Cornélie Huygens

Socialisme i “feminisme”

Font: “Socialisme en 'Feminisme'” De Nieuwe Tijd, 2e jaargang, 1897/98 - Via: kb.nl
Transcripció/HTML en contact: Adrien Verlee, voor het Marxists Internet Archive

Traducció de la Secció Catalana del MIA

És un fet lamentable però innegable la confusió llargament existent en les ments per que fa al moviment obrer i al moviment femení en el nostre país, i per comptes d'arribar lentament a una clarificació, sembla que augmenta de dia en dia. Repetidament han aparegut en la darrera època consideracions sobre socialisme i “feminisme” que, sota la llum que ofereix la ciència sociològica moderna, han aprofundit en la qüestió de manera dolorosa.

Dolorós en primer lloc perquè a hom li agrada disposar de la veritat encara que siga des de les profunditats de la ignorància, que plana encara al nostre voltant; i no pas menys perquè tots els que mostren una visió primària i superficial augmenten la foscor intel·lectual existent amb la que es conforma la gran massa de dones dels Països Baixos

Que el mot impactant i controvertit “feminisme” tan sols siga emprat per designar petiteses posa de manifest la unilateralitat del corrent de les que es denominen feministes. No és per això són “feministes”! Ni de dreta ni d'esquerra mostren cap intent de confrontar els llurs conceptes amb els tresors del coneixement, de la ciència i de la filosofia, que han aplegat les recerques d'historiadors, sociòlegs i economies per a la humanitat, de manera que no consideren en absolut el fenòmens, les causes i els efectes, sinó que continuen cegament veient tan sols un enemic i un opressor: l'home! I com a conseqüència, el moviment mundial de la nostra època – amb el qual hi són estretament vinculades com una fulla es vincula al seu arbre – el contemplen amb una mena de vague disgust, probablement per la pròpia mania[1] de “feministes” de veure en tot moviment conduït per homes, un “masculinisme” encobert[2].

És prou estrany que no coneguen ni tan sols l'origen de la pròpia nova inquietud, per la qual cosa probablement els resulta aliè. En la pròpia llar tenen sovint infants, dels quals no poden negar que els tenen gràcies als pares que els han engendrat! I encara més quan són una reminiscència d'aquells brots esquerdats i inútils que brollen en el bosc, que xuclen de la sava procedent de les arrels, però que alhora volen presumir del control complet de la pròpia vida, d'una existència pròpia totalment independent, arribant a la ximpleria d'apartar-se del pare roure tot cridant ben alt: “Deixau-nos actuar segons el nostre propi criteri. Vós, amb maneres alienes i incomprensibles, ens sou antipàtic. No podem confiar en vós, ras i curt, no volem tindre res a veure amb vós!”

I després quan el gegant del bosc riu amb riure homèric sobre la canalla que té als peus, quan riu de les armes pesades de les faves, els brots s'ofenen enormement, i xiuxiuegen entre ells sobre la desagradable ignorància de la llur importància.

I llavors els petits brots segueixen el seu camí. Com que en les fondalades se'ls limita l'horitzó, no són conscients de la meravellosa vista que s'obre davant del gegant.

Pobres feministes!

Perquè de la mateixa manera que no són conscients del llinatge patern protector, ni tampoc conceben la constitució del sòl que les nodreix – el sòl és la situació social actual, és a dir, el sistema de producció capitalista, que fa proletàries les dones sense propietats hereditàries, que veuen com llurs pares, fills i germans menen una lluita per la vida constantment empitjorada, i especialment el cònjuge en la forma de “company per tota la vida”, fins ésser finalment arrencats de la superfície de la terra!

No s'adonen que la llur voluntat és sempre més forta, la llur set de lliberat, el llur renaixement espiritual, el llur desig també cap a altres relacions sexuals més nobles – que tots els desitjos i necessitats dels brots els fan necessari unir-se al colós mundial, del qual el “feminisme” prova d'allunyar-les!!

* * *

Ací no es tracta de discutir cap opuscle especial, sinó de llençar plena llum en l'essència del moviment feminista burgès o del moviment de dames, de manera que s'enumeraran algunes de les declaracions més típicament “feministes”, que es poden presentar amb una infinitat de variants:

- El moviment de les dones – diuen – té objectius propis, no coneix cap diferència de classe i precisament vol corregir els torts patits per les dones de les classe treballadores!

