El sistema feudal en el continent d’Europa sorgí doncs de l’anarquia d’invasions inacabables i implacables, el trencament de tota llei i ordre, el creixement de bandes de brivalls que rodaven pel país a la recerca de botí, i la consegüent inseguretat de treballadors de tota mena. En considerar els terribles retrocessos del feudalisme i la condició miserables dels serfs i vil·lans en moltes de les finques feudals, som disposats a oblidar o minimitzar l’estat de coses que precediren la seua fundació i organització. Per a gran part de l’Imperi Romà en decadència no hi havia seguretat permanent quant a la vida i propietat. Els habitants del camp i la ciutat eren sempre en perill de massacre, rapinya, incendi i ultratge de tota mena. No hi havia límit quant als horrors que els podien caure. Els llauradors de la terra eren completament a mercè d’hores de bàrbars i salvatges semi-civilitzats de fora, així com de bandes menys registrades però encara més paoroses de mercenaris de dins.
Naturalment cercaven, doncs, d’aconseguir protecció de certa mena. Ni el mateix pagès ni la seua família era ensinistrada per al servei militar o en posició de resistir rufians estrangers o domèstics. Els seus veïns eren tan poc qualificats per defensar els seus com el seu propi poble. Eren tots, de fet, impotents, i no hi havia cap institució en existència a la que poguessen cridar en ajut. En conseqüència, dirigents acostumats a la guerra i dedicats al servei militar, que aplegaven al voltant grups de combatents, vinculats a ells per l’èxit en el camp o per un botí remunerador, quan s’establien en fortaleses crues, castells o cases fortificades, eren capaços de donar als treballadors de tota mena una garantia d’una certa seguretat. Fins i tot les pitjors formes de domini militar personal disposat entre els senyors combatents, amb els llurs vassalls i els llurs vil·lans, semblaven preferibles a les possibilitat il·limitades d’ultratge perpetu que amenaçaven constantment els qui no tenien aquesta protecció. Contractes d’obra, servei i vassallatge, encara que incloguessen certs drets que ens semblen abusius i cruels en un grau elevat, eren superiors a l’anarquia que prevalia anteriorment. Fins i tot el dret de la primera nit i la mànega, que en eres posteriors promogué un ressentiment tan amarg i raonable, sembla menys horrible quan retrocedim en la imaginació al període que motivà aquestes disposicions tan inhumanes, i concediren a una minoria brutal i ignorant una supremacia en la qual els eclesiàstics més o menys cultivats participaren alegrement.
Fou en el seu origen, i durant molt de temps després, un sistema social monstruós, que en poc, si en res, avançava l’esclavitud personal que substituïa. Però a partir d’ell podia sorgir una constitució més suau i més civilitzada, i ho va fer. Els horrors del senyoriu feudal, amb la seua cavalleria, foren fins el límit tan grans en molts sentits com els grans propietaris de terra i esclaus que en foren predecessors. No fou del costat bo i romàntic de la dominació feudal que vingueren els canvis ulteriors. Ni, com els esdeveniments posteriors demostraren clarament, era possible que aquestes transformacions es realitzassen sobtadament. Com amb l’esclavitud romana i el drenatge romà de riquesa sense retorn des de les províncies, les causes econòmiques i socials de sota afectaren la permanència de tota l’estructura. Quan la base fou somoguda la societat sencera fou modificada. L’enderrocament d’allò vell, i la constitució del nou desenvolupament sorgí d’aquesta modificació. La força per ella mateixa no podia realitzar una profunda transformació en cap país fins que, degut a circumstàncies econòmiques, que no eren necessàriament canvis crucials en les formes mateixes de producció, havia crescut gradualment una nova classe. Aquesta classe fou gradualment capaç de defensar-se i lentament adquirir una posició social contra les institucions gastades de l’antiga supremacia. Intents prematurs des de dalt d’anticipar el curs d’evolució resultaren completament fútils.
