No hi ha cap registre acurat del desenvolupament de l’esclavitud tribal i patriarcal al període d’esclavitud personal completa. El que més s’acosta a aquest registre és el cas de Grècia i Roma. Ací de nou, com en la qüestió de la durada del comunisme, del canvi de la descendència matriarcal a la paterna, del creixement de la institució de la propietat privada i la transformació des de la societat gentil a la polis i l’estat ciutadà – de societas a civitas – el període de temps ocupat fou probablement molt més gran que es reconeix encara generalment. S’acompanyà en cada país on tota l’evolució fou acomplerta pel creixement simultani del bescanvi com a factor econòmic, fins que el poder d’aquell agent impersonal i durant segles completament incomprès de la tirania acumulativa i individual, els diners, que ho cobreixen tot, i condueixen pas a pas a una revolució social genuïna. El préstec monetari, la usura, hipoteques, comerç, producció i mineria pel benefici, amb la força magnificada del mercader, contribuïren a estendre l’esfera de l’esclavitud, i a col·locar els esclaus ben en fora de la categoria d’éssers humans independents. La captura en la guerra esborrava universalment la llibertat dels captius excepte en els casos excepcionals on es permetia i s’aprofitava un rescat. No hi havia forma d’evadir aquesta norma reconeguda. La força, com ja s’ha dit, constituïa un dret ètic, no tan sols a Àsia i Àfrica, sinó entre els pobles més capaços i cultivats d’Europa. El deute actuava de la mateixa manera com a agent d’esclavatge en l’interior.
Durant segles abans de l’organització completa de l’esclavitud els pagesos lliures de la terra i els homes lliures treballadors de les ciutats duien a terme l’ofici, i constituïen combinacions professionals fora del sistema esclavista que creixia lentament. Com a l’Àtica i a d’altres ciutats-estat, el poder de la usura anava de la mà amb el desenvolupament de l’esclavitud. El pages en el camp, o el treballador i mercader de la ciutat queien en les urpes de l’usurer, i a la llarga era forçat per un creditor implacable als rengles de l’esclavitud com a darrer mitjà de pagar el seu deute. Però aquest fou un procés lent d’augment en la producció interior d’esclaus, més lent encara que la reproducció domèstica dels mateixos esclaus.
Per a l’esclavitud domèstica i rural la condició de l’esclau era prou precària, i amb tot les relacions entre amo i serf eren si més no humanes. Però la feina en les mines fou, durant tot el període esclavista, el destí pitjor que li podia caure a un home. No hi havia cap relació personal, ni cap toc d’humanitat. Duta directament en contacte amb el moviment compulsiu d’una producció realitzadora immediatament de beneficis, la vida dels esclaus en les mines d’or i de coure, i més tard en les d’argent, era d’una rutina perpètua de tortura lenta. Això valia no tan sols per a la feina esclava en les mines de Grècia, Sicília i Egipte, sinó similarment en les mines explotades pels cartaginesos i més tard pels romans a Espanya, a Gàl·lia i a altres països. El miner esclau era l’instrument material sense ànima per a la producció directa de riquesa, com el declaraven filòsofs i juristes en la teoria. En l’apogeu del sistema esclavista, quan els esclaus podien obtindre’s fàcilment i barata per la captura en la guerra, la pirateria en la pau, o per la venda en esclavatge dels deutors per l’usurer, la vida de l’esclau no es tenia en compte. El càlcul simplement era quant d’or o argent podia forçar-se-li a obtindre amb fuetejades repetides abans que una natura humana esgotada els deslliuràs dels patiments amb la mort.
