Publicat originàriament com a «The Subjugation of Women Under Capitalisme: The Bourgeois Morality»
És clar que la família nuclear, lluny d’ésser «pre-capitalista», és un element integral de les relacions capitalistes de producció. El capital no deixa ni el racó més minúscul de la societat lliure el seu domini. Una simple revisió jurídica del matrimoni, divorci, custòdia, bastardia, i lleis de benestar, i de les lleis relacionades amb la sexualitat, la prostitució i la vida moral en general, tot demostra àmpliament la preocupació directa del capital amb el matrimoni, la família, els infants, la sexualitat i l’anomenada «moral». La supervisió per l’estat de la vida moral del proletariat es relaciona directament amb el rol del proletariat en la producció de mercaderies, inclosa la producció de la força de treball mateixa, sense la qual tota la societat capitalista deixaria d’existir.
Capital i reproducció humana
La burgesia no és interessada en el comportament sexual de la família com a tal. L’interès del capital és en la població, la producció de força de treball humana en proporció a les seues necessitats. La burgesia dominant és ben conscient que el capitalisme no podria existir sense el seu últim productor i mercaderia més fonamental, la força de treball humana. La necessitat del capital per exercir el control de la població i supervisar la reproducció humana, i les contradiccions que això implica, són agudament revelades no tan sols per una obsessió amb la taxa de reproducció en els països pobres i en desenvolupament, sinó també en l’avortament, el control de la natalitat, l’esterilització i les lleis d’assistència social a Nord-Amèrica.
Per al capital, la família és la unitat econòmica encarregada de la producció i reproducció de la força de treball. La força de treball i de reproducció – la gestació i criança d’infants – de les dones tenen significat econòmic en la producció necessària de la mercaderia essencial del capital. És clar que el capital veu la maternitat purament en termes de producció de mercaderia, com a font de la reserva futura de treball. Les capacitats reproductives de les dones són supervisades per l’estat perquè el capital necessita regular la població, controlar la producció del producte, els infants. Aquests futurs proletaris existeixen tan sols per ésser explotats, per treballar durant tota l’extensió de les llurs vides productives per augmentar l’acumulació de capital, i per ésser descartats en una edat avançada i empobrida quan hagen estat exhaurits.
Així les lleis deixen clar que no és desitjable, des del punt de mira del capital, que les dones controlen els llurs propis cossos, és a dir que les dones controlen els mitjans de reproducció. És igualment clar que el capital utilitza la família nuclear, i la posició subalterna de les dones com a muller-mare, com a mitjà principal per garantir la reproducció d’una oferta adequada de força de treball per a explotació futura – a expenses dels treballadors. Mentre abans els infants eren un actiu econòmic (com ho són ara per a les famílies agrícoles), avui els infants són un passiu econòmic per a la classe treballadora. El capital, però, ha de mantindre la producció de nous proletaris a nivells desitjables. La maternitat-com-a-vocació, com a única definició de la funció social de les dones, i el matrimoni com l’única condició «normal» de les dones, serveixen per garantir la collita anual necessària de nous proletaris. Amb tot, el capital no és disposat a pagar la producció d’aquests nous obrers (salut, educació, allotjament, preparació, etc.), desplaçant aquests costos damunt de la família de classe treballadora. El capital nou veu els infants com a propietat dels pares, sinó com la seua oferta futura de força de treball. Els infants no són més «propietat privada» dels llurs pares que la força de treball i poder reproductiu de la muller no són recursos privats del seu marit. Tot retorna, directament o indirecta, al capital.
La moralitat burgesa serveix l’objectiu, des del punt de mira del capital, de mantindre la família nuclear i l’explotació i subjugació de les dones dins seu. Com hem resumit, les funcions reals de la família nuclear són produir i reproduir força de treball, absorbir desocupació femenina, regular l’oferta de treball femenina, disciplinar la força de treball masculina i regular la població. Amb tot, fins i tot quan la moralitat burgesa serveix per perpetuar l’ideal de la família nuclear, el capital mateix atonyina la família, capgirant una reproducció proletària ordenada i generant múltiples contradiccions dins del teixit de la societat capitalista.
