En essència, el nostre treball es limita a la demostració que la raó pura no és res, que la raó és l’ensems dels actes individuals de coneixement, que són purs tan sols suposadament, és a dir que poden ésser universals de fet, però, necessàriament tan sols s’inclouen coneixements pràctics, és a dir, particulars. Consideram la filosofia, la pretesa ciència dels coneixements purs o absoluts. La seua finalitat es mostra buida en la mesura que el desenvolupament filosòfic suposa un acte continu d’enganyament, on els sistemes incondicionats o absoluts es mostren condicionats en l’espai i en el temps. La nostra exposició ha mostrat la importància relativa de la veritat eterna. Reconeixem la dependència de la raó envers la sensibilitat, reconeixem els límits concrets com a condicionament necessària de la veritat en general. En relació especial a la saviesa vital vam veure que la ciència adquirida de la capacitat cognitiva «pura» es constata pràcticament mitjançant la dependència de la saviesa o de la raó d’unes condicions sensibles concretes. Si portam aquesta teoria més enllà, en la moral, en el sentit propi d’aplicació, també ací, on és disputa què és el bé i que és el mal, cal arribar mitjançant el mètode científic a un consens científic.
La moral pagana és diferent de la cristiana. La moral feudal es distingeix de la burgesa moderna com la valentia i la capacitat de pagament. En breu, que diferents èpoques i diferents pobles tenen morals diferents, no requereix cal aclariment en détail. Cal copsar aquest canvi com a necessari, com un requeriment del gènere humà, com un desenvolupament històric i, així doncs, la creença en la «veritat eterna» es produeix cada vegada que la classe dominant en fa un ús propi, contravinguent la ciència, ja que el dret en general és un concepte pur, que podem prendre com la força mental dels més diferents drets individuals. El dret en general no importa ni més ni menys que qualsevol nom genèric, com, per exemple, el del cap en general. Cada cap real és un món a banda, segons siga un cap humà o animal, ample o llarg, estret o gruixut, és a dir que varia pròpiament o individualment. Però cada cap a banda té, però, de nou, unes propietats generals, unes propietats que pertanyen indistintament a tots els caps, com ara ésser la part anterior del cos. Sí, cada cap té moltes peculiaritats, no pas més pròpies que comunes. La capacitat mental abstrau del cap individual i real, l’universal i genera així el concepte de cap, és a dir el cap en general. Com que el cap en general és la comunitat de tots els caps, el dret en general suposa igualment la comunitat de tots els drets. Tots dos són conceptes i no pas coses.
Tot dret real és quelcom particular, un dret únicament sota certes circumstàncies, per a certes èpoques, per a tal o tal poble. «No mataràs» és correcte en la pau, incorrecte en la guerra; correcte per a la majoria de la nostra societat que vol saber ofrenar els capricis de la passió a les llurs necessitats dominants, però incorrecte per als salvatges, que no ha arribat a valorar una vida social pacífica, per la qual cosa troba el precepte esmentat com una limitació injusta de la seua llibertat. Per als amadors de la vida l’assassinat és una vergonya abominable, per al revenjador un beuratge deliciós. Així el robatori és just pel lladre i injust per a qui ha estat robat. Els discurs d’una injustícia en general per això únicament pot ésser d’un sentit relatiu. El comportament és únicament injust en general, en la mesura que siga perjudicial en general. Si és injust per a la gran majoria és perquè la nostra general té més interès en el comerç i la indústria burgesos que en les aventures de camí ral.