- El feminisme té l'objectiu d'elevar la dona i exigeix per a ella els mateixos drets que posseeix l'home. Tots els camins que duen a la independència econòmica li han d'ésser oberts!

- En la relació entre l'home i la dona ha d'haver-hi una alteració completa. Millorar les condicions socials podria exercir-ne una influència, però no pot fer-ho tot.

- Els socialdemòcrates que sostenen que la cooperació en la producció i la conseqüent forma superior de convivència farà la dona completament lliure, cosa en la qual s'equivoquen!

- L'impuls de la dona cap a l'emancipació és del tot diferent de l'objectiu d'assolir “conquestes socials”!

- No és pas cert que en una societat socialista tant l'home com la dona seran considerats com a éssers en igualtat de drets!

Etc. etc. etc.

Així, encara que sovint formulat amb altres mots, es presenten els arguments i raonaments que de part de “feministes” se'ns presenten diàriament als ulls.

En primer lloc, doncs: el moviment de dames no reconeix cap diferència de classe!

Precisament el mateix que sostindria un liberal tenyit de demòcrata en les seues efusions sobre el treballador “quotidià” “esforçat” en els debats parlamentaris! No reconeix tampoc cap diferència de classe, naturalment que no! Són tan sols els odiosos socialdemòcrates els que sostenen una lluita de classes! Una idea “horrible” “degradant” anomenen els burgesos naturalment la teoria de la lluita de classes!

Quina llàstima que amb unes poques frases modèliques no tinguen el poder de desfer la història mundial i de capgirar tota la societat!

“Alerta!” diran els que les que desfilen sota les “feministes”, alhora que es denominen en un cert sentit “vermelles”. “No desconeixem en general la lluita de classes, però per a nosaltres, les dones, no hi ha cap diferència entre les nostres germanes pobres i nosaltres. La lluita de classes té sentit així per als socialistes. Per al socialisme és possiblement necessari... però per a nosaltres les dames, dit amb franquesa, no ens és del tot simpàtic.”

I les que parlen així – en són centenars – ni tan sols conceben que s'estenen elles mateixes un certificat de minoria intel·lectual. Afirmen lluitar per als drets de la dona, els interessos de la dona, l'elevació de la dona, l'alliberament de la dona, els ideals de la dona. Però al costat de l'home, al costat del treballador, tracten la humanitat com si fos un tot – incloent-hi també la dona, s'entén – que no ho volen. El patiment, el vilipendi i el ridícul que pateix el pària en professar-se obertament com a revolucionari contra allò existent, han estat viscuts pels homes pioners. Demanen a final d'aquest segle la igualtat de drets, però mentrestant abandonen els homes que lluiten per la humanitat, que realitzen una obra fundacional impensable! I elles mateixes es mantenen lluny, ocupades en la tasca dels drets de les dames, mentre es demana si el gran moviment obrer o l'aixecament de les legions mundials li és prou simpàtic, si resulta “decent” unir-s'hi; no es molesta en adquirir el coneixement dels fonaments científics i històrics dels fenòmens, els únics fonaments que transformen un idealisme vague i immadur en el més poderós dels desafiaments.

Però, ara, ja a final segle XIX, les dones “feministes” han de pensar en el segle XX o XXI, en els malalts, els treballadors amb ulls gastats per la mina, o els treballadors fabrils enverinats per gasos químics i les mares de l'esclaves prostituïdes pels sistemes de suor, o els infants proletaris explotats corporalment i mental fins a la mort – quan en els segles següents tots aquests horribles espectres del capitalisme siguen recordats tan sols com es recorden les darreres romanalles d'una època bàrbara, les dones burgeses d'aquest període formatiu ple de vida no participaren en l'alliberament de les llurs companyes de sexe; que tan sols tenien en ment els drets de les dames, que perdien en actuacions ideals la realitat existent, les raons del combat, i deixaven de treballar juntament amb l'home en el gran exèrcit emancipador internacional, que les cridava debades, com filles extraviades.

