Publicat originàriament en francès en el diari La Marseillaise 1, 9, 19, 21 i 29 de març del 1870, i el 12, 17 i 24 d’abril. Tots els articles, excepte, el segon foren publicats sota el nom de J. Williams, i el tercer fou redactat juntament amb Karl Marx.
|
Article I |
Article II |
Article III |
Article IV |
Londres, 27 de febrer del 1870
La Marseillaise del 18 de febrer cita un article del Daily News en el qual el diari anglès informa a la premsa francesa sobre l’elecció d’O’Donovan Rossa. Com que aquesta informació és una mica confusa i com que explicacions parcials tan sols serveixen per oferir una perspectiva falsa de les coses que diuen voler elucidar, us agrairia que publicàssiu amablement els meus comentaris sobre l’article en qüestió.
Primer, el Daily News afirma que O’Donovan fou sentenciat per un jurat, però omet d’afegir que a Irlanda els jurats són integrats per minyons més o menys directament nomenats pel govern.
Després, en parlar amb un horror justicier del crim de traïció, els falsos liberals del Daily News ometen de dir que aquesta nova categoria del Codi Penal Anglès fou expressament inventada per identificar els patriotes irlandesos amb els criminals més vils.
Prenguem el cas d’O’Donovan Rossa. Era un dels editors del Irish People. Com molts dels fenians fou sentenciat per haver escrit articles denominats sediciosos. En conseqüència, la Marseillaise no s’equivocava en dibuixar una analogia entre Rochefort i Rossa.
Per què el Daily News, que intenta mantindre França informada sobre els presoners fenians, calla sobre el tractament esborronador que han rebut? Confii que em permetreu esmenar aquest silenci prudent.
Fa un temps O’Donovan fou posat en una cel·la fosca amb les mans lligades a l’esquena. No li retiraven les manilles ni de nit ni de dia de forma que es veia força a llepar l’aliment, farinetes fetes amb aigua, estirat al terra. El senyor Pigott, editor del Irishman, ho sabé de Rossa que li ho descrigué en presència del governador de la presó i altres testimonis, i publicà la informació en el diari, animant el senyor Moore, un dels membres irlandesos de la Cambra dels Comuns, de sol·licitar una investigació parlamentària sobre allò que passa a les presons. El govern s’oposà fortament a aquesta petició. Així, la moció del senyor Moore fou refusada per 171 vots contra 36 – un suplement valuós a la votació que esclafà el dret de sufragi.
I això tingué lloc durant el ministeri de l’escrupolós Gladstone. Com podeu veure el gran líder liberal sap com fer befa de la humanitat i la justícia. Hi ha també Judes que no duen ulleres.
Hi ha un altre cas que també acredita Anglaterra. O’Leary, un presoner fenià sexagenari, fou posat a pa i aigua durant tres setmanes perquè – el lector de la Marseillaise mai no ho esdevinaria – perquè Leary s’anomenà ell mateix “pagà” i refusà de dir si era protestant, presbiterià, catòlic o quàquer. Li donaren a triar una d’aquestes religions o pa i aigua. D’aquests cinc mals, O’Leary, o el “pagà O’Leary” com li diuen, trià el que considerà menor – pa i aigua.
Fa uns dies, després d’examinar el cos d’un fenià que es morí a la Presó de l’Illa de Spike el forense expressà una ben forta desaprovació quant a la manera que el difunt havia estat tractat.
Dissabte passat un jove irlandès anomenat Gunner Hood deixà la presó després de complir-hi quatre anys. A l’edat de 19 s’havia enrolat en l’exèrcit anglès i servit Anglaterra a Canadà. Fou dut davant d’un tribunal militar el 1866 per haver escrit articles sediciosos i fou sentenciat a dos anys de treballs forçats. Quan la sentència fou pronunciada Hood agafà el seu barret i el llençà a l’aire cridant «Visca la República Irlandesa!». Aquest crit apassionat li costà car. Fou sentenciat a dos anys addicionals de presó i a cinquanta fuetades per les bones. Això fou dut a terme de la manera més atroç. Hood fou lligat a una arada i dos ferrers forçuts foren armats amb fuets de nou cues. No hi ha un terme equivalent en francès per l’anglès knout. Tan sols els russos i els anglesos saben què vol dir. Bé que s’assemblen.
El senyor Carey, un periodista, és mantingut actualment en la part de presó destinada als bojos, en haver-lo tornat el terrible silenci i les altres formes de tortura a les que ha estat sotmès una massa de carn viva privada de tota raó.
El coronel Burke, fenià, un home que s’ha distingit no tan sols pel servei en l’exèrcit americà sinó també com a escriptor i pintor, ha estat reduït també a un estat penós en el que ja no pot reconèixer els seus parents més estrets. Podria afegir molts més noms a aquesta llista de màrtirs irlandesos. N’hi ha prou a dir que des del 1877, quan hi hagué un assalt a les oficines de l’Irish People’s, 20 fenians han mort o embogit en les presons de la humanitària Anglaterra.
Londres, 5 de març
Durant la trobada de la Cambra dels Comuns del 3 de març el senyor Stackpoole demanà al senyor Gladstone sobre el tractament dels presoners fenians. Digué, entre d’altres coses, que el doctor Lyons de Dublin havia afirmat recentment que
“la disciplina, dieta, restriccions personals i els altres càstigs havien de provocar un dany permanent a la salut dels presoners.»
Després d’haver expressat una completa satisfacció amb la manera que els presoners foren tractats, el senyor Gladstone coronà el seu petit discurs amb aquesta puntualització brillantment enginyosa:
“Pel que fa a la salut d’O’Donovan Rossa, m’alegri de poder dir que durant la seua darrera visita al seu marit, la senyora d’O’Donovan Rossa el felicità en veure’l millor.”[376]
Quan un esclat de riallada homèrica esclatava de totes bandes d’aquella noble assemblea. La seua darrera visita! Notau que la senyora d’O’Donovan Rossa no tan sols havia estat separada del marit durant diversos anys, sinó que havia viatjat per tot Amèrica guanyant diners per alimentar els seus infants donant conferències sobre literatura anglesa.
I retingueu en ment també aquest aquest mateix senyor Gladstone, de verb tan esmolat, és l’autor gairebé sagrat de Oracions, Propagació de l’Evangeli, Les funcions dels llecs en l’Església i l’homilia recentment publicada Ecce homo.
És la profunda satisfacció del carceller de caps compartida pels seus presoners? Llegiu els següents extractes d’una lletra escrita per O’Donovan Rossa, que per miracle fou treta de la presó i arribà a la seua destinació després d’una espera increïble:
Ja us he parlat de la hipocresia d’aquests amos anglesos que, després de col·locar-me en una posició que em forçava de recolzar-me en els genolls i els colzes per menjar, ara em priven d’aliment i de llum i en donen cadenes i una Bíblia. No em plany de les penes que els meus amos m’infringeixen – feina meua és patir-ho – però insistisc que tinc el dret d’informar el món del tractament al qual em veig sotmès, i que és il·legal retindre les meues lletres que descriure aquest tractament. Les precaucions menudes preses per les autoritats de la presó per impedir-me escriure lletres són tan repugnants com absurdes. El mètode més insultant era fer-me despullar una vegada cada dia i després examinar-me els braços, cames i totes les altres parts del cos. Això tingué lloc a Millbank diàriament de febrer a maig del 1867. Un dia vaig refusar, i llavors arribaren cinc funcionaris de presons, em colpejaren implacablement i m’esquinçaren la roba.
