2. Capítol | Índex | 4. Capítol

August Bebel - «La dona i el socialisme»

Tercer capítol
El cristianisme

Els jues mantingueren costums contraposats als romans de l’època imperial, on es deixà proliferar el celibat i la manca de fills. De fet, la jueva no disposava de cap dret per triar l’espòs, sinó que el decidia el pare, però seguia fidelment el matrimoni com un deure. El talmud aconsellava: «Quan la teua filla siga dona, concedeix la llibertat a un dels teus esclaus i promet-la-hi». Igualment seguien literalment els jueus el manament del llur déu: «Creixeu i reproduïu-vos». En correspondència han augmentat en nombre, malgrat totes les persecucions i opressions; són enemics jurats del maltusianisme.

Ja Tàcit en deia: «Entre ells domina el vincle més fort i l’assistència més ben disposada, però l’odi contra tots els estranys. No mengen mai, ni dormen, amb enemics, i encara que són extraordinàriament tendents a la sensualitat, es retenen de casar amb forasteres... Amb tot, malden per augmentar la població. Així doncs, occir la descendència els és un pecat; i les ànimes dels qui han mort en combat o executats les tenen per immortals. Posen, així, al costat de l’amor a la reproducció, el menyspreu a la mort». Tàcit odiava i blasmava els jueus perquè ells, sense consideració a la religió paterna, amuntegaven béns i tresors. Els anomena els «homes més mesquins» i la «nació més odiosa».(1)

Sota el domini dels romans els jueus es vincularen com més va més entre ells. I sota la llarga època de patiment que havien de suportar des de llavors fins a gairebé tota l’edat mitjana cristiana, cresqué aquella vida familiar íntima que per al món burgès actual val com una mena patró. Contràriament, es completava en la societat romana el procés de decadència i dissolució que conduiria l’imperi a la fi. L’excés que vorejava la bogeria topava, en l’altre extrem, amb la més estricta abnegació. Com abans ho havien fet els excessos, ara assumia l’ascetisme formes religioses. Un fanatisme febril en va fer propaganda. Tots els luxes i extravagàncies sense mesura de les classes dominants es trobaven en fort contrast amb la necessitat i la misèria de milions i més milions, que la roma conqueridora havia portat des de tots els països del món llavors conegut fins a Itàlia. Entre aquests es trobaven també innombrables dones, arrabassades a la llar domèstics, separades de pares i d’homes i arrencades dels infants, afectades per la misèria més fonda i delitoses de l’alliberament. Un gran nombre de dones romanes, disgutades per allò que s’esdevenia, es trobaven en una disposició anímica similar. Qualsevol alteració de la situació els semblava benvinguda. Un profund desig de canvi, d’alliberament, prenia amplis estrats, i el redemptor semblava apropar-se. La conquesta del regne jueu i de Jerusalem pels romans havia suposat l’anorreament de la independència nacional i generà entres les sectes ascètiques d’aquell país un terreny més favorable per predir l’establiment d’un nou regne, que comportaria la llibertat i la felicitat de tothom.

Crist arribà i el cristianisme s’establí. Encarnà l’oposició contra el materialisme bestial, que dominava entre els magnats i els rics de l’imperi romà, i representava l’aixecament contra el maltractament i l’opressió de les masses. Però com que sorgia del judaïsme, que tan sols coneixia la manca de drets de la dona, i era amarat de la concepció bíblica que la veia com a origen de tots els mals, predicava el menyspreu vers la dona, l’abnegació i l’anorreament de la carn, que en aquella època pecava tan greument, i assenyalava amb expressions ambivalents un regne venidor, que uns entenien com a celestial, i uns altres com a terrenal, que portaria llibertat i justícia per tothom. Amb aquestes doctrines trobà en el terreny adobat de l’imperi romà un substrat fèrtil. La dona, com tots els malaurats, n’esperava l’alliberament i l’emancipació, i l’adoptà amb fervor i voluntat. Fins avui no hi ha hagut cap gran moviment d’importància en el món, en el qual no hi figuren dones com a lluitadores i màrtirs. Els qui lloen el cristianisme com una gran conquesta civilitzatòria, no haurien d’oblidar que és justament a la dona a la qual cal agrair gran part del seu èxit. El seu esforç jugà tant en l’Imperi Romà com entre els pobles bàrbars de l’edat mitjana un paper cabdal. Sovint convertiren els poderosos al cristianisme. Aquest fou el cas, per exemple, de Clotilde, que induí Clodoveu, el rei franc, a assumir el cristianisme. Foren Berta, reina de Kent, i Gisela, reina d’Hongria, les que introduïren en els llurs països el cristianisme. Cal agrair a la influència de les dones la conversió de molts magnats. Però el cristianisme pagà malament a la dona. Contenia en les doctrines el mateix menyspreu a la dona que contenen totes les religions d’Orient. Li mana d’ésser obedient servidora de l’home, i encara avui ha de prometre obediència al marit davant l’altar.