Si volgués una llei, una doctrina, un comportament, absolutament just, que fos just en general, s’hauria de correspondre a un beneficis per a la totalitat dels humans sota qualsevol condició i en totes les èpoques. Aquest benefici és, però, tan diferent com totes les persones, circumstàncies i èpoques. Ço que per a jo es bo, és roí per a un altre, ço que hi ha a la regla condueix a una excepció; el que un temps aixeca, ho ensorra un altre. La llei, que es vol fer sota la pretensió d’ésser dret en general, no hauria de contradir ningú mai. Cap moral, cap deure, cap imperatiu categòric, cap idea del bé pot ensenyar els humans ço que es bo, roí, just, injust. Bo és ço que es correspon a la nostra necessitat, roí és allò que la contradiu. Però què és probablement bo en general? Tot i no res! Ni la fusta recta no és bona, ni la torçada. Cap no és bona, i tota és bona – és a dir, allà on se la necessita. I si ho requerim tot, tota cosa adquireix un costat bo. No ens restringim a això o allò. Som il·limitats, universals, generalment necessitats. Per això són els nostres interessos innombrables, inefables, i per això tota llei és insuficient, perquè té tan sols un benefici particular, adreçada a un interès concret, i per això cap dret no és dret, o ho són tots els drets: mataràs i no mataràs.
La diferència entre bo i roí, entre necessitats justes i falses, troba, com la veritat i l’error, com la raó i la desraó, la seua solució en la diferència entre particular i general. La raó pot descobrir doncs tan poc els drets positius, les màximes morals absolutes, com qualsevol altra veritat especulativa. Només quan es dóna el seu material sensible es mesura el nombre segons el general i el particular, el grau segons l’essencial i l’inessencial. El coneixement del dret o de la moral, com el coneixement en general, vol l’universal. Però l’universal és tan sols possible dins uns certs límits, com l’universal d’un objecte particular, concret, sensible. Si hom de qualsevol màxima, de qualsevol llei o dret, dret «en si», dret en general o universal, hom oblida aquesta restricció necessària. El dret en general és primerament un concepte instruït, que aconsegueix un contingut vague si s’entén com dret dels humans en general. La moral, la determinació de la justícia, té, però, un objectiu pràctic. Si deixam ara el dret humà universal i sense contradiccions com el dret moral vàlid, manca llavors necessàriament la finalitat pràctica. Un fet o un comportament que siga general, és a dir sempre just, recomanable per ell mateix, no requereix per això cap precepte legal. Tan sols la llei adient per a persones, classes, pobles, determinats i concrets, d’uns temps i circumstàncies determinades, té un valor pràctic, i és més pràctic com més restringit, determinat, precís, i com menys genèric siga.
El dret o necessitat reconegut més generalment i més amplament no és per la seua qualitat pas més just, ni millor ni més valuós que el dret més petit d’un instant, com la necessitat momentània d’una persona. Per bé que també sabem que el sol és d’una grandària de centenars o milers de millers, som lliures, però, de veure’l com de la grandària d’un plat. Per bé que reconeixem també un manament moral teòric o genètic com bo i sagrat, som lliures, però, a la pràctica de descartar-lo momentàniament, puntualment, individualment, com a roí i inútil. També el dret més sublim, més sagradament universal, val tan sols uns límits establerts, i dins de límits establerts és també la injustícia més crassa un dret vàlid. Potser existeix una distinció enterna entre els interessos creguts i els reals, entre passió i raó, entre les necessitats i urgències essencials, dominants, generals, reconegudes, i els desitjos accidentals, subordinats, particulars. Però aquesta distinció no es fonamenta en dos móns separats, com un món del bé i un altre món del mal. La diferència no és pas positiva, general, permanent, absolut, sinó que val tan sols relativament. S’adreça, com la diferència entre ço bell i ço lleig, segons la individualitat de cadascú que diferencia. Ço que ahir era una necessitat veritable i imperativa, és ara un deler secundari, subordinat, reprobable.
La moral és l’epítom sumari dels preceptes ètics més diversos i mútuament contradictoris, que tenen l’objectiu comú de regular el comportament de les persones envers elles mateixes i envers els altres, tant en el passat com en el futur, per elles mateixes i amb els altres, tant considerat individualment com per al gènere. La persona individual es troba mancada, insuficient, limitada. Requereix per a la seua completitud l’altre, la societat, i per tal de viure, ha de deixar viure. Les consideracions que deriven d’aquesta necessitat mútua són les que s’anomenen amb un mot, moral.
