Publicat originalment com a “Council
Communism & The Critique of Bolshevism”, a Red &
Black Notes #8, Spring 1999
Transcripció: Red
& Black Notes
Indexació: Jonas
Holmgren . Traducció de la Secció Catalana de l'AVM
“Suposam que la direcció central és capaç de distribuir tot allò que s'ha produït d'una manera justa. Fins i tot llavors roman el fet que els productors no tenen a disposició llur la maquinària de la producció. La maquinària no és llurs, sinó que s'utilitza per disposar d'ells. La conseqüència inevitable és que aquests grups que s'oposen a la direcció existent seran oprimits amb força. El poder econòmic central és en les mans dels qui, al mateix temps, exerceixen el poder polític. Qualsevol oposició que pense de manera diferent sobre problemes polítics i econòmics serà oprimida amb qualsevol mitjà possible. Això vol dir que per comptes d'una associació de productors lliures i iguals, com la definia Marx, hi ha un reformatori com no ningú no l'ha vist abans.”
Aquesta citació, traduïda lliurement d'un text de fa setanta anys, explica que les relacions de producció tal com es desenvoluparen a Rússia després de l'octubre del 1917, no tenen res a veure amb allò que Marx i Engels entenien com a comunisme. En l'època que el pamflet citat era publicat el terror dels anys trenta quedava endavant. Era tan sols profecia. No hi havia cap esdeveniment polític que hagués provocat aquesta crítica de la societat soviètica; aquesta crítica sorgia d'una anàlisi econòmica. Damunt d'aquesta base l'estalinisme en alça era entès com l'expressió política d'un sistema econòmic que pertanyia a una explotació capitalista d'estat, i això valia no tan sols per a l'estalinisme.
El text esmentat era el treball d'un grup els autors del qual pertanyien a un corrent que sorgí en els anys posteriors a la Primera Guerra Mundial i adquirí un significat permanent. Aquest corrent es caracteritzà per una forta crítica tant de la socialdemocràcia com del bolxevisme. Fou un corrent que analitzava curosament les experiències quotidianes de la classe treballadora, i així arribà a noves idees sobre la lluita de classes. El corrent veia la socialdemocràcia i el bolxevisme com “l'antic moviment obrer”; la contradicció d'això era “un nou moviment dels treballadors”.
Entre els primers representants d'aquest corrent hi havia marxistes alemanys i neerlandesos que sempre havien estat en l'ala esquerra de la socialdemocràcia. En el curs dels llargs anys de lluita permanent contra el reformisme esdevingueren més i més crítics de la socialdemocràcia. Els més ben coneguts d'aquest corrent eren dos neerlandesos, Anton Pannekoek (1872-1960) i Herman Gorter (1864-1927) i també dos alemanys, Karl Schröder (1884-1950) i Otto Rühle (1874-1943). Més tard el molt més jove Paul Mattick (1904-1980) esdevindria un dels seus teòrics més importants.
Les idees de Pannekoek atragueren l'atenció poc després del tombant de segle per algunes reflexions marxistes sobre filosofia. Des del 1906 fins a l'esclat de la Primera Guerra Mundial treballà a Alemanya. Primer durant un any com a professor en l'escola del partit de l'SPD i després que fos amenaçat d'expulsió d'Alemanya, treballà a Bremen i escrigué articles per a diferents publicacions d'esquerres. Mentre era a Bremen, Pannekoek fou testimoni d'una vaga salvatge molt important dels estibadors d'allà. Aquesta experiència influí les seues idees sobre la lluita de classes, i també de la seua interpretació del marxisme. Com a conseqüència rebutjà les teories bolxevics sobre organització, estratègia i política en una data ben primerenca.
Otto Rühle mai no s'identificà amb un corrent en el moviment obrer alemany; amb tot, mai no negligí els interessos generals de la classe treballadora. Com Pannekoek refusà el bolxevisme en els anys 1920 i fou un dels primers a sostindre que la revolució proletària era quelcom completament diferent d'una revolució burgesa i que com a conseqüència requeria de formes completament diferents d'organització. Per aquesta raó refusà la fal·làcia que la revolució proletària havia d'ésser el cas d'un partit. “La revolució”, deia, “no és un afer de partit; políticament i econòmica és l'afer de tota la classe treballadora.”
Aquestes idees, que es detallarien molt més, eren característiques del corrent que seria conegut com a comunisme consellista. El comunisme consellista, des del començament dels anys vint, es basava en les experiències de les revolucions russa i alemanya, i defensava la democràcia dels consellistes i refusava el poder del partit. Cercava de distingir-se del bolxevisme i dels bolxevics, i dels qui reclamaven el nom comunista. Amb tot al seu origen era molt allunyat de les opinions que desenvolupà més tard.
