“Die Zukunft der Sozialdemokratie”.Aus Joseph Dietzgen, Schriften in Drei Bänden, Bd. 3, Berlin 1962, S. 79-98.
Transcripció i indexació: J.L.W. pel Marxists’ Internet Archive. Tradució al català del MIA.
El futur socialista esdevé cada vegada més un objecte d'especulació inquisitiva. Amics i enemics especulen: els companys, al voltant de l'objecte dels llurs esforços i esperances, per fer-se una imatge plàstica al cap, els contraris, per representar-ne les mancances i empetitir allò que odien.
Això fa que, tant la impaciència pròpia com la reticència aliena repetesquen sempre que el nostre futur no és cap objecte d'especulació privada sinó un producte històric, en la formació del qual participa el poble en massa. Com que el poble aplega ments individuals, que tenen més o menys la necessitat de formar-se un futur, amb plans i projectes, és també natural i inevitable l'especulació privada quant a la forma de la societat socialista futura. Tan sols ens cal ésser conscients del caràcter personal i privat d'aquestes especulacions.
Els socialdemòcrates no han de voler cap profeta, cap oracle privat d'inspiració divina, que revele la veritat. La veritat socialista es revela per vies generals. Ço que tots coneixen és absolutament ver, i el coneixement de la majoria és més ver que el coneixement de la minoria o el de l'individu. D'ací naturalment la norma de les ciències naturals que l'experiment és més fiable com més gran és l'escala a la qual es du a terme. Tampoc no s'ha d'excloure que profetes il·luminats i genis enlairats vegen més enllà de les masses; però no haurien de rebre cap reconeixement per imposar la seua visió privada a les masses. En els afers especialitzats el poble sempre serà representat per individus i parlaments especialitzats, però en la seua qüestió política-social vol ésser independent. Per tant ningú no pot estar-se de formar-se el futur a partir de l'especulació privada. Però els individus dedicats a la qüestió de la conformació futura debaten segons visions i opinions, i presenten propostes i constatacions, que únicament han de rebre la reserva natural d'una opinió privada particular.
El partit com a tal no perdrà de vista que la base de la comunitat democràtica prou que agraeix el consens present. Tan sols a la limitació del nostre programa a ço general, inconfusible i indubtable hem d'agrair l'exclusió total de tot sectarisme o, si més no, a fer reduir el sectarisme a la impotència. L'ordre tancat del batalló obrer pot resistir si es veuen tots els objectius finals, muscle en muscles per restar en contacte, sense amuntegar-se, ni cap endavant, ni cap endarrera, ni tampoc desviar-se. Ço que volem és completament clar; volem cobrir la nostra nuesa, nutrició, indumentària i habitatge. No és que ens ho ensenye l'avui, sinó que tenim la lliçó d'una història milenària darrera nostra, que l'individu aïllat traeix la seua herència; és per això que recercam el nostre dret in communibus.
Marxam per tant en ordre tancat; però justament perquè ho fem, és la nostra marxa nolens volens un “perill d'estat” polític. Amb tot, no tan sols l'aprofitat de l'estat burgès, inclòs el nostre, es troba en perill, sinó tots els que protegeixen l'estat hostil de la caiguda. Però qui és el nostre enemic? S'hi troben ben a prop, ja que és la nostra pròpia gent, la que se'ns oposa; individus de la mateixa raça, pels quals corre la nostra mateixa sang, pobres proletaris explotats, que venen la primogenitura a un grapat de xampinyons per un plat de llenties. Sota aquestes circumstàncies no hem d'anar igual que amb rifle i sable a ferir la pròpia carn. - La nostra tasca immiment és per tant persuadir els companys perquè passen del camp dels enemics del país al dels amics.
I, en conclusió, quin ha estat l'èxit fins ara de la nostra agitació? Hegel ha remarcat que l'herba no creix uniformement, sinó que es fa més en els nusos, a partir dels quals es forma l'espiga, i que si l'aigua s'escalfa més i més gradualment però sobtadament s'hi deixa caure aigua refredada a gairebé zero graus tota ella es glaçarà. Si ara tot el grapat de coses fossen possibles quan de bon matí sobtadament ens trobàssem en possessió del poder polític, seria doncs el partit prou preparat per aprofitar el moment? Diria sense més: sí. Tan sols hauríem de deixar clar que no permetríem cap pintura futurista de mals i agitacions.
