Hi hagué tres grans i originals llibres escrits en el segle XIX. Els llurs autors foren un anglès, un alemany i un americà. L’Origen de les espècies, de Darwin, El Capital, de Marx, i Societat Antiga, de Morgan, constituïren una època en el progrés del coneixement i pensament humans. Malauradament, degut als prejudicis de la classe dominant en tots els països civilitzats en relació a la propietat privada i a la permanència de la família monògama, els dos darrers no obtingueren immediatament el reconeixement general que acompanyà la publicació del primer. Fins i tot ara, per exemple, es troben sovint americans educats que no reconeixen l’eminència de Lewis H. Morgan. S’han fet esforços persistents en totes dues bandes de l’Atlàntic per empetitir i tergiversar les teories econòmiques i exams històrics de Karl Marx, les obres del qual, de tota manera, són més estudiades avui que mai. És a dir que, ara, trenta-set anys després de la mort del llur autor, seixanta anys després de l’aparició de la seua primera obra important, Zur Kritik der Politischen Ekonomie, i gairebé el mateix temps des de la publicació del primer volum de Das Kapital, les teories i anàlisis de Mars no tan sols són àmpliament acceptades, com a fonament d’una doctrina econòmica sòlida, en el continent d’Europa, sinó que fins i tot en les nostres universitats angleses – sempre les darreres seus d’aprenentatge en considerar qualsevol idea nova d’economia política – les seues investigacions ja no poden boicotar-se amb comoditat. Sens dubte el fet que Marx fos un revolucionari actiu així com un pensador poderós, i un denunciador virulent de la paorosa inhumanitat engendrada pel capitalisme, l’esclavitud salarial i tot el sistema de producció pel benefici, afectà el judici dels campions educats de la classe que atacava. No pogueren separar la seua economia i sociologia de la seua propaganda i pamflets revolucionaris.
Examinant qualsevol societat humana en el llarg procés de la humanitat, des dels primers temps en endavant, trobam que, presa en la totalitat, és influïda i amotllada per la manera que els seus membres produeixen els aliments, manufacturen la roba, edifiquen i decoren les cases, construeixen els vaixells, i obtenen els grans o petits articles de luxe que desitgen. És a dir que el fonament d’una associació d’éssers humans és el mètode de crear i distribuir riquesa en el període quan examinam la seua constitució. Costums, lleis, religions, formes de culte, arts i cultura en general, creixen a partir dels mitjans de satisfer les necessitats col·lectives i individuals de la comunitat. Els membres de la societat en els primers dies eren ells mateixos tan completament part de tota l’estructura que acceptaven les condicions sota les quals naixien, i vivien en les relacions a les que eren acostumats des del naixement, ignorants, en general, d’on venien i cap a on anaven. El moviment dins de la societat o comunitat, si hi ha moviment, és completament inconscient. Homes i dones, sota aquestes condicions, són merament autòmates sensibles, guiats pels llurs costums socials i gairebé instintius. Les llurs relacions amb altres homes i les llurs famílies s´pon regulades, sense saber-ho, pels fets materials dels llurs entorns i herència social, que són incapaços d’entendre o de modificar conscientment.
Quan, però, aquestes condicions materials de produir i distribuir riquesa pateixen un canvi, llavors totes les altres relacions construïdes damunt dels mètodes previs de satisfer necessitats socials, a llarg termini, han de transformar-se també. Així les modificacions en condicions materials i mètodes de producció, no percebudes en l’època i acceptades inconscientment, actuen damunt la totalitat de les relacions humanes que constitueixen la superstructura sencera de la societat, en el cos de la qual han tingut lloc aquestes modificacions i canvis. Costums, lleis, institucions polítiques i totes les disposicions que es consideraven prèviament com immutables i permanents, ara s’han de sotmetre a aquesta alteració per tal d’entrar en harmonia amb les noves formes econòmiques. Una societat nova ha crescut en l’antiga, que en el seu temps ha de forçar la societat antiga a revolucionar-se, tant si els membres d’aquella societat ho desitgen com si no. Ço que havia estat prèviament avantatjós en general ara esdevé perjudicial. Ço que havia garantit la pau abans ara tendeix a engendrar guerra. Ço que era un conservadorisme agradable ara es demostra com un obstacle obstructiu o una reacció directa. Cap porció de les relacions humanes existents pot resistir permanentment el corrent de canvi, així comportat pel simple desenvolupament de les formes modificades de creació material de riquesa.