La insuficiència de l’individu, la necessitat de companyia és el fonament o la causa de la consideració del proïsme, de la moral. Ara bé, tan necessari és el proveïdor d’aquest requeriment, com necessàriament la persona és sempre individual, de forma que també és necessari el requeriment d’un individu, encara que siga més o menys intensiu. Tan necessàriament diferent és el proïsme, com necessàriament diferents són les consideracions requerides. A les persones concretes els correspon una moral concreta. Tan abstracta i insubstancial com és la humanitat universal, ho és també la moralitat universal, de forma que també no són gens pràctiques i conseqüents les lleis ètiques que hom cerca a partir d’aquestes vagues idees. L’humà és una personalitat vivent, que té el seu sagrat i la seua finalitat en ell mateix, entre ell i el món la necessitat té l’interès com a mitjà, el qual no precisa de cap llei, de cap excepció, de cap obediència més llarga i més ampla que aquest interès implicat. El deure i l’obligació morals d’un individu no van més enllà del seu interès. Ço que va més enllà, però, és el poder material de ço universal damunt ço particular.
Determinam com a tasca de la raó la identificació dels preceptes morals, de forma que es puga arribar a un resultat unànime i científic, sota la condició que determinam prèviament sobre quines persones o condicions, sota quins límits, ha d’adreçar-se aquest dret general, de forma que, així doncs, no se cerque cap dret en si, sinó un dret determinat per a uns presupòsits concrets, amb els quals precisam la tasca. Les determinacions contradictòries de la moral, les solucions discrepants, es basen en un malentès de la tasca. Cercar el dret sense una quantitat concreta de sensibilitat, sense un material limitador, és un acte d’especulació, que creu poder investigar en general la natura sense els sentits. En la pruïja d’establir un definició postiva de la moral a partir de coneixements purs o purament a partir de la raó, es manifesta la fe filosòfica en un coneixement a priori.
«És ver», diu Macaulay en la seua Història d’Anglaterra, on es parla de l’aixecament contra el govern arbitrari i cruel de James II, «els límits entre l’alçament just i l’injust són impossibles de determinar amb precisió. Aquesta impossibilitat deriva de la natura de la diferència entre la justícia i la injustícia i es troba de nou en totes les parts de l’ètica. El bon comportament no es diferencia del roí tan exactament com es diferencia el cercle del quadrat. S’hi dóna un límit on vici i virtut es barregen. Qui podria potser marcar amb precisió la diferència entre el valor i la temeritat, entre la prudència i la covardia, entre la liberalitat i la prodigalitat? Qui és capaç de determinar fins a quin punt la gràcia envers el crim pot estendre’s conservant el nom de gràcia sense deteriorar-se en una feblesa?»
La impossibilitat de la determinació precisa d’aquests límits la causa no, en l’opinió de Macaulay, la natura de la diferència entre la justícia i la injustícia, sinó una opinió esbiaixada que creu en una justícia il·limitada, en una virtut i un vici positius, que no ha assolit la visió que bo i fort, just i roí són sempre tan sols una relació del subjecte que jutja, i no vàlides per a l’objecte en si. El valor és als ulls del prudent audàcia i la prudència és als ulls del valent covardia. L’aixecament contra un govern vigent és sempre únicament just per als alçats, i per als contestats és sempre injust. Cap acció no pot ésser justa en general, ésser absolutament justa o injusta.
Les mateixes qualitats de les persones són, segons la necessitat i l’aplicació, segons el temps i el lloc, bé bones, bé roïnes. Ací val llagoteria, rudesa i desvergonyiment, allà fidelitat, franquesa i accessibilitat. Ací regeix la misericòrdia i la suavitat, allà una fortalesa desconsiderada i cruenta, i en tots dos casos amb el benestar com a finalitat. La quantitat és la que determinar la major o menor salut d’una qualitat humana, i la distinció entre virtut i vici.
