«Capitalism and democracy», Fourth International, Vol.13 No.5, September-October 1952, pp.144-149.
Transcrit i indexat per Einde
O’Callaghan pel Marxists’ Internet Archive.
Traducció de la SC del MIA.
Els cristians creients en la Trinintat veneren Déu Pare i respecten Déu Esperit, però tenen un afecte especialment càlid per Déu Fill. Era un home, amb dia d'aniversari i una forma corpòrea tangible, i així aporta un focus més substancial pels sentiments religiosos. També s'ha esdevingut això en la classe capitalista, que arribà al món amb la trinitat «Vida, Llibertat i Propietat» als llavis. La Vida i la Llibertat reben una salutació de paraula de tant en tant, però els honors sòlids durant tot l'any sempre han anat a la Propietat.
La classe capitalista dels EUA es dedica ara en una campanya mundial político-militar a la protecció de la institució de la propietat privada; a aquesta campanya material li'n correspon una d'ideològica. La nació s'ha inundat literalment d'una riuada d'articles, discursos, llibres, pamflets, etc., que s'explaien tots en la natura sagrada de la propietat privada. En la nova teologia el primer càntic vers el profà és el que fa: la propietat privada és essencial per tots els drets humans. Posau fi a la propietat privada dels mitjans de producció i amb seguretat la tirania vindrà a dominar la societat.
Aquesta superstició ha rebut una certa plausibilitat en la ment superficial per les actuals circumstàncies cojunturals. Mentre que molts elements de la democràcia burgesia parlamentària resten en els EUA capitalistes (l'ofensiva reaccionària encara no n'ha destruït la majoria), el primer exemple històric de propietat col·lectivitzada s'ha acompanyat de formes polítiques extraordinàriament rígides i absolutistes. Pels qui poden reduir tota la importància d'aquest període de gran transformació social en un contrast transitori entre els Estats Units i la Unió Soviètica, amb això n'hi ha prou per tancar la qüestió. La propietat privada, conclouen, és de fet la sine qua non de la llibertat humana. Però la ciència, no satisfeta amb les aparences superficials, ha de remoure una mica més el fons.
Per una mostra del pensament burgès en aquesta matèria de la forma més «acadèmica», ens adreçam a un petit llibre publicat per Robert M. MacIver, professor Lieber de filosofia política i sociologia de la Universitat de Colúmbia. MacIver, considerat generalment entre el bo i millor del món acadèmic burgès ha d'oferir en el camp político-sociològic, va fer cinc classes a la Universitat de Michigan el desembre del 1950; ara s'han publicat en forma de llibre. [1]
L'argument del professor MacIver és el següent: «El problema central del segle XX» és el «problema de la relació de la societat amb la propietat». En la història anterior el poder econòmica era estretament lligat al poder polític. No hi ha cap paper important jugat pel «poder econòmic privat» separat del govern, i hi havia molt poca democràcia. Amb tot, amb l'ascens de la indústria moderna i de la classe capitalista recentment enriquida, aquesta «antiga unió de propietat i autoritat» es trencà amb el nou i poderós «poder econòmic privat» i això comportà l'aparició de la «democràcia» moderna.
Professor MacIver es demana llavors: Pot sobreviure aquesta democràcia sense propietat privada; pot sobreviure en una societat socialista? Ell nega aquesta possibilitat. El poder de l'estat, diu, en ésser profund i definitiu, és pitjor que qualsevol altra mena de poder, i produirà inevitablement un totalitarisme si tota l'estructura econòmica es deixa sota el seu domini.
Així el professor MacIver pren el camí de dalt i l'Associació Nacional de Fabricants (NAM) el de sota, però es troben en la mateixa conclusió: «salvau el capitalisme i salvau la llibertat». MacIver s'estima més anomenar el capitalisme «poder econòmic privat», la NAM l'anomena «lliure empresa», però el joc de noms no canvia res.
La democràcia capitalista tingué els millors dies en el període on el regne de l'antiga tirania feudal, aristocràtica, terratinent, monàrquica i eclesiàstica havia sigut esclafada, i el sistema de producció capitalista encara no havia arribat a dominar l'economia nacional. En aquell període la producció de mercaderies es realitzava principalment per productors independents en les granges o en les ciutats creixents; productors que posseïen si més no part dels llurs mitjans de producció i llogaven poc o cap treball. La classe capitalista dominava l'economia, però ho feia bàsicament a través del bescanvi, com a classe comercial, i no encara bàsicament a través de la producció, com a propietaris dels mitjans de producció.