La quantitat de tresor guanyat així fou enorme. En un districte sol d’Espanya en un període tardà s’empraven continuadament 40.000 esclaus; i probablement Haníbal recolzà en gran mesura en el producte de les mines d’argent de prop de Sagunt que no han estat mai redescobertes. Totes aquestes mines, i també les mines de Gàl·lia, després de la conquesta romana d’aquella província, eren explotades contínuament amb la mateixa desconsideració implacable per la vida humana i el patiment humà. Era una pura qüestió de càlcul. Si es podia guanyar més or a menys cost en fer treballar els homes fins a la mort sota el fuet que de cap altra manera, llavors aquell mètode era adoptat de seguida i aplicat persistentment. Aquest fou el sistema en ús a Lauri en l’època d’un aixecament reeixit. Però encara que els esclaus foren victoriosos de moment, això no bastà per canviar els mètodes de treball a la llarg o per garantir un tractament més humà. Així la concepció general de la moderació grega i particularment atenesa en relació a l’esclavitud és més aviat infundada. El gran mercat d’esclaus a Delos, on els autors antics ens expliquen que s’oferien constantment acords i es venien fins a 10.000 esclaus cada dia, era és clau un centre grec d’aquest enorme comerç. La demanda contínua i la venda fàcil d’eunucs a alt preu en aquest mercat demostra també que, malgrat que els grecs occidentals no utilitzarien aquestes mostres malaurades de la civilització polígama per a ells mateixos, eren ben disposat a procurar-los per a uns altres.
El més capaç dels pensadors grecs, Aristòtil, Zenó, Epicur, Sòcrates, Plató, no podien ni imaginar-se un estat de societat on l’esclavitud personal a la qual eren acostumats no continuàs com a fonament de la llur civilització, i la base econòmica de la indústria, art, ciència i cultura en general. Amb tot Plató havia estat fet esclau ell mateix, en el curs d’un d’aquells canvis que eren tan comuns en els afers polítics de la seua època. Aristòtil, és clar, considerava els esclaus com una porció necessària i permanent de la vida familiar. La seua especulació quant al funcionament d’una maquinària automàtica completament mítica amb la qual l’esclavitud pogués ésser evitada, deriva de les concepcions del poeta Hesíode. A disposició del ferrer divinitzat, Vulcà, en els seus tallers aquesta maquinària podia funcionar tota sola, subjecte únicament de la supervisió del mateix Vulcà. Si la llançadora pogués teixir per moviment propi, i la lira pogués sonar tota sola, llavors el constructor podria no necessitar cap manobre ni l’amo cap esclau. Tal com eren les coses, però, els esclaus realitzaven, sota el control de l’amo, aquells serveis dels quals tan sols els déus es podien dispensar. Els esclaus eren, de fet, instruments humans indispensables de producció com altres animals. Com a gran recompensa de llur bon comportament per un fet destacat de valentia se’ls podia atorgar la llibertat, i fins i tot atorgar els drets de ciutadania. Això implicava el poder i avantatges d’entrar en l’estadi competitiu dels homes lliures, i treballar per salaris, avantatges dels quals esclaus no eren de cap manera inclinats sempre a aconseguir, sacrificant la seguretat de la llur posició dependent, amb tots els inconvenients múltiples, per la incertesa d’una vida de llibertat.
Aristotle retorna a aquest tema de la inevitabilitat i de l’estatus ètic de l’esclavitud diverses vegades, tinguent sempre, aparentment, a la consciència, un dubte inexpressat, potser semi-conscient quant a si l’esclavitud no s’oposa a la «natura». Així l’ésser humà que no pertany ell mateix a la natura, sinó que pertany completament a un altre home, és un esclau per natura; és, doncs, la propietat d’algú altre, i en conseqüència un mer objecte, encara que un home exactament igual. Però com que el principal origen d’aquests esclavitud era la captura de dones i infants en i per la guerra, l’home qui fou el pensador més capaç de tota l’antiguitat es trobava ell mateix, després de tot, del tot confús per donar un estatus equitatiu o tan sols legal d’aquesta mateixa esclavitud total que sostenia no tan sols com a inevitable, sinó justa en ella mateixa.. Així en el seu esforç habitualment lloable d’ésser ben clar i precís, esdevé, és clar que totalment contra voluntat i intenció, confús i fins i tot contradictori, encara que imputa la mateixa auto-contradicció a uns altres. Alguns, adverteix, amb els qui el filòsof mateix no coincideix, presenten aquest plany idèntic que el dret fonamentat en el costum justifica l’esclavitud deguda a l’èxit o derrota en la guerra. Però llavors la guerra mateixa que ha conduït a aquesta esclavitud pot haver estat injusta; i no es pot afirmar raonablement que un home que és per aquest mitjà injustament esclavitzat siga en conseqüència un esclau per natura. Ja que llavors homes de les més altes famílies i de les descendències més nobles poden ésser fets esclaus si són fets presoners en la guerra i venuts. Però aquestes persones no haurien de considerar-se esclaus de cap manera. Els bàrbars exteriors, però – els qui no són nobles grecs, és a dir – es troben en un nivell ben diferent. Hi ha, doncs, alguns necessàriament esclaus i altres que sota qualsevol circumstància no poden ésser mai esclaus.