Tan sols en la mesura que la raó pot mesurar la correcció quantitativa d’una qualitat, precepte o comportament, sap distingir la justícia de la injustícia, la virtut del vici. Cap imperatiu categòric, cap deure ètic fonamenta el dret pràctic real, i inversament l’ètica troba el seu fonament en la correcció real i sensible. Segons la raó en general la introversió no és una característica millor que l’extroversió. Tan sols en la mesura que la introversió es defineix quantitativament, és a dir per freqüència, per prevalència, per extensió, pot resultar millor que l’extroversió igualment definida. Per això resulta que una ciència del dret pot servir tan sols si fa de guia a la pràctica, així com d’altra banda la pràctica ha servit de precondició a la ciència. La ciència no pot ensenyar res més a la pràctica, sinó primer no ho ha après de la pràctica. La raó no pot determinar el comportament de les persones d’entrada, perquè tan sols experimenta la realitat, no pot anticipar-la, perquè cada persona, en cada situació nova, iniciàtica, original, no hi ha estat abans, perquè la possibilitat de la raó es limita al judici a posteriori.
El dret en general o el dret en si és un dret que resta en l’aire, és una fantasia especulativa. El dret científicament general requereix unes presuposicions concretes i sensibles, en les quals es troba el fonament per determinar ço general. La ciència no és cap assegurança dogmàtica que puga dir: això o allò és just; perquè ho reconegués com a just. La ciència requereix per al seu coneixement un fonament exterior. Pot tan sols conèixer el dret en la mesura que el dret és. Ésser és material, presupòsit, condició, fonament, de la ciència.
De ço que s’ha dit es dedueix la necessitat que la moral, per comptes d’investigar-se especulativament o filosòfica, s’hauria d’investigar inductivament o científica. No ens cal conèixer un dret absolut, sinó tan sols un dret general relatiu, únicament un dret determinat per uns presupòsits concrets com a tasca moral de la raó. Així es dissol la creença en un ordre mundial moral en la consciència de la llibertat humana. El coneixement de la raó, el saber o la ciència inclou el reconeixement de la validesa limitada de totes les màximes ètiques.
Ço que fa als homes la impressió de sagrat, valuós, diví, ho posen en el tabernacle de la fe com el bé més preuat. Els egipcis els gats, i els cristians la providència paternal. Així, com que la seua necessitat anhelada d’ordre i orientació era acomplerta, els beneficis de la llei l’inspiraren una opinió tan alta del seu origen noble, que afegí a la pròpia obra una barreja divina. La invenció de les trampes per a ratolins o d’altres innovacions beneficioses desallotjaren els gats de la seua posició elevada. Allà on l’humà esdevé el seu propi amo, protecció i guia d’ell mateix, qualsevol altra providència es fa inútil, la seua tutela es fa carregosa en la majoria d’edat. L’humà és un humà gelós! Ho subordina desconsideradament tot al seu interès: déu i manament! Pot haver adquirit ara un ordenament mitjançant els seus fidels serveis a l’autoritat més antiga i important, que noves necessitats contradictòries degradaran la instrucció divina a un estatus humà, i l’antic dret a una fresca injustícia. La intimidació mitjançant càstigs exemplars: ull per ull, dent per dent, que els hebreus havien detingut i valorat com la màxima protecció moral, fou frívolament substituïda per Crist pel respecte. Haiva après la benaurança dels pacífics, introduït l’humil submissió a Terra Santa, ocupà el tabernacle buit amb el manament amable d’oferir també la galta esquerra si et bufetejaven la dreta. I en la nostra època, potser cristiana de nom, que de fet fa molt temps que és anticristiana, l’humil submissió fa temps que va quedar fora de la pràctica.