Una vegada vaig aconseguir rebre una lletra de fora, per la qual cosa se’m recompensà amb una visita dels senyors Knox i Pollock, dos magistrats policials.
Com d’irònic és enviar dos empleats governamentals per esbrinar la veritat de les presons angleses. Aquests cavallers refusaren de prendre nota de res important d’allò que els havia de dir. Quan entrava en un tema que no era del llur grat, m’aturaven per dir que la disciplina de la presó no els incumbia. No és així, senyors Pollock i Knox? Quan us digué que m’havien forçat a rentar-me en aigua que ja havia estat utilitzada per mitja dotzena de presoners anglesos, no refusàreu d’anotar la meua queixa?
A Chatham em van donar una certa quantitat de càrrega per arrossegar i em van dir que me n’aniria sense menjar si no acabava la feina en un cert temps.
“Potser em castigareu encara que faça la feina a temps», vaig cridar. «Això és el que em passava a Millbank.”
«Com?» demanà el carceller.
Llavors li vaig dir que el 4 de juliol havia acabat la feina deu minuts abans del temps marcat i vaig agafar un llibre. El funcionari em va veure fer-hom, m’acusà de vagància i em posaren a pa i aigua i em tancaren una cel·la fosca durant quaranta-vuit hores.
Un dia vaig distingir el meu amic Edward Duffy. Era extremadament pàl·lid. Un poc més tard vaig sentir que Duffy era greument malalt i que havia expressat el desig de veure’m (havíem estat molt íntims a Irlanda). Vaig suplicar el governador que em donàs permís per visitar-lo. Ho refusà de pla. Això era pels volts del Nadal del 67 – i unes poques setmanes després un presoner em xiuxiuejà a través dels barrots de la cèl·la: “Duffy és mort.”
Com commovedorament ho haurien descrit els anglesos si hagués passat a Rússia!
Si el senyor Gladstone hagués estat present en aquella trista ocasió a Nàpols, quin quadre colpidor hauria pintat! Ah! Dolços fariseus, que comercien en hipocresia, amb la Bíblia als llavis i el dimoni al ventre.
He de dir un mot en memòria de John Lynch. El març del 1866 em trobava a costat seu en el pati d’exercicis. Ens observaven tan estretament que tan sols aconseguí de dir-me, «El fred em mata». Però llavors què ens van fer els anglesos? Ens dugueren a Londres la Nit de Nadal. Quan arribàrem a la presó ens tragueres les mantes i ens deixaren tremolant en les cel·les durant diversos mesos. Sí, no poden negar que això fou el que matà John Lynch. Però de totes maneres aconseguiren presentar funcionaris en la investigació que eren disposats a demostrar que Lynch i Duffy havien rebut un tractament ben gentil.
Les mentides dels nostres opressors anglesos depassen la imaginació més salvatge d’un.
Si he de morir-me a la presó urgesc la meua família i amics de no creure un mot del que aquesta gent diga. No em sospitau rancúnia personal contra els qui em perseguiren amb les llurs mentides. Acús tan sols la tirania que fa necessari l’ús d’aquests mètodes.
Molt sovint les circumstàncies m’han recordat el mots de Machiavelli: «que els tirans tenen un especial interès en fer circular la Bíblia de manera que la gent entenga els seus preceptes i no oferesca resistència a que li roben els bergants».
Mentre un poble esclavitzat seguesca els sermons sobre moralitat i obediència predicats pels sacerdots, els tirans no tenen res a tèmer.
Si aquesta lletra arriba als meus connacionals tinc el dret de demanar que eleven les veus per insistir que es faça justícia als llurs germans que pateixen. Que aquests mots fuetegen la sang que es mou lentament en les llurs venes!
Em lligaren a un carro amb una corda al voltant del coll. Aquest nus era aferrat a un llarg eix i dos presoners anglesos reberen ordres d’evitar que el carro balancejàs. Però s’abstingueren de fer-ho, l’eix s’aixecà en l’aire, i el nus es va desfer. Si l’haguessen afermat seria mort.
Insistesc que no posseeixen el dret de posar-me en una situació en la que la meua vida depèn dels actes d’altra gent.
Un raig de llum penetra a través de les voltes i barres de la presó. És un recordatori del dia a Newtownards on vaig trobar orangistes i ribbonistes que havien oblidat la intolerància!
O’Donovan Rossa
Presoner polític
sentencia a treballs forçats
Londres, 16 de març del 1870
El principal esdeveniment de la setmana passada ha estat la lletra d’O’Donovan Rossa que us vaig comunicar en el darrer report.
El Times imprimí la lletra sense comentari, mentre el Daily News publicà un comentari sense la lletra.
«Com hom podria haver esperat», diu, «el senyor O’Donovan Rossa pren com a tema les normes de la presó a les que ha estat sotmès de fa un temps.”
Com d’atroç és aquest “de fa un temps” en parlar d’un home que ja ha estat empresonat durant cinc anys i condemnat a treballs forçats de per vida.
El senyor O’Donovan Rossa es queixa entre dl’altres coses «d’haver estat lligat a un carro amb una corda al voltant del coll» de manera que la seua vida depenia dels moviments de convictes anglesos, els seus companys de presó.
Però, s’exclama el Daily News, “és realment injust posar un home en una situació en la que la seua vida depèn dels actes d’altri? Quan una persona és en un cotxe o en un vapor no depèn la seua vida dels actes d’altri?”
Després d’aquesta peça brillant de discussió, el casuista pietós retreu O’Donovan Rossa de no amar la Bíblia i de preferir-hi l’Irish People, una comparació que del cert plaurà els seus lectors.
«El senyor O’Donovan», continua, «sembla imaginar-se que presoners que serveixen sentències per escrits sediciosos haurien de rebre cigars i diaris, i que per damunt de tot haurien de tindre el dret de correspondre’s lliurement amb els amics».
Ho, ho, virtuosos fariseus! A la fi heu d’admetre que O’Donovan Rossa ha estat sentenciat a treballs forçats de per vida per escrits sediciosos i no per intent d’assassinat de la reina Victòria, com vilment insinuàveu en la vostra primera endreça a la premsa francesa.
«Després de tot», conclou aquest desvergonyit diari, «O’Donovan Rossa és tractat simplement per allò que és, és a dir, un convicte ordinari».
Després del diari especial del senyor Gladston, ací hi ha un angle diferent de la premsa «liberal», el Daily Telegraph, que generalment adopta un mode més brusc.
«Si condescendim», diu, «en prendre nota de la lletra d’O’Donovan Rossa, no és pels fenians, que són incorregibles, sinó pel benestar de França.
«Que se sàpiga que fa tan sols uns dies en la Cambra dels Comuns el senyor Gladstone feia una denúnica formal de totes aquestes mentides ultratjants, i no hi pot haver cap francès intel·ligent de qualsevol partit i classe que gose dubtar de la paraula d’un cavaller anglès».
