Amb el títol «Fijando una posición», «Solidaridad Obrera», del passat diumenge, publicava un article d’Àngel Pestaña, el qual, per assenyalar un moment interessantíssim de l’evolució del sindicalisme anarquista, després de les lliçons dolorosament curentes que la realitat ens ha fet viure aquests anys darrers, ha estat aquesta setmana el tema de totes les converses en el camp obrer.

El líder la C.N.T., com a culminació de l’obra crítica i d’orientació que ha vingut realitzant d’un quant temps ençà –i en la qual cal reconèixer noblement que sovint ha sabut posar el dit a la llaga–, s'eleva per damunt dels problemes estretament sindicals i dels dogmes estantissos i, enfrontant-se amb la dura realitat present, parla amb una noble veu ciutadana, plena –com diria el nostre amic Marcel·lí Domingo– de «l’emoció civil d’aquestes hores».

Davant la constitució del P.U.P. (Partit d’Unión Patriótica), en la qual Pestaña veu la fi de la primera etapa de l’actuació que el Directori Militar digué que volia realitzar, i el perill que entranya per a tots els homes liberals la consolidació del poder públic a mans de les dretes reaccionàries espanyoles, es demana: «¿Què hem de fer?». I troba la lògica resposta: «Oposar a la força de concentració dretista, una força més gran de concentració esquerrana».

Cap mesquí sentiment de vanitat de grup o d’escola no pot enterbolir ara la nostra humana satisfacció per la gallarda franquesa amb què el company Pestaña ha mostrat la seva coincidència amb allò que caracteritza la nostra tàctica d’avui, reconeixent noblement que l’imperi d’aquestes hores, com digué primer de tots el nostre Alomar, ens obliga a posar transitòriament el nostre ideari polític per damunt del nostre ideari social. Hora és ja que aquells qui per llur càrrec o per llur prestigi ocupin en el camp obrer posicions directores, compleixin llur deure rector, i parlin al poble amb una veu sincera, sense mesurar les paraules pel bon o mal efecte que puguin produir.

La transcendència del problema plantejat ens imposa, però, ara més que mai, una absoluta fidelitat amb nosaltres mateixos i la traducció del nostre pensament amb rotunditats categòriques. Ningú com els obrers socialistes de Catalunya no pot tenir un interès més abnegadament intens que les aspiracions de l’amic Pestaña es plasmin aviat en realitats vives. Tenim, però, unes ambicions massa altes i unes amors massa pures, perquè vulguem arriscar-nos a comprometre el triomf segur dels nostres ideals amb cap precipitació. La impaciència de l’èxit és el camí del fracàs.

I bé; sense entrar en el detall de les paraules, manifestem complaguts el nostre acord amb l’esperit de la primera part de l’article de Pestaña, aquella on s’assenyalen els perills de l’imminent futur. En indicar orientacions per a conjurar-les, el pensament del company, massa condensat en els límits d’un article, no pot quedar prou francament definit, per la qual cosa, no volent exposar-nos a les deformacions inevitables de la interpretació i de l’exegesi, ens abstindrem de subratllar-lo amb cap comentari. Parlem ara de qüestions d’una tal complexitat i transcendència que no poden ésser tractades en un dia i menys en un article. Per la nostra banda, no fóra cap revelació que hi diguéssim el que hi pensem. Ho hem fet més d’una volta des de Justícia Social. Això ens permetrà, com un punt de partida per als eventuals diàlegs, definir la nostra posició amb les declaracions següents:

PRIMERA:

La base necessària i suficient per a la naixença d’un veritable front únic liberal, és la formació d’un front únic obrer, i la condició prèvia per a la formació d’un front únic obrer rau en el sanejament total i definitiu de l’organització obrera –no en els bells propòsits verbals que se’ns ofereixen cada dos per tres, sinó en les realitats vives i tangibles que encara no hem vist enlloc– i amb el seu alliberament de tot esperit unilateral i dogmàtic.

