Publicat originàriament com a «On
the Resolution of the National Youth Committee»: The
Militant, Vol.
VII No. 12, 24 March 1934, p. 3.
Transcripció i
indexació d’Einde O’Callaghan per al Marxists’
Internet Archive (febrer del 2015). Traducció del MIA
(març del 2019).
La tesi del Comitè Nacional de Joves conté la formulació:
«És essencial en l’educació i propaganda dels Clubs de Joves Espartacs i del Young Spartacus, que les tradicions revolucionàries americanes, burgeses i de classe obrera, juguen un paper predominant».
És la meua opinió que aquesta formulació és confosa des del principi, i serveix únicament com a impediment en l’educació del jovent. Em referesc particularment a l’expressió «tradicions revolucionaris burgeses».
Hom troba en aquests dies moltes referències a aquestes «tradicions revolucionàries burgeses». Demagogs i reformistes de tot pelatge exhorten els obrers i camperols colpits per la misèria a trobar salvació en seguir les passes dels llurs «ancestres revolucionaris», els madisons, adamses, jeffersons i companyia. Reclamen la Declaració d’Independència, la Constitució, la mateixa bandera americana. «Tot això», diuen, «pertany al poble americà». Això és el que entenen. «Fora el marxisme importat dels vermells». Hi ha una rica experiència recent d’aquesta mena de materials, com amb el darrer «Congrés Continental», i la bandera que oneja en conferències de sense-feina i de sindicats. Degut a això, em sembla, la nostra tesi hauria de maldar més que mai per demolir, amb les armes del marxisme, aquest americanisme espuri per a la classe treballadora americana.
La fraseologia liberals dels jeffersons i madisons és essencialment la mateixa que la fraseologia liberal dels roosevelts. De la mateixa manera que Roosevelt, en l’interès de la propietat privada burgesa, enganya les masses amb mots, i provar de recobrir la lluita de classes, els madisons i jeffersons, en la llur època, actuaven de manera similar, amb la diferència que en l’època dels madisons i jeffersons, aquests demagogs tenien un paper progressiu a realitzar. La lluita per la independència d’Anglaterra era una lluita progressiva. Però el que és encara més important de recordar per al proletariat d’avui és que fou l’artesà i el pagès qui en general constituí les forces combatents de la revolució, i que intentaren de fer-ne una revolució social. L’objectiu de fins i tot els revolucionaris burgesos més extrems era vinculat amb la institució de la propietat privada, institució, és clar, del qual l’enderrocament és l’objectiu de la revolució proletària.
L’establiment de la propietat privada capitalista fou un pas històricament progressiu si es compara amb la propietat privada feudal. Però quan la burgesia prova de posar el mot, finis, en la història humana, ara que els llurs objectius s’han realitzat; quan la burgesia anomena al proletariat que vol provar d’anar un pas més enllà i d’abolir totalment la propietat privada «bruts lladregots», són els marxistes qui preguen aquests cavallers de recordar que la força ha estat sempre la llevadora de la història; que la burgesia acomplí els llurs objectius, com havien en fet els senyors feudals abans d’ells i els senyors esclavistes abans d’ells, per la força; i que no ho podrien haver fet altrament. I que «ens reservam el mateix dret» per acomplir els nostres objectius majors. Ho fa justament que incloguem en la tesi una crida a estudiar «tradicions revolucionàries burgeses»? No, això tan sols contribueix a confondre la qüestió. Ja que insistim, per damunt de tot, en que utilitzaren mitjans revolucionaris per acomplir els llurs objectius, amb els quals el proletariat no hi pot tindre res en comú, de la mateixa manera que utilitzaren la retòrica extravagant de la Declaració d’Independència quan els calia mobilitzar les masses per a la revolució però que una vegada les masses acompliren la revolució, cercaren de consolidar el llur poder i imposaren l’adopció de la Constitució a les masses amb tots els mitjans fraudulents que ara designam com a Tammany i que en els que els nostres «ancestres revolucionaris» eren de fet mestres.
