La resta del dia i de la nit de nou fórem confiades a la cura de diversos gendarmes, un dels quals fins i tot va seure davant nostre mentre sopàvem.
L'endemà, el dia 8, tinguérem visita del prefecte i d'una persona que vam suposar que n'era el secretari. D'aquesta entrevista aparegué un relat el més inacurat i fantàstic possible a France, i d'ací fou passat a un gran nombre d'altres publicacions. Però tornam al prefecte.
El senyor de Keratry, després de fer una prefaci ben llarg, ens informà de la forma més suau que les autoritats s'havien confós; que no s'hi havia trobat cap fonament pel càrrec fet contra el senyor Lafargue, que era innocent, i per tant amb llibertat per retornar a França. «Quant a la vostra germana i vós mateixa», deia el senyor de Keratry, pensant, supòs, que val més un ocell a la mà que dos a l'arbre, «hi ha molt més contra vosaltres que contra el senyor Lafargue» (així fórem sobtadament transformades de testimonis en acusades), «i amb tota probabilitat sereu expulsades de França. Amb tot, en el decurs del dia arribarà un ordre del govern per alliberar-vos». Llavors, assumint un to paternal, digué, «amb tot, deixau que us aconselle de moderar el vostre zel en el futur – pas trop de zele!» A la qual cosa el suposat secretari digué sobtadament, «i la Internacional – és una associació potent a Anglaterra?» «Sí», vaig respondre, «la més potent, i també ho és en tots els països». «Ah», exclamà el senyor de Keratry, «la Internacional és una religió!». Abans de sortir, el senyor de Keratry de nou ens assegurà, sota paraula d'honor, que Paul Lafargue era lliure, i ens demanà d'escriure a Bossòst per dir-li-ho, i invitar-lo a retornar a França. Ara m'afigur que podia veure el cordó vermell de la Légion d'Honneur que adornava la botonadura de Keratry, i com que tinc la noció que l'honor dels Cavallers de la Légion d'Honneur ha de ser quelcom de diferent a l'honor del comú dels mortals, vaig pensar que seria millor ser prudent, i així per comptes d'aconsellar el senyor Lafargue de retornar a Luishon, vaig provar de fer el contrari, i vaig pregar un amic d'enviar-li els mitjans per prosseguir el viatge dins Espanya.
Seguides per les nostres ombres, els gendarmes, esperàrem debades per l'ordre promesa del nostre alliberament. A les 11 de la nit, el procurador de la república entrà en la nostra cambra; però per comptes de dur-nos l'ordre d'alliberament, el senyor Desgarre ens demanà que ens arreglassem per seguir-lo fins a «une maison particulliere». Sabia que aquest procediment era il·legal – però què podia fer? Hi havia tan sols unes poques dones a la casa amb nosaltres, mentre que el procurador era acompanyat de diversos gendarmes. Per tant, com que no volíem permetre al covard senyor Desgarre la satisfacció d'emprar la força bruta, donàrem ordre a la nostra plorosa donzella de preparar-nos la roba, etc., i després de consolar la filla de la nostra masovera dient-li que avia tornaríem, entràrem en un carruatge ocupat per dos gendarmes, en la foscor de la nit, en un país estrany, per ser dutes no se sap on.
Els quarters de la gendarmeria resultaren ésser la nostra destinació; se'ns mostrà un dormitori, ens barraren la porta, i ens deixaren soles. En aquest lloc hi restàrem fins l'endemà passades les 5, quan, determinades a saber què volia dir tot això, vaig demanar una entrevista el prefecte, i el senyor de Keratry vingué. Li vaig demanar com era que ens havien dut a la gendarmeria després d'haver-nos promès la llibertat.
