Durant tot el període inicial de l’esclavitud romana els romans, com els grecs i els cartaginesos, vivien en una por constant a l’aixecament dels llurs esclaus. Fou aquesta por perpètua la que inspirà la crueltat amb la qual foren tractats en temps de pau, i els càstigs terribles infringits sobre ells quan fracassaven en la guerra. La desproporció en nombre entre els esclaus i els ciutadans romans augmentà aquest sentiment de pànic reprimit quan, durant tot el període del gran avenç de Roma en poder i de les seues perpètues conquestes, esclaus, així com altres riqueses, inundaven Roma des de totes bandes, i eren distribuïdes a totes les províncies conquerides prèviament. És tolerablement cert, si hem de jutjar per la manera amb la qual les històries de les grans revoltes foren eviscerades i els registres oficials suprimits, que aixecaments organitzats a petita escala, i la destrucció d’amos aïllats que es distingien per la llur inhumanitat, amb les llurs famílies, eren molt més comuns que no pas admeten generalment els autors romans. La llei o costum que tots els esclaus que pertanyien a un amo que hagués estat mort per un d’ells haguessen d’ésser castigats amb la mort, i tota la legislació promulgada per terroritzar esclaus i fins i tot homes lliures, mostrava que la classe dominant no tenia cap dubte quant a la possibilitat d’esclats sobtats, acompanyats de massacres indiscriminades, que els envoltava. A través d’una selecció acurada de la distribució dels esclaus, de forma que no hi hagués cap gran quantitat d’homes provinents originalment de les mateixes contrades que s’apleguessen junts, amb l’ús constant d’espies quan s’anticipava qualsevol desafecció organitzada, amb la prevenció ordinària contra qualsevol accés a subministraments d’armes, i pel ràpid empresonament o eliminació d’esclaus que mostrassen un vigor o iniciativa excepcionals, els propietaris d’esclaus com a classe foren capaços de disminuir la probabilitat d’aliances efectives amb l’objectiu d’atacar.
Però, per damunt de tot, podia confiar-se en l’ús i el costum per mantindre el sistema existent una vegada havia estat alçat. Amb els romans, com amb els grecs i amb tot poble en el qual l’esclavitud hagués esdevingut la forma prevalent de treball, fent totes les altres formes més o menys degradades, els esclaus s’imbuïen de les idees dels llurs amos. En els temps moderns observam precisament el mateix fenomen. L’esclavitud salarial és òbviament tan sols esclavitud personal disfressada, i els esclaus salaries formen la gran majoria de la població en la majoria de països altament civilitzats. Amb tot, habitualment accepten aquesta subjugació permanent com a inevitable, i són disposats a creure que la posició que han heretat és precisament la que els correspon, i segueixen les doctrines econòmiques dictades pels llurs ocupadors com a revelacions de veritat inspirada. Hipnotitzats així per l’ús i el costum, no era cosa fàcil impulsar esclaus romans a cap acció seriosa en interès propi. En les grans ciutats, on un colp reeixit hauria estat més efectiu, els amos d’esclaus eren tan ben organitzats, i tan perpètuament en alerta, que la preparació d’un atac combinat pels llurs serfs era extremadament difícil, sense que s’escampàs i fossen capaços d’aplegar policia i soldadesca per esclafar-lo. En el camp les distàncies des d’un possible punt de trobada a un altre, la manca d’armes i, malgrat les afirmacions d’alguns autors, la ineficiència de les organitzacions d’esclaus que puguen haver existit per garantir una cohesió permanent, feien quelcom semblant a la formació d’un exèrcit capaç de sostindre’s contra legions romanes aparentment impossible.
