Quins són els principis que, exposats sota aquestes condicions en aquesta illa des de fa just quaranta anys, finalment s’obren pas – els principis que constitueixen el fonament d’una revolució social pacífica? És del tot necessari que en aquesta conjuntura, i probablement durant els propers anys, aquests principis, econòmics i socials, siguen clarament establerts; ja que és cert que intents de dur-los a la pràctica trobaran una resistència reaccionària, o una traïció i violència directes per part de les classes posseïdores. També, els obrers faran esforços per assolir el llur objectiu amb mètodes virtualment anarquistes; ja que s’adonen que la llur posició sota les condicions existents ha d’ésser permanentment precària, tant se val com de lluny arriben en fer elevar els llurs salaris. De fet podem veure totes dues tendències en acció en el present. D’una banda, les classes posseïdores refusen ara d’acceptar la mateixa idea de propietat i gestió per l’Estat, perquè el llur propi control burocràtic de ferrocarrils, fàbriques, mines, embarcacions, ha estat tan balafiador i desastrós durant la guerra; d’altra banda, els obrers demanen diàriament que aquesta agència col·lectiva genuïna de part de la comunitat comence d’una vegada, i declaren amb una justícia òbvia que ells, com a classe, són completament lliures de responsabilitat pels errors dels llurs patrons i dels llurs empleats. Ací, doncs, hi ha els principis i propostes que han estat defensades pels socialdemòcrates d’aquest país des del 1880 com a política social definida. Tots els col·lectivistes, ara actius en afers nacionals i locals, deuen el coneixement d’economia política i de progrés social que posseeixen als pioners d’aquells primers dies.
A través del llarg creixement de la societat durant les eres sempre hi ha hagut, des de l’establiment de la propietat privada, una o més classes posseïdores, que ho posseeixen tot i que es constitueixen en la minoria dominant de la societat en cada període. Per sota hi ha la majoria dominada que posseeix poc o res.
Les lluites entre sectors de les classes dominants, i les revoltes de la classe desheretada contra els llurs opressors constitueixen el registre del progrés de la humanitat civilitzada.
L’esclavitud, esclavitud personal directa, durà entre els pobles més avançats desenes de milers d’anys. Ací el treballador, així com tot allò que produïa amb la feina, pertanyia a l’home que posseïa tant el treballador, la seua família, la terra i les eines en el camp i la ciutat.
El feudalisme, amb la servitud i vil·lanatge que l’acompanyaven, perdurà a l’Europa Occidental menys de mil anys. Ací en la majoria de casos es pot dir que el cap feudal posseïa el treballador i la seua família, però no sempre la terra, i encara menys les eines. «Som del senyor, però la terra és nostra», era una dita comuna dels treballadors de la terra.
Sota el capitalisme, amb la seua esclavitud salarial, l’obrer i la seua família són nominalment lliures; però, com hem vist, la terra, les eines i tot el producte de la seua feina pertanyen a la classe patronal. Els obrers són lliures de canviar d’amos individuals, si poden, i això és tot.
Hi ha una guerra de classe contínua entre esclaus salarials i la classe capitalista, amb els seus paràsits.
Mentre els salaris els pague una classe a una altra, homes i dones romandran esclaus a la classe patronal.
Els esclaus salarials han deixat d’ésser a mercè de patrons individuals, però no es poden emancipar de l’esclavitud envers la classe patronal, fins que ells mateixos deixen de competir amb un altre per salaris.
«Obrers lliures i independents» venen la llur força de treball, que és l’única mercaderia que posseeixen, a la classe capitalista que posseeix o controla tots els mitjans de produir riquesa, incloent les eines, matèries primeres, terra i diners.
Sota els grans mètodes mecànics de producció els obrers són controlats per les llurs eines, per comptes de controlar-les ells.
Sota el sistema capitalista de producció pel bescanvi els productors mateixos no tenen cap control damunt dels llurs propis productes.
Les mercaderies, béns socials, es produeixen, no directament amb objectius socials, sinó indirectament, per tal de crear un benefici per als capitalistes.
Si els capitalistes són incapaços per alguna raó de produir béns de manera rendible, els assalariats deixen d’ésser ocupats, encara que puga haver-hi una enorme quantitat de béns útils que omplen els magatzems d’una banda, i milions de persones que els volen ansiosament de l’altra.
Renta, benefici i interès són tots fornits pels obrers.
Tots tres són les parts integrants del valor del treball encarnat en mercaderies comercialitzables per la força de treball dels obrers, per damunt dels salaris reals pagats al treballador, i el cost de matèries primeres, materials auxiliars, etc., necessaris pel capitalista per a la conducció del seu negoci.
Els salaris pagats pels patrons a les llurs mans representen el nivell de vida habitual del grau especial d’obrers qualificats o no ocupats.
Aquests salaris són, de mitjana, retornats en valors comercialitzables al capitalista en una part de la jornada o setmana laboral, per la qual l’obrer ha venut la seua força de treball al capitalista.
Els béns produïts durant la resta del temps que l’assalariat treballa per al capitalista són el resultat d’aquesta feina extra i impagada, fornida pel treballador al capitalista. És l’expressió industrial moderna de la corvée, imposada, no pel fuet, sinó per necessitat pecuniària i fam individual. Aquesta és la plus-vàlua, de la qual totes les classes que no produeixen directament reben pagament: la majoria com a paràsits, la minoria com a persones professionals.
La producció per al benefici i el bescanvi per feina assalariada assum l’existència, per causes històriques, de grans nombres de persones que són divorciades de la terra i no posseeixen cap propietat particular. L’única manera de resoldre l’antagonisme creixent entre les dues grans classes de la societat moderna és substituir la competència per a la cooperació en tots els rams de la producció i distribució. Això implica una revolució social, pacífica o violenta.
La competència es demostrà anàrquica en la seua essència amb una sèrie de crisis financeres que tingueren lloc en el segle XIX; mentre que al mateix temps grans aliances comercials creixien en cada sector del comerç i de les finances.
Quan les companyies obtingueren el control dels ferrocarrils com a empreses competitives, aviat aprengueren que la competència era una forma perillosa de malbaratament. Establiren taxes no-competitives de transport, i aquest principi ha estat seguit amb una ratio creixent en cada sector econòmic.