Suposam que l'exèrcit imperial es fa socialdemòcrata, que els suboficials coneixen la gent, que la racionalitat prussiana ja no s'ensenya, que els fusilers han atemorit el Parlament amb la seua possible arribada, que els escons són buits, i que un congrés obrer n'ha ocupat el lloc. Quedaria encara probablement per acomplir quelcom que tots acceptam: la substitució de l'exèrcit permanent per un armament general de la població. Es reparteixen fusils i sabres, pòlvora i plom, i es fonamenta la democràcia sobre la roca.
Sota aquestes circumstàncies al poble l'influeixen les necessitats de producció, al congrés li influeix el poble, i els membres individuals – en la mesura que hi haja entusiastes futurs entre ells – són neutralitzats pel sentit pràctic de la majoria, que sostenen ben alt el principi que una empresa sense objectiu és una empresa sense cap ni peus.
Els qui parlen de manca de seny del poble i pensen en el caos obliden la nostra premisa que la situació no es fonamenta en un colp de mà ni en una ensulsiada inesperada del poder existent, sinó que es desenvolupa a partir del coneixement socialdemòcrata de les masses, les quals saben ara que el pa no es pot guanyar sense una dura feina prèvia, i que no es tracta de profanar la “sagrada” propietat sinó de purificar-la, de la mateixa manera que també els productes disponibles han de servir per a la continuació de la producció.
Es tracta per tant d'organitzar el treball, i de fer-ho de manera que cada treballador obtinga la seua justa paga, no com avui que tan sols obté una part escarransida, sinó el producte complet del seu treball.
Però ara són justament en un punt on molts dels nostres companys cobegen il·lusions lamentables des del desconeixement econòmic. Cadascú demana el producte complet del seu treball. I és de dret; però que no oblide que en la societat futura no s'hi donaran patriarques, els quals es basen en uns fonaments restringits de la vida ramadera. Treballam ja avui i volem esdevindre en el futur de forma encara més explícita membres socials d'un conjunt; és a dir, que el treball no es reparteix tan sols en 1 dels tallers, sinó que es reparteix nacionalment i internacionalment. Que hom no oblide que cada treballador individual, cada taller, cada cooperativa i fins i tot la nació no lliura cap peça, sinó tan sols un element del treball. El lliurament de producte acabat de la feina és un afer internacional. L'aigua es pot repartir, i ço que hom en reparteix són parts de la mateixa mena; però hom no pot dividir un organisme sense esquarterar-lo. El procés laboral és un organisme. Ço que l'individu, ço que la cooperativa i fins i tot la nació lliura és un lliurament inacabat i, per ara, encara inútil. Si també el fuster ha completat la seva peça de fusta, tampoc no pot lliurar llavors un element de treball acabat, sinó tan sols una peça, perquè la casa pertany a qualcú més que al fuster. I quan fins i tot s'ha completat la casa, la feina és encara inacabada, perquè també els mobles, els armaris amb la roba, els pots de cuina i molt més és necessari per cuinar-hi. Una persona civilitzada requereix el treball de tot el món civilitzat; certament tan sols una part, però una part del treball global. Per això, quan ja faça temps que no ens calga el bescanvi, ni que cadascú requeresca diners per als seus lliuraments, perquè en els diners hi ha el secret, una peça del treball global pertoca a totes les persones civilitzades. Com podria ningú viure del producte del seu treball, quan el treball privat és tant especialitzat i la vida requereix tal varietat de coses! Hom vol naturalment tan sols un equivalent, tan sols una compensació justa. Però justament és aquesta la qüestió: què vol dir just? Què és equivalent?