La importància d'aquesta distinció es pot veure en aquest fet: que la propietat dels mitjans de producció es distribuïa àmpliament per tota la població. Això era «poder econòmic privat» en l'expressió de MacIver, però era fonamentalment diferent de la propietat privada moderna. Mentre que els mitjans de producció de l'època es distribuïen per tota la nació (molt desigualment, és clar, però distribuïts tot i amb tot), avui una massa aclaparadora de mitjans de producció dels països capitalistes es concentra en les mans d'una petita classe, mentre que la majoria de la població no en posseeix cap.
En la seua brillant i profètica anàlisi del Capital, Marx demostrava per què i com l'antic sistema de producció de mercaderies de productors independents dóna lloc a l'ascens fins al sistema de producció capitalista, i com això al seu torn du inevitablement a la concentració sempre creixent i a la centralització del capital. Aquestes lleis s'han verificat amb una fidelitat excepcional en tots els països capitalistes.
Als EUA fa un segle i mig, probablement un 80% de la població participava en la propietat directa de mitjans de producció. La majoria d'aquestes 4/5 de la població en tenien ben poc ja que la majoria eren petits grangers familiars, però tots en tenien quelcom. La força de treball llogada o esclava constituïa la resta de la població.
Avui aquesta proporció és gairebé la inversa. Tan sols, com a molt, un 20% de la població es pot dir que participa en la propietat dels mitjans de producció. D'aquest 20% la majoria són grangers, petits botiguers, professionals autoocupats. El gruix aclaparador de l'aparell productiu de la nació el posseeix una petita part d'aquesta 1/5 de la nació. D'acord amb el recent report de propietat accionarial de la Brookings Institution tan sols un 6% dels adults posseeixen tota la riquesa empresarial dels Estats Units. Però la concentració en aquest 6% és extrema. Un report de l'Oficina de la Reserva Federal (realitzat pel Centre de Recerca de la Universitat de Michigan) concloïa fa uns mesos que tan sols un 1% de les famílies posseeixen un 80% de les accions empresarials de la nació, i que un altre 1% en posseeix la majoria de la resta.
Així la base substancial de l'igualitarisme del període burgès inicial ha desaparegut completament. Amb tot, en el seu lloc, arribà una nova i diferent base per la continuació de les institucions democràtiques burgeses. Amb l'ascens de l'imperialisme capitalista, on les nacions que representen no pas més d'un 20% de la població mundial foren capaces d'enriquir-se a expenses de les nacions que representen l'altre 80%, la riquesa capitalista fou acumulada fins a un nivell que era impossible per la burgesia quan es restringia a les seues fronteres nacionals. L'oli extra fornit d'aquesta manera lubricava la maquinària política, assuaujava l'impacte de les lluites de classes en les nacions imperialistes, i perllongava la vida de les institucions democràtiques que altrament haurien desaparegut per manca de base material. La veritat d'això es pot veure ben clarament en aquest fet: que quan l'imperialisme europeu començà a partir els xocs gairebé falts que començaren el 1914 i que han continuat amb una intensitat creixent fins els nostres dies, les institucions de la democràcia burgesa començaren a trontollar i a caure. Les nacions que com Alemanya i Itàlia havien patit més pel declivi de l'imperialisme ofereixen la prova més clara de la base moderna de la democràcia burgesa a través dels efectes negatius de la pèrdua d'aquesta base.
En els EUA, com a conseqüència de circumstàncies excepcionalment favorables per a la multiplicació de la riquesa capitalista, l'estadi democràtic-burgès es barrejà estretament amb l'estadi posterior de la «democràcia» imperialista. Aquesta democràcia semblava tindre més vitalitat i estabilitat ací que en cap altra nació. Amb tot, en el període recent les llibertats civils s'han restringit més als EUA que en certes nacions capitalistes europees, i les il·lusions sobre la permanència de la democràcia capitalista americana s'esvaeixen. L'assalt contra les llibertats civils, la identificació sempre creixent dels dos partits majoritaris (una tendència que fa més i més de les eleccions una formalitat), i la tendència vers la fusió entre els alts consells de l'estat i els cercles alts del capital financer testimonien tots plegats que la destrucció de la democràcia burgesa tradicional als EUA és en curs.
