Les grans potències d’Europa, no contestes amb l’enderrocament de l’imperialisme agressiu de Napoleó, feren l’error estupend d’imposar a l’imperi caigut la vella monarquia de reacció i incompetència. Lluís XVIII i la seua noblesa exiliada no havia après res ni oblidat res. Si haguessen pogut restaurar l’ancien regime i ressuscitar els ossos secs del feudalisme, ho haurien fet. Això era impossible. Però tot allò que foren capaços d’acomplir en aquesta direcció ho feren, a banda de venjar-se dels llurs enemics, i compensar els llurs amics per l’enderrocament. Amb tot, els monarques borbònics de la Restauració, amb tot l’afany de tornar al vell període, com si la Revolució no hagués tingut mai lloc, trobaren fora del llur poder tant restringir la influència creixent de la burgesia, com retornar la pagesia o els artesans a la llur posició de servitud. De totes maneres, el clergat i l’aristocràcia tenien més control que allò que era en avantatge tant per al poble, la Corona o, a llarg termini, per a ells mateixos. A mesura que els temps passava el descontentament creixia. Els resultats econòmics i socials de la revolució romanien molt més enllà dels ideals pels quals la massa dels francesos havien lluitat i caigut a casa i a l’exterior. L’empenta donada cap a l’assoliment de condicions superiors i més nobles romania: la llur realització semblava indefinidament postposada.
Això se sentí molt més sota Carles X que sota el seu predecessor. La creença del rei en el seu dret diví era profunda; i, com a retorn raonable a la Deïtat de la qual derivava la prerrogativa reial de governar sobre els seus súbdits, va fer el màxim per fer-los catòlics tan devots com ell mateix. El clergat recuperà molta de l’antiga influència; la llibertat d’expressió i la premsa foren tan restringides com fou possible; tan sols s’afavorí als ministres que s’abandonaren a les polítiques antidemocràtiques. Això no podia continuar. Els records de la gran revolució i el bé que havia fet eren encara frescos en les ments dels homes; la memòria dels seus horrors havia estat parcialment esborrada per les glòries de les victòries de Napoleó, i en part disminuïdes pel pas del temps. Hagués sonat o no l’hora d’un altre gran esforç cap a la llibertat, tothom podia coincidir que havia passat el dia d’una monarquia irresponsable, dominada per clergat sense escrúpols i una aristocràcia intrigant. París una vegada prenia la direcció en l’enderrocament d’una reialesa que tenia tots els desavantatges d’una usurpació intolerable, lligades a tradicions desgastades de santedat del domini hereditari. Tres dies d’impressionant lluita en els carrers de la metròpoli foren suficients, el juliol del 1830, per posar fi a la ressuscitada dinastia borbònica. Carles X i tots els seus descendents es trobaren perseguits fins a l’exili, del qual mai no poden esperar de retornar.
Aquesta derrota sobtada i completa de la monarquia inconstitucional i semi-despòtica no era sorprenent. Ja que, des del 1815, l’esperit del republicanisme, la democràcia, el socialisme i fins i tot l’anarquia havia crescut sota la superfície en totes les grans ciutat. Ço que fou encara més fatal per a la forma de reialesa admirada i sostinguda pel darrer dels reis borbònics de França, fou el fet que havia fracassat de propiciar la burgesia, que ara exigia no tan sols la substància, sinó l’aparença, del poder. Si Carles ho hagués reconegut, i actuat d’acord amb els desitjos d’aquell sector del país que era era, en efecte, el factor polític i econòmic més poderós, potser hauria mantingut el seu propi poder durant tota la seua vida contra les forces reals del progrés, de la mateixa forma que Lluís Felip i Napoleó III més tard ho feren durant un temps. Tal com fou, uní contra seu partits que un estadista destre podria haver separat; i la mateixa honestedat de la seua intolerància tan sols féu la seua caiguda més completa. Que, en tot cas, França no era madura per a la reconstitució de la República, utilitzada i després descartada per Napoleó, era clar per allò que seguí als «dies gloriosos de juliol» que tragué Carles de cap del seu torn. Si els republicans haguessen disposat d’un suport fort en París, les grans ciutats industrials i el camp, el camí del poder els hauria estat obert davant llur, fins i tot més clarament que no pas divuit anys més tard. Lluís Felipe, amb totes les seues considerables facultats i amb una carrera de cap manera discreta com a amic de la revolució, soldat de la república, un exiliat, un home de pensament i intel·ligència, no tenia cap gran onada d’entusiasme popular rere seu com la que, vint-i-tres anys més tard, possibilità Napoleó III, d’agranar fins al control de França com a president. Amb tot, esdevingué rei en el lloc del seu parent, amb poca dificultat i cap vessament de sang. La seua família havia estat durant dues o tres generacions la reialesa favorita de la burgesia, i el seu pare, amb independència de les mancances en altres sentits abans de la seua decapitació, havia estat, si més no, lleial envers els seus amics i companys conspiradors d’aquella classe, contra els partidaris de l’ancien régme. Louis Philippe heretà la tradició familiar, i ascendí al tron, per damunt de tot, com a rei burgès. Del 1830 en endavant jugà aquest paper, i tan sols aquest.
