Mentre lladren a la lluna
Article publicat a «Justícia Social», 12 de novembre del 1932.
Per als qui tenim l’orgull d’haver nascut en llars proletàries i hem estat tota la vida al costat del poble, sentint en la pròpia carn els seus dolors, i des que hem pres consciència de nosaltres mateixos hem reclamat un lloc en l’exèrcit internacional que lluita pel seu millorament i per la seva emancipació, no hi ha cap espectacle tan dolorós –tan repugnant diria– com el que ofereixen els «professionals de l’agitació».
Des de Marx a Lenin, tots els definidors del socialisme científic estan d’acord en aquesta veritat de raó –confirmada per totes les experiències– que l’únic camí de l’emancipació del poble radica en la seva capacitació, radica a donar-li consciència de la seva força omnipotent –quan sàpiga unir-se– i de la seva alta missió històrica.
Alguns per miòpia mental –per llur tarannà de pobres energúmens–, d’altres per la reacció d’odi d’un complex d’inferioritat –el despit dels fracassats–, i els de més enllà moguts per les més tèrboles i baixes concupiscències –els cínics i els «vius»–, per tal de dur l’aigua al molí de la seva capelleta sectària, no s’aturen davant el més afrós dels crims: el crim d’envilir, de degradar i d’encanallar els infeliços inconscients que se’ls escolten amb la boca oberta.
Prou saben ells que sense la completa unitat de tots els homes del camp productor, la burgesia podrà gaudir tranquil·lament, per anys i per segles, de tots els seus privilegis, immorals i inhumans. Moguts, però, per l’encegadora passió sectària, no fan altra cosa que fomentar les divisions dins la família obrera –triturant-la i esmicolant-la en grups i grupets–, atiant el foc de l’odi d’uns obrers contra uns altres i combatent els que haurien d’ésser llurs germans de trinxera amb les armes més indignes: l’insult tavernari, la calúmnia vil, la insídia covarda.
Quan la vergonyosa baralla es duia en altres camps –parlo de l’any 1924– jo em sentia amb delit i autoritat per a fer sentir la meva veu, des de la noble tribuna de Justícia Social, amb un crit comminatori (que era més aviat el plany d’un germà dolorit): «Companys, llenceu aquestes armes!». Jo veia com els sicaris de la Dictadura s’engreixaven amb la nostra inconsciència i volia separar dos estols proletaris monstruosament abraonats.
Aleshores vaig arribar a encaparrar-m’hi. Avui que les sagetes –amb la punta sucada de llet agra– són llançades cap al nostre camp, la cosa fa de molt més bon veure i l’espectacle, si no fos la seva incivilitat, que a tots ens deshonra una miqueta, fins tindria –si és o no és– una punta de divertit. Hi ha nivells morals als quals certes armes no poden arribar. Per la nostra banda –poden estar ben tranquils– mai no podríem utilitzar-ne de semblants. Ens ho veda el respecte que tenim de nosaltres mateixos. Si la facècia complau a llur mentalitat comunistoide, per nosaltres que no estiguin. No faran altra cosa que escopir al cel. Ni que volguéssim –i mai no ens ha passat pel magí un caprici semblant– no sabríem rebolcar-nos per aquest llot pestilent que és l’hàbitat de certs individus.
Tota la vida –no hi puc fer més– sols m’ha agradat el «joc net» i sols he sabut combatre els meus enemics (i mai no ho podran ésser els comunistes d’ideal honrat, noblement equivocats) a «cops de magnanimitat». És per això que l’actual insensatesa d’alguns em dol per ells mateixos: Els efectes de llur actitud són totalment oposats als que es proposen assolir. No saben aquesta gent que no hi ha res que repugni tant a l’obrer català com les baixeses. I tothom que té ulls a la cara veu que aquells que fugen de la discussió serena, del diàleg alliçonador i de l’objectiva exposició de fets i volen imposar llurs opinions baladrejant i esgargamellant-se i volen demostrar a cops de bastó la força de llurs idees (!), declaren i confessen –sense adonar-se’n– llur falta de raó i llur pobresa moral.
Podran els gossos continuar encarant a la lluna llur lladruc despitat; podran les granotes, des del bassal d’aigua corrupta, prosseguir llur rac-rac malenconiós. Justícia Social ha començat una tasca i no la deixarà fins que estigui enllestida, és a dir, fins que el poble honrat –vull dir el que viu del seu treball– conegui la forma barroera com tracten d’ensibornar-lo. Fins que els obrers autèntics –no parlo ara dels trinxeraires ni dels macarrons– comprenguin com són profanades les terribles angoixes de la fam –cada dia més paoroses– per aquesta gent que tracten d’explotar l’eterna credulitat dels que sofreixen, amb quimèriques promeses d’un definitiu benestar immediat: «el paradís soviètic»! Per aquesta mateixa gent que no saben amagar llur joia monstruosa a mesura que, amb agitacions criminoses i idiotes (en Prieto ha estat declarat heroi oficial!), fan créixer el malestar i la misèria, confiant que la desesperació de les masses els podrà un dia servir d’escambell per a abastar els llocs de govern –que ells esperen convertir en llocs de domini i privilegi–, dels quals s’han de trobar sempre exclosos per llur tràgica limitació mental i per llur enciclopèdica incapacitat tècnica.
No fem altre amb això que seguir l’assenyat consell que ens donen les paraules del De Santis: «Seria una vilesa permetre a aquesta gent difondre teories errades, pel fet que, conscients de llur ineptitud per a argumentar, substitueixen els arguments amb impertinències vulgars o amb nicieses més vulgars encara».
Així, nosaltres no ens mourem de l’únic pla en què la qüestió està plantejada i continuarem comparant, estudiant i analitzant serenament les dues tàctiques en litigi: socialisme i comunisme. ¿Que els meus articles queden sense resposta? ¿Que els nostres arguments no són refutats?
¿I això us estranya, amics meus? Jo ja ho sabia abans de començar: D’allí on no n’hi ha no en raja.