La competència, mentre s’ha dedicat a reduir despeses innecessàries amb la combinació, ha avançat constantment cap el període on trobarà el seu terme lògic en el monopoli. El capitalisme cava doncs la pròpia tomba, i prepara el camí de l’expropiació de tot el sistema per la comunitat. Els diners disfressen tot el procés de robatori de treball, així com la veritat sobre la creació de la plus-vàlua a l’interior, i l’atracció legal de botí (tributs, pagaments sense retorn comercial, etc.) de l’exterior.
L’or, emprat durant molts i molts segles com a mitjà de facilitació del bescanvi entre societats en un nivell social molt menys avançat que el nostre propi, acompleix ara, en diners, papers i crèdit, funcions que enfosqueixen els fets econòmics i socials subjacents a les transaccions financeres; i, en certs casos, l’or actua com a impediment a una producció contínua. Així la necessitat que existeix per al capitalista de convertir les seues mercaderies en diners, abans de poder dur a terme de nou operacions, l’impedeix no infreqüentment de tirar endavant el negoci, o de fer-ho tan sols amb una escala molt restringida.
Els assalariats són així acomiadats de la feina, no perquè demanen salaris impossibles, i menys encara perquè no vulguen treballar, sinó perquè la classe patronal no pot produir a pèrdua, i per tant tanca les fàbriques o les fa anar tan sols a temps reduït. Els salaris pagats en diners semblen als obrers que els venen de dalt, per comptes d’ésser tan sols el valor d’una part dels béns que ells mateixos produeixen, pagada en forma de diners. Deuen a aquest engany la llur condició de servitud.
Els obrers han avançat la llur força de treball al capitalista abans que els paguen salaris per usar-la. Els capitalistes, com a classe, no incorren en risc de cap mena; els malaurats en la lluita competitiva pel guany són simplement agranats pels llurs competidors, que se’n beneficien de la caiguda. Els accionistes de companyies capitalistes rarament o mai fan cap servei a la companyia, o a la comunitat, com a accionistes. En la gran majoria de casos mai no han visitat les empreses de les quals extreuen dividends.
En molts sentits el capitalisme existent en la seua forma desenvolupada retrau l’adopció de grans millores i invencions, ja que aquestes tendeixen a desplaçar, i a desproveir de valor, capital a gran escala ja investit en les empreses que hauria de millorar. El poder de l’home damunt la natura és tan gran en cada branca de la indústria humana, inclosa l’agricultura, que si totes les aplicacions mecàniques, substàncies químiques, forces motrius i coneixement general a la disposició de la humanitat en la civilització d’avui fossen aplicades cooperativament en el forniment de béns útils i luxes socials, amb ample marge de bescanvi col·lectiu, «la riquesa podria fer-se fàcilment tan abundant com l’aigua» - en l’admirablement certa frase de Robert Owen.
Una feina lleugera i gaudible per tots els membres de la comunitat produiria així abundància per a tothom, i salaris i preus desapareixerien.
En ésser el mercat de béns ara tan ample com el món, tota la població global és llençada al remolí de la producció capitalista pel benefici.
Per això una entesa entre els assalariats de diversos països, fins i tot en estadis àmpliament diferents d’evolució social, és molt desitjable.
En qualsevol cas, però, els problemes socials en nacions separades s’han de resoldre d’acord amb l’estadi de desenvolupament que cada país ha assolit, i les tradicions històriques que ha heretat.
És impossible imposar formes econòmiques superiors a una nació en un estadi inferior de desenvolupament.
La profunda educació i organització de classe esclava salarial a emancipar és essencial, abans que es puga assolir una transformació social de la producció privada a la col·lectiva, i després a la propietat i control comunals, fins i tot quan les formes econòmiques siguen plenament preparades per a aquesta transformació
Certes assumpcions són essencials per a una revolució social pacífica i exitosa:
El desenvolupament econòmic i social ha d’haver assolit un nivell que faça aquesta revolució social, tard o d’hora, inevitable.
Els membres de la comunitat, i més especialment els obrers, han d’ésser intel·lectualment capaços d’apreciar les condicions socials i econòmiques es les quals la llur societat es mou i té essència.
Si cal que els obrers usen la força, o si segueixen una política que ha de conduir a què s’use la força contra ells per la minoria posseïdors, llavors, per tal d’escapar a la reacció i les seues conseqüències, han de decidir un programa profundament sòlid prèviament, i fer-lo universalment conegut.
Allà on la llibertat d’expressió, la llibertat d’associació, juntament amb la llibertat política i la capacitat de sufragi, s’hagen garantit, l’ús de l’arma política en primera instància és de llarg el millor curs, i a llarg termini el més efectiu. Això sorgeix de diverses raons:
(a) Els assalariats que, massa ignorants dels interessos reals de classe o insuficientment organitzats, no aniran a les urnes per votar-hi els llurs defensors, certament no aniran a les barricades a lluitar per ells efectivament;
(b) Si guanyen en el camp polític es troben en una posició molt més forta per entrar en una guerra civil real, i són preparats per prendre la maquinària del govern en benefici de tota la comunitat;
(c) L’acció directa, a través de vagues successives o d’una vaga general de tots els treballadors, tan sols desorganitzarà tota la maquinària existent de producció i distribució que desitgen aconseguir per a ells mateixos i tota la comunitat.
Fins i tot quan els obrers han reeixit en paralitzar la indústria, han de coordinar l’anarquia i el caos amb mitjans polític creats a través d’una Assemblea Nacional.
També, en qualsevol esforç organitzat fora de l’arena política, el creixent malestar de tots els no implicats immediatament en la vaga quan s’arriba a la fam, podria conduir a una dictadura militar de certa durada, ni que fos per garantir una pau renova i el sosteniment diari de la majoria.
En qualsevol reorganització de la societat en línies de cooperació, constituïda per o en l’interès de la classe productora en benefici de la comunitat, és imperatiu començar amb els grans poders socials que ja han assolit la forma de companyies, siguen de producció o distribució. Grans agències anònimes d’aquesta mena ja són llestes per a la socialització. Poden funcionar tan fàcilment i millor cooperativament, amb experts empleats per tot el poble, que tenen interessos comuns en el llur funcionament pefecte, que pels accionistes o per la burocràcia estatal capitalista, la corrupció i ineficiència de les quals són notòries.