Era un home de pau, i mantingué la pau. Superà els aixecaments del 1834 sense incórrer en cap animositat forta, i esquivà les dificultats exteriors que fàcilment haurien implicar el seu país en una guerra. No hi havia res a dir contra el seu caràcter personal. Les relacions amb la dona i la família eren fora de retret. La classe que especialment afavoria feia diners constantment durant tot el regnat, i la contemplava amb satisfacció en l’acumulació de riquesa. La corrupció no era rara, i aquesta fou l’acusació principalment adreçada contra ell i els seus ministres al final del seu regnat. Però Lluís Felip era, segons sembla, personalment incorruptible. Ell mateix no va fer res seriosament perjudicial a la massa del poble i se li reconeixia universalment l’habilitat. No és cosa fàcil, fins i tot avui, amb tots els documents de l’època davant nostre, dir precisament perquè es desencoratjà per una crisi relativament menor, i fugí disfressat. Però la veritat sembla que no és que els revolucionaris reals, els que es posaren immediatament al capdavant des de sota, fossin preparats per actuar i que actuassen, sinó que d’alguna manera ell havia «avorrit» la burgesia parisenca i disgustat els artesans, i havia fracassat en atreure la pagesia al seu costat, i no havia estat capaç d’impressionar la nació sencera amb el sentit que ell considerava digne. No provocà odi, però no aixecà cap entusiasme. No tenia enemics, però no podia recolzar en cap amic. Havia mostrat capacitat abans d’arribar al tron, però tan sols demostrà una mediocritat assenyada un colp assolit. A cap home de l’època moderna se li podria aplicar el famós epigrama de Tàcit amb una veritat més manifesta que a Lluís Felip: Omnium consensu capax imperii nisi imperasset. És cert que els accidents no fan revolucions polítiques, però els donen l’oportunitat quan tot és disposat per a un canvi. I així é com la revolució arribà a França el 1848. Un foc atzarós contra una multitud per una companyia de soldats mal guiats, i el rei Lluís Felip marxà d’amagat de França com a «Mr. Smith».
Llavors començà el primer esforç seriós per assolir la conquesta de llibertat social i econòmic per al poble, d’ençà del declivi de la revolució del 1789 al 1794. Durant trenta-tres anys, del 1815 al 1848, la França revolucionària havia esdevingut la França conservadora – durant vint anys més, si comptam des del triomf de les forces reaccionàries en el 1794-1795. La gran empenta cap a la llibertat general en el veritable sentit havia arribat massa aviat per a assolir més que una realització ben parcial; la burgesia, que guanyà la seua pròpia lluita especial, era indiferent a tota la resta; la pagesia, ja no encadenada a la terra per vincles personals, sinó per lligams pecuniaris amb el mercat, havia esdevingut conservadora de pur individualisme; els assalariats i intel·lectuals parisencs eren, com sempre, molt més avançats que el país en general; els socialistes, amb tots ells llurs alts ideals i esplèndid entusiasme, no havien format encara un partit definit, ni tan sols a París, Lió i els centres industrials del nord, i eren contemplats amb malfiança i odi no tan sols per la població dels districtes rurals, sinó per la majoria de l’alta i baixa burgesia.