Però, si contra aquesta expectativa, hi hagués partits o gent a França prou perversa com per no creure la paraula d’un cavaller anglès com el senyor Gladstone, França no podria si més no resistir el consell ben intencionat del senyor Levy que no és un cavaller i que se us adreça en els termes següents:
«Aconsellam els nostres veïns, els parisencs, de tractar totes les històries de crueltat comeses sobre presoners polítics a Anglaterra com a 80 altres mentides insolents».
Amb el permís del senyor Levy, us donaré un nou exemple del valor dels mots dels cavallers que constitueixen el Gabinet de Gladstone.
Recordareu que en la meua primera lletra vaig esmentar el coronel Richard Burke, un presoner fenià que ha embogit gràcies als mètodes humanitaris del govern anglès. L’Irishman fou el primer a publicar aquesta notícia, davant de la qual el senyor Underwood trameté una lletra al senyor Bruce, el Secretari d’Interior, demanant-li una investigació sobre el tractament de presoners polítics.
El senyor Bruce replicà en una lletra que fou publicada en la premsa anglesa i que contenia la frase següent:
«En relació a Richard Burke de la Presó de Woking, el senyor Bruce és obligat a refusar de fer una investigació en base a insinuacions tan poc fonamentades i extravagants com les contingudes en els extractes de l’Irishman que m’heu tramès».
Aquesta afirmació del senyor Bruce té data de l’11 de gener del 1870. Ara en un dels números recents de l’Irishman ha publicat la mateixa resposta del ministre a una lletra de la senyora Barry, la germana de Richard Burke, que demanà notícies sobre la condició «alarmant» del seu germà. La resposta ministerial del 24 de febrer conté un report oficial amb data de l’11 de gener en el qual el doctor de la presó i el guarda especial de Burke afirmen que s’ha tornat boig. Així, el mateix dia que el senyor Bruce declarava públicament que la informació publicada per l’Irishman era falsa i poc fonamentada, amagava la prova oficial irrefutable a la butxaca! Caldria esmentar de passada que el senyor Moore, un membre irlandès de la Cambra dels Comuns, ha de qüestionar el ministre sobre el tractament del coronel Burke.
L’Echo, un diari fundat recentment, pren una línia liberal encara més forta que els seus companys. Té el seu propi principi que consisteix en vendre’s per un penic, quan tots els altres diaris en costen dos, quatre o sis. Aquest preu d’un penic el força d’una banda a fer professions de fe pseudodemocràtiques per no perdre els seus subscriptors de classe obrera, i d’altra banda per fer reserves constants per guanyar subscriptors respectables dels seus competidors.
En la llarga tirada sobre la lletra d’O’Donovan Rossa acabava dient que «potser fins i tot els fenians que han rebut una amnistia refusaran de creure les exageracions dels llurs compatriotes», com si el senyor Kickham, el senyor Costello i altres no haguessen publicat informació sobre el llur patiment en la presó totalment en consonància amb la lletra de Rossa! Però després de tots els subterfugis i evasions absurdes l’Echo posa el dit a la nafra.
Les «publicacions per la Marsellaise», diu, «provocaran un escàndol i aquest escàndol es difondrà per tot el món. La ment continental és potser massa limitada per discernir entre els crims d’un Bomba i la severitat d’un Gladstone! Així que seria millor realitzar una investigació» i etc.
L’Spectator, un setmanari «liberal» que dóna suport a Gladstone, es governa pel principi que tots els gèneres són roïns excepte el que avorreix.[377] És per això que li diuen a Londres el diari dels set savis. Després de fer un breu relat d’O’Donovan Rossa i de blasmar-lo per l’aversió a la Bíblia, el diari dels set savis pronuncia el judici següent:
«El fenià O’Donovan Rossa no sembla haver patit res més que els patiments ordinaris dels convictes, però confessam que ens agradaria veure canvis en aquest règim. És ben cert i sovint el més aconsellable afusellar els rebels. És també correcte privar-los de llibertat com la mena més perillosa de criminals. Però no és ni correcte ni assenyat degradar-los».
Ben dit, Salomó el Savi!
Finalment tenim l’Standard, l’òrgan principal del partit tory, els conservadors. Sereu conscients que l’oligarquia anglesa és integrada per dues faccions: l’aristocràcia terratinent i la plutocràcia. Si en les llurs disputes familiars hom pren el costat dels plutòcrates contra els aristòcrates hom és anomenat liberal o fins i tot radical. Si, al contrari, hom fa costat als aristòcrates contra els plutòcrates hom és anomenat tory.
L’Standard diu que la lletra d’O’Donovan Rossa és una història apòcrifa probablement escrita per A. Dumas.
«Per què», diu, «la Marsellaise es retrau d’afegir que el senyor Gladstone, l’arquebisbe de Canterbury i el Lord Mayor eren presents cada matí mentre O’Donovan Rossa era torturat?»
En la Cambra dels Comuns un cert membre es referí una vegada al partit tory com el «partit estúpid». No és un fet que l’Standard es mereix bé el títol de principal òrgan del partit estúpid!
Abans de tancar he d’advertir els francesos de no confondre els rumors de diaris amb la veu del proletariat anglès que, malauradament per als dos països, Irlanda i Anglaterra, no té ressò en la premsa anglesa.
N’hi ha prou amb dir que més de 200.000 homes, dones i infants de la classe obrera anglesa elevaren la veu a Hyde Park per demanar la llibertat dels llurs germans irlandesos, i que el Consell General de l’Associació Internacional de Treballadors, que té la seu central a Londres i inclou dirigents ben coneguts de la classe obrera anglesa, ha condemnat severament el tractament de presoners fenians i ha sortit en defensa dels drets del poble irlandès contra el govern anglès.[378]
P.S. Com a resultat de la publicitat donada per la Marseillaise a la lletra d’O’Donovan Rossa, Gladstone tem que puga ésser forçat per l’opinió pública a realitzar una investigació pública parlamentària sobre el tractament de presoners polítics. Per tal d’evitar això de nou (sabem quantes vegades la seua consciència corrupta ja s’hi ha oposat) aquest diplomàtic acaba de treure una negació oficial, però anònima, dels fets citats per Rossa.[379]
Que se sàpiga a França que aquesta negació no és més que una còpia de les afirmacions fetes pel carceller, els magistrats de policia Knox i Pollock, etc., etc. Aquests cavallers saben bé que Rossa no els pot respondre. Serà mantingut sota una supervisió més estricta que mai, però... les respondré en la meua propera lletra amb fets la verificació dels quals no depèn de la bona voluntat dels carcellers.
Londres, 8 de març, 1870
Com vaig anunciar en la meua darrera lletra el senyor Moore, un membre irlandès de la Cambra dels Comuns, ahir qüestionava el govern sobre el tractament dels presoners fenians. Es referí a la sol·licitud feta per Richard Burke i uns altres quatre presoners de la Presó Mountjoy (a Dublín) i demanà al govern si considerava honorable retindre els cossos d’aquests homes després d’haver-los privat del seny. Finalment, insistia en una «investigació plena, lliure i pública».
