L’ansietat creixent de tot el món civilitzat per evitar la repetició d’un cataclisme com el que recentment amenaçà la humanitat amb la destrucció, o mutilació, d’una porció considerable dels mascles de la raça blanca trobà encarnació immediata en les propostes del president Wilson per a la formació d’una Societat de Nacions, per garantir i mantindre la pau La idea no era del tot nova. El Consell Afictiònic, tan hàbilment manipulat per Filip de Macedònia, fou la primera aliança coneguda de pobles amb l’objectiu d’evitar la guerra; i en temps moderns el pla d’una Lliga de Nacions fou seriosament proposat a Elisabet d’Anglaterra per Enric IV de França.
Enric IV de Navarra era un home de caràcter i habilitat tan poderosos que, si hagués pujat al tron de França a una edat més primerenca, podria ben bé haver jugat amb èxit el paper que Lluís XIV intentà més tard. Tan sols Elisabet d’Anglaterra, amb Lord Burleigh al costat, arribava al mateix nivell que ell. Paga la pena notar que Enric dibuixà, i fins a cert punt omplí i completà el seu pla gegantí de pacificació, abans d’haver arribat a la posició que el permetria ni que fos de prendre les passes preliminars envers la seua execució. Tan profund era el programa general establert, i tan extensos els seus efectes inevitables, fos reeixit o fracassat, una vegada s’intentàs a la gran escala contemplada, que Sully, com ell mateix ens diu, no aconseguia gens de comprendre què pretenia el seu senyor. Amb tot, gradualment es convencé del valor del projecte, i fou de llavors en endavant més entusiastament favorable que el mateix Enric.
Quan la idea de garantir la pau futura d’Europa fou discutida així i rebé forma, Àustria semblava una font tan gran de perill per als seus veïns com Alemanya ho és avui. La destrucció de la grandesa austríaca i amenaçar-ne el domini era el punt de partida de tot el programa. Tota la campanya, militar, política i territorial, fou curosament pensada prèviament. Res més no es contemplava que aquest atac, o amenaça d’atac, amb una força irresistible, que invalidàs permanentment la Casa d’Hapsburg. Tots els prínceps d’Europa s’havien d’enriquir amb allò que es prengués d’Àustria, i, en distribuir-se això igualment, la Lliga de la Pau s’establiria d’acord amb una igualtat general.
França i Anglaterra no havien de guanyar res en la redistribució general més que «esferes d’influència», per emprar una expressió moderna. Per a Elisabet, en aquesta qüestió d’extensió possible en el continent a canvi de suport, s’atribueix el comentari assenyat que les Illes Britàniques, sota totes les llurs diferents monarquies i variació de lleis, mai no ha patit cap malaurança seriosa, excepte quan han anat fora del llur propi petit continent. Mentre s’ocupaven tan sols dels propis súbdits, tot anava prou bé.
Tot plegat, ací havia un programa per transformar el mapa d’Europa que mai no ha estat igualtat, fins que l’Alemanya prussianitzada es posà a la feina seriosa de realitzar el seu pla encara més gran el 1914. Amb tot, Enric IV i els seus coadjutors assumien que la Casa d’Àustria seria tan intimidada per la lliga formidable contra ella, que l’Emperador, en acceptar la substància per l’ombra, canviaria una supremacia definida per una preeminència il·lusòria, per tal de no interferir amb l’establiment de la gran Lliga de la Pau. Però els principals promotors de la redisposició probablement esperaven que l’Emperador lluitàs fins a la mort; i el gran pla d’Enric IV d’una pau permanent hauria començant amb una guerra europea tremenda.
A més, els atacs no s’adreçaven contra Àustria sola. Turquia també havia d’ésser encarada, i la posteritat deslliurada de qualsevol preocupació sobre la Qüestió Oriental al mateix temps. Els turcs, de fet, havien d’ésser privats de totes les llurs possessions a Europa i curosament restringits a Àsia.