Les referència a la democràcia americana pels marxistes com a «democràcia capitalista» deixen perplexos els acadèmics i ideòlegs nord-americans que es refugien en el paraigües de la il·lusió. Responen alarmats davant aital posició «dogmàtica». Diran, per exemple:
«Us entendria millor si diguesseu que els EUA de vegades tenen un govern capitalista (McKinley, Harding, Hoover) i de vegades un de no-capitalista (Wilson, F.D. Roosevelt, Truman) però díeu que els EUA tenen un govern capitalista tothora, tant se val qui hi siga en el poder o com actuen en les qüestions en disputa, i no puc seguir aquesta posició dogmàtica».
Aquest denominat «dogmatisme» és de fet l'única perspectiva científica del poder estatal. La natura de l'estat la determina la seua relació amb l'estructura econòmica i les classes econòmiques de la societat. El propi apòleg liberal reconeix aquest fet implícitament quan dóna les seues pròpies raons per creure que l'estat nord-americà és «imparcial». Tan aviat el govern, mitjançant un decret de contribucions, una decisió legal, la mediació en una vaga o qualsevol altra acció forçada per la necessitat o la pressió de classe, i priva la classe capitalista d'un 1/100 dels beneficis els liberals criden: «Ho veieu, vet ací un govern anticapitalista». Passa per alt que alhora el govern ha garantir o assegurat l'altre 99/100 dels beneficis capitalistes i el sistema econòmic que els fa possibles.
La fina capa de les qüestions en disputa que tan captiva l'atenció de l'observador fàcilment distret no abasta l'essència del poder estatal. Fins i tot si la classe treballadora o la petita burgesia haguessen de guanyar les batalles de totes aquestes qüestions (cosa que mai no passa), el govern restaria capitalista perquè tot el substrat essencial d'acció i de política que ocupa l'atenció de l'estat els 365 dies de l'any s'ha dissenyat per sostindre i administrar el sistema capitalista.
El fet que la classe capitalista o els capitalistes individuals no poden obtindre tot el que volen de l'estat capitalista no impressiona gens els marxistes. No ho poden fer perquè les circumstàncies ho fan impossible, no perquè el poder estatal s'hi opose. Això és particularment cert en el període actual on les empreses han de lliurar una gran porció dels beneficis a la maquinària de guerra per tal de protegir-ne la resta. Certs capitalistes forassenyats i irresponsables (des del propi punt de mira) proven de fer-ne una plataforma anti-règim, però han sigut refusats per la gran majoria de la classe capitalista tant en el Partit Republicà com en el Demòcrata. Per la resta, la classe capitalista en general manté el foc obert contra les altes contribucions, no perquè puga o vulga alterar l'estructura contributiva fonamentalment, sinó per tal de mantindre la seua participació tan baixa com siga possible dins els límits dictats per les circumstàncies presents.
El període recent, d'ençà del començament de la Segona Guerra Mundial, ha presenciat una unió molt més fonda del poder estatal nord-americà amb les cúpules del capital financer nord-americà que en cap altra època anterior de la història americana. Prengueu com a exemple cinc alts polítics i administradors americans: Dean Acheson, Robert A. Lovett, William H. Draper, W. Averell Harriman i Warren Austin.
Robert Abercrombie Lovett, secretari de Defensa, és sens dubte el més important càrrec polític i administratiu de tota l'estructura governamental. De Yale i Harvard passà al Banc Nacional de Comerç, després esdevingué soci en la firma financera de Wall Street, Brown Brothers, Harriman & Co., i va anar d'ací fins al càrrec de secretari adjunt de guerra el 1940. D'aquesta feina ha pujat fins a la seua posició actual de tsar de la principal activitat nacional: els preparatius de guerra i la direcció bèl·lica. En aquesta funció té una responsabilitat cabdal en la despesa de gairebé 2/3 del pressupost nacional.