Sentim com la Bíblia i el cristianisme parlen de la dona i del matrimoni.

Els deu manaments de l’Antic Testament s’adrecen tan sols a l’home. En el novè manament la dona és esmentada alhora que els servents i els animals domèstics. S’adverteix l’home de no cobejar la dona del proïsme, ni el seu criat, ni la seua donzella, ni el seu bou, ni el seu ase, ni tampoc tot alllò que tinga el proïsme. La dona és, doncs, un objecte, una peça de propietat, pel qual cosa l’home no l’hauria de desitjar si és en possessió aliena. Jesús, membre d’una secta que sostenia l’ascetisme (abstinència) més estricte i l’autocastració (2), quan els seus deixebles li demanaven si era millor no casar-se, responia: «No tothom és capaç d’això que dieu, sinó només els qui n’han rebut el do. Perquè hi ha eunucs que ho són de naixement, des del ventre de la mare; n’hi ha que van ser fets eunucs pels homes; i n’hi ha que ells mateixos es fan eunucs per causa del Regne del cel». La castració apareix segons això com una obra rebuda de déu i la renúncia a l’amor i al matrimoni és un fet bo.

Pau, que pot ésser nomenat fundador del cristianisme en un grau superior al propi Jesús, Pau, que fou el primer en imprimir un caràcter internacional a aquesta doctrina i la retirà del sectarisme jueu estret, escriu als corintis: «A propòsit de les coses que m’heu consultat per escrit. Pot ésser positiu per a l’home prescindir del matrimoni, però per causa de la incontinència és convenient que cada home tinga la seua muller i cada dona el seu marit...» «El matrimoni és un estadi inferior; casar-se és bo, no casar-se és millor». «Caminau en l’esperit i resistiu les temptacions de la carn. La carn conspira contra l’esperit i l’esperit contra la carn». «Aquells a qui Crist ha conquerit, han crucificat la carn, juntament amb les passions i cobejances». Ell mateix seguí la seua doctrina i no es casà. Aquest odi contra la carn, és l’odi contra la dona, però també la por a la dona, que es presenta com a seductora de l’home – vegeu l’escena del paradís. En aquest esperit predicaren els apòstols i els pares de l’església, en aquest esperit actuà l’església durant tota l’edat mitjana, amb la fundació de monestirs i la introducció del celibat sacerdotal, i actua encara avui en aquest esperit.

La dona és segons el cristianisme la impura, la seductora, que introdueix el pecat en el món i enfonsa l’home. Per tant els apòstols i els pares de l’església han vist sempre el matrimoni tan sols com un mal necessari, com l’home d’avui ho diu de la prostitució. Tertul·lià exclama: «Dona, hauries d’anar sempre en parracs i draps, amb la línia dels ulls plena de llàgrimes de penediment, per fer-nos oblidar que vas enfonsar el gènere humà. Dona! Ets la porta de l’infern!». I: «Hauria de preferir-se el celibat, tot i que això també enfonsàs el gènere humà». Jerònim diu: «El matrimoni és sempre un vici i tot allò que hom pot fer és excusar-lo i santificar-lo», per la qual cosa hom en féu un sacrament eclesiàstic. Orígenes declara: «El matrimoni és sempre inicu i impur, mitjà del desig sensual», i per contrarestar la temptació, es castrà. Agustí ensenya: «Els no-casats brillaran en el cel com estels lluminosos, mentre que els pares (que els engenadren) seran com estels foscos». Eusebi i Jerònim coincideixen en la idea que el dictat de la Bíblia: «Creixeu i reproduïu-vos», ja no es correspon als temps i que no afecta els cristians. Resten encara centenars de citacions dels doctors més influents de l’església, totes les quals ensenyen la mateixa orientació. I mitjançant lliçons i prèdiques continuades han disseminat aquestes visions antinaturals dels fets sexuals i de les relacions entre els sexes, que són, però, un manament de la natura i l’acompliment de les quals és un dels deures més importants del sentit de la vida. Per aquestes doctrines la societat actual encara pateix greument, i se’n recupera tan sols lentament.

Pere crida amb energia: «Dones, sigueu obedients als vostres homes». Pau escriu als efesis: «El marit és el cap de la dona, com Crist és el cap de l’església», i als corintis: «L’home és la imatge i la glòria de déu i la dona és la glòria de l’home». Segons això qualsevol talòs dels homes es pot tindre per millor que la dona més remarcable, i en la pràctica ha estat així fins avui. També contra l’educació superior de la dona Pau alça el seu important vot, i a 1 Timoteu 2, 11 i ss, diu: «Les dones, que escolten l’ensenyament amb quietud i respecte, perquè no trob bé que la dona ensenye en la congregació ni que es pose per davant del marit; és millor que es mantinga al seu lloc.» I a Corintis 14, 34-55: «Que les dones guarden silenci en les congregacions; perquè tal com ho diu la Llei, no els és permès de prendre la paraula, sinó que s’han de mantindre al llur lloc. I en cas que vulguen cap aclariment, que pregunten als marits en ésser a casa, ja que no és correcte que una dona parle en la congregació». Sant Tomàs d’Aquino (1227-1274) diu: «La dona és una herba de creixement ràpid, una persona imperfecta, el cos de la qual assoleix el ple desenvolupament més ràpidament únicament pel fet que és d’una vàlua inferior i perquè la natura se n’ocupa menys». «Les dones nasqueren per ésser mantingudes eternament sota el jou dels llurs senyors i patrons, ja que la natura dotà els homes de superioritat en tots els sentits, i els ha destinat al domini».