Així, l’establiment d’una Lliga de la Pau permanent, que hauria d’haver començat gairebé segurament amb una gran guerra contra Àustria, hauria estat seguida d’una altra gran guerra contra Turquia. I, com si amb això no n’hi hagués prou, la Cristiandat europea s’havia de consolidar amb un fonament inamovible, la principal idea del qual era l’antagonisme entre catolicisme i protestantisme, que seria considerat com una partida acabada en taules. La posició existent era estable i no calia interferir-s’hi. S’havien de reconèixer principis establerts i no es permetrien variacions addicionals: «Ja que no hi ha res de més perniciós que la llibertat de creença». Un observador cínic podria trobar un paral·lelisme entre aquesta porció del gran pla d’Enric IV i aquell article de la Societat de Nacions moderna que fa tots els límits territorials de les grans potències, de manera semblant, estables i no interferibles. No s’hi han de permetre variacions nacionals i racials addicionals.
Dubtes i dificultats quant a allò que podria esdevindre’s en el camp de batalla, i en el domini de l’opinió religiosa, eren fàcilment suggeridores a unes ments tan fredes i desapassionades com les d’Elisabet i del seu gran ministre Burleigh. Les pròpies afirmacions de la reina a Sully, malgrat que mostraven que apreciava plenament el gran projecte, si pogués realitzar-se, deixava clar que era ben conscient dels obstacles en el camí de l’èxit.
En qualsevol cas, Elisabet, com deixava entendre a Sully, faria tot el possible per mantindre’s al marge d’una guerra continental. Però no li assenyalava que, al final de qualsevol lluita, Anglaterra sostindria l’equilibri entre els dos partits en conflicte, i seria capaç de llençar tot el seu pes en el bàndol que millor congeniàs amb els seus interessos.
Com que cap part d’aquest enorme programa fou mai posada en funcionament degut a l’assassinat del seu originador, amb prou feines paga la pena considerar què hauria passat si aquest gran Consell d’hagués arribat a formar. Bé podria fàcilment haver resultat un centre de càbala i intriga, com un de pau i de bona voluntat, cosa que és patent d’entrada. La història del mateix Consell Amfictiònic no és encoratjadora com a precursor de la gran empresa d’Enric. Un Filip de Macedònia, o un Alexandre de l’Europa del segle XVII, amb prou feina podria haver desitjat un camp més favorable en el qual exercir la seva influència en profit del propi país. I és innegable que un ambició rei o estadista guerra sorgiria més probablement a la França de l’època que en cap altra nació. No obstant, la concepció d’una Europa pacífica, que sotmetés totes les diferències al judici d’una Lliga de la Pau, establerta per mantindre l’equilibri entre totes les parts, era una idea magnífica.
D’ençà que aquest projecte d’Enric i Elisabet fou presentat davant Europa, cap destacat monarca o estadista europeu no s’ha aventurat a promulgar nocions similars. Filòsofs i economistes, però, en no veure cap perspectiva de reduir les llurs teories a la pràctica, han estat més valents. William Penn i el seu company quàquer, John Bellers, al final del segle XVII prengué el relleu, i han estat seguits per St Simon, Owen, Kant i Mazzini, així com pel deixeble de St Simon, Comte. Tots defensaren uns Estats Units d’Europa, com a provisió contra la guerra i com a ajut al progrés general.
Ha estat obra d’Alemanya reviure els projectes del segle XVI i de començament del segle XVII d’una forma més o menys pràctica, en forçar totes les nacions a considerar un mitjà d’evitar per a la generació següent, i les futures generacions, un cataclisme com que el que ha dut a la humanitat en el segle XX. Durant l’estrès de la guerra, totes les potències europees sentien que calia una mena de Lliga per Garantir la Pau per la llur pròpia existència; i el President Wilson en el seu important discurs del 22 de gener presentà, de la manera millor calculada per atreure l’atenció del món, la propaganda d’aquesta Lliga.