Com tota fe té el seu déu particular, també tota època té el seu dret particular. La religió i moral resten en ordre amb l’adoració del seu santuari; però els membres es fan arrogants, perquè les fan més àmplies que no són, perquè allò que era temporalment diví i just, sota certes circumstàncies, ara és convertit també sota tota condició en irrebatible, absolut, permanent, perquè amb el remei que sanà la seua malaltia individual menen la xarlataneria d’una medicina universal, perquè obliden pressumptuosament el seu origen. Originàriament, una necessitat universal dicta una llei, i llavors l’home ple de necessitats ha de ballar sota la corda fina d’aquesta regla. Originàriament el bé és realment just, i llavors tan sols el dret manat és realment bo. Això és insuportable: la llei establerta no és suficient per ésser justa per aquest temps, aquest poble o país, aquesta classe o casta; vol dominar tot el món, vol ésser dret en general, com quan una píndola de medicament es vol bona per tot, bona per la diarrea i per l’estrenyiment. Enviar a casa aquesta pressumpció enfosquidora, llevar al gall les plomes del paó, és un factor de progrés, que permet als humans de depassar les fronteres existents, d’ampliar-los el món, de reconquerir per a interessos reprimits la llibertat negada. La superació de Palestina cap a Europa, on s’uneix el goig prohibit de la carn de porc a les conseqüència penoses de la sarna i de la tinya, rescata la nostra llibertat natural d’una limitació absurda, per bé que anteriorment divina. Però el progrés no hauria de vessar llàgrimes per un déu o per un dret que altrament l’encadenaria: el veritable engany no és cap conquesta. El desenvolupament no roba res als sants tradicionals del país; tan sols els arrossega de nou fora de la terra usurpada de l’universal cap al seu recinte particular. Hom recull la criatura i després llença l’aigua de la banyera. Perquè el gat haja perdut la seua aparença sagrada, perquè haja deixat d’ésser déu, això no vol dir que no cace ratolins, i si també el manament jueu de la neteja periòdica ha estat oblidat de fa temps, resta però el respecte a la higiene. Tan sols a una gestió econòmica d’antigues adquisicions agraïm la riquesa present de la civilització. El desenvolupament és tan conservador com revolucionari i troba en cada llei aspectes injustos com justos.
De fet els creients en el deure perceben la diferència entre dret moral i legal; però la llur implicació interessada no els permet d’arribar a la visió que tota llei és originàriament moral i que tota moral concreta en el decurs del desenvolupament es redueix a una mera llei. La llur comprensió assoleix uns altres temps i unes altres classe, només que no pas els propis. En les lleis dels xinesos i dels lapons hom reconeix necessitats xineses i lapones. Però molt més ric és el reglament de la vida burgesa! Les nostres institucions i concepcions morals actuals són alhora veritats eternes de la nastura de la raó o declaracions permanents d’oracles d’una saviesa pura. Com si el bàrbar no tingués també una raó bàrbara; com si el turc no tingués una consciència turca, l’hebreu una d’hebrea; com si l’humà pogués guiar-se segons la consciència, com si, inversament, la consciència no s’adreçàs a l’home!
Qui limita el destí dels humans a amar i servir el déu, per més tard guanyar la felicitat eterna, pot creure en els preceptes tradicionals de la seua moral i reconèixer-los com a autoritat i després canviar-los. Que, contràriament, el desenvolupament, l’educació, la felicitat terrena és l’objectiu humà, no resta clar de cap manera segons el títol d’aquesta superioritat. La consciència de la llibertat individual provoca inicialment l’avenç coratjós cap a la necessària desconsideració contra les regles dels altres, ens lliura dels lligams envers un ideal il·lusori, un món millor en general, i ens retorna als interessos pràctics i concrets del nostre temps o individualitat. Alhora, però, que ens reconcilia amb el món real existent, que ja no serà considerat com la realització mancada d’allò que ha d’ésser, sinó com l’ordenament d’allò que pot ésser. El món és sempre just. Ço que és, hauria d’ésser i no hauria de canviar fins que canviàs. Allà on hi ha la realitat, el poder, hi ha per se també el dret, és a dir, la formulació del dret. A la impotència no li resta en realitat cap altre dret que el de pugnar per la superació, per generar la necessitat de la pròpia validesa. A mesura que la nostra comprensió de la història mostra que les religions, els costums, les institucions i les idees del passat no tenen tan sols un costat negatiu, lamentable, depassat, sinó també un de positiu, racional, necessari, que, per exemple, la divinització dels animals hem après a entendre-la com el reconeixement espiritual de la llur utilitat; sens mostra que la comprensió del present, l’ordre actual de coses, no és únic en la seua insuficiència, sinó que també és la conclusió racional i necessària de premisses anteriors.