Així el procés continua d’era en era, de generació en generació, de vegades tan lentament que les formes del sistema existent semblen destinades a perdurar per sempre, de vegades amb una major rapidesa, però sempre molt gradualment. Cada era i cada generació successiva creu que les seus pròpies relacions socials continuaran com són, fins i tot quan les relacions materials de producció per sota les han condemnades com a obsoletes. Societat comunal, societat esclavista, societat servil, societat individual lliure, societat burgesa – totes excepte la societat comunal amb una gradació especial de classe, amb els llurs antagonismes mutus – cadascuna alhora es considerava com la darrera forma insubstituïble de la societat humana. Era alhora fútil i criminal, pensaven, per a les classes que representaven les noves formes econòmiques de provar d’enderrocar, o fins i tot alterar en gran mesura, les relacions socials existents. Així pensen els homes en referència a la societat burgesa, o esclavista salarial competitiva capitalista sota la qual vivim avui. Però ací, també, les relacions materials econòmiques han canviat, canvien i canviaran. Això durà inevitablement a una transformació de tota la superstructura social, com a conseqüència de la substitució amb noves formes de les antigues, de l’abolició de l’esclavitud salarial, i de l’establiment de la cooperació sense classes.
Aquesta és en general la doctrina del desenvolupament material de la història, o la teoria del determinisme històric, que tan àmpliament ha influït l’opinió dels darrers anys en el creixent moviment socialista. Els seus defensors més vehements han presentat aquesta teoria com la solució de tots els problemes de la societat humana: la pedra filosofal de tota investigació social. Però aquesta visió no es pot acceptar com cap explicació plena del desenvolupament humà. Ja que trobam que formes de producció en comunitats agrícoles, que romangueren intactes durant centenars i fins i tot milers d’anys, s’acomodaren a superstructures socials ben diferents. Així, a Xina i a Índia les principals formes de petita producció en el camp i en l’artesania són gairebé d’una semblança precisa. Amb tot, és difícil imaginar dos sistemes d’associació i govern més àmpliament diferents que els que subsisteixen en aquests dos grans i populosos imperis. A Xina no hi ha castes, cap credo fix i immutable, cap àmplia disseminació dels metalls preciosos a gran escala, gairebé educació universal i cap esperit guerrer. A Índia tot és completament diferent. Casta, religió, manca general d’educació prevalen, i les guerres eren més la norma que l’excepció, abans de la conquesta europea. Seria absurd dir que ací formes de producció governaven, bé directament o indirecta, la forma de la societat superior. Les mateixes formes resultaren en relacions socials ben diferents, i això no pas per un breu període sinó durant generacions. Il·lustracions similars i gairebé igualment colpidores es poden extreure del contrast entre Egipte i Itàlia, on, a banda de la diferència del clima, la mateixa petita cultura resultà en formes socials altament contrastades.
A més, tenim un exemple colpidor de la impossibilitat d’acceptar aquesta norma general en la posició de França i Anglaterra. Des del punt de mira econòmic, França és encara dues o tres generacions, si més no, darrera de Gran Bretanya. En conseqüència, el seu desenvolupament polític hauria d’ésser semblantment endarrerit. Però és ben a l’inrevés. França, amb una petita propietat pagesa controlant la seua principal indústria, l’agricultura, i encara en el primer estadi de la gran indústria fabril, és un bon tros per davant de Gran Bretanya políticament. La seua sencera constitució política és, de fet, adaptada a un desenvolupament econòmic molt superior al que ha assolit. Així doncs, malgrat que les formes econòmiques, heretades d’un passat antic, influeixen enormement i inevitable el desenvolupament humà i, en un període de ràpid canvi de formes de producció per sota, com els dels dos darrers segles o escaig, el conflicte entre aquestes modificacions i els mètodes més antic es reflecteix en antagonismes socials; amb tot les excepcions són tan marcades, en èpoques primerenques de la història humana, i s’estenen per àrees tan enormes de temps, que és impossible d’acceptar la teoria en el seu significat complet. Moltes altres circumstàncies a banda de les meres formes de producció han d’ésser considerades.
