El repàs anterior del desenvolupament de l’home en societat, i les revolucions socials que han acompanyat i han estat part del seu creixement, mostra, per breu i imperfecte que siga, com de poca apreciació conscient tenien els nostres ancestres dels llurs propis entorns, o del curs dels esdeveniments que els duia d’un estadi de condicions socials a un altre. Nedaven en l’ona de l’evolució humana de la qual no paraven cura d’on venia i cap a on anava. Tan sols ara, finalment, al començament del segle XX de la nostra era, que ha presenciat la guerra més tremenda de totes les ares, veiem borrosament que passà abans, i som capaços d’entendre en part que vindrà després.
Des del comunisme de l’eres passades, primitiu i rude, i després més refinat, que perdurà centenars de milers o milions d’anys, la humanitat passà a través de llargs i llargs períodes de tribulació i dolor. Esclavitud personal, servitud, esclavitud salarial feren la llur voluntats dels més, que tenien a mercè, la qual cosa sempre ha significat la crueltat dels pocs. Molta brutalitat, molta bestialitat, molt horror marcaren els primers dies dels nostres ancestres comunals. Però, comparat amb els mals que derivaren de gairebé totes les formes de propietat privada – la possessió individual de l’home per l’home, i la creació de riquesa per a la minoria amb l’explotació de les masses – els salvatges certament no es comportaven pitjor, i els comunistes més avançats gaudien de la vida molt més que els llurs successors de temps moderns.
La civilització ha suposat durant aquest temps, i encara suposa, la degradació i embrutiment d’enormes nombres dels homes i dones que existeixen sota el seu sistema social. En els països més altament civilitzats, en les ciutats civilitzades més grans i més riques, multitud de gent passa la vida en una estretor i misèria que faria encongir de disgust els bàrbars més alts. Tan poc hi ha pensat la humanitat en general, tan natural i inevitable ha semblat la privació i el patiment de milions d’éssers humans per als cervells més capaços de cada període successiu de la vida civilitzada, que s’ha pres per defecte, i no s’ha fet cap esforç col·lectiu organitzat per assolir una forma menys deplorable d’associació humana. Ni, en mirar enrere damunt dels llargs registres de la història, sembla possible que els estadis intermedis d’evolució social conscient poguessen mai haver estat saltats.
Certament, les revoltes violentes d’una natura humana ultratjada contra un patiment intolerable gairebé invariablement fracassaren en aconseguir una millora de condicions o, si s’assolí un succés accidental, això suposava tan sols que els vencedors col·locaven els vençuts sota el jou del qual ells s’havien alliberat.
Els nosaltres d’avui hereta els resultats del martiri de l’home per les formes de producció i bescanvi, desenvolupament per la lenta gradació des de les institucions de propietat privada, i la possessió individual de béns i homes i terres pels rics dominants. Com s’ha descrit abans, totes les meravelloses descobertes i invencions de les sis o set generacions anteriors a la nostra, construïdes damunt dels assoliments encara més meravellosos dels temps anteriors, han passat a les mans dels rics, que gaudeixen, amb poc o cap avantatge per al pobre, que s’esforça i pateix. Amb tot això moralitat i religió no tenen res a veure. Contra el pes implacable del carro juggernaut del progrés capitalista, l’ètica és impotent i la religió no té res a dir. La millora en la mesura que siga assolible deriva no de l’anomenat costat bo de la civilització sinó del costat dolent. Dels proletaris, no dels plutòcrates, es fa sentir la necessitat de canvi. El capitalisme modern, amb prou feines de dos-cents any d’edat, es mostra no tan sols perjudicial per a l’enorme majoria d’individus, sinó que és un obstacle definit a l’avançament de la raça. El capitalisme, doncs, destrueix ell mateix la competència que, no fa més d’una general, era la seua deïtat econòmica, i substitueix aquest fetitxe destronat, per la combinació i el monopoli, impulsats ara per les mateixes forces econòmiques que afirma controlar.