En aquest objectiu homes i dones són igualment beneficiats en drets. Com més fortament se serveix la causa de la humanitat, més s'assumeixen els llocs d'honor. Hi ha qui senzillament anhela la cooperació de les dones perquè encara massa l'element femení en la lluita per una societat més sana, perquè totes les forces conjuntes avançades han d'accelerar el progrés i conduir l'organisme social en la lluita per la transformació, per tal de fer créixer plegats les noves formes.

Però la crida segueix sense resposta. Les dames en lluita per drets s'allunyen de l'únic moviment que ataca les causes de tot allò contra el qual es rebel·len, romanen cegues i sordes als fonaments científics de la sociologia moderna, discuteixen sobre ideals, sobre la seua compassió per les pobres explotades i les que viuen corvades per les lleis matrimonials, moralment i material, a les que anomenen “germanes”, però hom ha desafiar la incomprensió, persecució, odi, misèria, empresonament, per accelerar l'acció natural de l'evolució i contribuir a l'alliberament de la humanitat de les pressions del capitalisme, primera i principal causa dels patiments de la dona proletària.

Les “feministes” semblen pensar que les seus aspiracions i reivindicacions de desvetllament no han de reflectir gens les necessitats econòmiques, com si fossen una mena de manà intel·lectual, que caigués des de dalt damunt del desert de la seua existència anterior, i que la set de llibertat sorgeix sobtadament d'una consciència espiritual sobtadament elevada. Estranyament mogudes per nous problemes i sentiments desconeguts, pel desvetllament de desitjos de lluita, cerquen així un enemic contra el qual adreçar-se, i opinen que l'enemic és l'home, per comptes d'investigar l'essència de la causa seriosament i aprendre a conduir la lluita amb l'home contra les condicions de les quals és tant víctima com elles.

I com a “feministes” encara som més lluny de comprendre que la dona ha de dur a terme la seua lluita de manera particularment ferotge contra ella mateixa, contra característiques naturals i heretades, la pròpia indolència intel·lectual, la pròpia inèrcia, ha d'alimentar i fins i tot sobre alimentar les seues necessitats espirituals, per superar les conseqüència d'una existència tancada, d'una insensibilitat social i segles de buidor econòmica.

Profundament tràgic és com concep la terrible lluita al seu interior. Gràcies a l'evolució del món se sacsegen suaument les causes que la retenien i es desvetlla, per bé que roman encara agenollada la dona davant dels antics altars: una realització que abans veia únicament en la felicitat de l'amor i la riquesa de la maternitat a les quals era acostumada. S'hi aferra encara amb desesperació. Tota la seua afectuositat, tota la necessitat de planta enfiladissa la du en revolta contra el cruel esperit de l'època, que somou el segell de la pau tranquil·la d'antuvi, que la llença a la vida turbulenta en mig d'un camp de pa negre.

No serà fins després que haja culminat la lluita per una transició dolorosa i s'haja entrat en un nou període, que es podrà adaptar a la nova pau! En superar-se les necessitats de l'hivernacle, aquest desapareixerà. Hom no ha de voler despertar l'ànima endurida a colps de martell. La marxa vigorosa seguirà perquè els més febles seran succeïts per una nova generació que creix, des del primer moment, respirant l'aire més ample d'una esfera de pensament. Però entre tots, forts i febles, tan sols uns pocs semblen entendre la causa fonamental de la nova vida intel·lectual de la dona d'aquesta època. Tan sols uns pocs són conscients que els seus ideals, com tots els ideals, floreixen del sòl del que s'esdevé i s'esvaeix. I en conseqüència perden la cursa en confondre objectius amb mitjans, en prendre els amics per enemics i a l'inrevés, en ajudar els contraris, en donar suport a l'autoritat i en preocupar-se constantment per negar el moviment mundial, del qual el “feminisme” és una excrescència mòrbida.

Per això cal repetir encara una vegada més: la lluita de les dones i la lluita dels treballadors és la mateixa i es realitza contra les condicions econòmiques, contra el mode de producció capitalista, i així contra la classe dominant, que sosté el mode de producció per tal de mantindre els seus privilegis. Per això, a part de la seua pròpia lluita, ha de menar la lluita al costat i amb el treballador, adherint-s'hi. L'home sense propietat, el treballador – pel qual s'entén tots els estrats que hom troba inclosos en el proletariat instruït i no-instruït – no és cap tirà, cap opressor, sinó una altra víctima.