Guardam-nos de la justícia idealista; és un esquema metafísic, en el qual molt d'allò recent projecta ombra en el nostre “futur”. Consideram el món burgès actual, del qual és sabut que no destaca per la seua justícia. Però aquesta justícia és encara preferible a la que hi havia prèviament entre cavallers i serfs i entre els monestirs i els pagesos. — Qualcú requereix, i el satisfan; però hom tan sols pot requerir allò que siga possible i decorós. La classe treballadora vol tot el dret, no cap tros — però tan sols ho vol en la mesura que és decorós, és a dir, que és possible. Ja que tot el dret és directament impossible, perquè es desenvolupa històrica i ho farà també així en el futur. La justícia creix amb la civilització, però de cap manera s'ha de pensar en una civilització introduïda per decret, o en una justícia introduïda en una determinada jornada revolucionària. Podem civilitzar-nos tan sols poc a poc mentre ens treballam.
La cosa, amb tot, s'aclareix i s'il·lumina quan retornam al nostre Congrés, la nit que esdevé un Parlament Popular. Ha començat amb urgència: amb l'espasa en les mans del públic. El que segueix no pot especular sobre la justícia, sinó sobre la creació de treball remunerat per als sense-feina. Els mitjans no hi manquen. No és, però, gens socialista que el treguem dels que es dediquen al seu propi treball, és a dir als petits artesans i pagesos. A prop tenim la reclamació de la humanitat, que serveix molt i cobra poc. Allà hi ha les societats ferroviàries, els dominis i els béns senyorials, les mines, les foneries, els torns, les filatures, els telers, etc. etc. En la mesura que el senyoriu s'ha comportat correctament fins ara, ens comportarem nosaltres. Els expropiadors atorgaran una compensació mesurada als expropiats.
La seua renda fins ara inacabable la substituïria el poble per una renda determinada acabable. Fins ara els escollits tenien molt i els molts poc. Què podria ser més just ara que capgirassem aquesta situació? D'una forma que, indubtablement, fos del grat de cadascú, podríem jutjar la justícia. Però no tan sols una dissecció de cabell, no tan sols punyetes i randes filosòfiques! Darrera queden qüestions de comptabilitat com la que segueix: “De quina manera s'ha de fer la paga dels treballadors en l'estat de producció socialista, o bé purament de forma comunista, amb una distribució completament idèntica del plaer, o bé a cada treballador se li hauria de pagar el producte complet del seu treball individual; o bé és compatible amb la justícia que l'industriós i el malfeiner obtinguen el mateix producte, o bé no seria potser més just que amb la força o el talent contribuís en pro dels germans més febles o maldestres”.
Aquesta mena de discurs no tan sols és inútil, sinó que és “malfeinera”, ja que parteix de la visió ben arrelada que l'estat futur pot ser un estat dissenyat. El món socialista podrà ser un món diferent d'aquest roí món burgès, però no completament diferent; encara són el mateix món. La injustícia serà probablement abolida, però la injustícia restarà de totes formes. No siguem criatures! No sortim de la pell. També en l'estat socialista les coses depenen de les circumstàncies, de la diversitat de llocs i moments, de països i d'individus. Pel que fa a la paga igual i desigual, per temps o per peça, industriosos i malfeiners treballen. Com ho poden fer sinó és amb la cooperació d'uns amb els altres? No ha estat sempre així? No és tan sols que el fort ajude al feble, o que l'industriós ajude a l'industriós; també l'industriós ha d'ajudar l'industriós. Aquest és l'únic mitjà de civilització, que compartim, que ens enriquim mitjançant la cooperació, per abastir allò que ens era impossible individualment. Amb els treballadors passa com amb el martell i les estenalles, com amb el cisell i la serra. Les diferents eines comporten una obra; però com mesurarem quina és la que més fa? — Per què el martell clava de vegades en un clau, i després les estenalles el treuen amb un gir, hauria de ser l'obra de les darreres més servicial? Certament que no pagarem amb una creu de ferro un general que comandàs una dotació per lliurar a la comunitat fatigues i perills; però no conec cap raó per al qual el peó que arrossega maons suorós haja de servir més que el paleta, que els col·loca rectes amb facilitat. Si més no, la justícia no em dóna cap mesura moral per a computar el servei, i crec que és d'importància general el que ens ha ensenyat Marx quant a la mesura material o empírica del valor en l'economia burgesa.