Així l’acceptació de la servitud i l’apatia dels esclaus mateixos sobre la llur condició social, així com els obstacles naturals que s’alçaven en el camí de l’esforç vigorós i organitzat, féu qualsevol aixecament reeixit de la masses de la població servil gairebé fora del seu abast. Si arribava una oportunitat realment favorable, i s’aixecaven homes de coratge i geni gairebé sobrehumà com a dirigents de les classes oprimides, la gelosia, el suborn, la traïció i la manca de cap política definida de reconstrucció social gairebé sempre feia únicament temporal el llur èxit. Així a Grècia quan els esclaus de les mines d’argent de Laurium, els homes que foren condemnats a un patiment de per vida i a la mort sota contractistes implacables, assoliren la llur llibertat amb una insurrecció reeixida en la crisi de la Guerra del Peloponès amb un dany immens a Atenes: quan a la illa de Quios els esclaus, sota Drimacos, aconseguiren el control i dominaren els llurs propietaris, res definitiu fou assolir pels esclaus o els llurs successors. A Quios Drimacos, el llur líder, fou conduït a mort per la mateixa gent que havia contribuït a emancipar. Tan sols a Tir els esclaus guanyaren nítidament; i, després d’haver massacrat els llurs opressors, prengueren possessió de la ciutat. La detingueren fins que els llurs descendents, després d’una resistència magnífica, foren escorxats per Alexandre el Gran. Però durant l’interval no efectuaren cap revolució social genuïna; simplement aplicaren el sistema que havien establert els llurs amos fenicis, ocupant el llur lloc i esclavitzant els llurs antics opressors.
Tot plegat, però, ens permet d’apreciar més plenament les lluites tremendes dels esclaus d’Espanya sota la direcció de Viriat, a Sicília sota Eunus, Achceus i Cleó, i més tard sota Atenió, i, finalment, a Itàlia sota el generalat esplèndid d’Espartac. En cada cas Roma triomfà a la fi. Però Eunus, nadiu de Síria, amb els seus dos generals, se sostingueren contra les forces romanes durant disset anys, donant-se ell mateix tota la importància d’un rei. La causa de la insurrecció fou, com d’habitud, la crueltat espantosa amb la qual els esclaus, conduïts a Sicília des de tots els territoris recentment conquerits, eren explotats fins a la mort en les mines i en el camp. Fou una llarga guerra de massacre en totes dues bandes.
Si Eunus, per comptes d’envoltar-se de pompa i luxe, hagués dedicat el temps, juntament amb els seus oficials experimentats, a ensinistrar profundament nous exèrcits i aixecar un govern civil sòlid, podria haver establert Sicília, amb els seus grans recursos, com a república independent? Probablement no, en veure que Roma era llavors en plena marxa cap a la supremacia mundial. Però com que no prengué els mitjans per garantir la possibilitat d’un domini permanent, i es perdé en taumatúrgies i misteris asiàtics, és evident que mai no veié una camí clar a través de la lluita. Això mostra de nou que, en no haver estat capaços ni els seus generals ni ningú més de suplantar la seua incapacitat teocràtica, després de deu anys de supremacia gairebé sense rival en l’illa, els esclaus, amb tots els llurs nombres i èxits, no tenien cap percepció real de ço que desitjaven aconseguir.
És part de la ironia de tota la situació que Pisó, el demòcrata romà, que derrota completament els exèrcits d’Eunus i capturà el mateix Eunus, fos implacable amb els esclaus vençuts com l’aristòcrata més reaccionari de tots. Crucifixions generalitzades de milers d’esclaus, i la condemna dels altres a una esclavització més desaforada que mai, foren el resultat d’aquesta greu i duradora insurrecció, iniciada en una època que Roma tenia un munt de dificultats a les mans des de totes bandes. Incidentalment pot assenyalar-se que autors moderns sobre la gran lluita entre Roma i Cartago gairebé sempre mostren favor per la primera potència; donant la idea que els cartaginesos eren més ferotges i implacables que els llurs exitosos enemics en el tractament dels llurs esclaus i colons. És, però, difícil imaginar res de més terrible que el tractament dels romans als pobles que, en defensa dels llurs propis països, eren derrotats en la batalla; ni tampoc els càstigs infringits als esclaus en la gran revolta servil a Cartago han excedit les atrocitats comeses per generals romans en esclaus vençuts en el curs de dos o tres segles.
