La sistematització és l'essència, l'expressió general, de l'activitat global de la ciència. La ciència no vol res més que posar els objectes del món en ordre i sistema per a les nostres ments. El coneixement científic d'una llengua, per exemple, demana la divisió o ordenament en classes i regles generals. La ciència agrícola no vol tan sols produir patates, sinó trobar l'ordenament sistemàtic de l'ofici i manera de cultivar, el coneixement del qual es considera un requisit per a l'èxit. Aquest és el resultat pràctic de totes les teories, que ens fan conèixer amb sistema i mètode els llurs objectes, i per tant ens faculten per actuar en el món amb el requisit de l'èxit. L'experiència n'és probablement la precondició; però amb ella sola no n'hi ha prou. Una vegada ha desenvolupat la teoria, la ciència, s'allibera del joc de l'atzar. Ens forneix amb la consciència el domini sobre l'objecte i la seguretat incondicionada en la seua manipulació.
L'individu no pot conèixer-ho tot. Tan poca destresa i força demanen les seus mans per produir tot allò que requereix com poca capacitat demana la seua ment per saber tot allò que necessita. La fe és la necessitat humana. Amb tot és tan sols la fe en allò que altres saben. La ciència és així doncs, com la producció material, un afer social. “Un per a tots, i tots per cadascú”.
Així com hi ha necessitats corporals que únicament cadascú pot i hauria de cobrir-se personal, hi ha també objectes científics que requereixen el saber de tothom, i per tant no pertoquen a cap ciència especialitzada en particular.
Un d'aquests objectes és el pensament humà: el coneixement, la comprensió, la teoria mateixa no pot especificar cap gremi particular. Bé diu amb raó Lassalle: “El propi pensament és en aquesta època de la divisió del treball un ofici peculiar, i aquest ofici ha caigut en les mans més miserables – en els nostres diaris”. Per tant se'ns instrueix a no caure en aquest servei, de la mateixa manera que ja no ens pertoca arengar l'opinió pública, sinó a abdicar de nou del pensament propi. Certts objectes del saber o de la ciència els podem deixar a experts, però el pensament en general és un afer general, que ningú pot apropiar-se.
Si volem que aquest treball del pensament tinga un fonament científic, i trobar així una teoria, descobrir la forma i manera com la raó produeix en general coneixement, o per trobar els mètodes amb els quals es genera la veritat científica, de forma que arribam a l'esfera del saber en general, hem d'aprofitar la nostra força de judici amb la mateixa seguretat general que hem dedicat ja fins ara a les disciplines particulars de la ciència.
Kant diu: “Si no és possible que els diferents treballadors en la matèria, a través del seguiment d'una visió comuna, arriben a un consens, hom es pot convèncer que aital estudi és encara lluny de la via segura d'una ciència i és més aviat un safareig”.
Vejam avui ara en les ciències quantes en podem trobar, especialment en les ciències naturals, que es corresponguen al requeriment de Kant, com més segur siga el coneixement més gran serà el consens sense contradiccions entre el coneixement adquirit i transmès. “Hom sap”, com diu Liebig, “que on hi ha un fet, hi ha una conclusió, una regla, una llei. Per tot això hom empra pedres de toc, que cadascú ha provat abans que els fruits del seu treball es posen en circulació. La introducció advocarial d'una visió o d'un postulat per fer creure a un altre quelcom no-provat viola instantàniament la moral científica”.
Contràriament a altres àrees on hom deixa les coses materials concretes per transformar els objectes abstractes, dits filosòfics, en factors d'una visió general del món i de la vida, en qüestions de començament i de final, d'aparença i d'essència de les coses, bé causa o efecte, bé força o matèria, bé poder o dret, en qüestions de saviesa vital en la moral, la religió, la política – i per això trobam per comptes de “fets colpidorament evidents” tan sols “introduccions advocarials”, en cap cas un coneixement sinó tan sols en general un mer safareig d'opinions contradictòries.