Així, el començament de la solució d’antagonisme de classes, i l’adaptació del capitalisme i de l’esclavitud salarial a la producció i distribució socialistes seria amb els ferrocarrils, que a Gran Bretanya es gestionen completament contra l’interès popular, i constitueixen un gran tramat de protecció a favor del foraster. No s’hauria d’haver permès mai que passassen a mans privades, no pas més que carreteres, ponts, subministrament d’aigua o qualsevol altre servei públic. Després, amb les mines, que forneixen l’única gran font permanent d’energia en el país; tercer, amb la gran indústria naviliera; quart, amb fàbriques que gairebé han assolit el nivell de consorcis nacionals i internacional; cinquè, amb les agències més importants de distribució, com els grans magatzems que han crescut per tot Gran Bretanya – magatzems que, associats amb els magatzems cooperatius encara més grans i econòmicament molt més importants (divorciats dels llurs «divi»), conduirien lentament al camí cap a la socialització dels mètodes de distribució. Això conduiria a mètodes cooperatius de producció, mentre el capitalisme encara continuaria el seu domini en declivi per dalt.
Finalment vindria la terra, el problema més difícil de tots en el camí cap al nou període i a la comunitat cooperativa, nacional i internacional. Ja que, per difícil que és la socialització de la producció agrària en altres països, en aquesta illa és més difícil que enlloc. Arreu, el gros del poble és encara llaurador, és acostumat a les dureses vinculades al maneig del sòl, majoritàriament en terra pròpia, que caven i llauren i vigilen i mantenen amb una assiduïtat incansable – no en la forma de companyia, i per tant immadura per a la socialització, però capaç d’ésser conduïda dins del cicle cooperatiu amb cremeries, elevadors, edificis frigorífics i similars. Ací, però, no hi ha pagesia, no hi ha parcers, no hi ha productors independents. Tenim tan sols terratinents, grangers capitalistes, treballadors agrícoles, mers proletaris de la terra (així com els artesans i els jornalers eventuals són proletaris de les ciutats) i, tots plegats, constitueixen tan sols una petita minoria de tota la població. La nacionalització i socialització de la terra és indispensable, inevitable, tard o d’hora; ja que la nostra nació no pot continuar extraient la meitat de tots els seus queviures i sis setenes de tot el seu pa de països estrangers, alguns dels quals a desenes de milles de distància del nostre litoral. Ordenaran les circumstàncies les coses de manera que ens forçaran, malgrat la prudència econòmica, d’intentar resoldre aquest darrer problema primer?
Com popularitzar aquestes idees quan, degut a la manca d’educació, és tan desesperadament difícil d’induir els obrers, educats durant tres generacions de capitalisme, i pràcticament incapaços de raonar des de l’esclavitud salarial de producció en benefici d’altres homes a la producció per a ús propi i d’altres persones? Com persuadir-los que tan sols lliurant-se dels salaris, alts o baixos, podran lliurar-se directament ells i els llurs infants d’una ansietat inacabable, en obtindre a través de la feina comuna, abundància, gaudi i lleure per a tothom? La veritat havia de presentar davant llur inicialment en llenguatge planer, amb il·lustracions tòpiques extretes dels fets de la llur vida quotidiana. Història, teoria econòmica, propostes socialistes, eren introduïdes després. Era un procés cap amunt, de caixa de taronges a l’entrada del port o de la fàbrica, fins a la sala de conferències i l’auditori.
Fer acceptable el suggeriment, fins i tot, de la llur pròpia emancipació d’un esforç degradant cap a una llibertat desconeguda, es vincula a introduir graons cap al nou període, o pal·liatius de les condicions existents. Això eren la jornada de vuit hores, l’educació gratuïta, l’alimentació sense càrrec d’infants en les escoles elementals, feina per a tothom, sobrefeina per a ningú, organització del treball desocupat en producció útil, control de municipalitats i serveis municipals, l’agranament de la caritat miserable que maleeix qui dóna i qui rep.
Aquests eren els fets i teories, com les propostes menors presentades als obrers, de Gran Bretanya, amb zel inabatible i fanatisme incansable, pels pioners de la Federació Social Democràtica durant trenta-tres anys sencers. Altres treballaven en la mateixa direcció per camins propis. La llur intenció era preparar el terreny d’una revolució pacífica i benèfica, com l’evolució econòmica ho assegurava eventualment, amb l’educació dels obrers en el primer lloc, i de la porció intel·lectual de la classe acomodada en segon lloc. Ja que la propaganda no era de cap manera confinada a les cantonades o als auditoris de la metròpoli i dels grans centres industrials. Les Universitats d’Oxford i Cambridge mateixes foren explorades, per no dir atacades, en els vuitanta. Grups socialistes es formaren més tard; i, en la mesura que una política de permeació de la classe mitjana podia reeixir en afeblir la resistència del possible enemic, la Societat Fabiana ho va fer en aquest respecte. Un col·lectivisme raonable de tipus burocràtic, encara que basat en una democràcia política, passà gradualment a considerar-se com un estadi possible de transició pels més intel·ligents dels professionals i literats.
Quan els grans sindicats, aplegant-se, prengueren part i sufragaren les despeses de l’imponent Congrés Socialista Internacional celebrat a la Queen’s Hall de Londres, el 1896, semblava realment un avenç important cap a conduir l’aristocràcia obrera a fer causa comuna amb els socialdemòcrates de Gran Bretanya, en un esforç extenuant per construir un partit socialista genuí, que entraria en relació amb partits obrers similars del continent d’Europa i d’arreu. Però els anglesos es mouen lentament. No fou fins gairebé vint anys més tard que els sindicats i els llurs membres començaren a mirar els interessos industrials domèstics i exteriors des d’un punt de mira socialista. Sindicalistes eren, i sindicalistes romandrien: salaris, salaris superiors, ho podien entendre; menys hores amb el mateix salari semblava beneficiós – quelcom més enllà d’això ja no ho comprenien. Però des d’aquesta base estreta, i a través de pies resolucions a favor de la nacionalització de la terra i de l’educació secular, etc., els sindicats aplegaven nombre i influència, fins que gradualment sorgí una demanda d’acció política, i es formà el Partit Laborista, per donar expressió a aquest gran canvi d’opinió. Era sens dubte un canvi ben gran d’opinió, i un pel qual els socialdemòcrates sempre havien maldat d’aconseguir. Després d’uns anys d’organització i agitació, sempre conduïda amb una mena estranya de deferència amistosa vers el capitalista Partit Liberal, un nombre relativament petit de laboristes genuïns entraren en la Cambra dels Comuns en l’Elecció General del 1906. Però era clar com de poc s’entenia fins i tot llavors la posició real en relació a l’antagonisme de classe, en veure que la majoria dels membres laboristes foren elegits per negociacions amb les organitzacions liberals sobre vots, i el president del mateix partit obtingué tres quartes parts dels seus vots, com a candidat laborista guanyador, d’aquesta font. Amb tot, aquesta elecció fou considerada generalment com un pas endavant per als socialistes polítics; i en la celebració de la victòria dels membres laboristes en una gran reunió a Londres, la sala era decorada per tot amb banderes i lemes socialistes.