Un crit ha penetrat en aquest instant en tots els estats civilitzats, el crit per un treball i condicions de vida humanes. I així l'home, que per influències històriques i en aquest sentit lògiques, és actualment el més fort i guanya sovint en la lluita frenètica per l'existència, és a dir es guanya ell mateix. En la societat actual domina el dret del més fort i continuarà a dominar mentre que no es desplacen els instints humans mitjançant un altre mode de producció. La història ens ha de mostrar que l'home sorgit del desenvolupament de la propietat privada ha resultat el poder dominant. En una societat capitalista, però, amb la seua competència per la vida i la mort, no lluita com a “masculinista” contra el gènere femení, sinó com a individu contra individus, indiferentment de si són home o dona. El germà surt a la caça contra la germana, la mare contra el fill, el pare contra la filla. És una lluita de tigres on no val cap sexe, sinó que tot es redueix a com evitar la fam.

I en aquest caos mundial, que fa proletaris dels propis germans i pares i fills i esposos, les dones – fins i tot les dones de classe mitjana tan fortament amenaçades – tenen el trist coratge de menar un combat pel sexe egoista i individualista, per comptes de dedicar totes les forces i posar-hi al servei totes les habilitats en bé del gran moviment internacional, que accelera l'alliberament de la humanitat, l'únic que pot alliberar-les, incloses les germanes explotades de classe proletària – el gran moviment obrer internacional que és tan sols una expressió, un resultat del desenvolupament natural de forces mundials sempre en agitació.

* * *

Nombrosos articles han aparegut en els darrers temps en revistes femenines que expressen un plany sobre el lamentable antagonisme que existeix entre socialisme i “feminisme”.

Però com ha arribat a la vida aquest antagonisme? Hi pot haver antagonisme allà on un infant malcriat nega l'origen de la seua existència?

Són els socialistes passius davant de les reivindicacions civils de les autodenominades “feministes”, que mostren cada dia el llur desconeixement de l'essència dels fenòmens socials, la rigidesa dels llurs objectius i concepcions individualistes, la llur ideologia burgesa, el llur arrenglerament en les files dels contraris a un projecte col·lectivista, en altres mots, a una forma de convivència que després de segles faria la dona lliure? S'equivoquen els socialistes que no toleren la substitució d'una lluita de classes per una lluita de sexes?

Tots els que en els darrers anys s'han sumat als rengles dels “feministes” es remouen contra l'afirmació que és una lluita amb l'home, com una frase que no va enlloc. Una frase no es pot desfer més que amb accions, i el terme “feminista” serà objecte del judici dels partidaris del moviment com un insult.

La dona que lluita i no lluita contra el capitalisme i l'autoritat burgesa, lluita contra l'home, lluita en aquesta societat de Mammon pels drets de les dames, però no per la humanitat, no per totes les masses que pateixen l'explotació, no per a les mares i infants destrossats dels estrats oprimits de la comunitat que no es poden salvar en una societat organitzada capitalísticament, ja que el capitalisme els estrats oprimits – encara que reben assistència – romanen contínuament enfonsats. Per a aquests darrers lluite els socialdemòcrates en els rengles de legions com més va més grans per aconseguir una nova llum mundial.

Que les dones eregesquen societats mútues, o societats de qualsevol mena, per educar-se elles mateixes i potser aportar una mica d'alleugeriment al llur patiment, posarà remei als mals? L'objectiu rebria més força organitzadora si ampliassen la perspectiva, si comprenguessen més profundament la lletjor de l'existent, i serien millor equipades per a la gran tasca social que el futur els imposa. Però sense tindre d'aquesta manera un fonament científic per a les llurs obres i esforços, els mancarà la clau d'una aguda consciència de la llur nova voluntat.