Dean Acheson és secretari d'estat: com tots els canons, el Departament de Defensa té una boca, i Acheson l'és. També va passar per Yale i Harvard, anà després a Covington & Burling, advocats d'empresa, i després segui des d'ací fins a esdevindre soci en la firma de dret empresarial de Rublee, Acheson and Shorb. Membre de la Yale Corporation i dels clubs Metropolitan, Chevy Chase i Century, Acheson era ben equipat pel nomenament per un alt càrrec en l'administració Truman, amb l'únic obstacle d'ésser demòcrates. La majoria de les designacions importants de l'administració demòcrata en els departaments de Defensa i d'Estat han sigut banquers i advocats empresarials republicans, però Truman era disposat a fer-hi una excepció.
W. Averell Harriman és possiblement el número dos just després de Robert Lovett en la planificació estratègica de l'administració. És director de Seguretat Mútia, i com a tal esmerça la majoria de la resta del pressupost que resta després de Lovett n'haja pres la seua part. Pertany al poc publicitat però molt important Consell de Seguretat Nacional, que es reuneix setmanalment per considerar l'estratègia global del capitalisme nord-americà. Harriman és soci de la gran firma financera Brown Brothers, Harriman and Co. (la mateixa que tan consideradament deixà anar Robert A. Lovett al servei del govern) i ha sigut president del Consell de la Union Pacific Railroad, director de la Illinois Central Railroad, etc., etc. També ha trobat temps per esdevindre en societat un famós jugador de polo. Aquestes qualificacions el fan idoni eminentment per la posició d'ambaixador a la Unió Soviètica, i per la seua promoció eventual al càrrec que ara ocupa com a mà dreta de Truman.
William H. Draper és un ambaixador que, com a representant especial a Europa, supervisa totes les fases de la política militar i econòmica nord-americana. La gran empresa, en sentir que la presència de Walter S. Gifford (ambaixador nord-americà a la Gran Bretanya i ex-cap de l'empresa més gran d'Amèrica, American Telephone and Telegraph) a Europa era confortant però no suficient, col·locà Draper com a capatàs de totes les obres. Draper és un altre banquer d'inversions que començà amb el National City Bank, que és la tapadora de J.P. Morgan, continuà després en el Bankers Trust Co., i va acabar amb Dillon Read and Co. el 1927 on esdevingué vicepresident el 1937. Des de llavors ha passat per l'Estat Major de l'Exèrcit dels EUA el 1940. Dillon Read and Co. també ens subministrà l'ex-secretari de Defensa, James Forrestal, i molts altres eminents funcionaris.
Finalment, pel representant permanent i portantveu en cap a les Nacions Unides, Truman arribà fins a Vermont i aconseguí els serveis de Warren G. Austin, un altre advocat d'empresa que havia sigut senador federal pels republicans. Austin posseeix un coneixement íntim de com tractar amb les masses colonials insurgents per la seua experiència com a advocat per l'American International Corporation a Xina.
Així en aquest quintet suprem de polítics nord-americans trobam tres banquers de Wall Street i dos advocats empresarials, una mà guanyadora de cinc, tots jokers. Si l'espai ens ho permeté podríem allargar aquesta llista enormement. Però amb això n'hi ha prou per suggerir el quadre real. La lliçó instructiva que s'hi conté és aquesta: que la tendència de l'estat i del capital financer a apropar-se i a iniciar una amalgament ha d'ésser ben poderosa quan de fet es manifesta tan clartament fins i tot sota una administració democràtica que després de tot ha de mantindre tots els lligams amb el moviment obrer i la seua crida demagògica a les masses populars.
Hem tocat fins ara de l'argument del professor MacIver tan sols part que tracta de la relació de la democràcia amb el capitalisme. Hem mantingut que aquesta democràcia és, com a molt, una forma restringida i parcial que serveix com a vehicle del domini de la petita porció de la població que posseeix els mitjans de producció. Fins i tot aquesta limitada i essencialment falsa democràcia, però, és possible tan sols sota circumstàncies històriques especials les darreres de les quals desapareixen ara. De forma que si el capitalisme es manté en el futur no pot assegurar la democràcia sinó que contràriament ha d'amenaçar-ne la pròpia existència.
Giram-nos ara cap a la democràcia i el socialisme. MacIver, en la tercera classe, anomenada El portent de Karl Marx, assenyala a la Unió Soviètica, on els «dirigents són els senyors de tot». Aquesta és la seua prova n. 1 que l'economia planificada i socialitzada és incompatible amb la democràcia. Però hi ha una àmplia evidència històrica que mostra que és de ximples aprofitar un desenvolupament conjuntural (un de temporal degut a causes especials i transitòries) com la dictadura política de la Unió Soviètica i provar de fer-ne història universal.