Al començament el comunisme consellista era amb prou feines diferent del leninisme. Rühle, amb tot, no considerava els partits de la Tercera Internacional com a comunistes. Uns pocs anys més tard els comunistes consellistes havien de distingir-se molt més clarament del bolxevisme. L'anomenada Revolució d'Octubre eliminà el tsarisme i posà fi a les relacions feudals, esclarint el camí per a les capitalistes.
Els comunistes consellistes anaren més lluny. Assenyalaren el fet que una economia com la russa, basada en el treball assalariat, és a dir en una economia on la força de treball és una mercaderia, no vol res més que la producció de plus-vàlua i l'explotació dels treballadors. Tant se val si la plus-vàlua va a capitalistes privats o a l'estat com a propietari dels mitjans de producció. Els comunistes consellistes recordaven que Marx havia ensenyat que la nacionalització dels mitjans de producció no tenia res a veure amb el socialisme. Els comunistes consellistes assenyalaven el fet que a Rússia la producció obeïa les mateixes lleis que existien en el capital privat clàssic. L'explotació tan sols podia arribar a la fi – segons deia Marx – quan el treball assalariat ja no existís. Els comunistes consellistes explicaven, en referència a Moscou, què no era el comunisme. Les diferències entre el comunisme consellista i el bolxevisme es feren més clares i completes.
Ço que s'ha dit abans no s'hauria d'entendre com voler dir que el comunisme consellista és una crítica especial de l'estalinisme. És una crítica del bolxevisme en general. Els comunistes consellistes no veuen l'estalinisme com una mena de 'contrarevolució' que privà l'octubre dels seus fruits. Més aviat veuen l'estalinisme com un mer fruit d'aquesta revolució, que obrí la porta del capitalisme a Rússia. Stalin era l'hereu del bolxevisme i de la revolució bolxevic. El desenvolupament d'aquesta teoria anà lentament, com és el cas amb el desenvolupament social. En el llur curs, els comunistes consellistes canviaren d'opinió i de pràctica. Inicialment a Alemanya i Holanda es fundaren partits comunistes consellistes. Això contradeia l'opinió d'alguns com Rühle qui, com s'ha dit prèviament, pensava que els partits no eren un afer de la classe treballadora. Rühle, però, veia aquestes organitzacions com partits “d'un caràcter completament nou – un partit que ja no era un partit”.
Quatre anys més tard in 1924 Rühle parlava un llengua diferent. “Un partit amb un caràcter revolucionari en el sentit proletari del mot”, deia, “és una absurditat. El seu caràcter revolucionari tan sols pot ésser en un sentit burgès i tan sols quan la qüestió és el canvi del feudalisme al capitalisme”. Tenia perfecta raó i per aquest motiu les anomenades absurditats desaparegueren del teatre proletari en deu anys. Hi hagué poques excepcions i aviat després de la Segona Guerra Mundial l'expressió ja no s'utilitzava.
Al mateix temps els comunistes consellistes creixien. Havien après que la revolució russa no era res més que una revolució burgesa i que l'economia russa no era res més que capitalisme d'estat. Tenien una comprensió més clara de les coses que eren madures per a una nova recerca. Altres coses abans no analitzades, es trobaven ara amb una llum més clara.
L'anàlisi més important en aquest respecte el completà Pannekoek el 1938. Publicà un pamflet sobre la filosofia de Lenin i produí una anàlisi més profund del bolxevisme. Pannekoek assenyalà el fet que el marxisme de Lenin no era res més que una llegenda i que contradeia el marxisme real. Al mateix temps explicava la causa: “A Rússia”, deia, “la lluita contra el tsarisme semblava en molts aspectes la lluita contra el feudalisme a Europa de molt abans. A Rússia església i religió donaven suport al poder existent. Per aquesta raó una lluita contra la religió era una necessitat social”. Per aquesta raó ço que Lenin considerava com a materialisme històric es distingia amb prou feines del materialisme burgès francès del segle XVIII, un materialisme que, en aquella època, s'utilitzà com a arma espiritual contra l'església i la religió. De la mateixa manera, per dir-ho així, assenyalant les similituds de les relacions socials en la revolució burgesa russa tingué la mateixa funció que els jacobins francesos.
Aquell bolxevisme el març del 1918, tan sols cinc mesos després d'octubre del 1917, robà els soviets d'un poder ja minimitzat – com deien els comunistes consellistes – com a conseqüència lògica de la revolució d'octubre. Els soviets no eren adequats per a un sistema que era la superstructura política de relacions productives de capitalisme d'estat.
Allò que el moviment comunista consellista entén per comunisme és quelcom diferent d'aquell sistema. La dictadura d'un partit no s'adiu amb relacions socials basades en l'abolició del treball assalariat i la fi de l'explotació dels treballadors. Una societat en la qual els productors són lliures i iguals no pot ésser res més que la democràcia dels productors.