El que emfasitzam és allò que Marx emfasitzà el 1849; quan l’Assemblea Nacional aprovà el decret Faucher contra el dret d’associació, malgrat que la constitució garantia a tots els francesos el dret d’organitzar-se:
“El que la constitució, primer de tot, havia de constituir era el domini de la burgesia. Evidentment, la constitució podia doncs entendre per dret d’associació tan sols aquelles associacions que fossen en harmonia amb el domini de la burgesia; és a dir, amb l’ordre burgès. Si, per raons de decòrum retòric, ho expressava en termes generals, no hi eren el govern i l’Assemblea Nacional per interpretar-ho en casos específics? I l’Assemblea Constituent decretà que la violació del text era l’única realització adequada del seu sentit literal».
Hi ha camarades que pensen que perquè Lenin digué que els bolxevics eren jacobins proletaris això justifica que anomenam els madisons i jeffersons revolucions coherents als qui hem de salvar de la «malinterpretació» dels professors burgesos. L’espai no em permet d’entrar en una explicació de la gran revolució francesa, de les seues similituds i dissimilituds amb la revolució americana. N’hi ha prou ací amb afirmar els fets següents: hi ha realment dues revolucions dins de l’abast del que es coneix com a gran revolució francesa: la del 1789 dirigida per la Gironda burgesa i la del 1795 dirigida pels jacobins petit-burgesos. La nostra revolució del 1776 no fou seguida per una onada jacobina revolucionària, sinó per la reacció, ja que la Constitució fou, parlant en general, el document de la contra-revolució. Els jacobins, encara que aclariren el terreny per a l’ordre burgès, provaven de representar el sansculotte. Fou exactament aquesta contradicció en la constitució interna, és clar, el fet que no hi hagués els requisits materials per aquesta transferència de poder el que causà la caiguda dels jacobins.
Fa molt que Plekhanov valorà correctament els jacobins:
«La propitat privada i els objectius petit-burgesos estretament vinculats, els forçaren a programes de fins al més extrem revolucionari d’aquella època... El Partit de la Montanya fracassà justament degut a aquella contradicció més interna entre les seues concepcions petit-burgeses i el seu esforç d’ésser representant dels interessos proletaris... Per als representants actuals de la classe obrera, aquestes contradiccions són alienes, ja que el socialisme modern i científic no és res més que l’expressió teòrica de l’antagonisme incomunicable d’interessos entre la burgesia i el proletariat».
Exactament. I Lenin fou molt curós en explicar què interpretava com a jacobinisme; el definia «com la transferència del poder a la classe oprimida revolucionària, ja que aquesta és l’essència del jacobinisme».
Els nostres predecessors, l’artesà i el pobre granger, malgrat que febles en organització i no constituir tan nítidament una classe com el proletariat d’avui, acompliren la revolució, i provaren de fer-ne una revolució social; fou per la llur pressió que fins i tot una democràcia com la que tenim ara fou establerta. Ho acompliren en forta lluita contra la burgesia. És aquest l’heretatge de la lluita de les masses (el poble) que acceptam. Una vegada més em referesc a la revolució francesa i com els marxistes interpretaren la conquesta burgesa.
Escoltam a Trotski:
«En general la burgesia, en el sentit estricte del terme, s’oposà a la revolució camperola amb tot el poder que tenia... Durant els cinc anys (1789-1794) la pagesia s’alçà en cada moment crític de la revolució, impedint un acord entre els propietaris feudals i burgesos... El sansculotte parisenc, vessant la sang per la república alliberà el camperol de les seues cadenes feudals».
Repetesc: és aquest l’heretatge de lluita de les masses a tot arreu que acceptam. I aquest heretatge trobarà la seua realització quan l’ara madurat proletariat agranarà l’ara impotent i reaccionària burgesia de l’escena històrica. És aquest missatge el que duem a la joventut obrera americana. Quan americanitzam el marxisme, duem a la classe obrera americana el missatge del marxisme, no un vulgar discurs per onejar banderes. No provocam la confusió del jovent que prova d’alliberar-se del punt de mira burgès que se li ha imposat en parlar de «tradicions revolucionàries americanes, burgeses i proletàries». En el millor dels casos, és una frase embolicadora, un redactat desafortunat, i caldria suprimir-la de la tesi, que hauria d’ésser una guia per a l’acció, no per a la confusió.