Constituït el front únic obrer, les masses treballadores podrien imposar per elles soles la seva sentimentalitat liberal i avançada al conjunt de la vida política del país, sense necessitat de caure mai en contubernis amb els polítics burgesos ni de barrejar-se en aplegaments agitats per interessos contradictoris i condemnats per endavant a l’eixorquia de les simples teatralitats virolades i brogidores, puix que tot el que es guanya en amplitud es perd en intensitat d’acció. El que fa la força dels exèrcits són les bases de contacte, i entre els polítics burgesos i els obrers, com reconeix molt bé Pestaña, solament poden haver-hi punts de contacte. Recordem només, per aquesta causa, entre els fracassos coneguts de tothom, els moviments de la Solidaritat Catalana, la Unió Federal Nacionalista Republicana, la Conjunció Republicano-Socialista i l’Assemblea de Parlamentaris[1]. I no parlem del lerrouxisme, fracassat per altres raons que ens repugna recordar. Fóra insensat, amb aquestes lliçons, repetir qualsevol experiència.

SEGONA:

Si els obrers de Catalunya no tenim encara la capacitació necessària per a constituir-nos en partit de classe, val més que ho reconeguem francament i, abans d'anar de bracet amb els polítics del camp burgès, és preferible que, prescindint de tota mena de compromisos i intel·ligències, ens limitem a ajudar amb absolut desinterès i en la mesura compatible amb la puresa del nostre ideari comú, als homes de la burgesia liberal i republicana que menys perillosos ens semblin, deixant per a ells tots sols la responsabilitat de l'èxit o del fracàs de l'actuació que realitzin.

TERCERA:

Confirmant-nos l'exemple de Rússia que les possibilitats del triomf d'una veritable revolució social depenen estretament de l'abast i del grau de les anteriors revolucions polítiques, i tenint en compte que a l'Europa occidental, els Pirineus, avui com avui, assenyalen encara una ratlla infranquejable, a desgrat del que és dit en la declaració anterior, l'endarreriment de l'evolució política del nostre país podria aconsellar el concurs decidit i total de les masses obreres, per a aquella obra de transformació del règim que pogués assegurar-nos l'elevació de l'estructura política de la nostra terra a un nivell europeu, on fossin impossibles per sempre més determinades regressions i inversions de poder.

I QUARTA:

Per a la simple actuació política assenyalada pel company Pestaña, és necessàri, a Catalunya, que l'organització sindical obrera quedi absolutament al marge. La concentració ciutadana dels treballadors actuant com a força política d'hauria de fer sota els amples plecs de la bandera del socialisme i en el camp obert de la Unió Socialista de Catalunya, on caben tots els caires de la idealitat revolucionària. L'organització comunista no pot ésser l'instrument adequat, per trobar-se sotmesa a la rígida disciplina d'un partit tancat.

El desinterès de la nostra història ens autoritza per a parlar amb aquesta claredat. Cap afany de personal profit no ens fa moure. Els homes de la Unió Socialista de Catalunya cedirien de bon grat els llocs que avui ocupen –obeint únicament llurs deures de ciutadania– als companys que els volguessin alliberar de la tasca feixuga que s'han imposat. No hi ha entre els homes nostres ningú que es cregui necessari, inflat de vanitats messiàniques, ni ningú que tingui vocació de diputat.

[1]. La Solidaritat Catalana fou creada el 1906 en resposta als assalts del «Cu-Cut!» i de «La Veu de Catalunya» per part d’un grup d’oficials de l’exèrcit espanyol, i integrava, entre d’altres, carlins, lliguistes, catalanistes d’esquerra i republicans federals. La qüestió de la reivindicació d’una autonomia immediata pel Principat, propugnada des de l’ala esquerra de Solidaritat Catalana, va acabar per trencar-la (1909). L’ala esquerra de l’ex-Solidaritat es reagrupà l’abril del 1910 en la Unió Federal Nacionalista Republicana (UNFR). La Conjunció Republicano-Socialista, agrupació electoral de diferents sectors republicans i del PSOE, començà a funcionar el maig del 1910, i contribuí força a desacreditar el PSOE entre els obrers més conscienciats. La UNFR es va desfer el 1914 pel desgast que li suposà el Pacte de Sant Gervasi amb els lerrouxistes. L’Assemblea de Parlamentaris fou auspiciada per la Lliga Regionalista i l’Ajuntament de Barcelona, i aplegà els diputats de les Corts Espanyoles que reivindicaven la revocació de la suspensió de les garanties constitucionals (5.7.1917). Traslladada a Madrid des d’octubre, l’Assemblea de Parlamentaris es reconcilià amb la monarquia amb el nomenament del govern de Manuel García Prieto.