Sí, certament els corifeus de la ciència natural cauen en dissensions en el tractament de determinats temes com pòtols filosòfics. S'esdevé llavors que la moral científica, la pedra de toc, amb la qual hom expressa el fort contrast entre el coneixement i l'opinió, passa a ésser tan sols una pràctica instintiva, però no un coneixement ferm, sense generar cap teoria formal. Per bé que la nostra època es caracteritza pel cultiu esforçat de la ciència, també testimonia amb les múltiples diferències d'opinió, que no entén amb prou garanties d'èxit. D'on si no, venen els malentesos? Qui entén l'enteniment no el malentén. Tan sols la seguretat incondicionada dels càlculs astronòmics testimonia el seu caràcter científic. Qui arriba a entendre, sap si més no com comprovar si el seu càlcul és ver o fals. Així també la comprensió general del procés mental ens hauria de posar a les mans les pedres de toc per distingir les comprensions de les incomprensions, el coneixement de l'opinió, la veritat de l'error en general i sense dubtes. Errar és humà, però no científic. Ara bé, com la ciència és una afer humà, els errors poden restar per sempre, però això també val per a les veritats científiques i, encara més, si són acceptades generalment, de forma que la comprensió del procés mental “pot alliberar-se en la mateixa mesura de càlculs erronis com s'ha pogut alliberar la comprensió de la matemàtica. Sona paradoxal i és amb tot cert: Qui ha diferenciat en la regla general allò ver d'allò erroni, coneix també prou com la regla de l'ensenyament verbal separa el mot cabdal del mot temporal, i allà i ací ho diferencia amb la mateixa seguretat. En el passat els acadèmics han topat amb la qüestió: què és la veritat? Aquesta qüestió constitueix des de fa milenis un objecte essencial, especialment de la filosofia. Troba finalment la solució, com la mateixa darrera, en el coneixement del pensament humà. En altres mots: la qüestió del reconeixement de la veritat en general és alhora la qüestió de la diferència entre la veritat i l'error. La filosofia és la ciència que ho ha perseguit i amb el darrer alè ella mateixa es dissol finalment en un coneixement clar del procés mental. Una breu consideració de l'essència i el decurs de la filosofia serveix per tant oportunament com a introducció al nostre tema.
Com que el mot ha servit significats múltiples, s'ha de remarcar que ací tan sols es parla de la filosofia anomenada especulativa. Deixam fora per tant el text de citacions i referències massa freqüents ja que el que díem és tan obvi i tan inequívoc que podríem prescindir de complements erudits.
Si seguim el criteri esmentat de Kant sembla que la filosofia especulativa és un terreny de més rebombori de diferents opinions que no pas la ciència. Les seues celebritats, els seus grans clàssics no són ni arriben ni una sola vegada al consens en la resposta a la qüestió de què és, què vol la filosofia? D'ací que per no augmentar les diferents opinions encara amb la nostra opinió personal adreçam-nos a tot allò que s'anomena filosofia, i cercam en els gruixuts volums d'aquesta rica biblioteca – sense que particularitats o peculiaritats ens desvien – la comunitat o generalitat.
Segons aquesta via empírica trobem doncs primer que la filosofia originalment no és cap ciència individual en particular, al costat o en comunió amb altres ciències, sinó que és precisament més aviat el nom genèric del coneixement, el compendi de tot coneixement, com l'art és el compendi de les diferents arts. Qui fa del coneixement, qui fa del treball mental l'ocupació essencial – qualsevol pensador sense consideració del contingut dels seus pensaments era originàriament un filòsof.
És doncs amb l'enriquiment progressiu del coneixement humà que se separen les branques individuals de la mater sapientiae i, especialment d'ençà de l'aparició de la ciència natural moderna, que la filosofia es caracteritza ja no tan sols pel seu contingut sinó per la forma. Totes les altres ciències es diferencien pels llurs diferents objectes, mentre la filosofia ho fa oposadament per un mètode propi. Posseeix probablement també un objecte, una finalitat; vol copsar ço general, el món en la totalitat, el cosmos. Però no és aquest objecte, no és el projecte, ço que la caracteritza, sinó la forma i manera com el persegueix.