La proposada Societat de Nacional, de la qual el predecessor del senyor Wilson, el senyor Taft, fou president, celebrà la Conferència preliminar el juny del 1915 a Filadèlfia, i el seu primer Congrés a Washington el 26 de maig del 1916. En el sopar que tancà aquest Congrés, el president Wilson pronuncià el discurs final que fou pràcticament un assaig oficial de l’al·locució del 22 de gener al Congrés. Arrencà en aquesta ocasió en els termes següents: «És cert que jo, com a portaveu del nostre govern, hauria d’intentar de donar expressió a allò que crec que seria el pensament i l’objectiu del poble dels Estats Units en aquest afer vital». I continuà per formular de part de la nació, com el seu principal ciutadà, quin era el seu parer i intenció: «Creiem en aquests fonaments: Primer, que tot poble té un dret a triar la sobirania sota la qual viurà... Segon, que els petits estats del món tenen el dret de gaudir el mateix respecte per la llur sobirania, i per la llur integritat territorial, que les nacions grans i poderoses esperen i reclamen. I, tercer, que el món té un dret a ésser lliure de tota pertorbació de la pau que tinga el seu origen en l’agressió, i el menyspreu dels drets de pobles i nacions».
Conclogué dient: «En tota discussió de la pau que ha de posar fi a aquesta guerra es pren per suposat que la pau ha d’ésser seguida d’un concert definit de les potències, que farà virtualment impossible que cap catàstrofe semblant haja d’aclaparar-nos de nou». Com tristament els esdeveniments han desmentit aquests mots esperançats! Ara, dos anys després del final de la guerra, una gran part dels pobles de tots els països bel·ligerants, sinó la majoria d’ells, han tornat a l’antiga convicció que la humanitat no ha arribat al punt que la pau universal puga ésser garantida. Tot i odiar la guerra, no poden veure encara mitjans amb els quals impedir-la definitivament.
Malauradament, la «Convenció», com s’anomenava, que precedí la Societat de Nacions abans de la conclusió i ratificació del Tractat de Pau, ha fet força per sabotejar tot el pla. Si la pau s’hagués garantit promptament i equitativa després de l’Armistici, la Societat de Nacions, seguidament, podria haver estat modificada per coincidir amb les idees de diverses nacions aplegades en aliança amistosa. Però ara el refús dels Estats Units de responsabilitzar-se en cap sentit de l’entramat, tal com es troba, ha fet la Societat gairebé inútil. Ja que Amèrica no és tan sols la nació més important agrícola i industrial, així com la nació més rica del món, però és també la potència sola més formidable de totes. [1] La seua absència de la Societat, i l’aparentment creixent renúncia del seu poble a acceptar qualsevol responsabilitat permanent que puga arrossegar-los en complicacions mundial addicional, externes als llurs propis interessos definits, posa tot el pla en una base ben diferent de la contemplada pel president Wilson, quan introduí les seues conviccions personals en el Congrés de la Pau de París. El mer fet que en l’actualitat la Societat, o el que en subsisteix, és plenament impotent per imposar les seues decisions per la força a cap membre recalcitrant, i la seua incapacitat de la mateixa raó per acceptar cap «mandat» per a la reorganització i domini d’una regió caòtica, com a Armènia, demostra que, per excel·lents que puguen ésser les idees que n’animen els defensors, són ells mateixos força incapaços de dur-les a terme.