Així el senyor Gladstone s’hi trobava amb l’esquena a la paret. El 1868 refusà insolentment i categòrica una petició per realitzar una investigació feta pel mateix senyor Moore. Des de llavors sempre replicà de la mateixa manera a sol·licituds repetides d’una investigació
Per què cedia ara? Potser no seria una mala idea admetre alarmar-se per la indignació a l’alta banda del Canal. Pel que fa als càrrecs presentats contra els nostres governadors de presons, els hem demanat d’oferir una plena explicació en aquest sentit.
Els darrers han respost unànimement que tot això és purament absurd. Així, la nostra consciència ministerial queda naturalment satisfeta. Però després de les explicacions donades pel senyor Moore (aquests són els seus mots exactes) sembla «que el punt qüestionat no és exactament la satisfacció. Que la satisfacció de les ments del govern deriva de la seua confiança en els subordinats i, per tant, que serien alhora polític i just realitzar una investigació sobre la veritat de les afirmacions dels carcellers».[380]
Un dia diu això, i l’endemà diu allò,
les idees d’ahir avui les arxivarà,
ara dur un casc, i ara dur un barret,
una molèstia per als altres, un enuig per all mateix.
Però no cedeix a la fi sense fer puntualitzacions.
El senyor Moore demanava una «investigació plena, lliure i pública». El senyor Gladstone respongué que ell era responsable de la «forma» de la investigació, i que ja sabem que això no serà una «investigació parlamentària», sinó una realitzada a través d’una Comissió General. En altres mots, que els jutges en aquest gran judici, en el qual el senyor Gladstone apareix com el principal acusat, seran triats i nomenats pel mateix senyor Gladstone.
Pel que fa a Richard Burke, el senyor Gladstone afirma que el govern ja sabia de la seua bogeria el 9 de gener. En conseqüència, el seu honorable col·lega el senyor Bruce, Secretari d’Interior, mentí ultratjosament en declarar en la seua lletra oberta de l’11 de gener que aquesta informació no era certa. Però, continua el senyor Gladstone, la pertorbació mental del senyor Burke no ha arribat a un estadi prou avançat com per justificar el seu alliberament de la presó. Cal no oblidar que aquest home fou col·laborador en ´la voladura de la Presó de Clerkenwell.[381] Realment? Però Richard Burke ja era detingut a la Presó de Clerkenwell quan a una sèrie d’altres persones se’ls acudí de volar la presó per tal d’alliberar-lo. Així era col·laborador d’aquest intent ridícul que, segons es pensa, fou instigat per la policia i que, si hagués reeixit, l’hauria soterrat en la runa! A més, conclou el senyor Gladstone, ja hem alliberat dos fenians que embogiren en les nostres presons angleses. Però, interromp el senyor Moore, jo parlava dels quatre bojos detinguts a la Presó de Mountjoy a Dublín. Siga com siga, respon el senyor Gladstone. Hi ha dos orats menys en les nostres presons.
Per què el senyor Gladstone és tan ansiós d’evitar tot esment de la Presó de Mountjoy? Ho veurem en un moment. Aquesta vegada els fets els verifiquen no pas lletres dels presoners, sinó un Llibre Blau publicat el 1868 per ordre del Parlament.
Després de l’escaramussa feniana[382] el govern anglès declarà un estat d’emergència general a Irlanda. Totes les garanties de llibertat individual foren suspeses. Qualsevol persona «sospitosa de fenianisme» podia ésser llençada a la presó i mantinguda allà sense dur-la a cap tribunal mentre li pagués a les autoritats. Una de les presons plenes de sospitosos era la Presó de Convictes de Mountjoy, a Dublín, de la qual John Murray era inspector i el senyor M’Donnell el metge. Ara bé, què llegim en el Llibre Blau publicat el 1868 per ordre del Parlament?
Durant diversos mesos, el senyor M’Donnell escrigué a l’inspector Murray protestant contra el tractament cruel de sospitosos. Com que l’inspector no responia, el senyor M’Donnell llavors trameté tres o quatre reports al governador de la presó. En una d’aquestes lletres es referia a «certes persones que mostren signes inconfusibles de bogeria». Continuava per afegir: «No tinc el més mínim dubte que aquesta bogeria és la conseqüència del règim de la presó. Ben a banda de tota consideració humana, seria un afer seriós que un d’aquests presoners, que no han estat sentenciats per un tribunal judicial sinó que són mers sospitosos, se suïcidàs».
Totes aquestes lletres dirigides pel senyor M’Donnell al governador foren interceptades per John Murray. Finalment, el senyor M’Donnell escrigué directament a Lord Mayo, el Primer Secretari per a Irlanda. Li deia per exemple:
«No hi ha ningú, milord, tan informat com vós mateix sobre la dura disciplina a la qual els presoners ‘sospitosos’ han estat subjectes des de fa un temps considerable, una forma més severa de confinament solitari que la imposada als convictes».
Quin fou el resultat d’aquestes revelacions publicades per ordre del Parlament? El metge, el senyor M’Donnell, fou destituït!!! Murray mantingué el càrrec.
Tot això tingué lloc durant el ministeri tory. Quan el senyor Gladstone reeixí finalment a descavalcar Lord Derby i el senyor Disraeli amb ferotges discursos en els que denunciava el govern anglès com la veritable causa del fenianisme, no tan sols confirmà el salvatge Murray en les seues funcions sinó que també, com a signe de satisfacció especial, li conferí una gran sinecura, la de «registrador de criminals habituals» al seu càrrec d’inspector.
En la meua darrera lletra afirmava que la resposta anònima a la lletra de Rossa, difosa pels diaris londinencs, emanava directament de l’Oficina d’Interior. Ara se sap que és obra del Secretari d’Interior, el senyor Bruce. Vet ací una mostra de la seua «consciència ministerial»!
Pel que fa al plany de Rossa que és obligat a «rentar-se en aigua que ja s’ha usat en les ablucions dels convictes, els magistrats de policia Knox i Pollock han declarat que després d’una investigació acurada seria superflu considerar aquest absurd». Diu el senyor Bruce.
Afortunadament, el report dels magistrats de policia Knox i Pollock ha estat publicat per ordre del Parlament. Què diuen en la pàgina 23 del report? Què segons el règim de la presó un cert nombre de convictes usen el mateix bany un rere l’altre i que «el guarda no pot donar prioritat a O’Donovan Rossa sense ofendre els altres. Seria, doncs, superflu considerar aquest absurd. Així, segons el report de Knox i Pollock, no és l’al·legació d’O’Donovan Rossa que se l’obligava a banyar-se en aigua que havia estat usada per convictes ço que era absurd, com el senyor Bruce els fa dir. Al contrari, aquests cavallers trobaven sense sentit que O’Donovan Rossa s’hagués queixat d’aquesta desgràcia.
Durant la mateixa reunió en la Cambra dels Comuns en la qual el senyor Gladstone es declarà disposat a celebrar una investigació sobre el tractament de presos fenians, introduí un nou Decret de Coerció per a Irlanda, és a dir, la supressió de llibertats constitucionals i la proclamació d’un estat d’emergència.