Malauradament, la política de retallada i moderació que havia estat adoptada en les circumscripcions fou seguida en el Parlament. Hauria estat impossible, amb tan sols trenta membres, d’haver realitzat mesures socialistes. Però si més no el fonament d’un nucli independent per a objectius futurs s’hi podria haver posat. Això, però, no fou fet. Tan sols qüestions d’interès sindical directe, en les quals els procediments legals ordinaris dels sindicats havien estat interferits per judicis de classe hostils en els tribunals, o sobre mesures de caràcter purament filantròpic de cap importància econòmica real, com el petit i ben limitat Decret de Pensions de Vellesa, el Partit Laborista mostrà un cert vigor, i llavors encara en cooperació de tot cor amb els liberals que, en tots els punts socials importants, eren els llurs enemics més perillosos en tant que els més insidiosos. És aquesta addició miserable al compromís, que rendeix tot principi i cerca tan sols petits guanys immediats sense cap valor real, que ha estat la maledicció de la classe obrera anglesa des de fa molts anys.
Això fou acompanyat, fins fa ben poc, d’una marcada susceptibilitat a la influència social de les maneres i to de la classe altament educada, juntament amb una deferència singular a aquelles «formes de la Cambra» que han estat especialment instituïdes i són mantingudes en benefici dels representants acomodats. Per mostrar com completament els obrers es pleguen a les antigues tradicions i antics prejudicis de les classes que tenen al damunt en contra, n’hi ha prou amb citar el fet que les Lleis de Caça, heretades de Guillem el Conqueridor i Guillem el Roig, encara romanen en el Codi Legislatiu, encara que és notori que no són tan sols monstruoses en elles mateixes, sinó que en encoratjar no cultivar la terra i en perjudicar cultius són econòmicament molt perjudicials. Amb tot fins i tot ara, en l’any 1920, no s’ha fet cap intent en la Cambra dels Comuns per aconseguir-ne l’abrogació amb Llei del Parlament! Membres del Partit Laborista que s’han abstingut d’atacar un abús social flagrant, que ha estat denunciat fins i tot per radicals no tenen òbviament cap sentit ferm dels llurs propis deures i responsabilitats.
Les mateixes afirmacions i crítiques s’apliquen al Partit Laborista reforçat, que aconseguí més de quaranta membres en les eleccions del 1910. Superficialment, eren decidits a la nacionalització en més d’una direcció, però la llur connexió fatal amb el liberalisme encara els impedia res que s’acostàs a una acció socialista independent. Al mateixa temps l’oposició vehement de la majoria de tot el partit, representada en la Cambra dels Comuns, a qualsevol preparatiu raonable a la política manifestament agressiva del govern alemany, afeblia la llur influència per tot el país. No tan sols això, sinó que l’obvi pro-germanisme de diversos dels líders reduïa gairebé a no res el poder del partit d’aturar hostilitats, en convèncer els estadistes alemanys que, malgrat les passes militars que Alemanya prengués, els liberals no gosarien de declarar la guerra i que, fins i tot si ho feien, serien agranats del càrrec per una nació indignada de comerciants i pacifistes.
Fou un error desesperat per part d’Alemanya, però una equivocació amb prou feines menys fatal per part dels laboristes. Ja que perderen l’oportunitat de negociar amb el govern el suport dels obrers, quan començà la guerra, a canvi de transformacions socials de gran abast; i foren agranats, amb la marea de sentiment nacional general, primer en la gran febrada de voluntariat i després en la conscripció, per confrontar el drenatge terrible d’homes necessaris per a una guerra mundial. Tot allò que trenta-tres anys de propaganda socialista assídua havia estat capaç d’efectuar en la nostra estranyament estòlida Anglaterra havia estat per preparar un tou Partit Laborista, que no podia ni tan sols aprofitar una oportunitat tan magnífica com la que es trobà pel camí l’agost del 1914. Una vegada més semblava com si, per madures que fossen les condicions econòmiques per a una coordinació col·lectiva i socialista, la ignorància dels mateixos assalariats fos impermeable a qualsevol il·lustració social. S’havia creat una atmosfera socialista per dalt i per sota, però cap pensament clar, o acció definida, havia estat avançada per resistir els problemes del moment.
En aquesta data, agost del 1914, quan Gran Bretanya primer la més important, i després, sempre en una escala relativament descendent, una de les tres potències industrials directores del món, les condicions socials eren abominablement dolentes, tan dolentes que de nou semblava meravellós que cap esforç organitzat, fos polític o pacífic, o violent i anàrquic, s’hagués fet per enderrocar-les. Ja que amb Londres com a centre el del món financer, amb la supremacia d’Anglaterra en la flota encara mantinguda, amb la riquesa derivada de l’Índia fluint cap al seus peus, i les produccions de les seues colònies en gran mesura sota el seu control, aquesta era en breu la condició social de la població:
Anglaterra tenia un nombre molt més gran de paràsits en relació a la seua població que cap altre país del món.
Anglaterra tenia una superfície més gran de barriades insalubres i dilapidades en proporció a la seua població com cap altre país civilitzat del món.
Anglaterra tenia un àrea més gran de terra bona per cultiu sense llaurar en proporció a la població a alimentar més que qualsevol altre país civilitzat del món.
Anglaterra pagava una remuneració més petita a la seua població treballadora en proporció a la seua riquesa total que cap altre país del món.
Anglaterra importava de sòls inferiors situats a milers de milles, sis setenes parts del blat necessari per fornir-se de pa.
Per què, doncs, pagava la pena que mentrestant els seus assalariats lluitassen contra Alemanya en defensa d’aquest estat de coses, quan Alemanya, malgrat el seu militarisme tirànic i el domini junker, tenia més cura de la condició física i educativa del seu poble que les classes governants de Gran Bretanya tenien amb els llurs assalariats i dependents? Perquè, com els anglesos veieren de seguida, el capitalisme dominat pels junkers seria pitjor que el capitalisme sota un sistema polític i social que aviat permetria que la darrera forma de dominació humana fos enderrocada. Aquest, en part conscientment, en part inconscientment, era el motiu que dugué els assalariats de Gran Bretanya al camp de batalla, on la classe parasitària i expropiadora, com a classe, amb certes excepcions, lluitava pel ‘manteniment de la pròpia supremacia’.