Totes les altres ciències s'ocupen de coses o objectes particulars, i fins i tot també amb el tot, amb el cosmos, si bé tan sols en relació a les parts o moments particulars que integren el tot universal. Alexander von Humboldt deia en la introducció al seu “Cosmos”, que es limitava en aquesta obra a una consideració empírica, a una recerca física, per cercar, a partir de la multiplicitat, el coneixement de la uniformitat o unitat. Per això general les ciències inductives arriben únicament al terreny que les ocupa des de dades individuals i particulars fins a conclusions o coneixements generals. Ho diuen d'aquesta manera: “Les nostres conclusions es basen en fets”. La filosofia especulativa fa el camí contrari. Allà on també un tema particular qualsevol li serveix d'objecte de recerca, no el persegueix en la particularitat. Les revelacions dels sentits, de l'ull i de l'orella, l'experimentació física feta amb les mans i amb el cap, són bandejades com a experiències enganyadores i es restringeix als pensaments “purs”, abstrets de tota circumstància, i segueix així el camí invers, i a través de la unitat de la raó humana coneix la multiplicitat de l'univers. Per exemple, la qüestió que ara ens ocupa, què és la filosofia? – no afectaria la forma real i sensible del material fet de fusta i de cuir de porc, ni esperaria grans i petites consideracions per arribar a un concepte. Inversament, la filosofia especulativa cerca internament en ella mateixa, en la fondària del seu esperit, el concepte veritable de la filosofia, i amb aquesta escala jutjaria els exemplars sensibles com a autèntics o falsos. En la recerca dels objectes que són a l'abast de la mà ja no s'empra gairebé mai el mètode especulatiu, fora de les opinions naturals acientífiques que poble el món de fantasies d'una manera que la filosofia reconeixeria. Els començaments de l'especulació científica es remunten potser també al moviment del sol i del món. De llavors ençà, però, l'astronomia inductiva ha cultivat aquesta esfera amb grandíssims èxits, limitant l'especulació de més a més al tractament de temes més abstractes. Això es deu, com en general, a que es caracteritza per genera els seus resultats des de la idea o concepte. —
Per a la ciència empírica, per al mètode inductiu, la multiplicitat experimentada va primer i el pensament va segon. Contràriament, l'especulació sense ajut de l'experiència genera la veritat científica. El coneixement filosòfic no se sosté en fets efímers, sinó en l'absolut que depassa espai i temps. La filosofia especulativa no vol cap ciència física, vol la seua metafísica. La seua tasca consisteix doncs en purificar la raó, sense l'ajut de l'experiència, trobar un sistema, una lògica o doctrina científica, mitjançant el qual s'explica el funcionament lògic o sistemàtic del coneixement, de la mateixa forma que podem derivar gramàticament de l'arrel d'un determinat mot les seues diferents formes. Les ciències físiques actuen sota l'assumpció que la nostra capacitat de coneixement – per emprar una imatge coneguda – és similar a una peça de cera tova, que rep les impressions del món exterior, o una taula rasa on s'inscriu l'experiència. La filosofia, contràriament, requereix idees innates, mitjançant les quals es creen i produeixen els pensaments des de la fondària de la ment.
La diferència entre ciència especulativa i inductiva es basa en la diferència entre la fantasia i el sentit comú humà. El darrer genera els seus conceptes mitjançant el món exterior, mitjançant l'experiència, mentre la fantasia genera el seus productes des de la fondària de la ment, d'acord amb el propi testimoni. Amb tot, aquesta producció és tan sols aparentment unilateral. Si el pintor no sap trobar imatges transcendents a partir de formes transcendents, tampoc no pot el pensador lliurar pensaments transcendents fora de l'experiència. Així com la fantasia crea de la barreja d'home i ocell l'àngel, o de la de dona i peix sirenes, de la mateixa forma són tots els seus productes, per bé que siguen creacions aparentment pròpies, de fet únicament impressions del món exterior ordenades arbitràriament. La comprensió, la raó, uneix segons nombre i ordre, temps i mesura de l'experiència, mentre la fantasia deslliga l'experiència i la reprodueix en forma arbitrària.
La pulsió pel coneixement s'ha manifestat sempre, també allà on, per manca d'experiència i d'observació, no era possible cap coneixement inductiu, de forma que s'explicaven els fenòmens de la natura i de la vida a partir de la ment humana, és a dir especulativament. Hom cercava de complementar l'experiència amb l'especulació. En una experiència successivament enriquida pel temps hom reconeixia habitualment com a error l'especulació prèvia. Però calgueren, amb tot, una repetició acumulada durant milenis d'aquest acte frustrant d'una banda i nombrosos èxits esclatants del mètode inductiu, de l'altra, abans que hom pogués abandonar aquesta afició especulativa.
