«The
Beria Purge», Correspondence, 3 d’octubre del
1953
Transcrit per Kevin amb el text microfilmat a The Raya
Dunayevskaya Collection, Vol. III, Microfilm numbers 2200-2202;
Traducció del MIA
El comunisme tal com es practica a Rússia és un sistema del treball més exprimit del món, apuntalat per camps de treball forçat i una enorme i complexa xarxa d’espies i contra-espies. Els contra-espies no són «agents aliens»; són «homes de partit» que espien la GPU que espia els homes del partit, i tots dos espien el poble. Aquest pop periòdicament s’ofega en banys de sang coneguts com a purgues.
Amb tot, no podria fer-se un error més gran que el que fan tots els nostres «experts» russos que identifiquen totes les purgues com de la mateixa mena, i que ara són ocupats comparant les purgues que segueixen la detenció del número 2 de tot l’imperi rus, Lavrenti P. Bèria, amb els judicis «trotsquistes» de 1936-1938. Les purgues del període 1936-38 anunciaven la consolidació de l’estat monstre. El període actual significa la seua desintegració.
Després d’una lluita que havia encès el país d’ençà de la mort de Lenin, el vencedor, Stalin, se sentia segur per emprendre una purga d’allò que romania de la revolució del 1917-no tan sols dels qui l’havien liderada sinó de milers i milers d’obrers de base que s’havien oposat al seu règim. Així el 1936-38 la contra-revolució era fermament assentada. El bany de sang havia ajudat la intel·lectualitat dirigent, els planificadors, a afermar la seua autoritat: «Sóc ací per romandre. Sóc la nova classe dirigent, i tots fareu bé d’obeir-me. Aquesta és la nova constitució estalinista que no tan sols legalitza el meu estatus sinó que defineix el meu poder com a absolut.»
Actualment, la burocràcia dirigent no és el tot integrat que era en el 1938. Es fragmenta en totes direccions entre els homes de Zhdanov, els homes de Malenkov, els homes de Bèria, i els que no cal oblidar si bé poc coneguts actualment homes de Khruschev. Qualsevol qui, com Nikita S. Khruschev, ha estat cap de la rebel Ucraïna, no arriba a Moscou fins el 1950, i el 1953 es troba en posició de fer que Malenkov «sol·licite el relleu» del càrrec de secretari general de l’omnipresent Partit Comunista, i salte ell mateix a aquest càrrec, és un home a seguir. Aquests polítics de poder han arribat ara a un atzucac, sense saber cap a on girar, i assassinant-se entre ells.
Ho han fet sempre des del 1948, quan Malenkov fabricà, sense que «el tot poderós Stalin» ho sabé, l’assassinat mèdic del seu co-dirigent i superior, Andrei Zhdanov. És clar ara, si no ho era llavors, que la mort de Zhdanov fou el començament del final també de Stalin.
Des de l’expulsió de Trotski, Stalin ha detingut sempre un poder indisputat. Des del 1938 sempre confià tant en el seu poder i política que sabia que podia mobilitzar per a una guerra, encara que hagués executat tot l’estament militar. Hitler humiliava i escridassava els seus subalterns amb l’enveja i apreciació del geni de Stalin que tingué la perspicàcia i audàcia de lliurar-se de la plana major de l’Exèrcit Vermell abans de llançar-se a una guerra mundial. Ho sabia quan deia que l’economia totalitària no permet un comandament dividit entre necessitats polítiques i militars.
Però pels volts del 1948, després de dues dècades de poder indisputat, coronades amb una victòria militar, Stalin, per emprar una frase seua d’una altra ocasió, era «marejat d’èxit». No ho utilitzi com a epítet psicològic. El seu triomfalisme per l’èxit era un signe que ja no responia al requisit de les necessitats objectives d’una lluita pel poder mundial. Stalin no copsà la nova situació—havia guanyat una guerra, una de poderosa, damunt de l’Alemanya nazi, sí. Però havia d’enfrontar-se encara a l’oponent real per al poder mundial—els Estats Units. Zhdanov era amb ell en no emprar la treva entre guerres per prendre aire; era disposat a prendre el món sencer.
Malenkov pensava diferent i, percebent que no podria guanyar la discussió ja que Stalin era evidentment amb Zhdanov, va fer enverinar Zhdanov. Per primera vegada d’ençà que Stalin arribà al poder quelcom s’havia fet a l’esquena de l’antic mestre d’intrigues i assassinats: cap líder pot retindre gaire temps una lideratge indisputat sota aquestes circumstàncies, amb independència de quin culte al líder haja arrelat al voltant del seu nom. La burocràcia que Stalin havia representat durant tant de temps i tan plenament començà a trobar-lo inadequat per a la nova situació creada per la fi d’una guerra mundial que ningú no havia guanyat realment però que deixava cadascun dels dos gegants capitalistes d’estat tan esgotat que s’havia de convocar una treva.
