|
EL SOCIALISME I EL PROBLEMA DE CATALUNYA
RAFAEL CAMPALANS
VI. Les llengües de cultura
I paso ràpidament a explicar-vos la meva segona interrupció. Va ésser en el moment en què el conferenciant ens donava uns quants consells de caràcter utilitari, per decidir-nos, als catalans, a abandonar la nostra llengua i adobtar la de l’Estat que ens oprimeix. Va mostrar, aleshores, que confonia barroerament el poliglotisme, que nosaltres voldríem per tots els ciutadans de Catalunya, amb el «bilingüisme imposat». El meu amic es va equivocar d’una faisó lamentable volent commoure les nostres consciències venint a dir-nos «que si érem bons minyons hi guanyaríem d’allò més». No es va fer càrrec que en el públic hi havia una gran majoria d’homes conscients, de joves arborats d’idealisme, pels quals la llibertat val més que tots els guanys materials possibles. I adonant-se del mal efecte que va produir la seva esquifida argumentació de «Senyor Esteve», va voler-la contrabalencejar amb un argument moral: «Que si als Estats Units era ensenyat l’espanyol a totes les escoles; que si a Alemanya...» Què sé jo! Que no sap el meu bon camarada per què en aquelles terres aprenen la llengua espanyola? Per llançar-se damunt els mercats, mancats de tot, de l’Amèrica llatina; per fer la penetració pacífica de les terres d’Ibèria; per venir a colonitzar l’Estat espanyol. No recorda el meu vell company una oda, musical i profunda, del poeta espanyol Eduardo Marquina, adreçada a la Bella Otero? Allí se li deia: Para pedirla algún beso de
sus dos labios de sol Per què s’aprèn a l’estranger la llengua espanyola! Per anar a vendre màquinas d’afeitar i per flirtejar amb cortesanes de preu! Així, quan amb un aplom enternidor, el conferenciant va arribar a afirmar que l’espanyol, com a llengua de cultura, «havia passat ja damunt del francès», no em vaig poder aguantar i vaig llençar un Oh!, que no em fou agraït. Si haguéssim estat en la intimitat, la meva exclamació hauria estat més expressiva, doble i rotunda. I no digui ningú que una interrupció així, en tot de protesta, és una manca de tolerància; que hi ha algú que confon tristament la tolerància amb la sotmissió de la veritat davant l’error, i una cosa és el sant respecte a les idees i una altra el neci acatament a les falsetats. I és que nosaltres devem tenir un concepte molt especial de la Cultura. Per certes persones la ciutat més culta deu ésser aquella on hi ha un major nombre d’automòbils i de municipals. Per nosaltres, contràriament, és aquella on més gran és la suma d’inquietuds esperituals dels seus habitants. Per certes persones la llengua de major cultura deu ésser aquella que és parlada pel major nombre de cirabotes i de pianistes de rodada, amb maneta. Per nosaltres, el grau de maturitat cultural d’una llengua és mesurat pel nombre i la densitat de les idees que pugui vehicular; per la seva influència en la formació de la consciència universal; per la riquesa literària amb què ens permeti acréixer el nostre tresor espiritual; per la profunditat de la ciència original que s’hi pugui apendre; per la magnitud, en una paraula, dels horitzons ideals que pugui oferir a la nostra vida interior. De l’especialitat dels meus estudis us puc dir—i a ella solament em refereixo—que tinc algunes dotzenes de llibres escrits en francès, anglès, alemany, italià... Però cap obra original espanyola m’ha servit mai per a res. Aquí he dut aquests llibres del Ruggiero, l’assagista italià, sobre «La filosofia contemporanea», dels quals traure algunes cites. Sabeu què és la filosofia contemporània? Doncs, la d’Alemanya, França, Anglaterra, Estats Units, Itàlia i Bèlgica. Entre aquesta milionada d’homes que parlen espanyol, no n’hi ha ni un sol que figuri al costat dels pensadors d’aquells altres països. La menuda Bèlgica, la Catalunya del Nord, pesa més en la consciència del món que tota l’Espanya gran, i que tot aquell vastíssim imperi «on mai no es ponia el sol!» I consti que en subrratllar aquets fets no hi poso cap mesquina fruïció malsana, que ho faig amb un dolor sincer i vivíssim. Lligats com estem a l’Estat espanyol, l’endarrerriment d’Espanya ha mantingut la nostra terra en el seu endarreriment actual. I pot comparar-se, com es feia, sense caure en la comicitat més xavacana, la producció d’idees noves en francès i en espanyol? D’una banda hi ha la llengua d’aquesta França, «pàtria de tots», mare nodridora del pensament llatí, matriu fecunda de noves ideologies, fogar de totes les revolucions. Estimada nostra per les nostres semblances espirituals: que sap unir l’esperit de síntesi amb la cura del detall, l’harmonia dels conjunts amb la gràcia de la matisació, la profunditat i la transparència, la densitat i la divina ironia! De l’altra, la certament rica i sonora i bella llengua espanyola, amb una envejable literatura del segle d’or que jo admiro profundament. D’una literatura, però, en què l’única figura verament universal que ha produït—perquè és lliberal i humana i generosa i nacionalista—«Don Quixote de la Mancha», ha restat incompresa pels mateixos espanyols, que han volgut simbolitzar l’eixut genio de la Raza, en el noble i malaventurat «hidalgo» tan ple d’idealismes, quan de veritable geni espanyol, l’antiquixot, corren encara brut de sang i de vergonya, per terres del Marroc. I no em retragueu els noms il·lustres de Santiago Ramón i Cajal i d’En Pepe Ortega Gasset; si no en sabeu d’altres, aquests també els sé jo. La importància d’una llengua, per nosaltres, és donada per la quantitat d’homes que hi diuen paraules noves, no per la quantitat de gent que la fa servir per mastegar. |