La inclinació natural dels historiadors de l’escola individualista d’exaltar irreflexivament el poder de grans homes induí fins i tot Gibbon a assignar massa importància a la carrera de Carlemany. Un gran home pot ajudar a accelerar una mica el ritme del corrent del seu període; pot fins i tot aturar l’anarquia durant un temps i dur ordre temporal a partir del caos. Però que, en dies de capgirament i conflicte, qualssevol homes o conjunt d’homes puga permanentment avançar o aturar seriosament la tendència general s’ha demostrat com una il·lusió amb tots els ensenyaments de la història. Això és cert quan no hi ha esdeveniments externs imprevistos que compliquen i confonguen la situació. Però quan al desordre intern se li sobreafegeix una anarquia promoguda des de fora, ni el cervell més capaç que mai haja funcionat pot assolir el seu objectiu, o establir una política contínua. Carlemany intentà de reorganitzar els territoris separats i desordenats de l’Imperi Romà d’Occident en quelcom que s’acostava a un poder cohesiu i legalment constituït. Reeixí parcialment en vida, i ha estat per això universalment aclamat com a governant assenyat i previsor. Però com de poc duradora fou la seua influència, i com de petita fou la massa de gent en els seus dominis beneficiada pel seu ample estadisme imperialisme, és aparent per allò que seguí immediatament a la seua mort.
Totes les forces elementals de caos social i industrial esclataren amb més persistència que abans. La tirania i crueltat de la majoria dels senyors envers els llurs dependents romangué inobstaculitzada. Conflictes intestins entre membres de la casa reial eren reproduïts fidelment entre els nobles. Tota combinació eficient contra les incursions de pirates, saltejadors, musulmans i hordes bàrbares fou feta doncs impossible. Normands, àrabs i huns encara continuaven les llurs ràtzies i devastacions per tot l’Oest. Els normands a França i Alemanya foren per un temps els més formidables dels tres conjunts d’invasors. Atacaren, massacraren i saquejaren tot Rin amunt i els seus districtes annexos; cremant les petites ciutats i viles pel camí, i recollint un botí considerable de les abadies, monestirs, convents i castells que saquejaren. El feudalisme semi-organitzat no tenia forces capaces de resistir aquestes tribus implacables. Afanyant-se amb la flota de remers des del nord, aquests llops marins al mateix temps remuntaren el Sena, duent a terme el mateix programa de massacre i saqueig aparentment sense sentit. Després d’haver saquejat les viles i chateaux de la rodalia com feren a Alemanya, després prengueren i espoliaren París. Els nombres d’aquests pirates escandinaus eren relativament petits, però el llur coratge i ferocitat eren grans.
Però allò que donà importància especial a aquestes i moltes altres expedicions reeixides era que sovint el poble comú en els districtes envaïts, furiosament ressentits contra els llurs propis enemics domèstics, els cavallers francs, que havien format part de l’onada prèvia d’exterminadors i colonitzadors, i els opressors eclesiàstics que compartien el saqueig, feien causa comuna amb els assaltants normands, aprofitant l’oportunitat de venjar-se terriblement dels llurs perseguidors. Tallar mans i peus, esbudellar, cremar vius i torturar perllongadament, pràctiques familiars de l’aristocràcia d’alt naixement d’expropiació i saqueig damunt dels llurs serfs i vil·lans, foren infligides per aquests mateixos serfs i vil·lans, que alegrement reberen els normands com a amics i aliats. S’aplicà així una justícia ruda en França, Alemanya i arreu, així com esclaus romans s’havien venjat de vegades dels llurs amos quan, amb les invasions bàrbares, en tenien oportunitat.