A més, hi ha un altre element important que s’oblida quan se’ns imposa la teoria monista purament material de la història. Així cal admetre que el progrés material general de la humanitat és inconscient. Fins ara els homes no han estat capaços, amb entendre profundament el curs de la llur evolució social, de predir el llur propi futur immediat i disposar plans científics per als nivells següents en el desenvolupament de la raça. Fins ara, és clar, del repàs dels capítols anteriors, que la humanitat ha estat dominada pel seu propi creixement inconscient. Però això no mostra que tots els moviments dels nostres ancestres han estat engendrats completament per causes materials o que totes les accions col·lectives han estat íntegrament divorciades dels motius psicològics, com sostenen els monistes extrems. Concedint fins i tot que causes econòmiques expliquen molts, si no la majoria, dels grans canvis en els afers humans i concepcions humanes, de totes maneres, quan la societat ha arribat a un cert nivell, la psicologia humana, corrent al costat del desenvolupament humà, té també en general la seua porció en moviments històrics. Sorgint de la societat amb les condicions econòmiques materials en funcionament, aquesta tendència psicològica exerceix la influència dominant durant períodes breus i, de vegades, relativament llarg. Hi ha grans episodis en la història en la qual cap manipulació concebible de la teoria material pot explicar-se sense prendre en consideració corrents psicològics.
En aquest sentit hi ha una similitud entre societat i individu. De lluny la major part dels processos de la vida humana individual són automàtics, i fora del control de la persona de qui pulmons, fetge, estómac, ulls, orelles, melsa, etc., fan el treball material independentment, en general, de la seua volició. Però fora d’aquest automatisme vegetatiu s’engendra un element psicològic en els mamífers superiors, que subsisteix en la nostra pròpia consciència, i té una acció reflexa damunt les funcions del cos del qual és ell mateix una funció superior, i apareix dins del marc de la ment i raó individuals, ja que parlam d’aquesta acció en el seu propi ésser. Aquest no és un element de l’animal humà fora de la matèria. Sinó que es relaciona amb la matèria en un sentit diferent del cor o dels pulmons, o fins i tot dels instints.
El mateix amb la societat. Les operacions menors de mera col·lectivitat en la societat són inconscients i involuntàries. Això era més així en el passat que no pas ho és avui. Però a través de la història hi ha hagut casos en els que grans nombres de persones han estat induïts fer coses que, els fossen beneficioses o perjudicials, justificables o injustificables per als veïns, no poden reduir-se a influències materials pures i simples. És a dir, en moments particulars, encara que el desenvolupament material continua com abans, la influència psicològica, siga quina siga i d’on puga sorgir, esdevé eventualment el factor dominant. Exemples de com el factor psicològic supera l’econòmic a gran escala no són de difícil observació. Del malai individual que embogeix de mania religiosa fins a l’ascens del gran religió mahometana hi ha un gran pas. El primer l’estigmatitzam com a demència temporal, l’altre és un dels episodis més grans de la història de la humanitat. Seria difícil atribuir-ho plenament o únicament a l’evolució material de l’individu o de la col·lecció de tribus. L’efecte de la religió de Mohammed fou tremend des del principi, i la seua influència, encara no esgotada, s’ha estès durant molts segles. Amb tot, en l’època que el fundador de la religió predicà per primera vegada la seua doctrina, els àrabs de raça pura vivien la vida que els llurs ancestres havien viscut durant centenars, o fins i tot milers, d’anys abans. Cap canvi no havia tingut lloc en les formes de producció, pastoral o agrícola, durant generacions. No se’n pot traçar cap en acció, quan el Profeta d’Al·là va fer la seua aparició. Certament, com a àrabs, no exercien cap gran influència en la història o el desenvolupament dels països veïns. L’antiga idolatria fetitxista i els antics costums tribals romanien com havien estat. Les gentes àrabs aristocràtics tenien encara el control.