Amb tot, la darrera, amb els més progressius de la classe mitjana, formà l’aliança que expulsà el rei del tron, corregué a les barricades, llavors tan fàcilment apilades en els estrets carrers de la metròpoli, amb les armes a la mà, contra un enemic que de moment romania per terra, i reclamava mesures socials en nom de la població. Hi havia un munt de diferències fins i tot entre els homes de l’extrema esquerra, però en els primers dies, tot i moure’s des de diversos centres, actuaven envers un objectiu comú. Louis Blanc, Ledru Rollin, Albert i Arago s’uniren en l’atac amb el gran Blanqui, Barbes, Cabet i fins i tot l’anarquista Proudhon. Tan poc, però, coneixien els dirigents de la cúpula les forces que se suposava que comandaven que, quan arribaren a la formació d’un Govern Provisional, cap dels seus membres coneixia Albert, el mecànic, que era l’heroi de tota la classe obrera de París. Amb tot, els seus companys obrers insistiren que Albert fos acceptat de seguida com a membre del govern, tan completa era la confiança que hi tenien. Fou acceptat. Això els parisencs ho seguiren elegint-lo al capdavant de les urnes a la metròpoli de l’Assemblea Nacional.
Aviat es cometeren errors. El Govern Provisional mateix era una coalició de compromís, i tenia totes les febleses inherents a aquestes combinacions polítiques. Homes com Gamier-Pages, Marie, Flocon, Lamartine, no podien continuar durant molt de temps treballant d’acord amb els socialistes i radicals, especialment quan no podien ni tan sols coincidir en les reformes, administratives i socials, que calia adoptar abans que l’Assemblea Nacional fos elegida, i dipositar-les així davant d’aquell òrgan com a mesures definides per a confirmació, refús o modificació. El pla finalment adoptat de no tindre cap política governamental clara jugà realment en les mans d’insurreccionistes fanàtics, com Blanqui i Barbes d’una banda, i els reialistes i reaccionaris, que s’amagaven rere els moderats, de l’altra. No hi hagué cap administració oficial efectiva que tractàs les reivindicacions de la població que, amb un feixuc dèficit financer heretat de l’administració de M. Guizot, eren amenaçats amb la fam per sota.
Ço que els socialistes de reorganització, representats pel trio, Louis Blanc, Ledru Rollin i Albert, podrien haver efectuat, si haguessin tingut les mans lliures, és impossible de dir. Les propostes de Louis Blanc, tal com les formulà en les seues pròpies obres, es basaven en plans de cooperació socialista per a tots. Adoptà en el seu sentit més ple la frase de Morelly, tan habitualment atribuïda als anarquistes comunistes, però que certament no originaren: «De cadascú segons la capacitat, i a cadascú segons la necessitat». Aquests plans pràctics de cooperació de la classe treballadora en diferents departaments foren exitosos fins que foren irromputs per la burgesia reaccionària; però és dubtós si, fins i tot si els haguessen deixat sols, podrien haver estat permanents. Que els organitzadors i els empleats, que eren tots plegats obrers, haguessen assolit allò que feren, amb prou feines cap capital per començar, mereix el màxim crèdit. També és clar que Louis Blanc desitjava aplicar les seues mesures a una escala molt més àmplia, ja que sol·licità, quan la República havia estat constituïda pel Govern Provisional, que s’establís un complet Departament de Treball, amb un ministre responsable al capdavant. Això era un projecte d’estadista, que podria haver conduït a grans millores en l’organització i condicions d’existència de la massa dels obrers de les ciutats. Però la reacció ara guanyava terreny, i l’Assemblea Nacional havia esdevingut poc més que una aliança obstaculitzadora de la burgesia i dels seus dependents. Tan obvi era això que forní certa raó – encara que des d’un punt de mira tàctic amb poques excuses – a l’atac fet contra ella amb la força física per socialistes i seguidors llurs, organitzat per Blanqui, l’odi natural del qual contra la burgesia, i el desig furiós de destruir tot el sistema explotador, sovint el desvià en el judici i l’enfosquí en la seua intel·ligència remarcable. L’atac fracassà, i es feren esforços del tot deshonestos per connectar Louis Blanc, Ledru