Capítol 22 | Índex | Capítol 24

Capítol vint-i-tresè
Desaparició de l'estat

Si revisam l'exposat fins ara, trobarem que amb la desaparició de la propietat privada dels mitjans de treball i amb la llur transformació en propietat comuna s'esvaeix gradualment la quantitat de mals que la societat burgesa ens mostra a cada passa i a cada ullada i que es fa més i més insuportable. El domini d'una classe desapareix, la societat aplica tota la seua activitat global segons un pla que es dóna ella mateixa i que dirigeix i controla ella mateixa. Mitjançant l'abolició del sistema salarial, l'explotació dels éssers humans per éssers humans, i així el frau i l'estafa, l'adulteració de queviures, les jugades de la borsa, etc., seran eradicades arreu. Les sales dels temples de Mammon es buidaran, ja que papers d'estat, accions, lletres de deute i de dipòsit, escriptures hipotecàries, etc., seran paper mullat. El mot de Schiller: “Els nostres llibres de deutes seran anorreats, es reconciliarà el món sencer” hauria adquirit una veritable realitat, i el mot bíblic: “Et guanyarà el pa amb la suor del teu front”, valdrà més que mai també per als herois de la borsa i els abellots del capitalisme. No obstant la feina que hauran de realitzar com a membres en igualtat de dret de la societat no els oprimirà i elevarà essencialment el seu estat físic. La preocupació per la possessió, que segons les patèticament repetides afirmacions dels nostres empresaris i capitalistes, és sovint més dura de suportar que les mancances insegures i lleugeres dels treballadors, el serà eliminada per sempre. L'extenuació de l'especulació, que donar als nostres enfeinats borsaris tants patiments del cor i atacs de feridura i els carrega de nerviosisme, els seria estalviada. Per ells i els llurs successors la despreocupació esdevindria el seu lot, i la trobaran de gust.

Amb la desaparició de la propietat privada i de l'antagonisme de classes caurà també gradualment l'estat. “A mesura que el mode de producció capitalista converteix més i més la gran majoria de la població en proletaris, genera el poder que ha de realitzar aquesta transformació, sota pena de destrucció. A mesura que força més i més a la conversió dels grans mitjans de producció socialitzats en propietat estatal, es mostra ella mateixa el camí per a acomplir aquesta transformació...

L'estat era el representant oficial de tota la societat, el seu aplegament en una corporació visible, però ho era tan sols en la mesura que era l'estat d'aquella classe que representa ella mateixa durant el seu temps tota la societat: en l'antiguitat l'estat dels ciutadans posseïdors d'esclaus, en l'edat mitjana dels nobles feudals, en la nostra època de la burgesia. En esdevindre finalment representant de fet de tota la societat es fa ell mateix superflu. Tan aviat com cap classe social ja ha d'ésser mantinguda en l'opressió, tan aviat com amb el domini de classe i la lluita per l'existència individual fonamentada en l'anarquia de la producció fins ara existent es bandegen també les col·lisions i els excessos que se'n deriven, ja no hi ha res més a reprimir, res fa necessari una força particular de repressió, un estat. El primer acte amb el qual l'estat apareixerà realment com a representant de tota la societat – la presa de possessió dels mitjans de producció en nom de la societat –, és alhora el seu darrer acte independent com a estat. La interferència d'un poder estatal en les relacions socials es farà supèrflua en un àmbit rere l'altre i s'abandonarà llavors automàticament. En el lloc del govern sobre persones apareixerà l'administració de coses i la direcció de processos de producció. L'estat no serà 'abolit', sinó que es morirà”. (1)

Amb l'estat s'esvairan els seus representants: ministres, parlaments, exèrcits permanents, policies i gendarmes, tribunals, administracions judicials i estatals, funcionaris de presons, administracions fiscals i duaneres, amb un mot: tot l'aparell polític. Casernes i edificis militars similars, palaus de justícia i d'administració, presons, etc., rebran ara millor destí. Centenars de milers de lleis, decrets i ordres esdevindran paper mullat, posseiran tan sols encara un valor històric. Les grans i tot i així tan petites lluites parlamentària, en les quals els homes de llengua s'imaginen que, mitjançant els llurs discursos, han de dominar i guia el món, s'esvairan, fent lloc a col·legis i delegacions d'administració, que hauran d'establir les millors institucions de producció, de distribució, de determinació dels nivells de reserves necessàries, la introducció i aplicació d'innovacions decisives en les arts, el sistema educatiu, el sistema de transport, el procés de producció, etc., en la indústria i agricultura. Aquestes són totes les coses pràctiques, visibles i tangibles que tothom revisarà objectivament, perquè no hi haurà ningú amb interessos personals hostils a la societat. Ningú no tindrà un interès diferent al de la comunitat, que consisteix en disposar i realitzar el millor, el més adient i el més avantatjós.

Els centenars de milers de representants actuals de l'estat entraran en les més diverses ocupacions i contribuiran amb la llur intel·ligència i les llurs forces a augmentar la riquesa i comoditat de la societat. Hom no coneixerà en el futur delictes i crims polítics ni comuns. Els lladres s'esvairan perquè la propietat privada s'esvaeix i cadascú en la nova societat podrà satisfer les seues necessitats a través del treball. Tampoc no existiran els “dropos i vagabunds”, que són el producte d'una societat fonamentada en la propietat privada i, en desaparèixer aquesta, tan aviat ho faran ells. Assassinats? Per què? Ningú podrà enriquir-se d'un altre, i fins i tot l'assassinat per odi o revenja depèn directament o indirecta de la situació social de la societat. Perjuri, fals testimoni, frau, robatori, bancarrota fraudulenta? En mancar la propietat privada, qui i contra qui podrà perpetrar aquests crims. Incendi provocat? Qui hauria de cercar-hi joia o satisfacció quan la societat ha esborrat tota possibilitat d'odi? “Ah, els diners són tan sols una quimera”, l'esforç d'amar-los seria debades. Ofensa religiosa? Absurd; hom deixarà al déu omnipotent i benevolent el càstig a qui l'ha ofès, assumint que hom encara dispute sobre l'existència de déu.

Així tots els fonaments de l'“ordre” actual esdevenen mites. Els pares els explicaran als infants com quelcom dels temps dels velles rondalles. I els relats de les pallisses i de les persecucions a les quals hom sotmetia llavors els homes d'idees noves els impressionaran exactament com ho fan a nosaltres sentir les cremes d'heretges i bruixes. Tots els noms dels “grans homes” que destacaren en la persecució contra les noves idees i rebien l'aplaudiment de coetanis limitats per aquest fet seran oblidats i, com a molt, atrauran l'atenció dels investigadors històrics que fullegen antigues obres. Tristament no viurem encara en els temps afortunats en els quals la humanitat respirarà lliure.

Notes d'August Bebel

(1) Fr. Engels, Herrn Eugen Dührings Umwälzung der Wissenschaft. Dritte, durchgesehene und vermehrte Auflage, S. 301 und 302. Stuttgart 1894. <=