Durant vint anys ben bons abans de la guerra era clar per a tothom que conegués Alemanya, i llegís fàcilment diaris i revistes alemanys, que es feren preparatius per a una lluita a mort contra França i Gran Bretanya per terra i mar. Els nostres obrers foren enganyats en la creença que era impossible, perquè els nostres grans empresaris, banquers, i els rics en general, eren disposats a córrer el risc mentre guanyassen més riquesa. Per tant s’hi arriscaren. Els obrers, deixats sense preparació o entrenament pels representants polítics, lluitaren i guanyaren la guerra; i, si no hagués estat pels polítics, s’hauria guanyat com a mínim dos anys abans. Això els hauria estalviat a ells i a les llurs famílies incomptables sacrificis.
Però com la nació guanyà la guerra? Bandejant el capitalisme i la competència que havien explotat la comunitat en la pau, i prenent el control dels recursos de l’Imperi per tota la comunitat per als objectius de la guerra. Aquesta era una reversió completa de tota política prèvia. No retornar a la llarga i esgotadora lluita de vint anys contra Napoleó, res de la mena d’allò que es va fer a la Guerra de Crimea o a la Sud-Àfrica. En aquests dos casos, a banda dels grans tallers estatals de Portsmouth, Chatham, Woolwich, etc., establerts i mantinguts pel govern en un llarg període previ, la resta de la feina necessària fou feta per companyies capitalistes independents de tot control oficial. Encara que, també, al començament del segle XIX el Banc d’Anglaterra suspengué els pagaments en metàl·lic, no hi hagué cap ajut governamental directe als bancs privats. És clar que les condicions econòmiques eren ben diferents, però el contrast de mètode és de totes maneres remarcable.
Més remarcable encara fou que no s’aixecàs cap protesta contra el curs adoptat immediatament en l’esclat de la guerra. El govern era, de fet, impulsat a una acció estatal ràpida, per tal d’impedir que les finances capitalistes i la producció capitalista, així com la distribució, fes una fallida directa. L’administració era obligada a utilitzar crèdit estatal, control estatal i capital estatal per tal de seguir la seua política contradictòria de «mantindre el sistema actual» - el sistema capitalista-competitiu, és a dir - «existent». Això ho declararen oficialment com a llur objectiu. Si el control estatal i la propietat estatal fossen empreses per l’administració liberal i laissez-faire del senyor Asquith fou, doncs, perquè aquesta era l’única manera d’afrontar l’emergència temporal, mentre es preparava curosament un retorna a l’antic sistema «després de la guerra».
Així resultà que, el 1914, quan tots els polítics anglesos creien, o pretenien creure, que el conflicte amb les potències centrals seria una guerra curta, el ministeri en el càrrec començà a utilitzar poders estatals a una escala força inoïda. Primer deixà passar un crit de socors dels grans bancs accionarials de la Clearing-House. Tots els directors veien que si se’ls deixava completament amb els seus únics recursos, o bé haurien de reclamar el marge impagat de les accions subscrites en possessió dels llurs accionistes, rebre ajut estatal d’alguna forma, o entrar en bancarrota. Per què no se’ls hauria d’haver deixat prendre el prmer curs, que era l’adient, la forma empresarial de procedir, mai no s’ha explicat. Però, de fet, ço que ocorregué no necessita explicació. Les finances privades, com les representades pels accionistes, havien d’ésser propiciades. Així el govern de seguida concedí una moratòria contra el públic i a favor dels bancs. El legislatiu, per dir-ho així, s’afanyà a protegir, o a salvar de la bancarrota, institucions que havien pagat, i encara pagaven, forts dividends per acció, una gran part de la quantitat nominal dels quals consistia en capital no reclamat. Tan enorme és la influència d’aquestes grans institucions bancàries que la política governamental a favor dels llurs accionistes fou acceptada gairebé sense soroll. Pocs veien que es posava un fort argument a disposició de la massa de la comunitat, en el futur proper, en suport d’una reivindicació de la nacionalització dels enormes establiments, ara gairebé un monopoli, i la constitució d’un Banc Estatal que cobresca tot el camp llur d’operacions financeres. Simultàniament amb els bancs s’havia de tractar amb els ferrocarrils. Ací es manifestà de seguida que, si les diverses companyies eren deixades sense cap intent de coordinació, el transport bèl·lic no es podria realitzar efectivament. Així que el govern prengué el control, garantint a obligadors i accionistes, durant el termini de la guerra, tots els dividends i beneficis que havien guanyat prèviament! Aquesta fou una disposició extraordinàriament bona per als accionistes, la propietat dels quals certament ha estat gestionada en uns termes molt més avantatjosos que si la qüestió de la llur remuneració hagués estat presentada a un arbitrador independent. Però, tant si la disposició fou bona o dolenta, fou dissenyada per lliurar a l’Estat l’administració real dels ferrocarrils, en concert amb els accionistes, i sense concedir al poble cap propietat futura en els mitjans indispensables de transport que representen els ferrocarrils.
Un efecte seriós d’acceptar així el principi de control estatal sense aplicar-lo detalladament, i fusionar generalment les companyies, es veié en el malbaratament caòtic implicat per no unificar els vagons pertanyents a les diferents companyies, sinó deixar-los, de manera que vagons privats circulaven buits, ací i allà, per cap objectiu útil. Tot aquest embolic derivà de la manca d’inclinació del govern a aplicar plenament, a la pràctica, la nacionalització dels ferrocarrils que s’havia vist forçat a aplicar per adoptar-la parcialment en el funcionament real, i totalment en principi. El resultat d’això, en tornar a la pau, ha estat la reducció a gran anarquia de tot el nostre sistema de transport; i ha enfortit considerablement l’afirmació dels qui sostenen que tan sols la completa socialització resoldrà el problema. Òbviament els ferroviaris i els obrers en general, que ara demanen aquest pas cap a una profunda organització nacional, en interès propi i de la comunitat en general, no té res a veure amb la mala gestió que seguí a un control estatal ineficient. Amb tot, d’alguna manera, la feina necessària durant la guerra fou duta a terme.