La ficció teòrica és que la llibertat constitucional és la norma i la seua suspensió una excepció, però tota la història del domini anglès a Irlanda mostra que un estat d’emergència és la norma i que l’aplicació de la constitució és l’excepció. Gladstone fa de crims agraris el pretext per posar Irlanda una vegada més en un estat de setge. La seua veritable raó és el desig de suprimir els diaris independents de Dublín. D’ara en endavant la vida o mort de qualsevol diari irlandès dependrà de la bona voluntat del senyor Gladstone. A més, aquest Decret de Coerció és un complement necessari del Decret Agrari recentment introduït pel senyor Gladstone que consolida el latifundisme a Irlanda mentre sembla acudir en ajut dels pagesos de tinença.[383] N’hi ha prou a dir que aquesta llei du la marca de Lord Dufferin, un membre del Gabinet i un gran terratinent irlandès. Fou tan sols l’any passat que aquest doctor Sangrado publicà un enorme volum[384] per demostrar que la població irlandesa no ha estat suficientment sagnada, i que caldria reduir-la a un terç si Irlanda ha d’acomplir la seua gloriosa missió de produir les rendes més elevades possibles per als seus terratinents i les quantitats més grans possibles de carn i llana per al mercat anglès.
Londres, 22 de març
Hi ha un setmanari londinenc amb una ampla circulació entre la massa del poble que s’anomena Reynolds’s Newspaper. Això és el que ha de dir sobre la qüestió irlandesa:
«Ara som contemplats per les altres nacions com el poble més hipòcrita de terra. Fem sonar les nostres pròpies trompetes tan fort i tan alegrement i exageram l’excel·lència de les nostres institucions massa, que ara quan les nostres mentides s’exposen una rete l’altre no és gens sorprenent que altres pobles ens hagen de ridiculitzar i demanar-se si pot ésser possible. No és el poble d’Anglaterra el que ha dut a aquest estat de coses, perquè el poble també ha estat burlat i enganyat – la culpa rau en les classes dominants i una premsa vanal i parasitària.»[385]
El Decret de Coerció per a Irlanda que fou introduït dijous el vespre és una mesura detestable, abominable i execrable. Aquest Decret extingeix la darrera espurna de llibertat nacional a Irlanda i silencia la premsa d’aquell malaurat país per tal d’impedir que els seus diaris protesten contra una política que és la desgràcia sonora de la nostra època. El govern vol la seua revenja en tots els diaris que no saludaren el seu lamentable Decret Agrària amb rampells de delit, i l’aconseguirà. En efecte, la Llei d’Habeas Corpus Act serà suspensa, perquè d’ara en endavant serà possible empresonar durant sis mesos o fins i tot de per vida qualsevol persona que no puga explicar el seu comportament amb satisfacció de les autoritats.
Irlanda ha estat posada a mercè d’una banda d’espies ben entrenats que són referits eufemísticament com a «detectius».
Ni tan sols Nicolau de Rússia mai publicà una ukasa més cruel contra els malaurats polonesos que aquest Decret del senyor Gladstone contra els irlandesos. És una mesura que hauria fet guanyar al senyor Gladstone el favor del famós rei de Dahomey. Amb tot, el senyor Gladstone tingué el desvergonyiment colossal de celebrar davant del Parlament i la nació la generosa política que el seu govern proposa d’adoptar en relació a Irlanda. Al final del seu discurs de dijous Gladstone fins i tot arribà a emetre expressions de recança pronunciades amb una solemnitat pietosa i llagrimosa digne del reverend senyor Stiggins. Però per hipòcrita que siga, el poble irlandès no s’enganyarà.
Repetim que aquest Decret és una mesura vergonyosa, una mesura digne de Castlereagh, una mesura que provocarà la condemna de totes les nacions lliures damunt dels caps que la idearen i els qui la sancionaren i aprovaren. Finalment, és una mesura que durà un oprobi merescut al senyor Gladstone i, esperam sincerament, que durà a la seua ràpida derrota. I com ha estat el demagògic ministre senyor Bright capaç de callar durant quaranta-vuit hores?
Afirmam sense dubte que el senyor Gladstone s’ha revelat com l’enemic més salvatge i l’amo més implacable que ha esclafat Irlanda des dels dies del notori Castlereagh.
Com si el got de vergonya ministerial no fos ja ple a vessar, s’anuncià a la Cambra dels Comuns el dijous al vespre, el mateix vespre que s’introduïa el Decret de Coerció, que Burke i altres presoners fenians havien estat torturats fins al punt d’embogir-los en les preson angleses, i davant del mateix rostre d’aquestes proves esborronadores Glastone i el seu xacal Bruce protestaven que els presos polítics eren tractat amb tota la cura possible. Quan el senyor Moore féu aquest trist anunci a la Cambra era interromput constantment per esclats de riallada bestial. Si una escena tan repugnant i indignant hagués tingut lloc en el Congrés americà, quin bram de rebuig s’hauria alçat entre nosaltres!
Fins ara el Reynolds’s News, el Times, el Daily News, Pall Mall, el Telegraph, etc., etc., han saludat el Decret de Coerció amb crits de joia salvatge, particularment la mesura per a la destrucció de la premsa irlandesa. I tot això té lloc a Anglaterra, el reconegut santuari de la premsa. Però no hi ha un motiu després de tot per voler revenja en aquests nous escriptors. Concedireu que era massa fort contemplar com l’Irishman demolia cada dissabte el teixit de mentides i calúmnia que aquestes penèlopes elaboraven durant sis dies de la setmana amb la suor del front, i que és ben natural que els darrers atorgassen una frenètica benvinguda a la policia que anava a lligar les mans del llur enemic formidable. Finalment aquests nois elegants s’adonaven de la llur vàlua col·lectiva.
Ha tingut lloc un bescanvi característic de lletres entre Bruce i el senyor M’Carthy Downing sobre el coronel Richard Burke. Abans de reproduir-lo m’agradaria remarcar de passada que el senyor Downing és un membre irlandès de la Cambra dels Comuns. Aquest ambiciós advocat s’uní a la falange ministeri amb el noble objectiu de fer carrera. Així que no tractam amb un testimoni sospitós.
22 de febrer del 1870
Senyor,
Si la meua informació és correcta, Richard Burke, un dels presoners fenians abans reclòs a la Presó de Chatham, ha estat transferit a Woking en un estat de bogeria. El maç del 1869 em vaig prendre la llibertat de dur el seu estat de malaltia aparent a la vostra atenció, i el juliol següent el senyor Blake, antic membre per Waterford, i jo us informàvem de la nostra opinió que si el sistema del seu tractament no canviava, calia témer les pitjors conseqüències. No vaig rebre cap resposta a aquesta lletra. El meu objectiu en escriure-us és la causa de la humanitat i l’esperança d’obtindre el seu alliberament de forma que la seua família puga tindre el cònsol de procurar per les seues necessitats i mitigar el seu patiment. Tinc a les mans una lletra del presoner al seu germà datada del 3 de desembre en la que diu que l’han enverinat sistemàticament, imagin com una de les fases de la seua malaltia. Sincerament confii que els amables sentiments pels quals sou conegut us empenyen a concedir aquesta petició.