La popularitat dels espectacles de gladiadors, no tan sols a Roma sinó a totes les ciutats principals de l’Imperi, era una forma de gust per la sang i la mort de la que, pel que sabem, no eren adictes els cartaginesos. Res no podia ésser més paorós que les escenes de l’arena quan, a banda de les lluites a mort entre els gladiadors, que si més no tenien una oportunitat remota de sobreviure, homes desarmats, dones i criatures captives eren llençades als grans circs per ésser devorades per bèsties salvatges. A més, els aristòcrates romans més nobles considerats com la mena superior d’humanitat en relació als llurs propis conciutadans i aliats, eren tan íntegrament criatures del llur dia i generació que fins i tot Titus i Trajà foren incapaços d’abstreure’s dels horrors del sistema vigent. El primer seguí la pràctica familiar de crucificar presoners a milers, i vendre milers més en esclavitud després de la captura de Jerusalem; el segon, la bondat del qual esdevingué proverbial durant generacions després de la seua mort, es caracteritzà per encoratjar exhibicions de gladiadors a una escala enorme per delectar el seu poble. Dels dos, doncs, sembla que els aristòcrates i comerciants plutocràtics i amos semítics d’esclaus de Cartago tenien menys sang freda en la llur implacabilitat que els aris de la península itàlica, i els qui absorbiren a la llur república i imperi creixents. No hi ha gaire diferència.
Però la immensitat de l’Imperi Romà, les seues obres públiques grandioses, la seua gran jurisprudència basada en els drets més estrictes de la propietat, la seua bella literatura, que ha estat entaforada en generacions successives de les nostres classe acomodades i relativament ben educades, la seua impertorbabilitat meravellosa sota la bona i la mala fortuna, han fet tancar en part els ulls dels europeus moderns al temible sistema d’extorsió i infàmia mundials en la qual recolzava aquesta imponent superstructura. No tan sols això, sinó que l’efecte de l’esclavitud en corrompre tot el sentit moral dels romans més elevats és oblidada. Mentre, per exemple, admiram l’oratòria forense i política així com la filosofia de Ciceró, que pot considerar-se justament com el fundador del nostre estil modern un xic verbós, tant d’eloqüència com d’escriptura, som disposats a oblidar que aquest vehement campió de l’aristocràcia reaccionària de Roma no tan sols defensava la crueltat més diabòlica envers els esclaus, sinó que sovint, i es pot gairebé que habitualment, provocava que els seus oponents polítics fossen executats sense judici, i fins i tot sense cap acusació formal. Entre altres malifetes, escanyà Catilina a la presó amb les pròpies mans, temerós de les conseqüències d’un judici públic. Però al final en rebé la recompensa.
Ço que és cert de Ciceró és cert també de molts dels dirigents de la República. Cèsar, que professava i fins a cert punt practicava opinions democràtiques sobre el populatxo romà, que fou assassinat pel ferotge usurer aristocràtic Brutus i els seus sicaris llogats, qui fou l’enemic més formidable de les «les velles famílies» des de Gai Grac, que fou també el fundador real de l’Imperi que féu quelcom per vinclar el poder d’aquella oligarquia immisericorde – Cèsar mateix, merament com a qüestió d’afer polític, i com a via cap al poder suprem, devastà una gran part de la Gàl·lia, en massacrà els habitants, i s’estimà que vengué no pas menys d’un milió de captius gals en esclavitud. Els romans, cal dir-ho, posseïen la màquina social més poderosa i implacable per a l’extensió de l’opressió humana que s’haja vist mai.
El llur sistema militar fou persistentment emprat per saquejar, massacrar i esclavitzar poblacions menys perfectament organitzades, i la llur avarícia financera i poder monetari impersonal irrompia per completar la ruïna provocada per les armes. Similarment, tan completament creien les classes governants de tot matís d’opinió en el destí manifest de Roma per esclafar l’orgullós i salvar, d’una manera implacable, el vençut, que era gairebé impossible per ells pensar els afers exteriors o l’administració general excepte en termes de conquesta, rapinya, venda d’esclaus i usura, seguida de consideracions quant als mitjans més efectius d’extreure un tribut perpetu. Ningú no escapava d’aquesta influència putrefacta.