La flota seguí naturalment als ferrocarrils. El transport, sota gestió nacional, d’homes i material bèl·lic per mar fou tan essencial com el transport d’homes i material bèl·lic per terra. Això fou admès de seguida i aplicat. Els drets de la comunitat foren reconeguts com a prioritaris davant dels drets dels armadors. Però ací de nou els nostres governants, mentre abandonaven el principi de les disposicions privades, no podien al començament percebre que aquesta contemporització és sempre una política equivocada en temps agitats. El govern noliejà tan sols 1500 dels vaixells més grans per a finalitats estatals. El resultat d’això fou que les taxes de càrrega pujaren a xifres inoïdes per als vaixells deixats sota gestió privada. A mesura que el noliejament públic s’estengué, això es féu més i més aparent. Però, tot i així, el control nacional, amb el qual els vaixells eren conduïts per compte públic, es demostrà com un estalvi immens per al públic, respecte la total confiscació per taxes excessives de càrrega a les quals altrament s’haurien d’haver sotmès per part d’armadors i les llurs companyies. Control nacional i propietat temporal resultaren no tan sols indispensables sinó generalment beneficioses. Les deduccions que s’extrauen d’aquest fet, en relació passes ulteriors en la mateixa direcció, se’n segueixen necessàriament.
Però si la banca capitalista, els ferrocarrils capitalistes i la flota capitalista demanava coordinació nacional, ni que fos per preservar els mateixos propietaris de la destrucció, les mines entraven en la mateixa categoria; i encara més ja que 300.000 miners de carbó es presentaren voluntaris per a instrucció i per anar al front molt abans que s’aplicàs la conscripció. El carbó, doncs, fou col·locat sota control nacional també, en ésser essencial a Gran Bretanya per al funcionament de totes les indústries i agències distributives. L’efecte d’això en els miners, com la nacionalització parcial en els treballadors ferroviaris, es veurà després. Amb mines i carbó, amb tot, com en altres qüestió, fins i tot els anti-col·lectivistes més decidits foren forçats a admetre que els afers de la nació tenien precedència, en la guerra, a tot dret privat o corporatiu.
Però el canvi no acabà ací de cap manera. És dubtós, de fet, si la classe dominant dels nostres dies comprengué l’efecte extraordinari que el pas següent en la direcció de la gestió i col·lectivisme estatals tingué en la ment de tota la població treballadora de Gran Bretanya. Aquest efecte, encara que gran, no es veié tan aviat com en els casos anteriors. No hi pot haver cap dubte, però, que l’acció del govern en prendre el control de grans fàbriques, i encara més en encarregar, estendre i posar a punt la millor i més nova maquinària o edificis, per a l’obra pública necessària, féu una profunda impressió. «Sí», homes i dones d’intel·ligència es demanaven, «tota aquesta transformació la pot dur a terme l’administració nacional per tal d’assassinar o mutilar homes en guerra, per què no hauria la mateixa maquinària nacional d’utilitzar-se, sota el nostre propi control, per mantindre tota la comunitat en pau?» Aquest pensament ha passat per un nombre creixent de ments, des de que la guerra arribà al final, quan aquests grans motors de la producció foren lliurats de nou a la classe patronal, per comptes de retindre’ls en mans nacionals per proveir de béns útils a tothom.
L’alteració en tractar amb la terra no anà tan lluny com en altres direccions. De fet, s’hi ha fet ben poc. Malgrat que en un moment de la campanya submarina, Gran Bretanya era a tres setmanes de la fam, el govern, en el qual prevalien les influències conservadores, s’estimà més incórrer en el risc de la gana de molts més que no pas fer cara a l’oposició de 30.000 terratinents que posseeixen l’illa, els pagesos capitalistes que cultiven el sòl amb l’ajut de treballadors agrícoles sense terra, i els armadors els interessos dels quals es vinculen a enormes importacions de l’exterior, en encoratjar el cultiu de terra en l’interior. Algunes petites millores es feren, i més terra, uns 2.000.000 d’acres, fou llaurada per fer front al perill amenaçador. Però les antigues lleis de caça, que havien conduït a menys i menys cultiu, encara eren en vigor, i es prestà poca atenció al fet que les rates consumien l’enorme quantitat de blat i gra representat per la suma de 20.000.000 de lliures anuals [1] – pèrdua que feia la població més dependent del blat dut des de fora. El poder dels pagesos que, malgrat ésser singularment deficients en destresa agrícola, mostraven una aptitud remarcable en prendre una forta càrrega de la població per llet, carn i blat, augmentà més que no pas afluixà. Per tant, el problema més difícil de tots, en el proper període de transició, roman pràcticament intacte.
Al mateix temps que aquests diversos experiments en administració col·lectiva – molta d’ella corrupta, malbaratadora i ineficient – eren realitzats a la força, la distribució d’aliments prengué una forma ben nova. S’establí un Ministeri d’Alimentació, al principi sota el control d’un botiguer múltiple, no directament interessat en fer que el nou departament tingués èxit. Inqüestionablement el va fer tot menys exitós. Però, quan l’attitud amenaçadora del poble obligà a l’adopció d’una política raonable, es nomenà un altre mena de ministre; i s’establí el principi que, en temps de guerra, si més no, els productors del país tenien a tota la part d’aliments que requerien, i que ells i les llurs dones i infants havien d’ésser considerats tan com fos possible sota una societat com la que encara existeix. Es feren esforços per controlar preus pel cost de producció; i cresqué contínuament l’opinió general que els especuladors que s’enriquiren amb un nivell sense precedents amb la guerra eren poc millors que pirates. Tot això va fer molt per somoure els fonaments de tota l’escola econòmica creada en interès dels mateixos capitalistes i especuladors.
Malauradament, en aquesta direcció semblantment, els administradors de classe mitjana refusaren d’adoptar una política definida que pogués conduir a una reconstrucció pacífica. A través dels Magatzems Generals Cooperatius, que condueixen el negoci en línies sense ànim de lucre, forneixen a més d’una quarta part de tota la població, i consisteixen en obrers que tenen control directe dels propis afers, el govern refusà dues vegades d’acceptar la llur oferta de posar tota aquesta bona maquinària a disposició de la nació, per a l’expansió dels mateixos principis en servei del poble en general. Com de lluny ens hauria dut això cap a un sistema cooperatiu general de distribució per comptes de competitius, i com de fàcil i beneficiós hauria estat estendre’l durant la guerra en producció a gran escala, és obvi. Però les influències d’altres classes eren massa poderosos com per permetre que la política d’estadista dels cooperadors de classe obrera fos acceptada.