Mentre la família nuclear «ideal» pot ésser la unitat de producció preferida per a la nova força de treball, el capital mateix mina la família com és clar a partir de l’aparició de famílies assistides de segona, tercera i fins i tot quarta generació sovint sense cap contracte matrimonial. Aquesta situació indica clarament que la família nuclear tradicional no és absolutament essencial per al capitalisme; de fet, la família nuclear és útils en certs sectors de la força de treball, mentre que no és útil o és funcionalment absent en altres sectors.
Per exemple, des del punt de mira del capital, els Estats Units encaren ara una sobreoferta – una saturació en el mercat present i futur – de força de treball de minories racials i nacionals, especialment de negres. L’oferta de treball de minories no-usades i no-volgudes és abocada a guetos urbans i àrees rurals deprimides. El mateix fet que el capital tracte milions de persones com a productes de rebuig sense usar demostra que el capitalisme no té preocupació de cap mena pel benestar humà – es preocupa tan sols que les seues necessitats de producció siguen cobertes.
Afegint a la situació a la fet que salaris deprimits i una desocupació crònica han treballat per minar la família nuclear en el proletariat negre i llatí urbans, ja que molts marits no poden mantindre econòmicament mullers i infants. L’expansió i contracció de pagaments de benestar social es relacionen amb el control de la població i la sobreoferta de força de treball. Les lleis de benestar mateixes són indicatives que la força de treball d’algú és requerida per criar nous proletaris (noves mercaderies) fins a una certa edat i que l’estat reconeix la necessitat de pagar salaris a dones que crien infants soles, si més no fins a sis anys. Amb tot, l’assistència de benestar i social és fornida gairebé exclusivament per impostos sobre el proletariat ocupat, creant pressions polítiques per reduir el benestar – la qual cosa s’adiu amb el desig del capital de reduir les poblacions de minories nacionals i de blancs pobres pel mètode comprovat i veritable d’una dieta de semi-fam i d’assistència limitada de salut.
Les contradiccions que assetgen la família són fins i tot més insostenibles quan hom se n’adona que les «mares» són potencialment obreres assalariades desocupades. El moviment econòmicament força de grans nombres de dones des de la cura infantil fins a la força de treball posa pressió damunt del mercat laboral, augmenta les taxes de desocupació reals, i desplaça homes que no volen o no poden competir per salaris severament deprimits. El resultat és l’existència continuada als Estats Units de la pobresa més ferotge en la qual les principals víctimes, com arreu del món, són els infants, els vells i les dones.
En entendre que el capitalisme es preocupa tan sols dels seus propis problemes d’oferta i demanda en el mercat laboral (i no de moralitat o d’humanitat o de qualsevol altre valor que no siga la recerca de benefici), podem també entendre la font de la brutalitat i hipocresia que són l’essència de la nostra vida moral i cultural. És en el context d’hipocresia i brutalitat que podem arribar a entendre les veritables funcions i natura de la moralitat burgesa en el capitalisme monopolístic tardà.
Moralitat burgesa i matrimoni contractual
La moralitat sexual burgesa reflecteix les relacions de propietat en la mesura que defineix el cos d’una dona, els infants produïts des del seu cos i la seua força de treball com la propietat privada del marit o protector. Des d’aquesta perspectiva, és clar que la moralitat burgesa és fonamentalment una justificació del contracte matrimonial, que en ell mateix no és més que un acord legal que atorga als marits el dret d’apropiar-se de les capacitats productives i reproductives de les mullers.
Sota la vestimenta de la mortalitat burgesa – la fràgil, dependent i indefensa muller, les hipocresies de l’amor romàntic, les imatges idíl·liques de la mestressa de casa feliç – és un sistema que justifica i racionalitzar la subjugació de les dones. Ho fa en mistificar el significat real del treball de les dones casades, en convèncer la muller que la seua feina no té valor, és un mer servei per compensar el seu marit per la seua dependència de la valuosa força de treball d’ell. De la mateixa manera, la moralitat burgesa emfasitza la monogàmia, la castedat, la modèstia i l’obediència. Serveixen per garantir una submissió de la dona en convèncer-la que és la «llei de Déu» o «la intenció de la Natura» que la seua força de treball no tinga valor i que els seus infants pertanyen, de dret, al seu marit; que els seus deures són, per damunt de tot, servei i obediència; que la seua acceptació de la tutela del seu marit és necessària per a la seua supervivència ja que ella i els seus infants són dependents de l’aportació del marit.