Certament també la fantasia és una capacitat positiva, i força sovint una idea obtinguda especulativament per analogia impulsa el coneixement inductiu basat en l'experiència. Tan sols hauríem de ser clarament conscients què i quant hi ha de conjectura i què i quant hi ha de ciència. La idea conscient estimula la recerca científica mentre que la suposada ciència de la recerca inductiva la tanca. L'adquisició d'una consciència clara sobre la diferència entre l'especulació i la ciència és un procés històric, l'abast i el final del qual coincideix amb l'abast i el final de la filosofia especulativa.
En l'antiguitat el sentit comú humà treballava amb la fantasia, el mètode inductiu anava de la mà i s'entrelligava a l'especulatiu. L'oposició entre tots dos no comença fins al reconeixement de múltiples enganys, que fins a temps recents no havien rebut un veredicte ferm. Per comptes dels enganys experimentats per les mancances de l'enteniment, hom escrivia sobre les mancances dels sentits, que somovien la confiança en els sentits i tenien per incertes les aparences sensorials. Qui no coneix l'antic lament sobre la manca de fiabilitat dels sentits? La incomprensió de la natura i dels seus fenòmens serviren inicialment per fer un trencament complet amb la sensualitat. Hom s'enganyava, i creia haver estat enganyat. El ressentiment d'adreçà doncs a un total menyspreu del món sensorial. Un creient tan acrític que fins llavors havia pres l'aparença com a veritat, posava tan acríticament en dubte ara la fe en la veritat sensorial. La recerca s'allunyava de la natura, del camí de l'experiència i començava amb el pensament pur el treball de la filosofia especulativa.
Però no! Mai no s'havia apartat tant la ciència del camí del sentit comú humà, de la veritat del món sensorial. La ciència natural hi tornà aviat, i els seus èxits aclaparadors atorgaren al mètode inductiu una consciència de fertilitat, mentre d'altra banda la filosofia seguia un sistema mitjançant el qual assolia la més gran saviesa general sense una recerca en detail, sense experiència i observació sensorials, i amb la sola raó en exclusiva.
Aquests sistemes especulatius són ara d'un nombre més que suficient. Si els mesuram amb l'esmentada escala del consens, trobam que la filosofia únicament coincideix en una manca total de consens. La història de la filosofia especulativa no consisteix així doncs, com la història de les altres ciències, en una acumulació gradual de coneixement, sinó en una sèrie d'intents desafortunats d'investigar, amb la força del pensament pur, sense l'assistència d'objectes o d'experiència, el misteri general de la natura i de la vida. L'intent més ferm, la construcció mental més treballada la completà Hegel a començaments del nostre segle que, per dir-ho retòricament, es correspon en el món del saber a la fama assolida per Napoleó en el polític. Però també la filosofia hegeliana no ha resistit la seua pedra de toc. “Ella”, s'hi diu a Haym (“Hegel und seine Zeit”), “ha estat bandejada pel progrés del món i de la història viva”.
El resultat de la filosofia ha estat fins ara per tant la seua pròpia incapacitat d'aclarir-se. Amb tot, no desconeixem que un treball que ocupà durant milenis les millors ments no deixa enrera quelcom de positiu. I, de fet, la filosofia posseeix una història – una història no tan sols en el sentit d'una sèrie d'intents desafortunats, sinó també una història en el sentit de desenvolupament viu. Però no és l'objecte, no el sistema universal lògic recercat, ço que s'ha desenvolupat, sinó el mètode.