Rollin i la llur facció amb l’assalt. Aquesta falsa representació, així com el mateix intent, parlava contra els socialistes de tota tendència d’opinió, encara que no tinguessen res a veure amb l’esquema de Blanqui. De fet, el crit de «propietat en perill» fou de llavors en endavant elevat seriosament, i els pronunciaments anarquistes de Proudhon foren citats àmpliament com a prova a tots els graus de ciutadans pacífics, esforçats i respectables, des de banquers i capitalistes fins a professionals i petits botiguers, d’allò que els esperava si els socialistes i el llur proletariat es feien pas. Així, fins i tot abans que la República s’hagués afermat, es preparava el camí cap a poder suprem d’un dictador anti-socialista; i el sentiment de les províncies envers París, mai massa amigable, s’enutjà enormement. És aquest antagonisme entre la pagesia conservadora dels districtes rurals i l’idealisme brillant de la ville lumière la que tan sovint s’ha demostrat com a font seriosa d’agitació per a França durant el segle XIX.
Però, a més de tot això, una de les sèries més extraordinàries tergiversacions mai registrades en la història fou dissenyada, elaborada i triomfantment duta a conclusió, pels polítics de la burgesia dominant, per tal de desacreditar i danyar permanentment la reputació dels llurs oponents socialistes. Tot el món sabia que els socialistes constructius del 1848 desitjaven organitzar el treball dels assalariats en principis cooperatius, amb l’ajut de capital avançat per l’Estat, de manera que producció i distribució es poguessen establir en l’interès de tota la comunitat, sinó primàriament en benefici dels mateix obrers, i sota el llur control, sense benefici per a la classe capitalista. Era la mateixa idea que trobava expressió en la mateixa època a Gran Bretanya, a través dels plans de Robert Owen i alguns dels cartistes. El partit de Louis Blanc mai no amagà l’esperança de poder aconseguir-ho, amb l’ajut dels seus amics de l’anomenat grup de Luxemburg. Fou amb aquesta finalitat que es proposà un Ministeri de Treball; i fou perquè els partidaris de la burgesia temien que aquest departament conduiria a l’èxit de l’esquema a gran escala que derrotaren el suggeriment a l’Assemblea Nacional. Pensaven que comportaria l’anorreament de tota la llur maquinària favorita de propietat privada dels mitjans i eines de producció i tota la parafernàlia de l’explotació basada en l’esclavitud salarial. Aquesta fou la raó d’arrencar de socarrel el pla de cooperació estatal.
Que el projecte hagués pogut reeixir, fins i tot conduït fins a la plenitud, amb una bona fe perfecta i amb un capital ample, en aquella conjuntura particular, és dubtós. Probablement no. Però és ben indiscutible que ni un sol membre del partit socialista tenia el concepte cru d’aplegar un gran cos de treballadors, delitosos d’aconseguir una feina, que eren de capacitats diferents i d’oficis dispars, en un establiment, sota un cap, pagant-los a tots un salari inadequat per començar, i després pagar els qui sol·licitaven de treballar-hi, però no podien ésser ocupats, mig salari, tant si feien un servei útil com si no. Durant els divuit anys del regnat de Lluís Felip no s’havia fet res en benefici dels obrers pobres o per organitzar els desocupats, però s’havien presentat nombrosos plans, fora del govern, per tractar amb un problema creixentment difícil. Res, però, tan del tot idiota com això. Els socialistes no tenien capital d’enlloc per començar un projecte tan absurd, i cap organització estatal a la llur disposició que posar en moviment. Que era condemnat al fracàs era obvi des d’un bon començament. Amb tot, des d’aquella època fins ara, Louis Blanc, Ledru Rollin, Albert, i els socialistes en general, han estat responsabilitzats per la premsa capitalista de cada país d’aquests tallers nacionals de la República Francesa, amb els quals no tenien res a veure, directament o indirecta, de cap forma o manera. Fins i tot avui, quan la totalitat de les afirmacions falses ha estat exposada, i la veritat s’ha explicat una vegada i una altra, els Tallers Nacionals són presentats per demostrar la follia de tot intent de gestió col·lectiva en interès del poble.