Els primers dies després de la victòria del proletariat i potser encara durant els anys següents, la societat socialista cobrirà les necessitats completament justificades de les grans masses si (sense una ampliació extensa del rendiment laboral) cada treballador que realitze una jornada laboral de vuit hores rep el salari mitjà acostumat del país amb un extra del 100%. Suposam que són 6 marcs diaris. Que això es corresponga al rendiment real del treball no és encara quelcom que haguem de mesurar, perquè no podem calcular quina quantitat de plusvàlua de la classe treballadora necessita xuclar la miserable d'economia d'avui. Però si consideram com nombrosos són els ociosos, i amb quin luxe viuen, com de gran és la manca de planificació de l'engranatge econòmic de la nostra patronal, quanta riquesa es gasta negativament, mitjançat mètodes caducs i crisis de desocupació — si ho consideram tot plegat, llavors certament no sembla massa exagerada la idea que el treball en una economia socialista planificada hauria de doblar el salari actual; de forma que no conec cap obstacle a interposar si qualsevol membre del Congrés proposa un salari triple o quadruple. Assumim també que el producte no fos realment prou alt, que el rendiment o el producte del treball no cobrís les depeses del balanç dels socialistes i que els primers anys consumissen la riquesa nacional — que faríem doncs davant d'una calamitat tan horrible? Quantes companyies, quantes empreses es constitueixen sense cost. Com bé diuen, qui no sembra no pot recollir. Els següents exercici econòmics duplicarien i triplicarien el rendiment. I si el capitalista ben finançat no és gasiu, per què ho hauria de ser un socialisme molt més ben finançat? I si entre els companys de partit es desconeix d'on venen els diners, que aprenguen que la nostra riquesa nacional és gran i que per fer-la fluir tenim encara menys escrúpols que Bismarck.
No entenc per què els companys del partit li fan tantes dificultats al futur. Certament que ens és difícil fer-nos una idea del futur, com difícil és superar el perill de nos desfer-nos del sentit servil, de drenar l'empantament moral i intel·lectural i per tant de conquerir el poder polític mitjançant l'extensió d'una millor consciència. Amb tot, fins ara, som prou lluny. La via ja s'ha estès, i les mesures a emprendre ja no es poden posar en dubte. Allà on els mitjans i el material i l'esforç i la potència són disponibles en abundància, no ens haurien d'aturar foteses.
La vista en la distància l'emboira un balafiament desmesurat. Hom no entén l'economia futura perquè hom malentén la present. Els socialistes no fan com el pastor, que separa aquest món d'aquell món, i el present d'un futur fantàstic o desconnectat. Què ens impulsa avui? No pas el treball, car som treballador amb cos i ànima. Quan tan bon punt se'ns force a crear, no serà com l'obligació que ens mou avui. No podem cercar cap llibertat sense obligació. Si el Congrés futur no creu en la introducció legal de l'obligació de treballar, llavors es dirà: si no treballau, no rebreu cap salari, i el qui encara tinga quelcom ho podrà consumir primer; però l'obligació de treballar no la podem aprovar. Ens agrada dir-nos radicals, però això no vol dir que ens sortim de mare, que volguem anar-nos-en d'aquest món de forma total fins a arribar a un altre, tal com canta l'escuramonedes a l'església.
Cal copsar que el futur es desenvolupa orgànicament del present. Tan sols quan hom es fa una idea confosa i exagerada de les innovacions futures, cau en l'error del projectador especulatiu. Com que ara entenem que els diners són tan sols un lligam subordinat per al bescanvi i per a la valoració de productes de treball, no podem alhora pensar que l'estat socialista ha d'abolir els diners i introduir un nou principi o una mesura moral de valor en el seu lloc. Per què no hauríem de deixar en les nostres futures granges i fàbriques que es treballàs per un salari monetari i que continuà el “temps de treball socialment necessari” com a mesura immanent de valor de tots els productes? — Ni que fos per garantir que el treball es paga sempre decentment i sempre hi ha treball assalariat disponible, a la massa popular li hauria de satisfer el nostre avenç. I què s'hi oposa avui al treball assalariat?