Vet ací un exemple. El professor MacIver afirma, com hem esmentat, que l'ascens del capitalisme promogué l'ascens de la democràcia. Hi ha una certa veritat en aquesta afirmació. És clar que MacIver s'equiva absolutament en la mesura que assigna les victòries democràtiques a la pròpia classe capitalista. La recerca històrica en les revolucions francesa, americana, anglesa, neerlandesa i d'altres de capitalistes ha demostrat que les masses populars (productors independents, botiguers, treballadors, etc.) hagueren de arrabassar aquestes llibertats a una classe capitalista poc disposada, i que això habitualment espantava tant les agrupacions capitalistes que s'afanyaven en la majoria de casos a fer la pau amb l'antic règim o les seues recialles.
Tot i amb tot, és cert, i els marxistes foren els primers a fer aquesta anàlisi, que l'ascens del capitalisme fou responsable de l'ascens del sistema democràtic de drets civils parlamentaris que els marxistes han denominat, degut a la seua natura parcial de domini de classe, democràcia burgesa.
L'impuls més gran mai donat al capitalisme per cap esdeveniment històric individual fou la revolució francesa del 1789 que arrencà l'antic ordre i establí les condicions pel creixement capitalista més profundament que qualsevol altra revolució capitalista. El professor MacIver esperaria, d'acord amb la connexió general que ha establert entre el «poder econòmic privat» i la democràcia, que la revolució francesa hauria sigut seguida per un floreixement de llibertat.
Per comptes d'això no hi seguí res més que una dictadura per molts anys. La primera forma fou la dictadura revolucionària i el regne del terror (combinat amb una democràcia revolucionària popular d'un tipus que repugnaria força, n'estem segurs, al professor MacIver). Després hi ha hagué la dictadura del Directorat, seguida per la dictadura napoleònica, i després d'aquesta vingué la restauració de la monarquia absolutista per uns altres 15 anys. No fou fins la monarquia limitadament burgesa de Louis Philippe, 41 anys complerts després que la supremacia del «poder econòmic privat» s'establís en la revolució francesa, que trobam els principis de la democràcia burgesa francesa, i llavors tan sols en una forma ben atenuada. A més, tan feble era aquesta democràcia que en vint anys fou destruïda per un altre bonapartisme absolutista que durà dues dècades. La democràcia burgesa en la seua forma recent, celebrada per MacIver, no fou establerta a França fins el 1871, i llavors tan sols damunt els ossos de desenes de milers de comunards parisencs massacrats.
Però, protestarà el professor MacIver, aquesta peculiaritat fou deguda a condicions especials que impediren el desenvolupament de formes polítiques democràtiques. L'assalt de 25 anys contra la revolució francesa per l'antic ordre a Europa, la guerra civil interna, el bloqueig comercial i d'altres circumstàncies similars, diria MacIver, distorsionaren el desenvolupament francès i el limitaren, per un temps, a formes especials i transitòries.
Dit tot això, MacIver hauria trobat una resposta molt més ben acurada que les seues remarques sobre la Unió Soviètica. Les formes polítiques també ací són ben aparentment una aberració temporal produïda per circumstàncies històriques en les quals existeix la primera economia col·lectivitzada. Les forces i les pressions que estableixen distorsions en els organismes polítics són particularment agudes en un període de transició revolucionària; mai en cap cas en la història han sigut aquestes forces distorsionadores tan poderoses com les exercides damunt el primer estat obrer del món capitalista.
El professor MacIver, cal dir en crèdit seu, no conclou la discussió amb un dit que assenyala la Unió Soviètica. Sembla conscient que els marxistes veuen la forma política soviètica, no es desmaien amb ella, l'expliquen, i mostren com es veurà obligada a donar noves formes polítiques, molt més democràtiques que les que mai han existir en el món modern. Sembla ésser conscient que els marxistes insisteix en què en altres casos de transició al socialisme, les abominacions polítiques del règim estalinista, en absència de condicions materials similars, no es repetiran. Continua per tant la discussió amb un esforç per mostrar que la dictadura política és inherent a la pròpia natura de qualsevol societat on els mitjans de producció es nacionalitzen en les mans d'una administració central.