Però aquest canvi de mètode s’acompanya de canvis encara més importants. Les associacions d’assalariats desheretats es fan cada dia més i més completes i més formidables, degut a la mateixa pressió econòmica. Tan sols amb la supressió de l’egoisme individual, en l’interès comú de l’ofici i de la classe, pot aconseguir-se una millor escala salarial, contra els capitalistes associats, per als mateixos obrers individuals. Un major nivell de vida i més lleure és el crit de guerra d’una banda, mentre major producció i més benefici ho és de l’altra. La guerra de classes en el camp de l’economia i la sociologia es fa més forta cada dia. Però, com a resultat d’aquest antagonisme manifest, l’estat, fins i tot l’estat burgès, irromp primer en pau, després més àmpliament en guerra, i de nou encara més àmpliament mentre nacions malden contra el monopoli industrial o l’anarquia industrial. Tot el que podem veure ara és que és inevitable, per més vigorosament que puguen maldar per postposar-ne l’acció, en el temps de la pau restaurada.
Fins ara la classe dirigent enlloc no ha demostrat cap intenció seriosa de liderar cap a la transformació que precedeix al període venidor: enlloc, tampoc, els treballadors s’han presentat en una classe sòlida com els hereus capacitats del capitalisme en decadència. Però, en totes les nacions avançades les reivindicacions dels assalariats, defensades pels llurs campions més vigorosos i intel·ligents, s’eleven fins a la nova dispensació social, quan el pagament de salaris per una classe a una altra – el darrer dels sistemes esclavistes – serà finalment agranada.
Els problemes de la vida social que ara, manifestament, cauen immediatament davant nostre, no es poden resoldre de cap manera mentre balafiem la nostra intel·ligència inclinant-nos davant del fetitxisme dels diners, i imaginar que produir articles per al bescanvi pel benefici és la finalitat i el objectiu més elevat de l’home en la societat. Fins i tot avui la maquinària del bescanvi internacional irromp en la forma bancària, i el barateig elaborat substitueix els mètodes que es pensaven immutables. El que la cooperació entre nacions fa a petita escala avui, enteses internacionals per a la transferència col·lectiva de riquesa social ho acomplirà en una escala infinitament més gran demà.
En el període de transició, quan monopolis, consorcis i conglomerats s’absorbesquen i administren amb agències col·lectives, en la forma de nacionalització, hi hauria gairebé amb seguretat, com de fet ja és evident, una lluita entre la burocràcia estatal, mal anomenada socialisme d’estat, i la socialdemocràcia que, en la forma desenvolupada, es cooperació democràtica o comunisme. L’anterior pot implicar una continuació del sistema salarial, i una extensió d’una gestió modificada de classe; la darrera suposa la completa abolició del pagament de salaris monetaris, i la producció i distribució de riquesa per tothom, per a l’ús i benefici de tothom. És un retorn a l’antic comunisme primitiu democràtic, en un pla immensament superior, degut als gairebé infinitament superiors poders de l’home damunt la natura. Aquesta diferència entre buròcrates d’estat i socialdemòcrates era aguda fins i tot en els dies dels cartistes; ara s’haurà de resoldre en el camp polític i social abans que cap sistema definit d’organització socialista siga acceptada generalment.
En el passat pensava que tan sols quan totes, o gairebé totes, les nacions i pobles haguessen assolit la comprensió de la socialdemocràcia, i el desenvolupament econòmic de cadascuna hagués abastat la comunitat cooperativa de tothom, els homes podrien atènyer aquella vida comunal superior i intercomunicació fraternal cap a la qual la humanitat, abans inconscientment, i ara, si més no en part, conscientment, tendeix. Aquesta opinió ja no la sostinc. Al contrari, crec que és possible que un poble, que és en el període darrer del capitalisme desenvolupat, pot transformar així la llur vida nacional fins a ésser capaç d’assolir tot sol aquella germanor del col·lectivisme democràtic o comunisme que no tan sols els capacitarà per ésser autosuficients, sinó que, per la felicitat social garantida per a tots els llurs ciutadans, serviran també per elevar uns altres al mateix nivell més ràpidament que no seria possible altrament.