D’aquesta forma tot es redueix a: que alguns éssers humans són esclaus i altres són homes i dones lliures degut a una decisió de la natura; que hi ha dues classes diferents d’humanitat, l’una, avantatjosament per a la societat, destinada a ésser esclaus, l’altra beneficiosament ordenada per ésser els amos; que és just i correcte que alguns siguen sota control i que altres hagen de governar com la natura els ha preparat per fer. En el qual cas és igualment just que l’amo que és prest per governar haja de dominar l’esclau que no és prest per governar. L’esclau, doncs, en trobar-se sota aquestes condicions com una peça de propietat, el seu propietari pot utilitzar-lo com a objecte seu com li plaga i d’una manera ben diferent d’allò que és aplicable als homes lliures.
A través de tota aquesta estranya barreja d’argumentació inconsegüent, la «natura», s’observarà, juga un paper ben semblant al que fou adscrit a aquesta entitat abstracta per certs filòsofs superficials del segle XVIII, uns dos mil anys després. L’intent d’Aristòtil de donar un fonament natural, legal, equitatiu, a l’esclavitud humana fracassà òbviament tal com havia de passar des de qualsevol punt de mira. Ja que l’esclavitud, en efecte, havia esdevingut natural per la familiaritat de l’home amb ella com a institució universal. Quan Aristòtil en discutia la base j havia madurat al llarg de molts i molts segles, possiblement fins i tot mil·lennis, a partir d’un desenvolupament econòmic i social gradual però inconscient, fins que les ments dels homes eren completament saturades d’ella com a resultat inevitable de totes les relacions humanes conegudes, o hipotèticament destriables, de la societat. Amb tot el seu esforç utòpic en la seua República, Plató, com Aristòtil, no podia pensar fora de la seua influència. L’esclavitud havia estat, era i seria. El comunisme del passat, l’únic que n’havia pogut prescindir, era massa enrera i massa poc conegut per provocar cap dubte quant a la permanència de la possessió de l’home per l’home; el comunisme del futur era massa lluny en el futur perquè el filòsof més brillant en concebés l’arribada, o copsés les causes d’aquesta reintegració social i emancipació personal.
El fet important de la sociologia és que Aristòtil, amb tot el seu poder de pensament, d’inducció, d’hipòtesi, i enorme capacitat d’anàlisi i ordenament i elaboració de fets coneguts, no podia imaginar-se o construir hipotèticament cap forma que no recolzàs en esclaus – esclaus obtinguts per la victòria en la guerra; esclaus criats d’esclaus concebuts en pau; tots dos condemnats a la servitud penal de per vida, no per l’atzar de la batalla, sinó per la natura. Quan, de fet, intentà donar cert fonament històric a aquesta subjecció inevitable d’homes per homes, de la gran majoria a la minoria relativament petita, ens confronta tan sols amb les frases més vagues. El mètode material i històric d’investigació era llavors impossible. Encara més remarcable, però, que la perplexitat estranyada del gran filòsof i jurista, que examinà i registrà totes les institucions polítiques i socials de la seua època, és el marc mental dels mateixos esclaus, fins i tot dels qui havien estat esclavitzats ben recentment: homes lliures ahir, que es trobaven en pau i lluitaven en la guerra els llurs reeixits antagonistes en perfecta igualtat: esclaus avui dels conqueridors que no eren certament millor en cap sentit a ells mateixos. Acceptaven la llur nova posició, amb ressentiment sens dubte, i amb esperança de revenja sobre els vencedors; però, amb tot, l’acceptaven sense revolta organitzada. El mateix feien tots els esclaus del període d’Aristòtil. Amb tot, els esclaus formaven la majoria aclaparadora de la població de cadascuna de les ciutats gregues en el període de la llur prosperitat més gran, i en els llurs territoris dependents i colònies també.
