28. Capítol | Índex | 30. Capítol

Capítol vint-i-novè
La internacionalitat

L'existència humana digna per a tothom no pot ésser la forma d'existència d'un únic poble privilegiat que, aïllat de tots els altres pobres, no pot ni fonamentar ni sostindre aquesta condició. Tot el nostre desenvolupament és el producte de l'acció combinada de forces i relacions nacionals i internacionals. Per bé que la idea nacional encara domina molts caps i serveix de mitjà per al manteniment del domini polític i social, ja que això tan sols és possible dins de restriccions nacionals, som ja imbuïts d'internacionalisme.

Tractats de comerç, de duanes i de navegació, unió postal mundial, exposicions internacionals, congressos de dret de nacions i mesures internacionals de graus, congressos i associacions científiques internacionals de tota mena, expedicions internacionals de recerca, el nostre comerç i trànsit, particularment els congressos internacionals dels treballadors, que són els portadors de la nova era i a la influència moral dels quals es deu que en la primavera del 1890 a invitació de l'Imperi Alemany es realitzàs la primera conferència internacional de legislació laboral a Berlín, tot això és demostració del caràcter internacional que han assumit les relacions de les diferents nacions civilitzades, malgrat la reclusió nacional quer han adoptat, cada vegada més esquerdada. Parlam, en contraposició a l'economia nacional, de l'economia mundial, i consideram la darrera de major importància, ja que el benestar i la prosperitat de les nacions individuals en depèn essencialment. Una gran part dels nostres propis productes es bescanvien pels productes de països aliens, sense els quals ja no podríem existir. I així com una branca industrial pateix quan una altra és perjudicada, també pateix la producció nacional d'un país de forma considerable quan la d'un altre s'estagna. Les relacions dels països individuals, malgrat totes les pertorbacions passatgeres, com guerres i ressentiments nacionals, es fan més íntimes, perquè els interessos materials, els més forts de tots, hi dominen. Cada nova via de transport, cada millora d'un mitjà de transport, cada descoberta o millora del procés de producció amb la qual s'abarateixen les mercaderies, enforteix aquestes relacions. La facilitat amb la qual s'estableixen contactes personals entre països pobles ben allunyats és un nou factor essencial en la cadena de vincles. Emigracions i colonitzacions són unes altres palanques poderoses. Un poble aprèn dels altres, cadascuna cerca de depassar les altres en esforç. Al costat de bescanvis de productes materials de menes ben diferents es realitza el bescanvi de creacions intel·lectuals, tant en les llengües originàries com en traduccions. L'aprenentatge de llengües vives estrangeres es fa per a milions una necessitat. Això comporta no obstant, al costat d'avantatges materials, d'altres elements, ja que per a bandejar antipaties i estimular simpaties no hi ha res com l'accés a la llengua i a les produccions intel·lectuals d'un poble estranger.

L'efecte d'aquest procés d'acostament a escala internacional és que els diferents països s'assemblen més i més en les condicions socials. En les nacions civilitzades més avançades i per això referents aquesta similitud és ja tan gran que qui ha après l'estructura econòmica d'un poble coneix en termes generals la de tots els altres. És com en la natura, on animals del mateix gènere tenen esquelets que són de la mateixa organització i estructura, de manera que si hom posseeix una part, pot teòricament construir tot l'animal.

La conseqüència ulterior és que, on hi ha condicions socials similars, també els efectes han d'ésser iguals: acumulació de gran riquesa i el seu contrari: esclavitud salarial, servitud de les masses sota la maquinària, dominació de les masses per minories propietàries, amb totes les conseqüències que se'n deriven.

De fet veiem que l'antagonisme de classe i la lluita de classes, que somou Alemanya, es posa en moviment a tot Europa, als Estats Units, Austràlia, etc. A Europa domina des de Rússia fins a Portugal, des dels Balcans, Hongria i Itàlia fins a Anglaterra i Irlanda el mateix esperit d'insatisfacció, es fan notar els mateixos símptomes de fermentació social, d'incomoditat general i de descomposició. Externament difereixen, segons el grau de desenvolupament, el caràcter de la població i la forma de la seua situació política, i en essència aquests moviments són generalment els mateixos. Profunds antagonismes en són la causa. Amb cada any s'esmolen, la fermentació i la insatisfacció sonen sempre més profundes i més àmplies en el cos social, fins que finalment una provocació, potser de la mena menys important, provocarà l'explosió i aquesta s'estendrà com un llampec per tot el món civilitzat i els esperits correran a prendre partit i s'hi confrontaran.

La lluita del nou món contra l'antic és encesa. Apareixen masses en l'escenari, i es lluita amb una plenitud d'intel·ligència com el món no n'havia vist en cap lluita, i no es veurà una lluita similar en cap segona ocasió. Aquesta és la darrera lluita social. Situats al començament del segle XX, veiem com aquesta lluita s'acosta com més va més a les darreres fases en les quals triomfen les noves idees.

