EL SOCIALISME I EL PROBLEMA DE CATALUNYA

RAFAEL CAMPALANS

V. L’abstracció i la vida. Utopies i realitats

Però vaig a complir la prometença que us feia de bon principi. Vaig a explicar-vos el sentit de les meves interrupcions de què us parlava.

En Fabra Ribas, escruixint-se davant la doctrina nacionalista d’En Prat de la Riba—que ja sabeu prou bé que no és la nostra, que no pot ésser la nostra—citava un paràgraf del gran home, la memòria del qual, per damunt dels barratges dels partits i dels estaments, ha d’ésser honorada per tots els catalans—que ell més que ningú ens ha donat consciència de nosaltres mateixos—on es venia a dir que els pobles d’una major cultura i civilització tenien el dret d’imposar per les armes i les seves normes de progrés als pobles més endarrerits. Veient l’èpica indignació d’En Fabra davant d’una tal monstruositat (?) no em va saber estar d’exclamar amb una punta de sornagueria «Karl Marx deia igual!».

I per no aclaparar-vos massa amb llargues lectures us retrauré un resum que el mateix Fabra Ribas feia, fa uns quants anys, del pensament marxista segons fou inserit a les planes de «El Diluvio». Parlant de la guerra de Crimea de l’any 1854, deia: «Marx era entonces partidario de una guerra de la Europa Occidental contra la Rusia zarista. Las diferencias existentes en el desarrollo económico entre Rusia y las grandes potencias occidentales, indujeron a Marx a defender la coalición de estas potencias contra Rusia, como medio de asegurar el libre desarrollo de la democracia y de las libertades políticas del continente.»

Però Karl Marx havia dit coses més fortes. Reconeixent als països més progressius el dret de conquesta sobre els pobles més endarrerits arribava a escriure: «Amb el mateix dret que els francesos han adquirit la terra de Flandes, l’Alsàcia-Lorena i acabaran per conquerir la Bèlgica—així ho creia Marx—amb el mateix dret l’Alemanya s’apodera del Schlesswig: amb el dret de la civilització contra la barbàrie del progrés contra l’estabilitat» (1)

Ja ho veieu, la Bèlgica, l’Alsàcia-Lorena i el Schlesswig, tractats de pobles bàrbars!

Però, espereu-vos. Aquí Marx acaba de reconèixer un cert dret de França a dominar l’Alsàcia-Lorena.

I bé; quan arriba la guerra del setanta, Marx canvia radicalment d’opinió. De primer, parlava el teoritzador abstracte, però ah!, quan esclata el brutal fet concret de la guerra, encara que Marx fa públiques protestes del seu pacifisme, privadament,—que dessota del pensador i el seu joc de belles abstraccions hi havia l’home i les seves passions i les seves grandeses i les seves misèries—Marx, igual que Engels, estava convençut de la raó de Prússia, i les victòries prussianes omplien de satisfacció els dos amics. El 20 de juliol escrivia Marx al seu camarada: «Els francesos necessiten pallissa.» (2)

Engels, pel seu costat, creia a ulls clucs que França havia provocat aleshores aquella guerra i que era fatal i necessària per assegurar el manteniment de l’existència nacional dels alemanys. En les lletres que han estat publicades de la correspondència dels dos amics—les quals, i trec aquestes notes de l’Arturo Labriola, no han afegit cap llorer a la glòria immarcescible de Marx—es troba, entre altres, aquest expressiu paràgraf de l’Engels:

«Els alemanys, en tota la guerra, han atacat a la baioneta amb el més gran ardiment... Això és segur, home contra home, batalló contra batalló, els alemanys han demostrat llur superioritat sobre els francesos. Vora Spichern, vint-i-set batallons alemanys han enfonsat almenys quaranta dos batallons francesos que tenien una posició inexpugnable... Fer de l’antibismarckisme el principi directiu, és unitat absurda. Primer de tot, Bismarck fa avui, com en el any 1866, una part del nostre treball...» (3).

