Rafael Campalans

Socialisme i comunisme

L’home més poderós del món

Article publicat a «Justícia Social», 26 de novembre del 1932.

«Hem de vèncer encara la misèria, la rutina i l’obscurantisme, però ja som al camí que ens menarà a la victòria definitiva».
N. Bukharin.

La tàctica bolxevista s’entronca –ja ho he fet remarcar– amb la que cap a l’any 70 propugnava el neojacobí Tkatxov i amb la defensada pels blanquistes més calets. És a dir, prendre el poder –sigui com sigui– i després ja veurem el que passa. Ara, el que acostuma a passar és que, després de la presa del poder, pel sobtat desvetllament d’un imprevist sentit de responsabilitat, els revolucionaris més fanàtics de les doctrines acostumen a ésser els que més les contradiuen amb llurs actituds. S’ha recordat moltes voltes el contrast que ofereix l’actuació dels homes de la Commune abans i després del cop de força: Quan els revolucionaris ocupen el poder, els blanquistes actuen com a proudhonians i són els proudhonians els que obren com a blanquistes. I no ho fan pas a consciència, és clar. Senten la port d’equivocar-se i per tal de no caure en precipitacions en l’aplicació de les pròpies doctrines, se’n van, sense adonar-se’n, a aplicar aquelles que hores abans tenien més lluny del magí. Per això mateix els bolxevistes segueixen de primer el consell de Tkatxov: «La revolució no es prepara, es fa», i un cop feta fan tot el contrari del que aconsellava l’esperit llibertari de Tkatxov. Els bolxevistes imiten aleshores, cegament, l’obra dels Estats burgesos més reaccionaris i s’encaterinen davant les més monstruoses creacions del capitalisme, com veurem en un altre article. S’anava a donar als homes una més gran llibertat (puix que el socialisme és això i no pot ésser altra cosa) i es crea i s’enforteix de dia en dia la més monstruosa màquina d’opressió que mai hagin concebut els homes: l’Estat soviètic.

Va passar aleshores allò que temia Bakunin en abominar les dictadures revolucionàries: «Tot poder, per revolucionari que sigui, acabarà per trair el poble i es voldrà eternitzar». És el cas de Rússia. Com és el cas d’Itàlia i com fou el cas d’Espanya amb Primo de Rivera: va prendre el poder amb la promesa d’estar-s’hi tres mesos i si ens descuidem encara hi fóra. I en un cert aspecte aquest conegut fenomen pot també constatar-se en la nostra mateixa revolució del 14 d’abril. Penso que no feriré la susceptibilitat de ningú si dic que alguns dels homes d’aquells dies, fet ja llur paper (llur brillant paper i tot, si voleu), haurien ara de cedir el lloc a altres homes de més gran capacitació i de més alta solvència moral.

Però no ha passat així. Mai no ha passat així. Aquells que per l’atzar d’una conjuntura revolucionària i potser per llur vàlua en el moment del xoc es troben, de cop i volta, duts a altres posicions directives, embriagats per aquesta vinassa tèrbola i espessa de la popularitat, es creuen tot seguit homes providencials. Com més infeliços són, més els roda el cap i més costa amunt els ve deixar els llocs on ja no poden fer cap servei, fora d’obstaculitzar les necessàries tasques constructives. Aquests homes –i consti que no vull assenyalar ningú– són d’aquells que no es retiren mai fins que el poble no se’ls treu del davant d’una revoltada.

Mireu el que va passar a Rússia: Es comença per establir la dictadura conjunta d’obrers i camperols. S’acorda, seguidament, que els pagesos «no estan prou preparats» i es limita la dictadura a l’estament obrer. (Mai no hem dit –escrivia Bukharin, subratllant-ho, l’any 1925 – que els obrers «formin una sola i mateixa classe»). Concentrada així la dictadura a un sol estament, es passa, com aquell que res, a la dictadura d’un sol partit. (Si la fracció més conscient del proletariat s’uneix dins el partit, és evident que és a ella que li pertoca el «paper director»; Bukharin ho subratlla així mateix). I de la dictadura del partit, pels graons insensibles de la «proscripció de les fraccions», de la «línia general» i de la «disciplina de ferro», es cau fatalment, sense remei, a la dictadura d’un home. La Rosa Luxemburg ho va preveure tot seguit, a l’hora que combatien el seu racional punt de vista els homes que després han estat –expulsats, exiliats o afusellats– les víctimes del sistema que ells mateixos van crear. Bukharin, el seu millor panegirista, fou expulsat ja l’any 1928.

I és que, si us hi fixeu una mica, veureu que la paraula dictadura només té un sentit clar quan darrera seu hi ha un dictador declarat. No crec que els homes hagin inventat mai una combinació ternària de paraules més absurda i més idiota que l’expressió: dictadura de masses.