Aquestes doctrines no són de cap manera particulars del cristianisme. Com que el cristianisme és una barreja de judaïsme i de filosofia grega, i com que totes dues troben les arrels en les civilitzacions antigues dels indis, babilonis i egipcis, la posició subordinada que el cristianisme concedeix a la dona era comuna a l’antic món civilitzat posterior al bandejament del matriarcat. Així es diu en el codi indià de Manu: «La causa del deshonor és la dona, la causa de l’hostilitat és la dona, la causa de l’estat del món és la dona; per això hom hauria de defugir la dona». Al costat de la menyspreu de la dona arriba, a més, una por que s’expressa de forma immadura; així es diu a més a Manu: «Les dones són per natura inclinades a la seducció dels homes: per tant un home no hi hauria de seure, ni tan sols en companyia de la parenta més estreta, en un lloc solitari». La dona és per tant, segons els indians, com segons la concepció veterotestamentària i cristiana, la seductora. Tota relació de domini conté la degradació del dominat. I la posició subordinada de la dona és fins avui, i s’ha mantingut encara més en el desenvolupament més endarrerit d’Orient que entre els països amb una cosmovisió cristiana. Ço que ha millorat gradualment la posició de la dona en l’anomenat món cristià no ha estat el cristianisme, sinó la civilització aconseguida en els països occidentals en lluita contra la visió cristiana.

El cristianisme no és la causa que la posició de la dona siga avui superior a la de l’època de la seua aparició. Tan sols a contra cor i per la força ha abandonat la seua veritable essencia en relació a la dona. Els qui s’estusiasmen de la missió alliberadora del cristianisme envers la humanitat són, certament, d’una altra opinió. Sostenen més aviat que el cristianisme ha allibertat la dona de l’antiga posició inferior, i recorren particular al culte marià de la Mare de Déu, en prendre’l com una protecció per al sexe femení. L’església catòlica, que té cura d’aquest culte, amb prou feines participaria d’aquesta opinió. Els parers abans ja citats de sants i de pares de l’església, que fàcilment podríem augmentar, expressen tots i cadascun una hostilitat a la dona i al matrimoni. El Concili de Macó disputà en el segle VI quant a si la dona tenia ànima, i per un sol la majoria decidí que sí, la qual parla contra qualsevol opinió amistosa envers la dona. La introducció del celibat dels sacerdots per Gregori VII,(4) que pretenia crear una potència a través del fet que els sacerdots cèlibes no s’allunyarien del servei de l’església per cap interès familiar, fou tan sols possible perquè en l’església hi havia la idea fonamental que tots els desitjos carnals són pecaminosos. També diferents reformadors, particular Calví i els pastors escocesos, han dedicats esforços contra el «desig de la carn», de forma que no deixen cap dubte de la opinió hostil a la dona del cristianisme.(5)

L’església catòlica, en introduir el culte marià, el posava amb un càlcul astut en el lloc del culte de les dees paganes, que existia en tots els pobles en el quals s’expandia llavors el cristianisme. Maria ocupà el lloc de les Cibeles, Milita, Afrodita, Venus, Ceres, etc., dels pobles meridionals, i en lloc de les Freia, Frigga, etc., dels pobles germànics, que foren merament idealitzades cristianament i espiritual.

Notes d’August Bebel

(1) Tacitus, Històries. 5. Llibre. <=

(2) Mantegazza, L’amour dans l’humanité. <=

(3) Mateu, cap. 19, versicles 11 i 12. <=

(4) Una passa contra la qual es pronunciaren, entre d’altres, els rectors de la diòcesi de Maiz, que expressaren: «Vosaltres, bisbes i abats posseïu grans riqueses, gaudia d’una taula reial i d’elegants equipatges de cacera; nosaltres som sacerdots pobres i senzills que no tenim per al nostre consol més que una dona. L’abstinència pot ésser una bella virtut, però és en veritat ‘difícil i dura’». Yves Guyot, Les théories sociales du Christianisme. 2. edició. París. <=

(5) Ofereix exemples en gran quantitat Buckle en la seua «Història de la civilització a Anglaterra», traduïda a l’alemany per Arnold Ruge. 4. Ausgabe. Leipzig und Heidelberg 1870. <=