Cert és que tots els avenços successius prèviament esmentats, i l’opinió general consegüent de l’època, ajudada del desenvolupament econòmic, han fet més per despertar en el poble un sentiment d’allò que agències col·lectives i cooperatives poden fer en benefici seu, sota el control de la comunitat, que el que molts anys de més propaganda socialista i laborista haurien estat capaços d’efectuar. La qüestió ara, fins i tot entre reaccionaris, és com el crit persistent de les masses per a condicions millors d’existències s’hauria d’encarar convenientment, i no com suprimir-lo directament.
Mentrestant, però, combinacions de classe obrera creixen a Gran Bretanya més ràpidament, i esdevenen més formidables que enlloc més. Continuaren agitacions i vagues per salaris més alts mentre els preus pujaven constantment durant la guerra. Tan sols s’evitaven dificultats serioses amb la rendició per part del govern davant de les reivindicacions sindicals, amb crides al patriotisme dels obrers, i fent entrar destacats sindicalistes a l’administració de la coalició. Aquesta política, però, ni aturà el creixement de les organitzacions obreres, ni ofegà aquella demanda ascendent de nacionalització i socialització de monopolis que havia estat llargament defensada pels socialistes. Ara més de 6.500.000 de sindicalistes, que ja no inclouen sols els artesans qualificats que formen l’aristocràcia laboral, sinó una gran porció dels treballadors agrícoles i treballadors sense qualificació de tota mena, expressen en el Congrés les aspiracions en aquesta direcció de més de la meitat de la població de l’illa. Des de l’armistici aquesta aglomeració poderosa del proletariat ha guanyat confiança en la pròpia força. Ni tampoc la fallida relativa el Partit Laborista en el camp polític ha disminuït la sensació que, tard o d’hora, el futur és dels obrers d’aquest país.
Res no ha ajudat més la llur convicció que la connexió més estreta recentment establerta amb el moviment cooperatiu. Considerats plegades, les dues organitzacions representen molt més de la meitat de la població de Gran Bretanya, i la idea present és que han de treballar harmoniosament l’una amb l’altra, de la mateixa manera que cooperativistes i socialistes de Bèlgica fan causa comuna en tota ocasió quan la lluita de classes s’aguditza. La importància d’aquesta consolidació d’interessos tan sols pot ésser desconsiderada pels qui són decidits a no reconèixer les condicions que els envolten. El fet que els cooperativistes conservadors hagen entrat en l’arena política, presentant-se a les eleccions amb allò que és per a tota intenció i objectiu un programa socialista, és un altre incident que mostra la tendència de l’època.
La inclinació de la gran majoria dels assalariats de Gran Bretanya ha estat la d’utilitzar l’acció política en interès de la llur classe, amb l’objectiu, a llarg termini, d’aconseguir el control directe damunt de les forces industrials de la nació. Això és cert avui. Però el fracàs del Partit Laborista per aconseguir el nombre d’escons als quals té inqüestionablement dret en la Cambra dels Comuns, si la Cambra dels Comuns s’ha considerar com a representació veritable del poble, ha prestat força a les afirmació d’un altre sector que fa via en els tallers, i generalment entre els assalariats més actius i descontents durant la guerra. Ha guanyat més terreny encara des de la pau, degut a la pobra demostració feta per l’element polític en la darrera elecció general, i la manca de vigor i iniciativa demostrada pels membres laboristes enviats a Westminster.
La política que afavoreixen aquests denominats extremistes és la de l’«acció directa». Això vol dir que, sempre que la classe assalariada siga suficientment organitzada i disciplinada, hauria d’emprar l’arma perillosa de la vaga general, ja no merament per aconseguir salaris més alts, però aconseguir la possessió de totes les grans forces industrials de la nació; aconseguint així una revolució social definitiva d’un sol colp, tant si el gros del poble, o fins i tot els mateixos sindicalistes, que són l’únic sector realment ben organitzat, són profundament preparats per a aquesta transformació completa o no. Això és indubtablement polític.
Tal com la formulen els seus principals defensors, cerca l’emancipació completa dels obrers, i de totes les altres classes, del domini del sistema capitalista, i la introducció del sindicalisme, el control de cada sector pels obrers units d’aquell sector – un pla que mai no ha estat ni tan sols parcialment pensat – o socialisme «gremial», que desplace les institucions socials existents. Com que l’acció directa, a través de la cessació de la feina en tots els rams més importants de la producció i distribució té propagandistes i partidaris fervents en tot país civilitzat, és bo de repassar breument els desavantatges vinculants a aquest pla de campanya, des del punt de mira dels mateixos obrers, en oposició als mitjans més lents, però aparentment més efectius, i certament menys provocatius, d’unió polític i ús educat del vot. Es pot assumir que, en tots dos casos, l’objectiu és el mateix: no l’aprovació de reformes pal·liatives sota el capitalisme, ni l’obtenció de salaris més elevats sota les circumstàncies existents, sinó l’establiment immediat d’una Comunitat Cooperativa o República Comunista. Això és, de fet, l’emancipació de tota la classe esclava salarial.
Cal assenyalar que qualsevol vaga general que s’haja intentat a Bèlgica, França i Suècia ha fracassat completament. Aquests no seria de cap manera un argument concloent en contra si fos l’única objecció. El Regne Unit difereix de totes aquestes nacions, i de qualsevol altra nació, com ja s’ha assenyalat, en un particular ben important. El conjunt de les classes treballadores d’Anglaterra, Escòcia i Gal·les són divorciades del sòl. No hi ha població pagesa conservadora com a tot arreu. En conseqüència, l’antagonisme econòmic del camp amb la ciutat apareix tan sols en els terratinents i grangers, que constitueixen plegats una proporció ben petita de tota la població. Els treballadors agrícoles simpatitzen i són impulsats pels mateixos motius que els assalariats de les ciutats. Si es convocàs una vaga general, doncs, amb l’objectiu de la nacionalització de la terra, entre d’altres coses, no hi ha raó per la qual aquests treballadors no fessen costat als altres.