Ací, com a tot arreu, el que volem entendre és que cal separar la qüestió cabdal de les bagatel·les. Ço que ens impulsa principalment és que el producte del nostre esforça treball és gaudit per lladres de jornades. Això ho corregeix fàcilment l'estat socialista en el fet que no treballam al servei de persones privades, sinó amb els nostres propis instruments estatals. A la qüestió d'on duem els nostres productes, la resposta fa: compram i venem entre nosaltres i ho consumim nosaltres mateixos i arribam a acords amb altres nacions, quant a què i quina quantitat bescanviam amb ells. Que donam i rebem el valor en or o en un altre producte ens pot importar únicament en el cas concret. L'or disponible en la societat burgesa no es perd en la socialista, i si ens mancàs faríem que l'emperador de Rússia i d'altres potentats ens el canviassen per paper d'estrassa. S'ha dit molt, però no tan sols com una societat pot trobar-se en dificultats, com pot aconseguir l'energia i els mitjans per treballar, la qual cosa fa aparèixer aspiracions més frugals d'acord amb una certa productivitat.
En el futur socialista els funcionaris de l'estat obrer, tot i que funcionaris, són allò que la gran massa d'ells ja són actualment: - treballadors honestos. Tan sols cal allunyar d'ells l'arrogància que adquireixen en governar l'atur. Això mateix pot millorar la mateixa massa popular. I quan s'haja introduït aquest regiment, llavors serà possible restringir les pagues desmesurades i dur els salarials dels treballadors estatals a un nivell digne. Ço que s'hi interposa són meres ximpleries.
Per exemple, la qüestió: com es decidirà en el futur la professió? Com que d'entrada no se sap quina quantitat consumeix la cooperativa social d'aquest o d'aquell producte, i com que alhora tots els treballadors requereixen un treball remunerat, també naturalment pot passar que no tots puguen dedicar-se a la seua tasca preferida, ja que a través d'una economia planificada hom vol impedir precisament que el mercat socialista quede inundat de qualsevol article mentre li'n manca d'un altre. Llavors, doncs, mentre les coses no s'organitzen completament – i això pot durar una eternitat – s'hi donaren dificultats. Però que no n'hi ha prou que els perjudicis més essencials i urgents siguen bandejats? Que no són també actualment expulsats treballadors a centenars del llur sector i llençats a un ofici diferent? Que potser el progrés industrial, la millora de la maquinària, etc., no han mostrat ja la tendència a la divisió del treball en quefers particulars, de forma que l'antiga tasca especialitzada es redueix a oficis manuals simples? La indústria moderna requereix cada vegada menys obrers manuals qualificats, i cada vegada més i més treball és un treball humà mitjà general, que pot fornir qualsevol persona mitjana en els sectors més diferents. D'una banda això facilita el desenvolupament de la indústria, que pot fer un teixidor d'un sabater, i d'altra banda fa que la producció socialista puga orientar a través de la determinació estatística les necessitats de cada conjuntura. Alhora, si en el nostre estat futur qualcú que vol esdevindre pintor ha d'empènyer un carro, llavors no és tan horrible ara que molts que volen ésser generals hagen d'assumir destinacions en les duanes, en el servei de policia i en altres posicions subalternes.
Els malcriats entre cotons poden esvair-se si pensen que ha d'arribar el moment on una necessitat fèrria els force a fer allò que ara cau d'una forma innecessàriament dura en d'altres muscles. La massa popular no es deixarà atemorir per petiteses inflades.
Per als treballadors pròpiament dits aquestes garanties són certament supèrflues. El futur no els pot deparar quelcom de pitjor que el present. No tenen res a perdre. Però el que toca ara és fer entendre al petit burgès que ha d'abandonar el desig de posseir i d'adquirir, perquè és llei natural inabatible de l'economia popular que el petit botiguer ha d'encarar l'agenda envers la gran empresa. Tan aviat com li demostram, deixarà de prendre per bona la seua misèria econòmica per veure clarament com de dia en dia s'endeuta més i més, s'enfonsa més i més i s'apropa més i més a l'agutzil. En ordre tancat desfilen cap als rengles del proletariat. I els qui encara tenen el propi taller i un miler de propietats, no haurien tampoc de refiar-se. Demà entren en pèrdua i demà-passat en fallida, i ço que el pare i la mare no esperaven, els hi passa als infants: abandonen l'estat acostumat i esdevenen treballadors assalariats sans phrase.