No és una mera consideració patriòtica del meu propi país, les malifetes terribles del qual a l’interior i a l’exterior han horroritzat sovint el món, la que em du a la convicció que aquesta possibilitat d’un desenvolupament independent i, amb tot, més estretament inter-socialista, és més proper a Gran Bretanya. Aquesta illa, encara que ha quedat enrere tant dels Estats Units com d’Alemanya en la lluita per la competència capitalista nacional és, amb tot, molt més avançada que qualsevol altre país cap a la reconstrucció desitjada, i això, malgrat la manca d’educació del poble. La raó és que ací la població treballadora es completament divorciada de la terra, i desproveïda de qualsevol propietat personal valuosa. Per tant no hi ha antagonismes econòmics reals entre els treballadors del camp i la ciutat, ni entre diversos graus d’assalariats, una vegada entenguen que tan sols amb l’acció conjunta poden aconseguir un control complet de les forces que ara els dominen; i adquireixen així col·lectivament, com a comunitat lliure de companys treballadors per al bé comú, aquella possessió general, i emancipació personal d’un esforç llarg, obligatori i penós, que individualment mai no podrien assolir. Aquesta absència de conflicte intern entre els proletaris britànics, que ells mateixos aprenen a aprofitar més decididament cada dia – com mostren les relacions més i més íntimes que cultiven – s’acompanya d’un desenvolupament de formes econòmiques, i un augment de la interferència estatal, que condueix a la coordinació de l’anarquia competitiva amb esforç cooperatiu. Això no és una mera hipòtesi: el procés es pot veure en marxa al voltant nostre. Tan sols es pot aturar amb força armada des de dins, o força armada des de fora. I llavors tan sols durant un temps. Ni tan sols la força més terrorífica, per implacablement que s’aplique, pot impedir permanentment, encara que puga endarrerir parcialment, el naixement d’una nova societat que s’ha creat en el ventre de la vella.
Quan els treballadors reclamen, com a part d’un programa polític clar, la nacionalització dels ferrocarrils i del transport en general, la nacionalització de les mines, la nacionalització de la terra, la nacionalització dels enviaments, la nacionalització de tal o tal altra bé de primera necessitat, com ho demanen a Anglaterra en l’actualitat, és obvi que lluiten per a una revolució social completa, en la que la propietat, el control i la gestió per la burgesia seran bandejats a favor de la propietat, control i gestió col·lectives per tota la població adulta, tota la qual contribuirà en la part corresponent al servei social general. És impossible d’aturar-se abans de la socialització completa – és a dir, de tots els grans mitjans i instruments de producció i distribució. Això alhora ha de conduir inevitablement al repartiment equitatiu de productes entre tots els membres de la comunitat. Cada passa serà en la direcció de la Comunitat Cooperativa. Com que no hi ha dificultat de cap mena en crear riquesa molt més enllà dels nostres requeriments, per l’organització i aplicació científiques del treball lleuger de tothom per a la satisfacció de les nostres necessitats socials, llavors l’antic lema, «de cadascú segons la capacitat, i a cadascú segons la necessitat», deixa d’ésser utòpic i esdevé una realitat nacional.
Els problemes de la societat, en la mesura que es relacionen amb la vida i sosteniment quotidians, ja no es veuran afectats de cap manera per valors monetaris, sinó que el treball es dedicarà a tal o tal branca de la producció en proporció als desitjos de la comunitat. La feina que, després de tota millora possible, romanga perillosa o difícil serà compartida per tots els de la comunitat que siguen aptes, per comptes de relegar-la a una classe. El nivell de vida de tots i cadascú serà molt superior a res que s’haja assolit o suggerit encara. Les condicions millor possibles seran tan òbviament en benefici general que l’elevació del nivell de la societat serà l’objectiu de cada individu així com de tota la comunitat.
Educació i administració de la major qualitat seran requerides per dur a terme plenament aquest establiment d’un ordre social real. Però, en els estadis preliminars, és tan fàcil, o més fàcil i tot, per als obrers fer ús dels millors cervells del país en servei de la comunitat, que no pas és per als capitalistes de conduir-los en el llur propi profit privat. La qüestió de la paga o remuneració no ha de sorgir necessàriament. Noves concepcions de la dignitat de l’home i de l’honor del servei social prendran inevitablement el lloc d’idees sòrdides d’avantatge personal. A més, si homes i dones, pel llur servei social, obtenen tot el que volen per mantindre’s en perfecte salut i activitat física i mental – què més volen?
