De The New International, Vol. IX No. 1, January 1943, pp. 17–19.
|
“Amb quina carn s’ha alimentat aquest Cèsar
nostre per haver-se fet tan
gran?” |
La forma d’inflar el Tresor de l’Estat aparegué d’una manera prou innocent. El 5 de desembre del 1929, el Comitè Central del PCR aprovà la resolució següent: «Instruir el Comissariat del Poble de Finances i el Consell Suprem d’Economia Nacional per dissenyar un sistema de taxació i empreses governamentals sota el principi d’un impost únic als beneficis.” [1]
«L’impost únic als beneficis» resultà integrat per dues seccions: (1) un impost als beneficis que suposava el 9-12% del pressupost estatal i (2) un impost de recanvi que suposava el 60-80% del pressupost estatal. És aquest darrer impost el que és crucial – suficient per finançar tota la industrialització i militarització. Examinam-ho en detall.
L’impost de recanvi és un impost aplicat a totes les mercaderies en el moment de la producció o immediatament després de l’adquisició dels béns pel majorista. El majorista paga l’impost directament al Tresor Estatal abans de vendre els béns al minorista que, alhora, paga l’impost abans de vendre’ls als consumidors. Amb tot, no hi ha absolutament cap dubte que el gros de l’impost es transfereix a les masses consumidores ja que la llei obliga el minorista a incloure l’impost en el preu de venda de les mercaderies.
Contràriament a l’impost de vendes habitual, que és un percentatge fix del preu base de la mercaderia, la taxa de recanvi és un percentatge fix del valor total de venda de la mercaderia, incloent la quantitat de l’impost. Això vol dir que un impost de vendes del 90% augmenta el preu de la mercaderia un 90%, i una taxa de recanvi del 90% augmenta el preu deu vegades. Ací és com l’impost de recanvi afecta el preu de venda en diversos exemples:
|
Amb un impost del 20%, el preu augmenta un 25%. |
Per copsar tota la importància de l’impost de recanvi, en contrast amb un impost ordinari de vendes, hem de considerar com afecta una mercaderia concreta. Prenguem el pa – base alimentària de les masses – pel qual l’impost és del 75%. Això vol dir que el proletari, en pagar un ruble pel seu quilo de pa negre, paga 25 kopeks pel cost real del pa, inclosa la producció, distribució, transport i lliurament, i 75 kopeks d’aquell ruble van a l’estat com a impost de recanvi.
L’import és aplicat tan desigualment, carregant lleugerament mitjans de producció i pesadament en articles de consum de masses, que aquests són la veritable «carn» de l’impost. L’impost en productes essencials de la indústria pesada rarament va més enllà del 10%. - Contrastau-ho amb la taxa mitjana del 82,8% en productes agrícoles i recordau que un impost de recanvi d’aquest percentatge augmentarà el preu de venda gairebé sis vegades! En indústries alimentària la taxa mitjana de l’impost de recanvi és del 50% i duplica el cost a les masses – i en begudes espirituoses la taxa de l’impost és del 82,1%! L’impost en la indústria lleugera és del 20,3%. Si consideram de nou mercaderies individuals, la disparitat encara colpeix més. L’impost en el carbó és del 0,05% i en la maquinària de l’1%. Però en tèxtils és del 25%, augmentant així el cost de la roba en un terç. A més, l’impost en la indústria lleugera no és lliure de discriminacions: mentre les dones de la «intelligentsia» reben una imposició del 68% pel llur perfum, una dona pagesa rep una imposició del 88% pel seu querosè. L’estakhanovista paga el 21-37% del preu del seu vestit de seda en forma d’impost de recanvi però la dona de classe treballadora paga un impost del 48% per la seua calicut!
El més elevat de tots els impostos és l’impost de recanvi en el pa i producte agrícola. Quan l’impost de recanvi fou introduït per primera vegada en el 1930, en resultà immediatament un considerable augment dels ingressos estatal. Però conduí a no pas menys d’una «victòria socialista» en el 1935 quan el racionament fou abolit [2] i el preu dels queviures es disparà. Així l’impost de recanvi de tot producte agrícola venut a la població pujà de 4.340 milions [A] de rubles el 1930 a 24 milers de milions el 1935. [11] El 1940 era de 35 mil milions, o un 20% de tot el pressupost!