Quan gairebé totes les províncies de la República eren en revolta contra gairebé el darrer estadi d’aquest avenç tremend en la dominació mundial, tingué lloc la gran insurrecció servil a Itàlia sota Espartac. Mai no podria haver una oportunitat millor per aquest aixecament. Tant a l’est com a l’oest els exèrcits romans eren plenament ocupats. El resultat de la nova lluita contra Mitrídates penjava d’un fil. La guerra a Espanya semblava dubtosa. Els italians del sud que havien patit terriblement en l’anomenada «guerra social» eren enormement desafectes i disposats, si no a ajudar, si més no a abstindre’s d’obstruir un aixecament que podia ajudar-los eventualment. A Roma mateix les guerres de classe i els combats cruents de facció eren amenaçadors com mai. L’arribada recent de grans cossos d’esclaus de tribus poderoses i bel·licoses fornien els nombres i el vigor necessari per generar un bon exèrcit esclau, si tan sols podien aconseguir-se armes. Començant amb dos-cents esclaus i un èxit enganyós, obtingueren armes en atacar un convoi, i Espartac, el gladiador traci, prengué el lideratge de la revolta, i es mostrà ell mateix, des del començament fins el final, un home de geni militar i de gran previsió política. Cap general ordinari podria haver creat un exèrcit poderós, ben disciplinat i adequadament proveït de si més no un centenar de milers d’homes a partir d’esclaus sense ensinistrar de nacionalitats diferents, que parlaven diverses llengües. Hanníbal mateix no realitzà un fet superior. Nou victòries successives sobre els millors generals romans llavors disponibles per al servei interior mostraren als romans quina mena de geni havien de combatre, i els va fer témer que Espartac pogués reeixir completament i capturàs la mateixa Roma. Però el comandant dels esclaus era massa assenyat per provar un setge tan perillós. On el famós cartaginès dubtà ell també s’hi resistí. Si no haguessen sorgit gelosies, i les armes familiars del suborn i la traïció no s’haguessen emprat, o si hagués reeixit en arribar a Sicília, ell i els seus homes potser podrien haver continuar la guerra que havia dut a terme durant quatre anys i mig en el continent, emancipant esclaus, alliberant presoners i descarregant deutors en totes direccions.
Però sembla segur que Espartac sentia des del començament que el seu esforç magnífic era condemnat al fracàs, si no és que podia esperonar les seues tropes a abandonar Itàlia cap a una regió on pogués assegurar-se raonablement d’un suport continu. Ell mateix va contemplar Tràcia, i tan sols quan una marxa cap allà fou feta impossible per l’ardiment dels seus soldats per botí provà d’embarcar el seu exèrcit cap a Sicília. Però mentrestant Espartac, el líder més gran que haja tingut mai el proletariat, mantingué el cap fred. Ni establí la seua reialesa com Eunus i Atenió, ni negligí la disciplina de les seues forces com Viriat. Hi ha bona raó per creure que en la mesura que fos possible fou misericordiós amb els exèrcits que derrotava i al poble de les viles i ciutats on aquarterà els seus homes: una política que no tan sols era humana sinó beneficiosa. A la fi, no per cap error propi, fou derrotat en una batalla decisiva per una gran concentració dels exèrcits romans que havien estat duts de lluny. Fou mort lluitant en el camp. Els resultats habituals hi seguiren. Molts milers d’esclaus foren crucificats al llarg de les carreteres romanes, i es recorregué també a l’empalament i altres tortures asiàtiques. La resta esdevingueren esclaus de nou.