Mohammed era un membre personalment empobrit d’una d’aquestes gentes aristocràtiques. El conjunt de totes les tribus àrabs, que s’estenia per un ample espai d’un territori de cap manera fèrtil, sumava poc menys de 15.000.000 d’ànimes, dones i infants inclosos. No hi havia res que mostràs que aquesta raça era disposada a un dels més grans moviments d’agressió i conquesta que el món mai ha vist; ni tampoc hi havia cap fonament econòmic que pogués explicar la prèdica i la difusió d’una nova i poderosa religió. Si mai en la història humana la fundació i promulgació d’una fe combatent fou l’obra d’un sol home, la fe de l’Islam fou obra de Mohammed. Ell mateix convertí primer la seua pròpia família – tasca gens fàcil – i llavors, malgrat dificultats estupendes, persuadí d’adoptar el mot d’ordre d’Al·là, l’únic Déu, i Mohammed, el seu profeta. Ja que Mohammed, malgrat que aplegà al voltant seu seguidors capaços i devots, no tingué cap Saül de Tars que prengués, organitzàs i filosofitzàs els seus ensenyaments. Tota la propaganda depengué d’ell mateix. No era una religió de saqueig al començament. Era un entusiasme cec, divorciat de qualsevol motiu econòmic o material, una fe que movia muntanyes. Tot l’enginy del món no acomodarà aquest desvetllament tremend dels àrabs a un pur determinisme material i històric.
Quan discutia la qüestió amb Plechanoff, potser el campió més capaç de la teoria determinista completa, defensava que el mahometanisme podria ésser una excepció aparent a la norma general que, amb un coneixement més ample, es podria harmonitzar amb la teoria marxiana plena i sense modificacions. Però aquesta és una assumpció ben generalitzadora. No tan sols el mateix Mohammed, sinó els mahometans, durant la primera època de victòries astoradores, maldaren tot el que pogueren quan l’element de guany material era completament eliminat, i sacrificaren la vida a Déu i al Profeta amb la consciència que en morir per aquesta causa el Paradís seria el llur botí etern. Però si això es concilia amb el determinisme històric, llavors mots i pensaments no tenen cap significat clar.
Ací tenim una influència psicològica i religiosa nítida i ben poderosa que, basada en un monoteisme exposat per un individu, que no feia cap pretensió d’ésser de cap manera més que un home, que no reclamava poders miraculosos de cap mena, i no tenia cap cohort de sants masculins i femenins que conduïssen els seus fidels en seguretat fins a l’Elisi, inspirà amb tot tant la seua raça amb una creença en la seua religió que no podien estar-se d’anar en endavant per propagar les seues doctrines amb exhortació, foc i espasa. Tan lluny dugueren la qüestió en aquesta base no-material que, en cent anys, havien conquerit regió rere regió molt més nombrosament poblada que la pròpia, de vegades amb habitants que, abans de l’arribada d’aquests fanàtics, s’havien demostrat ells mateixos guerrers vigorosos, i més ben equipats en la batalla que els mahometans que els atacaren i derrotaren.
De nou, podem prendre el moviment antagònic a aquest mahometanisme que arribà segles més tard. Pot cap home raonable sostindre que Pere l’ermità i els primers que anaren amb ell eren inspirats amb idees de la riquesa que aconseguirien reconquerint Jerusalem de l’infidel? La mateixa idea és absurda. Aquelles multituds que seguien l’il·lusionista cristià eren plenes de zel per la glòria de Déu i del Seu Crist – el Seu Crist que havia estat crucificat en la gran ciutat jueva molts segles abans, per tal de salvar-los del foc etern. Era un ultratge que aquesta Ciutat Santa, de la història de la qual sabien poc o gens, hagués d’ésser a les mans de l’infidel. Per tant sortiren de casa i periren a milers de fam i malalties abans que haguessen arribat a una desena part del camí cap a la llur destinació, on si haguessen, per un miracle, arribat, haurien estat escorxat com a béns. Aquests homes, dones i infants no eren impulsats a una missió absurda i ruïnosa per cap forma d’influència econòmica o material. Òbviament, eren tocats d’al·lucinació religiosa, exterior a tot desig de guany material. El determinisme històric no té res a dir en la qüestió. Coneixent tots els antecedents fins i tot, podem dir, en les primeres Croades, o en el cas de Mohammed, que podríem haver predit aquesta conseqüència immediata?