Això sembla increïble; però els fets s’han aclarit força més enllà de discussió, no tan sols per part de Louis Blanc i els seus col·laboradors, sinó pel ministre que autoritzà l’empresa, pel director mateix dels Tallers Nacionals, i per registres contemporanis d’allò que es va fer. El ministre que emprengué l’elaboració de tot el pla fou M. Marie. M. Marie no tan sols no era socialista, sinó que era un dels antisocialistes més vehements de l’època, i mai no dubtà en declarar-se’n. El cap de tot l’establiment fou M. Henri Thomas, també un fort antisocialista, que escrigué un llibre encara existent que registrava el progrés de les obres. Tot això ho han de conèixer els autors antisocialistes que han utilitzat aquests Talles Industrials, establerts i mantinguts per homes de la llur opinió, amb l’objectiu de blasmar tot esforç socialista; amb tot la falsificació continua.
Però la caiguda d’aquest pla ximple o deliberadament sinistre – ja que molts eren de l’opinió que un pla tan fatu fou establert amb l’objectiu exprés d’impedir cap esforç raonable en la mateixa direcció – jugà un gran paper en els esdeveniments que seguiren. El balafiament de diner públic era relativament petit, però era prou com perquè servís d’argument entre els petits comerciants, i per enfortir la propaganda, poc després organitzada per totes les províncies entre la pagesia, a favor d’un govern fort i estable. Aquest nou govern garantiria legítimament feina remunerada a tothom, sense posar fi a tots els atacs a la propietat privada, protegiria igual els estalvis de rics i pobres, garantiria l’expansió del comerç i el creixement dels beneficis que tingueren lloc sota el darrer rei, sense la corrupció que amarava tots els departaments de l’estat, donaria a França de nou el seu lideratge just a Europa – seria, en breu, el domini no d’una república impotent i desacreditada, sinó d’una república genuïna, sota la presidència de Louis Napoleon Buonaparte, a qui s’havia permès de retornar a França com a ciutadà privat. Com Louis Napoleon i la seua camarilla d’aventurers sense escrúpols reeixiren en dominar la república durant la seua presidència, aclamats pel poble francès, i després en establir-se com a emperador amb un plebiscit aclaparador a favor seu, no cal tractar-ho. La burgesia poderosa donà la benvinguda a Napoleó III per la por del socialisme, així com els seus ancestres havien coronat Napoleó I per tancar la revolució. Era una reacció de nou de la pitjor mena. Però era una reacció basada en la voluntat del poble, i l’imperi burgès durà tant com el regne burgès de Lluís Felip. Fins i tot poc abans del seu enderrocament pels invasors alemanys el 1870, un altre plebiscit havia declarat que la gran majoria de francesos preferien Napoleó III, malgrat totes les seues errades, a l’establiment d’una Tercera República. França, que és la França rural, no era disposada a acceptar el lideratge de París, llavors fortament oposat a Napoleó, la seua dona i tota la camarilla. Calgueren les terribles derrotes i devastacions del 1870 per enfonsar l’Imperi.
Quan, el 1870, les notícies dels desastres del front arribaren a París no hi hagué cap pensament de reorganitzar l’Imperi amb una regència. El crit d’abdicació s’alçà immediatament. L’emperadriu s’acontentà de sortir sana i estàlvia de la metròpoli i de refugiar-se a Anglaterra. S’establí tot d’una una república i es formà un govern moderat o fins i tot conservador. Durant els darrers anys de l’Imperi el socialisme havia guanyat força terreny a París; i els partidaris, que mai no s’havien vinclat al despotisme imperial, que els esperits més actius havien conspirat per enderrocat, prengueren part en la nova administració.