Òbviament, també, hi ha objeccions serioses a tota la forma de la Societat fins ara dissenyada. No tan sols els obrers dels diversos països que constitueixen la Societat són completament exclosos d’autoritat directa damunt del seu funcionament, a través de delegats electes, o altrament, sinó que la dominació de cada nació damunt dels territoris que deté fora de la seua nacional s’assum com a permanent, en les línies decretades pel Tractat de Pau. Així Índia i Irlanda, per no dir res de Mesopotàmia, Pèrsia i altres regions, han de romandre sota domini anglès, amb independència del principi d’autodeterminació. Tonking, Cochin-China, Madagascar, Tunis, etc., són garantits a França, Corea i Shantung a Japó, les Filipines als Estats Units, les Índies Orientals Neerlandeses – Java, Sumatra, etc. - a Holanda, Trípoli a Itàlia, i així. Per tant la Societat Nacions comença amb el reconeixement de la supremacia de l’home blanc damunt de centenars de milions de persones d’un color diferent; i continua concedint drets semblants a Japó damunt del poble a qui degué la seua civilització en el passat. Així, doncs, és imperialista i capitalista, però no, certament, una Societat de Pobles. I el Secretari General nomenat per dur a terme la feina de la Societat de Nacions és l’ex-secretari del senyor Arthur Balfour, l’honorable Sir Eric Drummond, que du amb ell al seu nou càrrec totes les tradicions del Ministeri d’Exterior anglès, en matèria d’intriga diplomàtica i acords secrets.
Per ansiós, doncs, com tots els qui han experimentat els horrors de la guerra recent, que hom siga per acceptar i treballar per qualsevol organització, nacional o internacional, que puga impedir un sotrac encara pitjor en el futur, quelcom ben diferent de l’actual aliança cal per garantir la pau en el nostre temps. La pau, de fet, tan sols es pot fer cert per la determinació dels pobles mateixos a resistir, per la pressió a casa, tots els intents de la classe dirigent de cap país per entrar en hostilitats. Això no es pot aconseguir en termes generals fins que els mateixos obrers siguen organitzats, nacionalment i internacional, per actuar en línies acordades en interès propi.
Certament la Societat de Nacions s’ha esforçat per establir un Consell Internacional, que garantirà menys hores de feina, millora en els nivells de remuneració i millors condicions socials en general per als obrers de tots els països. Que un Consell així ja s’haja establert per assegurar l’assentiment oficial general de moltes nacions a la proposta de reformes recentment defensades tan sols pels socialistes – com la jornada normal màxima de feina de vuit hores – demostra concloentment que la idea d’acció nacional i internacional per restringir l’explotació dels obrers de totes les nacions ha fet gran camí, fins i tot entre els governants ministerials, que representen els interessos de les classes terratinent i capitalista. Això, en ell mateix, és un gran avenç pacífic que serà generalment beneficiós si es manté.
És possible que si l’actual esquema fos reconstruït en un fonament molt més ample, i delegats directament electes dels obrers de tots els països tinguessen plena representació – conduint inevitablement al control, en el futur proper – en el Consell de la Societat, podria evolucionar una maquinària eficient, divorciada de l’imperialisme i del capitalisme, i deslliurada de la vella diplomàcia perjudicial. Però fins que els mateixos obrers, que forneixen els exèrcits amb tropes i n’aporten els subministraments, tinguen aquest poder efectiu, fins que la Societat i el seu Consell tinguen també, per consentiment general, una força armada a la llur disposició, capaç, en darrer recurs, de donar efecte a les llurs decisions, poc èxit s’assolirà. És inconcebible que els qui constitueixen, com fan la producció, les forces combatents de cada nació puguen ésser permanentment exclosos de tota Societat de Nacions eficient, per bé que la llur presència en un nombre suficient com per donar-los autoritat rebrà sens dubte l’oposició de la classe dominant dels nostres dies, per por que qüestions socials decisives siguen elevades llavors de seguida.