Marx digué una vegada que «l’única part de l’anomenada riquesa nacional que entra realment en la possessió col·lectiva dels pobles moderns és el deute nacional». Mai no ha estat això tan cert com en el cas de Rússia, on tot el cost de la industrialització i militarització ha estat suportat pel poble a través del dispositiu enginyós conegut com a impost de recanvi, que fornia el 79% de tots els ingressos estatals el 1937. Dels 178 milers de milions de rubles en el pressupost estatal del 1940, 106 provenien de l’impost de recanvi – una forma “socialitzada” certament de finançar els Plans! La «riquesa nacional» cresqué de 19 milers de milions de rubles el 1931 al 178 el 1940 [2]; la renda nacional per càpita augmentà de 52 rubles el 1928 a 198 el 1937. Però els salaris reals del proletariat davallaren a la meitat del que eren el 1928! [3]
El 30 de juny del 1935, Izvestia proclamava: «Endavant tenim lluites pel benefici, per l’eliminació de subsidis». A partir de llavors es prengueren passes per crear un incentiu privat per fer benefici i assolir una capacitat industrial per evitar el complet subsidiament estatal. El 19 d’abril del 1936, un decret establia el conegut com a fons de directors, a disposició de la gestió i que preveia el pagament de primes a la plana administrativa i als treballadors. No és un secret per ningú que aquests fons s’empren principalment com a primes per a directors i estakhanovistes i no pas pels treballadors de base. Aquest fons és constituït pel 4% dels «beneficis planificats» més un 50% dels beneficis assolits per l’empresa més enllà dels planificats per l’estat. Però com es planifiquen els beneficis i com és possible tindre, a més, beneficis «excedentaris»? Podem trobar la resposta si examinam el modus operandi d’una empresa soviètica.
S’elabora un Pla Quinquennal o un pla anual que permet assolir un benefici planificat a cada empresa. Els preus de les mercaderies, com s’ha vist en la secció de l’impost de recanvi, són fixats considerablement per damunt del cost de la producció i el cost de la producció és mesurat pel cost de la força de treball i les matèries primeres i per la depreciació del capital fix que inclou càrregues d’amortització. El benefici planificat és semblantment inclòs com a part de «el cost de la producció». Cada empresa individual té una discreció considerable en la forma d’executar el pla. Per exemple, la direcció pot fer beneficis per damunt dels «planificats» si economitza el cost del treball. La llei de salari mínim – que ha estat amb efecte tan sols des del 1937 – l’ha d’obeir la direcció. Però el mínim és prou baix, no pas més de 115 rubles mensuals – i entre això i el salari més alt – 2.000 rubles mensuals – hi ha prou marge de maniobra.
Quan es llençà el Primer Pla Quinquennal, les despeses de capital provenien íntegrament del pressupost nacional. Hi havia llavors un automatisme en la concessió de crèdits a totes les empreses soviètiques. Amb tot, des del 1939, la Llei de Reforma del Crèdit i la posterior legislació bancària [12*] del 1931, particularment la Llei del 25 de juny del 1931, aturà els crèdits automàtics a empreses industrials i comercials. S’introduí allò que era conegut com el «control del ruble», és a dir, que les empreses s’havien de gestionar sota principis de comptabilitat de costos, com en qualsevol economia monetària. Se’ls donava un capital de treball i havien de funcionar sense l’assistència de crèdit bancari. Quan calia crèdit s’estenia tan sols a les que tenien un bon crèdit. Així es creava un incentiu «de lluitar pel benefici» i s’establia un control damunt de les empreses industrials i comercials pels bancs, que procuraven que la consigna de «lluitar pel benefici» fos assolida – amb l’amenaça d’haver de declarar l’empresa en «bancarrota» i treure-la de les mans de la direcció.
El febrer del 1941, Voznessensky podia reportar a la conferència del PC rus: «Els beneficis de la indústria socialista creixen d’any en any. El benefici net de les plantes industrials augmentà a gairebé 14 mil milions de rubles el 1940». Els beneficis bruts eren considerablement per damunt d’aquella xifra de 14 mil milions ja que l’impost de beneficis al Tresor Estatal d’aquell any suposaren 21,3 mil milions. L’assoliment d’aquests beneficis fou afavorit alhora en no poc marge pel mode de funcionament de les empreses. En la mesura que és de propietat estatal, una empresa soviètica és considerada «propietat socialista». Amb tot, l’obrer no «participa en els beneficis», mentre que a l’«empresa», és a dir, la direcció, se li permet d’acumular fons tant dels beneficis planificats com de les càrregues d’amortització. El 1940, el 32,5% dels dipòsits de capital [13*] provenien d’aquestes fonts. Això permetia la destinació del pressupost estatal a la defensa nacional sense pertorbar els fons d’industrialització. Les despeses de defensa saltaren de 3,5 milers de milions (o 8,9% de tot el pressupost) el 1933 a 56,1 milers de milions, o el 32,4% de tot el pressupost del 1940! Malgrat que els investiments estatals en l’economia nacional s’havien més que duplicat en volum des del 1933 (eren tan sols 25,1 mil milions el 1933 i 57,1 mil milions el 1940), caigueren, en relació a les despeses totals, del 60,8% el 1933 al 33% el 1940.