Vostre, etc.,
M’Carthy
Downing
Home Office,
25 de febrer del 1870
Senyor,
Richard Burke fou transferit des de Chatham com a resultat de la seua il·lusió que era enverinat o cruelment tractat pels funcionaris mèdics de la presó. Al mateix temps, sense ésser positivament malalt, la seua salut s’havia deteriorat. Vaig donar ordres que el traslladassen a Woking i que l’examinàs el Doctor Meyer de l’Asil de Broadmoor, que opinava que la seua il·lusió desapareixeria quan milloràs de salut. La seua salut, de fet, millorà ràpidament i un observador ordinari no havia notat cap senyal de feblesa mental. M’agradaria ésser en posició de donar-vos garantia del seu prompte alliberament, però no puc fer-ho. El seu crim i les conseqüències de l’intent d’alliberar-lo són massa serioses com poder donar-vos aquesta garantia. Mentrestant, es farà tot allò que la ciència mèdica i un bon tractament puguen per restaurar la seua salut mental i física.
H. A. Bruce
28 de febrer del 1870
Senyor,
Després de rebre la vostra lletra del 25 en resposta a la meua petició que Burke hauria d’ésser lliurat a la cura del seu germà, esperava trobar una ocasió per parlar-vos d’aquesta matèria en la Cambra dels Comuns, però éreu tan ocupat el dijous i el divendres que una entrevista era fora de qüestió. He rebut lletres d’una sèrie d’amics de Burke. Esperen ansiosament saber si la meua petició ha estat reeixida. No els he informat que no. Abans de decebre’ls em sent «justificat» d’escriure-us de nou sobre la matèria. Creia que com a persona que ha denunciat invariablement el fenianisme i ho fa fet sota un cert risc, em podia permetre donar-vos un mot de consell imparcial i amistós al govern.
No tinc cap dubte en dir que l’alliberament d’un presoner polític que s’ha desequilibrat mentalment no seria criticada i certament no seria condemnada pel públic general. A Irlanda el poble diria: «Bé, el govern no és tan cruel com pensàvem». Mentre que si, d’altra banda, Burke es mantingut a la presó això fornirà nou material per a la premsa nacional per atacar-lo com si fos fins i tot més cruel que els governadors napolitans dels pitjors dies. I confés que no puc veure com homes d’idees moderades podrien defensar l’acte de rebuig en un cas així...
M’Carthy Downing
Senyor,
Lament que sóc incapaç de recomanar l’alliberament de Burke.
És cert que ha mostrat signes de bogeria i que en casos ordinaris seria «justificat» que el recomanàs a la mercè de la Corona. Però és el seu cas no és ordinari, perquè no fou tan sols un conspirador endurit, sinó que la seua participació en l’intent de volar Clerkenwell, si hagués reeixit, hauria estat encara més desastrós del que ja fou, la qual cosa el fa un receptor inadequat del perdó.
H. A. Bruce
Podria haver res de més infame! Burke sap perfectament bé que si hi hagués hagut la més lleugera sospita contra el coronel Burke durant el judici sobre l’intent de volar Clerkenwell, Burke hauria estat penjat al costat de Barrett que fou sentenciat a mort amb el testimoni d’un home que havia prestat prèviament fals testimoni contra uns altres tres homes, i malgrat la prova de vuit ciutadans que feren el viatge des de Glasgow per demostrar que Barrett havia estat allà quan l’explosió havia tingut lloc. Els anglesos no tenen escrúpols (el senyor Bruce ho pot confirmar) quan és qüestió de penjar un home – especialment un fenià.
Però tot aquest seguit de crueltats no pot trencar l’esperit de ferro dels irlandesos. Acaben de celebrar la festa nacional, el Dia de Sant Patrici, més obertament que mai a Dublín. Les cases eren decorades amb banderes que deien: «Irlanda per als irlandesos» i «Visquen els presos polítics!» i l’aire s’omplia del so de les llurs cançons nacional i de la Marseillaise.
Londres, 2 d’abril 2 del 1870
A Irlanda el saqueig i fins i tot l’extermini del pagès de tinença i de la seua família pel terratinent s’anomena dret de propietat, mentre que la revolta desesperada del pagès contra el seu executor implacable s’anomena ultratge agrari. Aquests ultratges agraris, que són realment ben pocs en nombre però que es multipliquen i exageren fora de tota proporció pel calidoscopi de la premsa anglesa d’acord amb les ordres rebudes, han fornit, com sabeu, l’excusa per fer reviure el règim de terror blanc a Irlanda. D’altra banda, aquest règim de terror fa possible als terratinents de redoblar l’opressió amb impunitat.
Ja he esmentat que el Decret Agrari consolida el terratinentisme sota el prest de prestar ajut als pagesos de tinença. Amb tot, per tal de posar llana damunt dels ulls de la gent i netejar-se la consciència, Gladstone es veié obligat a concedir aquest nou alè de vida al despotisme terratinent amb subjecció a certes formalitats legals. N’hi ha prou amb dir que tant en el futur com en el passat la paraula del terratinent esdevindrà llei si reïx a imposar als seus llogaters a voluntat les rendes més fantàstiques que són impossible de pagar o, en el cas d’acords de tinença de terra, a fer signar els seus pagesos contractes que els vincularan a l’esclavitud voluntària.
I com s’alegren els terratinents! Un diari de Dublín, el Freeman, publica una lletra del Pare P. Lavelle, l’autor de The Irish Landlord since the Revolution, on diu:
«He vist piles de lletres adreçades a llogaters pel llur terratinent, capità valent, un «absentista» que viu a Anglaterra, on se’ls adverteix que d’ara en endavant les rendes pujaran un 25%. Això equival a una nota de desnonament! I això d’un home que no fa per res per la terra tret de viure’n del producte!»
L’Irishman d’altra banda publica els nous acords de tinença dictats per Lord Dufferin, el membre del Gabinet de Gladstone que inspirà el Decret Agrari i introduí el Decret de Coerció en la Cambra dels Lords. Afegiu l’astúcia rapaç d’un expert prestador de diners i la martingala menyspreable de l’advocat a la insolència feudal i us fareu una idea aproximada dels nous acords de tinença inventats pel noble Dufferin.
Ara és fàcil veure que el domini del terror ha arribat just a temps per introduir el domini del Decret Agrari! Suposam, per exemple, que en un cert comtat irlandès els pagesos refusen bé de permetre un augment de renda del 25% o de signar els acords de tinença de terra de Dufferin! Els terratinents del comtat faran llavors que els llurs lacais o la policia els trameten lletres amenaçadores, com han fet en el passat. Això també compta com a «ultratge agrari». Els terratinents informen el Virrei, Lord Spencer, en conseqüència. Lord Spencer declara llavors que el districte és sotmès a les provisions de la Llei de Coerció que és llavors aplicada pels mateixos terratinents, en la capacitat de magistrats, contra els llurs propis arrendataris!
Periodistes que són prou imprudents per protestar no tan sols seran perseguits per sedició, sinó que les llurs impremtes seran confiscades sense l’aparença de procediments legals!
Potser ara hauria d’ésser obvi per què el cap del vostre executiu congratulava Gladstone per les millores que ha introduït a Irlanda, i per què Gladstone tornà el compliment congratulant al vostre executiu per les seues concessions constitucionals. «Un Roland per un Olivier»[386] dirien els vostres lectors que coneguen Shakespeare. Però altres que són més versats en el Moniteur que en Shakespeare recordaran la lletra tramesa pel cap del vostre executiu al difunt Lord Palmerstone que contenia els mots «no ens deixau actuar com a knaves!»