És cert que les masses anònimes, desfermades i fanatitzades, arriben a voltes a exercir una mena de dictadura «difusa i demagògica» que acaba per aclaparar l’esperit de les seleccions humanes. Però això passa solament quan les masses estan contra la classe governant: Són les turbes de Jerusalem que imposen la mort del Just a l’ànim de Pilat. És el fanatisme anònim de les masses del segle XVI que expulsa el jueus d’Espanya i que porta després milers d’«heretges» a la foguera. No hi ha res més fals que la idea, tan generalitzada, que la Santa Inquisició fou creada per a oprimir les masses. No. La Inquisició, al contrari, fou creada per a afalagar el sectarisme de les multituds ignorants i les baixes passions dels fanàtics mantinguts en l’abjecció. No fou creada contra el poble, sinó pel poble i contra la intel·ligència. De la mateixa manera, quan els tsars perseguien els jueus o dictaven contra ells monstruoses lleis d’excepció, ho feien per a congraciar-se les masses, per a captar llur simpatia, per a donar «carn a la fera». Darrera cada pogrom, a Ucraïna o a Polònia, hi trobaríem segurament l’agent provocador que tractava de desviar el ressentiment i les ires del poble cap a les més innocents de les víctimes. És ben possible també que moltes de les monstruositats i molts dels vandalismes comesos a Rússia després de l’Octubre Roig, ajudats o tolerats pels capdavanters de la revolució, puguin explicar-se per la manca de blat en què es trobava aleshores el Govern soviètic. Puix que ja és sabut: «Quan el pare no té pa...».

És ben possible, així mateix, que la forrolla feta per l’expressió abracadabràntica: dictadura de masses – cosa que evidentment no hi ha Déu que entengui ni sàpiga explicar– es degui especialment a la seva mateixa hermètica absurditat. La generalitat dels homes allò que més admiren és precisament allò que no poden entendre. La part principal de l’èxit i el prestigi que va assolir Xenius entre nosaltres era deguda al fet que la majoria dels lectors no entenien un borrall d’allò que el nostre home s’empatollava. Obeeixen a aquest mateix abassegador esperit místic de la pobra humanitat, amarada encara de totemisme i assedegada d’irracional, les dites que «ningú no és profeta a la seva terra» i que «no hi ha cap gran home pel seu ajudant de cambra». La permanència d’exèrcits d’endevinaires i curanderos a les capitals que es diuen més cultes té idèntica explicació. Jo he conegut molts homes que es diuen ateus, que cada mes es van a fer «tirar les cartes» i que es deixarien matar abans d’encendre la cigarreta amb el llumí que ja hagi servit per a dos companys. Alguns d’ells quan posava a la rifa no estava tranquil fins que podia fregar la «participació» per l’esquena d’un geperut.

Això sí, encara que aquests homes siguin incapaços d’explicar-vos res del que diuen que pensen i de seguir lògicament la més lleu controvèrsia (es tapen les orelles!) en llur sentiment (la raó no juga aquí cap mena de paper) tot se’ls mostra d’una claredat extraordinària. Per això és tan massís i tan compacte llur convenciment. No cal oblidar que no és fins que l’home passa de l’«estat de naturalesa» a l’«estat de cultura» (que no té res a veure amb el fet de «saber coses») que el poder dels amulets i la força de sortilegi que tanquen certes invocacions –com són ara: «Jesús!», «Sant Marc, Santa Creu, Santa Bàrbara no em deixeu!»; «¡Lagarto, lagarto!», etc.–, certs gestos –senyal de la creu, genuflexió, percussió pectoral, etcètera–, o certes substàncies –aigua beneita, ametista, ungüent de llangardaix, etc.– comença a esdevenir quelcom de misteriós. Per al pobre d’esperit que està acostumat a l’ús extern de tan còmodes i acreditats fetills llur eficàcia no admet discussió. Per al totemista –i el món encara n’és ple– no hi ha res tan clar com el tòtem.

No és estrany, així, que després d’haver fet a Rússia una revolució per a alliberar el poble, a través de la Dictadura del Proletariat, s’hagi anat a parar a la més concentrada personalització de poder que mai hagi conegut la història, a la més omnímoda de les dictadures personals (úniques realment possibles): la que avui exerceix a l’U.R.S.S. el camarada Josep Djugatxvili, conegut ahir pel nom de Koba i avui pel de Stalin.

«Pel seu títol –com remarca el president de Paneuropa[1]– és el secretari general del partit. Pel seu rang, però, és el Papa de l’església comunista, és el Kàiser de Rússia i és el Director-gerent del Trust dels Soviets. A través d’aquest triple regiment sobre cors, braços i butxaques de milions d’homes, és més poderós que el Papa; més poderós que Hoover; més poderós que Morgan. És l’home més poderós del món».

Per això l’amic Maurín i jo estem en contra d’ell.

[1] El comte Richard de Coudenhove-Kalergi (1894-1972), president i fundador de la Unió Paneuropea Internacional (Paneuropa). Per l’any 1932, Paneuropa era una organització prou eclèctica (llibertària, cristiana, social i europeïsta), amb 20.000 membres, formalment oposada al capitalisme financer, al feixisme i a l’estalinisme, i on va trobar suport Aristide Briant, formulador burgès dels Estats Units d’Europa.