La tesi general de MacIver és que l'existència de la propietat privada dels mitjans de producció fa possible per la gent de controlar el govern perquè hi ha fonts de poder per ells on recolzar-se fora del govern. Si, però, el «poder econòmic privat» és abolit, llavors hi ha «un greu perill que quan cap poder no resta fora del govern, el propi govern recolzarà en el poder» (p. 58). La «voluntat del poble» no podria «prevaldre contra les noves pressions del govern» (p. 59). «Com que tan sols hi resta una estructura de poder», per tant «el poble es troba ara desarmat» (p. 64).
Aquest és l'argument capitalista reduït a ossos nusos: ens calen els capitalistes i el llur poder per recolzar-nos-hi en oposició al govern.
Si MacIver volgués provar de donar una certa realitat a aquesta fantasiosa teoria, hauria de mostrar justament on en aquest globus terrestre la voluntat democràtica del poble troba sustent, s'hi recolza o rep suport de cap mena de la classe que posseeix els mitjans de producció, i així és capaç de resistir «les pressions del govern». No trobarà ni una espurna de realitat en aquesta noció. Ben al contrari, el poble democràtica troba que el poder de la classe propietària privada és una barrera en el camí de tots els seus esforços per controlar el govern.
El professor MacIver, en ésser un «filòsof polític» i un «sociòleg» hauria de saber que aquesta mateixa classe capitalista ha sigut el primer motor darrera el feixisme. Els règims feixistes alemanys i italians, exemples destacats, foren establerts i mantinguts com a instruments directes del gran capital. Davant d'aquesta dada, com hauria de defensar el professor MacIver que aquesta mena de propietat privada, de propietat capitalista en la seua actual forma oligàrquica, hauria d'ésser saludada com la garant de la democràcia?
És impossible de comprendre com la propietat privada en l'actual forma monopolística pot ésser res més que una barrera a la voluntat democràtica del poble, tant en l'economia com en l'estat. Potser llavors el professor MacIver afirmarà que la propietat privada es restaurarà a la seua forma antiga on els grans capitalistes eren una raresa i la propietat dels mitjans de producció era ben difosa? Ara bé, no hi veiem aquesta afirmació en el llibre de MacIver. Aquest programa, abans tan popular entre els liberals i els reformistes, s'ha abandonat virtualment tret d'uns pocs perdularis que encara el sostenen crepuscularment. Malgrat la llur vehemència contra Marx, tots han acceptat la seua llei del desenvolupament capitalista: que el capital creix de la producció de mercaderies i que el gran capital creix del petit capital i que el capital monopolístic creix del gran capital, i que aquest procés no es pot capgirar amb protestes i laments mentre el capitalisme continue.
Veiem així l'espectacle ridícul de liberals i professors que abans convocaven Thomas Jefferson i Andrew Jackson per salvar la democràcia i que ara criden a Morgan i Rockefeller i, a més, amb tota la seriositat, assegurant-nos que aquests són justament els nois que faran la feina!
El cor de la concepció supersticiosa de l'estat és aquesta: que l'estat és una entitat a banda de la societat que utilitza una porció de la societat per oprimir-ne una altra. A això Marx i Engels contraposaven la concepció científica que l'estat és una relació entre homes expressada com a cosa, com a institució.
Si l'estat és una relació entre homes, llavors en la mesura que oprimeix, reprimeix o dicta, ho fa de part de certs homes a expenses d'uns altres. Els qui oprimeixen i els qui són oprimits representen una divisió social damunt la qual s'hi funda l'estat. Aquesta divisió de classes, aquest antagonisme socials com a font del poder estatal és l'única concepció científica de l'estat.
He dit que la visió supersticiosa, més precisament fetitxista, és que l'estat és quelcom naturalment antagonista als homes. Aquesta és la visió de la qual MacIver conclou que els homes han de donar el «poder econòmic privat» a un grup especial que pot llavors combatre l'estat. Per què els nostres ideòlegs oficials s'adhereixen a una teoria tan peculiar, per no dir mig-còmica? La raó és ben simple: sense aquesta falsa concepció es veurien forçats a admetre que el millor per garantir la democràcia popular contra l'opressió estatal fóra l'acabament dels antagonismes socials. Però com que el llur objectiu és justificar i preservar els antagonismes socials (mantindre la societat dividida en capitalistes i treballadors assalariats), com que la classe dominant no comportarà cap altra ideologia que la dirigida a aquest fi, els «sociòlegs» burgesos han de confondre-ho tot i restar així fora del reialme de la ciència social genuïna.
