Travessem –enmig de la inconsciència de les multituds: futbol i sardanes– unes hores d'excepcional gravetat i transcendència. D'una banda, cada dia es fan sentir amb intensitat més gran els efectes de la paralització de la indústria, i ens trobem abocats a una crisi econòmica sense precedents. De l'altra, sota l'actual règim militar, la nostra evolució política es troba en un punt crític –en un moment crucial, podríem dir–, el qual, segons sigui la nostra posició en eixir-ne, marcarà per molts anys, en un sentit progressiu o retardatari, el ritme de la nostra vida nacional.

La indústria es va paralitzant, engruixint amb acceleració esfereïdora l'exèrcit dels sense-feina, tràgica corrua d'humans llançats a la fam i a la desesperació. No es tracta, malauradament, de cap maniobra ni de cap bluf patronal, sinó de la resultant de múltiples i complexes causes –l'orgia sagnant de la gran guerra i la incapacitat de la plutocràcia industrial, en primer terme– a l'acció de les quals ja és massa tard per a reaccionar amb possibilitats d'èxit. És clar que els patrons exageren! Però no pas en la part que es refereix a la gravetat de la crisi –probablement més gran d'allò que ells mateixos suposen–, sinó respecte a la proporció en què els capitalistes n'hagin de sofrir. Al cap i a la fi, si les coses van mal dades de bo de bo, el «bon burgès» tanca les fàbriques, liquida si convé els seus negocis i, vivint de les seves rendes, es limita a fruir amb tranquil·litat i bons aliments de les riqueses honradament, o almenys legalment, acumulades amb la suor dels pobres. Els seus planys pel que deixi de guanyar, no ens poden commoure. ¿Que li caldrà potser reduir el nombre de les amigues o dels automòbils? Què hi farem! Serà tan trist com vulgueu, però no podrem plorar.

Però hi ha la possibilitat de l’enfonsament total de l’incipient industrialisme de casa nostra i això té per a nosaltres, els treballadors, destinats en un futur més o menys pròxim a controlar i dirigir els instruments de producció, una importància extraordinària. Els qui aspirem revolucionàriament a l’adveniment del règim socialista –sense condicionar-lo fatalment als llamps i trons dels cataclismes tràgicament espectaculars, només acceptables humanament si no hi ha altre remei– i confiem en la seva democràtica consolidació quan la simple bondat dels seus principis mostri a la generalitat dels ciutadans els horitzons d’indefinida superació d’una vida dignificada i embellida, hem de saber portar a la consciència pública el convenciment d’aquesta veritat: que som nosaltres, els socialistes de tots els camps, els únics realment interessats en l’expandiment i el progrés de la indústria catalana.

Això, pel que afecta les futures possibilitats de les doctrines, car la realitat immediata ens mostra una imatge més colpidora: l’espectre de la fam trucant amb la mà descarnada a la porta de la barraca dels pobres.

I hi ha encara –màxima tragèdia humana– l’afrós enduriment de les ànimes humils, amb la sembrada fatal de baixes passions que deixa al seu pas la desesperança, la terrible justificadora dels odis vindicadors... Penseu en l’horrible calvari inacabable de l’obrer sense feina: l’ínútil romiatge de tots els dies recollint un refús a la porta de cada taller i al cancell de cada fàbrica i el retorn amb les mans buides a la miserable llar desvalguda: plors d’infants sense pa, tràgic silenci de la muller, ple de doloroses interrogacions.

I això no ho podran resoldre ni els governants ni els patrons amb cap tractat de comerç, ni amb cap locaut, ni amb cap repressió...

I això no ho resoldrem tampoc nosaltres amb cap lliure canvi, ni amb cap sabotatge, ni amb cap vaga, ni amb cap explosió sentimental de negativa ràbia...

Estem fatalment lligats als grans fets econòmics –no ho hem d’oblidar mai– i no ens podrem sostreure a la seva acció fins que l’estructura de l’actual societat capitalista no sigui sàviament i generosament canviada.

El nostre deure ens apareix, doncs, ben clarament assenyalat: Tots els instruments de lluita sindicals, cooperativistes, polítics, per a la transformació social, han d’ésser posats en joc pel proletariat amb harmònica simultaneïtat i independència, sense que l’acció de cap d’ells afebleixi la dels altres. Abandonar-ne qualsevol, per la idolàtrica submissió als dogmes metafísics, és viure amb funesta inconsciència fora del món que trepitgem.

* * *

Altrament, a la fi –immediata o llunyana, ¿què hi fa?– de l’actual període de govern extraconstitucional, caurà damunt el proletariat, damunt tots els estaments productors, una altra responsabilitat enorme: l’acompliment d’aquella inajornable missió de llibertat, només realitzable envaint les posicions de la burgesia, per a portar l’estructura política de la nostra terra a un pla europeu de capacitació ciutadana que posi definitivament un límit infranquejable al nivell inferior de les regressions possibles, assenyalat amb el respecte intangible a les elementals dignitats humanes.

I és tan apremiant l’imperatiu d’aquesta missió de llibertat que, com assenyalava el nostre Gabriel Alomar, cal que els treballadors, amb un noble abrandament de ciutadania, sapiguem «posar avui el nostre ideari polític per damunt del nostre ideari social».