Així la insurrecció d’esclaus més estesa i més ben organitzada de l’antiguitat fou derrotada. A diferència dels romans, Espartac no tenia cap centre definit i ni cap sistema social reconegut. No desitjava constituir a Itàlia una república rival a Roma, sinó tornar a la seua Tràcia nadiua; i això, com tots els historiadores concedeixen, mostra concloentment que creia que els esclaus per ells mateixos tenien poques oportunitats d’un èxit eventual en l’àrea on aconseguiren les seues sorprenents victòries. I aquesta fou la veritat. Coratge, sagacitat, iniciativa, dots d’estatista, qualitats nobles de tota mena, foren imponents finalment per fer front contra el creixement vampiritzador que havien d’encarar en els dies de la seua expansió aparentment inevitable. No era encara el moment; i la força tota sola no era suficient per impulsar endavant l’evolució de la societat humana cap a l’estadi següent del seu desenvolupament encara inconscient. La insurrecció dirigida per Espartac, amb tota la reputació aconseguida amb les primeres victòries i judici admirable, no pogueren enderrocar el domini romana, fins i tot en un període de crisi seriosa a l’interior i a l’exterior. Per tant, hem de concloure que aquests aixecaments, per molt justificables que fossen, i per útils que poguen ésser en l’aplicació de pal·liatius de l’esclavitud i en mantindre viu l’esperit de la classe dominada, eren completament fútils com a esforços pràctics per obtindre una emancipació prematura. Els dos elements essencials de la revolució social triomfant mancaven: l’evolució social i econòmica no era disposada per a la transformació: la classe que maldava per l’emancipació no era encara capaç de comprendre i controlar el seu propi entorn.
Des de llavors en endavant, doncs, durant tot el període de l’Imperi, l’esclavitud romangué el factor decisiu en el camp econòmic i social. Els camperols lliures lluitaven amb fortuna diversa contra les propietats treballades per esclaus en el camp; artesans lliures amb els llurs «col·legis» competien amb els esclaus ensinistrats en la ciutat; els coloni, que foren els ancestres econòmics i socials dels serfs, mantenien una posició a mig camí entre els pagesos lliures, que tenien un munt de problemes, i els esclaus. No hi ha mai un període en el qual un element o mètode de producció depasse o substituesca completament els altres. Fins i tot Egipte, amb la seua oferta constant d’esclaus des de fora, en el seu període més gran de prosperitat veia petits propietaris que encara manegaven negocis hereditaris. Però una vegada introduïda l’esclavitud, tots els antagonismes de classe per amunt tenien poc o cap interès per als mateixos esclaus, tant abans com després del gran aixecament d’Espartac.
Des d’un bon començament, el coratge i determinació inflexibles dels legionaris lliures que a la fi doblegaren el poder de Cartago van comportar la llur pròpia ruïna, en la mateixa rodalia de la ciutat pel benestar de la qual, segons creien, s’havien esforçat. Per una ironia exquisida de la història econòmica, com hem vist, els esclaus i la riquesa que la soldadesca pagesa havia garantit per a Roma foren els agents que asseguraren, a llarg termini, la llur mateixa expropiació i pobresa. Les llurs pèrdues en el camp de batalla buidaren terriblement els rengles dels homes lliures, deixant-los amb menys força per confrontar els llurs enemics a l’interior; mentre les llurs victòries enfortien els aristòcrates i plebeus rics en la llur campanya social i política contra els drets dels llurs companys ciutadans. Els esclaus de l’exterior, vençuts en el camp de batalla, es venjaven de tots els llurs patiments en el camp de la producció. Donades les condicions existents, els resultats immediats eren inevitables. Tot plegat es combinava per permetre els grans terratinents, més especialment a Itàlia, de derrotar els mantenidors de l’antic sistema amb la seua distribució equitativa de la terra pública. Aristòcrates amb terra, esclaus i diners superaven constantment els pagesos lliures amb terra però sense recursos.
L’esclavitud, particularment en pastures amb ramats, era remuneradora. La ramaderia, amb la condició d’un mercat no gaire llunyà per col·locar avantatjosament dels productes, rendia relativament millor per al propietari de la terra i de l’esclau que no pas el cultiu agrícola, donat el nombre d’esclaus emprat. Això s’ha vist sovint en la història agrícola, notablement en el nostre propi país durant el regnat d’Enric VII i en el segle XIX.