La nova societat es construirà doncs també damunt d'una base internacional. Els pobles s'agermanaran, s'aferraran mútuament les mans i maldaran per estendre la nova situació gradualment per tots els pobles de la Terra.(1) Un poble ja no es presentarà envers l'altre com l'enemic, per explotar i oprimir, ni tampoc com a defensor d'una fe aliena que vol imposar, sinó com a amic, que vol educar tots els éssers humans en persones civilitzades. Les tasques de civilització i colonització de la nova societat diferiran en l'essencial i en els mitjans de les actuals, tal com totes dues societats són fonamentalment diferents en l'essència. Hom no emprarà pólvora i plom ni tampoc aigua de foc (aiguardent) ni la Bíblia; hom assumirà la missió civilitzatòria tan sols amb mitjans pacífics, que farà aparèixer els civilitzadors als bàrbars i salvatges no com a enemics, sinó com a benefactors. Viatgers i investigadors assenyats saben de fa temps com de reeixida és aquesta via.

Una vegada que els pobles civilitzats s'unesquen en una gran federació, llavors haurà arribat l'època en la qual “les tempestes de guerra callaran” per sempre. La pau eterna ja no serà llavors cap somni, com avui els senyors vestits d'uniforme volen fer creure al món. Aquesta època arribarà tan aviat com els pobles hagen conegut els llurs veritables interessos. Aquests no es promouen mitjançant el combat i la disputa, mitjançant disputes que condueixen a l'enfonsament de països i pobles, sinó pels acords amistosos i tasques civilitzatòries comunes. A més, les classes dominants i els llurs governs procuren, com s'ha demostrat abans, que els preparatius militars i les guerres arriben a la fi per la llur pròpia monstruositat. Així, les darreres armes, com moltes que les han precedides, marxaran cap a les col·leccions d'antiguitats, i mostraran a les fornades futures com les generacions passades durant mil·lennis es ferien tan sovint com les bèsties salvatges—fins que finalment l'ésser humà triomfà damunt de la bèstia.

Que tan sols les particularitats nacionals i els antagonismes d'interessos—que són covats i alimentats per les classes dominants artificialment, de manera que arribat el cas mitjançant una gran guerra posseesquen un canal de sortida de corrents perillosos en l'interior—provoquen les guerres ho constata l'afirmació del difunt mariscal de camp Moltke. En el primer volum de la seua obra pòstuma, que tracta de la guerra germano-francesa del 1870/71, diu entre d'altres coses en els comentaris introductoris:

“Mentre les nacions menen una existència particular, hi haurà disputes que tan sols podran enllestir amb les armes, però en interès de la humanitat cal esperar que les guerres es facen tan rares com ha esdevingut temibles”.

Ara bé, aquesta existència nacional particular, que vol dir la separació hostil d'una nació envers l'altra, desapareix malgrat tots els esforços que s'hi fan per mantindre-la, i així, com va més, les generacions futures realitzaran sense esforç també les tasques que els caps genials fa temps que han pensat i intentat resoldre, sense poder aconseguir l'objectiu. Així, Condorcet ja tenia la idea de dur a la vida una llengua mundial universal. I el difunt ex-president dels Estats Units, Ulysses Grant, declarava en un discurs: “Com que el comerç, l'educació i la ràpida difusió de pensaments i matèries per telègraf i vapor ho han transformat tot, crec que Déu prepara el món per a esdevindre una nació, parlar una llengua i arribar a un estadi de perfecció en el qual exèrcit i marina de guerra ja no seran necessaris.” Naturalment, per a un yankee de sang pura l'amat Déu juga el paer decisiu d'allò que és únicament un producte del desenvolupament social. Hom no se n'ha de meravellar. La ignorància o també la hipocresia en qüestions de religió no és enlloc més gran que en els Estats Units. Com menys el poder de l'estat dirigeix les masses mitjançant la seua organització, més ho ha de fer la religió, l'església. Per tant, en general, la burgesia és més pietosa on el poder estatal és més laxe. A banda dels Estats Units, a Anglaterra, Bèlgica, Suïssa. També el Robespierre revolucionari, que jugava amb els caps d'aristòcrates i clergues com amb boles de bitlles, era com és sabut força religiós, de manera que solemnement reimplantà l'Ésser Suprem, que poc abans – amb el mateix poc tacte – havia estat abolit per la Convenció. I com que abans de la gran revolució els aristòcrates lleugers i alegres de França havien exhibit moltes vegades el llur ateisme, el mateix Robespierre el veia com a aristocràtic i el denunciava davant de la Convenció amb el seu discurs sobre l'ésser suprem amb els mots: “L'ateisme és aristocràtic. La idea d'un ésser suprem, que té cura de l'innocent oprimit i castiga el crim triomfant, és de tot popular. Si no hi hagués cap déu, hom n'hauria d'inventar un." El virtuós Robespierre endevinava que la seua virtuosa república burgesia no podia equilibrar els antagonismes socials, per la qual cosa considerava la fe en un ésser suprem, venjador del mal i igualador d'allò que en la seua època els homes no podien encara igualar, com una necessitat per a la primera república.

Aquesta època ha estat superada. Un avenç civilitzatori en provoca un altre, i la humanitat es proposa sempre noves tasques i es condueix cap a un desenvolupament civilitzatori, en el que l'odi nacional, la guerra, la disputa religiosa i retrogressions similars ja no seran conegudes.

Notes d'August Bebel

(1) L'interès nacional i l'interès de la humanitat es confronten avui hostilment. En un nivell superior de la civilització coincidiran tots dos i esdevindran un de sol." v. Thünen, Der isolierte Staat. <=