Història i tradició expliquen de molts casos quan, sota els febles successors de Carlemany i després, la pagesia, que no veia cap esperança d’alleujament de la vida de treball i misèria a la qual era condemnada, prestà ajut i informació que permeté els assaltants de capturar ciutats i fortaleses que altrament haurien resistit reeixidament. Però aquestes massacres privades d’una banda, per revenjar torts terribles de l’altre, no tingueren cap influència directa en millorar la condició de serfs i vil·lans. Ja que els nous invasors en França aviat deixaren d’ésser mers invasors; es casaren amb les famílies franques més altes, de la casta reial en avall, i esdevingueren explotadors i opressors permanents com els magnats feudals amb els quals s’havien aliats. Uniren doncs forces contra el poble comú amb els llurs predecessors; i no trobaren cap dificultat en abraçar la religió cristiana, que en aquestes qüestions de dominació de classe sempre resultà ben adaptable.
L’Església Catòlica, que sense mereixement s’ha atribuït gran crèdit per millorar la situació dels pagesos, com per emancipar els esclaus personals amb fonaments igualment invàlids, fou una dels terratinents més grans i extravagants. La condició dels serfs i vil·lans en les finques dels prínceps de l’Església era tan dolenta com era en la dels nobles. Les llurs possessions eren enormes, com es veia clarament en l’època de la revolució francesa. Les propietats que pertanyien al Bisbat de París en el segle X eren acuradament catalogades per l’escriba oficial d’aquella època. Excedeixen en valor i extensió les enormes possessions del gran milionari romà, Àtic, i la seua riquesa en diners, terra i esclaus s’escampava en una àrea molt més ampla. Finques, viles i pobles en tots els departaments de França aportaven grans ingressos. S’estenien per la millor terra del país, amb més de vint mil serfs. El gran potentat eclesiàstic, que retenia una gran proporció de la riquesa per al seu propi ús, senyorejava damunt dels seus pars llecs amb una dosi d’arrogància mai exhibida pels sacerdots més orgullosos del paganisme. Quan un d’aquests bisbes havia d’ésser entronitzat de nou, el rei de França, Charles le Sot, amb l’ajut de la més gran de la seua noblesa, dugué la llitera daurada que el conduïa del seu palau fins a la catedral. Però els milers i milers de serfs que fornien a aquest ric representant del Fill del fuster amb la renda enorme que extreia personalment de les seues finques no era ni un bri més ben situada que la mateixa classe que treballava la terra dels nobles coetanis. Calgueren més de vuit-cents anys per alliberar el poble francès ni que fos parcialment d’aquesta usurpació intolerable de l’Església, quan les terres de bisbes i senyors feudals foren tractades conjuntament.
Ben lentament els esdeveniments se succeïen en la la llarga i penosa processó de misèria per a la massa de treballadors. Segle rere segle Europa era exposada a un setge perllongat de nord i sud i d’est i oest. Tan aviat com un conjunt d’intrusos havien estat expulsats, o se’ls havia permès d’assentar-s’hi, que una altra horda igualment ferotge prenia la cantarella de saqueig i matança. I, com si no hi hagués prou a fer a casa, tan aviat com començava a desenvolupar-se un ordre a partir d’aquest caos una successió de croades absurdes per a la Terra Santa, en la qual vides i riquesa eren llençades sense cap bon sentit, confonia encara més la confusió. Senyors feudals, cavallers i vassalls, que podrien haver estat d’una certa utilitat en les llurs finques ni que fos en la consolidació de les llurs relacions brutals amb els propis dependents, entraren en deute, esclafaren els llurs vil·lans i serfs i la gent de ciutat com pogueren avinentment maltracar-los amb les llurs exaccions, i partiren cap a les guerres en Palestina i Àsia Menor amb els fons així acumulats.