Hem indicat que el conflicte entre homes damunt el qual es basa l'estat és l'antagonisme entre classes socials que es formen per la divisió de la societat en propietaris i no-propietaris, entre capitalistes i treballadors assalariats, explotadors i explotats. Aquesta ha sigut substancialment la visió de tots aquells que han comprès la societat, des d'Alexander Hamilton i James Madison, que l'incorporaren en el n. 10 dels Federalist papers, fins als marxistes moderns.
Ací certs professor poden enfrontar-nos-hi (i ho faran) amb una altra objecció, que a grans trets fa:
«Potser hi ha entre els nostres col·legues bojos que es pensen que l'estat és quelcom màgic que oprimeix per predilecció natural, però nosaltres en sabem més que això. Som d'acord amb vosaltres que l'opressió estatal reflecteix un conflicte entre classes, una de les quals controla l'estat per imposar la seua voluntat damunt la resta de la societat. I també hi som d'acord que el principal antagonisme social d'avui és el que hi ha entre els qui posseeixen els mitjans de producció i els qui treballen pels propietaris. Diem, però, que aquest antagonisme social és únicament la forma actual d'un conflicte social inacabable que sempre ha existit i que sempre existirà. Fins i tot si l'actual antagonisme social fos destruït, en sorgiria un de nou, perquè aquesta mena de conflicte és inherent en els homes, en la recerca de poder, de riquesa, de domini».
(Aquest argument el presentà un hom que entenia millor que la majoria de pensadors americans el fet que l'estat representa un antagonisme social, Charles A. Beard, en el seu llibre La base econòmica de la política).
D'aquests professors que no són ximples díem que ho són més que ningú. La precondició d'una discussió científica de la societat, ben establerta en la memòria històrica de l'home així com en les seues investigacions biològiques i antropològiques, és la comprensió que les «necessitats» de l'home, el desig de poder, de preeminència, etc., i les formes que prenen, les determina i els hi dóna forma l'entorn social. Cap branca de les ciència ha descobert fins ara «imperatius» biològics o psicològics d'una mena fixa en els homes. Al contrari, totes aquestes ciències han demostrat que els éssers humans es comporten, no d'acord amb aitals imperatius categòrics localitzats en la «natura biològica» o en els manaments dels poderosos cels dels nostres preceptors religiosos, sinó en una mena inacabable de formes, que varien amb la natura de la societat. Fins i tot les funcions socials que sabem que són relativament immutables en l'home en la seua actual forma biològica, com la nutrició, la reproducció, etc., s'han amotllat de la forma més variable d'acord amb el nivell de l'evolució tecnològica i social.
Si aquests professors fossen certs, això seria la fi de gairebé tota la ciència social. La humanitat seria ximple d'esperar de jugar un paper conscient en la formació de la societat. Hauríem d'admetre que la societat ja l'han formada factors inherents de la nostra natura biològica, i ens adreçaríem als practicants de les ciències naturals amb la petició que alterassen les nostres «natures» per manipulació física. Si això no reeixí, seríem condemnats per sempre a la misèria de l'opressió de l'home per l'home en una o altra forma. Però, és clar, aquests «pensadors» no són certs, són tan sols supersticiosos, i ells mateixos comprenen que la llur teoria és tan poc fonamentada que no l'expressen habitualment de forma oberta, sinó únicament amb una implicació que hom pot aclarir en dur-ne els pensaments a la conclusió lògica.
La forma actual d'antagonisme social en les nacions capitalistes és primordialment la que hi ha entre els capitalistes i els treballadors assalariats, però la primer base essencial per totes les varietats d'antagonisme social en la història humana és la necessitat econòmica. La humanitat mai no ha sigut capaç d'aplegar de la natura una quantitat prou abundant de productes de treball requerits pels homes com per repartir-los de forma adient entre totes les parts de la societat.