Però es pot discutir, si admetem que tot el que és possible de produir dins dels límits de la nostra populosa illa es produeix, encara hi haurà necessitats i luxes que no es podran fer créixer o produir dins dels seus límits. Ací entra un bescanvi col·lectiu, per comptes d’individual; i és cert que una societat altament organitzada podria produir i produiria un excedent tan enorme per al bescanvi o barateig que es podria fer una forta superior per a importacions desitjables a la que es podria permetre qualsevol país no-socialista. El malbaratament en totes les direccions, del carbó en endavant, sota el nostre sistema existent és tan gran que, a banda de mètodes infinitament millora, la mera cessació d’aquesta extravagància absurda augmentaria enormement la capacitat nacional per al bescanvi.
De la nova ètica que sorgeix inevitablement d’un comunisme científic i il·lustrat no cal escriure. Gairebé tots els crims del decàleg són crims de propietat. Retirau l’incentiu i els crims desapareixeran. Podem esperar que, amb la perfecció de totes les condicions socials i materials, la tendència ineradicable de l’home a turmentar el proïsme o ell mateix s’esvairan finalment.
Però què serà de l’art, de les lletres, de la bellesa, de l’encant d’existència en cada estadi de la vida? Ací s’obrirà de fet un món nou davant de la humanitat. Amb la desaparició del sobresforç i de l’ansietatm, possibilitats infinites del desenvolupament de les facultats superiors es concediran als excepcionalment dotats, mentre que tots seran capaços d’usar i de gaudir tota capacitat que posseesquen. «Lleure i plaer en àmplia mesura» serà el manament de tots i cadascú. I lleure allà on no hi ha més explotació no vol dir vagància, sinó una alternança d’agradable exercici de la ment i del cos per a avantatge personal i comunal. Aquesta llibertat de l’individu, ensinistrat des de la infantesa a usar els seus poders en tota llibertat d’acció que no implique dany o molèstia a altres, amb els exemples d’art a la mà com a encoratjament i guia, harmonitzarà amb els esforços més elevats cap a la realització de la perfecció en cada departament de l’esforç humà. Amb ningú deprimit per les exigències i els entorns, tothom respirarà una atmosfera fresca d’exhilaració on l’ideal es fon imperceptiblement en el real.
Ja que aquest delit vital tal com el podem preveure ara com a possiblement assolible per a tothom mai no ha estat experimentat, excepte per a uns pocs afortunats. Quan des de la infantesa i la joventut fins al ple desenvolupament i edat les belleses de la natura i el plaer de la salut perfecte són accessibles i gaudibles sense cap dels desavantatges sòrdids i degradants deguts a la pobresa directa o a la riquesa extrema del nostre dia; quan la feina no és més que l’expressió útil i plaent del zel per a la comunitat i la consideració per a l’individu, amb l’explotació i l’esgotament completament desconeguts; quan, a través d’una vida més llarga, més plena i més activa que heretarà llavors la humanitat, les ments de tothom seran més completament cultivades que no pas ho han estat mai les dels més ben dotats; quan sorgeix naturalment l’art fins a un camp més i més elevat d’assoliment exquisit degut a una concepció pública més cultivada de la bellesa en l’escultura, la pintura, l’arquitectura, la decoració que els millors dels mateixos grecs podien realitzar; quan l’ètica en totes les seues branques no és una fórmula rígida dissenyada per limitar el joc natural de desitjos i facultats humanes d’acord amb una noció crua i ascètica d’autosacrifici personal, sinó una coordinació ben fonamentada de plaer físic, mental i moral, virtualment irrestringida per al conjunt de la societat humana; quan tot el món és plenament, lliurament i ràpidament obert al viatge i exam de tots els seus habitants – quan tot això siga assolit, com serà assolit certament en un període calculable, la mort mateixa no serà més que un sospir de contingut satisfet davant del tancament d’un banquet encantador i ben ordenat de vida.