«Gràcies a la meua intercessió», respongué, «se us ha permès de passar la nit a la gendarmeria. El govern» (el senyor Thiers) «us hauria enviat a la presó de St. Godins, prop de Tolosa». Llavors el senyor de Keratry em lliurà una lletra que contenia 3.000 francs, que havien enviat al senyor Lafargue a través del seu banquer de Bordèu, i que, el senyor de Keratry, havia retingut fins llavors; declarà que èrem lliures, que no ens expulsarien de França, sinó que, com el senyor Lafargue, ens deixarien en llibertat per restar en el país. Aquesta vegada fórem prou imprudents com per informar la senyora Lafargue d'allò que ens havia dit el senyor de Keratry en relació al seu marit.
El dia 10 rebèrem un laissez-passer per anar a Espanya, però no ens retornaren el nostre passaport anglès. Durant deu dies el demanàrem debades. El senyor de Keratry escrigué que l'havia enviat a París, i que no el podia fer tornar, tot i que ho havia demanat per carta repetidament.
Ara véiem que tan sols ens havien fet sortir de la petita gendarmeria de Luishon per tancar-nos en la gran gendarmeria, la República de Thiers. Érem encara presoneres. Sense passaport no hi havia manera de sortir de França, país on evidentment ens vigilarien, fins que una ocasió o una altra servís de pretext per arrestar-nos de nou.
Els òrgans policials de Tolosa ens acusaven diàriament d'actuar d'emissàries de la Internacional en la frontera franco-espanyola. «Però», afegien, «el prefecte pren mesures enèrgiques per tal de garantir la seguretat dels habitants de l'Haute Garonne». Ara bé, és cert que ens havien donat un laissez-passer per entrar a Espanya, però l'experiència de la senyora Lafargue en aquell país no era d'una natura que ens encoratjàs a cercar refugi en la terra de El Cid.
Els fets dels que ens vam assabentar de la senyora Lafargue ens duen endarrere fins el 6 d'agost.
He esmentat abans que el nostre cotxer havia hagut de deixar-nos a Fos. On el senyor Desgarre, procurador de la república, i diversos «cavallers» de la policia, provaren de persuadir-lo, de la forma més plausible, de retornar a Bossòst, i amb falsos pretexts fer que el senyor Lafargue anàs a Fos. Afortunadament un home honest no és a l'abast de mitja dotzena d'agents de policia. L'astut jove endevinava que hi havia un truc sota tota aquesta xerrameca amable, i refusà de pla de portar el senyor Lafargue; en conseqüència gendarmes i douaniers, amb el procurador al davant, eixiren en expedició a Bossòst. El senyor baró Desgarre, la discreció del qual és el millor del seu valor, havia declarat prèviament que no aniria a Fos per capturar Lafargue sense prou escorta; que no podria fer res amb un o dos gendarmes contra un home com el senyor Lafargue, molt probablement acostumat a l'ús d'armes de foc. El senyor Desgarre s'equivocava – no hi tenia reservada una bala, sinó puntades de peu. En retornar de Bossòst provà d'interferir amb els pagesos que celebraven la festa del poble. Els valents muntanyencs, que estimen la llibertat tant com el propi aire de la muntanya, donaren al noble baró una sorollosa repassada, i l'enviaren als seus quefers, més sacsejat si no més savi! Però m'anticip.
Deia que el senyor Desgarre i els seus seguidors marxaren cap a Bossòst. Aviat arribaren a la vila, i aviat trobaren l'hotel on eren els Lafargue, ja que els habitants de Bossòst tan sols posseeixen dos hotels, o més aviat fondes. No són encara prou civilitzats per tindre el nombre ortodox d'establiments.