La connexió entre aquest fet i el poder estatal s'ha demostrat abundament en la història de totes les societats, inclosa l'actual economia col·lectivitzada de la Unió Soviètica i dels seus estats satèl·lits. Ho podem il·lustrar pel professor MacIver en el simple exemple següent:
Si tingués 100 llibres de text per distribuir en una classe de 100 estudiants, i una reserva abundant contra pèrdues i danys, la distribució no suposaria cap problema. Si tingués, però, tan sols una quarta o una tercera part de llibres que d'estudiants, i cap de reserva, el seu paper canviaria completament. Es veuria obligat a decidir com distribuir-los o fer-los circular, mantindre'ls sota pany i clau, vigilar-los contra robatoris, fer més només i castigar-ne els violadors, etc. En aquest cas, els professors McIver podrien dir amb Louis XIV: «L’etat, c’est moi».
L'antagonisme social no es pot eliminar, ni l'estat es pot reduir a una entitat administrativa que planifica i organitza el treball d'un col·lectiu lliure de productors fins l'època que la humanitat puga trobar el camí de l'assoliment de l'abundància econòmica. Podem esperar, però, que les funcions repressives de l'estat disminuesquen proporcionalment a la reducció de la necessitat i dels antagonismes socials durant tot el període de transició a una societat d'abundància relativament insuficient.
En un famós passatge a l'Anti-Dühring, Friedrich Engels predeia:
«La interferència del poder estatal en les relacions socials esdevé supèrflua en una esfera rera l'altra, i llavors cessa tota sola. El govern de persones és substituït per l'administració de coses i la direcció del procés de producció. L'estat no és ‘abolit’, s'esvaeix».
Aquesta previsió corprenedora ha sigut subjecte de molt debat però mai no se la podrà entendre sense un estudi de tot el capítol que la conté. Engels diu:
«Els homes han somniat de fa temps una societat que posseeeix col·lectivament els mitjans de producció, però això ha sigut un ideal vague de futur. La societat s'ha dividit en explotats i explotadors com a conseqüència de «el baix desenvolupament de la producció fins ara... En la mesura que la suma de treball social (escriu Engels) tan sols done un producte que siga lleugerament superior al necessari per la pura existència de tots... la societat es dividirà necessàriament en classes...».
Continuà:
«La possibilitat de garantir per tot membre de la societat; mitjançant la producció social, una existència que no siga tan sols plenament suficient des del punt de mira material i que esdevinga més rica de dia en dia, sinó que també els garantesa un desenvolupament del tot lliure de restriccions i l'exercici de les facultats físiques i mentals – aquesta possibilitat existeix ara per primera vegada, però existeix».
Engels resumí la seua posició en aquesta destacada frase:
«La pròpia organització social
dels homes se'ls hi ha presentat fins ara de forma oposada, com si
hagués sigut decretada arbitràriament per la natura i
la històrica, quan llavors esdevindrà l'acte voluntari
dels propis homes».
Aquesta disputa que hem dut amb el professor MacIver es lluita ara d'una forma molt més agra per tot el món. La batalla, en marxa de fa un segle, porta en el resultat el destí de la humanitat.
La validesa d'una idea social es pot provar per l'atitud presa envers la humanitat durant el curs d'un llarg període d'experiència amb ella. Els marxistes, tot i que sovint han sigut una petita minoria, no s'uneixen a aquells filisteus que no atorguen cap importància a l'opinió popular en base a la pretesa «ignorància» o «superstició» del poble. Els professors, com hem vist, poden ésser també supersticiosos. Fet i fet les masses lluiten per arribar a la veritat a llarg termini perquè viuen la realitat de la qual els doctrinaris tan sols parlen.
Fa un segle tota la raça humana seguia la classe capitalista en l'afirmació que la propietat privada és la clau del benestar humà. Avui, desenes de milions de persones per tot el món, probablement la majoria de la humanitat, actuen amb la convicció que la propietat col·lectivitzada és el primer requeriment pel benestar i el progrés de la societat.
Marx i Engels parlaren sols, però avui milions parlen amb ells. La incapacitat dels MacIver de respondre a Marx i Engels té la seua resposta dramàtica i inspiradora en la incapacitat del capitalisme mundial de reprimir les masses revolucionàries del món. Mai la teoria social no s'ha reivindicat tant brillantment ni mai amb tants bons auguris pel futur de la societat.
1. Democracy and the Economic Challenge, by Robert M. MacIver, Alfred A. Knoff, 1952, 86 pp., $2.50.