“Marx
in the Modern World”, from American Socialist,
May 1958.
Indexat per Einde O’Callaghan for the Marxists’
Internet Archive.
Com ja he assenyalat abans, per bé que és difícil demostrar un guany relatiu del treball en relació amb el capital, no hi ha cap dubte que el treball, en el països capitalistes avançat, ha gaudit un gran augment del nivell de vida al llarg del darrer segle. És aquest fet més que qualsevol altre el que ha inspirat les disputes entre socialistes, que s’han repetit durant més de mig segle, sobre l’anomenada ‘llei de la misèria creixent’ de Marx i la teoria dels salaris de ‘subsistència’. El rerafons d’aquestes disputes és el següent: Marx conclogué el primer volum de la seua obra magna amb un tractat de cinc capítol sobre l’acumulació de capital on aplega els elements més simples que havia resumit abans. En aquesta part hi ha un capítol anomenat llei general de l’acumulació capitalista, i dins el capítol hi ha formulada una llei de polarització de la riquesa, d’augment de capital contrarestat amb un augment de la misèria, de la qual es deduí la controvertida ‘teoria de la misèria creixent’. Amics i enemics alhora han interpretat generalment això com una teoria segons la qual els salaris han de tendir a caure, i sobre això han disputat.
Marx afirmà en una ocasió clarament una ‘llei’ segons la qual els salaris tendeixen a caure, en una sèrie de conferències del 1847 publicades com a Treball assalariat i capital. Ací donava l’opinió que a mesura que el treballador perd la destresa especialitzada d’ofici, la competència entre treballadors forçaria els salaris a caure. En pocs anys, però, refusava aquesta generalització, i condemnava Lassalle per acceptar la ‘llei de ferro dels salaris’ que Ricard havia manllevat de Malthus. Quan s’assentà, en la plenitud del desenvolupament del seu pensament, per discutir el destí del treballador en la indústria capitalista moderna, en el capítol sobre acumulació capitalista esmentat abans, sembla que excloïa la caiguda salarial de la galàxia de mals que predeia, tot dient: ‘el resultat és que, a mesura que s’acumula el capital, la condició del treballador, siguen els salaris als o baixos, empitjora necessàriament’.
La reserva prudent de Marx, que he posat en cursiva a dalt, ha escapat lògicament de l’atenció, ja que la seua artilleria assenyalava al tema de la ‘misèria creixent’. Ens ha de semblar avui, després d’haver vist fins a quin punt els salaris reals poden augmentar, com una concessió a contracor. Però, per molt a contracor que haja estat, la seua preocupació per aquest punt de la teoria era prou real, com demostrà el 1875, uns quants anys després de la publicació del Capital, quan afua la llengua davant del programa elaborat pels socialdemòcrates alemanys en el congrés de Gotha. Els seguidors de Lassalle hi havien inserit la ‘llei de ferro dels salaris’. Marx titllà això de ‘veritable i indignant retrocés’. De nou repeteix que la seua condemna de l’‘esclavitud salarial’ no depén de si la paga del treballador és ‘millor o pitjor’, i afegeix: ‘és com si entre els esclaus que han penetrat a la fi en el misteri de l’esclavatge, i s’haguessen alçat en rebel·lió, un esclau, imbuït de nocions superades, inscrigués en el programa de la rebel·lió: ‘l’esclavatge ha d’ésser abolit, perquè sota el sistema d’esclavatge l’alimentació dels esclaus no pot mai depassar d’un cert màxim migrat’.
Aquesta preocupació perquè la seua teoria no es lligués a cap nivell particular de salaris que demostra Marx s’agreujà probablement amb l’augment dels salaris reals que podia observar-se fins i tot en vida seua.
En un nivell purament teòric, l’anàlisi de
Marx es construïa de relacions, comparacions, i proporcions, i
no absoluts. El desenvolupament massiu en la teoria general de
l’acumulació capitalista es basa completament en la
relació entre treball pagat i impagat. És a partir
d’això que Marx desenvolupa les seues conclusions
econòmiques, i encara més, és a partir d’això
que extreu l’estructura de classe del seu dia - la
‘polarització de la riquesa i de la misèria’
en l’eix del seu pensament.
RES de tot això no vol demostrar que l’anàlisi de Marx era bé mancat o clarivident. Al contrari, pateix força l’obsolescència que ataca fins i tot la millor de les teories quan no reben les correccions requerides pel pas del temps i dels fets. Marx forjà la llei general de l’acumulació de capital en una retòrica que era apropiada a les condicions de l’època. En els nostres dies, com sosté correctament Strachey, moltes d’aquestes coses són ben diferents. Engels, a la fi de la seua vida, havia de reconèixer que el sistema capitalista havia ‘superat l’estadi juvenil d’explotació que havia descrit’ cinquanta anys abans, i expressava l’esperança que els treballadors serien més capaços de concentrar-se en l’oposició al ‘propi sistema capitalista’, per comptes d’adreçar-se simplement a unes condicions inicials específiques. Avui dia, cal aquest reconeixement molt més que no podia haver-se imaginat Engels.