No tan sols les empreses industrials han assolit aquesta miraculosa «eliminació de subsidis» i no tan sols les membres individuals de la direcció de les empreses reben un salari considerablement per damunt del salari mínim sinó que els gestors són capaçps d’arrodonir els 2.000 rubles de salari mensual amb diversos mitjans. És Malenkov, el secretari del PCR, qui revela un d’aquests mètodes a la 18a conferència del partit, que ens ha dit tant de l’«acumulació socialista». Malenkov relata l’incident següent: les plantes de coure dels Urals Centrals de la regió de Sverdlovsk vengueren materials de lampisteria al Consorci de Subministraments de Metalls No-Ferrosos per valor de 100.000 rubles i els trameteren al Consorci. L’agent responsable, que no sabia res d’aquesta transacció però que va veure els materials quan visitava el Consorci, comprà aquests materials per 111.000 rubles i els trameté de nou cap a la pròpia planta. Malenkov remarca, després d’esperar les rialles de l’audiència [4]:
“Com que és el Tresor Estatal qui carrega amb la despesa d’aquestes transaccions dobles, el director i l’agent responsable han d’haver-se guanyat una bonificació, un per fer una venda tan llesta i l’altre per haver-fet una compra tan llesta».
Després que les rialles s’aturen, afegeix que aquesta fou la raó de promulgar el decret del 10 de febrer del 1941, prohibint la venda i/o bescanvi de materials de maquinària. I – podríem afegir amb seriositat – que aquesta és tan sols una raó més per la qual és difícil d’estimar la renda exacta d’un director de fàbrica. El seu salari bàsic de 2.000 rubles és merament el primer contrast amb el salari mínim mensual de 110 a 115 rubles del treballador fabril, abans que el primer s’infle amb bonificacions, primes, exempcions d’impost de la renda, una vegada ha reeixit a aconseguir el títol de «Heroi del Treball». Aquest títol es pot obtindre no tan sols quan s’assoleix el Pla en fer que la fàbrica mostre beneficis sinó també quan hom «demostra» que les seues tasques particulars s’han acomplert «honorablement», encara que la fàbrica que gestiona no haja acomplert el pla. No és cap meravella que detalls dels darrers impostos de la renda revelassen «diferenciacions» tan insalvables com guanys per damunt de 300.000 rubles anuals quan la renda anual «mitjana» és de 3,467 rubles! [14*]
1. Al costat de tots els altres «documents originals», aquest decret de béns passà pels Webbs com a genuí, amb el resultat que en les llurs 1.100 pàgines de Soviet Communism els Webbs trobaren espai tan sols per a una frase sobre l’impost, que diu: «El principal (impost) és un impost sobre la producció o recanvi de totes les empreses industrials de qualsevol magnitud que ara són propietat de l’estat». Com el Pressupost Estatal pot mantindre’s en expansió a través d’imposicions a les pròpies empreses de propietat estatal, per comptes de les masses «que no són propietat estatal», no ho expliquen els Webbs.
2. Caldria donar la consideració adient, és clar, a la inflació del ruble.
3. Cf. Secció sobre el proletariat.
4. Report a Pravda, juntament amb les notes estenogràfiques de la conferència, 18-21 de febrer del 1941.
11*. Cf. article by Baykov in The Economic Journal (London), December 1941.
12*. Cf. Soviet Money and Finance, by L.E. Hubbard, and Bank Credit and Money in Soviet Russia, by A.Z. Arnold. El darrer és evidentment un estalinista però si es descarta la racionalització, la legislació bancària hi és tota. En rus la legislació (així com els decrets esmentats en aquest article) es poden trobar a Compendi de Lleis, 1929–40: també la premsa diària generalment aporta els decrets del dia després de l’aprovació.
13*. Cf. Yugow, Russia’s Economic Front for War and Peace.
14*. Cf. Boris M. Stanfield: Private Property Rights in Russia, in International Conciliation, No. 375, December 1941.
A. En la versió impresa «milers de milions», però del context «milió» semblaria més adient.