La dependència forçosa d’una dona i la seua consegüent subjugació és, a més, justificada en la definició social de la dona com a primordialment un objecte sexual, la raó principal d’existència de la qual és oferir passivament el seu cos per a la satisfacció sexual masculina i la gestació dels seus infants. Lleis contra l’adulteri, per exemple, serveixen per mantindre l’accés a la sexualitat de les dones com a dret exclusiu dels marits. Fidelitat i monogàmia s’han imposat sempre estrictament damunt les dones mentre que als homes se’ls ha permès de violar aquestes normes (l’ubic doble raser). La imposició de la fidelitat i la monogàmia s’ha justificat sempre moralment en termes del desig d’un marit de saber que és el pare dels infants de la dona. De fet, la qüestió d’establir la paternitat és tan sols d’interès esotèric. La funció real de la monogàmia és garantir i estabilitzar el dret d’un marit individual a apropiar-se de la capacitat de treball i de la capacitat reproductiva de la seua muller. Durant la major part de la història humana, els infants eren peces valuoses de propietat, de capacitat potencial i real de treball, i un marit necessitava un «fet» (paternitat) per establir el seu títol damunt de la capacitat laboral dels seus infants. La monogàmia sempre ha funcionat per recloure una dona amb un home com a propietat seua per tal de guardar-la contra el robatori de mullers i per titllar-la de propietat seua – ja que les dones, com tots els éssers humans en servitud, no són per damunt d’escapar-se, privant el marit tant de la seua capacitat laboral com de la capacitat laborals dels infants que produeix.
Tot mecanisme de control social – moral, religiós, governamental – ha estat emprat per tancar les dones en el matrimoni i la família. La moralitat burgesa per aquesta raó crea una psicologia que afirma que una dona no és psicològicament completa fins que ha triat el seu company, que la seua mateixa natura humana no es pot realitzar sense la cria d’infants, que la seua vida és buida i sense sentit si no és muller i mare – tant se val què puga haver acomplert. Una dona que no es casa és presentada com un monstre, com a incompleta o humanament inadequada. Cap d’aquestes limitacions s’apliquen a homes la realització dels quals es defineix en termes de feina i en termes de la llur vida fora de la família. De fet, el poder dels homes de realitzar-se es manifesta en doble raser pel qual es pensa que els homes requereixen moltes dones per establir masculinitat mentre que una dona es pot realitzar tan sols a través d’una submissió completa de la seua pròpia voluntat i personalitat a la d’un marit.
Les dones sempre s’han resistit, s’han ressentit, ja que l’esperit humà no es pot tancar per sempre en la cosmovisió d’una serventa. És per això que les dones són retratades en la cultura popular i burgesa com bé pures o putes, on el mal sempre plana dins de la Madonna-Meuca.
Moralitat burgesa i homes
El matrimoni, amb la seua muller i infants dependents, és el mitjà principal amb el qual el capital es garanteix una força de treball masculina fiable, dependent i disciplinada. El marit, amb el matrimoni i el primer infant, és tancat en una vida de feina si ha d’ésser un «bon marit i pare», és a dir, un «bon proveïdor». Una vegada els vels de la mistificació són arrencats, la imatge és el món de Kafka: dones, a qui mai no es permet de somniar; home, que si somnien han de descartar els llurs somnis; homes i dones condemnats a un càstig etern—carregar tota la massa parasitària de capital damunt l’esquena, generació rere generació. La trampa no l’ha fet ni el marit ni la muller: la muller blasma el marit per la seua dependència, pel ressentiment i el tracte dur d’ell, per la complicitat d’ell en la injustícia del «lloc de la dona»; l’home es ressent de la dona per la càrrega que representa, les demandes que té, les queixes que fa. Una muller és un suborn al marit, però també és la seua cadena; un marit és seguretat per a la muller, però també la seua presó. Així cadascú és en major o menor grau dividit contra l’altre. I per damunt de tot això hi ha el pes mort del capital, els mecanismes de competició i aparell per a la producció de creences verinoses del qual giren homes contra dones, blancs contra negres, nació contra nació.