Feia temps, en el 1847, que s’havia publicat el famós Manifest Comunista de Marx i Engels. Cap pamflet en temps moderns no ha tingut mai una influència tan àmplia i tan contínua. Fins i tot ara, setanta-dos anys després de la primera aparició del Manifest, és contínuament citat per socialdemòcrates i laboristes, el seu resum històric és generalment admès com a sòlid, i els seus pronòstics són verificats per tot el món. Els seus autors declaren clarament que en qualsevol país on preval el sistema capitalista, la darrera guerra de classes, la que es fa entre els esclaus assalariats i la burgesia – que amb els llurs paràsits ara posseeixen i controlen tots els mitjans per fer i distribuir la riquesa – és el gran tema que els obrers han de considerar. Que són econòmicament i social els successors hereditaris dels esclaus personals i dels serfs. Ara arriba el llur torn. Han d’unir-se per vèncer, no tan sols nacionalment sinó internacional. Amb ells, mentre passa el temps, tota la resta de la classe desheretada, com els petits botiguers i el proletariat intel·lectual, es veuran forçats a fer causa comuna per enderrocar el sistema salarial i constituir una república comunista. Per aquesta gran lluita els obrers de totes les nacions han de coaligar-se.
És clar, per l’exhortació concloent als obrers d’emprar el poder col·lectiu que llavors poguessen assolir, que els autors encara creien, quan el Manifest Comunista fou escrit, que «la força pot actuar com la llevadora de l’antiga societat prenyada de la nova», i que una minoria capaç, profundament educada i entusiasta, podria, en cert grau, anticipar els esdeveniments en benefici de tots per l’acció de força en cadascun dels grans centres industrials dels llurs països respectius. Aquesta concessió a la impaciència natural de la humanitat explotada, una vegada que entenem com els seus membres són esclavitzats pel capitalisme i el sistema salarial, va contra les pròpies teories dels autors. Però en el 1847 tota Europa era plena de noves idees, nacionals i socials, i la possibilitat d’una nova revolució francesa, més àmplia i més reeixida era en la ment de tots. Els cartistes predicaven vigorosament les llurs idees nacionals d’antagonisme de classe a Gran Bretanya; i més d’un dels llurs líders les idees pràctiques dels quals quant al creixement i la rellevància història de les relacions econòmiques sobre el sistema capitalista existent eren més elaborades i científicament establertes en el Manifest. Però la concepció d’un moviment internacional concertat, i una revolució en armes contra el capital, va fer una aparició pública als pobles d’Europa en aquell Manifest. En el 1848, però, tingué poca influència directa en els aixecaments continentals. En el 1870 la situació era diferent. La Internacional s’havia format el 1864 a Londres, i havia celebrat el seu primer congrés a Ginebra el 1868. Hi havia diferències agudes entres els diversos sectors dels socialistes llavors, com sempre després; però les teories marxianes tenien ja un efecte considerable, i eren acceptades en general per molts socialistes, que de cap manera no eren inclinats a adoptar l’attitud personal que Marx i Engels massa sovint adoptaven. Amb tot, la Internacional havia fet una gran impressió en el món, molt més gran que la seua força hauria explicat en aquella època (1868-1870). La classe capitalista sentia instintivament que el seu dret a la dominació, o fins i tot l’existència, era definitivament amenaçada per tot el món civilitzat, i les seues pors per al futur es traduïen en aprensió per al present.
Quan, però, caigué l’Imperi Francès i s’hi proclamà una república, no hi havia res de cap mena que indicàs que els socialistes triarien potser l’oportunitat més poc prometedora que els podrien haver ofert per intentar un moviment seriós a París, de part del proletariat, nacional i internacional. Tampoc no ho triaren. El poble de París, que havia patit totes les terribles proves de la fam durant el setge per l’exèrcit alemany, foren inicialment induïts a la resistència per l’intent del tot injustificable de l’element reaccionari del Govern Provisional de la metròpoli de desarmar les llurs forces ciutadanes. El mateix govern, llavors, desconsiderant el fet que el victoriós exèrcit alemany – certament cap amic del comunisme – encara vigilava i acampava al voltant de la ciutat, es llençava a una política que posava la Comuna de París en distinció amb la resta de França. Els líders del partit extrem llavors forçaren el ritme, sense conèixer el camí que havien de creuar.