Ara bé, mentre el senyor Desgarre era davant l'entrada de l'Hotel Masse, el senyor Lafargue, ajudat pels seus bons amics, els pagesos, sortí de la casa per la porta del darrera, pujà les muntanyes, i escapà per camins coneguts únicament per guies, cabres i turistes anglesos – tots els camins regulars eren vigilats per carabiners espanyols. La policia espanyola havia assumit entusiasmadament la causa dels llurs germans francesos. La senyora Lafargue va haver de sentir totes les benediccions per l'Associació Internacional de la policia. A les 3 de la matinada, irrumpiren en el seu dormitori, i quatre oficials espanyols apuntaren amb les carabines el llit on ella i el seu fill dormien. El pobre nen malalt, despertat de sobte, s'espantà i començà a cridar; però això no impedí els oficials espanyols de cercar fins al darrer forat i racó de la cambra el senyor Lafargue. Finalment, convençuts que la presa se'ls hi havia escapat, declararen que s'endurien la senyora Lafargue. Davant això, l'amo de l'hotel – un home de gran vàlua – intervé, dient que és segur que el govern espanyol no consentirà l'extradició d'una dama. Era en el cert. Es va permetre la senyora Lafargue de restar a Bossòst, però sempre sota la molèstia del seguiment d'agents de policia. En l'hotel, una trepa d'espies hi establí quarter. Un diumenge, fins i tot el prefecte i el procurador de la república es prengueren la molèstia de fer tot el camí de Luishon a Bossòst amb l'objectiu de veure la senyora Lafargue. Com que, però, no aconseguir de satisfer la curiositat, es consolaren jugant al rouge et noir, que, juntament amb el baccarat, constitueix l'única ocupació seriosa dels petits gras de Versalles, que ara es troben al Pirineu.
Però no he d'oblidar d'explicar com fou que el senyor de Keratry no havia aconseguit de veure la senyora Lafargue. El fet és que un pagès francès de Luishon havia informat certs amics espanyols de Bossòst de la visita prevista de Keratry, i ells, és clar, advertiren tot seguit la senyora Lafargue.
La població francesa i espanyola del Pirineu forma una lliga, ofensiva i defensiva, contra els governs respectius. En el nostre cas, actuaven com a espies dels espies oficials del prefecte – tot i que repetidament aturats en les fronteres franceses, eren incansables en els esforços per dur-nos notícies. Tot i que el senyor de Keratry donà ordres en el sentit que ningú, ni tan sols els guies, poguessen creuar fins a Bossòst, si és que no presentaven el passi adequat. Aquesta mesura, és clar, no obstaculitzava els nostres missatges, que ens arribaven com abans; tan sols va servir per fer enfurismar encara més els pagesos del Pirineu, ja tan hostils als rurals de Versalles.
Des de llavors he sentit que en altres parts de França els pagesos s'oposen igualment als llurs dits representants, els rurals governants. El senyor Thiers acompleix una gran missió revolucionària! Mitjançant els seus prefectes, preveres, garde champetres, i gendarmes provocara d'ací a no gaire un aixecament general de la pagesia!
De la fugida del senyor Lafargue, la senyora Lafargue ens havia informat pocs dies després del nostre alliberament de la gendarmerie. Més tard, vam sentir d'un nadiu de Bossòst que el senyor Lafargue havia sigut arrestat a Huesca, i que els espanyols havien ofert la seua extradició al govern francès. El mateix dia que vam rebre aquestes notícies, el juge de paix ens retornà el nostre passaport anglès. Així, per tal de posar fi a l'estat d'ansietat en el qual sabien que seria la senyora Lafargue, lligada com era a Bossòst pel seu fill malalt, sense saber que havia sigut del seu marit, tot d'una pensàrem de viatjar a Huesca, per tal de demanar el governador d'aquell districte que ens deixàs conèixer les intencions reals del govern espanyol respecte el senyor Lafargue. En arribar a San Sebastián, vam sentir per joia nostra que havien vist el senyor Lafargue en llibertat. Així que vam tornar immediatament a Anglaterra.
No puc acabar aquesta lletra sense referir-me breument al tracte que patiren la senyora C-----, la nostra masovera, i la sirventa, el 6 d'agost, durant la nostra absència; ja que, comparades amb elles, hem sigut sempre tractades amb gran cortesia. A les 11 del matí, el prefecte, el procurador general, el procurador de la república, etc., feren una incursió a la nostra casa. Enrabiats per no poder posar les mans damunt el senyor Lafargue, descarregaren la ira damunt la senyora C-----, una invàlida, que pateix una malaltia cardíaca en estadi avançat, i damunt la nostra donzella. Aquesta pobra noia fou tractada de la forma més ruda, perquè no volia dir on havia anat el seu patró.
