EL SOCIALISME I EL PROBLEMA DE CATALUNYA

RAFAEL CAMPALANS

III. Ortodòxia i heterodòxia

Oradors polítics i apolítics hi ha, que es creuen forçats a encapçar llurs parlaments fent pública declaració d’ortodòxia. «El que us vaig a exposar – exclamen amb el to torronaire que proclama la legitimitat dels seus veritables torrons de Xixona – és [...<falten les pàgines 18 i 19 del text original>...] els místics arborats de l’ampla i eixuta Castella castellana,

donde había unos cristianos,
que vivían como hermanos,
en república cristiana

il·luminant també, al Nord d’Espanya, el bèl·lic esperit de Sant Ignasi de Loyola, i enfortint-se encara més per tot arreu, el catolicisme salvador...

És molt trist confessar-ho, però de socialistes «ortodoxes», tan massissos com havem estat nosaltres fins ara, ja només en deu quedar algun d’escadusser, per algun reconet amagat de Turquia o de Macedònia.

És preguntat a un personatge de Renan:

– «Amb quin dret voleu canviar els rites dels avantpassats?»

I ell respon:

– «Amb el mateix dret que ells tingueren per establir-los!»

Vaja, amics meus, ja ha durat massa l’ensopiment de les nostres consciències!

I en la doctrina socialista, com en totes les doctrines, només em sento capaç d’ésser ortodoxe d’una manera: amb l’ortodòxia de l’heterodòxia.