No es pot dubtar, però, que si una acció directa prengués un abast tan ample com el que es contempla, que implicàs la cessació de la feina en les mines, en els ferrocarrils, en els molls, en les drassanes i arreu, això conduiria gairebé inevitablement a una guerra civil. Hi poden sorgir fàcilment diferències entre els mateixos vaguistes; ja que de cap manera no és segur que homes que són massa lents i despreocupats com per votar els llurs propis campions de classe desenvolupassen un desig amb tot l’ànima de lluitar per ells mateixos i la llur classe. La fam és suficient per convertir fins i tot els entusiastes de l’enderrocament en partidaris d’una dictadura militar. Cap govern, doncs, voldria o podria rendir-se tot d’una a una aturada tan organitzada de les funcions de tota la vida nació, sense un esforç desesperat, en el qual s’utilitzarien tots els recursos de la civilització. És aconsellable fins i tot d’amenaçar a recórrer a una tàctica tan desesperada quan l’alternativa de l’acció política és encara oberta? És bo arriscar-se a una derrota, que pot fer retrocedir, per tota una generació, aquell avenç constant cap a la més gran revolució econòmica i social que el món mai haja vist, una revolució que els aspirants a vaguistes són convençuts que ara és inevitable dins d’un període calculable? A més, si l’èxit fos garantir, és més difícil mantindre que conquerir, com el sacerdot egipci digué a Alexandre el Gran, si no es formula i es fa circular prèviament un programa sòlid de reorganització i administració. La reacció al fracàs després de la victòria seria terrible.
Amb acció política, per la qual els nostres antecessors lluitaren tan obstinadament, i per la qual a la fi hem aconseguit els mitjans efectius, hi ha molt menys perill de conflicte armat. Cada any que passa, tal com els esdeveniments es mouen avui, parla més i més decididament a favor de la llibertat econòmica i social dels obrers. Cada any hi ha menys i menys perill de reacció, si els obrers són únicament fidels a ells mateixos i obliguen els llurs dirigents a liderar. Tothora, a més, el poble aprèn com conduir els nostres afers nacionals i municipals i locals. En això la llur consolidació amb els cooperativistes ajudarà enormement. Si, a més, quan els obrers controlen una majoria dels vots intel·ligents de tota la població, i tinguen control damunt de la maquinària política, la minoria intentàs de mantindre la llur atrotinada dominació per la força, llavors la llur oportunitat de resistir en una posició insostenible seria petita de fet.
En breu, l’acció directa, malgrat que pot ésser útil en argument com a possible, l’acció política és una educació contínua i ensinistrament per a l’administració dels afers.
Totes dues criden per la millor organització possible dels obrers, com a classe que lluita conscientment per a la seua pròpia emancipació de la servitud econòmica, social i individual.
No hi pot haver cap evidència més clara de l’enorme avenç fet en les opinions dels obrers de Gran Bretanya, en els darrers cinc anys, que la discussió d’aquest punt crucial en l’actualitat per tot el país. La gran Vaga Ferroviària mateixa (empresa per a un augment salarial per als obrers de nivell inferior) – siga justificada pel comportament del govern, com pensaven els obrers ferroviaris, o forassenyada com a intent sobtat per fer passar gana a tota la comunitat en una qüestió de la que no tenia responsabilitat – mostrava, com l’opinió pública de la majoria dels assalariats mateixos proclamava, quina organització i disciplina perfectes havia assolir el sindicalisme. Bé, això acabà com acabà. Unes poques setmanes més tard els votants de Londres conqueriren els consells de districte amb els llurs vots; i troben, fins i tot després d’aquesta victòria remarcable i pacífica la gran dificultat de desenvolupar una administració municipal satisfactòria sota les circumstàncies actuals.
És una de les característiques d’un període realment revolucionari, com en el que hem entrat manifestament en tots els països civilitzats avançats, que els esdeveniments se seguesquen uns als altres tan ràpidament que és difícil de mantindre’n el pas. Així a Gran Bretanya, on en els darrers sis anys el desenvolupament havia estat més lent que en altres nacions, el canvi en la mateixa política governamental ha estat més ràpid que enlloc. L’acció administrativa prova d’atrapar el creixement econòmic i les concepcions laboristes. Fins i tot en la pau, per exemple, la compra i control d’aliments i la seua distribució, nacional i internacional, ha romàs en gran mesura sota gestió ministerial. La Societat de Nacions, per incoada i nebulosa que siga i és, es posà a la feina de seguir per introduir un codi internacional de restriccions a l’explotació del treball per la classe capitalista que, fins fa no gaire, hauria estat denunciat universalment per la minoria posseïdora de tot el món com a socialisme subversiu. Amb tot, amb prou feines s’ha elevat cap veu a favor de l’antiga política individualista competitiva de laissez-faire. Això és ben significatiu.
A la mateixa Gran Bretanya, no obstant una reacció temporal, el moviment general cap al col·lectivisme i el socialisme ha trobat expressió en cercles oficials fins a un grau que desenvolupaments ulteriors en aquesta direcció no es poden endarrerir gaire. La nacionalització de les mines recomanada per una comissió governamental especial; la nacionalització de ferrocarrils públicament proclamada com a inevitable per un ministre de gabinet; la nacionalització de la producció i distribució lleteres virtualment acceptada per comitè oficial rere comitè; l’esforç nacional per fornir cases per al poble sancionat per la Cambra dels Comuns; la nacionalització de l’autoritat i organització de la salut pública – totes aquestes propostes, malgrat que aturades, evadides o obertament repudiades per un govern capitalista, suposen el reconeixement, en un àrea ben ample, que els problemes del present i del futur immediat no es poden resoldre més que en línies nacionals – és a dir, col·lectivistes i socialistes. El fetitxisme dels diners i l’adoració de l’individualisme decauen inevitablement, fins i tot entre els agents polítics dels rics. Això en ell mateix és una evolució material i mental.
Tampoc no serà possible evadir les conseqüències d’aquest gran canvi. La pressió des de sota no es pot resistir permanentment, ni per xicaneria, ni per la força. Esbrinar precisament quina forma de transformació prendrà va més enllà de l’àmbit de la intel·ligència més previsora. Però el fet que tots els obrers organitzats de Gran Bretanya s’acosten dia rere dia més i més, amb els sindicats de masses i els cooperativistes en concert actiu amb finalitats socials i polítics, demostra concloentment, a tots els qui no són cecs d’odi, o distrets per l’avarícia, que ací, que ço que fins ahir era denunciat com a utòpic és ara l’única política pràctica per a la nació; a menys que la minoria posseïdora, embogida, decidís forçar una guerra civil. Res no és un signe més esperançador que aquesta malaurança pogués ésser evitada que l’admissió general que una administració laborista, compromesa amb la nacionalització i socialització, siga virtualment una certesa en un futur gens remot.
1. Consumien més del doble d’aquest valor el 1919.
CAPÍTOL
XXXI: La «Internacional»