Mentrestant, els campions d’una revolució social ordenada, organitzada i política guanyen terreny en cada país europea fins a un nivell mai somniat tan sols fa uns pocs anys. Una gran i reeixida revolució no hauria d’ésser necessàriament una revolució forçosa i sagnant. Així, a Suècia el famós socialdemòcrata revolucionari internacionalista, Branting, ha esdevingut força pacíficament primer ministre. A Txecoslovàquia, el president Masaryk és favorable a la socialdemocràcia, el primer ministre i el ministre d’afers exteriors són socialdemòcrates; i la gran revolució agrària que expropià als grans terratinents fou realitzada sense el vessament ni d’una gota de sang. A Bèlgica, els socialdemòcrates en el gabinet de coalició són els ministres més poderosos de tota l’administració. A Itàlia cap ministeri és permanent si no reconcilia en gran mesura les seues idees amb les opinions de cent cinquanta-sis diputats socialistes en la Cambra. A França el malaurat pacifisme i el bolxevisme de molts dels dirigents socialistes, juntament amb la distribució inadequada de vots en les circumscripcions feta pel govern en la darrera elecció general, ha impedit el partit socialista d’aconseguir una representació justa a l’Assemblea, mentre que les seues dissensions internes n’han afeblit la influència. Amb tot, el llur propi creixement en força numèrica, i la demostració concloent que la llur influència política és l’única alternativa a un esclat constant de vagues, convenç els qui són hostils al socialisme en teoria que la seua influència ha d’ésser reconeguda en els afers pràctics de la nació.
A Alemanya la lluita eventualment serà entre socialdemòcrates i reaccionaris. Les faccions intermèdies són agranades. El colp de Kapp fou anorreat pels socialdemòcrates independents, i ells són els principals oponents de les maniobres emmascarades del grup de Ludendorff.
A menys, doncs, que la Societat de Nacions prenga plena nota de les grans i creixents aspiracions de la massa de la humanitat, abandone directament les seues polítiques i relacions imperialistes i capitalistes, tranquil·litze els qui en dubten de la bona fe en relació a qualsevol aixecament del poble que puga amenaçar el sistema existent d’explotació econòmica de la classe obrera en els diferents països afiliats, és extremadament improbable que aconseguesca cap quantitat considerable d’èxit. Mentre els filantrops del capitalisme han estat filantropitzant, els llurs companys capitalistes han estat apropiant. Anglaterra, en particular, en concurrència amb el seu aliat especial, Japó, ha seguit una política d’annexió que inevitablement sembra les llavors de guerres futures. El mateix amb França, el mateix amb Itàlia. I els estats recentment emancipats, com testimonia Polònia, no s’estan de seguir aquest camí. Mentrestant, per no dir res d’Irlanda i Egipte, gairebé la meitat de la població del planeta a Índia i Xina són efectivament barrats de defensar la llur pròpia llibertat en un cas i la integritat territorial històrica del país en l’altre. Amb tot, aquests són els mateixos drets d’emancipació de control estranger i de protecció d’agressió estrangera que, segons alguns dels seus principals partidaris de classe treballadora, pels quals la Societat de Nacional ha estat establerta com a garantia.
Causes econòmiques produeixen revolucions socials. Però antagonismes nacionals i opressió racial, així com la rivalitat econòmica, han comportat sovint guerres. Fins ara, semblaria que no hi ha res més ben calculat per inaugurar una era de pau en la constitució de la Societat de Nacions que no pas hi havia en el «gran pla» d’Enric IV de Navarra, o en les Convencions fútils de Den Haag. Tota la història mostra que no hi ha cap element més perillós en la natura humana que l’emoció desviada o el zel irracional. Tots dos seran a mercè del capitalisme avariciós i del militarisme calculador, que ja es prepara, si més no des de dos racons, per treure profit de les oportunitats d’intriga que se’ls ofereix en la Societat de Nacions.
1. L’extracte següent d’un document oficial recent dóna una idea adequada del significat de l’abstenció dels Estats Units de la Societat de Nacions, des del punt de mira econòmic, tenint en consideració que aquestes xifres de producció tendeixen a augmentar més que no pas disminuir: «S’ha estimat que, malgrat que els Estats Units no representen més que un 6% de la població mundial, produeixen el 70% del coure mundial, el 66% del petroli, el 75% del panís, el 60% del cotó, el 52% del carbó, el 40% del ferro i l’acer, i el 25% de tot el blat del món». L’augment de la riquesa de la República durant la guerra ha estat força fenomenal, i Europa s’hi ha endeutat fortament.
CAPÍTOL
XXXIII: El bolxevisme i la revolució russa