És clar, però, que un home de recursos intel·lectuals sempre pot trobar una excusa, si vol enganyar-se a ell mateix, per justificar el seus impulsos sentimentals o passionals. I aleshores, per ells, aquella guerra, és a dir, la consagració de l’imperialisme militarista de Prússia, «anava contra Napoleó III». Però el trepig dels cavalls prussians devia estremir dintre de llurs tombes els homes de les «Assemblees» i de la «Convenció».

Però us puc retreure coses mes gruixudes. Per exemple, parlant de l’esquarterament de Polònia de 1772, Engels, alemany tant si vol com si no, escrivia en 1863: «Per engrescar-se pels polacs de 1772, cal ésser un búfal» (4).

Que ningú pensi que aquestes coses que retrec ara puguin fer trontollar gens ni gota la meva devoció sincera pel geni de Marx. Ben al contrari! Si és justament per elles que l’ombra gloriosa del gran home se m’apareix més profundament humana i venerable, amb aquella «tràgica grandesa contradictòria de Déu caigut». Que amb les seves lluites internes trobo, per les meves, consol i companyia, i com més s’humanitza la seva figura gloriosa, més pròxima i germana se’m fa. Hauria pogut ésser un boig o un sant.

Altrament, en escrits públics i dut pel seu veritable odi a Rússia, Marx s’havia manifestat partidari de la reconstrucció de Polònia. Però amb una solució verament singular i curiosa. Era partidari d’una guerra contra Rússia, perquè permetria donar-ne un tros als polacs, en compensació dels territoris «que els alemanys havien pres definitivament a Polònia» (5).

Però hi ha encara moltes més coses per dir. Us retrauré només ara una síntesi del Labriola junior: En principi Marx està contra Rússia perquè aquest país és tsarista; mes després sembla dut a una condemnació més general de tots els eslaus, als quals negaria aptituds per al progrés històric. Així, d’una filosofia democràtica de la història, es cauria en una concepció ètnica del progrés, per la qual la virtut del progrés resultaria limitada solament a alguns pobles (6). Remarqueu que és aquesta justament aquella concepció creacionista del nacionalisme que treu de fogó el meu bon company, i que nosaltres, els homes d’esquerra, havem combatut sempre.

Em penso que tots els qui som ara aquí, i que tots els homes realment avençats—passeu ço que el mot tingui de petulant—estem en aquest punt molt més enllà que En Marx i en franca contradicció amb el pensament marxista: Marx s’hi troba, com un perfecte pangermanista, en absoluta coincidència, pel seu imperialisme militarista, amb els nacionalistes reaccionaris. El que fou llegit d’En Prat de la Riba, el mostrava més liberal.

Crec, doncs, que queda plenament justificat el dret que m’assistia d’interrompre amablement al meu bon camarada quan volia que el seu públic de l’Ateneu d’una cultura socialista molt superior a la que ell s’esperava, s’esgarrifés de les monstruositats contingudes en els paràgrafs que ens va retreure de Nacionalitat Catalana.

«Tots ens queixem de la nostra poca memòria i ningú no es queixa de la seva poca intel·ligència, digué La Rochefoucauld. Com que a mi em consta l’absoluta bona fe d’En Fabra Ribas, i no puc suposar que no hagi llegit, almenys, les notes de l’Arturo Labriola que aquí he reportat, li retrauré només la seva poca memòria. Soc amic de Plató, però soc més amic encara de la veritat.

(1) «Nachlass». Vol. III. Pàg. 183

(2) Cita de Kautsky: «Die Internacionalitaet un der Krieg», pàg. 17

(3) «Briefwechsel». Vol. IV, pàg. 319.

(4) Op. cit. Vol. III, pàg. 129.

(5) «Germany in 1848», pàg. 61. Londres, 1886

(6) «La Conflagrazione Europea e il Socialismo». Pàg. 215. Roma, 1915