Com de pírrica fou la victòria de Stalin es pot veure en l’agitació en les repúbliques nacionals que constitueixen Rússia. Amb una ucasa del Soviet Suprem, cinc repúbliques autònomes foren liquidades. Rússia havia patit la devastació més gran i necessitava urgentment força de treball per reconstruir el país. No podia esperar ampliar aquesta força amb el retorn dels treballadors d’esclaus de l’Alemanya de Hitler—molts havien escapat de la presó que és la Rússia de Stalin. Qualsevol que fos a Alemanya al final de la guerra sap que molt abans de Koje[1], la guerra de Corea i la massacre dels presoners de guerra, hi havia una veritable guerra civil en els camps de persones desplaçades de Rússia, però els aliats forçaren els russos a retornar a la «pàtria».
L’agitació de les masses russes no coneixia límits. Si merament anassen a la mateixa via antiga, mantenint els nassos a la pedra d’esmolar, si més no hi serien en els Urals oblidats de déu. La burocràcia russa totalitària tenia tot el poder i tota la força i totes les lleis necessàries per imposar la disciplina laboral, però absolutament res no podia contindre la marea dels russos que retornaven. La marea invalidava totes les lleis. Per tindre una força de treball mínima els planificadors es veieren obligats a fer una declaració gens planificada—una amnistia per a tots els delictes laborals comesos durant la guerra.
Tan catastròfica, però, ha estat la caiguda de la força de treball durant els anys de guerra (una davallada de 31,2 milions en el 1940 a 27,2 milions en el 1945 amb més d’un terç d’aquests que són noves dones obreres no-qualificades) que fins i tot l’amnistia era insuficient per crear la força de treball necessària. En conseqüència tingué lloc una de les desmobilització més ràpides d’un exèrcit arreu del món; no pas més de 10 miliones foren desmobilitzats entre el 1943 i el 1947. Però molts d’aquests s’havien infectat amb allò que la burocràcia soviètica anomenava «ideologia burgesa». Tot i això, considerant les purgues russes, aquesta «purga cultural» del 1946 fou relativament tova. Però la lluita de poder rere el teló no era tan tova. Un nou fons, fins i tot per a la burocràcia estalinista, s’assolí en posar fi a una discussió entre ells desfent-se silenciosament de Zhdanov, i després, és clar, donant-li un gran funeral massiu.
Pels volts del 1950 l’economia russa havia gairebé tornat a la normalitat quan Stalin tingué una tempesta d’idees. Cridà Khruschev d’Ucraïna (on era primer ministre) i va fer que Khrushchev, en un discurs en el districte de Moscou, anunciàs el pla més fantàstic de tots—la creació d’agrorods, és a dir, de ciutats agrícoles. Tal com raja—decreteu-les, i sorgiran i la distinció secular entre ciutat i camp s’esvairà.
Per comptes d’«abolir» la distinció entre ciutat i camp, aquest esquema idiota comportà tal caos al camp que fins i tot en un país de planificació monolítica, la idea hagué d’ésser arxivada en pocs mesos. El pagès no s’afanyava a transportar, a expenses i temps propi, la seua petita cabana en la granja col·lectiva fins a l’agro-ciutat que encara havia de crear-se, mentre que la casa d’apartaments on havia de viure com un treballador no tan sols no s’havia construït, sinó que ni tan sols s’havia planificat.
Però si Stalin s’havia de satisfer amb quelcom menys que l’«abolició» de la diferència entre ciutat i camp, anava a tota velocitat cap a una col·lisió frontal amb els Estats Units—a menys que pogués fer que els coreans i els xinesos lluitassen per ell. No hi hagué cap respir i menys encara pau. El puny de ferro de Stalin es convertia clarament en una pedra de molí lligada al coll de la burocràcia que clamava per una treva entre guerres. Calia desfer-se’n. Però ningú no gosava. Ningú tret de Bèria. Ell havia de gosar, ja que era una qüestió de o bé el seu coll o el de Stalin, i ell preferia el de Stalin.
Stalin havia començat evidentment a sospitar de la «naturalitat» de la mort de Zhdanov. L’astut Malenkov havia vençut Bèria per punts i aconseguí sobtadament de descobrir «el complot dels metges-enverinadors» que havien enverinat de fet Zhdanov, atribuint la culpa d’una mort que ell havia enginyat a la porta del ministeri de Bèria. Mentre la campanya de «manca de vigilància» corria pel país[2], Bèria preparà la seua revenja o, si voleu, la seua defensa. Ja que si hi ha algú que coneixia Stalin era el seu glorificador-biògraf-historiògraf, Bèria.