Moralitat burgesa i consciència de classe
La moralitat burgesa promou en les dones una autoidentificació principalment com a mullers i mares (o futures mullers i mares) i no com a obreres, fins i tot quan són en la força laboral activa. Igualment, els homes veuen les dones com una espècie a banda, no com a part d’ells mateixos com a obrers. A més, la segregació tradicional entre feina «masculina» i «femenina» en la indústria, així com la competència per llocs de treball, és una font constant de divisió entre obrers i obreres. Això també perpetua la idea que les dones són obrers «reals», sinó una espècie estranya d’intrús, que pròpiament pertany a la llar amb els llurs infants. Fins i tot encara que la capacitat de criar infants suposa tan sols un màxim de 25 anys de la vida d’una dona, tota la vida d’una dona és definida per funcions de cria. Dones solteres, dones sense fills, noies, dones grans, cap de les quals són criadores d’infants, amb tot són definides per aquesta funció. Això vol dir que grans nombres de dones en la força laboral, objectivament obreres assalariades, són subjectes de discriminació que es justifiquen en termes del rol muller-mare.
La definició principal de dones «respectables» com a mullers-mares ha estat la font de baixa consciència de classe i del desenvolupament polític limitat de les dones treballadores perquè, mentre treballen, s’identifiquen més com a muller i mare (o futura muller) que com a obrera assalariada. En conseqüència, les dones es relacionen amb els marits, no amb el capital; amb els infants, no amb les lluites amb el capital; amb la llur sexualitat i no amb l’enorme món en el qual es veuen com a passives, dependents i excloses. La mestressa de casa alienada i aïllada, la muller-mare trenca-vagues, les obreres apolítiques, passives i submises en elaboració són, en part, resultats d’una submissió ideològica de les dones a la moralitat burgesa, reforçada per prejudicis masculins complementaris i per les realitats de la sobre-explotació femenina. El desenvolupament de consciència de classe en dones és impedit materialment i ideològica per la subjugació mental i física del matrimoni – tant si una dona és, de fet, casada o no! El rol social muller-mare és la base de tota la definició «femenina» del funcionament social i econòmic de les dones en general. La subjugació històricament ha produït baixa consciència de classe i resistència al desenvolupament polític. El refús de tractar amb les realitats de l’opressió femenina serveix tan sols per perpetuar allò que el capital desitja: no tindre por de la militància de la meitat femenina del proletariat.
Moralitat burgesa i sexualitat
La moralitat burgesa, com altres moralitats anti-feministes que l’han precedida, és essencialment una expressió d’una relació amo (marit)/esclau (muller). Desigualtat i opressió es construeixen damunt del seu mateix fonament. Dependència i desigualtat produeixen ressentiment i depressió en mullers; tindre dependents i els límits que imposen produeix hostilitat i ressentiment – i dictadura – en marits. La «guerra entre els sexes» deriva directament de les desigualtats programades en relacions heterosexuals, i, més especialment, des les expectatives de servilitat, passivitat i repressió sexual des de les dones. La sexualitat d’una dona, d’ençà que s’ha de guardar com a recurs privat, i la monogàmia, perquè garanteix la dona com a recurs privat, produeixen gran por de la sexualitat de la dona, poders sexuals i poder que deriva del seu atractiu sexual.
La moralitat burgesa guarda la dona com a propietat en demanar que reprimesca la seua pròpia sexualitat o que dissimule les seues pròpies necessitats i desitjos sexuals per tal d’acomplir l’expectativa d’objecte que se li ha col·locat al damunt. És aquesta demanda de repressió sexual i submissió sexual la que ha fet la sexualitat tan problemàtica per a les dones. Amb tot, discussions dels problemes de sexe sempre s’han confinat a les dones.[1]
La legitimitat d’una preocupació amb els problemes de sexualitat amb les dones és demostra millor pel fet que l’acte de relació sexual és típicament un acte d’agressió i de domini (i sovint de violació) al que la dona és forçada a sotmetre’s. L’acte sexual com a violació, com a acte que estableix la inferioritat i servilitat de les dones, té l’expressió brutal més violenta en l’acte d’agressió. La violació és un càstig social i una afirmació de la superioritat masculina i de la bestialitat femenina, recolzada en la imatge de dona com a «animal» de la moralitat burgesa, la Madonna-Meuca, com quelcom que secretament «gaudeix» de la seua degradació i humiliació en l’acte de violació amb força. És per això que els violadors sovint demanen les llurs víctimes si han arribat al clímax. La violació és una manifestació particularment viciada i sàdica de la natura general de la sexualitat com la defineix la moralitat burgesa – la realitat sota les expressions hipòcrites de «maternitat sagrada» i de la «senyora» en el seu pedestal asexual.