Tota ciència positiva posseeix un objecte sensible, un principi aportat exteriorment, una precondició en la qual refermar el seu coneixement. Tota ciència empírica se sotmet a un material sensible, un objecte donat, i en conseqüència el seu saber és dependent i impur. La filosofia especulativa cerca un saber pur, total i absolut. Vol conèixer sense material, sense experiència, des d'una raó “pura”. Sorgeix de la consciència apassionada de l'excel·lència superior del coneixement o de la ciència per damunt de l'experiència sensible empírica. Vol anar completament més enllà de l'experiència, cap a un coneixement total i pur. El seu objecte és la veritat, però no particularment, no la veritat de tal o tal cosa, sinó la veritat en general, la veritat “en si”. Els sistemes especulatius cerquen a partir d'un principi preestablert, des d'un punt de mira indubtable i autosuficient, la determinació d'allò que és indubtable en general. Els sistemes de l'espculació es completen segons la pròpia consciència, i es tanquen en sistemes autofonamentats. Tot sistema especulatiu troba la seua solució en el coneixement posterior, de forma que la seua totalitat, el seu autofonament, la seva incondicionalitat són irremeiables, independents de tot altre coneixement exterior i empíric que no siga un sistema filosòfic sinó un coneixement empíric relatiu. L'especulació separa finalment en la ciència, en el saber allò que és en si o general d'allò que és impur, de forma que l'òrgan de la filosofia, la capacitat de conèixer, no pot arrencar sense un principi donat, i de forma que la separació de la ciència respecte l'experiència no és tan sols total sinó tan superior que pot organitzar les nombroses experiències en un coneixement general i objectiu o veritat “en si”, que és l'objecte de la filosofia, mentre hom pot caracteritzar i conèixer en general a partir d'ell els coneixements o veritats particulars donats. Dit planerament la filosofia es redueix a la afilosòfica ciència de la capacitat empírica de coneixement, a la crítica de la raó.
De l'experiència de la diferència entre aparença i realitat, sorgeix l'especulació conscient més recent. Nega qualsevol aparença sensorial i que, a partir de cap aparença, es puga trobar la veritat mitjançant el pensament. De mentres, el filòsof reconeix sempre que les veritats així aconseguides en el passat no són allò que pretenen, sinó que es limiten, d'acord amb el seu contingut positiu, a la ciència de la capacitat del coneixement i del procés mental. Mitjançant la negació de la sensorialitat, mitjançant el desig de separar el pensament de tota dada sensorial, i alhora del seu embolcall natural, la filosofia es restringeix més que qualsevol altra ciència a l'estructura de la ment. Així, com més antiga és, més es desenvolupa en el decurs històric, i més clàssicament i de forma més frapant s'evidencia el nucli del seu treball. Repetides creacions de grans productes cerebrals troben solució en el reconeixement positiu que la filosofia pura genera pensaments separats de tot contingut factual, i per tant un pensament sense contingut, pensaments sense realitats, productes cerebrals. El procés de l'engany especulatiu i de l'enganyament científic continuà fins a l'època més recent, on finalment la solució de la qüestió global, la dissolució de l'especulació comença amb els mots de Ludwig Feuerbach: “La meua filosofia no és cap filosofia”.
El llarg discurs del treball especulatiu es redueix així al coneixement de la comprensió, de la raó, de la ment, a la revelació d'aquestes operacions misterioses que anomenam pensament.
El misteri de la forma i manera amb les quals es generen la veritat del coneixement, la ignorància dels fets, que requereix tot pensament d'un objecte com a precondició, era la causa originària de tot error especulatiu que conté la història de la filosofia. El mateix misteri és avui la causa originària dels molts errors i contradiccions especulatius que trobam en passant en els mots i obres dels nostres investigadors naturals. El saber i el coneixement hi avancen molt, però tan sols en la mesura que tracten objectes copsables. En qualsevol altre tema de natura més abstracta trobam per comptes de “fets demostrats” “introduccions advocarials”, perquè hom, bé arrestat en la particularitat, bé en l'instint, i per tant encara no en la generalitat, no sap amb consciència ni teòricament, què és un fet, una conclusió, una regla, una veritat. Els èxits de les ciències naturals han ensenyat que l'instrument del saber, la ment, s'ha de tractar instintivament. Amb tot, hi manca el coneixement sistemàtic amb el qual exercí la predeterminació de l'èxit. Hi manca la comprensió del treball de la filosofia especulativa.
La nostra tasca consistirà ara en allò que la filosofia ha aportat inconscientment de forma general de ciència positiva, mitjançant una breu recapitulació de la seva consciència, és a dir de la natura general del procés mental. Veurem com el coneixement d'aquest procés ens posa a les mans els mitjans per resoldre científicament l'enigma general de la natura i de la vida, i des d'aquest punt de mira fonamental es guanya tota cosmovisió sistemàtica, la qual ha estat l'objectiu llargament perseguit de la filosofia especulativa.