Per tant les associacions que ja eren sota la tutela del moviment obrer internacional, en previsió que les dones es fessen més fortes i més autoconscients, en entendre-les dins dels rengles del proletariat, al qual pertanyen, constitueixen batallons independents de dones que poden servir-se millor a elles mateixes i als altres; que puguen també desenvolupar totes les capacitats ara no del tot desplegades i al mateix temps cobresquen els buits que l'escassedat de l'element femení provoca, que era especialment sentida i reconeguda pels pioners de Nieuwe Tijd.

El deure de la dona és lluita en el gran terreny de la lluita, en els sindicats i les federacions – en la mesura que encara siguen necessaris – que ha de considerar com una escola, una pràctica, una iniciació per compartir amb els homes que faran del treball humà i de la internacional l'exèrcit mundial en qui ha de confiar ferventment. Amb ell ja no hauran de lluitar contra les velles tradicions i la resta de condicions històriques. Amb ell es lliuraran del poder feixuc del passat, ja que en l'esperit de l'època és l'exèrcit que proclama l'albada.

Certament, en general, la propietat individual es desenvolupà de tal manera que l'home era l'amo, i la dona el subjecte. Però això no era cap arbitrarietat o tirania individuals; fou en primer lloc una conseqüències de les condicions socials pretèrits i més tard una conseqüència del fet que l'home realitzava un treball socialment remunerat i la dona no, a excepció d'alguns casos. La dona, que no disposava que cap propietat heretada, era bandejada, i la dona casada era mantinguda pel seu marit.

En cercles educats tenia, segons la llei, un protector; en els cercles no-educats, on la prosa de la llei no suavitzava res, tenia un amo. Econòmicament i per tant moral i sexual era sotmesa a un home, com a conseqüència del contracte matrimonial, que havia signat voluntàriament, i pel qual la comprava, però alhora es veia obligar a tindre cura d'ella i dels seus infants tota la vida.

En aquell estat de coses el capitalisme va créixer. El centre de gravetat de la indústria es desplaçà. El patró burgès propietari de la producció, de l'estat – amb l'acció moderadora dels monopolis – esdevingué el patró de tot, s'enriquí més i més a costa de la nació, com abans se n'havien enriquit els nobles i els clergues. Però la manera amb com es comportà en aquest segle, sota un règim liberal, cridant al respecte de tots els drets individuals, tingué conseqüències devastadores. En bona part de la classe mitjana s'esvaeix progressivament la propietat hereditària. Els matrimonis es contrauen més rarament i molt més tard que abans. La noia jove, educada abans per contraure matrimoni a vint anys, el veia com arribar a port, però ara troba sovint el port tancat, i es veu ella mateixa ignorant i impotent en una societat en la qual, en el cap econòmic, tots els llocs són tradicionalment reservats als homes.

Després produir-se el pànic inicial – com s'esdevé en totes les èpoques amb els grans moviments evolutius – alguns individus poderosos miraren endavant. Dones enèrgiques que sabien que la classe mitjana seria de fet devastada, gràcies a la llur decisió forçaren la introducció de noves lleis i reglaments adients a unes condicions canviants, lleis que els obrien el terreny científic i la gran arena vital. Una nova era de desenvolupament s'obria davant de la dona burgesa.

Al principi reticents, sense gaire voluntat de sortir a l'arena, les germanes més febles ho consideraren innovador. Tan sols forçades per una necessitat extrema van a treballar. Si aconsegueixen una oportunitat d'escapar-se “d'haver-se de guanyar el pa”, l'agraïen. Qualsevol casament, fins i tot un casament sense amor, es considera un rescat; i gairebé ha passat un quart de segle sense que hi haja pres l'impuls humà més elevat: treballar pel treball mateix no els ha mogut l'ànima.

La constatació d'aquest fet de manera s'ha de veure en el sentit de retret. Segles de letargia de la voluntat i de la capacitat intel·lectual i la forta pressió de punts de mira rovellats no es poden sobrepassar sobtadament. Però el fet s'ha d'assenyalar per tal de poder esclarir-ne les causes.