Hi ha els qui sostenen que, donats els nombrosos desavantatges que l’envoltaven, com la manca de cura o la directa aversió dels esclaus per la pròpia feina, el cost de la supervisió, els intervals d’aplicació de la llur feina en el camp, i les pèrdues degudes a fugides i malalties, l’esclavitud ha de sucumbir sota tota circumstància a la feina lliure. Però roman el fet que l’enorme acumulació de riqueses per a aquella època en Egipte, els estats grecs, a l’Àsia menor i a l’est en general havien estat totes acumulades per mans esclaves. No podien haver vingut de cap altra font. Si els romans no assoliren de produir resultats similars de la utilització dels esclaus, això s’hauria degut a una gestió defectuosa – no, certament, a cap escrúpol humà pel que fa al tractament dels llurs esclaus. A més, allà, per exemple en finques ben gestionades, on els esclaus que tenien poc a fer durant l’hivern eren dedicats industrialment a filar, teixir i manipular metalls en les presons laborals esclaves denominades ergastulae, s’aturava immediatament una font de pèrdua, en benefici dels amos. En la ciutat també esclaus ensinistrats, bé per l’aplicació directa dels llurs amos o per la cessió al contractistes, eren una propietat valuosa, com ho mostraren les sumes pagades per la cessió d’aquests esclaus pels llurs arrendadors en diversos departaments, com a Grècia, a Roma i a les províncies romanes. Esclaus, de fet, treballaven al costat de treballadors lliures en obres públiques i arreu, cosa que sembla demostrar que no mostraven cap gran inferioritat. De nou, és cert que el treball esclau, fins i tot en temps moderns, aixecà grans fortunes en els estats australs d’Àfrica així com a les Índies Occidentals. No hi ha, de fet, cap norma absoluta en la matèria més enlla d’aquesta: mentre els esclaus foren barats i abundants i la supervisió senzilla, el treball esclau era més remunerador. Però quan els mercats d’esclaus es buidaren, i aquestes propietats humanes es feres més escasses i preuades, el balanç econòmic, com veurem, s’inclinà cap a l’altra banda. Amb tot, un innat manegador d’esclaus i extorquidor fins a la darrera onça de guany personal de tot allò que tocava, com fou Cató el Censor, mai no hauria emprat esclaus si no és que li retornassen quelcom de bo per cap. Que era purament una qüestió de diners per a ell ho mostrà el fet que recomanà a tots els seus companys propietaris d’esclaus que es deslliurassen dels vells esclaus que ja no podien treballar – una recomanació cínica que sembla haver colpit romans decents de l’època. (Semblen haver sentit una responsabilitat personal pels llurs esclaus decrèpits i gastats que els patrons dels esclaus salaris no senten generalment).
L’efecte del sistema esclavista damunt de les classes propietària i empradora d’esclaus ha estat sovint descrita quan l’esclavitud era la forma laboral de control i això no afecta la seua importància. Que era en tots els sentits moralment degradant, des de les grans lluites de gladiadors en l’arena fins a les demostracions assassines en entreteniments privats, des dels paràsits que brunzien al voltant de la Cort Imperial i omplien els palaus dels molts rics, es troba registrat en totes les descripcions de l’època. Però la crueltat, el gust per la sang, l’excés, l’ostentació, l’extravagància, el vici i la disbauxa total no tingueren cap influència directa en la destrucció de l’esclavitud com a institució. L’ètica té poc o cap efecte en el curs del desenvolupament humà. No tan sols Roma sinó tots els grans imperis esclavistes de l’antiguitat en són una prova convincent. La qüestió a decidir en els llargs segles de dominació imperial era si podien els treballadors i pagesos lliures, artesans i lliberts, que es trobaven entre els amos d’esclaus i la plebs – aquest cos de ciutadans pobres alimentats gratuïtament que tan sols existien a Roma – mantindre’s en el futur contra els llurs rivals servils? Combinacions de ciutadans lliures, crescudes i enfortides pels lliberts que s’elevaven des de la classe esclava, així com pels grans nombres de servidors públics lliures de la República i l’Imperi en els graus inferiors, ajudaren els artesans en aquest conflicte silenciós. Sabem que fins i tot eren considerats un perill en aquest sentit no tan sols per remarques generals quant al llur creixement i importància, sinó d’observacions d’un governant tan capaç i perspicaç com Trajà. En una de les seues lletres a Plini, com hem vist, parla amb forta suspicàcia contra un grup ben petit de ciutadans a la capital de Bitínia, que s’havien organitzat per formar una mena de protecció econòmica conjunta.