El miracle és que la humanitat a Occident mai assolí en abstreure’s d’aquesta llarga concatenació de calamitats, que es feien més insuportables amb la intolerància maníaca i les supersticions sanguinàries que les acompanyaven. Que la classe més oprimida de totes fos capaç en períodes de revenjar-se localment, fins i tot sense l’ajut d’invasors estrangers, és segur. Però revenja i repressió no contribuïen alternativament gens ni mica al progrés social. Això arribà lentament, gairebé invisible, per sota de la superfície d’aquests conflictes anàrquics que, crispats per la fúria religiosa, com en el cas dels albigesos, hugonots, lol·lards i d’altres, conduí a massacres de la pitjor mena. Clarament, si els homes d’armes que foren culpables d’aquestes atrocitats directes – no confinades al bàndol ortodox o catòlic – s’haguessen unit per atacar els llurs amos, ràpidament s’haurien guanyat el dia. Però els hauria permès això d’accelerar la llur emancipació econòmica i establir un nou sistema? La resposta és tan sols un franc no.
No fou per accident que el sistema feudal, amb les seues complexes disposicions personal, durà més de dues vegades que l’Imperi Romà. Els usatges i costums locals, que concedien als senyors drets de justícia i de poder gairebé absolut dins dels límits dels llurs feus, foren oposats per l’autoritat central, o per allò que en romania, a tot Europa. Però les necessitats locals resultaren més fortes que la sobirania centralitzada. El senyoriu feudal des d’alt i el vil·lanatge i servitud des de sota perduraren molts segles, amb tota la crueltat i l’horror que els acompanyà, en no haver cap institució disponible que en pogués ocupar el lloc. El rei o emperador no infreqüentment afavoria el poder creixent de la burgesia en els seus primers dies com un mitjà de sostindre el seu propi contra el poder establert més gran dels seus nobles. Però quan ciutats independents o aliades es feren riques, i capaces d’afirmar la llur llibertat municipal, tant el rei com la noblesa eren prou disposats a fer causa comuna contra elles. I tots els estrats superiors de la societat, fora de les repúbliques reeixides d’Itàlia i algunes de les ciutats mercantils alemanys, consideraven els vil·lans i serfs i ciutadans de grau inferior com poc millor que bestiar humà, com els llurs ancestres els esclaus eren considerats abans d’ells. La minoria ben petita dels senyors que es comportaven bé envers el poble de les llurs finques no podia contrapesar la majoria curta de vista que ben sovint saquejava la llur pagesia fins que aquesta deixava de fornir els llurs amos amb la riquesa que exigien. A més, molts d’aquests nobles eren ells mateixos no millor que lladres i bandits, que empraven els llurs castells fortificats com a centres on podien aplegar i ensinistrar rufians per atacar els llurs veïnes, despullar viatgers i oprimir la pagesia que podria haver cercat protecció en ells. Aquest estat de coses fou en període força comú a França i per la major part d’Alemanya. Quan, però, prevalia la pau, excepte per període relativament breus, la població agrícola sense pertorbacions aviat restaurava la prosperitat de la regió pacificada. Tampoc els aixecament esporàdics de la pagesia contra l’opressió local interferiren amb aquest creixement satisfactori, allà on regnava una seguretat moderada. La descripció de Froissart del país al voltant del Marne, poc abans del gran esclat de la Jacquerie, mostra que la contrada era en una condició de floriment, malgrat que França passava per molts problemes abans de l’aixecament.
El país dels albigesos també, en l’època que fou atacat, saquejat i devastat i amb la població massacrada per intolerants catòlics, era una contrada en floriment. Altres regions que escaparen durant un temps dels horrors de la guerra i la rapinya de la pau tingueren períodes de prosperitat; ja que no hi ha res més remarcable que la manera amb la qual la pagesia francesa durant tota la història s’ha posat a treballar, sempre que se li oferia l’oportunitat, de reparar el dany fet des de fora o des de dins amb l’augment de la indústria i l’esforç persistent. Ni la pagesia d’altres parts d’Europa, que es trobava en unes condicions molt enrere dels seus homòlegs francesos en el cultiu assidu de la terra, i els seus esforços per superar la desolació. Però la mera pau i la justícia comuna que necessitaven per garantir el llur benestar eren precisament allò que no podien aconseguir ni en aquells temps ni en posteriors.
CAPÍTOL
XVIII: La Jacquerie i l’aixecament de París