A Esparta la proporció d’esclaus era encara més gran que enlloc. Ací l’aristocràcia gentil, potser la casta guerra més profundament ensinistrada i organitzada del món antic, constituïa una minoria tan petita del poble que eren en temor constant dels llurs ilotes. Els tractaven amb una crueltat repugnant, i no tenien cap vacil·lació en massacrar-los sota circumstàncies de traïció i revolta quan imaginaven que eren amenaçats per cap risc d’aixecament. La matança a sang freda de 2.000 dels millors esclaus armats, d’un colp, fou una atrocitat tan horrible que sembla haver colpit els sentiments no gaire sensibles d’altres minories posseïdores d’esclaus dels estats grecs. Amb tot, malgrat aquesta tragèdia i altres de similars, malgrat les misèries persistents de la llur vida quotidiana, i la llur gran superioritat en nombre, no hi ha cap registre de cap revolta reeixida dels ilotes en la comunitat espartana. Això és encara més notable quan una proporció considerable dels llurs esclaus eren ensinistrats en l’ús d’armes, i milers d’ells lluitaven en la batalla al costat dels llurs amos. El costum, que limitava el rang de la visió mental del filòsof, feia pràcticament impossible per als esclaus examinar la possibilitat de la pròpia emancipació amb un esforç conjunt.
De forma similar, a Atenes, Egi, Corint, Tebes, Siracusa, Corcira, hi havia una acceptació passiva de l’estat existent de coses, malgrat l’enorme desproporció entre la classe propietària d’esclaus, amb els ciutadans lliures, i els esclaus. El costum inveterat, per dir-ho així, ací com a Esparta, tenia la mateixa influència en l’esperit dels esclaus per tot Grècia que ordenacions religioses, sostingudes per una sanció sobrenatural i perpetuades generació rere generació per castes estereotipades, tenies en la mateixa classe sotmesa dels esclaus d’Orient i d’Egipte. Això era així també encara que quan el període esclavista era en auge a Grècia, homes lliures d’una condició deprimida treballaven per salaris al costat dels esclaus, i hi havia a banda nombre considerables d’esclaus manllevats. Però els nombres semblaven no donar-los cap confiança. Complots parcials que es trenaven esdevenien fútils per la traïdoria entre els mateixos esclaus. Tan sols en les mines de Lauri, on dominava un sistema totalment atroç de treballar fins a la mort, contra el qual les víctimes s’aixecaren en un paroxisme de desesperació, i en l’illa de Quios, on els esclaus desertaren eventualment del llur emancipador i tornaren cap a la servitud, es dugueren a terme revoltes reeixides ni que fos temporalment. A Atenes i a l’Àtica en general això és més remarcable, ja que no tan sols els esclaus, com a arreu, eren immensament preponderants en nombre fins al punt de catorze esclaus per cada ciutadà adult, sinó que fornien d’entre els llurs rengles tot el cos de policia armada que eren mantinguts i pagats per tal de mantindre la seguretat de vida i propietat en interès dels llurs amos i dels ciutadans lliures. Es prengueren inicialment grans precaucions contra la probabilitat d’una insubordinació organitzada. Però aquestes caigueren gradualment en l’oblit, a mesura que es feia evident que, fossen els esclaus contents amb el destí o no, no calia témer res en el sentit d’un aixecament general.