És remarcable que sota l’Imperi els mateixos esclaus rarament fessin cap intent organitzat contra els llurs opressors. Però en diversos períodes sentim d’allò que ara anomenaríem esclats anarquistes, que amb prou feines es podrien haver dut a terme sense la llur connivència. El gran intent incendiari per cremar Roma sota Neró fou atribuït als cristians; i com que molts dels esclaus eren membres d’aquesta fe la imputació pot no haver estat del tot infonamentada, mentre que el mateix es pot dir de processos similars en altres ciutats. Tres vegades el palau de Dioclecià es cremà damunt del seu cap. I els cristians, que repudiaven qualsevol implicació dels llurs co-religionaris en la conflagració romana, mai no han fet cap esforç per negar que aquest incendi generalitzat comès a expenses del llur perseguidor, Dioclecià, fos possiblement dut a terme per persones de la llur creença. Però l’anarquia tingué tan poc efecte en aixecar l’esclavitud com en intimidar els emperadors. Mitigacions en la càrrega dels esclaus com les que s’introduïren no foren certament degudes al terror inspirat pels llurs aixecaments; ni els ensenyaments de l’Església prevalgueren fins l’època quan el corrent de progrés econòmic conduí fortament cap a l’emancipació. Ací, com en altres casos, l’economia, en termes generals, disposa el curs dels esdeveniments; l’ètica aprova ço que l’economia ha fet inevitable o aconsellable; la religió bufa beneint el resultat que manifestament és a punt d’assolir-se o que ja s’ha assolit.
Des del principi fins al final la condició econòmica i financera de la Roma imperial fou en un estat d’equilibri inestable. Fins i tot durant el període del domini generalment pacífic i reeixit de Trajà, Hadrià i els Antonins, problemes financers en el centre no foren de cap manera rars, i el poble i els esclaus patien a sota quan tot semblava garantit a dalt. Més tard, fins i tot durant la carrera imperial afortunada de Dioclecià, no hi hagué cap seguretat permanent. Ni la pau ni mesures ben intencionades per a la millor social podien insuflar nova vida en un sistema que dequeia a la base. No fou el presumpte caràcter improductiu del treball esclau, admesos tots els desavantatges, ço que causava aquesta agitació contínua. Era el fet que, tothora, la gran metròpoli imperial, la mateixa Roma, absorbia contínuament riquesa de fora i no feia cap retorn comercial, gaudint de despesa improductiva i extravagant de tota mena, sense consideració del futur. La metròpoli era poblada en gran mesura per ciutadans que no feien cap pretensió de treballar per al benefici propi o general. Eren dependents, fins i tot per a les primeres necessitats, amb subministraments transportats d’ultramar i distribuïts gratuïtament. Fins a tal pou d’estrès econòmic s’havia dut la situació, just quan l’Imperi era immensament poderós en el camp – capaç fins i tot de rescatar-lo d’un desastre tan terrible com que el que caigué damunt de Galeri, l’emperador associat de Dioclecià – que les mancances de tot el sistema financer, fiscal i monetari se sentien més agudament que mai.