La severa alienació produïda per normes i ideals sexuals opressius i repressius troba la seua expressió real en la taxa horrible de violació forçosa i violació infantil. La violació és una expressió d’agressió i odi descarregada damunt d’un inferior social; és un acte d’assassinat espiritual fins i tot quan no s’acompanya d’assassinat de fet. Contra la imatge de la «dona asexual pura i virtuosa» hi ha la contra-imatge fosca de la dona com a víctima, d’una criatura la lenta i sagnant tortura fins a la mort és una font de satisfacció i plaer sexuals.
Heterosexualitat i homosexualitat
Els éssers humans són primats d’ordre superior. Els primats no són caracteritzats per demostrar un grau fi de discriminació sexual, i tampoc no és el primat homo sapiens. Per tant, no resulta cap sorpresa que una varietat d’estils sexuals hagen existit en la majoria de societats des de temps antics. L’homosexualitat ha estat extensament documentada en societats comunistes primitives, entre algunes classes posseïdores d’esclaus, entre la burgesia i la petita burgesia i entre el proletariat en tots els països capitalistes avançats. Sembla haver-hi hagut poca o no gens homosexualitat entre serfs i pagesos – probablement perquè l’economia es basava en la producció familiar i homosexuals exclusius generalment no fan famílies.[2] En un estudi de 77 societats comunistes primitives es trobà que per al 64% (49 societats) «activitats homosexuals d’una mena o altra són considerades normals i socialment acceptables per a certs membres de la comunitat». En 36% (28 societat) les activitats homosexuals eren rares, absents o dutes a terme en secret. En un exemple, l’homosexualitat era practicada únicament per dones.
El famós sexòleg burgès Alfred Kinsey féu els comentaris següents en relació a la creença habitual que tan sols l’activitat heterosexual és normal per a tots els mamífers:
Biòlegs i psicòlegs que han acceptat la doctrina que l’única funció natural del sexe és la reproducció, han ignorat simplement l’existència d’activitat sexual que no és reproductiva. Han assumit que les respostes heterosexuals són una part d’un equipament innat, «instintiu» de l’animal, i que tots els altres tipus d’activitat sexual representen «perversions» dels «instints normals». Aquestes interpretacions són, però, místiques. No s’originen a partir del nostre coneixement de la fisiologia de les respostes sexuals i es poden mantindre tan sols si hom assum que la funció sexual és en certa manera divorciada dels processos psicològics que controlen altres funcions del cos animal.
L’intent de definir l’heterosexualitat com la norma del comportament sexual humà és un exemple de ciència metafísica i no es basa en els fets materials de la diversitat d’estils sexuals humans. Per tant el significat moral i social vinculat a aquests estils és una doctrina de moralitat burgesa que ha evolucionat amb el desenvolupament del capitalisme, i que cal entendre com a element de la superstructura que serveix les finalitats i objectius de l’imperialisme i no com a «ordre natural de l’univers».
Històricament, és clar que el significat social de la sexualitat no és inherent a l’estil de sexualitat (homosexualitat, heterosexualitat i bisexualitat), sinó als significats socials vinculats a estils. A l’antiga Grècia l’homosexualitat masculina era filosòficament enaltida com a amor entre iguals, molt superior a l’aparellament heterosexual entre home i dona-bèstia. L’homosexualitat femenina a l’antiga Grècia era òbviament una resposta de la dona al seu estatus bestial – un alleujament de l’opressió i privació socials de la vida d’una dona. L’ascens del lesbianisme en el moviment modern de dones era un refús tant a la moralitat burgesa com a la natura prevalent de les relacions heterosexuals en les que les dones fortes i competents són virtualment ostracitzades sexualment pels homes. La sexualitat i les seues expressions en estils sexuals són tan òbviament vinculades a les condicions històriques específiques en qualsevol sociatat donada i en qualsevol temps atès que és simplement absurd sostindre que tal o tal estil és més o menys «natural».