I no tan sols el botiguer sinó també el burgès cepat pateix de la malaltia social. Com és que avui els accionistes de la Kalker Humboldt o de la Friedrich-Wilhelm-Hütte de Troisdorf protesten? Sabeu que els negocis únicament funcionen fins que un bon matí l'accionista majoritari o el posseïdors prioritari venen i el liquiden. La qüestió es posa sota subhasta, i un petit consorci adquireix l'esponja per una bagatel·la. No tan sols als peixos se'ls mengen els grossos, sinó que també als grossos se'ls empassen els taurons de boca ampla.
Sota aquestes circumstàncies els colpits burgesos podrien disposar-se a abandonar aquest món miserable i a acompanyar-nos a un altre on en cas de necessitat es proveirà humanament per ells i pels llurs infants. Cal tan sols l'exam de l'estat econòmic de coses, i les classes mitjanes se'ns aproparien en tromba. S'aturen davant la perspectiva d'un futur violent. El socialisme no té cap altra tendència que el moviment natural que cren l'aire i l'espai de la història universal. Som com els homes de Manchester que sostenen que l'actual economia de competència segueix una llei natural eterna. Sí, senyor: únicament amb la diferència que nosaltres comptam amb la ment humana, la planificabilitat i la previsió d'acord amb els factors naturals i és per això també que naturalment no volem que el comerç i la indústria seguesquen com vol el burgès cepat; sinó que es prenguen precaucions ja davant l'ensulsiada econòmica imminent per protegir-nos els caps.
Per això l'única via és la unió de totes les forces treballadores. Ja no volen anar per separat, sinó treballar comunitàriament, com el treball d'una comunitat. El sentit cooperatiu és present, però requereix una ampliació. Tant els individus com els oficis i els sindicats haurien de deixar clar que la subtil balança del jo i del tu en la comuna pot ésser la devoció generosa i altruïsta de totes les forces que d'una comunitat del tu i del jo que no pas és ara en la gasiveria més justa.
Certament tenim tots els límits del món. El comunisme de la civilització sencera és una idea boirosa; els estats democràtics units d'Europa encara no s'han constituït; fins i tot l'Imperi Alemany difícilment es troba en la situació d'introduir en tot el seu territori i en totes les classes en un dia concret la gran cooperativa. Amb prou feines trobaríem una petita comunitat parroquial que en un temps abastable o ni que fos amb un termini indefinit pogués decretar el socialisme amb totes les conseqüències. Per tant ens hem de conformar amb allò que hi ha. Assumim els límits polítics com són. Els treballadors alemanys, com els francesos i els anglesos, tan sols poden lluitar sota una base nacional, sense per això interrompre el contacte internacional. El futur socialista segueix doncs la mateixa via que la producció actual. Per què no haurien els socialistes de tot el món d'assumir voluntàriament l'or internacional com a pagament del llur treball, quan ara tan sols tenen cura de l'equivalent d'or que més ofereix avui, és a dir, que hom dóna al cavall la civada que requereix. Hom aboleix simplement el principat i col·loca en el seu lloc un príncep estatal democràtic. Això ha fet veure la gent que cada cèntim emprat en sentit de la més alta justícia troba sentit en l'ús al servei de la comunitat. L'ideal socialista rau en el servei comunitari, però no en la justícia grollera d'una igualació crua.
Si la nostra producció futura hagués de fabricar únicament betum o llumins, potser es podria repartir la feina i el producte entre cada treballador de forma acurada; però fins i tot llavors sota la condició que cadascú pastàs, cogués, etc., la pròpia truita, en resum, que confeccionàs el producte de l'a a la z. Però ja en una fàbrica d'uniformes és avantatjós dividir el treball, i de tal ceràmica o de tal capsa acabada no es mesura on començà o acabà la feia de cadascú, qui els va confeccionar o de qui ha empaquetat el gènere. El producte es podria repartir encara de forma igual; però el producte de cada país podria diferir, i ço que val per un podria no valdre per l'altre, o aquest no voldria menjar-se allò què cuina.