Mentre les relacions entre treball pagat i impagat encara obtenen un augment del treball impagat per les tres vies principals esmentades per Marx - una jornada laboral més llarga, un augment de la productivitat i una intensitat més elevada - és principalment la segona la que entra en joc. Els sindicats tingueren un munt a veure-hi, com diu Strachey, però amb independència de la raó, l’augment del benefici s’ha extret principalment d’un augment de la productivitat, la qual cosa pemeté una elevació enorme i imprevista dels nivells salaris, encara que es mantinguessen a grans trets proporcions similars de treball pagat i impagat.
En uns pocs països, si més no, el nivell de vida de la classe obrera ha pujat en conseqüència i s’ha vist regularitzat durant llargs períodes. És ben per damunt del de les classes que continua a substituir. La transformació de camperols empobrits en treballadors assalarials ja no es pren com una prova prima facie de pauperització. El procés brutalitzador amb el qual es formà la classe obrera ja ha passat a la història. Així, l’estructura de classe que Marx descrigué amb una forta intensitat en la seua pròpia època existeix avui amb unes condicions enormement alterades, i cap intent de presentar la llei general de l’acumulació capitalista en la retòrica marxista tradicional pot arribar a la persona mitjana que és, en certa forma, el millor jutge de la matèria.
Jutjada a la llum de l’anàlisi total de Marx i no en
la forma d’un fragment molt debatut d’un paràgraf,
el problema no és ‘d’error original sinó
d’obsolescència sense corregir’, per manllevar la
frase d’un economista d’una altra escola. Defensar la
descripció de Marx de les condicions que aquesta llei
comportava en la seua pròpia època com una descripció
acurada de les condicions actuals no seria res més que un
dogmatisme frenètic. Però l’acció
d’aquesta llei crea problema d’una nova mena en la nostra
pròpia era. No hi ha cap forma més poderosa d’analitzar
el moviment d’una economia capitalista que resoldre la relació
entre l’acumulació de capital i la demanda de treball,
que és com atacava Marx el problema. En els anys recents, els
economistes ortodoxos han sigut capaços de reconquerir una
certa utilitat tan sols per fet que, a través de Keynes, s’han
aproximat a aquest mètode d’anàlisi, per bé
d’una forma diluïda i superficial. No hi ha cap manera
d’eludir el fet que, per bé que els nivells de vida
s’han elevat i tota l’economia s’ha traslladat a un
pla superior, és la ‘llei de moviment’ del
capitalisme de Marx la que explica més profundament les
repetides dificultats del sistema, i que les més grans
d’aquestes crisis arriben, no en l’època de Marx,
sinó en la nostra.
SI aplicam aquesta mateixa estratègia a la teoria del ‘salari de subsistència’ de Marx, arribam ben bé al mateix resultat. Marx havia previst que els salaris fluctuarien al voltant d’un nivell suficient per mantindre, perpetuar i ensinistrar una classe obrera. Strachey assenyala que els salaris reals dels obrers britànics s’han doblat des de l’època de Marx, i s’han triplicat amb escreix a Amèria; per tant refusa la teoria, titllant-la d’‘error original’ de Marx que suposa ‘un gran forat’ en tot el seu sistema. Browder du la visió de Strachey fins al seu aspecte més explícit i, a través de la simple aritmètica, troba que l’obrer americà obté ara com a mínim sis vegades el salari de ‘subsistència’. El raonament: com que Marx anomenà el salari del treballador britànic de mitjans del segle XIX ‘salari de subsistència’, i com que el treballador americà obté avui dia, segons les xifres, més de sis vegades aquella quantitat en salari real, la paga del treballador americà en cinc parts és ‘augment social’ més enllà i per damunt de la subsistència. (Afortunadament, Browder no emprà la paga del coolie xinès en l’època de les guerres de l’opi com a base, o s’hauria trobat que rebem una paga mil vegades superior a la subsistència).
El fet que amb el càlcul de tots els presupostos per les agències del govern dels EUA o les universitats se’n derive un ‘mínim de riquesa i decència’ que, any rere any, cau regularment per damunt de la mitjana dels salaris ens hauria d’advertir que hi ha quelcom de defectuós en aquesta aproximació. Òbviament, cap família de classe treballadora pot aconseguir cap mena de subsistència amb un nivell salarial que siga una sisena part de la mitjana actual, que suposaria tan sols de 12 a 13 dòlars per setmana. Marx tingué cura d’explicar que la ‘subsistència’ varia segons el lloc i l’època, ja que els salaris inclouen, ‘en contradistinció al valor d’altres mercaderies, un factor històric i moral’. Òbviament doncs, el terme ‘subsistència’ no era destinat a referir-se a cap nivell concret de salaris, ni era tècnicament lligat a cap contingut emocional específic.