En els darrers anys hi ha hagut un canvi, degut a la sempre creixent necessitat. Anar “a guanyar-se el pa” ja no és per a la dona burgesa de classe mitjana una excepcionalitat. I finalment s'han començat a despertar tots els cercles de la burgesia. La seua nova forma de vida no se li presenta com un trist però necessari rescat, sinó com un alliberament, com una nova llum. I fins i tot les dones adinerades, fins i tot les que no en tenen absolutament cap necessitat, comencen gradualment, encara que amb una transició molt lenta, a adonar-se de l'aridesa de la llur existència parasitària i volen – unes des de l'ambició, altres des d'un sentiment comunitari – dedicar-se a un treball social.

Però per desgràcia, igual com en totes les primeres passes en un terreny desconegut, la dona “feminista” s'hi mou amb un cert element infantil-primitiu en valorar l'acció i en la forma de lluita. Els efectes econòmics invisibles, les causes principals, sempre romanen amagats per moviments i idees humanes, i no els concedeix cap reconeixement. Les forces mundials i les forces naturals, les revelacions de la història la deixen freda. En la seua ingenuïtat necessita d'un enemic visible. L'infant que topa amb una velocitat imprudent contra una taula o una cadira, enutjat, colpeja la pobra fusta i diu: “taula roïna!” I per a la dona que vol avançar no és l'home un malvat, ja que sempre hi ha estat, però és ara qui bloqueja el camí! És quelcom tangible, quelcom que pot tractar. Veu que l'home no com una conseqüència inconscient – moralment inconscient – de condicions històriques pretèrites, sinó com la causa voluntària. Veu en ell l'opressor, un agent premeditat de cobdícia atroç que s'apodera dels millors llocs, oblidant completament que aquest home – que seria tan masculinista com ella és feminista porta segles i segles conquerint terreny al seu enemic, a un usurpador, a un invasor.

“Drets!! La dona té drets!” reivindica.

Però qui dóna drets abstractes? En una convivència que, sota el sistema liberal, “el dret del més fort” segueix encara ben viu, per molt de temps aquesta reivindicació podria romandre incomplerta. Com va dir Proudhon sota la influència de l'època: “El poder del dret és imaginari si no recolza en el poder”. En aquesta societat seria per a la dona l'única qüestió per aconseguir el poder. “Per tant volem el dret de sufragi!” respon la “feminista”.

“Excel·lent!” diu el socialdemòcrata, per assenyalar tot seguit que són l'únic moviment del país que no tan sols reconeix el dret de sufragi tant a la dama com a la dona, sinó també l'únic moviment que cerca l'alliberament de tota la humanitat, cosa que no volen els propietaris, però la dona pot alliberar-se en la mesura que col·labore en el corrent que assenyalen les forces naturals.

La “feminista” es troba, en la seua actuació contra l'enemic visible, en una coincidència amb el treballador no encara desenvolupada del tot, en no adonar-se de la totalitat de l'organització social i del poder invisible que l'oprimeix, encara que es tracte d'un enemic... el patró, que l'explota. No sospita res de l'engranatge que hi ha sota el cartutx i la coberta. No se n'adona que la persona a la qual odia és massa sovint també víctima d'una oposició desesperada contra el gran capital i la gran indústria.

El treballador desenvolupat, per contra, quan cessa la feina, sap que no lluita contra un o més patrons, sinó contra el capitalisme; que una vaga en el fons és una lluita entre el treball i el capital. Les primeres trade unions van prendre fa mig segle també aquest punt de mira elemental, impugnat no tan sols per les conseqüències, els símptomes, sinó també per esdevindre conscients de les causes. Les causes són les que continuen a actuar si no tenen cap impediment, convicció que encara no els ha entrat en el cap; i llavors cada aixecament del treball contra el capital sobirà esdevé una derrota. En conseqüència comencen a entendre progressivament, i els sindicats estrictament neutrals s'afegeixen un darrere l'altre al gran corrent mundial, per tal d'atacar les causes i després vèncer.

I ara el moviment de les dones sembla sord i cec davant les lliçons del darrer mig segle, i també han de passar per aquest primer període infantil. Les “feministes” deixen també intactes les causes, no volen saber res de lleis i lluiten com Don Quijote contra molins. Però el gran poder central que posa en moviment els molins no el veuen i, per això, no el conceben.