Ara tornaré a la qüestió dels presoners polítics, no sense una bona causa.
La publicació de la primera lletra de Rossa a la Marseillaise produí un gran efecte a Anglaterra – el resultat ha d’ésser una investigació.
El despatx següent fou imprès per tots els diaris dels Estats Units:
«La Marseillaise diu que O’Donovan Rossa era despullat cada dia i examinat, que passava gana, que el tancaren en una cel·la fosca, que fou lligat a un carro, i que la mort dels seus companys presos fou provocada pel fred al qual eren exposats».
El corresponsal de Irishman’s New York diu:
«La Marseillaise de Rochefort ha col·locat el patiment dels presoners fenians davant dels ulls del poble americà. Tenim un deute de gratitud envers la Marseillaise que, assegur, serà promptament pagat – »
La lletra de Rossa també ha estat publicada per la premsa alemanya.
D’ara en endavant el govern anglès ja no serà capaç de cometre ultratges en silenci. El senyor Gladstone no aconseguirà res amb el seu intent de silenciar la premsa irlandesa. Cada periodista empresonat a Irlanda serà substituït per cent periodistes a França, Alemanya i Amèrica.
Què poden fer les polítiques estretes i caduques de Gladstone contra l’esperit internacional del segle XIX?
Ciutadà editor,
Us tramet extractes d’una lletra escrita a l’Irishman per un presoner polític durant la seua detenció (ara és en llibertat) en una colònia penal a Austràlia.
Em limitaré a traduir l’episodi sobre John Lynch.
Lletra de John Casey
El que segueix és un report breu i imparcial del tractament als qual els meus germans exiliats (vint-i-quatre en nombre) i jo fórem sotmesos durant el nostre empresonament en aquell pou d’horrors, aquella tomba vivent que s’anomena Presó de Portland.
Per damunt de tot hi ha el meu deure d’oferir un tribut de respecte i justícia a la memòria del meu amic John Lynch que fou sentenciat per un tribunal extraordinari el desembre del 1865 i es morí a la Presó de Woking l’abril del 1866.
Siga quina siga la causa a la qual el jurat ha atribuït la seua mort, confirm, i puc fornir-ne prova, que la seua mort fou accelerada per la crueltat dels guàrdies de la presó.
Als empresonats en el cor de l’hivern en una cel·la freda durant vint-i-tres hores de vint-i-quatre, insuficientment vestits, dormint en un banc dur amb una peça de fusta com a coixí i dos llençols gastats que amb prou feines pesen deu lliures, com a única protecció contra el fred excessiu, privats per un gest inexpressablement fi de crueltat de poder cobrir les nostres extremitats congelades amb la nostra roba que érem forçats a deixar fora de la porta de la cel·la, ens donaven una alimentació insana i magra, sense cap exercici a banda d’una passejada que durava tres quarts d’hora en una gàbia d’uns 20 peus de llargada per 6 peus d’amplada dissenyada per a la pitjor mena de criminals: aquesta privació i patiment trencaria fins i tot una constitució de ferro. Així no és gens sorprenent que una persona tan delicada com Lynch hi sucumbís gairebé immediatament.
En arribar a la presó Lynch demanà permís per mantindre les seues franel·les posades. La seua petició fou rudament refusada. «Si m’ho refusau em moriré en tres mesos», respongué en aquella ocasió. A, que poc sospitava que els seus mots es farien realitat. No podia imaginar que Irlanda havia de perdre un dels seus fills més devots, ardents i nobles tan aviat, i que jo mateix havia de perdre un amic tan comprovat i testimoniat.
Al començament de març vaig notar que el meu amic semblava molt malalt i un dia vaig aprofitar una breu absència del carceller per demanar-li sobre la seua salut. Em contestà que es moria, que havia consultat el doctor diverses vegades, però que aquest no havia prestat la més mínima atenció a les seues queixes. La seua tos era tan violenta que malgrat que la meua cel·la era a gran distància de la seua, podia sentir-la dia i nit ressonant pels buits corredors. Un carceller fins i tot em digué, «el temps del nombre 7 aviat s’acabarà – hauria d’haver estat en l’hospital fa un mes. He vist sovint presoners ordinaris ací que semblaven cent vegades més sans que ell».
Un dia d’abril mirava a fora de la meua cel·la i vaig veure una figura d’aspecte esquelètic que s’arrossegava amb dificultat i recolzava en les barres a la cerca de suport, amb un rostre mortalment pàl·lid, ulls vidriosos i galtes buides. Era Lynch. No podia creure que era ell fins que em va mirar, va somriure i assenyalà al terra com si digués: «sóc acabat».
Aquesta fou la darrera vegada que vaig veure Lynch.
Aquesta afirmació de Casey corrobora el testimoni de Rossa sobre Lynch. I caldria no oblidar que Rossa escrigué la seua lletra en una presó anglesa mentre Casey escrivia en una colònia penal australians, cosa que feia força impossible qualsevol comunicació entre els dos. Amb tot, el govern tot just ha declarat que les afirmacions de Rossa són mentides. Bruce, Pollock i Knox fins i tot diuen «que a Lynch li donaren llençols abans que els demanàs».
D’altra banda, el senyor Castey insisteix tan fermament com el senyor Bruce ho nega que Lynch es queixava que «fins i tot quan era incapaç de caminar i era forçat a romandre en la terrible solitud de la cel·la la seua petició era refusada».
Però com el senyor Laurier digué en el seu bell discurs:
«Deixam de banda el testimoni humà i adreçam-nos al testimoni que no menteix, el testimoni que no enganya, el testimoni silenciós.”[387]
Roman el fet que Lynch entrà a Pentonville florit de vida, ple d’esperança i vitalitat i, tres mesos més tard, aquest jove era un cadàver.
Fins que els senyors Gladstone, Bruce i la seua cohort de policies puguen provar que Lynch no és mort, perden el temps amb vans juraments.
Londres, 19 d’abril del 1870
«Cap sacerdot en política», és la consigna que es pot sentir per tot Irlanda en l’actualitat.
El gran partit que s’ha oposat amb tota la força al despotisme de l’Església Catòlica, tothora des del «desestabliment» de l’Església Protestant, creix diàriament amb una rapidesa remarcable i ha perpetrat al clergat un colp escruixidor.
En l’elecció de Longford el candidat clerical, el senyor Greville-Nugent, derrotà el candidat del poble, John Martin, però els nacionalistes recorregueren la validesa de la seua elecció pels mitjans il·legals amb els quals havia guanyat, i aconseguiren el millor dels llurs oponents. L’elecció de Nugent fou anul·lada pel jutge Fitzgerald que declarà agents de Nugent, és a dir els capellans, culpables d’haver subornat els votants inundant el país no amb l’Esperit Sant, sinó amb esperits d’una mena diferent. Resultà que en el sol mes de l’1 de desembre a l’1 de gener els reverends pares havien gastat 3.500 lliures en whisky!
L’Standard es permet de fer comentaris ben peculiars sobre l’elecció de Longford:
«En relació amb la llur denúncia sobre la intimidació per part del clergat», escriu el portaveu del «partit estúpid», «els nacionalistes mereixen la nostra lloança... La gran victòria que han aconseguit els encoratjarà de presentar nous candidats contra el senyor Gladstone i els seus aliats ultra-montans».