Ací, doncs, hi ha dos grans moviments que produïren un efecte enorme en l’època, la història dels quals és ben coneguda. Tots dos tingueren el llur origen, no en cap causa econòmica, o modificació en les formes de producció, sinó en influència purament psicològiques que, malgrat derivar de desenvolupament material, no es poden atribuir a una acció material en les ments dels qui prengueren part en les manifestacions religioses.
Tot aquest argument seria del tot innecessari, tret del fet que els monistes extrems del materials han aconseguit adeptes per al llur determinisme rígid que no resistirà el test de l’examinació. Per il·luminadora que siga la teoria quan s’interpreta correctament, per òbvia que semble, quan s’afirma tot d’una plenament que les formes de producció constitueixen la principal base de les superstructures socials, tota la concepció es posa en ridícul quan els seus partidaris refusen de reconèixer la veritat demostrable que formes similars de producció de vegades tenen governs completament diferents superimposats al damunt. Els fanàtics del materials divorciats de la ment són tan supersticiosos com els fanàtics de la ment divorciats de la matèria, i danyen la pròpia teoria quan afirmen resoldre tots els problemes amb aquesta única clau.
Però l’acceptació de la doctrina condueix a perversions estranyes de l’altra banda. Així els antagonismes de classe, que inevitablement sorgeixen de les relacions econòmiques tant de la societat moderna com de l’antiga, són sovint declarades com a inspirades per l’«ambició» i l’«odi». Mentre que és ben impossible que odi o amor puguen afectar el progrés de l’economia, no pas més que poden amb els problemes de matemàtiques. Cap home actualment, que llegesca sobre els patiments infringits als esclaus en les mines de l’antiguitat, o en les cambres de tortura legal dels tribunals de justícia, pot deixar d’horroritzar-se davant aquestes atrocitats; ni pot repassar els registres del tractament paorós dels infants en les fàbriques cotoneres de Lancashire durant la primera part del segle XIX sense una amarga indignació contra una classe que acumulava riquesa i adquiria poder social amb aquests pràctiques. Però la majoria d’homes de l’època no sentia cap indignació; i nosaltres mateixos som acostumats a crueltats practicades avui que els nostres descendents sentiran amb indignació al llur torn. La pietat humana no influeix més que lentament amb una pressió de la força econòmica a disposició de la classe dominant. Quan es posa fi a la crueltat rendible amb una ètica superior d’una societat que avança en una direcció, troba una sortida en una altra, fins que el temps és madur per a un enderrocament complet del sistema.