Els socialistes s'assemblen massa als capsigranys que bandegen les franges i randes del món actual i consideren una producció constant i uniforme; però la riquesa de la diversitat no l'arriben encara a copsar. És comprensible que, amb els nostres sentiments i preferències tan reprimits, tan asfixiat el nostre alè, no poguem sofrir la diversitat de talent, de consciència i de gust. No és el nostre príncep la pobresa, ni cap abstinència ni cap celibat, ni cap absurd cristià, sinó la riquesa el nostre príncep, i la producció planificada democràticament no pot deixar marcir cap particularitat justificada.
Que ara siguen disponibles tots els mitjans en abundància no fa tampoc supèrflua la preocupació per una distribució justa de les obligacions i dels drets futurs. Suggeresc que inicialment conservam en la justícia monetària les bones idees que ja funcionen en el comerç actual, com la idea fonamentada que cadascú no ha de furtar ni perjudicar als altres, sinó donar valor per cada valor.
Si una peça de lli val tres marcs, això vol dir que es reconeix que la feina mitjana continguda en 3 marcs equival a la d'1 peça de lli, és a dir que la feina d'un dia hauria de valdre el mateix que qualsevol altra. Sostinguem sòlidament aquest bon principi i llavors el futur socialista no podrà fer mai fer bancarota. La cooperativa paga als seus membres la feina diària o la jornada laboral normal segons un valor mitjà, és a dir tant or com el que es pot produir en un dia de feina, i amb aquest or compren els membres en les parades de consum de la cooperatives tots els béns necessaris que genera una jornada mitjana. Una possible objecció a això és que en els fets i en la realitat la feina d'un dia no és mai igual a la feina d'un dia, o que en un taller hi ha un de maldestre i un altre d'hàbil, un tercer que fa poc servei, que la feina genial d'un dia val més que la mecànica, que són veritats que la sindicació esmorteeix amb la uniformització, i que pel gran conjunt no són, però, més que foteses.
Per aclarir encara més aquestes reflexions s'ha d'assenyalar que el principi estatal socialdemòcrata no ha d'ésser empassar-se immediatament tots els principis privats, sinó que inicialment s'ha de limitar a certes branques i establiments, i després fer més i més difícil la vida als seus competidors mitjançant salaris alts i preus de venda barats. La producció estatal socialista es dedicarà inicialment a les necessitats més grans, als béns de subsistència o als anomenats articles bàsics. Les delicadeses i les vanitats es poden deixar silenciosament al treball privat, fins que la indústria general comunista s'haja organitzat tan àmpliament, de la mateixa forma que el resultat del goig de menjar creix amb la gana. Llavors poden també la cuina i el treball domèstic fer-se comunistes, en tant que els nostres hotelers i restauradors estatals s'instal·len i a través de preus barats i d'un bon servei atenen als companys a la table d'hôte. La llibertat més gran possible ha de restar, però, de forma que cada treballador ha de gaudir lliurament del producte del seu treball segons els gustos individuals, bé en una villa aïllada o en una animada fonda.
En aquesta llibertat voldria posar en discussió dels valuosos companys de partit la qüestió de si a l'odiat Mammon no li hauran brollat ja les dents, quan nosaltres, des l'estat obrer o popular, fem de patrons i posseïm al costat de la bona voluntat els mitjans necessaris per a què cada company rebe una paga adient pels serveis que se li demanen. En això cal considerar que en el nou món les persones hauran de prendre una nova moralitat, amb la qual hauran de suportar encara centenars de dificultats per avui ens semblen grans com muntanyes.
Com el vell Cató concloïa cada vegada els seus discurs amb un “Cal destruir Cartago”, així hauria de repetir eternament en conclusió: No oblidam, companys de partit, per coses secundàries la qüestió principal.