El prefecte, però, aconseguí de saber-ho per un noi, contractat per la senyora C----- com a jardiner, i que envià directament a Fos, on havia d'esperar-nos rere una tanca, per tal d'advertir de la nostra arribada al procurador de la república i companyia.
Si, durant la campanya contra els prussians, el senyor de Keratry hagués emprat la mateixa destresa en protegir els flancs i la reraguarda de sorpreses, de destacaments emboscats de l'enemic, amb l'establiment de vigies i l'enviament de guies, les coses li haurien anat millor a Bretanya – és a dir, si hom ha de jutjar-ho per l'èxit de la tàctica de Keratry a Fos!
No li permeteren a la nostra masovera d'encendre el foc a la pròpia cuina, i se li ordenà que, per comptes d'anar a dormir al llit, s'estiràs a terra. Aquesta darrera ordre, però, refusà de complir-la. En prendre el seu fill, un infant que no arribava als tres anys, el prefecte digué que devia ésser el fill del senyor Lafargue. La senyora C----- declarà repetidament que s'equivocava – però debades; a la fi, realment preocupada per demostrar la identitat de l'infant (temia que se l'endurien), exclamà: «Per què, doncs, el petit tan sols parla el patuès del districte». Per un moment o dos, el prefecte semblava com si ni aquest argument l'hagués convençut. Potser el senyor de Keratry, que creu que la «Internacional és una religió», reflexionava sobre el miracle de les llengües de foc que descendien damunt els apòstols.
Una de les raons per les quals la senyora C----- fou tan maltractada fou perquè mai no havia sentit mai en la vida parlar de la Internacional, i per tant no podia donar testimoni dels actes d'aquella misteriosa societat a Luishon, cosa que, a més, hauria sigut una tasca impossible fins pel membre més iniciat – si més no anterior al període quan el senyor de Keratry començà a Luishon la seua activa propaganda de l'Associació Internacional. Llavors la senyora C----- havia sigut culpable de parlar amb el seu llogater, el senyor Lafargue, en termes ben alts. Però el pitjor de la seua ofensa fou la incapacitat d'assenyalar les bombes i el petroli amagat.
Sí! És un fet, se cercaren bombes i petroli a casa nostra.
Prenent una petita llanterna, que utilitzava per escalfar la llet del petit, els magistrats reunits l'examinaren; manipulant-la amb una gran cautela, com si fos una màquina diabòlica amb la qual es dispersaria petroli pels carrers de París. De Luishon a París. Ni Munchausen mai no arribà a aital extrem d'imaginació. El govern francès és capable de tout. Creien realment en la certesa de les faules del petroli salvatge – creació dels llurs propis cervells destemprats. Creuen que les dones de París «no són ni brutes ni humanes, ni homes ni dones» – sinó «petroli» – una espècie de salamandra, que es deleix en el llur element nadiu – el foc.
Gairebé es posen a l'alçada de Henri de Pene, del Paris-Journal, profeta i mestre llur, qui, em diuen, ara fa veure que les famoses lletres fabricades en el nom del meu pare no les havia escrites Henri de Pene sinó Karl Marx.
Hom es podria permetre de tractar amb un menyspreu callat un govern embogit, i riure's de les farses on els pantalions potiners a sou d'aquest govern representen els llurs papers fangosos i mediocres, si aquestes farses no es convertissen en tragèdies per milers d'home, de dones i de criatures. Pensau tan sols en les «petroleres» davant el tribunal marcial de Versalles, i en les dones que, durant els darrers tres mesos, han sigut mortes lentament en els pontons.
Jenny Marx