Sis mesos abans de la mort de Stalin la lluita de poder assolí un clímax. Bèria sabia que els seus dies eren comptats i que havia de moure’s ràpidament. Ho va fer. Malgrat tots els butlletins del Comitè Central i dels principals metges del país, podem ésser certs que si Bèria no és acusat directament d’enverinar Stalin, serà acusat de fer-ho indirectament, de provocar la seua «mort inesperada» a través de les seues «intrigues i traïdoria».
Això no vol dir que la intriga o la traïdoria s’ature, o que la burocràcia com un tot no respire alleujada, davant la mort del llur líder «totpoderós». Hom no ha de fer més que una ullada de com ràpidament tot el seu programa fou executat: (1) La guerra de Corea fou aturada. (2) Ço que el 19è Congrés, el darrer que Stalin dirigí i el primer en reunir-se des del 1939, havia establert, en provar d’ampliar quelcom la base de la burocràcia ha estat arxivat. El Praesidium consisteix de nou no en 50 o 25, sinó en un de «menys ample» de 10. (3) I van córrer, com a rates d’un vaixell que s’enfonsa, de «l’obra de geni» grandiosa i fonamental, dels «Problemes econòmics del socialisme de l’URSS» de Stalin.
Això, que podem anomenar el darrer testament de Stalin, és el document més patètic que mai un tirà llegà als seus hereus en lluita. Després d’un quart de segle de plans i d’allò que els garantia que era la transició real «del socialisme al comunisme ple», la feina poderosa de Stalin comportava tan sols la necessitat de fusionar la parcel·la privada del camperol ajuntant la granja col·lectiva al col·lectiu mateix. Damunt d’aquest hort privat, correctament anomenat en aquest país «un acre i una vaca», recolza evidentment la construcció del «ple comunisme». Això, més «l’abolició gradual» del mercat de la granja col·lectiva, i la substitució del bescanvi monetari per «bescanvi de productes», els durà al «comunisme en un sol país».
Això era massa poc llegat a deixar als seus hereus burocràtics. Però les masses russes, que saben que Stalin no entra en teoria si no planifica aplicar-la, van afanyar-se a transformar els llurs diners en productes manufacturats (béns de consum) i els pagesos al mateix temps retenien productes agrícoles.
Fou el més a prop que Rússia ha estat del pànic d’ençà que la col·lectivització forçosa el generà en el 1932. Zverev, el ministre de Finances, hagué de sortir al pas amb una afirmació contra els «rumors» que Rússia havia des desfer-se dels diners. Després va haver de tallar en no pas menys d’un 50% el préstec estatal «voluntari». Després el Soviet Suprem va haver de declarar una deducció del 50% en l’impost agrícola. I finalment Malenkov va fer un pas endavant prometent-los el cel a la terra, i per començar: «el nostre país té el pa garantit».
Si el darrer testament de Stalin és patètic, com d’inferior eren les perspectives de Malenkov. En el seu primer gran discurs ho provà tot per aixecar la moral des de «sabates elegants» a bombes d’hidrogen. Però no hi ha res realment decidit en aquesta lluita de poder com es pot veure pel fet que ningú ha sortit encara com a Líder sinó que cada home s’ha d’amagar rere el Comitè Central «col·lectiu», que és tan unificat com els lladres que hi cauen.
No hi ha forma d’escapar-hi, les masses russes no tan sols són mal alimentades, mal vestides i mal allotjades. Són rebels.
El problema més gran de Rússia roman la baixa productivitat laboral. El capitalisme d’estat totalitari no ha inventat cap remei per això. Els obrers russos no produeixen prou, i els pagesos russos es queden un munt d’allò que produeixen. I tot el pastís en el cel, bombes d’hidrogen incloses, no els arronsaran de nou en l’aïllament ara que els treballadors alemanys orientals s’han revoltat contra aquests governants i d’un dia per l’altre ompliren l’aire amb la matèria que fa els somnis realitat.
Som al començament de la fi del totalitarisme rus. Això no vol dir que la burocràcia capitalista d’estat vaja a obrir el seu puny de ferro. Ben al contrari. Els aferrarà més com es pot veure amb la culpabilització que fa Malenkov dels obrers per la pobra qualitat dels béns de consum «per vergonya dels obrers industrials». Ço que vol dir és que des del centre de la producció russa, des de la perifèria dels països satèl·lits oprimits per Rússia, i des de les entranyes dels partits comunistes, totes les contradiccions van de cap i la lluita oberta serà un combat implacable fins a la fi.
1. Koje-do era un petita illa en la costa de Corea del Sud que era la seu d’un camp de presoners de guerra dels Estats Units durant la guerra de Corea. Hi hagué un gran aixecament en el camp el 1952 – Nota dels transcriptors.
2. Hi ha molt més que això en aquesta campanya, però no afecta aquesta història. Amb tot, esper de tornar al judici dels «metges-enverinadors» en un article futur.