El problema analític real rau en la comprensió de l’origen i funcions dels significats reals adscrits a qualsevol estil sexual en qualsevol temps. El problema no és de natura psicològica sinó una qüestió d’anàlisi social. Hem d’entendre per tant les definicions de sexualitat «natural» i normes sexuals acceptables en el llur context socioeconòmic. Una doctrina d’heterosexualitat rígida, com l’evolucionada fins a la representació actual en la moralitat burgesa, s’ha d’entendre com un element en la superstructura del capitalisme, necessari per a les finalitats i objectius del capital, més que no pas com un exercici metafísic de determinar a priori l’ordre sexual natural a l’univers. Considerat dins d’aquest context social, l’heterosexualitat vista com a absolut natural (en la qual tots els altres estils sexuals són «desviacions» o «perversions») és ben òbviament relacionada amb el manteniment de la família i la supremacia masculina al voltant de la qual s’organitza la família. El control social rau en el cor de la doctrina de la monogàmia; però el control sexual rau també en el cor de la doctrina de l’heterosexualitat.
Tant per a homes com per a dones, la regulació sexual és de fet regulació de reproducció. Així, l’aplicació de lleis anti-homosexuals s’adreça principalment contra la classe obrera i la petita burgesia més baixa mentre que l’homosexualitat és tolerada en la petita burgesa més alta i la classe dominant. La tolerància selectiva de l’homosexualitat té, doncs, una base de classe que preserva les condicions materials beneficioses per al capital.
Per al primat en nosaltres, l’estil sexual és irrellevant. Però l’estil sexual no és irrellevant per a la supremacia masculina i no és irrellevant per controlar la reproducció humana. Igualment, la doctrina de la «naturalitat» de l’heterosexualitat i normes d’heterosexualitat rígida són predominantment centrals per a la subjugació de la dones: contenen algunes de les justificacions principals per a la submissió sexual i social dins de la família. Per damunt de tot, la doctrina de l’heterosexualitat natural és el baluard ideològic de la supremacia masculina.
Homosexualitat i «moralitat proletària»
La imposició de la moralitat burgesa a través de creences religioses, normes socials, legislació social i educació – per totes les institucions superstructurals del capital – ha aportat a la ideologia controladora la promoció i justificació de la subjugació de dones i ha estat el mitjà principal pel qual el capital exerceix un control social i moral sobre la vida i consciència proletària. Parlar d’una «moralitat proletària» especial que sorgeix des de dins de la classe obrera té tant de sentit com proposar que les idees revolucionàries del marxisme-leninisme surten espontàniament de la consciència del proletariat. Allò que habitualment s’invoca com a «moralitat proletària» és precisament del mateix ordre que la consciència sindical, és dir, no res més que ideologia burgesa reflectida en el proletariat i adaptada a les seues condicions de vida.
La descripció de l’homosexualitat (o de fet de qualsevol preocupació amb la sexualitat) com a «decadència burgesa» no és res més que l’expressió de la moralitat burgesa mateixa. L’afirmació que la «moralitat proletària» condemna l’homosexualitat com a «decadent» o «pervertida» ignora la natura burgesa de la moral en la societat capitalista; ignora l’escampada existència de pràctiques homosexuals en totes les classes socials, inclosos tots els estrats i sectors del proletariat; no fa distincions de classe (aplegant tots els homosexuals en un grup definit pel sol estil sexual i «desclassant» tot el grup per definició); ignora les diferències reals entre el significat social de l’homosexualitat masculina i femenina; i per damunt de tot, refusa de veure la natura i l’origen de l’estil sexual analíticament com a part de la societat capitalista.
El resultat de substituir l’anàlisi marxista amb moralitat burgesa és un debat purament liberal: 1) els homosexuals haurien d’ésser tolerats, és a dir, de rebre «drets democràtics»; o 2) els homosexuals haurien d’ésser condemnats com a decadents i rebre teràpia per superar la llur desviació «decadent burgesa» de l’absolut heterosexual sagrat; o 3) els homosexuals haurien de romandre en l’«armari» i no molestar la gent.
De fet, l’atac de l’esquerra contra l’homosexualitat és un atac contra les dones, ja que l’atac invariablement pren la forma d’una defensa de la moralitat burgesa, que és una defensa de la supremacia masculina. L’atac de l’esquerra forneix un arma manegable per silenciar dones «arrogants» que demanen una discussió de problemes sexuals i de la posició de dones, que així poden ésser acusades de condonar la «decadència» o de fallar en el llur deure de mantindre «unitat» amb els homes (especialment els marits), o, horror d’horrors, de caure en el «feminisme burgès» i de qüestionar els preceptes sagrats de la família nuclear.
