EL SOCIALISME I EL PROBLEMA DE CATALUNYA

RAFAEL CAMPALANS

II. La meva confessió

Començo, doncs, no la meva conferència, sinó la meva confessió.

Quan «El Socialista», de Madrid, publicà un telegrama anunciant que el meu estimat amic En Fabra Ribas –dic el nom de seguida, parlo clar i català– parlaria a l’Ateneu d’aquí, «amb criteri socialista», de l’anomenat problema de Catalunya, vaig convidar-lo, davant d’alguns dels que m’escolten, bons companys meus de l’«Agrupació Socialista», perquè discutíssim el tema en una ampla tribuna pública de Barcelona; perquè, deia jo, amb el mateix dret que ell pretenia ésser el depositari de la bona doctrina socialista, em creia posseir-la jo. I vaig atrevir-me al que us dic, amb tot i saber el temerari agosarament del meu acte, arriscant-me a enfrontar el meu nom obscur amb el nom prestigiós d’un leader del socialisme espanyol, davant d’un gros públic, sempre propens a decantar-se, a enternir-se i a emocionar-se amb els homes els noms dels quals han passat més sovint pels seus ulls i són més plens de sonoritat.

Es ja vulgar la dita que les idees són més fortes que les armes, que les idees no poden ésser vençudes amb les armes, que les idees no es poden rebatre amb anècdotes. Les idees només poden ésser vençudes per unes altres idees millors, que l’esperit és més fort que la matèria. I jo tenia l’immodest convenciment, amics meus, que si anàvem a una discussió pública amb el meu vell camarada, sobre el tema concret esmentat, ell hi portaria les anècdotes de tertúlia de cafè o de redacció madrilenya i els sentimentalismes passats de moda d’un utòpic cosmopolitisme, irreal i amorfe, però que les idees –com les hi hauria dut qualsevol de vosaltres– les idees les hi duria jo.

Es conta que un dia a la plaça d’Atenes un deixeble de Zenon de Elea negava, argumentant-ho racionalment, en mig d’un rotllo d’oients, que el moviment tingués cap existència real. Diògenes, el cínic, s’alçà de terra on seia i, sense dir un mot, es va posar a caminar. D’aquesta feta ve que els oradors que ignoren la mecànica diguin que el moviment es demostra caminant. I diu el professor Enriques comentant la sortida, no desproveïda per cert d’una punta de gràcia, cum granum salis: –«És així com la filosofia positiva respon a l’idealisme metafísic, mostrant-li les adquisicions de la ciència».

Serà cert que el positivisme encongit respongui d’aquesta manera; però jo us dic, amics, que la resposta de Diògenes no és cap resposta; que una afirmació especulativa no es pot rebatre amb el fet anecdòtic d’una barroera experiència, com tampoc un fet experimental pot impugnar-se amb una pura especulació. I és que en aquell moment no podia la humanitat sencera oposar cap contestació racional al raonament de l’Eleata, i han estat necessaris vint-i-cinc segles d’història perquè les modernes teories de la física permetessin aclarir, satisfactòriament, les «Apories de Zenon».

Després he tingut de reconèixer però, que el meu amic tenia raó en desaconsellar-me la pública controvèrsia. Hi hauríem perdut tots dos: ell perquè no hauria pogut debitar-nos la meitat de les coses que, per centèssima vegada, ens va col·locar entre cap i coll, i jo, perquè hauria perdut per enraonar l’estona que m’hagués calgut escoltar-lo. Tots dos sabíem per endavant que el resultat de la conversa havia d’ésser totalment nul.

Tretze anys fa que a la Rue du Croissant, a París, a la redacció de L’Humanité, quan la quotidiana comunió amb el gran Jaurès, l’apòstol i el màrtir de la causa de l’emancipació del poble, ungia a En Fabra Ribas d’aquest misticisme religiós que, a hores d’ara, traspua la seva ànima generosa i il·luminada– i dic això sense cap reserva, amb la màxima sinceritat, que tinc pel bon cor d’En Fabra Ribas la més fervent devoció –tretze anys fa, com dic, que vam començar a discutir el tema que avui ens ha reunit aquí a nosaltres. De llavors ençà, tantes vegades com el rodolar del viure m’ha dut l’atzar amable de la seva companyia, tantes d’altres hem parlat del mateix, i tots dos mantenint encara les nostres posicions del primer dia.

I és que, en aquest cas particular, no hi ha cap possibilitat que l’un arribi a convèncer a l’altre; ell, encastellat dalt de la seva lluminosa anomenada; jo, submergit en la meva obscura modèstia; de l’una banda una pura tautologia, de l’altra una idealitat. No es tracta ni que una síntesi superior permeti assolir l’harmonia de contraris, ni que un raonament impecable pugui desfer un sofisme. Es tracta simplement de la irreductibilitat de dues estructures mentals: d’una banda, un estàtic i eixorc doctrinarisme racionalista; de l’altra, un novo-idealisme dinàmic; d’un costat, una mentalitat anti-liberal – a desgrat de totes les etiquetes – que postula tàcitament i temerària que la història és una cosa acabada; per altra, una mentalitat inquieta, fiada en el futur, de cara a l’evolució prenyada de promeses. Situeu, vosaltres mateixos, les adjectivacions.

I perdoneu-me – ara me’n adono – que personalitzi tant com ho faig. Crec però, amics meus, allò que deia el filòsof, que solament quan parlem de nosaltres mateixos som capaços de dir alguna cosa nova. I davant d’un públic com el que en fa l’honor d’omplir avui aquesta sala, jo sé com em serà difícil poder dir res de nou.