El desenvolupament humà, se’ns diu, és completament inconscient, i els homes en la societat no són encara millors que autòmates sensibles. Si, sabent tots els antecedents, som infal·liblement capaços de predir amb precisió la conseqüència immediata; si els antagonismes de classes, i d’individus com a representants de les llurs classes, són eterns sota les condicions existents de progrés humà; si els membres de la classe dominant del dia són, com la resta de la humanitat, únicament criatures de l’entorn en el qual naixen, creixen i s’eduquen; si, finalment, és impossible per a cap ésser humana d’elevar-se me´s enllà del període que el veu créixer i desenvolupar-se – si tot això és cert, com a monisme purament material, divorciat de la psicologia, tal com es declara, llavors, òbviament, no hi ha res moral o immoral sota el sol. Esclavitzadors d’antuvi, o els més implacables explotadors dels nostres dies, eren, i són, no pas més responsables de les llurs accions que taurons o al·ligators, tigres o boes constrictor. En conseqüència, és inútil, com a anticientífic i antifilosòfic, denunciar malfactors o glorificar sants. Jack l’Esbudellador i Sakya Mouni es troben en el mateix pla ètic; un Confuci o un Faraday no és pas millor que un Rasputin. Tots i cadascun actuen d’acord línies predeterminades disposades per a ell per l’entorn des del naixement, de les quals és impossible, donades les condicions anteriors, que divergesquen en cap moment. Òbviament tenim ací la controvèrsia de la predestinació i el lliure albiri transferides materialment del mer individu a la societat en general. Malgrat l’innegable corrent psicològic, i exemples individuals d’una ètica superior, no hi pot haver, segons aquesta visió, cap moralitat individual o social fins que la humanitat arribe a l’estadi on la influència col·lectiva i social siga exercida per la societat en general; les causes de la immoralitat, com les anomenam, separades de les condicions socials, materials i intel·lectuals, separen totes o gairebé totes les induccions a actes antisocials. Quan aquest nivell de desenvolupament material és assolit tot el problema de les relacions humanes serà revolucionat. Els Deu Manaments de nou seran completament «superats» com si ho haguessen estat si haguessen davallat del Sinaí en l’antic període comunal. L’ètica social, és a dir, serà col·lectiva i comunal, de la mateixa manera que propietat i riquesa esdevenen comunals i col·lectives. A més, sota aquest col·lectivisme social i comunisme cooperatiu, el desenvolupament material es reflectirà en la mentalitat de la societat. Un nou estat de la societat comportarà noves virtuts i nous crims. Però, per damunt de tot, amb l’home alliberat de la cura quant a les necessitats materials, la psicologia tindrà una influència creixent damunt de l’evolució social.
Això és del futur. Però se segueix que no hi ha cap influència psicològica o acció conscient, en un pla inferior, en l’actualitat? Podem afirmar que no hi hagut aquesta influència en el passat? Això seria acceptar la doctrina que, com els monistes extrems sostenen, que els homes en la societat són encara mers autòmates, que són íntegrament criatures de condicions materials que són impotents, bé individualment o col·lectiva, per modificar-les, o reaccionar-hi, i que, en conseqüència, no hi pot haver cap element psicològic conscient en existència en la societat. És a això que les afirmacions dels fanàtics del determinisme històric, incloent Kautski, quan són empeses als extrems, condueixen virtualment. Però això és directament contrari a l’experiència humana en més d’una direcció. No tan sols hi ha manifestament un corrent psicològic en els afers humans, sinó que guanya en força relativa, a mesura que la humanitat guanya en coneixement i consciència del seu entorn i processos. Tan sols així pot la societat amb els seus individus, i els individus amb la llur societat, de comprendre intel·ligentment i, en comprendre, guiar creixement i hàbil, si més no en part, el llur propi desenvolupament; amb el progrés asocial admès com a objectiu i finalitat creixent de tots. Siguen quins siguen els límits dels dos elements, l’evolució purament material i la influència psicològica, podem ésser incapaços en qualsevol moment de determinar-les, però és clar que la darrera no es pot negligir sense perill.
Un repàs d’història mostra que és ben impossible anticipar l’evolució econòmica amb l’acció violenta, o fins i tot accelerar enormement una transformació econòmica inevitable per aquests mitjans. Els qui ho han intentat, en general, dugueren al front ideals que mantingueren viva l’esperança, i enfortiren la determinació dels oprimits per aprofitar qualsevol oportunitat futura de revolta reeixida. D’altra banda, la pèrdua de dirigents amb coneixement, coratge i iniciativa en l’aixecament fracassat – i dirigents d’aquest caràcter són indispensables i no fàcilment substituïts – comporta un període de desencoratjament entre els supervivents; mentre que la forta reacció, que durant una època esclafa el progrés, pot ésser també el resultat s’aquesta fallida. En l’actualitat, quan, en tots els països econòmicament avançats, i particularment a Gran Bretanya, el sistema capitalista relativament breu fa pas manifestament a una administració col·lectiva i una producció i distribució comunistes i cooperatives, és més essencial que mai mantindre aquestes coses en ment.
CAPÍTOL
XXVIII: L’ascens i la caiguda del moviment cartista