Tan sols la socialització de la convivència, un mode de producció fonamentat en la cooperació de tots amb tots, una societat on el deure i el dret a treballar de tots els individus, tant dones com homes, per formar una gran força de treball – tan sols aquesta societat pot donar a la dona el lloc que li correspon per natura i per intenció. Una comunitat a través de la seua organització té un interès preeminent en el desenvolupament saludable – moralment i física – de tots els seus membres, ja que tots han de contribuir al treball social, particularment ha donar a la mare el lloc que li correspon, satisfer totes les necessitats espirituals femenines, que ara són tan grollerament trepitjades pel sistema capitalista.

Les “feministes” en el seu èmfasi anormal de la lluita de sexes s'esforcen sempre en esborrar la maternitat. La seua exigència d'una independència econòmica completa, en teoria força bella, passa per alt el fet que durant vuit o deu anys de la vida la mare ha de dedicar-se a la criança i cura dels infants, i que la seua dependència econòmica en aquests anys envers el pare d'aquests infants, en una societat individualista i que funciona amb el dret del més fort, la marca profundament, la manté sota el domini d'ell, dedicada durant aquests anys al seu servei i a la cura dels infants.

Contràriament, en els anys de gestació i de cria dels infants la seua dependència de la comunitat, que han de sostindre els membres sans i capaços, no la fa subordinada, sinó tot el contrari. La seua sagrada vocació materna no rebrà fins llavors un complet desplegament. Ens convoquen en l'actualitat a la ment de les esclaves de la llar i de la fàbrica del nostre temps, a les dones dels tallers de les fàbriques de llumins, de les fàbriques de blanc de plom, de les que fan claus i cadenes, amb catorze hores diàries, que Robert Sherard[3], entre d'altres que aixequen-les-llebres-per-les-muntanyes, coneix bé, i que contrasta la nostra societat capitalista amb “la consagració de la maternitat” o “la consagració del sentiment domèstic”, que amb tanta unció es pronuncien en els cercles burgesos!

Què vol dir realment la feminista burgesa a milers i milions de “germanes” amb l'afirmació que no reconeix cap “diferència de classe”? Creuen aquestes “germanes” que poden retornar a l'home i als infants “a la influència santificadora de la llar domèstica” amb el seu petit objectiu de sexe segons l'obra de Toynbee[4] mentre romanen intactes les causes de tots aquests horrors?

Però també com a conseqüència de la concepció de les classes “superiors”, no pensen en els anhels vitals de les dones que es troben en les posicions inferiors de la societat. “La consagració de la maternitat” o “la santedat de la família” no val per a aquestes! És tan sols material de fàbrica que du la vida en els grans centres industrials – material en el sentit de la “carn de canó” de Napoleó. Ja que tan sols disposa de prou capacitat de resistència com per viure uns pocs anys en els quals la carn de fàbrica té com a tasca a la terra formar dividends per al capitalista. És ben barata, un material gens costós, i per això mateix fàcilment renovable!

La treballadora fabril pobra i sense educació, amenaçada per la fam, que treballa per un sou, passa així sota la premsa de l'estàndard salarial i que tan sols pot contemplar la lluita del germà, del pare i del marit que ho fa deu vegades més greu, tan sols la podem veure amb profunda compassió. Què sap ella de l'organització social del capitalisme? Com pot penetrar mai en cervells pobres i despuntats, que amb la llur competència agreugen encara més el patiment, quan haurien de formar sindicats, al costat del company-home, per combatre l'enemic comú: el capitalisme.

Però la feminista burgesa, per a la qual s'ha obert l'oportunitat d'investigar i estudiar, per comptes de saber continua a confondre causes i efectes i es fa compatible amb els partits governamentals, que pretenen perpetuar el mode de producció capitalista, amb la qual cosa la feminista burgesa carrega amb una feixuga responsabilitat. En lloc de dedicar-se a la humanitat, tan sols té ulls per als “drets” de la dona burgesa, “drets” als quals no poden accedir en aquesta societat mai les dones proletàries sense bons diners.

I tot així sostenen i repeteixen milers de vegades que lluiten per les llurs “germanes pobres”, que esdevé un mot sense significat quan no conceben les causes de les condicions extremes existents, quan no connecten amb el moviment obrer i no actuen en el terreny on es mena la lluita mundial.