Aquesta quiescència i obediència de part dels esclaus ens haurien semblat a nosaltres, que vivim sota una altra forma de servitud econòmica i social, gairebé inintel·ligible, en considerar les circumstàncies que dugueren aquests homes i les llurs famílies a l’esclavitud – encara que haguessen estat ben tractats i no visquessen gaire pitjor que els ciutadans lliures que treballaven per salaris com a artesans i similars. Però no era el cas. Malgrat que s’ha fet sovint una comparació entre els esclaus de Grècia i els d’altres països, molt particularment de Roma i Egipte, i encara que els grecs no eren tan sistemàticament cruels com alguns pobles, els llurs esclaus eren de totes maneres maltractats. En la vida ordinària els esclaus domèstics, industrials i fins i tot agrícoles poden haver gaudit de vegades de moderació i humanitat, però en tenim prou per demostrar que aquesta consideració no era més superficial. Ço que s’esdevenia si eren cridats a prestar testimoni davant qualsevol tribunal mostra clarament que els esclaus, fins i tot els qui havien estat capturats i esclavitzats recentment, i que no eren ells mateixos culpables de cap delicte, patien sota les més horribles discapacitats. El llur testimoni rarament era rebut com a fiable per cap banda, excepte si havien estat subjectes de tortures d’una descripció escruixidora, que rivalitzaven en enginy i horror a les pitjors atrocitats de la Inquisició espanyola. Això es feia com a cosa natural i els més nobles dels advocats i oradors atenesos, ben lluny d’elevar cap protesta contra aquests ultratges legals a la natura, insistien en dur-les a terme fins al límit.
Tot el pla de tortura era dut fins a l’extrem d’allò concebible. Els amos humanitaris que vacil·laven, o refusaven, de sotmetre els llurs esclaus a les formes de l’«interrogatori» que no tan sols han d’infringir una paorosa agonia a les víctimes malaurades, sinó que poden fàcilment resultar en la ruïna física de per vida, perdrien amb seguretat el cas i incorrerien en menyspreu públic. No tan sols això, sinó que qualsevol litigant que pensàs que el testimoni d’un esclau li podria ser útil, i sovint ho era, insistia en el seu dret legal que esclaus que pertanyien a un altre amo fossen conduïts a la cambra de tortura. Això es feia si la part en el cas que demanava aquest testimoni es comprometia a pagar al propietat dels esclaus el valor de qualsevol dany, inclosa la mort, que els seus servents haguessen patit durant aquests esforços per extreure’ls la veritat amb un patiment físic intolerable.
Quan consideram tots aquests fets indubtables, que es registren com si tinguessen lloc cada dia, és evident que la cultivada i elegant democràcia atenesa de ciutadans lliures era tan amarada de les tendències més inhumanes de l’època com qualsevol de les nacions menys civilitzades que l’envoltaven i que estigmatitzava com a bàrbars. No cal recitar les terribles penes per petites faltes comeses per esclaus quan, per molt innocent que pogués ésser l’esclau com a completament aliè en qualsevol cas, era exposat a un tracte així sense redreç. Es resum tot en pocs mots: cap esclau no podia prestar testimoni judicial en cap matèria si no havia estat abans profundament torturat. Aquest era el parer dels millors homes d’Atenes, un parer que era aplicat en tota l’extensió que fos considerada desitjable, i com a cosa natural. Era just i correcte que això es fes així.