La conseqüència més destructiva del sexisme d’esquerres ha estat empènyer dones i homosexuals cap a la «política sexual». L’Alliberament de les Dones mateix i, més tard, l’avantguardisme lesbià foren conseqüències de negar a les dones cap lloc legitimat, com a dones, en l’esquerra socialista. La gent era així forçada a retrocedir a una lluita per la llur igualtat social i de limitar-se a lluitar contra la llur opressió social. Les dones eren forçades a combatre l’esquerra fins i tot quan eren forçades a combatre la societat capitalista en general. La conseqüència de l’antifeminisme d’esquerres fou d’aquesta manera profundament reaccionària, en contribuir a l’ascens de moviments socials reformistes i fins i tot feixistes. L’esquerra s’equivoca, ja que tan subjectiu i interessat era l’atac antifeminista que mai no s’adreçà una anàlisi de classe o perspectiva de classe al moviment de les dones. Amb el temps, les dones mateixes començaren a dedicar-se a una anàlisi marxista per elles mateixes, però tan sols després d’haver passat anys de confusió engendrats pel sexisme interessat de mascles xovinistes petit-burgesos de l’esquerra.
El predomini de la «política sexual» entre homosexuals es pot explicar de la mateixa manera que la prevalença de «política sexual» en el moviment de la dona – una resposta a la definició d’esquerra de «tota una criatura humana» per un aspecte sol (definit socialment com a negatiu) de l’existència humana: sexe o sexualitat. El disgust dels mascles esquerrans heterosexuals davant de cap discussió sobre la sexualitat és, de fet, un disgust davant de qualsevol discussió de la llur supremacia objectiva, dels llurs rols opressors, del benefici directe que gaudeixen personalment de la subjugació de les dones.
Suggerim que des del punt de mira del marxisme-leninisme una preferència per un estil sexual sobre un altre és principalment irrellevant, i més encara per l’estat alienat general de les relacions sexuals en la societat contemporània. L’oposició a la política separatista, si es fa amb principis, s’hauria de basar en l’anàlisi de classe i l’anàlisi política. Així, hauríem d’oposar-nos a aquells grups organitzats al voltant de demandes reformistes basades en la classe petit-burgesa; hauríem d’oposar-nos als grups que fan de l’opressió sexual la contradicció principal, tant si aquests són grups de dones o grups d’homosexuals; hauríem d’oposar-nos a tots els grups que sostenen que la primera prioritat de la revolució proletària haja d’ésser «l’alliberament sexual» (per exemple, els reichians contemporanis amb les llurs formes variades de política terapèutica de pol sexual, etc.).
Al final, no aspiram a fer la revolució per tal d’alliberar gent perquè gaudesquen de qualsevol estil sexual que els plaga, ni agitam per la revolució per tal de justificar les pràctiques d’un grup o altre. Lluitam per abolir el capital, alliberar les masses d’éssers humans, construir una societat en la qual el nostre ésser específic puga ésser lliure per cercar la seua potencialitat més gran. És ximple i erroni conduir persones dedicades a un atzucac de política sexual per definir la llur humanitat sexualment, i llavors, damunt la base d’aquesta sola definició, descartar persones com a «indignes» de lluita revolucionària. És sexisme – i com tot sexisme, és bogeria.
Notes
1. Això ha estat cert de moviments socialistes on la sexualitat com a àrea de preocupació ha estat tradicionalment negada o ridiculitzada pels homes de l’esquerra. Res no parla més clarament del sexisme inexaminat d’homes d’esquerres que el llur continuat refús de tractar seriosament la qüestió de la sexualitat. En una ronda de lletres tramesa a Monthly Review en resposta a un article que tractava de Wilhelm Reich i la sexualitat, els corresponents masculins eren gairebé histèrics en la llur negació vociferant de la rellevància de la problemàtica sexual per a marxistes seriosos. La condemna virulenta de qualsevol esforç de tractar amb la sexualitat, en titllar aquests intents de no res més que manifestacions de «decadència petit burgesa» és, per a les dones, transparent en la seua defensa d’un interès creat masculí.
2. Aquesta és probablement la raó per la qual en alguns països del tercer món i subdesenvolupats l’homosexualitat és identificada com un vici de la classe dominant.