El Times escriu:
«Des de la Butlla Papal emesa en la ciutat eterna fins a les intrigues dels capellans del comtat, tot el poder eclesiàstic s’alineà contra el fenianisme i els nacionalistes. Malauradament aquest ardiment no s’acompanya de prudència, i resultarà en una segona batalla a Longford».
El Times té raó. La batalla de Longford esclatarà de nou i serà seguida per les de Waterford, Mallow i Tipperary, ja que els nacionalistes d’aquests tres comtats també han presentat peticions sol·licitant l’anul·lació de l’elecció dels membres oficials. A Tipperary fou O’Donovan Rossa qui guanyà inicialment l’elecció, però com que Parlament declarà que era incapaç de representar Tipperary els nacionalistes proposaren Kickham en el seu lloc, un dels patriotes fenians que tot just ha complert condemna en presons angleses. Els partidaris de Kickham declaren ara que el llur candidat ha estat elegit correctament malgrat el fet que Heron, el candidat governamental i clerical, guanyà per una majoria de quatre vots.
Tingueu en ment, però, que un d’aquests quatre votants d’Heron és un maníac impedit que fou dut a les urnes per un pare reverend – coneixeu la feblesa que els capellans tenen pels pobres d’esperit, ja que d’ells és el regne dels cels. I el segon votant és un cadàver! Sí, el partit honest i moderat realment gosà de profanar el nom d’un home que es morí una quinzena abans de l’elecció en fer-lo votar per un gladstonià. A banda d’això, votants patriòtics diuen que onze dels llurs vots foren descomptats per raó que la primera lletra del nom de Kickham era il·legible, que els llurs telegrames no foren lliurats, que les autoritats subornaven electors a tort i a dret i que es practicà un sistema baix d’intimidació.
La pressió que fou aplicada a Tipperary no tenia precedents ni tan sols en la història d’Irlanda. El batlle i el policia, que apliquen les ordres de desnonament, assetjaren les barraques dels llogaters per tal de terroritzar primer dones i infants. Les cabines on tenia lloc la votació eren envoltades de policia, soldats, magistrats, terratinents i capellans.
Els darrers llençaren pedres a persones que posaven cartells per Kickham. Per damunt d’això, el prestador de diners era present a les cabines, amb els ulls famolencs dipositats damunt del maltret deutor durant la votació. Però el govern no en tragué res. Mil sis-cents seixanta-vuit petits arrendataris s’envalentiren i, desprotegit pel vot secret, votaren obertament per Kickham.
Aquest acte valent ens recorda la lluita heroica dels polonesos.
Encarats amb les batalles realitzades a Longford, Mallow, Waterford i Tipperary, gosarà ningú de dir encara que els irlandesos són els esclaus abjectes del clergat.
376. Discurs de Gladstone aparegut a The Times el 4 de març del 1870.
377. L’autora parafraseja els mots de Voltaire: «Tots els gèneres són bons excepte l’avorrit».
378. La manifestacions que demanava una amnistia per als fenians internats en presons angleses fou celebrada a Hyde Park el 24 d’octubre del 1869.
379. Un article anònim en The Times del 16 de març del 1870, escrit per Henry Bruce, secretari d’Interior en el govern liberal, intentà de refutar els fets adduïts per O’Donovan Rossa.
380. El discurs de George Moore en la Cambra dels Comuns i la resposta de Gladstone del 17 de març del 1870 foren publicats a The Times el 18 de març del 1870.
381. El 13 de desembre del 1867, un grup de fenians disposà una explosió a la Presó Clerkenwell de Londres en un intent fracassat d’alliberar els líders fenians engarjolats. L’explosió destruí diverses cases veïnes produint la mort de diverses persones i ferint-ne 120. L’intent fenià fou utilitzat per la premsa burgesa per incitar sentiments xovinistes anti-irlandesos entre la població anglesa.
382. Abans d’assumir el càrrec el desembre del 1868, quan la campanya electoral era en ple desplegament, Gladstone i els liberals criticaren fortament a la Cambra dels Comuns la polítics del govern conservador a Irlanda, especialment les represàlies contra els participants en el moviment fenià. Els liberals comparaven les accions dels conservadors amb la conquesta d’Anglaterra per Guillem el Conqueridor el segle XI.
L’aixecament fenià fou preparat per la Fraternitat Revolucionària (republicana) Irlandesa Feniana a començament del 1867 amb l’objectiu d’aconseguir la independència d’Irlanda. Havia de començar el 5 de març. Els organitzadors planificaren la formació de diverses columnes mòbils d’insurgents que havien de conduir una guerra de guerrilles des de bases en àrees boscoses i muntanyenques. Amb tot, el feble lideratge militar i el fet que les autoritats sabien de les intencions dels insurgents impediren que el pla fructificàs. La revolta armada esclatà tan sols en alguns comtats orientals i meridionals. Els insurgents s’apoderaren de diverses casernes i estacions policials i durant un breu període aconseguiren el control de Killmalock (comtat de Limerick). Hi hagué també topades amb la policia en els suburbis de Dublín i Cork. L’aixecament fracassà per les tàctiques conspiratives dels fenians i els febles lligams amb les masses. La meitat dels 169 participants en l’aixecament que foren conduïts a judici foren sentenciats a treballs forçats.
383. El Decret Agrari per a Irlanda fou discutit pel Parlament anglès la primera meitat del 1870. Presentat per Gladstone en nom del govern britànic amb el pretext d’assistir als arrendataris irlandesos, contenia tants provisos i restriccions que realment deixava intacta la base del gran latifundi pels terratinents anglesos a Irlanda. També els preservava el dret d’elevar rendes i d’expulsar els arrendataris de la terra, estipulant tan sols que els terratinents pagassen una compensació als arrendataris per la millora de la terra, i instituint un procediment judicial definit per això. La Llei Agrària fou aprovada l’agost del 1870. Els terratinents sabotejaren l’aplicació de la Llei en tots els sentits i trobaren diverses vies d’eludir-la. La Llei promogué enormement la concentració de granges a Irlanda en grans finques i la ruïna dels petits arrendataris irlandesos.
El Decret de Coerció fou presentat per Gladstone a la Cambra dels Comuns el 17 de març del 1870. Adreçat contra el moviment d’alliberament nacional, el Decret preveia la suspensió de garanties constitucionals a Irlanda, la introducció d’un estat de setge i la concessió de poders extraordinaris a les autoritats angleses per la lluita contra els revolucionaris irlandesos.
El Decret fou aprovat pel Parlament anglès.
384. Una referència al llibre: F. T. H. Blackwood, Mr. Mill’s Plan for the Pacification of Ireland Examined, London, 1868.
385. Una cita de Reynolds’s Newspaper del 20 de març del 1870. L’article era signat per “Gracchus.”
386. L’autor parafraseja Shakespeare. See King Henry VI, Part 1, Act I, Scene 2.
387. Lawyer Laurier féu aquest discurs el 25 de març del 1870, en el judici del príncep Pierre Bonaparte, que fou acusat de l’assassinat del periodista Victor Noir. El discurs fou publicat en el diari francès Marseillaise No. 97, 27 de març del 1870.