Mentre la situació econòmica i social era tan amenaçadora, i es menava la guerra en les fronteres i a Britània, una insurrecció ben formidable de la pagesia esclava esclatà a la Gàl·lia. Aquest poble malaurat, els bagaudes, patien tota forma concebible d’opressió i espoliació. Eren esclaus en tot menys el nom dels terratinents locals de la mateixa raça que ells. Eren també a mercè de recaptadors imperials d’impostos, i l’anarquia militar que devastà la Gàl·lia posà fi a tota seguretat de propietat o de vida. A la fi, moguts per la desesperació, aquests malaurats pagesos s’alçaren en insurrecció per tota la província. No hi ha cap relat complet de la llur campanya contra els opressors, però és si més no segur que al començament del llur revolta foren plenament exitosos contra els llurs terratinents i tirans immediats, i que els bagaudes esdevingueren de moment els amos de la Gàl·lia rural.
Això no era sorprenent. Malgrat l’èxit en armes dels emperadors col·legiats, el descontentament era considerable a tot arreu. El prestigi romà havia estat força somogut, i la influència de la gran capital imperial sobre les províncies havia estat contínuament sabotejada per l’absència habitual del mateix emperador de la metròpolis i la davallada del poder del Senat. Si mai en la història romana hi hagué un moment on la classe esclava, profundament organitzada, podria haver reeixit en tocar l’hora que el sol marcava en el rellotge del progrés humà, aquest era el moment d’intentar-ho. Les campanyes d’Eune, Espartac i Viriat s’havien dut a terme sota circumstàncies que, tal com ho veiem ara, en mirar-les des del futur, feien força impossible una victòria permanent. Roma era llavors un gran poder emergent. La seua força prodigiosa es basava en la determinació i coratge patriòtics dels seus pagesos-ciutadans lliures que eren seduïts per la idea que lluitaven pel propi benestar contra enemics de fora i enemics de casa. Fins i tot si el gran dirigent esclau hagués aconseguit un èxit definitiu i no temporal, no haurien pogut fer res més que establir la mateixa esclavitud amb un nou rostre, amb els esclaus ara com els amos i els amos com a esclaus. No podia haver cap altra sortida de la lluita. L’evolució social hauria continuat com abans; l’esclavitud hauria estat encara el fonament econòmic de tota l’estructura social.
Però ara la situació era diferent. La classe en revolta tenia aparentment una oportunitat genuïna d’aconseguir la llibertat econòmica i social. No tan sols l’esclavitud havia passat el seu punt àlgid, l’administració central s’havia fragmentat i era en conseqüència molt més feble; fins i tot les grans legions mercenàries eren àmpliament escampades, mentre que l’alt preu dels aliments afavoreix (?) producció i pagament en espècie. Però la classe que havia d’alliberar aquesta revolta de pagesos esclaus no era preparada encara per l’emancipació, no era prou organitzada per administrar els seus propis afers o per conquerir ni tan sols el poder polític local; i no era prou educada com per entendre les dificultats que trobaria. També mancava completament de disciplina militar, que havia distingit els esclaus recentment capturats sota Espartac. Així, quan toparen amb les legions imperials que s’havien afanyat cap a la Gàl·lia, els esbocinaren i patiren el destí de tots els insurrectes que valentment i legítima s’anticipen a la llur època. Tan sols tingueren una revenja temporal, com els llurs seguidors en la vall de la misèria de més de mil anys després, damunt dels nobles que els ultratjaven.
Però els bagaudes tingueren èxits més primerencs que la Jacquerie del segle XIV. Un segle i mig després del seu fracàs malaurat del 297 d.C., els llurs infants i néts, sense arronsar-se per la derrota dels llurs ancestres, constituïren una combinació tan formidable sota el mateix nom que una gran part de la Gàl·lia, i una part encara més gran d’Espanya, caigueren per un temps sota el control dels pagesos. El govern romà mateix s’havia fet tan odiós en tots els sentits, amb els seus impostos i proscripcions excessives i terribles atrocitats que tot el país era un estat continu de revolta; i les invasions i atacs de les tribus bàrbares eren preferides als ultratges civilitzats i sistemàtics de la Roma decadent. En breu, la ruptura econòmica i social de l’esclavitud personal i de la taxació i rapinya centralizades per un govern nominal haurien forçat la introducció d’una nova organització encara que les hordes de les fronteres no haguessen entrat mai en els dominis romans.
CAPÍTOL
X: L’esclavitud en decadència (1)