El punt ací no és entrar en els postulats elementals de l’economia de Marx, sinó recordar una vegada més que les dificultats de la teoria no sorgeixen de l’‘error original sinó d’una obsolescència sense corregir’. Inqüestionablement no es pot esperar que una classe amb el nivell actual dels treballadors americans puga prendre’s literalment els mots de l’himne socialista tradicional: ‘Amunt, els qui pateixen fam’. En aquest sentit el marxisme requereix una modernització per adir-se al món actual; Strachey és absolutament correcte en aquesta exigència general. Però podem llençar conceptes econòmics sense els quals és impossible d’entendre el nostre sistema actual? Cap teoria de salaris pot ésser acurada si exclou el concepte de Marx, amb independència dels mots que s’usen per indicar-lo, perquè és l’única forma d’explicar la divisió de la societat en classes, una que acumula mentre que l’altra torna cada matí a la fàbrica o a l’oficina per renovar els termes de la seua existència. Començar per jugar a aquestes hores amb la noció que ‘els salaris han pujat fins a sis vegades el nivell de subsistència’, que és dir que el treballador pot guanyar en els primers vuit anys de treball prou com per mantindre la seua família per tot un període 48 anys fins i tot sense inversions, conduiria a convertir el món del capitalisme en un misteri inexplicable.
En la discussió anterior no s’ha fet cap intent de tractar la qüestió globalment. Una o dues picabaralles específiques actuals, tal i com han sorgit en la controvèrsia europea descrita al començament d’aquest article, s’han considerat en un esforç per dibuixar un aproximació als problemes del socialisme en els països captialistes avançats. Clarament cal molta discussió d’una natura més profunda. Ací tan sols resta espai per resumir les dimensions del problema, que em sembla que són les següents:
Totes les dificultats anteriors en el marxisme deriven òbviament del fet que el sistema capitalista ha persistit, i restablert repetidament, per un període molt més llarg de temps que no s’havia esperat. La gran expansió en la productivitat del treball que ha creat unes condicions tan noves i diferents no s’esperava en l’estructura econòmica marxiana, una estructura que, com cap altra abans o després, s’havia centrat en les revolucions tecnològiques que el capitalisme és forçat a realitzar continuadament com a condició de la seua existència. Ço que era inesperat era la longevitat del capitalisme i la seua capacitat per expandir-se. Marx i el moviment al qual donà forma operaren en base a una crisi imminent. Si mai no pensà en la mena de nivell de vida inherent a un capitalisme que continuàs a revolucionar la ciència i la indústria durant uns altres cent anys era perquè pensava que tractava amb un sistema que s’apropava ràpidament al seu armageddon. Pensava que les guerres socials que precipitarien el socialisme tindrien lloc sota les condicions socials que veia al seu voltant. En aquest sentit, l’obsolescència econòmica que podem trobar fàcilment avui és de la mateixa mena que els seus errors de predicció política.
Ara vivim en un temps i en una era on el socialisme, per bé que clarament en l’ordre del dia del moment, es formarà sota condicions ben diferents de les que segellaran el moviment socialista originari.
Cada moviment desenvolupa el propi estil, retòria, forma de fer-se sentir. El socialisme es crià en les condicions intolerables de la classe treballadora primitiva, i flamejat amb l’esperit de barricada de les revolucions del 1848 a les quals es llençà en la seua infantesa. Per comptes d’evolucionar en unes condicions canviades, aquest to i estratègia sobrevisqué amb una rigidesa conegelada que de vegades fins i tot depassà Marx. Una de les principals raons fou que la primera de les llargament esperades revolucions esclatà en un país la condició de les quals era més propera a la de l’Europa de principis del segle XIX que no del segle XX, i on les lluites socials reflectien aquest fet. Després, per si fos poc, aquella revolució s’ossificà i es burocratitzà al capdamunt, i insistí en imposar el seu prejudici i el seu dogma en el moviment socialista mundial. El resultat fou una formació comunista, dipositària reconeguda del ‘marxisme’, amb un zeitgeist d’un altre segle i una mentalitat paralitzada. És cap meravella que el treball de desenterrar el marxisme i restaurar-lo a una forma útil siga tan difícil?
Si és correcte la idea que el problema no rau en un error original sinó en una obsolescència sense corregir, llavors la feina no es veure on ‘s’equivocà Marx’ sinó com aplicar de nou la seua teoria al món que ens envolta ara, i no al d’abans. Per manllevar una comparació del camp de la física, necessitem Faraday i Maxwell socialistes o, si tenim sort, Einstein i Planck, no gent confinada a repetir Isaac Newton.