Sabent bé que aquest patiment físic paorós era ço que qualsevol d’ells podia haver de patir, en qualsevol moment, si s’esdevenia que l’amo era arrossegat en processos legals, es fa encara més estrany que aquesta injustícia monstruosa no impulsàs els esclaus a prendre armes per revenjar-se, per alliberar-se o morir-hi en l’intent. Però no era el cas. La tortura legal a sang freda, realitzada fins a l’extrem, així com el freqüent càstig corporal sever en les llars o en les granges, no aixecava els esclaus fins a trencar els llaços de l’ús que els lligaven la ment molt més fort que no pas peses i cadenes els confinaven el cos. Època rere època veiem aquest mateix fenomen al llarg de la història: homes sota diverses formes de servitud gens inclinats o incapaços d’aliar-se contra els llurs opressors. Quan, per un accident, esclataven en insurrecció, momentàniament reeixida, no podien formar més pla que infligir a altres el sistema tirànic i degradant que havien patit ells mateixos. Ço que fa aquesta quiescència i apatia més remarcable a Grècia, i particularment en el cas de fet que la minoria posseïdora d’esclaus, gentil i constantment insurrecte entre ella mateixa, s’implicava sovint similarment en dures guerres amb els llurs rivals de fora. Amb tot, els esclaus observaven aquestes campanyes de conflicte civil i exteriors sense cap esforç organitzat de treure avantatge de les animositats mútues entre els amos respectius. No, sovint, com ja s’ha assenyalat, lluitaren valentament en cada bàndol de la causa dels amos, quan el mateix coratge, devoció i destresa en l’ús d’armes els podria haver garantit la pròpia emancipació, al cost d’esclavitzar uns altres.
La nostra admiració per les grans obres del geni grec massa sovint ens encega davant la veritat que Grècia amb Atenes era el centre potser del pitjor i més altament desenvolupat sistema de conquesta comercial, usura, ràtzies esclavitzadores, pirateria i infàmia pecuniària general en tota la conca mediterrània. Els mateixos ciutatans d’elevada cultura que escoltaven i veien amb apreciació cordial les tragèdies esplèndides d’Esquil, Sòfocles i Eurípides, i gaudien de les brillants comèdies d’Aristòfanes i Menandre, no tan sols amenaçaven els llurs esclaus de la manera abominable abans referida, sinó que eren terriblement inescrupulosos i traïdorencs en tot tracte amb altres pobles. Els romans mateixos, aquells mestres perdurables en l’art de la conquesta rendible i la rapinya fraudulenta, aprengueren molt de la picaresca financera dels grecs. Tot això mostra que, així com l’opressió i la crueltat terribles no aconsegueixen d’esperonar la resistència entre els acostumats a una vida de subjecció, la cultura i intel·ligència més elevades, fins i tot combinades amb una ètica elevada entre els llurs iguals, no té cap poder per entendrir o frenar la brutalitat i avarícia d’una classe dominant. I això sembla la norma universal a través de la sèrie d’antagonismes de classe i de formes esclavistes que sorgiren després del trencament del gentilisme i comunisme.
Important, però, com fou l’esclavitud grega en el seu dia, enlloc el desenvolupament de l’esclavitud personal es pot traçar tan clarament i certa, pas a pas, com en la República Romana i l’Imperi Romà. Aquesta és la raó per la qual l’esclavitud romana, amb la seua enorme extensió i importància en la història de la civilització europea, ha estat presa com a típica d’aquesta institució en general, fora d’Egipte i Àsia. Altres grans estats de l’antiguitat, notablement Cartago, Pèrsia, Índia, Àsia menor, Assíria, Babilònia, basaren la llur prosperitat durant segles en l’esclavitud; però el nostre coneixement de la llur vida econòmica i social, fins i tot en el cas d’Egipte, és molt inferior al que tenim de la vida i institucions de Roma. L’esclavitud a Grècia, tot i que en general del mateix caràcter, i deguda a causes similars, era més petita en extensió comprada amb les poblacions afectades – quan les colònies i els assentaments grecs d’Àsia Menor són considerats – que, des del punt de mira d’història mundial, juga un paper força secundari. Esparta, que se’ns afigura tan gran en les pàgines de Tucídides i en les institucions de Licurg, contenia no pas més de 32.000 homes combatents espartans; mentre que l’estimació que aquests senyors tenien més de 200.000 ilotes i 120.000 semi-serfs no és improbablement excessiva. Amb Roma al cim de la seua dominació arribam a xifres ben diferents de població, tant lliures com esclaves.
CAPÍTOL
VIII: L’esclavitud sota Roma