Les llurs baralles els impediren d’assolir ni que fos un èxit limitat contra les tropes que M. Thiers aplegà per assaltar-los a Versalles. Si haguessen atacat aquestes tropes, abans que es consolidassen sota un generalat eficient, i vençut, els ciutadans de París podrien haver negociat en termes raonables amb els llurs compatriotes, que resultaren més tard ésser els llurs enemics més implacables. Per nobles que fossen els ideals dels caps de la Comuna, completament s’equivocaren en valorar la situació de fora, de la mateixa manera que sobrevaloraren completament la llur força a dins. No tan sols això, sinó que oblidaren el fet crucial de la llur posició. Oblidaren que la Comuna de París jugà un paper decisiu en el gran esforç contra el feudalisme en la crisi de la revolució del 1792, i abans que la reacció s’afermàs, precisament perquè París llavors, com fins a cert punt de nou en el 1848, tenia la simpatia i suport d’altres grans ciutats de França i, encara més important, de la pagesia i dels districtes rurals en general. Però, en el cas de la Comuna del 1871, no hi havia ni tan sols una solidaritat incipient. Ben d’hora en el conflicte esdevingué virtualment impossible una disposició d’acció comuna. París havia d’ésser autosuficient. Molts dels qui simpatitzaren amb les aspiracions dels comunistes veien des del començament que això feia la situació sense esperança. És per això que hi hagueren esforços extenuants per aconseguir uns termes de compromís davant la deplorable guerra civil entre el cervell i el cos de França. Però, degut a l’attitud intransigent empresa per totes dues bandes, aquesta intervenció ben intencionada fou vana. Durant els dies que passaren de març a maig el conflicte esdevingué més i més una lluita a mort entre el proletariat nacional i internacional i el poble, representat pels parisencs amb les llurs tropes municipals, i la burgesia, defensada per M. Thiers i el seu exèrcit fora de les muralles. Malauradament per a ells, els comunistes no pogueren tampoc desenvolupar un geni militar en qui tots confiassen – Cluseret, el més capaç que aparegué, fou constantment obstaculitzat per gelosies internes – ni un diplomàtic capaç que pogués concebiblement dur la pau. Així, durant dos mesos, el món contemplà una batalla el resultat de la qual era inevitable si continuava fins al final més dur.
El partit socialista de tot el món, així com molts assalariats que no eren socialistes, esperaven contra esperança que un miracle pogués salvar els llurs camarades fanàtics de la destrucció. La classe capitalista i la seua premsa de llavors gaudia de veure els comunistes conduïts així fins a un carreró sense sortida, amb els alemanys disposats a esclafar-los si, per cap miracle, aconseguien un avantatge temporal. Amb independència dels errors que es puguen haver fet i, malauradament per a la causa, en feren molts, ningú no pot discutir l’honestedat o l’alt idealisme de la majoria dels líders, o de la base que combaté en les barricades. Lluitaven per l’emancipació del poble treballador de l’organització sòrdida de la producció pel benefici, i la substitució per un sistema més noble per a tot el món civilitzat. Aquells dels comunistes que diferien més quant als mètodes eren d’acord amb la finalitat que volien assolir. Per tant, des d’aquell dia fins avui, els homes i dones que caigueren, durant la lluita, i després de la victòria de la burgesia, han estat considerats com a màrtirs per a la gran causa de la llibertat humana, econòmica i social. Les horribles massacres en les planes de Satory i arreu, amb les quals la burgesia celebrà el llur triomf, enfortiren aquest sentiment. Aquesta matança generalitzada s’adreçava no merament a venjar l’aixecament en els insurrectes sinó, com els trets a sang freda de Napoleó III contra la multitud en els bulevards, per terroritzar el poble revolucionari de París durant, al menys, una generació. Tan implacables foren aquestes immolacions d’homes i dones contra els qui sovint no s’havia demostrat cap crim, que un canvi de sentiment fou manifest fins i tot en la premsa capitalista. Al costat d’aquestes massacres, esdeveniments tan deplorables com l’assassinat del general Thomas i el sacrifici de l’arquebisbe de París i altres hostatges, dels quals els dirigents comunistes no foren responsables, empal·lideixen en mers incidents. Però foren incidents que, juntament amb els atacs incendiaris, foren emprats durant molt de temps per inflamar l’opinió pública contra tots els qui sostenien i expressaven idees socialistes.