L'establiment de tots els privilegis per part de les autoritats i la defensa d'aquests privilegis els lamenten alhora que s'hi aferren, com una llei de la naturalesa de la qual no poden escapar – una llei que hauria prevalgut durant tota la història. Però també la dona en les classes – privada de privilegis i que, com el proletari, és la primera víctima del mode de producció capitalista i de l'individualisme d'aquest segle – no intueix ni concep els efectes socials, no concep tampoc que el treballador ha de lluitar contra allò existent, que per part dels sociòlegs moderns ha d'haver una protesta seriosa.

La “feminista” que diu no reconèixer diferències de classe es troba completament sota la influència dels prejudicis de la seua pròpia classe, i tremola fins i tot amb el pensament d'haver de lluitar al costat de la proletària! S'aixecaran i no conceben que així com un mode de producció col·lectivista modifica la posició econòmica de la dona, també en modificarà la posició moral i sexual. Que ara el contracte de matrimonial la humilia com a “mercaderia matrimonial”. Aquest casament contemporani canviarà de forma, patirà modificacions legals i socials profundes, modificacions adreçades segons el creixement econòmic, exactament com s'ha esdevingut en el curs de tota la història mundial en la modificació de posicions socials i sexuals segons l'evolució de les condicions de propietat. Com a econòmicament lliure la dona esdevindrà lliure legalment i política, i per tant també moral.

“No”, respon la “feminista”, “per què llavors seria tan evident el fort desig de llibertat moral en les classes dominants de la societat?”

En primer lloc perquè les classes dominants la dona és molt més “comprada” que en les altres classes. Quan es troba sense propietats en el matrimoni, el matrimoni esdevé per contra un mitjà de guanyar-se el pa, en un sentit molt més fort que en les classes treballadores, que no el contrauen sota tanta pressió.

En segon lloc la “feminista” en resposta a la seua qüestió hauria de ser convidada a fer una ullada a algunes famílies de les classes acomodades, en les quals l'esposa es reserva per l'acord pre-nupcial la gestió de la fortuna pròpia, mentre que ella ha de tindre accés a tots els ingressos del marit! És l'home també el senyor i amor suprem quan en realitat és mantingut per la seua dona?

* * *

Quan arriben les recents i saludables influències del pensament científics i desapareixen tots els conceptes d'idealisme vague i les teranyines ideològiques que omplien els cervells “feministes”. Quan el caràcter personal ingenu s'adonarà que el moviment que fa espai a una revitalització seriosa de la lluita basada en la visió històrica contra les circumstàncies coopera consistentment amb les forces evolutives que creixen constantment en l'organisme social?

Quan finalment al concepte de les “feministes” s'aplica la veritat de les ciències naturals que l'home que coneixem avui – tan el burgès com el proletari – és un resultat biològic dels efectes econòmics i socials que el modelen i configuren, i que també la vida ètica és una forma donada i que l'home d'un període temporal econòmic posterior – així com la dona – gràcies a la capacitat d'adaptació humana serà del tot diferent i s'hi modelarà. No és l'home qui fa la societat, sinó la societat la que fa l'home, la que els canvia inclinacions i gustos, desitjos i ideals, i els plega dins dels tipus que ella ha exigit i fet necessari.

Qualsevol renovació intel·lectual és una ombra elevada del creixement socials. El floreixement moral és a la vida com la flor és a la terra, i els ideals divins, és a dir revolucionaris, de la humanitat tenen arrels profundes en la realitat de l'impuls natural en la vida, que és justament on revela més purament la riquesa de les seues forces eternes.

_______________
[1] Mania: un hàbit que tendeix a convertir-se en morbilitat.
[2] Masculinisme: moviment masculí – l'extrem oposat al feminisme.
[3] Les esclaves blanques a Anglaterra.
[4] Per a evitar malestesos potser cal fer constant ací que no és la meua intenció treballar sota l'ombra de l'obra de Toynbee. També els seus socialdemòcrates amb les seves reunions i clubs i locals de lectura i societats culturals reconeixen el seu valor. L'obra de Tonybee, però, la consideram com un tipus de reflexió ideal forjat des de l'esfera econòmica i política. L'obra de Tonyben podria ser útil com a mitjà però no si se la considera com a objectiu.