Ço que va fer tot l’aixecament més lamentable fou la força i la feblesa demostrada pels comunistes quan tenien París completament a les mans. La llur força la mostra l’absència completa de corrupció, en la llibertat perfecta per tothom que es mantingué durant la llur administració, en la parsimònia gairebé excessiva dels caps de departament en la llur pròpia despesa personal, i en la gestió força admirable, no tan sols de tota l’obra municipal de París, sinó d’altres qüestions civils que caigueren en el llur àmbit. Segons el testimoni d’estrangers conservadors de mitjans i educació que coneixien bé la capital francesa, mai París fou tan net, tan ordenat, tan excel·lent governat en aquest sentit com durant el breu període de la Comuna. Els electes dels treballadors mostraren en aquest respecte el sentit més elevat de responsabilitat. La feblesa la demostraren en adherir-se encara, quan eren al poder, a alguns dels prejudicis més estrets de la burgesia contra la que s’havien revoltat. Anaren fins el punt de confondre el respecte a la propietat privada amb la veneració per a la santedat dels fons públics i absolutament necessaris. Així quan 60.000.000 lliures en or i una enorme reserva d’argent eren dipositades al Banc de París van manllevar realment una escurrialla de 40.000 lliures als Rothschilds. Ço que podrien haver efectuat en subornar els llurs enemics amb aquestes acumulacions enormes, especialment d’entrada, no ho arribaren a considerar.
Però l’error més gran fou llençar-se directament al conflicte. Una lluita desesperada d’aquesta mena és precisament allò que hauria d’evitar la classe oprimida, fins que a la fi hi hagués una perspectiva raonada d’èxit immediatament al davant, i s’hagués formulat una política completa. L’emancipació dels obrers del món no pot ésser aconseguida per lleves mig entrenades, amb cap comandant adequat, amb administradors civils quie no veuen més enllà de superar els problemes del dia. Alts ideals demanen la capacitat i la previsió més elevades, amb un judici fred de la situació, per garantir-ne la realització. La derrota en aquest punt no hauria d’arriscar-se amb lleugeresa. Quan s’hi incorre, comporta un llarg i seriós desencoratjament. Ja que els dirigents imaginen que el capitalisme pot ésser enderrocat abans de l’època i sota circumstàncies impossibles, amb l’autosacrifici gloriós i un heroisme magnífic però desorganitzat, en una espècie de martiri que implica la ruïna temporal de la causa. Dirigents que actuaren segons aquests principis, doncs, amb perfecta honestedat i la millor de les intencions, sincers en la fidelitat a la humanitat. Ja que de dirigents sempre n’hi haurà; i la pèrdua o exili dels millors d’ells suposa un retrocés dels principis pels quals lluiten. No tan sols els fracassos de la Comuna de París feren retrocedir tot el moviment d’educació i acció política durant, si més no, vint anys, sinó que, cinquanta anys després, les calúmnies i deformacions, que han estat acumulades injustament, però plausible, damunt dels seus campions, parlen contra els apòstols del socialisme d’avui.
La veritat, d’altra banda, és que, per trista que haja estat la campanya dels comunistes des del punt de mira dels obrers, per perjudicial que fos el seu fracàs inevitable per al moviment general, i fatal fins el present per a la Internacional, que fou responsabilitzada de l’intent, els veritables criminals foren els estadistes i generals de la burgesia. Amb el llur intent il·legal de desarmar els defensors de París s’equivocaren plenament d’entrada. Amb la llur crueltat repugnant i injustícia vergonyosa es cobriren d’infàmia al final.
CAPÍTOL
XXV: L’ascens del capitalisme anglès